10 de març 2009

UN BESNÉT DE CHARLES DEERING VISITA SITGES

Aquest dissabte, desprès de molts caps de setmana grisos, amb vent o amb pluja, Sitges lluïa d’aquella manera tan especial i vibrant que fa que molts s’enamorin del nostre poble a primera vista.

Aprofitant la bonança d’aquest dia, i amb la sensació de que tornàvem als primers anys de la dècada del segle XX, vaig poder ser testimoni d’un descobriment – coneixença molt especial. Amb dues càmeres a la mà, per poder captar tot el que descobrien els seus ulls, un home de quaranta anys, tot i que el seu aspecte ens mostra un jove entusiasta, pujava per les escales de la Punta amb la intenció de retrobar-se amb el seu passat, al igual que ja havia fet hores abans durant la visita al castell de Tamarit a Tarragona.

No us puc descriure l’expressió de la seva cara, sentiment d’emoció que també transmetien els seus gestos nerviosos, al veure de lluny l’edifici de l’Antic Hospital, una de les actuals construccions que conformen el conjunt del Palau Maricel, i de la que ell tan havia sentit a parlar, però del que mai hi havia estat tan proper físicament.

Ja al Recó de la Calma, l’emoció va deixar pas a l’admiració i a la joia d’estar envoltat dels edificis del Palau Maricel. Semblava que no es cregués que estava allà. Un cop es van obrir les portes de l’edifici de Maricel Terra també es va desvetllar el secret que li suposava conèixer una part essencial del seu passat més directe. Només entrar es va trobar amb un personatge important per a la història de nostre poble, Genís Muntaner, l’única persona viva de Sitges que, tal i com ell mateix va explicar al jove “explorador”, va conèixer al seu besavi.

Un cop al Saló d’Or, va fer una troballa excepcional que va semblar reafirmar-li que si la història hagués anat d’una altra manera, aquesta gran casa hauria pogut ser el seu lloc d’estiueig: l’escut amb el mar i el sol vermell, que Miquel Utrillo va dissenyar com a distintiu de Maricel. Un escut que tal i com va exclamar el nostre nou amic encara utilitza la seva família a américa.

A mida que anava visitant el Saló d’Or, el Saló Blau, la capella, les magnífiques terrasses, les impressionants vistes del mar des del claustre, les pintures de Sert al Maricel Terra.....el nostre hoste semblava entendre, per fi, el perquè el seu besavi havia triat un poble tan llunyà, per construir aquest magnífics edificis amb la voluntat de guardar-hi part de la seva amplia col·lecció d’art i on fer-hi estades temporals amb la seva esposa.

L’esvelta figura del nostre convidat, amb l’elegant vestit de color gris perla, amb mocassins de vellut blau cel, un barret blanc model panamà, i les seves necessàries ulleres de pasta negra, un estil que actualment no es gens corrent veure al nostre poble, anava recorrent els mateixos llocs que l’any 1921 el seu avi va deixar enrere per no tornar-hi mai més. Esperem que aquest no sigui el destí de la nostra nova amistat....


Charles Deering va néixer el 31 de juliol de 1852 a South Paris, a l’estat nord americà de Maine. Els seus pares, William Deering i Abby Reed Barbour, s’havien casat l’any 1849, però a 1854 la mare moriria de xarampió deixant orfe a un Charles de tan sols dos anys. L’any 1856 el pare es va tornar a casar amb Clara Cummings Hamilton, amb la que tindria dos fills més: James i Marion Abby.

Amb setze anys, Charles Deering va ingressar a l’Acadèmia Naval dels Estats Units, on es graduaria amb molt bones qualificacions. Va passar un temps enrolat en un vaixell insígnia a Àsia, fins que es va casar amb Annie Rogers Case. Tot i que Charles seguia la seva carrera militar, la parella va tenir el seu primer fill, Charles Deering Case. L’any 1876, i a conseqüència del part d’un segon fill, Annie va morir d’una infecció.

Charles Deering va passar dotze anys a la Marina, vuit dels quals els va estar a França i a Espanya, on va conèixer i va fer amistat amb molts artistes, als que va adquirir diverses obres, iniciant així el seu camí com a col·leccionista. Entre els seus amics hi destaquen el pintor suec Anders Zorn, l’americà John Singer Sargent i el català Ramon Casas, responsable de que Deering conegués Sitges, poble en el que l’any 1910 va comprar diverses cases de pescadors per convertir-les, juntament amb el gran ideòleg del projecte, Miquel Utrillo, en l’actual Palau Maricel.

L’any 1881 deixa la marina per dedicar-se a l’empresa familiar, al costat del seu pare William. Es va instal·lar a Evanston, a la costa del llac Michigan, on viuria amb la seva segona esposa, Marion Denison Whipple, amb la que s’hi havia casat el 2 de gener de 1883, i amb la que tindria tres fills més: Roger, nascut el 1884, Marion, de 1886 i Bàrbara de 1888.

Marion Deering Denison (1886-1965) es va casar a París el dia 6 de juliol de 1914 amb Chauncey McCormick. La família va augmentar i va anar evolucionant fins a la actualitat, en la que un net de Marion Deering, Chistopher, ha vingut a Sitges per retrobar-se amb els seus orígens, tancant el cicle vital que va iniciar Charles Deering fa gairebé un segle.


6 comentaris:

Jordi Milà ha dit...

Interessant!

Florenci Salesas ha dit...

Havia de ser tot un impacte per al bon home de veure la petja del seu rebesavi i de poder comprovar de primera mà algunes de les raons de perquè va fer-ho.
A més, com tu dius, va tenir sort que el era un dia, després la ventada netejadora, clar i net, que engalanava Sitges com poques vegades.
Moltes gràcies per aquesta informació de primera mà.
Per cert, abans de marxar, una curiositat: el senyor Mc Crmick té una entrada a la Wikipedia anglesa http://en.wikipedia.org/wiki/Christopher_McCormick
Bon dia.

Florenci Salesas ha dit...

Besavi, perdó.

Anònim ha dit...

Su nombre oficial es Chrstopher Hunt. Hijo de Martha McCormick quien fue hija de Chauncey Brooks McCormick, quien fue hijo de Marion Deering, quien fue hija de Charles Deering.

Criticartt ha dit...

Gracias "Paco" por la puntualización, ahora paso toda la info al texto, pq creo que así será completo....

JEBBA ha dit...

What a lovely day to remember!

BRING BACK THE TERRACE FOUNTAIN TO MARICEL!


Ojala que nos vemos en un ratito....

Jebba

(brava)

Publica un comentari a l'entrada