24 de març 2009

LA MORT DE RICARD SALVAT.... NORD ENLLÀ


No hauria volgut mai tenir que escriure aquesta entrada, però ara mateix m’acabo d’assabentar una molt mala notícia, la mort de Ricard Salvat i Ferré (Tortosa, 1934- Barcelona, 2009)

El dia 11 de setembre de l’any passat, amb motiu de l’estrena de l’obra de teatre “Un dia. Mirall Trencat”, vaig realitzar una petita crítica i vaig escriure la meva idea sobre la persona de Salvat, un dels directors teatrals catalans més importants de la segona meitat del segle XX i dels primers anus del XXI.

El 18 de setembre de 2008, just al finalitzar la funció, va ser la darrera vegada que vaig parlar amb ell, un Ricard Salvat feliç i satisfet de la bona feina realitzada en el muntatge d’aquell espectacle al teatre Borràs de Barcelona. Però casualitats de la vida, aquest cap de setmana, ordenant papers vells, vaig topar amb un paper desgastat pel temps en el que si llegeix una dedicatòria de Maria Aurèlia Capmany al Ramon Artigas, a Sitges l’any 1970. En aquest moment em va venir al cap en Ricard, ja que m’imagino que va ser aquest el que va presentar la gran escriptora, i amiga de Salvat, al meu pare (No he constatat el meu pensament, però avui ho aclariré).

Com ja vaig explicar en el meu text, a Ricard Salvat el conec des de molt petita, “primer com aquell senyor important i de cara seria que saludava als pares quan passejàvem per Sitges; anys més tard com a professor de l’assignatura d’Història del Teatre a la Facultat d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona; i per últim com a “jefe” l’any 2000 a l’obra de teatre “Okupes al museu del Prado” d’Alberto Miralles (us recomano baixar-vos el text). Si haig de dir la veritat, tots els Salvats són diferents, però jo em quedo amb en Ricard Salvat director de teatre. Treballar amb ell va ser un plaer, i em va permetre conèixer a fons un món, el teatre, que per a mi era totalment desconegut. També vaig tenir la oportunitat de creuar-me amb grans actors com Xavier Albertí, Mingo Rafols, Joan Massotkleiner ....., que amb la seva paciència davant de la meva poca experiència, van demostrar ser gran artistes i millors persones. No oblidaré mai els llargs dies d’assaig al Pipo, sempre ben rebuts per l’afable i intel·ligentíssima persona de la Neus Salvat. Des d’aquell moment la figura de Ricard Salvat (Tortosa, 1935) em va interessar i vaig voler saber més coses d’ell. L’any 2003 va rebre un merescut homenatge amb una exposició retrospectiva dels seus 50 anys de carrera al Palau de la Virreina de Barcelona (us deixo el link).Ricard Salvat sempre ha esta molt lligat a Sitges, no només per ser el lloc elegit per passar-hi els seus dies de descans, sinó perquè entre 1978 i 1986 va ser el director del Festival Internacional de Teatre que amb gran èxit es celebrava al nostre poble. Salvat va aconseguir fer d’un certament local un dels esdeveniment teatrals més importats d’ Espanya, una feina que mai li va ser prou valorada ni agraïda, fins al punt que l’any 2005, i després de 35 edicions, el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va decidir fer desaparèixer aquest festival, sense que l’Ajuntament de Sitges fes res per impedir-ho.”

Com acostuma a passar, serà ara, quan ell ja no hi podrà participar directament, quan tothom parlarà bé de la seva i tindrà grans elogis per la seva obra. Tot i que potser massa tard, ell s’ho mereix.

Ja se que no volia cap reconeixement públic més enllà dels aplaudiments un cop baixat el teló del seu espectacle, però tot i que ell no va voler que Sitges li dediqués una de les plaques de la Plaça dels Artistes a l’Escorxador, recordo les seves paraules quan jo li vaig fer la proposta de tirar endavant aquest homenatge “no nena, digues que gràcies però no em ve de gust”. Però ara crec que més que mai Sitges ha d’agrair-li la feina que Salvat va fer per impulsar el Festival de Teatre entre 1978 i 1986.


Estic trista, però un somriure em ve als llavis quan m’imagino la reunió que s’haurà organitzat allà on siguin entre Mercé Rodoreda, Mª Aurèlia Capmany, Cardona Torrandell, Salvador Espriu i el propi Ricard, acabat d’arribar a un escenari totalment nou per a ell, però ple d’amics.

Per cert, jo seguexo llegint "Nord Enllà", el llibre que va escriure Ricard Salvat l'any 1965, que va guanyar el premi Joanot Martorell, però que va ser reeditat any 1972 per l'Editorial Nova Terra.
Ricard, molta sort i molts èxits allà on vas, ha estat un luxe haver-te conegut i haver pogut col·laborar amb tu. Fins sempre

20 de març 2009

LES ÚNIQUES ARMES DELS ESTUDIANTS: LLAPIS I UN LLIBRE


Estudiants de la Universitat de Barcelona han passat aquest vídeo. Val la pena visionar-lo, pq es molt clarificador del que va passar a la primera càrrega policial contra els manifestants http://blip.tv/file/1891138

Haig de confessar que ja durant la meva etapa d’universitària, que va ser llarga, mai vaig formar part de cap grup estudiantil. Tot i això, vaig viure diverses manifestacions, talls de la circulació a la Diagonal, assemblees.... però des de dos punts de vista bastant diferents. Primer com estudiant d’econòmiques, on una gran part dels meus companys passaven bastant de les lluites universitàries, o si més no, la seva manera de mostrar el seu descontentament no era gaire radical: pancartes molt ben treballades, “mítings” de les joventuts que diversos partits polítics tenien a la facultat....Jo aquí, potser per ignorància o potser per la tonteria dels 18 que portava a sobre, no vaig participar en cap d’aquest actes reivindicatius.
Uns anys més tard vaig creuar la Diagonal per facultat d’Història de l’Art, on vaig topar de ple amb un ambient totalment diferent al que havia viscut a pocs metres d’allà. Semblava que aquest lluitaven per temes molt distants als que preocupaven als estudiant d’econòmiques.. però no, eren els mateixos. A Història les manifestacions eren constant, cada cop hi havia més assemblees a l’entrada o als jardins, les classes eren parades bruscament per companys que ens donaven raons clares per unir-nos a la seva guerra.... em convencien.... en part, pq tot i que vaig assistir a alguns dels seus actes reivindicatius, la meva implicació no va ser molt forta.

Però tant en una cas com en l’altre, jo recordo aquestes “lluites estudiantils” com a esdeveniments festius i de solidaritat, molt allunyats de les manifestacions que van fer els meus pares als anys 70, quan jo vaig viure la meva primera, i última, corredissa davant dels grisos, dins de la panxa de la mare. Sempre m’explicaven la por que sentien davant d’aquestes situacions, i com, tot i aquest temor, ells seguien lluitant pel que creien que era just...

Doncs aquesta setmana he tornat a sentir por davant d’un fet que ens ha retornat de cop al passat més tràgic del nostre país. Veure com aquest policies encegats pegaven amb a tort i a dret contra estudiants que només portaven com a armes les punxes d’un llapis, o els cantons d’un llibre, m’ha fet plorar.

No vull, ni puc entrar a valorar si els estudiants que han estat tancats durant quatre mesos dins de l’edifici de la Universitat Central de Barcelona, tenien dret o no d’estar allà, si les seves reivindicacions són justes o desproporcionades, si veritablement els manifestants tancats eren estudiants o membres pertanyents a altres grups socials...., el que si que tinc clar és que l’acció dels policies va ser desmesurada, i que el responsable o responsables d’aquesta acció han de donar la cara. Com pot ser que un President de la Generalitat s’amagui, un cop més, i no sigui capaç de donar cap explicació d’aquests fets? Com ja he dit en altres ocasions, potser molt més banals, potser hem de reflexionar en que tenim i cap a on anem.



19 de març 2009

CRITICARTT FORMA PART DE L'OPHE


Poc a poc aquest blog, Criticartt, es va fent un foradet dins de les plataformes que lluiten per la necessitat de conservar el nostre patrimoni històric. El Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Granada ha impulsat OPHE, el Observatorio del Patrimonio Histórico Español, i dins de la secció Blogs Patrimoniales han inclòs aquest. Em fa moltíssima il·lusió, i el considero un nou esglaó més en la meva lluita, ara una mica menys utòpica, gràcies a reconeixements com aquest. Només agrair-li a Vanesa Hernandez, responsable d’aquest apartat, per fixar-se en el meu blog i per haver tingut la paciència de llegir i traduir cada una de les 118 entrades.

SOS MONUMENTS VISITA SITGES


Avui si que toca parlar de la visita que els membres de SOS Monuments van fer a Sitges el dissabte passat. Ells van venir amb la intenció de conèixer l’arquitectura i l’art del nostre poble, però la meva intenció personal era aprofitar la seva vinguda, no sols per mostrar els millors recons de Sitges, sinó per denunciar la greu situació de conservació amb que es troben molts dels edificis catalogats i les desfetes patrimonials que s’han dut a terme al poble aquests darrers anys.
Com ja deia en el post anterior, ens varem reunir a les 10 del matí a l’estació de Sitges, i podríem dir que va ser un miracle trobar-nos, ja que a aquella hora, centenars de dones baixaven de Sitges per participar al Festival de Patchwork que es celebrava a Sitges aquell cap de setmana. Un cop tots presentats, el grup, capitanejat per Salvador Tarragó, en va endinsar pels carrers suburenses. La primera parada va ser al Casino Prado, on varem poder entrar a la sala del teatre, espai de gran bellesa que va meravellar als nostres visitants. Entre els molts elogis que vaig sentir, em va agradar el que descrivia l’obra pictòrica de Ferrer Pino com la “Capella sixtina sitgetana”.


D’aquí cap al Recó de la Calma, que us puc assegurar que res tenia a veure amb la seva toponímia. Tot i la gran quantitat de gent que entrava i sortia de l’edifici de Miramar, el Cau Ferrat semblava invisible, i el nostre grup varem poder gaudir, en la intimitat, de la col·lecció de Santiago Rusiñol.


Del Cau al Palau Maricel. La llum que brillava aquell dia a Sitges era espectacular i al entrar a la galeria del Palau Maricel Terra, un cop més perfectament flanquejada per la presència d’en Genís, els visitants van quedar enlluernats per la blancor d’unes parets acabades de pintar. Com ja és habitual, l’espai que més va sobtar als nostres visitats foren les terrasses, des d’on es té una visió única de Sitges.


Un cop visitat el Palau Maricel Mar, varem donar per finalitzada la primera part de la nostra excursió amb un dinar al Racó de l’Anna a la Plaça Espanya.
Per la tarda varem passejar fins a Terramar, i els membres de SOS Monuments, varen poder en primera persona l’estat d’alguns dels edificis que es troben en greu estat de conservació, com és el cas de la Residència Helvètica; les versions dels edificis racionalistes com Nurillar i El Barco; i les construccions de nova planta.


SOS Monuments és una Associació per a la Defensa Cívica del Patrimoni Cultural de Catalunya. Aquest grup, format per professionals de disciplines diverses com arquitectes, periodistes, historiadors o geògrafs, va signar un manifest l’any 1997 en el que es reclamava la necessitat de conservar el nostre patrimoni. Entre les reivindicacions més destacades realitzades per aquest grup hi ha les manifestacions per impedir la destrucció de l’edifici de la presó Model de Barcelona, o la que pretenia derruir les quatre darreres plantes de l’edifici situada al costat de la Casa Batlló de Gaudí, situa al Passeig de Gràcia cantonada Aragó de Barcelona, una remunta que impedeix una bona visió de l’edifici modernista.


Esperem que la visita hagi servit per alguna cosa més que lluir lluir les belleses de Sitges, que en té moltes, i que entre tots els que estimem el nostre art, i lluitem per la conservació del nostre patrimoni, fem alguna acció que ens permeti conservar el que es nostre. Potser algun dia obtenim un premi com el que van guanyar el grup de defensa de l'alzinar del Tibidabo.

16 de març 2009

CALDRÀ SORTIR AMB PANCARTES!!!!!!!


Desprès d'un cap de setmana dur, vull dedicar-li el meu post a la Rita.
No m’estranyaria gens que dins d’uns mesos, coincidint amb la temporada estiuenca, veiem pancartes penjades als balcons del centre del poble i del Passeig on posi “Sitges pels sitgetans”, “De forta vingueren que de casa ens tragueren” o “No volem fer cua per tirar-nos per un tobogan”.... El que no veig tan probable és una manifestació de sitgetans pel poble, no per falta de ganes, sinó per la impossibilitat de sortir al carrer, ja que, tot i la gran quantitat de veïns que hi participaríem, quedaríem engolits i difuminats, per la re-vinguda de gent que cada setmana okupen els nostres carrers, bars, passeig.... Des de fa uns temps, he constatat l’ increment de salutacions a gent de Sitges amb la que no hi has parlat mai, una actitud que fins fa uns anys només es produïa quan trobaves un sitgetà fora de Sitges. Però ara fa tanta il·lusió divisar una cara coneguda entre tants forasters!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Primer va ser el Carnaval, una setmana desprès el Ral.li, i aquest cap de setmana el Festival del Patchwork. Si, si, no tenim Festival de Teatre, però tenim festival de Patchwork!!!!!! . No m’hauria cregut mai que aquest “art”, perquè haig de confessar, com a negada per la costura, que quedo admirada pels treballs que omplien les parets del Miramar i del Mercat Vell, espais en els que s’hi van obrir dues exposicions sobre aquesta tècnica de construir mantes i objectes variats mitjançant la unió de trossos de robes de diferents teixits, colors i estampats. Pel que vaig veure i sentir, les dones que omplien aquests dos edificis, i especifico el gènere, ja que no us podeu ni imaginar la quantitat de senyores, la majoria en grups, que baixaven del tren o arribaven a l’estació d’autobusos...., tenien converses surrealistes i s’autoanomenaven “quilters”. No sabia a que es referien, i buscant-ho a Internet he trobat que és una espanyolització del verb anglès Quilt, encoixinar. Com si es tractessin d’un exercit conquistador a pocs minuts de la victòria, les visitants corrien esperitades per ser les primeres en arribar a la carpa “patchworkiana” situada al Passeig de la Ribera, i on s’hi van instal·lar estands on s’hi podien tot tipus de productes relacionats amb aquest món. Fins aquest moment, les cues més llargues que mai havia vist a Sitges eren les que es formen a la porta de la botiga de Gofres del carrer Sant Pau. I per si hi faltaven activitats, a la Fragata també hi havia la fira d’estocs de comerços del poble.


En el més que famós Facebook, s’hi ha creat grups molt diversos, però un dels que més raó tenen (sense desmerèixer les plataformes que reclamen el retorn del Canó, la digitalització i un homenatge a l’Eco....) hi trobem un que s’ha anomenat “Sitges aburrit” (ho escric tal i com surt, per si algú ho busca) i al que ja s’hi ha unit una cinquantena de persones. Aquestes reivindiquen més activitats culturals destinades als joves del poble (concerts, de música dance, performance...). La idea és bona i un clar exemple de quina és la situació que s’està vivint al poble en aquests moment.
Però com a mare també vull reclamar més llocs on gaudir amb els nostres nens. Mira que ens conformem amb poc, ja que quan surt el sol tots els pares agafem la prole i ens situem a la Fragata una plaça dura, lletja i plena de perills per als nostres petits, això si no hi ha alguna fira que ocupi la nostre improvisat “chiquipark” . Però com no hi ha res més, ja que intentar accedir al gronxador dels “Culumpius” del Pic-Nic és més impossible que la concessió d’una hipoteca, cosa que també passa al petit tobogan de l’Hort de Can Falç, espai que per cert està perfectament cuidat; jugar a la sorra “sota el carrer Sant Pau” és una activitat perillosa per la proliferació d’escultors efímers, instal·lats de manera perpètua a la platja i que t’impedeixen jugar a pilota per si els hi destrosses el negoci; i anar en bicicleta és missió impossible degut als grans entrebancs (entenguis gent) que et trobes al llarg del camí; i ja no parlem del Park de Terramar, colonitzat per festes infantils i trobades escolars, de nens procedents de poblacions veïnes. Jo recordo que quan era petita a la platja de sota l’església ens van col·locar una piràmide de cordes que no estava gens malament, ja que si queies ho feies sobre una superfície molt tova... però com tot, un dia va desaparèixer i mai més se n’ha sabut res.
Ara ja no per nosaltres, sinó pels sitgetans del futur, hauríem de reclamar el que és nostre, ja sigui amb pancartes o amb manifestacions... però fer-nos sentir.

I entre tot aquest caos de gent, només faltàvem un grup de 20 persones de l’Associació SOS MONUMENTS, que dissabte, lluitant contra els elements “patchworkeros”, arribar a Sitges amb la intenció inicial i principal de gaudir de l’arquitectura i de l’art del nostre poble. Però a aquesta visita li dedicaré un capítol particular.


10 de març 2009

UN BESNÉT DE CHARLES DEERING VISITA SITGES

Aquest dissabte, desprès de molts caps de setmana grisos, amb vent o amb pluja, Sitges lluïa d’aquella manera tan especial i vibrant que fa que molts s’enamorin del nostre poble a primera vista.

Aprofitant la bonança d’aquest dia, i amb la sensació de que tornàvem als primers anys de la dècada del segle XX, vaig poder ser testimoni d’un descobriment – coneixença molt especial. Amb dues càmeres a la mà, per poder captar tot el que descobrien els seus ulls, un home de quaranta anys, tot i que el seu aspecte ens mostra un jove entusiasta, pujava per les escales de la Punta amb la intenció de retrobar-se amb el seu passat, al igual que ja havia fet hores abans durant la visita al castell de Tamarit a Tarragona.

No us puc descriure l’expressió de la seva cara, sentiment d’emoció que també transmetien els seus gestos nerviosos, al veure de lluny l’edifici de l’Antic Hospital, una de les actuals construccions que conformen el conjunt del Palau Maricel, i de la que ell tan havia sentit a parlar, però del que mai hi havia estat tan proper físicament.

Ja al Recó de la Calma, l’emoció va deixar pas a l’admiració i a la joia d’estar envoltat dels edificis del Palau Maricel. Semblava que no es cregués que estava allà. Un cop es van obrir les portes de l’edifici de Maricel Terra també es va desvetllar el secret que li suposava conèixer una part essencial del seu passat més directe. Només entrar es va trobar amb un personatge important per a la història de nostre poble, Genís Muntaner, l’única persona viva de Sitges que, tal i com ell mateix va explicar al jove “explorador”, va conèixer al seu besavi.

Un cop al Saló d’Or, va fer una troballa excepcional que va semblar reafirmar-li que si la història hagués anat d’una altra manera, aquesta gran casa hauria pogut ser el seu lloc d’estiueig: l’escut amb el mar i el sol vermell, que Miquel Utrillo va dissenyar com a distintiu de Maricel. Un escut que tal i com va exclamar el nostre nou amic encara utilitza la seva família a américa.

A mida que anava visitant el Saló d’Or, el Saló Blau, la capella, les magnífiques terrasses, les impressionants vistes del mar des del claustre, les pintures de Sert al Maricel Terra.....el nostre hoste semblava entendre, per fi, el perquè el seu besavi havia triat un poble tan llunyà, per construir aquest magnífics edificis amb la voluntat de guardar-hi part de la seva amplia col·lecció d’art i on fer-hi estades temporals amb la seva esposa.

L’esvelta figura del nostre convidat, amb l’elegant vestit de color gris perla, amb mocassins de vellut blau cel, un barret blanc model panamà, i les seves necessàries ulleres de pasta negra, un estil que actualment no es gens corrent veure al nostre poble, anava recorrent els mateixos llocs que l’any 1921 el seu avi va deixar enrere per no tornar-hi mai més. Esperem que aquest no sigui el destí de la nostra nova amistat....


Charles Deering va néixer el 31 de juliol de 1852 a South Paris, a l’estat nord americà de Maine. Els seus pares, William Deering i Abby Reed Barbour, s’havien casat l’any 1849, però a 1854 la mare moriria de xarampió deixant orfe a un Charles de tan sols dos anys. L’any 1856 el pare es va tornar a casar amb Clara Cummings Hamilton, amb la que tindria dos fills més: James i Marion Abby.

Amb setze anys, Charles Deering va ingressar a l’Acadèmia Naval dels Estats Units, on es graduaria amb molt bones qualificacions. Va passar un temps enrolat en un vaixell insígnia a Àsia, fins que es va casar amb Annie Rogers Case. Tot i que Charles seguia la seva carrera militar, la parella va tenir el seu primer fill, Charles Deering Case. L’any 1876, i a conseqüència del part d’un segon fill, Annie va morir d’una infecció.

Charles Deering va passar dotze anys a la Marina, vuit dels quals els va estar a França i a Espanya, on va conèixer i va fer amistat amb molts artistes, als que va adquirir diverses obres, iniciant així el seu camí com a col·leccionista. Entre els seus amics hi destaquen el pintor suec Anders Zorn, l’americà John Singer Sargent i el català Ramon Casas, responsable de que Deering conegués Sitges, poble en el que l’any 1910 va comprar diverses cases de pescadors per convertir-les, juntament amb el gran ideòleg del projecte, Miquel Utrillo, en l’actual Palau Maricel.

L’any 1881 deixa la marina per dedicar-se a l’empresa familiar, al costat del seu pare William. Es va instal·lar a Evanston, a la costa del llac Michigan, on viuria amb la seva segona esposa, Marion Denison Whipple, amb la que s’hi havia casat el 2 de gener de 1883, i amb la que tindria tres fills més: Roger, nascut el 1884, Marion, de 1886 i Bàrbara de 1888.

Marion Deering Denison (1886-1965) es va casar a París el dia 6 de juliol de 1914 amb Chauncey McCormick. La família va augmentar i va anar evolucionant fins a la actualitat, en la que un net de Marion Deering, Chistopher, ha vingut a Sitges per retrobar-se amb els seus orígens, tancant el cicle vital que va iniciar Charles Deering fa gairebé un segle.


5 de març 2009

SI NO HO DIC REBENTO!!!!!!!!

I ara el Ral·li (o el Ralli com diuen alguns a Sitges), que per cert, té entre un dels seus actes principals la visita a l’Autòdrom de Terramar, un dels principals elements patrimonials de la nostra comarca. No parem, cada cap de setmana hi ha una festa o altra i no un cap de setmana de calma, com el passat, sembla impossible. Però el pitjor de tot això és la col·locació de la gran carpa al Passeig de la Ribera, una construcció, per sort efímera, que estarà en aquest lloc, més setmanes de les necessàries: primer per rebre els automobilistes, més tard les cosidores i finalment els artistes....

Però per sort tot continua el seu camí i ara en faré un petit repàs
Vull fer referència al conveni que s’ha firmat entre la Fundació de l’Hospital Sant Joan de Sitges i el Consorci del Patrimoni de Sitges, és a dir, entre en Roland Sierra i en Toni Sella, responsables de les dues entitats, col·laboradors, socis i amics. La veritat és que la seva idea és molt bona i estaria bé que es repetís en altres ocasions i entre altres entitats. Així doncs, mitjançant aquest conveni, Josep Pascual, conservador del Consorci del Patrimoni, s’encarregarà de restaurar el retaule barroc de la capella de l’hospital, a canvi aquest cedirà ampolles de malvasia i de vi Blanca Subur, de producció pròpia, per a la celebració dels actes protocol·laris que organitzi el Consorci. Tot sortiran guanyant, ja que el retaule serà restaurat per un gran professional, i els visitants al Palau Maricel, Cau Ferrat..., podran gaudir d’un dels millors mosts del país, i un dels productes estrella del nostre poble. (Si en voleu saber més, escolteu aquí a Radio Maricel la noticia i l’entrevista als seus promotors.)
Foto de l'hospital de Sant Joan de la col.lecció Sebartià Giménez, publicada al seu blog Sitges Platja d'Or
Ja han estat seleccionats els membres de la Primera Orquestra Simfònica de You Tube, i entre els musics catalans que hi formaran part hi ha Víctor de la Rosa (Alcúdia, 1987). Aquest clarinetista, juntament amb el quartet Dada, van guanyar el premi a la millor interpretació d’un compositor català al 16è Concurs Josep Mirabent i Magrans, celebrat a Sitges l’any 2008. Sí, aquell concurs internacional que té lloc al Palau Maricel des de fa uns quants anys, i al que el regidor de cultura no hi ha fet mai acte de presència, potser per desconeixença de l’existència de l’esdeveniment. Ah, per cert, ahir es va constituir en nou Consell de Cultura. Molta sort i bona feina.

Més coses...., ahir a les pàgines salmó de la sortia la noticia “Aprobado el hotel junto al Palau de la Música”. Ja fa uns mesos que vaig tractar aquest tema al blog. L’arquitecte Óscar Tusquets, encarregat d’edificar un nou arquitecte junt al gran edifici modernista, tenia la intenció de derruir les façanes d’una sèrie d’edificis del segle XX que es troben al carrer de Sant Pere més Alt, just davant del Palau. La seva voluntat era magnificar el nou edifici, tot i perdre interessants exemples arquitectònics, i crear una plaça que permetés la visió perfecta de la magnífica façana de l’edifici construït l’any 1908 per Domènech i Montaner. Per sort, tal i com diu la notícia, el ple del consell del districte de Ciutat Vella va aprovar la reforma del pla general metropolità que permet remodelar el sector urbanístic del Palau de la Música, en el que s’hi ubicarà l’hotel, i s’adequaran les instal·lacions del col·legi de La Salle. Però també es clara l’obligació de mantenir les façanes de les cases de Sant Pere més Alt, decisió que obliga a refer el projecte d’hotel inicial. Una molt bona noticia pel que fa a la Conservació del Patrimoni.


Foto del Cap de la Vila de l'any 1875, de la col.lecció de Sebastià Giménez, publicada al seu blog Sitges Platja d'Or
Parlant de Patrimoni, avui en el blog de Florénci Salesas m’he portat una gran alegria al trobar-me un complert comentari sobre el llibre d’Isabel Coll, “Arquitectura de Sitges. 1800-1936”, obra totalment esgotada i de la que ja fa temps se’n demanda una nova edició. Així doncs prometo ( li prometo), que aviat em posaré a treballar plenament en la seva ampliació fins a l’arquitectura moderna, ja que des de que es van obrir al públic els arxius personals d’arquitectes com Josep Maria Martino, Adolf Florensa, Sostres....., tenim molta més informació les cases que conformen el nostre patrimoni arquitectònic; un bé de tots que no només està conformat per edificis catalogats, sinó per llocs i espais.

Si no ho dic rebento!!! El Cap de la Vila i els carrers que hi desemboquen, han quedat horrorosos!!! (que quedi clar, és tracta d’una opinió totalment personal i intransferible que es basa en la meva particular idea estètica. Però com m’ha passat altres vegades, puc tenir les ulleres entelades o estar enlluernada per hipotètics focus ;). La gràcia, la tradició del lloc, l’ambient aconseguit amb els segles, ha desaparegut a cops de pic i pal i a base de pedres. Tinc la sensació que des de fa uns anys, l’Ajuntament s’està dedicant a lapidar la nostra personalitat sense entendre que la bellesa de Sitges no està en la modernitat-hortera ( pq hi ha maneres i maneres de modernitzar un poble), sinó en saber combinar tradició i futur. Seria bo que ens escoltessin!!