18 de maig 2009

ENIGMARIUS III. O LLEGIR LES SEVES PRÒPIES PARAULES



Feia dies que per sobre de la meva taula d’estudi corrien unes pàgines, ja arrugades i amb el perill de desaparèixer, del suplement Dinero de La Vanguardia del dia 5 d’abril de 2009, i no sabia ni quan ni com demostrar la meva indignació per la copia flagrant que allà es publicava.

Pel cap em van passar moltes coses, però l’experiència m’ha demostrat, i convençut, que més val deixar refredar les coses i pensar un cop transcorregut un temps. I aquest temps ha arribat avui al llegir el Runrún, columna de Màrius Serra a la mateixa Vanguardia, en la que a “Lo copio del pueblo”, l’escriptor parla de “la proliferació de texts copiats d’internet que circulen pels centres educatius” (que quedi clar, ho tradueixo literalment de les paraules de Serra).

Doncs el 5 d’abril, i sota el títol, esperem que no premonitori, “De las últimas joyas de paseo de Sitges”, el periodista Jordi Palarea fa una interessant descripció-propaganda, ja que entre les seves característiques constructives també hi ha la dada del preu de venta, 8,9 milions d’euros, d’una de les cases més antigues, i espectaculars, que llueixen al Passeig Marítim de Sitges, la casa Casimiro Barnils, dissenyada l’any 1919 per Josep Maria Martino. Com és evident, vaig llegir aquest article amb un interès personal, i la meva indignació va aparèixer quan llegia les meves pròpies paraules (això si, traduïdes al castellà), i en cap lloc, el periodista feia referència a la font documental d’on havia tret la informació sobre aquest edifici noucentista.

Ja se que el número de paraules copiades o la informació treta no és gaire extensa, però a mi m’han costat moltes hores d’estudi, i la valoració del treball d’un historiador no val 8,9 milions d’euros, però sí un mínim reconeixement.

Tal i com dia Màrius Serra a l’article esmentat (segueixo traduint i copiant), “No hi ha res dolent en copiar... Ho dolent és fer-ho indiscriminadament, sense citar la procedència, i sobre tot, sense afegir-hi res de la nostra collita”.

En l’article sobre la casa Barnils publicat a la Vanguardia llegim “de estilo noucentista y un claro ejemplo de la aspiración de este movimiento por volver a los orígenes mediterráneos, por enaltecer la arquitectura del pasado y por la recuperación de técnicas constructivas catalanas”.

Al meu article sobre l’arquitecte Josep Maria Martino, publicat en paper i penjat al meu blog per facilitar el coneixement d’artistes no molt estudiats, demostrant que no en fa res que treguin informació d’aquí, llegim: “de retorn als orígens mediterranis i amb la voluntat d’enaltir l’arquitectura del passat i tornar a les tradicions constructives catalanes”...US SONA!!!!!!!!.

La curta però precisa informació que dóna a continuació sobre la persona de Martino, i sobre el projecte de Terramar i la urbanització del Vinyet és un mini resum perfecte del meu article.

En casos tan evidents, no cal recórrer a l’aplicació Approbo.citilan.eu, a la que per cert, jo ja m’hi he registrat, per adonar-se que un està rellegint les seves pròpies paraules.

2 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

Ostres, que fort! I després n'hi ha qui blasma el que s'escriu als blocs! Al capdavall, certament, tot plegat no deixen de ser mitjans i els mitjans per sí mateix no són res (i aquí hi poso des dels llibres, fins a la tele, passant per l'Internet, la ràdio o el cinema). Jo mai he cregut que la tele sigui una caixa tonta i que els llibres una font de cultura per sé: hi ha tanta tonteria escrita com filmada, tanta porqueria a Internet com als diaris. Som les persones qui fem la feina ben o mal feta, qui fem trampes o juguem net i mirem de emprar els mitjans amb la màxima honestedat possible.

Aquest és, evidentment, un cas flagrant de trampa, que desprestigiaria el mitja on es publica, si no fos perquè tots els mitjans han de carregar amb la seva part de grandesa i misèria. El que fot, és clar, és que, filosofies a part, això és una p...da que t'afecta directament i que a mi, per la part que em toca com a lector habitual teu, m'indigna profundament.

És el que dius tu: no costa res dir "com diu la tal" i bla, bla, bla, les ratlles que calgui llavors. Aleshores, a mi com a mínim, em faria gràcia i tot.

Em sap molt de greu.

Criticartt ha dit...

Quan vaig començar a llegir l'article de Màrius Serra vaig trobar el camí per treure el meu disgust... però per sort qui hagi llegit el meu blog sap que no m'invento la "denúncia". Fa ràbia, tens raó, i posar la font d'informació fa justícia i, tal i com dius tu, també fa il•lusió veure la teva feina compensada amb una referència a la Vanguardia...

Hi ha blogs interessantíssims on s’hi publiquen articles amb molt de contingut que serveixen tant o més que un estudi publicat en una revista de prestigi. Molts dels meus lectors han arribat al meu blog buscant informació sobre arquitectura noucentista, art, música... i que no els interessa per res els problemes polítics de Sitges (ja fan bé).

A mi també em faria molta gràcia trobar el teu nom a la Vanguardia, però tot i que el teu blog és molt interessant, seria millor que fessin referència a la teva faceta literària i musical, ja que vistos els vídeos de la presentació del llibre que has penjat al teu blog he arribat a la conclusió que ets un gran artista.

Publica un comentari a l'entrada