16 de març 2009

CALDRÀ SORTIR AMB PANCARTES!!!!!!!


Desprès d'un cap de setmana dur, vull dedicar-li el meu post a la Rita.
No m’estranyaria gens que dins d’uns mesos, coincidint amb la temporada estiuenca, veiem pancartes penjades als balcons del centre del poble i del Passeig on posi “Sitges pels sitgetans”, “De forta vingueren que de casa ens tragueren” o “No volem fer cua per tirar-nos per un tobogan”.... El que no veig tan probable és una manifestació de sitgetans pel poble, no per falta de ganes, sinó per la impossibilitat de sortir al carrer, ja que, tot i la gran quantitat de veïns que hi participaríem, quedaríem engolits i difuminats, per la re-vinguda de gent que cada setmana okupen els nostres carrers, bars, passeig.... Des de fa uns temps, he constatat l’ increment de salutacions a gent de Sitges amb la que no hi has parlat mai, una actitud que fins fa uns anys només es produïa quan trobaves un sitgetà fora de Sitges. Però ara fa tanta il·lusió divisar una cara coneguda entre tants forasters!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Primer va ser el Carnaval, una setmana desprès el Ral.li, i aquest cap de setmana el Festival del Patchwork. Si, si, no tenim Festival de Teatre, però tenim festival de Patchwork!!!!!! . No m’hauria cregut mai que aquest “art”, perquè haig de confessar, com a negada per la costura, que quedo admirada pels treballs que omplien les parets del Miramar i del Mercat Vell, espais en els que s’hi van obrir dues exposicions sobre aquesta tècnica de construir mantes i objectes variats mitjançant la unió de trossos de robes de diferents teixits, colors i estampats. Pel que vaig veure i sentir, les dones que omplien aquests dos edificis, i especifico el gènere, ja que no us podeu ni imaginar la quantitat de senyores, la majoria en grups, que baixaven del tren o arribaven a l’estació d’autobusos...., tenien converses surrealistes i s’autoanomenaven “quilters”. No sabia a que es referien, i buscant-ho a Internet he trobat que és una espanyolització del verb anglès Quilt, encoixinar. Com si es tractessin d’un exercit conquistador a pocs minuts de la victòria, les visitants corrien esperitades per ser les primeres en arribar a la carpa “patchworkiana” situada al Passeig de la Ribera, i on s’hi van instal·lar estands on s’hi podien tot tipus de productes relacionats amb aquest món. Fins aquest moment, les cues més llargues que mai havia vist a Sitges eren les que es formen a la porta de la botiga de Gofres del carrer Sant Pau. I per si hi faltaven activitats, a la Fragata també hi havia la fira d’estocs de comerços del poble.


En el més que famós Facebook, s’hi ha creat grups molt diversos, però un dels que més raó tenen (sense desmerèixer les plataformes que reclamen el retorn del Canó, la digitalització i un homenatge a l’Eco....) hi trobem un que s’ha anomenat “Sitges aburrit” (ho escric tal i com surt, per si algú ho busca) i al que ja s’hi ha unit una cinquantena de persones. Aquestes reivindiquen més activitats culturals destinades als joves del poble (concerts, de música dance, performance...). La idea és bona i un clar exemple de quina és la situació que s’està vivint al poble en aquests moment.
Però com a mare també vull reclamar més llocs on gaudir amb els nostres nens. Mira que ens conformem amb poc, ja que quan surt el sol tots els pares agafem la prole i ens situem a la Fragata una plaça dura, lletja i plena de perills per als nostres petits, això si no hi ha alguna fira que ocupi la nostre improvisat “chiquipark” . Però com no hi ha res més, ja que intentar accedir al gronxador dels “Culumpius” del Pic-Nic és més impossible que la concessió d’una hipoteca, cosa que també passa al petit tobogan de l’Hort de Can Falç, espai que per cert està perfectament cuidat; jugar a la sorra “sota el carrer Sant Pau” és una activitat perillosa per la proliferació d’escultors efímers, instal·lats de manera perpètua a la platja i que t’impedeixen jugar a pilota per si els hi destrosses el negoci; i anar en bicicleta és missió impossible degut als grans entrebancs (entenguis gent) que et trobes al llarg del camí; i ja no parlem del Park de Terramar, colonitzat per festes infantils i trobades escolars, de nens procedents de poblacions veïnes. Jo recordo que quan era petita a la platja de sota l’església ens van col·locar una piràmide de cordes que no estava gens malament, ja que si queies ho feies sobre una superfície molt tova... però com tot, un dia va desaparèixer i mai més se n’ha sabut res.
Ara ja no per nosaltres, sinó pels sitgetans del futur, hauríem de reclamar el que és nostre, ja sigui amb pancartes o amb manifestacions... però fer-nos sentir.

I entre tot aquest caos de gent, només faltàvem un grup de 20 persones de l’Associació SOS MONUMENTS, que dissabte, lluitant contra els elements “patchworkeros”, arribar a Sitges amb la intenció inicial i principal de gaudir de l’arquitectura i de l’art del nostre poble. Però a aquesta visita li dedicaré un capítol particular.


1 comentari:

Florenci Salesas ha dit...

Una rondinada en tota regla! Has clavat la queixes.

Jo ja tinc els nens una mica grans, i quan venen campen per tot arreu. Però aquest problema que comentes dels nens és absolutament real i qui no l'ha patit?

Dos moments especialment inspirats: la descripció de les Patchwork women i la frase, genial, "...escultors efímers, instal·lats de manera perpètua..." que no és un oximorró: és una retrat perfecte.

Publica un comentari a l'entrada