23 de gen. 2009

REIVINDICAR EL QUE ÉS NOSTRE A CASA NOSTRA

Imatge de la inauguració a Nova York de l'exposició "Tinc un somni" organitzada per l'Ajuntament de Sitges, tot i que en les imatges publicades sembla que el nostre poble no hi tingui res a veure, ja que principalment hi apareixen Carot, Maragall i Rigol... tot i que sabem que Baijet i Serrano també hi eren presents.... això sí que és promoció turística.


Avui us poso el link d'un vídeo, resum de la inauguració de l’exposició “ Tinc un somni”, a Nova York. Un homenatge a la figura de Martin Luther King, impulsat des de l’Ajuntament de Sitges, i pel que hi ha un pressupost inicial ( i dic inicial, ja que si seguim l’estil de l’actual Ajuntament sitgetà, quan acabi aquest projecte potser el pressupost s’ha multiplicat per tres, com ja ha passat amb altres casos com pot ser l’escola infantil “la moxiganga”), de més de 300.000 euros. Avui, davant de l’estupor de molts sitgetans davant d’aquest elevat pressupost, a la web de l’Ajuntament s’intenta calmar els ànims i ens expliquen que el 90% d’aquests diners prové de subvencions. Ho trobo molt bé, però potser hauria esta millor que el regidor de cultura hagués posat els seus esforços per trobar diners que permetessin promocionar la cultura, la història, l’art o el turisme de Sitges a EEUU, a través de la nostra cultura, de la nostra història, del nostre art i de les nostres possibilitats turístiques, unes possibilitats molt més àmplies del que alguns hi poden veure.

M’encanta la descripció que Jordi Baijet fa del nostre poble en aquesta presentació a NY: “l'orgull d'un poble petit, molt petit, però valent, atrevit.....”. Doncs si, espero que sigui veritat, i que aquesta valentia i atreviment, algun dia emani del lloc on s’amaga.

Per que dic això?, doncs per que aquesta valentia sitgetana, de la que tan ufanós en parla l’alcalde, algun dia se li pot venir en contra, políticament parlant. Llegint avui la “Crònica local” d’en Vicenç Morando, m’identifico clarament en una frase d’una veïna a peu de les obres de pavimentació del Cap de la Vila, dirigides al regidor Marc Quero: “Ens heu enganyat com tots els socialistes, però com que no teniu oposició.....” (sic). Veritablement a Sitges no tenim oposició, ja que si fos així no es permetrien moltes de les coses que s’estan, s’han realitzat o no s’han realitzat ( si ho llegiu amb atenció s’entén la frase) al poble. Les pedres triades per al paviment dels carrers del centre no són les que s’havien mostrat als sitgetans, els quals des d’un primer moment es van manifestar totalment en contra de col·locar el mateix paviment que tants problemes havia comportat al carrer Àngel Vidal. Tot i les negatives de l’Ajuntament, al Cap de la Vila finalment s’han posat aquestes horribles peces de pedra.

Comentant a un comerciant del Cap de la Vila sobre el meu descontentament davant d’aquesta nova pavimentació, la seva reflexió va ser, sí més no, original. Em va dir: “si com a mínim haguessin anat intercalant a les pedres grises unes imatges de l’Àliga, el Drac, els Gegants..., hauria quedat molt maco”. La meva perplexitat em va portar a dir-li que trobava la idea poc encertada, i que seria com si a Berga hi col·loquessin imatges de la Patum. Aquí va arribar la meva sorpresa, quan aquest veí, berguedà de naixement, informació que jo desconeixia, em va dir que al paviment dels carrers de Berga si que s’ha fet d’aquesta manera..... em vaig quedar morta, però també vaig decidir no dir-ho molt alt, ja que coneixent el fervor que Sitges senten alguns per la Festa Major, potser s’apuntarien a aquesta idea.

Com a mínim avui si que comença “un any tal”, i tot i que dubto que es pugui disposar del pressupost destinat a Martin Luther King, Sitges dedicarà part dels actes culturals del 2009 a recordar la figura de Miquel Utrillo, “ reivindicació” comissariada per una sitgetana experta en la seva figura, i erudita en molts altres camps de la literatura, com és Vinyet Panyella, característica fonamental a l’hora de muntar una exposició o preparar un homenatge..... .


2 comentaris:

ie komori ha dit...

Que bo això del berguedà aberrant. Que fort.

I pel que es veu, quines poques ganes de ser una vila amb cara i ulls que sembla portar l'alcalde amb aquesta política cultural. Espero que no arribi al nivell de pobresa i de "ciutats de joguina" que es veu pels pobles grans de Mallorca.

Florenci Salesas ha dit...

Abans de fer les obres, els veïns dels carrers afectats vàrem rebre una carta en la qual se'ns convidava a diverses reunions. Jo llavors vivia al carrer Jesús i a la que hi vaig assistir hi havia només veïns del carrer esmentat.
A la reunió se'ns va exposar - molt bé, tot sigui dit - els ets i uts de tota la obra, els materials, els costos, el calendari de les actuaions, etc. Uns quans veïns - entre els quals m'hi trobava jo - protestarem davant l'estètica de les pedres escollides. La veritat és que, pels desconeixements tècnics que tinc, ja em semblà bé que es fes aquesta actuació tan forta: quan cal arreglar una cosa, s'arregla, i si cal aguantar-se una temporada, cal que ho fem, perquè és pel bé de tots. Docs bé, desp´res de discutir abastament sobre el tema de l'estètica, se'ns acabà dient que ja farien altres propostes i que mirarien de tornar a convocar reunions.
Un dels arguments amb el qual defensaven els nou empedrat era que havia demostrat perfectament la seva qualitat a molts llocs, com El Portal de l'àngel a Barcelona i en diversos pobles. Un dels veïns amb qui jo estava protestà dient que, perfecte, amb aquesta idea els pobles tenen cada vegada menys personalitat i tots, cada vegada més, ens convertim en encantadors contenidors urbans clònics, això sí molt sostenibles.
En acabar la reunió em vaig acostar al conseller i - allò que en diuen lo cortés no quita lo valiente - li vaig agraïr que, tot i que estava disposat a mostrar el meu desacord fins el final, llavors que ja sabia quines eren les intencions estètiques, hagués convocat la reunió. En aquell moment em semblà just: "hi ha altres polítics que tiren pel dret. El que han fet aquest està millor, cal reconeixer-ho", vaig pensar, tot ingenu. Bé, només cal veure que jo no he sentit parlar de cap referèndum i el mal ja està pràcticament fet. Potser es feu poc després que em mudés de pis (ara visc a la bòvila), potser hi ha deu mil potsers que no conec. He tingut, a més, una vida una mica complicada aquests darrers mesos. Amb tot, no és excusa, per part meva per no haver-me assabentat, ho reconec.
No m'agrada com està quedant tot plegat. Em sento estafat. Sembla mentida com encara puc ser tan innocent, a aquestes alçades de la vida. Serà perquè cada dia conec gent que vol fer les coses ben fetes, també.
La vida és complicada, noia...

Publica un comentari a l'entrada