29 d’abr. 2009

MONTSERRAT MIRABENT vs EUGENI D'ORS.


Eugeni d’Ors i Rovira, conegut com Xenius, va néixer a Barcelona el dia 28 de setembre de 1881 i va morir a Vilanova i la Geltrú (Barcelona) el 25 de setembre de 1954, a la petita vivenda adossada a l’ermita de Sant Cristòfor, la qual havia adquirit l’any 1944. Es diu que Eugeni d’Ors va conèixer aquest bell paratge, en una aturada a Vilanova, quan es dirigia a Sitges per visitar el seu amic Gustau Gili.

És des del seu nou refugi des d’on Eugeni d’Ors començà a escriure, entre 1945 i 1946 les seves “Cronicas de la ermita”, 37 textos que va publicar al diari Arriba, reunits en el llibre "Último glosario I. Helvecia y los lobos", i entre els que s’hi inclou el text que he transcrit, al final del qual l'autor elogia la bellesa de Montserrat Mirabent i Rovira (Sitges, 1927-2007), la meva àvia.

Tot i establir-se a Vilanova, Eugeni d’Ors va tenir tenir molts amics a Sitges, amb les quals es reunia periódicament. Entre ells hi havia Josep Mirabent i Magrans, i la seva filla Montserrat. En la seva biografia "Montserrat Mirabent. La meva gent" publicada l'any 2001 per l'editorial El Pati Blau de Sitges, ella narra el moment de conèixer d'Ors: "Em va impressionar molt, per exemple, conèixer Eugeni d'Ors. Ja es trobava a les acaballes de la vida, més aviat apartat de tothom, tant dels que consideraven que havia traït Catalunya com dels ambients madrilenys on havia anat a refugiar-se. Me'l presentaren una tarda que vingué a Sitges, l'any 1944, i em semblà trobar-me en presència d'un mite. M'escriví una de les dedicatòries més boniques de totes les que guardo al meu llibre d'autògrafs:



"Montserrat Mirabent: mira-el vent


Fuetejar i fer riure les onades...


Tant van ferides com enjogassades;


La seva joia és feta de turment"



Aquesta jove de gairebé vint anys va tenir la sensació d'estar davant d'un mite, però d'Ors deuria quedar més que enamorat de la bellesa i la personalitat de l'avia, ja que dos anys més tard encara recordava la seva persona i li dedicava una altra bonica dedicatoria, més pública que la de la llibreta d'autògrafs, i de la que l'avia mai ens en va parlar, potser per desconeixença o per oblid.

AMANECERES SUCIOS. CRÓNICA DE LA ERMITA (jueves 29 de agosto). Lo que los poetas han cantado son unos amaneceres convencionales; o, como diría un sabio, el caso-límite del amanecer; al cual han dado el bello nombre de Aurora, como yo pude bautizar a Teresa en mi Bien Plantada. Aquel nombre se ha vuelto más ilustre todaviá que su apellido auténtico, el de Rododáctilos. Los amaneceres de la realidad se parecen a Aurora Rodadáctilos como se puede parecer a Canon Dorífico, en la anatomía, los bañistas varones de estas playas. Alguno y alguna salen, de cuando en cuando, que se aproximan más o menos al arquetipo. El común recuerda - y este parangón no puede ser más adecuado, si se establece entre la clásica estatua y el hombre desvestido- como, a un huevo, una castaña.

Pero, siquiera al salir del mar, el hombre de la playa está limpio; y, si en alguna ocasión han venido a adorarle algas pegajosas, esto aun mejora su apariencia, asemejándola a la de los musgones tristones, que hay, por ejemplo, en las fuentes de Roma. Lo pero es que, encima de no poseer casi nunca los "rosados dedos" que le atribuye el arquetipo, promíscua al amanecer el carmín de unas uñas pintadas a la moda, es decir, un carmín cas morado, con las más lívidas y plomizas coloraciones marineras, mal pegadas sobre fondos amarillentos, así vieja hepática desmesuradamente empolvada con polvos de arroz. Para más exactitud en el símil, unas manchas - ya, éstas, violáceas enteramente- señalarán, en estas auroras, los encharcamientos y abultamientos sanguíneos de la mala circulación. Tiene cara, la aurora, de tronada jugadora de Montecarlo, con sus visos de consumidora de estupefacientes.

Y ya no digo nada, cuado el tiempo está o se va a poner malo. Y unas nubes a estilo de rebeldes greñas colman la suciedad del sinéreo rostro. Entonces, si apuntan mástiles de barca a estas nubes, uno cree ver la semi-calvicie de una pelambrera agravada por un erizamineto de bigudís... Es muy posible que, en aquellos tiempos románticos, las gracias femeniles se apreciaran en lunar parentesco con tales auroras... !Hoy, entre las bañistas sin afeite y con el cuerpo dorado por el sol! !Qué pagaría la misma Aurora Rododáctilos por parecerse a Montserrat Mirabent!
ORS, Eugenio d'. "Último Glosario I. Helvecia y los lobos". Granada: La Veleta, 1997, pàg. 283-284.

(La vigília nocturna dels amants és un tòpic literari que recull el fet que els amants, en aquelles primeres fases de l’enamorament, no poden dormir, passen tota la nit desperts i els sorprèn l’Aurora de Dits de Rosa (Rododactilos Eos, deien els grecs) que amb el seu tacte suau els avisa, que ha arribat l’hora de separar-se).


1 comentari:

Florenci Salesas ha dit...

Això és el que se'n diu ampliació d'un personatge tremendo des de la primera línia, la trinxera! Quina casualitat que aquestes setmanes estic força embolicat llegint el Glosari del senyor d'Ors, combinant-m'hoo amb les proses d'en Carner, per a fer pair les batzegades del primer (ambdós gentilesa de la Biblioteca Santiago Rusiñol, què fria jo sense aquest edifici?). Dins el Modernisme, vistos així, alhora, d'Ors és com el policia dolent i Carner el bo. D'Ors, una ment quadriculadora però brillant. Algú que admiro i m'asfixia alhora, que no té contemplacions de fer-te sentir com una formiga i que no dubta d'edificar dogmes com qui fa bombolles, de vegades força meditables, d'altres amb unes pixades de test monumentals.

El text que comparteixes aquí amb nosaltres, en castellà, l'humanitza, li dona una dimensió menys severa. Un Eugeni d'Ors que no és només un robot de la intel·lectualitat pura sinó que també té una mica de cor, pobret.

Això és llegir un text en el moment precís, per mi!

Publica un comentari a l'entrada