29 de maig 2009

PROPERA PARADA: URBANITZACIÓ AIGUADOLÇ, SITGES. A PROPÒSIT DE LA MORT DE L'ARQUITECTE ALFONSO MILÀ

Aquesta setmana ha mort a Barcelona Alfonso Milà Sagnier, un dels grans arquitecte catalans de la segona dècada dels segle XX. Nascut a Barcelona l’any 1924, va aconseguir el títol professional d’arquitecte a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura l’any 1952. Un any més tard ja s’uní professionalment al seu company d’escola als Jesuïtes de Sarrià, i també de carrera, Federico Correa Ruiz (Barcelona 1924). L’estudi professional Correa- Milà és el responsable d’alguns dels edificis més representatius de la Barcelona Moderna.

En motiu de la mort de Milà la televisió feia un repàs per les seves obres, tant projecte arquitectònics com d’interiorisme, i la meva sensació era que tots aquests “espais” formaven part del meu paisatge quotidià. Des de les seves racionals casetes de Cadaqués, fins al “gratacels” Atalaia (1966) de l’avinguda Diagonal, passant per l’edifici Metro 3 (1982), al carrer Tusset cantonada Diagonal de Barcelona, a la planta baixa del qual hi ha la botiga de mobles Hàbitat. Un dels seus treballs de més envergadura fou el projecte d’ordenació de l’anella olímpica de Montjuïc, així com la reconversió de l’estadi olímpic. Entre els projectes d’interiorisme que més han triomfat a Barcelona hi ha la decoració de la botiga Furest (1972) de l’Avinguda Diagonal, i del restaurant “Flash Flash”, de 1969, local emblema de la “gauche divine” ( la divina esquerra) barcelonina de la dècada dels setanta.

No puc negar que a mi l’estètica d’aquest local em té prendada, i per molt que actualment, i si tenim en compte els dissenys que estan en voga a l’hora de muntar un local, sembli que el Flash Flash està “demodé”, trobo que al treball de Milà- Correa encara els hi queden molts anys d’èxit.

A Sitges també tenim un exemple arquitectònic de Milà ( i Correa), la zona residencial d’Aiguadolç, el conjunt d’edificis que actualment es troben al costat de l’Hotel Melià.

L’any 1966, durant el boom turístic, l’estudi d’arquitectura va rebre l’encàrrec de dissenyar el projecte d’urbanització d’un conjunt d’apartaments per a ús turístic, en un espai que en aquells moments estava una mica allunyat del nucli urbà, la coneguda com a Cala Balmins, i en el que encara no s’hi havia construït el polèmic i llarg projecte del Port Esportiu d’Aiguadolç, el qual seria inaugural l’any 1977.

En el llibre “Correa & Milà. Arquitectura 1950-1997” editat pel Col.legi d’Arquitectes de Catalunya, en motiu de l’exposició sobre l’obra d’aquests arquitectes que durant el mesos d’octubre i novembre de 1998, es v poder veure a la seu del Col·legi a la Plaça Nova de Barcelona, Beth Galí, responsable de la coordinació del llibre fa una àmplia entrevista als protagonistes de la mostra. Quan fa referència al projecte d’Aiguadolç llegim:

Beth Galí: Aiguadolç és la primera gran urbanització que projecteu.

F.C/A.M: Ens van encarregar tota la urbanització. Era un terreny en forma de península que s’endinsava cap al mar. El projecte complert tenia forma de piràmide. És a dir: en primera línea, edificis d’una plant; quan la rasant de la coberta coincidia amb el terreny de darrera, situàvem la segona línia d’edificis, de dues plantes, i així successivament. Els edificis de dues plantes els anomenàvem viles. Eren edificis petits de sis apartaments –tres en cada planta- separats entre si per a deixar filtrar les vistes cap al mar. La gent podia entrar directament a les seves vivendes per una escala exterior. Era com si haguéssim dividit una gran casa, es a dir una vila, en diversos apartaments. El primer nivell, constituït pels edificis més baixos d’una planta, formaven una línia contínua, amb coberta plana transformada en un passeig públic des del qual s’entrava als apartaments. Aquests tenien una terrassa amb voladís per sota de la qual passava el camí de ronda. Sobre situàvem la sala d’estar i sota els dormitoris. Al final es va construir una sola de les illes que formaven el conjunt, en la que els arquitectes Pere Llimona i Xavier Ruiz Vallés van construir els blocs alts i nosaltres les viles.

B.G: També en aquesta obra hi trobem els antecedents de Cadaquès: xemeneies a la façana, murs cecs amb grans finestrals sota de les cobertes de dos vessants, ampits massissos, alerons grans, etc.

F.C/ A.M: Cadaqués fou en principi de la nostra carrera i allí varem forjar la nostra manera d’entendre l’arquitectura. Però sovint aquesta manera d’entendre-la anava en contra del que volien els clients: per exemple, la nostra lluita en favor dels ampits massissos. Establem convençuts de les avantatges en quant a intimitat i aïllament de l’exterior però sempre xocàvem amb el gust generalitzat per les baranes calades.



Han passat gairebé 40 anys des de la seva construcció, i la part originaria d’aquest conjunt d’apartament, tot i les ampliacions, reformes, i altres inconvenients soferts al llarg de les diverses dècades, encara conserva la modernitat que tant va sobtar i agradar en el moment de ser dissenyat.


Durant el mes de desembre de l’any 2005, en motiu del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Sitges, l’Ajuntament va proposar l’estudi de la possibilitat d’incloure aquest projecte inicial de Milà i Correa dins del Catàleg d’edificis d’interès arquitectònic del poble.

Haig de confessar si finalment aquesta proposta ha arribat a bon port (mai millor dit) o encara no s’ha aprovat. Aquest cap de setmana intentaré saber quina és la catalogació de dit conjunt, però tot i quin sigui el resultat de la meva recerca, ara només ens cal seguir lluitant per una política més interessada en conservar aquest i altres exemples arquitectònics fonamentals per entendre la història de l’evolució urbanística sitgetana.



28 de maig 2009

BARÇA, BARÇA, BAAAAAAAAAAAARRRRRRRRRRÇA

Ja se que amb aquesta entrada tallo una mica el fil del meu blog, però no puc passar de felicitar els campions del triplet, no només per la feina realitzada durant tot aquest any, sinó per la il·lusió que els seus triomfs han provocat en gent de generacions diverses, entre les que personalment destaco el Théo, el meu fill de cinc anys que aquests dies ha viscut tots i cada un dels grans moments victoriosos del barcelonisme.


Ahir a les nou del vespre eren molts els nens que, vestits amb els diversos models de samarretes del Barça (blau grana, rosa, groc, la negra de porter....), amb els noms dels seus ídols a l’esquena o amb el seu propi, simbolitzant el somni de molts d’ells de poder estar en pocs anys dalt d’un autocar com aquell gaudint de la glòria esportiva, esperaven als carrers de Barcelona, o davant del televisor, el pas dels jugadors del Barça amb les tres copes presidint el vehicle que els passejava per la ciutat.

Jo també vaig complir, i vaig portar el Théo fins a l’encreuament dels carrers Muntaner i Còrsega. Una munió de gent esperava impacient el moment de veure “cara a cara” als idolatrats futbolistes, i la bogeria va esclatar quan els furgons anti-avalots i la policia muntada avisaven de la cada cop més propera presència de Messi, Puyol, Henry, Etoo............ Finalment els varem tenir davant, i la cara d’emoció dels petits era indescriptible. Els ulls del Théo brillaven i en el seu més profund desig tots els jugadors el van saludar.... ell va ser molt feliç.

Ja de tornada a casa, en un taxi que ajudava al nen a descansar de les fortes emocions viscudes i a començar-se a “curar” d’aquell mal de panxa que se li ha manifestat desprès de cada una de les finals jugades pel Barça aquest darrer mes, dolor a la que els adults, anomenem tensió, i el que ens fa mal és el cor (sort que al dia següent tot ha passat), se’m va passar pel cap explicar-li al nen que no sempre el Barça ho guanyaria tot, i que potser passaríem uns anys sense celebrar cap títol. Però no era el moment de fer despertar al Théo del seu somni, el temps ja ho farà.
Però entre tanta eufòria blaugrana, dos homes carregaven una pancarta en la que anunciaven la fi de l’anticrist.... potser eren enviats de Florentino Pérez que ens anunciaven el fitxatge de Messi o del propi Guardiola pel Real Madrid? El temps també ho dirà, o no.

Visca el Barça, i visca Catalunya...!!!!!!


25 de maig 2009

ENCARA NO TENIM EL DO DE LA UBIQÜITAT, PERÒ TEMPS AL TEMPS. TRES MOMENTS DE L'ART A SITGE

El dissabte a les 7h de la tarda a Sitges es van inaugurar tres exposicions alhora, continuant una tendència ja tradicional en l’agenda cultural del nostre poble.

La primera exposició, i la que encara no he pogut visitar per la impossibilitat de coordinar agendes, és la comissariada per l’arqueòleg Joan García Targa, i que estarà instal·lada a l’Escorxador fins a finals de juny. Sota el títol de Els romans a Sitges, es “mostren les restes d'una casa de camp romana trobades en unes excavacions realitzades al sector del Vinyet. L'objectiu d'aquesta exposició és donar a conèixer els resultats dels treballs d'investigació i restauració desenvolupats durant aquests cinc anys que ens permeten conèixer molts aspectes de com i de què vivien, quina era la seva vida quotidiana, com construïen, amb quines zones de l'Imperi comerciaven o com enterraven als seus difunts, entre d'altres aspectes”.
L’altre, Els dibuixos d’Arcadi Mas i Fondevila a les col·leccions sitgetanes, a la seu del Grup d’Estudis Sitgetans, una exposició a la que ja vaig dedicar una entrada i a la inauguració de la qual, així com a la conferència impartida per Isabel Coll, hi van assistir un gran nombre de sitgetans/nes, decidits a admirar la bellesa de les obres que omplen, i mai millor dit, les parets de l’Espai Pere Stämpfli. Una exposició de gran qualitat i rellevància cultural, que demostra que la força de voluntat d’uns quants, unida a les ganes i la il·lusió de la comissaria per revalorar l’obra d’un artista molt relacionat amb Sitges, fa que el pressupost, per la seva minsa quantitat, quedi relegat en el darrer pla de la “cadena de muntatge”.



Paret amb paret, a la sala del Mercat Vell, també s’obria al públic l’Exposició d’activitats artístiques dels residents de la fundació Ave Maria. A aquesta si que hi vaig poder assistir, però al arribar-hi pocs minuts abans de que tanquessin les portes, em vaig perdre la cara dels artistes novells que per primera vegada veien les seves obres penjades de les parets d’una sala pública. Haig de declarar que em vaig quedar meravellada davant de la les obres realitzades per 16 artistes que, fins avui, estaven “amagats” darrera de les portes de la bellíssima Villa Havenmann.


Els alumnes de la Fundació Ave Maria de Sitges fa 9 mesos que gràcies al projcte Art Obert promogut per la Fundació La Caixa, van iniciar les classes d’arts plàstiques amb Bart Konter com a professor responsable. El resultat és tan espectacular que han decidit mostrar els seus treballs a la gran sala del Mercat Vell. Totes les obres mostrades tenen una història molt especial darrera, i aquesta situació fa que desprenguin una força de gran intensitat. (Val la pena escoltar l'estrevista feta a Anna Novellas, responsable del projecte, a Radio Maricel. )

Hem de tenir clar que la situació vital dels nostres nous artistes no és gens fàcil, les seves dificultats físiques i mentals són un handicap més que han aconseguit superar, fins al punt que les seves minusvalies no els hi són cap impediment a l’hora de plasmar els seus sentiments de manera plàstica. Sembla com si aquests nois i noies, els quals moltes vegades no poden demostrar ni verbal ni físicament els seus sentiments, hagin trobat en l’exercici de l’art la millor via d’expressió del seu cor.


Només entrar al Mercat ens trobem amb una original escultura de 14 metres, una divertida serp maria de “paper mâché”, que dividit en 10 parts que corresponen a un esdeveniment cultural de Sitges, i en la que hi han col·laborat tots els artistes de la fundació i els nens de les escoles sitgetanes, en una demostració de que la unió de les seves capacitats els permet arribar als objectius marcats.

A les parets hi ha penjades molts i variadíssimes obres, totes elles de gran qualitat, que res tenen a envejar als quadres dels grans artistes abstractes europeus. La utilització de diverses tècniques artístiques, el joc amb moltes matèries, l’elecció de suports variats i principalment la seva motivació i la valoració de les seves capacitats i el seu art, han aconseguit unes peces de gran força estètica que deixen a tots bocabadats.



M’han agradat moltíssim totes i cada una de les peces exposades, però no puc negar que m’he quedat admirada per les representacions de les cafeteres realitzades per Anna Roca, són unes obres precioses i d’una originalitat sorprenent de les que no sabria quina emportar-me a casa, o potser sí.... totes.


Importantíssima la feina de la Fundació de l’Ave Maria, dels seus gestors i dels professors que han posat tota la seva il·lusió i possibilitats personals per tirar endavant aquest projecte tan i tan impressionant.

Felicitats als artistes i als responsables d’aquesta bella exposició. Tots hem de posar el nostre petit gra de sorra per a que projectes tan importants puguin seguir endavant.



22 de maig 2009

EXPOSICIÓ DE DIBUIXOS DE MAS I FONDEVILA A SITGES. MOSTRA ORGANITZADA PEL GRUP D'ESTUDIS SITGETANS


Demà 23 de maig a les 7 del vespre, a Sitges s’inaugurarà una de les exposicions més destacades i interessants de les que s’organitzaran aquest any al poble, per no dir la més important. Tot i que el ressò que avui (ja que un cop inaugurada donarà molt que parlar, ja que les obres penjades són d’una gran bellesa) té aquesta mostra està molt lluny del rebombori que han provocat altres exposicions “sitgetanes” que es troben a molts quilòmetres d’aquí (Nova York i Sevilla), el pressupost també és molt diferent (a la baixa), tot i que el resultat serà molt més profitós per al coneixement de l’art sitgetà.

El dia 31 de gener de 2009, data en que es commemoraven els 75 anys de la mort a Sitges del pintor luminista Arcadi Mas i Fondevila (Barcelona, 12 de novembre de 1852- Sitges, 31 de gener de 1934), va passar sense pena ni glòria dins de l’agenda d’activitats culturals proposada per la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Sitges, i així hauria continuat si no fos, un cop més, per la iniciativa del Grup d’Estudis Sitgetans.

Com ja va fer l’any 1985, en el 50é aniversari de la mort de Mas i Fondevila, el GES ha tornat ha organitzar una interessantíssima mostra on s’hi exposen alguns del dibuixos d’aquest artista que es conserven en col·leccions sitgetanes. L’exhibició, que estarà oberta del 23 de maig al 14 de juny a l’Espai Cultural Pere Stampfli al carrer d’en Bosc, s’iniciarà amb una conferència a càrrec de la doctora en Història de l’Art Isabel Coll i Mirabent, la qual també és la comissaria de l’exposició, i la que per cert, no rep ni un euro per la seva feina (qualificada, ja que actualement està ultimant d'edició del catàleg raonat de l'obra de Mas i Fondevila), demostrant que tot i que el regidor de cultura de l'Ajuntament de Sitges digui el contrari, en el formulari d'un pressupost no cal omplir “la casella de comissari” si aquest valor és 0 €.

Així doncs, en el muntatge d’aquesta exposició sí que podem confirmar que “aquí no cobra ni Déu”, seguint l’expressió emesa pel regidor de cultura de Sitges, Gabi Serrano, fent referència al suposat cobrament o no, de la seva “feina” com a comissari a l’exposició de Martin Luther King.

19 de maig 2009

IDEES LLUMINOSES II. ARA QUE PASSARÀ AMB LA MASIA DE MIRALPEIX?

Segons Vicenç Carbonell Virella, un dels principals estudiosos dels topònims de la comarca, i autor de totes les imatges que apareixen en aquesta entrada:
"El nom dels colls es realciona amb els “colls de mar”, grosses onades que peten contra les roques amb molta força, mot que encara avui fan servir els pescadors d’aquest litoral garrafenc".

La Masia de Miralpeix realitzada l'any 1965, quan encara estaba habitada. Fot. Arxiu Carbonell Virella.

El dia 22 de juny de 2006 es va firmar el conveni entre l’Ajuntament de Sitges i el grup Sagardotegi S.L, i va ser a partir d’aquest moment quan es va anunciar i es publicar la creació de el Cau Ferrat de la Gastronomia, una de les moltes idees lluminoses, que sota el nom de “L’Espai de les Arts”, ha intentat dur a terme l’actual Ajuntament de Sitges. Tal i com es podia llegir a la premsa, aquest estaria situat a l’antiga masia de Miralpeix, als Colls i Miralpeix, i l’encarregat de realitzar el disseny de l’espai era (o és) l’arquitecte Òscar Tusquets, autor de l’ampliació i remodelació del Palau de la Música de Barcelona, i que darrerament ha estat qüestionat per la seva obsessió per derruir un edifici modernista situat davant mateix del Palau, per tal de que l’hotel que hi està construint tingués una millor perspectiva del bell edifici de Domènech i Muntaner. Tot i que personalment l’obra de Busquets m’agrada, em fa una mica de por imaginar-me quina és la voluntat patrimonial de l’arquitecte davant de la Masia de Miralpeix.

L’actual crisi mundial, i la més que greu situació econòmica en que es troben les arques públiques de Sitges ha fet que aquest projecte, juntament amb altres del llistat d’idees lluminoses, hagi quedat aturat. La idea inicial era crear “un hotel de 4 ó 5 estrelles, petit i amb un servei exquisit d’alta qualitat, i de l’altra, un centre de formació en restauració i hoteleria d’alt nivell. En aquests moments ja s’està en converses amb escoles de negocis de reconeixement internacional de Barcelona perquè desenvolupin al Cau Ferrat de la Gastronomia un Postgrau o algun tipus de formació capdavantera a Europa.”

S’atura el projecte, però el que no frena és la degradació que està patint un dels elements patrimonial, tan històricament com arquitectònicament, del que disposa el nostre poble. Dubto que els nostres dirigents polítics, que permeten gastar-se tants diners contractant “il·luminats” per a que proposin idees utòpiques que evidentment no s’arriben a executar, però sí a cobrar, tinguin la consciència de la veritable importància del conjunt de Miralpeix.
Per si els interessa, aquí publico un petit estudi històric que vaig realitzar l'any 2003, per encàrreg de la regidora de cultura d'aquell moment, Àngels Parés, davant de la nova construcció d'una urbanització de luxe en aquell paratge. Ja han passat sis anys, temps més que suficient per a que s'hagués fet alguna cosa més per aconseguir conservar aquest important jaciment.



INFORME HISTÒRIC, MEMÒRIA I ESTUDI DOCUMENTAL DE LA MASIA DE MIRALPEIX (SITGES).


UBICACIÓ DE LA QUADRA DE MIRALPEIX

La zona coneguda com els Colls-Miralpeix, es troba situada entre els municipis de Vilanova, Sant Pere de Ribes i Sitges, i queda delimitada pel mar Mediterrani a l’est. Es tracta d’una de les franges boscoses costaneres més importants del Parc del massís del Garraf, ja que ocupa unes 400 Ha.

Al llarg dels segles la seva fisonomia ha anat variat, emmotllant-se als diversos usos que s’ha fet de la terra: pastures, cultiu de cereals, vinyes, camp de golf, discoteques i urbanització.

Durant els darrers anys del segle XX, els ajuntaments dels tres municipis que integren l’espai, i especialment el de Sitges, el poble que disposa de més terreny en aquesta zona, van aprovar un pla parcial, que convertia gairebé un 95% d’aquesta zona rocosa i boscosa, en sòl urbanitzable. Així doncs, des de fa uns anys, s’ha començat a construir la primera fase del nou pla parcial, que consta de més de 120 torres unifamiliars, convertint-se en una urbanització de luxe, coneguda com Camí de Can Girona, nom que procedeix d’una masia que coincidí en el temps i en l’espai amb la masia de Miralpeix.

Però no podem oblidar que en aquest ampli espai hi ha un important jaciment arqueològic. Diverses campanyes d’excavacions han permès descobrir restes prehistòriques, romanes i sobretot medievals, que donen idea del gran valor històric de Miralpeix.

L’Ajuntament de Sitges va rebre en el seu moment la cessió dels terrenys que ocupen la coneguda masia de la Quadra de Miralpeix, edifici que actualment es troba en mol mal estat i que necessita una ràpida intervenció per aconseguir que es conservi, ni que sigui parcialment.

La Masia de Miralpeix l’any 1965, encara habitada i en bon estat de conservació. Fot. Arxiu Carbonell Virella.



BREU HISTÒRIA DE LA QUADRA DE MIRALPEIX

No se sap exactament en quin any es va crear la quadra de Miralpeix, però el primer document conservat en què apareix una referència a aquest indret, és un document de X de les kalendas de maig de l’any XXVI del rei Enric de França, que correspon a l’any 1057 de la nostra era. En aquesta font escrita, apareix el nom de diversos personatges. El bisbe de Barcelona, Guislabert, i els seus canonges, juntament amb el seu germà Mir (Miró) Geribert, la dona d’aquest, Guisla (Guilia), i Bernat, el fill de la parella, decidiren cedir la meitat de l’alou, dels delmes, de la quadra i del feu a Arnau d’Arvolí (Arlumini ) amb la condició de reconstruir i poblar Miralpeix i de treballar les terres, que, igual que la torre, feia temps que estaven despoblades.

Una condició destacada d’aquest document, és el fet que Miralpeix seguiria sota la senyoria de Mir Geribert i de la seva descendència. Amb els anys, la quadra passà a formar part de les possessions de Ramon Mir de Ribes, fill de Mir Geribert. [i]

Un plet decidí donar la propietat de la quadra de Miralpeix a Ponç de Blancafort, que s’enfrontava a Guillem i Ponç de Ribes, que en aquell moment eren els senyors feudals del castell de Ribes, al qual, durant el segle X, pertanyia el sector de Miralpeix.

En aquest punt hauríem de fer un parèntesi per fer referència a una dada històrica que apareix publicada diverses vegades, tot i no tenir constància que es tracti d’un fet real, o de si es tracta d’una simple llegenda. Tant Joan Llopis i Bofill, [ii] com Josep Soler i Cartró [iii], parlen de l’explicació feta per fra Josep Garí sobre la quadra de Miralpeix. Hem de destacar que Llopis es refereix al 1125, i Soler al 1175. La data, però, no té importància, ja que el mateix Llopis en el seu llibre diu en una nota que possiblement els fets explicats degueren succeir molt abans, ja que feia temps que no hi havia moros al Penedès ni a les zones pròximes. També seria difícil que cinc àrabs aconseguissin mantenir una possessió que estaria rodejada dels castells cristians de Sitges i Ribes. Se sap que de mitjans del segle X ja no tenim referència de presencia àrab a la quadra de Miralpeix.

A continuació copiem la nota que apareix en el llibre de Soler i Cartró. [iv]

“La Quadra de Miralpeix
Com succeí a tots els territoris dels voltants quedà lliure dels alabs (sic) a mitjans del sigle X. Segons conta Fra Josep Garí, en 1175 l’Andreu Planes de S. Pere de Ribes reuní alguns cristians, per a conquistar una torre, anomenada Miralpeix a prop del mar. Atrafegats en pescar, els cristians demanaren a Déu, que si els feia la gràcia de sortir-ne bé, alçarien allà una capella en llaor a Maria Santíssima. Volgué Déu que traguessin un gros peix i moguts els moros per la curiositat, descendiren a la platja. Aleshores els cristians aprofitaren l’ocasió per a fer captius als quatre moros que baixaren, i pujant seguidament a la torre, feren captiu a l’únic moro que hi havia i la rendiren. Després compliren la prometença, edificant la capella de la Mare de Déu de Gràcia en el mateix lloc."

Però tornant a les dades reals i documentades, sabem que Ponç de Ribes, d’acord amb el seu castlà, Gombau de Miralpeix, que estava amenaçat per Berenguer de Castellet i Eimeric d’Espiells, va decidir reforçar el castell de Miralpeix i cavar-hi uns valls, per fer més difícil l’accés a la seva possessió. Aquest esforços no van servir per a res, ja que cap a 1190 els seus enemics van assaltar, saquejar i destruir la fortificació. Actualment encara es pot veure una part de les runes del castell medieval.

Tot i la desaparició del castell, Xavier Miret diu [v], a partir de documents que es conserven a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges, que en els terrenys propers als que ocupava el castell s’hi hauria pogut edificar la masia de Miralpeix, la qual encara conserva una torre d’origen medieval, i en les quals en un document del segle XVIII, es diu que es conservaven “uns grillons de ferro que abans eren de la presó de dita casa”.[vi]

Amb els segles, la quadra de Miralpeix va anar canviant de propietaris. L’any 1271[vii] les terres de Miralpeix passaren a formar part del patrimoni de Berenguer de Ribes. L’any 1279[viii], Berenguer empenyorà aquest terreny a Galceran de Miralpeix.

A finals del segle XIV, el senyoriu sobre la quadra de Miralpeix passà a mans dels reis d’Aragó. El 3 de setembre de 1382 Sitges, els castells de Ribes, de Campdases i el de Miralpeix, entre altres, foren cedits, a petició de Sibil.la Fortià, esposa del rei Pere III, al seu germà Bernat de Fortià.[ix]

Existeix un document del 20 d’octubre de 1385, pel qual la cessió provisional es convertí en una donació a perpetuïtat, tot i que aquest fet va ser curt, ja que el 5 de desembre de 1387, obligat pels esdeveniments provocats per la successió de Pere III, Fortià es va veure obligat a renunciar a les seves possessions.

En aquests moments, el nou rei Joan I el 30 de desembre de 1387, va cedir els terrenys a la seva esposa, Violant. La parella reial va vendre totes les terres de Miralpeix al bisbe de Barcelona el 19 de juliol de 1390, i el 22 de novembre de 1410 la va comprar la Pia Almoina als administradors de l’Hospital de la Santa Creu, hereus de Berenguer de Miralpeix. Quan durant els primers dies de 1411, pren possessió de la torre i del terme municipal de Miralpeix, aquest sector passa a formar part per primera vegada del terme municipal de Sitges[x], vila que des de la primera meitat del segle XIV estava també sota el domini de la Pia Almoina de Barcelona.[xi]
Les guerres i les pestes van ser, en aquests segles, fets habituals a tot Catalunya i la vila de Sitges no en va ser cap excepció. Tot i aquestes desventures, cap a finals del S.XVI, Sitges va incrementar el cultiu de la vinya, sobretot l’especialitat de malvasia, tipus de raïm que en èpoques anteriors havia convertit Sitges en una vila comercial que exportava la seva malvasia a diverses zones del Mediterrani i en especial a la illa grega de Monembàsia.

En un estudi realitzat per Carbonell i Gener[xii] queda constància del fet que entre el segle XII i finals del segle XVIII, a Miralpeix hi havia tres masies, la de Miralpeix, can Girona i mas Pasqualí.

Durant la primera meitat del segle XVIII, es va produir un fort increment de la demanda exterior de vi, com a conseqüència de l’obertura del mercat de les colònies americanes. Aquest fet va propiciar que les terres de Miralpeix, igual que el resta de territori del Garraf, es dediquessin, gairebé íntegrament, a la plantació de vinyes.

També va ser durant aquests anys d’auge econòmic quan es van renovar els conflictes per independitzar la vila de Sitges del baró feudal. Aquest problema es va resoldre durant les primeres dècades del segle XIX, moment en què es va abolir el règim senyorial.

A partir de la segona meitat del segle XIX, el cultiu i l’exportació de la vinya va deixar pas a la industrialització. Sitges es convertí en un poble que principalment basava la seva economia en les fàbriques de sabates.

Aquesta situació continuà fins a la dècada dels setanta del segle XX, quan el turisme entrà amb molta força dins del món econòmic sitgetà, deixant els espais que ocupaven les fàbriques per a construir nous edificis que poguessin acollir la gran quantitat de persones, que a partir d’aquest últim quart de segle, acudien a Sitges, sobretot durant els mesos d’estiu, per gaudir del sol, la platja i de les diverses possibilitats d’oci i de cultura que ofereix la vila.

[i] Joan Llopis i Bofill, Assaig històric sobre la vila de Sitges, capítol IX. Escrit l’any 1889 i publicat per primera vegada l’any 1891. Reedició del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges, 1980.
Els noms escrits sense el parèntesi, són les actualitzacions que apareixen en el volum XIX, dedicat al Penedès i l’Anoia, de Catalunya Romànica, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992, pàg. 273.
[ii] Ibid 1
[iii] Josep Soler i Cartró, Geografia i guia de la vila de Sitges i son terme municipal, escrita cap a 1895. Segona edició del Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges, 1995
[iv] Soler treu la informació del llibre de Llopis, i en unes notes annexes, copia, gairebé íntegrament, els primers paràgrafs del capítol IX del llibre de Llopis.
[v] Xavier Miret i Mestre, La Quadra de Miralpeix. Notes sobre la formació del terme municipal de Sitges. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges, Maig de 1983. Es tracta d’un estudi completíssim que té com a objectiu explicar la història de la Quadra de Miralpeix, i posa èmfasi en els diversos passos que van acostar aquest sector a Sitges, fins a desvincular-lo de Sant Pere de Ribes.
[vi] Arxiu Històric Municipal de Sitges (AHMS): Inventaris del notari Ferrer 1773-1803, fol.96.
[vii] A Catalunya Romànica , Ibid. 11, es dona la data de 1258. Crec que la correcta és la que indica Xavier Miret. Ibid. 5
[viii] A Catalunya Romànica , Ibid. 11, es dona la data de 1303. Crec que la correcta és la que indica Xavier Miret. Ibid. 6
[ix] Joan Llopis en el seu llibre Assaig Històric....., parla primer de 1382 com a any de la cessió, tot i que en una nota posterior parla del 20 d’octubre de 1385. Creiem que aquesta segona data és la correcta ja que ens en cita la font, Volum II de les Enajenaciones del Real Patrimonio de Catalunya.
També Josep Baucells i Reig, en el seu article Sitges i la jurisdicció senyorial de la Pia Almoina de la Seu de Barcelona, parla de 1385.
[x] Ibid. 1
[xi] Catalunya Romànica, Vol. XIX, El Penedès i l’Anoia, de d’Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1992. (pàg. 273).
[xii] Josep Carbonell Gener, Sitges al segle XVIIIè. Estadística i Toponímia segons el cadastre de 1772. L’Eco de Sitges nº. 3977, 21-VII-1968.
Nota 18 de l’estudi de Xavier Miret. Ibid. 5



El Molí de Vent de la Masia de Miralpeix l’any 1965. Fot. Arxiu Carbonell Virella


ELS DIVERSOS ESPAIS QUE CONFORMEN L’ACTUAL QUADRA DE MIRALPEIX

Primer de tot, creiem necessari recordar què s’entén per quadra, a partir de l’època medieval. Es tracta d’una demarcació que trobem des de la segona dècada del segle XI, a l’interior dels termes d’un castell, i que destaca per tenir personalitat jurídica pròpia. Sobretot es desenvolupà en les terres de marca, bé que aviat trobem també esment de quadres en terres pirinenques. Molt sovint la quadra era concedida a un cavaller i s’estenia al voltant d’una casa forta. De vegades fou l’origen d’algunes poblacions. La quadra de Miralpeix reuneix la major part de les característiques exposades en el punt anterior. Al voltant del castell de Miralpeix, construït durant el segle XI, es va creant una comunitat de persones, que vivia de la terra i de les pastures.

A part del castell, la quadra estava formada per tres masies (can Pascualí, can Girona, i Miralpeix), dues ermites ( Mare de Déu de Gràcia i Santa Margarida), i un molí. Actualment es conserva gran part d’aquestes construccions, sobretot can Pascualí i can Girona, fet que ens permet fer una idea de com deuria ser la distribució de la quadra durant els primers anys de la seva fundació i de quina tipologia de masia formava part la de Miralpeix, ja que les tres construccions corresponen més o menys a uns mateixos anys.

A continuació donarem referències sobre alguns d’aquests edificis, aprofundint una mica més, en la masia de Miralpeix, construcció que dóna lloc a aquest estudi històric.

EL CASTELL DE MIRALPEIX
Dins del terme que conformava Miralpeix, el castell era l’edifici més destacat. Es tracta d’una construcció realitzada durant el segle XI, tot i que va ser destruït cap a 1190, degut a les lluites entre els diversos senyors feudals que desitjaven la propietat d’aquest castell.

En total, la superfície que formava el castell era de 275,9 metres quadrats. A més, hi destaca l’existència de dues cisternes, segurament construïdes durant els darrers anys de l’Edat Mitjana, que estaven situades al punt més alt del castell. Aquests dipòsits deurien tenir com a finalitat recollir l’aigua de la pluja, fet que els permetia proveir la població que vivia al voltant del castell.
Actualment es conserven pocs vestigis del que va ser en origen aquest recinte. Algunes restes dels murs de la fortificació exterior, construcció de forma aproximada a un trapezi que sembla donar lloc a dues estances.

Durant els mesos de juliol de 1990 i 1991, un equip dirigit per Joan Garcia Targa [i], va realitzar diverses campanyes d’excavacions en el castell de Miralpeix. Durant aquests treballs, s’hi van trobar algunes restes de ceràmica, vidre..., que ajuden a entendre una mica millor com es vivia en aquest lloc durant els segle XI, XII, XIII i XIV.

Tot i la importància d’aquest descobriment, no són gaire útils a l’hora de fer l’estudi dels altres edificis que composaven la quadra.

EL MOLÍ DE VENT
Ens referim a la torre de planta circular, que es troba situada més propera al mar. Es tracta d’una construcció que data de mitjans del segle XIII, que es va alçar amb la intenció de convertir-la en molí de vent, element essencial en una masia dedicada al conreu de cereals. Les primeres referències documentals són de 1581 i donen constància d’aquesta funció, que ve reforçada per la troballa d’una mola al costat de l’edifici.[ii]

Actualment, tot i les restauracions sofertes, podem tenir una idea que s’acosta a la realitat, de com era la torre en origen. Estructuralment destaquem l’alçada de l’edifici, encara que actualment només es conserven 5 metres de mur. També és remarcable el diàmetre interior de la construcció de 3, 6 m. Les parets, de gruix considerable, 80 cm, han estat aliades de la bona conservació de la construcció. La porta, situada a peu pla i orientada cap al nord, té una alçada de 165 cm. I amplada de 75 cm. És rematada amb un arc de mig punt format per sis dovelles de pedra.

L’ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA
Es tracta d’un petit edifici, construït entre el segle XII i el XIV. Hi trobem característiques arquitectòniques que remunten al romànic i al gòtic. Del primer període podríem destacar la coberta a dues aigües i el petit absis rodó. Pel que fa a les característiques que remeten al gòtic, ens trobem amb un arc de mig punt amb dovelles de pedra, i un ull de bou, a mode de rosetó, en el costat de ponent, una obertura desproporcionada, igual que la gran porta d’entrada, si ens fixem en la resta del petit i sever edifici religiós.

LA MASIA DE MIRALPEIX.

Es tracta d’un edifici d’origen medieval, actualment de difícil descripció a conseqüència del seu estat ruïnós i de les nombroses reformes que ha patit durant el seu llarg període d’utilització.
Durant molts anys, la gent pensava que la masia estava construïda sobre les runes del castell de Miralpeix, però les primeres excavacions que es van realitzar a la part alta del turó, van permetre trobar les restes del castell, aconseguint aclarir tots els malentesos que circulaven per la comarca.

Seguint la tipologia constructiva de les masies catalanes, la masia de Miralpeix està situada a la falda del castell, fet que li permet quedar resguardada del vents del nord i de ponent. Les parets gruixudes permetien aguantar la calor del sol durant l’hivern i escapar de les altes temperatures a l’estiu, produint un gran estalvi energètic.

La masia consta de dues zones diferenciades. Per una part la torre medieval, i per l’altre, l’edifici annex, conformat per diverses sales, en les quals destaquen les arcades ogivals, actualment gairebé desaparegudes.

La torre, construïda durant el segle XIII, ha estat reutilitzada al llarg del temps, fent-hi diverses modificacions que ens fan difícil imaginar com deuria ser en origen. Un exemple clar d’aquest canvi d’us el trobem en el segle XVIII, quan va ser aprofitada com a cup per guardar el vi.
De la torre destaca la planta quadrada, amb una base reforçada mitjançant talusos, i la porta d’entrada, realitzada amb un arc dovellat de pedra. La part superior de la torre és feta de tàpia, i tot i haver estat devastada, la seva presencia encara és remarcable.

Pel que fa a la masia, ja hem dit que l’aspecte actual, o millor dit, el poc que es conserva de l’edifici, ens dóna la visió d’una casa pairal del segle XVIII, tot i que el seu origen es remunta als darrers anys segle XIII, primers del XIV.

Igual que la torre, la masia ha sofert diversos canvis estructurals al llarg dels anys, fet que la fa un edifici ple de detalls que rememoren les diverses etapes històriques i econòmiques per les quals ha passat Catalunya, i més concretament el sector de la quadra de Miralpeix.

Des de fa uns anys, la devastació de la masia s’ha accelerat de forma molt ràpida. Tot i això, fotografies de principis dels anys noranta ens permeten veure com era la façana principal de l’edifici, en la qual destacava la porta, orientada a ponent, i que estava acabada amb un arc de mig punt format per set dovelles de pedra. Hi havia una altra obertura, coronada per un arc rebaixat, situada en un pla superior a la anterior. Aquesta porta connectava la casa amb uns dipòsits.

Vicenç Carbonell i Virella, en les fitxes que va realitzar per al llibre de Pau Roig Estradé sobre les masies del Garraf [iii], ja fa una advertència sobre l’estat lamentable de la masia, i especialment de la porta principal, remarcant un fet molt destacat: “La masia de la quadra de Miralpeix, ben situada, va seguir un procés de recuperació, mentre que pel seu emplaçament elevat i exposat a l’acció dels elements atmosfèrics, el castell era oblidat. Llàstima que l’abandó també hagi arribat a destruir una masia que fins fa poc feia goig.”[iv]

i] Joan Garcia Targa , Castell de Miralpeix, primera campanya d’excavacions. Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans. Nº 57. Agost de 1991.
Joan Garcia Targa, Segona campanya d’excavacions al Castell de Miralpeix. Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans. Nº60-61. Febrer - Maig, 1992
[ii] Ibid. 5
[iii]Pau Roig Estradé., Masies del Garraf I. El Cep i la Nansa. Consell Comarcal del Garraf. Vilanova i la Geltrú, 1998
[iv] Ibid. 16
El Molí de Vent de la Masia de Miralpeix l’any 1965, amb l'ermita de Santa Bàrbara al fons. Fot. Arxiu Carbonell Virella

La Masia de Miralpeix l’any 1965. Fot. Arxiu Carbonell Virella


CONCLUSIONS

Xavier Miret [1], en el seu estudi sobre la quadra de Miralpeix, és el primer en donar dades més o menys documentades, sobre la creació de la masia de Miralpeix.

Miret troba diversos document[2] que l’ajuden a arribar a la suposició, no conclusió, de que l’edifici de la masia té el seu origen a finals del segle XIII, principis del XIV, moment en el que el Castell de Miralpeix va ser destruït a conseqüència de les diverses disputes interiors entre diversos senyors feudals que desitjaven convertir-se en propietaris d’aquestes terres.
La masia, actualment en estat gairebé ruïnós, va patir continues variacions la llarg dels anys, ja que a cada època va obtenir diverses utilitats.

En un principi, les terres de Miralpeix, estaven dedicades a la plantació de cereals i a les pastures, fet que donava lloc a una tipologia de masia diferent a la que es necessitaria a partir de la primera meitat del segle XVIII, quan la majoria de les terres de Miralpeix es van dedicar a la plantació de vinya, i les masies es dedicaven a la producció de vi, producte que havia adquirit un gran auge, gràcies a l’increment de demanda produït per la seva comercialització i exportació vers els nous mercats americans.

Aquests canvi d’us es van fer evidents en la masia de Miralpeix. Se sap que la torre medieval a la que s’hi havia annexat l’edifici principal, va tenir diverses utilitats al llar del temps. Es pot pensar que en un primer moment, la torre va servir com a presó, ja que sabem que a la masia de Miralpeix, propietat de Miquel Pasqual batlle de Miralpeix l’any 1597, hi havia la presó. Al segle XVIII, canvia totalment d’utilitat, i a partir d’aquest moment passa a servir com a cub per guardar el vi que després s’exportaria a Amèrica.

No tornarem a fer un repàs de tota la història de la quadra de Miralpeix, però hem de destacar un cop més el lamentable estat en que es troba actualment la masia.

Hem trobat diverses referències documentals i gràfiques que ens demostren que fa poc l’edifici encara conservava gran part de la seva estructura.

Esdeveniments recents, com l’aprovació del pla parcial que ha convertit la zona de els Colls-Miralpeix en sol urbanitzable, han sigut causant d’aquesta ràpida degradació.

Amb la nova urbanització, la masia s’ha vist abandonada a l’activitat atmosfèrica, la qual ha estat ajudada per diversos factors externs: ocupacions intermitents per part de grups indeterminats, i la més actual i potser la més devastadora la construcció d’un carrer que passa arran dels restes de la masia. Els moviments de terra provocats per aquestes obres han estat letals per a les poques parets que es conservaven encara dretes.

Esperem que la recuperació, tot i que molt difícil, no ens hem d’enganyar, sigui possible i que s’aconsegueixi conservar part de la història i del patrimoni del Garraf, i més concretament el de Sitges.

[1] Ibid. 5
2] Ibid. 5. Sobretot les notes del seu treball, en les que ens dona una bona base documental a la que acudir en cas de voler aprofundir en l’estudi d’aquest edifici.

Imatge del deteriorament de la Masia de Miralpeix l’any 1990. Fot. Arxiu Carbonell Virella


La Masia de Miralpeix l’any 1990. Fot. Arxiu Carbonell Virella


BIBLIOGRAFIA

Catalunya Romànica, vol XIX. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992

Els castells catalans, vol.III i IV. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona, 1971-1973.

Inventario del Patrimonio Artístico y Arqueológico de España. Col. Inventario de Protección del Patrimonio Cultural Europeo. Ministerio Educación y Ciencia. Madrid, 1973

ADELL, J.A., RIU, Eduard, La torre de l’alta edat mitjana a Ribes (Garraf), (pag. 434-441) en Quaderns d’Estudis Medievals, vol. I., nº 2, Barcelona 1980.

BACH, A., Un plet veïnal entre Sitges i Cervera, (pàg. 235-244), dins XXIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, Vol. II, celebrada a Sitges a octubre de 1984. Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges 1988.

BAUCELLS, J. El Garraf i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona.. Departament de Cultura de la Generalitat, Barcelona, 1990.

BATLLE, C., PARÉS, A., El Castell de Sitges a la mort de Bernat de Fonollar, 1326, (pag. 153-177), en el número dedicat a “Fortaleses, torres de guaita i castells de la Catalunya Medieval” dins de ACTA MEDIAEVALIA. Historica et archaeologica. Annex 3, Facultat Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 1986.

BOLÓS, J., MARTÍNEZ I HUALDE, A., El molí de la Torre Baldovina a Santa Coloma de Gramanet,(pag. 421-451) en ACTA MEDIAEVALIA. Historica et archaeologica. Nº 7-8, Departament Història Medieval Universitat de Barcelona, 1986-1987.

BOLÓS, J., Catalunya medieval. Pòrtic, Barcelona, 2000.

BOLÓS, J., Diccionari de la Catalunya Medieval (s.s. VI-XV). Edicions 62, Barcelona, 2000.

BOSCH, A., DURAN, J., PORTAS, F., Els Colls-Miralpeix. Dos itineraris per gaudir-ne, (pàg. 17-19), dins nº 10 de la Revista La Xermada, Ajuntament de Sitges. Sitges, primavera 99.

CAMPS, J. La Masia Catalana, Història, Arquitectura. Sociologia. Aedos, Barcelona, 1976.
GARCIA TARGA, J., Castell de Miralpeix, primera campanya d’excavacions. Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans. Any XV, nº 57. Sitges, Agost 1991.

GARCIA TARGA, J., Segona campanya d’excavacions al castell de Miralpeix (juliol de 1991). Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans. Any XVI, nº 60-61. Sitges, Febrer- Maig 1992.

GARCIA TARGA, J., El Castell de Miralpeix: un model d’ocupació medieval i moderna al Garraf. (pàg. 142-165), dins Miscel.lània Penedesenca. Comunicacions de les Sisenes Jornades d’Estudis Penedesencs a l’Arboç. Vilafranca del Penedès, 1993.

LLOPIS I BOFILL, J., Assaig històric sobre la Vila de Sitges. (Segona edició facsímil). Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges 1980.

MARTÍN, José Luís, De cuevas, ermitas y otros lugares de recogimiento (pag 81 a 105) en ACTA MEDIAEVALIA. Historica et archaeologica. Nº 20, 21, vol.1, Universitat de Barcelona, 1999-2000.

MIRET i MESTRE, X., La Quadra de Miralpeix. Notes sobre la formació del terme municipal de Sitges. Quadern nº 13 del Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges, 1983

PORTAS, F., Paisatge i usos als Colls-Miralpeix, (pàg. 15-16), dins nº 10 de la Revista La Xermada. Ajuntament de Sitges, Sitges, primavera 99

ROIG ESTRADÉ, P., Masies del Garraf I. El Cep i la Nansa. Consell Comarcal del Garraf, Vilanova i la Geltrú, 1998

ROSSELLÓ, J., i d'altres. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.. Barcelona, 1986

SABATER i CURULL, F., El territori de la Catalunya medieval. Percepció de l’espai i divisió territorial al llar de l’Edat Mitjana. Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona 1997.

SERRA, Assumpta, Evolucions tipológiques de Mas Tavernet (S. X-XU), (pag.245 a 265), en ACTA MEDIAEVALIA. Historica et archaeologica. Nº 16, 17, Departament Història Medieval Universitat de Barcelona, 1995-1996.

SOLER i CARTRÓ, J., Geografia i guia de la vila de Sitges i son terme municipal. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges, 1995

VIGIA de MIRALPEIX, Records de la Mare de Déu de Gràcia (1930-1934), (pàg. 26-29), dins nº 27 de la Revista La Xermada. Ajuntament de Sitges, Sitges, Estiu 2002.



La Masia de Miralpeix l’any 1997. Fot. Arxiu Carbonell Virella

18 de maig 2009

ENIGMARIUS III. O LLEGIR LES SEVES PRÒPIES PARAULES



Feia dies que per sobre de la meva taula d’estudi corrien unes pàgines, ja arrugades i amb el perill de desaparèixer, del suplement Dinero de La Vanguardia del dia 5 d’abril de 2009, i no sabia ni quan ni com demostrar la meva indignació per la copia flagrant que allà es publicava.

Pel cap em van passar moltes coses, però l’experiència m’ha demostrat, i convençut, que més val deixar refredar les coses i pensar un cop transcorregut un temps. I aquest temps ha arribat avui al llegir el Runrún, columna de Màrius Serra a la mateixa Vanguardia, en la que a “Lo copio del pueblo”, l’escriptor parla de “la proliferació de texts copiats d’internet que circulen pels centres educatius” (que quedi clar, ho tradueixo literalment de les paraules de Serra).

Doncs el 5 d’abril, i sota el títol, esperem que no premonitori, “De las últimas joyas de paseo de Sitges”, el periodista Jordi Palarea fa una interessant descripció-propaganda, ja que entre les seves característiques constructives també hi ha la dada del preu de venta, 8,9 milions d’euros, d’una de les cases més antigues, i espectaculars, que llueixen al Passeig Marítim de Sitges, la casa Casimiro Barnils, dissenyada l’any 1919 per Josep Maria Martino. Com és evident, vaig llegir aquest article amb un interès personal, i la meva indignació va aparèixer quan llegia les meves pròpies paraules (això si, traduïdes al castellà), i en cap lloc, el periodista feia referència a la font documental d’on havia tret la informació sobre aquest edifici noucentista.

Ja se que el número de paraules copiades o la informació treta no és gaire extensa, però a mi m’han costat moltes hores d’estudi, i la valoració del treball d’un historiador no val 8,9 milions d’euros, però sí un mínim reconeixement.

Tal i com dia Màrius Serra a l’article esmentat (segueixo traduint i copiant), “No hi ha res dolent en copiar... Ho dolent és fer-ho indiscriminadament, sense citar la procedència, i sobre tot, sense afegir-hi res de la nostra collita”.

En l’article sobre la casa Barnils publicat a la Vanguardia llegim “de estilo noucentista y un claro ejemplo de la aspiración de este movimiento por volver a los orígenes mediterráneos, por enaltecer la arquitectura del pasado y por la recuperación de técnicas constructivas catalanas”.

Al meu article sobre l’arquitecte Josep Maria Martino, publicat en paper i penjat al meu blog per facilitar el coneixement d’artistes no molt estudiats, demostrant que no en fa res que treguin informació d’aquí, llegim: “de retorn als orígens mediterranis i amb la voluntat d’enaltir l’arquitectura del passat i tornar a les tradicions constructives catalanes”...US SONA!!!!!!!!.

La curta però precisa informació que dóna a continuació sobre la persona de Martino, i sobre el projecte de Terramar i la urbanització del Vinyet és un mini resum perfecte del meu article.

En casos tan evidents, no cal recórrer a l’aplicació Approbo.citilan.eu, a la que per cert, jo ja m’hi he registrat, per adonar-se que un està rellegint les seves pròpies paraules.

15 de maig 2009

ENIGMARIUS II. LA BEL A LES CASTELLES...


Ja fa just un any que vaig parlar dels mots encreuats de la Vanguardia, i concretament de la tendència de Màrius Serra a posar noms i cognoms en els seus engraellats. Ha passat el temps i em segueixo preguntant si aquestes persones existeixen a la realitat o si simplement surten de l’atzar a l’unir identitats que, per una raó o altra, li venen al cap a l’escriptor. Aquell dia feia referència a la “obsessió” de la meva avia per aquest joc, però no vaig dir res de la Tia Florència, la germana del meu avi, que quan ja era molt velleta i gairebé no hi veia, la seva única preocupació era que no podria fer els mots encreuats, un problema que van poder solucionar ampliant-li al màxim la pàgina. Una gran idea.

Màrius Serra sempre em sorprèn i aconsegueix que em senti molt identificada al seu mot encreuat. Primer quan diu “Bel a les Castelles”.... m’encanta!!!!. Tot i ser tan evident, encara hi ha molta gent que li sobta el meu nom i em pregunta si ve de Belinda (oooooooooo!!!!). Un altre va sortir el dia 12 de maig, al 13 vertical: “Circuit automobilístic antic, com el de Sitges”...... L’autòdrom, un dels principals projectes de la Ciutat Jardí Terramar, i en que Josep Maria Martino hi va tenir molt a veure... ( ja callo, ja callo, que aquí no toca.)

Aquest dotze mesos jo he seguit, dia a dia, intentant resoldre el joc que ens proposa Màrius Serra. A vegades, com si es tractes d’una necessitat vital de completar-lo com a única manera d’aconseguir algun objectiu, m’he obsessionat en omplir tots i cada un dels quadradets blancs ( qui no tingut alguna vegada una sensació així?); però tot i que aquesta vegada no he anat recollint a la meva moleskine tots els noms sortits el darrer any, m’he seguit fixant en les identitats que hi apareixen; alguns coincideixen nom i cognom amb algun conegut, altres comparteixen els dos cognoms..., però ara per ara, encara no m’han coincidit els tres en una sola persona..... Seguiré buscant.

13 de maig 2009

AQUÍ NO HA COBRAT NI DÉU ????

SOMNI
No somio: vaig ser somiat.
Em va somiar la meva mare mentre m'esperava.
Jo, llavors, era només el seu somni
i un galop frenètic de cèl.lules en marxa.
Em va somiar fort i rialler,
feliç, alegre, intel.ligent, amable.
Però si, en néixer, hagués decebut el seu somni
hauria oblidat el seu somni per tal d'estimar-me.
Per això demano als meus somnis
que somiïn com ella em somiava:
amb tant de desig, amb tanta il.lusió, amb tanta tendresa,
però sabent, si el somni es trencava,
deixar de ser somnis i, humilment, estimar
en un amor sense somnis, la criatura marcada.


David Jou i Mirabent
(Tot i el rebombori de l’exposició, no podem obviar obres de tanta bellesa com la que David Jou ha creat per a formar part de la mostra sobre Martin Luther King. Unes impressionants paraules que avui he volgut copiar aquí, ja que per sort el tema del que tracto és caduc, i no aquest poema, un poema que ja no podré oblidar mai més.)

Des de fa uns mesos, el nom del Regidor de Cultura Gabi Serrano i l’auto-propaganda de les exposicions que ell comissaria, s’han convertit en una habitual de les pàgines de l’Eco de Sitges.

Però en els dos darrer números del setmanari sitgetà, aquesta tendència ha augmentat amb escreix, fins al punt de entendre l’Eco de Sitges en un monogràfic sobre la política cultural portada a terme per la regidoria de cultura, sempre encapçalada per la persona de Gabi Serrano.

Primer va ser l’Eco de l’1 de maig on va sortir publicat l’article “Noves aventures del comisario Serrano”, firmat per Jordi Milà Franco; també CIU, partit a l’oposició, va publicar un comunicat “Primer Nova York. Ara Sevilla”, en el que es denuncia la situació cultural que viu Sitges; finalment l’aparició d’un nou grup de persones que sota en nom de Somiadors Sitgetans, firmen un pseudo-manifest “Rebots de Cultura”. Cal dir que aquests han creat un blog que sota el subtítol d’”Espai per a la discussió i reflexió de la política cultural de Sitges” tenen molt clara la seva voluntat. Per cert, el blog va presidit per una imatge del protagonista de tota aquesta moguda, i és seguidor del meu blog...., (moltes gràcies als seus creadors, ens mantindrem en contacte i treballarem conjuntament, que si no podem solucionar el problema cultural, com a mínim seguirem el refrany de “quants més serem, més riurem”).

Seguint la tendència comentada, el darrer número de l’Eco no m’ha deixat moment per respirar. Primer la carta publicada per Agustí Carbonell Mestre, titulada “No és això senyor Serrano, no és això”; també Víctor Lluelles i Cardona dedica a Serrano el seu espai setmanal, “D’aquí, d’allà,...d’acullà...”. Un interessant repàs per les darreres manifestacions en contra de les exposicions promogudes des de l’Ajuntament de Sitges, i una necessari descripció, definició i diferenciació entre les funcions d’un regidor de cultura i d’un comissari d’exposicions, des d’un punt de vista general fins a un de més concret.

Però entre tots aquests interessants articles no podem oblidar un petit text que apareix a la pàgina 9 que sota el títol “L’Ajuntament i SEACEX signen un conveni per a la itinerància de l’exposició de Martin Luther King”, donen la GRAN NOTÍCIA de que els sitgetans pagarem una miqueta menys del pressupost de l’exposició. Si un llegeix aquesta noticia, té la sensació de que es tracta d’un “salvacaps” ( no se si existeix la paraula, però aquí la deixo), un intent d’emmascarar una mica la seva mala gestió mitjançant acords agafats amb pinces. Per cert, a la web del SEACEX no hi ha cap referència ni propaganda a l’exposició citada.

“La Societat Estatal per a l’Acció cultural Exteriors d’Espanya farà una aportació a l’Ajuntament de Sitges per valor de 70.000 euros”.
L’Ajuntament de Sitges i la Societat Estatal per a l’Acció Cultural Exterior d’Espanya SEACEX han signat un conveni de col.laboració per a la itinerància de l’exposició de Martin Luther King, a partir del qual SEACEX farà una aportació de 70.000 euros a l’Ajuntament de Sitges.
Segons Gabi Serrano, regidor de Cultura de l’Ajuntament, aquest conveni tñe dos punts claus, “en primer lloc, la valoració de SEACEX sobre el nostre projecte, que demostra la qualitat que té i, en segon lloc, que avancem en la signatura dels convenis pendents. Properament s’aprovarà un nou conveni i estem treballant ja per a l’any 2010”.
SEACEX ha acceptat participar en el projecte del programa “Arte Español para el Exterior”que realitza aquesta societat conjuntament amb el Ministeri d’Assumptes Exteriors i de Cooperació, amb l’objectiu de promoure artistes contemporanis a tot el món.
La Societat Estatal per a l’Acció Cultural Exterior d’Espanya treballa per a la preparació, l’administració i la celebració d’exposicions internacionals i activitats paral·leles a les mateixes, que contribueixen a la projecció cultural de l’Estat a l’exterior, sota la coordinació del Ministeri de Assumptes Exteriors i de Cooperació i del Ministeri de Cultura”


El regidor de cultura segueix amb el seu camí, tal i com explica a l’entrevista que li ha fet aquesta setmana Vicenç Morando a Radio Maricel. Ell declara que està molt tranquil i que dins d’uns anys (espero que ell ja no estigui de regidor de cultura) els sitgetans veurem el resultat dels seus invents. Ah, de forma contundent ha declarat que “aquí no ha cobrat ni Déu”...., una frase genial, adient i molt creïble si procedeix del representant d’un partit d’esquerres i que he triat per al títol del post.

En la mateixa entrevista, Serrano demostra que o no entén res o no ho vol entendre (el mateix que creu ell dels sitgetans respecte les seves actuacions), ja que diu que l’Any Utrillo costarà més diners que l’exposició de Nova York, i que els sitgetans no es queixen.... sort que en Vicenç li ha contestat.

Ah, i l’Eco el llegim tots de “pe a pa”, i molts ( entre els que els que s’hi troba Jordi Milà, el text del qual critica Serrano a la ràdio), hem tingut la paciència i la voluntat d’haver passat hores i hores llegint els primers i tots els números del setmanari, feina que ens ha permès conèixer molt bé, entre d’altres temes, la història de la política cultural del nostre poble dels darrers 100 anys.

Però no estem sols en les nostres crítiques. En el darrer “Diari de Vilanova”, a la contraportada, on s’hi concedeixen uns semàfors amb els tres colors, que serveixen per a valorar les accions de diverses persones en àmbits variats, l’únic que no té un semàfor verd és el regidor de Sitges (que no sitgetà) Gabi Serrano. El Diari de Vilanova, que si que està digitalitzat, també ha un medi de comunicació en el que s’ha parlat més que en el nostre medi local, sobre les exposicions causants d’aquest rebombori.

No podem oblidar que Gabi Serrano, Segon Tinent d'Alcalde, no sols és regidor de cultura i comissari d’exposicions, sinó que també ostenta el títol de Regidor de Cooperació, Pau i Solidaritat. Ja pot amb tantes “carteres”?, com pot ser que a una sola persona se li donin dues regidories, una de les quals, la de cultura, requereix una important presència pública per part del regidor, i la coordinació d’un gran volum d’activitats (o així hauria de ser). Un es pot autoanomenar comissari d’una exposició sense la formació necessària per a realitzar una feina? Quin és el currículum acadèmic i laboral del senyor Serrano que li dóna la possibilitat de realitzar una feina, la de comissariat d’exposicions, per a la que molts hem estudiat una carrera durant més de cinc anys?

Però com ell diu per acabar l’entrevista, en la que parla de al falta de respecte d’alguns vers la seva persona, que els sitgetans es segueixin queixant, que a ell està tan tranquil ja que “m’haurà d’aguantar una mica més”.

7 de maig 2009

COM ES POT PERMETRE TUNEJAR UNA OBRA DE FRANCESC BERENGUER?

Potser serà l'entrada més modificada d'aquet blog, però el tema s'ho val. Si el dia 8 de novembre de 2016 hi feia un afegit, avui, 1 de juny de 2017, en faig un altre amb aquesta notícia publicada a l'Eco de Sitges el dia 7 de gener de 1905. 


Afegeix la llegenda

Aquesta notícia està d'actualitat ja que també avui, 1 de juny de 2017, al diari El País, José Ángel Montanés ens presenta el nou estudi que està iniciant Luis Gueilburt, un dels especialistes en Gaudí, sobre el projecte d'Eusebi Güell de portar aigua des del seu manantial del Garraf, exactament a Les Forques, fins a Barcelona. Es tractava d'un gran projecte molt ambiciós que finalment va quedar en res. 


El tema és interessant, així com veure com, en poc més de 10 anys, canvia la idea que els sitgetans tenen sobre el projecte.... ja en parlarem, però a l'article també s'afirma que el Celler Güell és obra de Gaudí i no de Berenguer una afirmació que poso en dubte i que crec que s'ha de deixar molt clara. En vida dels dos arquitectes, recordo que Francesc Berenguer va morir l'any 1914 i Gaudí el 1926, en aquesta notícia a la que em refereixo de l'Eco de Sitges del dia 7 de gener de 1905 llegim: "ha permitido que un arquitecto de valía, don Francisco Berenguer, inspirándose en los conceptos sustentados por su maestro, esl señor Gaudí, levantara, junto a la atalaya de Garraf, un conjunto de construcciones de caracter medieval...." 


Així doncs, no hi tornem a caure, que tot no és sempre de Gaudí, o no recordeu la capella de Sant Joan Baptista de Gràcia...
______________________________________________________

(Avui, dia 8 de novembre de 2016, modifico aquest article, Com es pot permetre tunejar una obra de Gaudí?, del 7 de maig de 2009, ja que al llarg d'aquest anys he pogut seguir documentar-me sobre Gaudí, així com sobre la figura de l'arquitecte Francesc Berenguer, tal i com queda constància en aquest article de No tot és Gaudí.


Avui, un nou estudi i aquest text escrit durant el mes de març de 1929 a La Veu de Catalunya per Francesc de Paula Quintana, un dels arquitectes que van continuar la feina de Gaudí a la Sagrada Família juntament amb Domènec Sugranyes, m'ha portat a la necessitat de modificar l'article:

“Que Berenguer no fou ni anul.lat ni postergat per Gaudí és un concepte fàcil d’esvair, pensant que Gaudí nou fou obstacle perque el senyor Antoni Güell, client de Don Antoni, encomani a Berenguer, ajudat d’aquest, el projecte i construcció dels cellers de Garraf, en els quals el talent de Berenguer aconsegueix fer en l’estil que aprèn al taller del seu mestres una de les obres més reixides”


(Aquesta magnífica foto realitzada per Xavier Parés, doctor casat amb Josefa Terradas Brutau, de la casa de les Punxes de Barcelona, i que conserven a Baron Antiquaris em serveix per reivindicar de nou la figura de l'arquitecte Francesc Berenguer)

Justament avui, quan la premsa publica la noticia de la col·locació de la torre i la creu de la casa Bellesguard de Gaudí, peça que va ser retirada per poder-la restaurar a consciència, una treball que ha resultat magnífic, nosaltres hem de tornar a parlar una mala gestió del patrimoni arquitectònic local. 

En un lloc immillorable de la costa mediterrània, en ple massís del Garraf, hi trobem una original construcció que des de fa uns anys ha estat okupada per uns habitants immòbils d’aparença pètria que passen hores i hores mirant el mar....... quina sort!!!!

Aquest petits atalaiadors comparteixen espai amb uns complicadíssim gerros-jardinera que estan col·locats estratègicament per ornar amb el color de les flors les terrasses un edifici situat a la Carretera de les Costes km.25. 

Tot i que davant d’aquesta minsa i inconcreta descripció un pot arribar a pensar que la construcció en qüestió és un simple bar de carretera, anem molt equivocats ( o no).

El món del “tunning” ha arribat a les altes esferes. No m’imagino aquestes horteres figures clàssiques decorant la Pedrera, ni fent competència a les impressionants xemeneies de colors del Palau Güell, però com ja fa tems que he arribat a la conclusió, Sitges és diferent, i una cosa com aquesta només pot passar dins del nostre terme municipal.

L’any 1870 Güell va adquirir una masia medieval i les terres que l’envoltaven per a construir-hi un pavelló de caça, projecte que va encarregar a Gaudí l’any 1882, el qual va dissenyar un original edifici de maó d’influència gòtic-medieval, en el que dominaven les formes hexagonals i del que sobresortia una torre. Tot i l’originalitat del projecte, aquest no es va arribar a realitzar mai.

L’any 1895, Eusebi Güell, va decidir explotar les vinyes que posseïa al Garraf, i per aquest motiu va encarregar a Francesc Berenguer i Mestres (1866-1914), fill d’un dels mestres que Gaudí va tenir a l’escola de Reus, la reforma de la masia i de la torre medieval que hi havia en aquell terreny. Berenguer va iniciat els estudis d’arquitectura, carrera que mai va arribar a acabar, per la qual cosa no podia firmar cap dels projecte, fet que no va impedir a que es convertís en el més fidel col·laborador de Gaudí des de 1887 fins a la seva mort l’any 1915. Per a realitzar aquest projecte l’arquitecte va comptar amb la col·laboració de Gaudí. 

“Que Berenguer no fou ni anul.lat ni postergat per Gaudí és un concepte fàcil d’esvair, pensant que Gaudí nou fou obstacle perque el senyor Antoni Güell, client de Don Antoni, encomani a Berenguer, ajudat d’aquest, el projecte i construcció dels cellers de Garraf, en els quals el talent de Berenguer aconsegueix fer en l’estil que aprèn al taller del seu mestres una de les obres més reixides”.

Una visió frontal de l’edifici principal, que consta de tres plantes, ens presenta una estructura triangular, la qual queda emfatitzada per la presència de xemeneies, elements constructius als que l'arquitecte va voler donar gran importància, creant-hi formes diverses i molt originals, a les que hi va incloure grafismes que feien referència al propietari del celler. Entre les xemeneies sobresurt una espadanya amb la campana, detall constructiu que deu la seva presència a l’existència d’una capella a la part superior de la casa. En el primer pis s’hi va situar la vivenda de l’administrador de la finca i a la planta baixa la cotxera.


Afegeix la llegenda
Antoni Gaudí va ser l'encarregat de dissenyar l’etiqueta per a les botelles de vi que produïa el comte Güell. En aquestes es pot veure un dibuix en el que es representa l’edifici del celler. 

Aquest edifici segur que no va passar inadvertit entre els intel·lectuals, arquitectes i gent corrent que se’l trobaven en els seus trajectes Sitges-Barcelona o al contrari. 

Qui segur que més d’una vegada es va sentir atret per aquesta obra va ser Santiago Rusiñol. El polifacètic artista ja havia opinat sobre un altre edifici de l’arquitecte Gaudí. L’any 1889, quan ja s’estaven finalitzant les obres del Palau Güell de Barcelona, Rusiñol va publicar un article satíric, en el que fent referència a les columnes de totxo vist de les cavallerisses del palau, deia que s’havien trobat unes restes babilòniques en el carrer Conde de Asalto. Davant d’aquest comentari ens agradaria saber que li deuria passar pel cap a Santiago Rusiñol al veure el que Berenguer construïa en les terres del Garraf. 

El Celler Güell esdevé un al·licient més, en el recorregut artístic i cultural en el recorregut per Sitges. El fet de que Berenguer realitzés una obra d’aquesta importància en les proximitats d’aquest poble, fa que el patrimoni urbanístic de Sitges, molt ven representat pels magnífics edificis que omplen els carrers de la vila, quedi àmpliament realçat i qualificat.





M’estic referint al Celler Güell, un magnífic edifici en el disseny de la qual, Francesc Berenguer hi va posar tota la seva fantasia i imaginació. La llibertat artística de la que va poder gaudir l’arquitecte a l’hora de dissenyar aquest nou projecte, venia motivada a que un cop més el client era Eusebi Güell, el seu gran protector, amb el que Gaudí, el seu mestre, mantindria una relació professional i personal molt fructífera. Per a ell, Gaudí va construir conjunts tan importants com els Pavellons de la finca Güell (1884-1887), el Palau Güell (1886-1889), la Cripta de la Colònia Güell(1898-1908-1915), o el Park Güell (1900-1914).




Tot i que els plànols del celler Güell, que es conserven a l’Arxiu Municipal de Sitges, porten la firma de Gaudí, hi ha elements estructurals i arquitectònics que demostren la participació d’aquest en l’execució del projecte, al llarg dels anys han estat molts els estudiosos que s’han referit a Berenguer com a autor principal del conjunt de l’encàrrec de Güell. Aquest dubte sobre l’autoria, es va veure incrementat per declaracions de Gaudí , el qual poc abans de la mort de Berenguer, va comentar que aquest era l’ideòleg del celler. Actualment aquesta declaració l’entenem com un homenatge al seu company, ja que l’any 1916 el propi Gaudí aconsellà a l’arquitecte Amós Salvador que visités l’ edifici, qualificant-lo de la seva millor obra. Davant d’aquestes paraules no ens quedaria cap més opció de creure firmament que ell n’és el veritable autor, però les paraules de Francesc de Paula Quintana que he copiat al principi de l'article, i que estan dins d'un context de "debat" entre ell i Joan Sacs (pseudònim de Feliu Elias) sobre la participació activa o no, de Berenguer a les obres de Gaudí, avui em fan tenir dubtes.


Seguint la tendència que havia dominat les seves obres anteriors, es va decidir recrear, a partir de les noves construccions, l’espai medieval originari del lloc. Així doncs, la masia antiga va quedar unida mitjançant uns originals ponts, al nou edifici, del que se’n destaquen aspectes constructius com l’asimetria de les façanes i dels volums, la incorporació d’arcs parabòlics, la desaparició de la línia horitzontal, el joc entre espais buits i espais plens, així com els murs inclinats que semblen voler evocar els contraforts de les construccions medievals. 


Per completar el conjunt del Celler Güell, no podem oblidar la presència d’una petita construcció, la casa del guarda, que està situada a l’entrada del recinte, i on es poden apreciar unes portes decorades com si fossin grans cadenats de ferro. La Casa del Guardià, l’edifici que trobem a l’entrada del conjunt, destaca per les seves portes decorades amb gruixudes cadenes, que sembla que ens vulguin impedir l’entrada al recinte. L’expressionisme és la tendència dominant en aquest edifici que podríem titllar clarament d’edifici Modernisme. 

Afegeix la llegenda

Esperem que l’administració corresponent retorni al Celler Güell l’estat original que es mereix pel seu valor patrimonial, i que prenguin les mesures necessaris que facin retirar tots aquest elements que fan molt mal a l’obra de Berenguer i a la vista del visitant......