31 de gen. 2009

UN SOMNI PER SITGES

Avui he trobat que aquest quadre de Florència Coll (Sitges, 1959), és la millor il.lustració pel meu text, ja que des de l’any 2000, sempre ha presidit tots els meus somnis. El guaix, amb el títol oficial de Dormint, està batejat per mi com a “La Canguro”, inspiració real de la Flori a l’hora de fer-me el meu regal de 25 anys......

Per fi he pogut llegir el text que JMF m’avançava en un missatge a l’entrada que durant aquesta setmana he publicat al blog sobre la moció de censura. Primer de tot dir que estic totalment d’acord amb ell, i que aquest somni, o somnis, als que ell es refereix, també em dona voltes pel cap, però ara per ara, crec que encara en tenim per llarg del malson que vivim a Sitges pel que fa a la gestió cultural. És dur dir-ho així, però la cultura de Sitges, i gran part de les accions polítiques que s’hi realitzen, depenen del 511 vots que donen la majoria al PSC.

Però hem de ser realistes. Que podem esperar d’un regidor de cultura que parla d'un projecte per Sitges que només ell sap de que va?. Un regidor que deu pensar que no val la pena gastar part del pressupost de la regidoria en revistes i llibres, que tracten la cultura i història de Sitges, que pocs guanys donen en el cas de vendre’s en un llibreria?. No podem donar totes les culpes del que està passant a Sitges al regidor de cultura, ja que l’alcalde és el principal responsable de tot aquest caos, ja que hauria tingut que ser més coherent a l’hora d’assignar regidories, ja que no és lògic fer regidor de cultura a una persona que no té cap formació en aquest camp, i que tot i portar molts anys vivint a Sitges, és difícil entendre de cop una societat tan complexa i completa pel que fa a l’àmbit cultural, associatiu, de festes.... com la sitgetana.

Però el millor d’aquesta carta que avui finalment ha sortit publicada a l’Eco de Sitges, ha estat descobrir qui s’amagava darrera de les sigles JMF: Jordi Milà i Franco. Aquesta firma sí que m’ha fet feliç. Primer per la valentia de posar el seu nom abanderant una indignació ciutadana que fins aquest moment era unànime però anònima, i desprès per qui és en Jordi Milà, un historiador sitgetà que tot i no dedicar-se plenament a la seva vocació ( un que sí té al formació per ser regidor de cultura), ha realitzat interessant estudis, molts d’ells publicats a la revista cultural La Xermada, un projecte que va estar molt arrelat a la vida cultural de Sitges durant molts anys, i que darrerament es va proposar a l’Ajuntament tornar a editar, petició desestimada per una suposada falta de pressupost. Entre els treballs de Jordi Milà hi trobem el de Borregaires i altres antics músics populars a les muntanyes del Garraf, premi de Folklore de Sitges Jofre Vilà de 1999, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans com a Quadern nº 35 l’any 2000.

Espero que poc a poc siguem més les veus crítiques que demanem públicament aquest canvi en la política cultural de Sitges, i que sigui veritat el somni d’en Jordi i de molts altres, que amb silenci i sense pressupostos lluitem per fer conèixer el gran patrimoni del que disposem, ja sigui social, cultural, artístic, folklòric i popular, que ha fet de Sitges un referent mundial, sense la necessitat d’anar a fer les amèriques.

A continuació transcric el text de Jordi Milà, publicat a l’Eco d’avui.


Jo també Tinc un somni

Voldría fer-vos partíceps d’un somni que darrerament s’em repeteix:

Tinc un somni on un regidor de cultura d’un partit d’esquerres estava al costat de les entitats i de les iniciatives culturals de base sorgides de la vila.
On un regidor de cultura no actuava com un regidor standar que tant podria estar treballant a Badajoz, El Ferrol o Sant Hipòlit de Voltregà, sino que trevallava colze amb colze amb les entitats i es desvivia per les mancances culturals de la seva pròpia Vila.

Tinc un somni on un regidor de cultura mostrava el mateix interés per les manifestacions culturas seculars a la seva població que per accions culturals contemporànies a altres ciutats. I no feia el buit a inciatives i entitats locals (algú sap que va pasar amb La Xermada, l’escorxada teatral, la col.lecció de llibres Fragments d’Història...?)

Tinc un somni on un regidor de cultura actuava com a tal, i no com a tècnic amb grans aspiracions al que li donen carta blanca per realitzar els seus projectes personals gestionant la seva parcela com si fos la confecció d’un curriculum.

Tinc un somni on la vanitat d’un regidor de cultura no el feia auto-nomenar-se comisari, amb el que això implica. I no es veia obligat a donar explicacions per la partida de 4.000 euros de comisariat! (Un polític no només ha de ser honrat, sinó que també ha de treballar per semblar-ho).

Tinc un somni on un regidor de cultura abans d’ anar a l’altra part del món a fer-los una reflexió sobre un personatje, reflexionava ell mateix sobre el seu paper i el paper i necesitats de la cultura al seu municipi.

Tinc un somni on 511 vots no donaven carta blanca per gestionar un dispendi brutal (el real, el no conegut, el de les bestretes, trucades telefòniques...), que de ben segur hipotecaran moltes altres possibles actuacions a la vila, mentre a l’ensems es demanava contenció pressupustaria a tothom.

Tinc un somni on els projectes no es portaven amagats i amb un més que sospitós silenci.

Tinc un somni on la opacitat no envaia els macroprojectes, des del pressupost a les finalitats. I on després de dos anys la gent no s’enterava pels mitjans de comunicació, i les primeres manifestacions públiques a Sitges es feien a petició d’una moció de l’oposició.

Tinc un somni on finalment es feien realitat les promeses i es convocava el Consell Municipal de Cultura, com a marc per el diàleg... al que tan s’apela. (Si tant important per vosté era la participació s’hagués hagut de posar a treballar en els estatuts el mateix dia de convetir-se en regidor).

Tinc un somni, on un regidor de cultura no feia avergonyir a la gent d’esquerres que veien decepcionats aquella situació.

Tinc un somni on un ajuntament d’esquerres valent i l’alcalde al seu davant prenia cartes en l’assumpte, escoltant a la gent que tenia a prop, i possava a cadascú en el seu lloc.

Puc estar equivocat, i tant debó ho estigui, però us aseguro que horas d’ara aquest és el meu somni.


Jordi Milà Franco

28 de gen. 2009

Moció de censura a la gestió de la Regidoria de Cultura de Sitges

Aquesta foto no té res a veure amb el text, però l'he trobat avui en un blog i m'ha encantat, així que la poso per poder-ne gaudir tots.


En el Ple Municipal de l’Ajuntament de Sitges que es va celebrar el dilluns a la tarda, es van tractar diversos punts, alguns d’ells molt interessants i d’altres una mica banals. Entre els temes que jo vull destacar hi ha la moció de censura presentada pel grup de CIU, al model de gestió de la Regidoria de Cultura, dirigida per Gabi Serrano.

Entre les demandes que l’oposició fa al regidor és la de que expliqui les causes per les que des del 14 d’octubre de 2006 no es convoca el Consell de Cultura, reunió a la que jo vaig assistir. Jo també m’ho he preguntat varies vegades, ja que des dels seus inicis jo vaig formar part del Consell, però seguint una tendència molt utilitzada per l’Ajuntament de Sitges, el silenci “administratiu”, ja que si durant més de dos anys no ens hem reunit, i tot i que no hem rebut cap notificació, he arribat a la conclusió de que aquest grup s’havia dissolt. Serrano va dir al ple que ja ha parlat amb els nous components del Consell de Cultura i que properament els convocarà. Però aquesta explicació ja fa dos anys que la dóna i fins ara res de res.

Un altre dels temes que es van tractar al ple va ser el de l’organització de l’exposició homenatge a Martin Luther King als EEUU. El representant de CIU va fer patent la seva sorpresa per la mostra, l’existència de la qual diuen que van conèixer per una noticia publicada recentment a la premsa, i per l’elecció del personatge que es pensava homenatjar. Van reclamar els mateixos esforços econòmics, de gestió i d’organització, a l’hora de preparar activitats relacionades amb la cultura, l’art, la història i la societat sitgetana.


Davant de la indignació de gran part de la població de Sitges per el gran pressupost destinat al projecte, es va demanar la publicació dels pressupostos, partides i espònsors que ajudaran a pagar els més de 300.000 euros que es creu que costarà aquesta mostra. També es va preguntar al regidor de cultura si havia cobrat 4.000 euros per realitzar el comissariat, cosa que ell va negar, explicant que els treballs d’organització de l’exposició entraven dins del seu sou com a regidor, fent esment a la “sort” que ell tenia de conèixer molts dels artistes que es proposaven per a apartar obres. El representant de Nou Horitzó, va preguntar per quin havia estat el criteri per a l’elecció dels cinc artistes relacionats amb Sitges que aportarien els seus treballs a l’exposició. El regidor va dir que eren pintors que darrerament havien exposat al Miramar.

Aquí entro jo, ja que també voldria saber quin és el criteri de la regidoria de cultura per triar els artistes que poden exposar al Miramar o al Mercat Vell. I seguint amb els cinc artistes de l’homenatge a Martin Luther King, per que no va triar els que havien exposat al Mercat Vell?, o perquè no algun dels molts pintors sitgetans ( i no solament relacionats amb Sitges), que van participar a la mostra del Mercat d’art del Passeig de la Ribera? Hi ha moltes preguntes que espero que el nou Consell de Cultura podrà contestar.

Aquest “no entendre res” dels sitgetans davant de les darreres propostes culturals organitzades des de la regidoria de cultura, deixant de banda excepcions com el conte de reis, un llibre bellíssim tant pel que fa a les il·lustracions com al text o les diverses activitats organitzades per “reivindicar” la figura de Miquel Utrillo, van quedar representades en l’entrevista que Josep Bargalló, actual president de l’Institut Ramon Llull, un dels membres organitzadors de l’exposició Marin Luther King, va realitzar el mateix dilluns 26 de gener, al programa “Versió Rac1” de Toni Clapés.


Quan Clapés li pregunta a Bargalló sobre la tria de Martin Luther King com a persona per promocionar Sitges i Catalunya als EEUU, ell també va explicar la seva perplexitat davant d’aquesta elecció, fins al punt de que explica que quan se li va proposar l’exposició va preguntar al regidor de cultura de Sitges, Gabi Serrano, si Luther King havia anat de vacances al nostre poble. Val la pena escoltar l’entrevista que us poso en aquest link, el millor és el senyor Marcelí, que amb tot el criteri pregunta el per que no es va portar als EEUU una exposició sobre Rusiñol, ja que els americans ja saben perfectament qui era Martin Luther King.


Esperem que poc a poc, i a cops de mocions de censura inútils ( per la majoria de l’Ajuntament), manifestacions o el que calgui, els nostres dirigents s’adonin que no som idiotes ni cecs i que no ens poden donar gat per llebre ( o rajoles fosques per rajoles clares.... ja m’enteneu!).


27 de gen. 2009

UTRILLO JA TÉ EL SEU ANY!!!!!


El dissabte per la tarda, desprès d’un dia ventós, en un Saló Blau del Palau Maricel ple, Vinyet Panyella va fer la conferència inaugural de l’any dedicat a “Reivindicar” la figura de Miquel Utrillo i Morlius (1862-1934), un personatge molt important dins de la història més recent de Sitges.
En aquesta completa dissertació (que podeu escoltar aquí gràcies a Radio Maricel), la Vinyet Panyella va fer un interessantíssim resum de la vida, obra i “miracles”d’Utrillo, deixant clar que a partir d’aquest moment, i gràcies a les diverses activitats que es tenen previstos per aquest any, el nom de Miquel Utrillo finalment entrarà per la porta gran al “hall of fame” sitgetà. Tot el que va explicar la Vinyet va ser interessant, però a mi em va quedar marcada una frase, una autodescripció, feta pel mateic Utrillo:
"El mèrit d’un ballarí de corda és que no caigui mai”. Fa pensar

Un cop finalitzada la conferència al Palau Maricel, els assistents a l’acte es van traslladar a un altre dels edificis ideats per Utrillo, la Biblioteca Santiago Rusiñol, casa dissenyada per ell i en la que hi va viure durant els seus anys com a director de les obres del Palau Maricel. En el seu pati central es va inaugurar un interessant exposició de documents inèdits del fons Utrillo: papers oficials, escrits, llibres, fotos i objectes personals.

Amb aquests dos actes complementaris, Sitges entra en un any de gran activitat cultural, ja que la idea de la comissaria de l’homenatge, Vinyet Panyella, i sempre que el poc pressupost li permeti, és la d’organitzar cicles de conferències, digitalització de la col.lecció, exposicions, editar un diccionari Utrillo, o la biografia completa d’aquest. Esperem que tot això sigui possible i que tothom faci un esforç per aconseguir els medis necessaris.

25 de gen. 2009

TEMPORAL DE VENT.... IMATGES



Una altíssima palmera cau sobre el Chiringuito, i tot i l'espectacularitat de la visió del tronc postrat sobre l'antic i dèbil edifici blanc, es pot dir que no ha passat cap desgràcia i que avui, desprès de que els bombers el retiressin de sobre la teulada, el bar ha tornat a obrir les seves portes, tal i com fa des de 1913.













Un dels moltíssims arbres que el vent ha arrencat literalment de terra a Sitges. Aquest és un exemple dels molts que aquest matí encara es podien veure pels carrers dels sectors del Vinyet i de Terramar, principalment a l'Avinguda del Vinyet (aquets) i a l'avinguda Navarra.




23 de gen. 2009

REIVINDICAR EL QUE ÉS NOSTRE A CASA NOSTRA

Imatge de la inauguració a Nova York de l'exposició "Tinc un somni" organitzada per l'Ajuntament de Sitges, tot i que en les imatges publicades sembla que el nostre poble no hi tingui res a veure, ja que principalment hi apareixen Carot, Maragall i Rigol... tot i que sabem que Baijet i Serrano també hi eren presents.... això sí que és promoció turística.


Avui us poso el link d'un vídeo, resum de la inauguració de l’exposició “ Tinc un somni”, a Nova York. Un homenatge a la figura de Martin Luther King, impulsat des de l’Ajuntament de Sitges, i pel que hi ha un pressupost inicial ( i dic inicial, ja que si seguim l’estil de l’actual Ajuntament sitgetà, quan acabi aquest projecte potser el pressupost s’ha multiplicat per tres, com ja ha passat amb altres casos com pot ser l’escola infantil “la moxiganga”), de més de 300.000 euros. Avui, davant de l’estupor de molts sitgetans davant d’aquest elevat pressupost, a la web de l’Ajuntament s’intenta calmar els ànims i ens expliquen que el 90% d’aquests diners prové de subvencions. Ho trobo molt bé, però potser hauria esta millor que el regidor de cultura hagués posat els seus esforços per trobar diners que permetessin promocionar la cultura, la història, l’art o el turisme de Sitges a EEUU, a través de la nostra cultura, de la nostra història, del nostre art i de les nostres possibilitats turístiques, unes possibilitats molt més àmplies del que alguns hi poden veure.

M’encanta la descripció que Jordi Baijet fa del nostre poble en aquesta presentació a NY: “l'orgull d'un poble petit, molt petit, però valent, atrevit.....”. Doncs si, espero que sigui veritat, i que aquesta valentia i atreviment, algun dia emani del lloc on s’amaga.

Per que dic això?, doncs per que aquesta valentia sitgetana, de la que tan ufanós en parla l’alcalde, algun dia se li pot venir en contra, políticament parlant. Llegint avui la “Crònica local” d’en Vicenç Morando, m’identifico clarament en una frase d’una veïna a peu de les obres de pavimentació del Cap de la Vila, dirigides al regidor Marc Quero: “Ens heu enganyat com tots els socialistes, però com que no teniu oposició.....” (sic). Veritablement a Sitges no tenim oposició, ja que si fos així no es permetrien moltes de les coses que s’estan, s’han realitzat o no s’han realitzat ( si ho llegiu amb atenció s’entén la frase) al poble. Les pedres triades per al paviment dels carrers del centre no són les que s’havien mostrat als sitgetans, els quals des d’un primer moment es van manifestar totalment en contra de col·locar el mateix paviment que tants problemes havia comportat al carrer Àngel Vidal. Tot i les negatives de l’Ajuntament, al Cap de la Vila finalment s’han posat aquestes horribles peces de pedra.

Comentant a un comerciant del Cap de la Vila sobre el meu descontentament davant d’aquesta nova pavimentació, la seva reflexió va ser, sí més no, original. Em va dir: “si com a mínim haguessin anat intercalant a les pedres grises unes imatges de l’Àliga, el Drac, els Gegants..., hauria quedat molt maco”. La meva perplexitat em va portar a dir-li que trobava la idea poc encertada, i que seria com si a Berga hi col·loquessin imatges de la Patum. Aquí va arribar la meva sorpresa, quan aquest veí, berguedà de naixement, informació que jo desconeixia, em va dir que al paviment dels carrers de Berga si que s’ha fet d’aquesta manera..... em vaig quedar morta, però també vaig decidir no dir-ho molt alt, ja que coneixent el fervor que Sitges senten alguns per la Festa Major, potser s’apuntarien a aquesta idea.

Com a mínim avui si que comença “un any tal”, i tot i que dubto que es pugui disposar del pressupost destinat a Martin Luther King, Sitges dedicarà part dels actes culturals del 2009 a recordar la figura de Miquel Utrillo, “ reivindicació” comissariada per una sitgetana experta en la seva figura, i erudita en molts altres camps de la literatura, com és Vinyet Panyella, característica fonamental a l’hora de muntar una exposició o preparar un homenatge..... .


22 de gen. 2009

CEL ROGENT PLUJA O VENT


Vaig fer la promesa de no sempre omplir el meu blog de crítiques (opinions) i que de tant en tant, sempre que hi trobés un bona excusa, hi publicaria alguna cosa bona. Doncs aquest matí, quan m’he aixecat, una impressionat posta de sol envermellia el cel de Barcelona. No ho he dubtat ni un moment, he agafat la màquina i aquí teniu el resultat.
Bon cap de setmana.

19 de gen. 2009

POC A POC ANEM TRAIENT ESPINETES......



Avui començo el meu escrit amb aquesta bella foto del Passeig Marítima amb la Casa Brujas, obra de 1921 de Josep Maria Martino, com a protagonista, que m'ha enviat Vicenç Morando. Em serveix per fer una rectificació, ja que fins sempre que feia referència a aquesta casa jo li donava el nom amb el que era coneguda popularment, La Reserva, nom de l'hotel que la va ocupar cap a la dècada dels 70. Però durant la conferència un sitgetà que va néixer en aquesta casa em va demanar que l'anomenés amb seu nom original, los Geraneos, i a partir d'ara aquest tornarà a ser el seu nom en el meu catàleg de les obres de Martino.
Per fi m’he pogut treure part de l’espina, o l’espineta ( com he sentit avui) de l’homenatge a Josep Maria Martino, exposició que tot i els meus esforços finalment no es va poder dur a terme l’any 2007.
El divendres vaig tenir la oportunitat de realitzar una conferència al Cau Ferrat on vaig intentar fer un resum de la vida i obra de l’arquitecte Josep Maria Martino. Haig de confessar que era la primera vegada que feia una conferència, i que em dirigia a tanta gent; és difícil i com a experiència és alliçonador, però ara per ara necessito molt de rodatge, i més des de que m’he sentit en el resum de la xerrada que Radio Maricel ha transmès aquest matí.
Tant a la presentació que en fa Vicenç Morando, com la que va fer Anna Llanes, conservadora del Cau Ferrat, no queda clar quina va ser la causa per que finalment no es fes l’exposició sobre Martino. M’imagino que va ser un tema pressupostari, ja que a mi mai se’m va dir res, ni si seguia endavant el projecte ni si es tenia anul·lar... ja vaig deixar de treballar en ell per pur instint ...., ja que sinó encara estaria esperant davant del Saló dels Vaixells. Per això jo dic que l’homenatge a Martino no es va fer per “silenci administratiu”. Dubto que fos un tema de falta de diners, ja que es tractava d’un projecte amb un pressupost molt reduït, sobretot si el comparem amb els 300.000 euros que l’Ajuntament de Sitges té previst gastar per a participar en una exposició on volen explicar als propis americans, i des de Sitges, la figura de Martin Luter King. No creieu més intel·ligent i lògic buscar formules per explicar als sitgetans la nostra pròpia història?. Ah, i mentre gran part de l’Ajuntament estan als EEUU, gaudint d’un moment històric com és la presa de possessió d’Obama, al Cap de la Vila s’hi continuen col·locant aquelles pedres, una elecció que al meu gust és horrorosa. Que té de dolent l’asfalt o les pedres?. No hi trobo cap mena de gràcia al nou (o ja no tan nou pq és molt semblant al del carrer Àngel Vidal) paviment.

Per cert... està bé el solar que ha quedat al carrer Sant Josep cantonada Sant Gaudenci.... on hauran anat a parar les pedres de l’arc de la porta?, i no us podeu imaginar la quantitat d’”afegitons” que m’he trobat al anar a fotografiar alguns dels edificis de Martino per a la conferència... apareixen com bolets i són massa evident per no haver estat vistos per ningú.
Carrer Sant Josep abans de tirar les dues cases de l'any 1799 a terra

Carrer Sant Josep vist des del Museu Romàntic amb el solar al fons


Afegitó a la casa de Josepa Brell Vidal carrer Joan Tarrida, obra de Martino (1924)

Canviant de tema. Ja fa un temps que denuncio la situació lamentable en la que es troba un “sense sostre” que des de fa uns anys volta pel poble i que darrerament ha trobat en el Mercat Antic el seu espai. En un post anterior hi vaig publicar una imatge d’aquesta persona estirada en un dels bans de la Plaça Industria. No les busqueu, ja que les he retirat. Un “lector” del blog em va enviar un missatge per dir-me que si no retirava la foto em denunciaria a la Policia Local de Sitges, ja que li havia preguntat al personatge en qüestió si tenia permís seu i ell li havia dit que no.

Potser és il·legal publicar una foto d’una persona en un espai públic com és un carrer, i com no tinc cap interès de fer mal a ningú, i menys de tenir cap mena de problema, he retirat la imatge. Les meves opinions (crítiques per alguns), tenen una clara voluntat de denuncia i cap de sàtira.

El que si que m’ha sobtat és que des de Facebook, plataforma de la que confesso sóc una gran fan, i on ja m’he unit a diversos grups relacionats amb Sitges com la del “retorn del canó”, “la plataforma per salvar l’Autòdrom”, o “Sitges avorrit”, iniciativa molt original i que té la finalitat de trobar llocs i activitats diferents per a gaudir del nostre poble, hi hagi un grup tan inversemblants com el de “Pablo, te queremos con techo”, i a la que ja s’hi ha unit un bon nombre de persones. No tinc res a dir, però ens ho hauríem de pensar abans de crear un grup o de decidir formar-hi part.

12 de gen. 2009

ENS ESTRANYA QUE ELS SITGETANS NO DIGUIN RES. DONCS A MI NO!!!!



Seguint la carta publicada a l'Eco la setmana passada, en el d'aquest divendres es publica una nota nova firmada pels germans Mirabent Julià, en els que demanen a l’Ajuntament de Sitges faci complir el veredicte: “P.D.: Ens estranya que els sitgetans no diguin res”. Doncs exactament és això el que vaig pensar jo quan ja fa uns anys vaig denunciar la “reforma” de la casa amb un article a la Revista la Palla del Retiro .

El silenci dels sitgetans davant de totes aquestes desfetes arquitectòniques que s’estan permetent a Sitges des de fa uns anys, és una de les principals causes de que ja faci un temps que no escrigui cap article a l’Eco sobre la necessitat de conservar el nostre patrimoni, ja sigui arquitectònic, artístic o social. Segur que hi ha gent que pensa igual que jo, però haig de confessar que són molt poques les persones que m’han fet algun comentari sobre les meves denuncies, a la vegada que agrair a tots aquells que m’han donat el seu suport en aquesta “lluita utòpica” com ja l’he anomenat diverses vegades.. Amb el temps he arribat a la conclusió de que molt poca gent em llegeix, o que prefereix fer veure que no ho ha fet......

Així doncs,que no els hi estranyi als germans Mirabent aquest silenci, jo ja fa molt de temps que conec aquest mutisme.


Transcripció de la carta:
“REPARACIÓ DE LA CASA DEL CARRER SANT BARTOMEU, 28”
Volem enviar un escrit a l’atenció de L’Eco de Sitges per a la seva publicació. Remarcar el que va escriure el nostre pare.
Sincerament, creiem que Sitges no pot perdre cap més “casa d’americanos” o “modernistes”, ja que són el seu valuós patrimoni.
El lector comprendrà que varem passar mesos en que ens feia “mal” passar pels carrers Sant Bartomeu- Sant Gaudenci.
Considerem que va ésser un gran greuge la “transformació” que va fer de tota la casa, ja que va perdre la categoria i el “senyoriu” de la que tots n’estaven molt orgullosos.
Afortunadament el veredicte del jutjat, obliga a una restauració detallada. I a més sense poder recórrer la sentència.
Confiem que la sitgetania dels membres de l’Ajuntament de Sitges ordeni que es compleixi l’ordenat.
És hora que no malmetem més el patrimoni dels edificis de Sitges, ja que és un orgull no només nostre sinó de totes els sitgetans.
Confiem que els nostres edils ordenin i controlin la seva reconstrucció tal i com estava.
Finalment el nostre agraïment a l’Eco de Sitges per la seva trajectòria en favor de Sitges.
Germans Mirabent Julià
P.D.: Ens estranya que els sitgetans no diguin res.

9 de gen. 2009

EN BUSCA DE BONES NOTÍCIES PER PODER COMPLIR EL MEU PROPÒSIT PEL 2009

Ha començat un nou any, i com ja és noticia de portada als diaris, i un costum molt arrelat a la nostra societat moderna, són moltes les persones que aprofiten aquestes dates per fer-se bons propòsits. Jo no vull ser menys, i fent cas a les veus que aquests dies m’han comentat (personalment, ja que com podeu veure tinc pocs comentaris directes a la pàgina), he decidit que seré més positiva, i que no tot el que escriuré seran crítiques.


En aquest punt vull fer una aclarariment, evidentment a Sitges es fan coses bones, però quan jo vaig iniciar aquest blog, la meu principal objectiu era donar a conèixer part important, i a vegades oblidada darrera de grans personatges, a èpoques, estils i personatges que també han tingut un paper destacat a la nostra vila, així com ser una via de denúncia a totes aquelles destrosses patrimonials i arquitectòniques que ens fan perdre part de la nostra identitat, i d’accions incíviques que ens allunyen de la fama del bell poble mediterrani.
Doncs iniciant els meus bons propòsits, dir que tant els patges reals que van estar dos dies a l’edifici de l’Ajuntament rebent les cartes dels nens, com la cavalcada dels tres Reis d’Orient, van aconseguir que els nens visquessin un dia màgic i ple d’il·lusions, així com els tres camells que durant unes hores van ocupar el Passeig, permetent a molts nens estar molt propers al seu somni. Principalment en el primer exemple, l’Ajuntament va encertar el lloc i les formes, fent que l’entrada de l’Ajuntament esdevenís un lloc ple de rialles i d’emocions.
Destacable la bellesa del Passeig de la Platja de Sant Sebastià sense balustrada. Aquesta imatge m’ha transportat directament a aquelles fotos que ens presenten el Sitges de principis de Segle XX,quan la sorra arribava a la mateixa porta de les cases. Esperem que el projecte urbanístic que tenen per aquest passeig estigui a l’alçada del passat.

Bé, ara ja he dit prou coses bones, però no puc deixar de banda la meva persona crítica. Ja fa uns dies una persona em va passar unes fotos on es podia veure com s’estava placant amb pissarra negra una paret del carrer Joan Tarrida. Aquests deies he aprofitat per veure amb els meus propis ulls aquesta nova “desgràcia”. Tot i que l’edifici al que ens referim no té cap importància, ja que es tracta d’una simple construcció cúbica, no és normal que es permeti posar peces de pissarra negre en lloc de la calç blanca que durant tants anys ha servit per donar una sensació de llum i netedat a les parets sitgetanes. Doncs el restaurant xinés ha decidit canviar aquesta tendència, segurament seguint l’exemple de la casa blava que antigament ocupava l’Hotel Sant Joan, uns metres més enllà.


Casualitats de la vida, mentre feia una ullada a aquesta gran obra, estava el Pablo a la Plaça Industria, a les 12 del migdia d’un dia festiu, ell prenia el sol, o dormia tranquil·lament sobre un banc. Em va estranyar que en cap moment em va dir “Bon dia”, sinó que va insultar a tothom que passava per allà. Seguint el meu camí he vist que finalment les cases del carrer Sant Josep, cantonada Sant Gaudenci, han desaparegut. Recordem que es tractaven de dos edificis contruits a finals del segle XVIII i que tot i no estar dins del catàleg del patrimoni, tenien una gran importància urbanística. On hauràn anat a parar les pedres de la porta que van ser numerades abans de l'enderroc?, on les pensen posar?.Per cert, quan, qui i com s’iniciarà la revisió del catàleg. Espero que quan es decideixi treure alguns del edificis que actualment el conformen, també n’incloguin d’altres que seria important no perdre....
Bé, aquí ho deixo, i ara em poso a buscar més coses bones (sota pedres o sota runes), per poder tornar a escriure aviat.