18 de juny 2009

UNA EXCEPCIÓ EXCEPCIONAL



Avui faré una excepció, però el text s’ho mereix. A raó de la meva entrada sobre la modificació del llibre del Teo a la platja, vaig rebre aquest comentari del meu amic Florenci Salesas. Em va encantar, i considero que les seves ingenioses paraules es mereix un lloc especial en el meu blog, i per això he decidit donar-li una entrada individual.


Ja he parlat del Florenci en altres ocasions, però avui aprofito per reiterar-me com admiradora seva. Fa pocs dies parlàvem de la presentació a Sitges del seu llibre “Èquili Qua”, un original mini-book amb uns relats o contes curts que demostren la seva qualitat literària. Però la faceta artística d’en Florenci Salesas no es queda aquí. En la presentació del llibre va muntar un veritable espectacle, esdeveniment al que no hi vaig poder assistir personalment, però sí de manera virtual gràcies a les petites pel·lícules que ell va penjar al seu blog , una pàgina on tan parla de núvols com ens fa un completíssim article sobre Buster Keaton o Josep Pla (cliqueu aquí si voleu viure una experiència si més no surrealista).

Gràcies Florenci per seguir el meu blog i completar-lo amb els teus escrits. Ah, i per cert, el meu Théo també porta ulleres, com tu.



Ui, doncs jo trobo que aquesta senyora s'ha quedat curta. Per exemple: t'has fixat que només hi ha nens blancs? Tampoc no n’hi ha cap de manc, coix, geperut, nan o amb síndrome de Down. Ni tan sols hi ha miops! No ho sé, però jo crec el Teo ha d'haver estat terrible per a la teva educació. Segur que ara has de ser del Kuk Klux Klan, i que cada vegada que veus algú amb crosses li deus de fúmer una puntada de peu a l’ utensili, a veure si el propietari s'escampa calçada enllà. De fet, jo que porto ulleres, no sé si gosaré mai de trucar-te per prendre un cafè –descafeïnat, ecològic i amb garantia d’adquisició a través del comerç just -, no fos cas que t'agafi un rampell d'aquests que patiu els que vàreu créixer amb el Teo, i me les esclafis botant al damunt, impetuosa.

El primer llibre de text que vaig il·lustrar, el 1991, fou tota una experiència. Vaig aprendre una paraula: "transversalitat". També vaig conèixer uns éssers que vivien en un planeta que precisa una guia Michelín urgentment: els educadors-autors, que es dedicaven, sobretot - amb una imaginació que els censors de Burkina Fasso envejarien - a inventar nous termes (segur que el meu estimat "transversal" ja deu de ser totalment obsolet ara). A tota escena que hi hagués de sortir una cuina - per posar un exemple d’àmbit domèstic- , l'home s'havia de veure estavellant faves com un foll, mentre la senyora llegia el diari, espatarrada al sofà; si sortia un grup de nens, un havia de dur un guix, l’altre havia de ser esguerrat, un tercer havia de dur ulleres, per no parlar de la varietat racial, no fos cas que algun pogués ofendre’s o tercer havia de dur ulleres, per no parlar de la varietat racial, no fos cas que algun pogués ofendre’s o traumatitzar.

Jo, miop com Mr. Magoo, a casa em refugiava amb les desventures del Rompetechos, per treure'm de sobre tanta tonteria. Com reia amb aquelles historietes que se’n fotien, saníssimament - o sigui, amb la crueltat i injustícia adequades -, del meu defecte físic (i el del seu dibuixant i guionista!). Era una teràpia necessària per no perdre el sentit de l'humor, per culpa de tantes reunions carregades de collonades.

Més tard, em vaig especialitzar en regalar felicitat a aquests senyors: tots els meus dibuixos emanaven “transversalitat” amb tanta naturalitat que si llavors m’hagués sortit un encàrrec a una revista satírica hauria tingut seriosos problemes d’adaptació.

A tot això, recordo un llibre de text de català, que vaig tenir de petit, on la Pilarín Bayés havia fet uns dibuixos que m’encantaven. Moltes de les seves idees eren deliciosament malaltes, tan allunyades de l’univers políticament correcte com un ayatollah d’uns peus de porc. En un hi sortia un ciclista atropellat, amb tot de sang que li sortia pel coll i els ulls en blanc, que era una passada, i en un altre un nen estirava una trena a una nena, la qual feia una expressió de terror divertidíssima. I després crec que mai he estirat cap trena a cap nena ni he atropellat a cap ciclista.

No, de debó, entenc que hi ha coses que no es poden fer ni dir a tots els nens; entre d'altres coses perquè n’hi ha que viuen en un ambient on el sentit de l'humor és inexistent. No estan entrenats per a entendre que una cosa és la ficció - lloc on el Shin Chan pot ensenyar el cul sempre que vulgui - i l'altre la realitat -on no s'ha d'ensenyar mai (al menys no siguis un streeper professional). No afegiria l’assignatura de sentit de l’humor al currículum escolar perquè ja està prou atapeït - pobrets! -, però si que els ensenyaria a que no es prenguessin tant seriosament i que aprenguessin a riure’s d’ells mateixos i, després, coi, que s’ho passessin bomba, sense culpabilitat, si veuen una bona caiguda de cul.

Sobre les cremades: potser els turistes que tornen cap el seu país vermells com un maduixot s'empaperaven l'habitació amb el Teo. Ja t’ho dic, sort de gent com aquesta senyora que vetlla pels nostres fills. Tothom mirant cap el Shin Chan, mentre el perill el teníem a casa, amb el Teo i la seves estratègies perverses i subtils.

(Pobre Teo!)
Florenci Salesas

1 comentari:

Florenci Salesas ha dit...

M'has deixat que no sé que dir. Home, sí, que estic agraidíssim per la propaganda, és clar! Però poca més: la meva possible eloqüència se l'ha dut un globus d'heli. Quan em recuperi, ja miraré de dir-te alguna cosa. Ara, el que és segur, és que me'n vaig al llit amb l'autoestima que no passarà per la porta del rebedor.

Ah! i pel que m'has dit, potser ja no cla que em preocupi de si em trencaràs les ulleres o no (tranquila, ja me les trencaré jo solet, ensopegant-me, segur).

Moltes gràcies!

Publica un comentari a l'entrada