29 de des. 2009

EL METRO ERA UNA INOCENTADA, PERÒ LA REFORMA DE LA FAÇANA MARÍTIMA NO HO ÉS!!!!!!

Evidentment la notícia d'ahir era una inocentada, però no és una proposta molt allunyada a les que darrerament s'ha fet. Us recordo que el projecte de reforma de la façana marítima dels museus sitgetans està aprovat i és imminent!!!!
La Plataforma ja està en marxa, però necessitem el SUPORT REAL de tots vosaltres. No ens podem quedar amb els braços plegats. Per molt que ens diguin que la "nova pell de vidre" és un gran invent, us puc assegurar que la vista que del mar es tindrà des de Maricel no serà com aquesta!!!!!!!


24 de des. 2009

MOLT BONES FESTES

L'any passat em vaig proposar escriure de tant en tant bones coses en aquest blog.... ho he intentat, però no me n'he sortit gaire, ja que les coses, patrimonial i culturalment parlant, no han estat massa tranquil•les. Però no em dono per vençuda, i torno a fer-me el bon propòsit de intentar trobar i explicar aquí alguna cosa més que crítiques i despropòsits.

Així doncs, avui us penjo unes fotos, no de la qualitat que es mereixen, del pessebre de l'avi. Recordo els diorames que durant anys ha fet el meu avi, tant per casa, com per altres llocs: el Vinyet, l'hospital, o les moltes escenes que omplien el taller de guix casa els avis al Vinyet (casa dels Artigas)... Són veritables obres d'art que res tenen a veure amb les casetes de palla i fustetes que venen a la Fira de Sant Llúcia o a les botigues dels Xinos..... Jo ja fa anys que davant de la impossibilitat de muntar un pessebre com el de l’avi, a casa meva no en poso cap..., em sap greu pels nens, però en aquest assumpte m’he tornat molt sibarita, i tenint el de l’avi qui en vol un altres!!!!

El Pessebre d'aquest any potser no és tan gran com els que feia quan jo era petita. Els anys no perdonen per ningú, però tot i que potser no hi ha el pou i la font amb aigua, o els pastors no tenen un foc tan gran, us puc assegurar que un cop més m'ha tornat a impressionar la bellesa d'aquest petit naixement que amb tota la seva il•lusió ( i potser fins i tot una mica de mandra) l’avi a creat per als seus tres besnets!!!

Ah, i un any més, gràcies als que teniu la paciència de seguir i aguantar les neures que omplen el meu blog.


          Bon Nadal i un feliç anys 2010!!!!!










22 de des. 2009

DESITJOS PER L'ANY 2010,2011, 2012.....




Imagineu-vos si és important, patrimonialment parlant, la façana marítima dels Museus de Sitges, que la portada del quadern “Els municipis i el patrimoni arquitectònic. Compendi legislatiu comentat. 5 plecs”, publicat per la Diputació de Barcelona durant el mes de desembre de 2003, i en el que es fa referència a les normes i lleis del patrimoni arquitectònics de tots els pobles de Catalunya, té com a fotografia la vista d’aquest bell espai, que des de fa un temps reivindiquem, i que com a part important del nucli antic de Sitges,  fou declarat conjunt històric-artístic el 13 de juliol de 1972.

Que haurà passat durant aquest sis anys, des de que Raquel Lacuesta va publicar aquest interessantíssim llibre, fonamental a l’hora de basar legalment les meves demandes patrimonials, fins fa una setmana, quan el senyor Antoni Fogué, president de la Diputació de Barcelona, va arribar “directamente al lugar del crimen”, acompanyat pel ministre Balnco, per signar el conveni de rehabilitació dels museus.

I més localment, on estan tots aquells ponents i assistents al simposi sobre la figura de Santiago Rusiñol, acte que es va celebrar a Sitges a finals del mes de febrer de 2007, i durant el qual es van proposar incloure el Cau Ferrat dins del llistat del Patrimoni de la Humanitat?

La bellesa de Sitges ha omplert pàgines i pàgines de llibres, diaris i revistes de totes les époques. El darrer exemple d'aquesta admiració, la vaig trobar fa molt poc a  l’Eco de Sitges del 12 de desembre de 2009. Antoni Sella, a la seva columna setmanal “Quadern de Camp”, publica l’article Caminar fàcil, del que s'en poden fer dos tipus de lectura. Una de  ràpida, en la que podem dir que explica la facilitat d’anar còmodament i a peu, des d’Aiguadolç fins a Terramar. Però jo he tirat per l'altra manera lectura i endinsar-me una mica més en el seu escrit. Quan fa referència al nou passeig Balmins, hi destaca “la intervenció discreta” que s’hi ha fet, i del que “costaria trobar un projecte més respectuós amb l’indret que el que s’ha realitzat”. Al parlar de la transformació del paisatge degut a la proliferació d’urbanitzacions sobre la muntanya que corona en la llunyania la nostra Punta, “una trista realitat”, diu textualment “és d’aquelles situacions que ningú no n’és culpable individualment, ningú que avui estigui en exercici”. Però al llarg del text, hi ha altres raonaments molt interessants com, “tret d’algun bunyol arquitectònic, la façana marítima ha pogut conservar amb certa ufana la seva imatge clàssica i la visió del mar” o “l’ermita del cementiri, la de Sant Sebastià, és precedida per una llengua encimentada de no massa bona digestió, però és passable”...., unes frases que "Deu no vulgui" es puguin aplicar en un futur proper, per parlar sobre la reforma de la façana dels museus.

Dins de tres anys m’encantaria escriure un article sobre la re-inauguració del Cau Ferrat, Casa Rocamora (com a Museu Ramon Casas) i Palau Maricel, en el que es digués que el millor d’aquesta restauració era haver aconseguit conservar la imatge clàssica, i no pas que escriure que es tracta d’una obra de no massa bona digestió, però passable.

El futur de Sitges està en masses mans (Govern, Generalitat, Diputació, Ajuntament, Consorci..), però som els sitgetans els que hem de lluitar pel que és nostre, i potser en una nova crònica sobre la bellesa de Sitges, ja podrem posar com a imatge il•lustrativa, una foto de la façana blanca i neta dels museus, així com la meva al costat de la Sirena de Pere Jou al peu de les escales de la Punta.



20 de des. 2009

ELS SITGETANS, EL VERITABLE PATRIMONI DE SITGES




A punt d’entrar en un any que es preveu mogudet política, social, cultural, patrimonial i “sitgetanament”, hi ha persones i actes que em fan adonar-me de la bondat i les ganes de tirar projectes endavant, tot i les dificultats de tot tipus que aquests objectius comporten.


L’altre dia vaig anar a fer una visita al centre de Càritas de Sitges. Aquell gran espai amagat en una espècie d’aparcament sota l’església de Sant Joan em va sorprendre molt gratament.... Com si es tractés d’una “luxosa” botiga de segona mà, d’aquelles que tant de moda s’han posat entre el jovent més cool europeu, allà es pot trobar de tot, però amb un ordre tan ordenat (valgui la redundància), que fins i tot sap greu mirar-ho des de lluny, no fos cas que sense voler alguna cosa es mogués. La roba perfectament penjada i ordenada : primer per sexe i edat, desprès per talla, per tipologia, per època de l’any, o per celebracions (vestits de núvia i nuvi, de comunió, disfresses...). Una cosa semblant els hi passa a les sabates, al “menage” de cuina, a les joguines...... Els responsables de Càritas Sitges, persones amb una voluntat immensa i amb un cor molt més gran, hi posen tot el temps i tota la seva il•lusió per aconseguir la felicitat dels altres.

Tot això per dir-vos que ara que les coses no van molt bé, val la pena no pensar-s’ho dos cops, i portar a Càritas les coses que ja no utilitzeu, que us han quedat petites, les joguines que tot i encara estar en molt bon estat (moltes vegades ni estrenades ni obertes) us sap greu donar-les tot i que els nens no hi juguen mai....però no ho dubteu ni un moment, pq allà li donaran un nou ús i ajudareu a moltes persones que ho necessiten, a la vegada que fareu feliç a altres nens que segur que no trigaran ni un moment a obrir la seu nou joguet.

Un cop més vull tornar a deixar constància d’un altre grup de persones d’immensa bondat. Els voluntaris de la Fundació Ave Maria fan una labor que sempre m’ha admirat. Des de les passejades diàries amb els nois del centre, fins a les belles peces que cada any ens permeten comprar a la seva parada nadalenca del Cap de la Vila. Ara, per exemple, estic escrivint aquesta entrada sobre una comodíssima safata pintada a mà amb un coixí enganxat que em fa molt més fàcil la meva feina..... ah, i sobretot felicitar-los pel seu peculiar i original arbre de Nadal fet amb cadires, que decora la façana de la seva seu, a la Villa Havermann. Ja van demostrar amb l’exposició que van organitzar durant el mes de maig al Mercat Vell, que aquest edifici està ple de gran artistes!!!!



Parlant d’artistes. Una manera diferent de donar el temps personal als altres és la que avui hem pogut gaudir al Teatre del Casino Prado. El grup amateur de l’Associació Teatral de Sitges ha estrenat “Els Pastorests” amb un gran èxit. El text que han triat, original de Mn. Rossend Fortunet i Busquets, ha estat molt ben interpretat per tots els actors que han anat omplint l’escenari, juntament amb la música, perfectament interpretada per l’orquestra reunida per a l’ocasió. No voldria destacar a cap personatge en especial, però no em puc estar de deixar constància de dos actors que m’han encantat. L’Ona Almirall ha estat un magnífic Llufa, i en Jordi Massip un immillorable Rei Herodes..... Gràcies a associacions com aquesta, podem seguir transmetent als nostres fills un patrimoni cultural tan important per Sitges com són els grups de Teatre Amateur que tant camí han fet dins de la història del nostre poble.




Però a vegades la bona voluntat dels que a canvi només reben els aplaudiments, no ve acompanyada per facilitats a l’hora de treballar. El Casino Prado, un espai importantíssim pel que fa al patrimoni arquitectònic i associatiu de Sitges, es troba en un estat de conservació deplorable i totalment fora de normativa. Avui no ens hem gelat per miracle, ja que les ganes de viure aquell moment eren més fortes que el fred que durant tota la representació a dominat la sala. Tothom amb l’abric, la bufanda i els guants, els nens tossint, i els actors gelats; les escales, passadissos i “palcus” sense cap llum d’emergència que impedeixin cops imprevistos; no hi ha teló ni tallafocs, ni condicions per als actors........ No se quan arribaran els diners promesos, una quantitat pactada i aprovada durant el Ple de juliol de 2008, quan es va firmar un conveni entre l’Ajuntament de Sitges i la fundació Casino Prado, que teòricament ha de permetre la total restauració i adequació de l’espai.



Bé, però que aquest apunt, necessari, no desviï el que aquí volia deixar clar, que tenim una bona cantera (sènior i junior) de voluntaris, d’artistes i d’actors sitgetans. Molta gent que fa del nostre poble un espai solidari i cívic. En definitiva, el que realment fa bell i interessant Sitges són les seves persones, el seu veritable patrimoni.

16 de des. 2009

MUCHAS GRACIAS MINISTRO POR HABER VENIDO DIRECTAMENTE AL LUGAR DEL CRIMEN. ANTONI FOGUÉ, PRESIDENT DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Fa uns dies vaig escriure que no tenia la imatge virtual de la futura remodelació de la façana marítima del Palau Maricel Mar, Can Rocamora i Cau Ferrat. Avui ja la puc penjar aquí, ja que s'ha publicat a diaris com La Vanguardia, desprès de que ahir el Ministre de Foment José Blanco fes una paradeta de mitja hora per signar el conveni per a la restauració dels museus de Sitges, un projecte del que no en té n'hi idea. A aquest acte també hi van assitir i van parlar, l'alcalde de Sitges Jordi Baijet, i el president de la Diputació de Barcelona Antoni Fogué (principal avalador del projecte). 

Si voleu saber que van dir les tres autoritats ho podeu escoltar aquí, en el tall de Ràdio Maricel. Us recomano el minut 19 d'aquest tall radiofònic, justament el final del parlament del senyor Fogué, i que he utilitzat com a títol de l'entrada d'avui: "Muchas gracias ministro por haber venido directamente al lugar del crimen".

 Si ell que suposadament coneix tots els "intringulis"del projecte diu això, a mi nomès em queda dir: ara si que tinc por!!!!!




Foto extreta del blog de Vicenç  Morando, Crònica Local, en el que es pot veure el deplorable estat de cnservació de la façana marítima dels museus de Sitges. A la dreta de la foto i amb la flexa groga, la façana del Cau Ferrat; amb fletxa verda la Casa Rocamora; i vermell, tots els edificis que conformen el Palau Maricel Terra. Evidentmen el conjunt necessita una restauració molt forta, però això no implica fer desaparèixer una de les característiques pricipals de la façana marítima de Sitges, com és la verticalitat dels edificis diferents, que amb els anys han format part d'un conjunt urbanístic únic.
Amb la reforma que proposen des del Consorci, desapareixerà aquesta veriticalitat i aquesta divisió arquitectònica. La "nova pell" de vidre convertirà la individualitat de cada una de les petites construccions en una façana unificadai de tendència horitzontal. Per no dir les horripilants escenes que de les que sen dubte podran gaudir els visitants als museus, quan les gavines i aus marines xoquin indiscriminadament contra aquesta copia del Centre Pompidou de París.





Però amb la reforma també desapareixerà un edifici importantíssim, al Casa de Can Rocamora, la qual es convertirà en un cub de formigó amb minses finestres, que tindrà com a funció unir Maricel i Cau Ferrat.
Deu milions d'euros són molts diners per a qualsevol projecte, però davant de les obres que es volen realitzar a Sitges, jo em pregunto si no hauria estat millor gastar gran part d'aquest pressupost en la més que necessària restauració dels museus, deixant-los com a nous internament, però amb la seva aparença original, que crec que és part fonamental del seu èxit, i la resta de diners, que no serien pocs, dividir-los anualment per a mantenir en bon estat aquesta restauració. Ara tenim 10 milions i farem grans obres, però quan aquests diners s'esfumin, tot tornarà a ser com ara, i com no tindrem diners per conservar el que s'ha fet, poc a poc, i al llarg dels propors 90 anys, els edificis restaurats es tornaran a envellir... i potser l'any 2100 tornaran a fer una nova reforma, i la primera actuació serà treure aquella pell de vidre i les seves rampes, per retornar a l'origen de finals del segle XIX, inicis del XX.


15 de des. 2009

OJOS QUE NO VEN CORAZÓN QUE NO SIENTE. RESUM DE LA POLÍTICA CULTURAL DE SITGES?



- Benvingut Sr. Alexandre. Veig que finalment s’ho ha pogut arreglar per venir a la inauguració.

- No hi podia faltar. Per cert Utrillo, he estat una estona a la seva exposició. Doncs pel que em va explicar l’altre dia sobre la falta de pressupost, és una magnífica mostra!!!!

- Es fa el que es pot. Però estic molt content. No ho puc negar. Parlant de negar, no em va dir que mai havia estat a Sitges?

- Calli, calli!! Com tinc el cap. No se si és l’edat o la distància temporal, però sort que tinc apuntadors!!!! Es veu que si que he estat a Sitges...

- Veus com tenien una raó aquests de l'Ajuntament per dedicar-li  una expo....i quant de temps vas passar aquí?

- La veritat és que no ho recordo molt. L’edat no perdona, i la mort menys. Però m'asseguren  que va ser l'any 1948, convidat per una noia. Com passa el teps!

- Però alguna cosa vas fer per deixar tan bon record a Sitges? Una conferència, un recital de poesia!!!!

- No, res de res, vaig passar un dia gaundint del seu poble, com ha fet tantes altres persones al llarg dels segles. Però m'imagino que la meva amfriona, la Susana March, va parlar bé de mi als seus cnegits....i amb els anys la meva visita s’ha magnificat una miqueta... o molt...

- Deu ser això. Miri, que ja comencen els parlament d'inauguració!!! Potser ara els polítics ens treuen de dubtes sobre la seva relació amb el poble!!

- Ho dubto, però escoltem-los.


                                  Pintura de Menchu Lamas en Homenaje a Vicente Aleixandre. El Cultural.es

Aquí deixo "un nou capítol" de les converses celestials entre Aleixandre i Utrillo. I per cert, la primera foto de l'entrada d'avui, en la que es veu a Vicente Aleixandre visitant la tomba del poeta Miguel Hernandez, és una manera de "representar" al quadre de la Florencia Coll, "En el Cementerio", que forma part de l'exposició que es va inaugurar diumenge, i del que no he pogut trobar cap fotografia, tot i que entre els objectius de la mostra organitzada des del nostre ajuntament destaca el de donar ressò als pintors i artistes locals..... Us puc assegurar que el quadre de la Flori és una meravella, i quan li faci la foto que es mereix la penjaré aquí.

Així doncs, el diumenge es va presentar l’exposició Vicente Aleixandre. No puc dir com va anar ja que no hi vaig assistir, i ja que aquí sempre sóc sincera, dubto que la visiti.... Durant mesos m’he preguntat quin "as" es traurien de la màniga des de l’Ajuntament per justificar els diners que han costat ha sitges l’organització d’aquesta exposició itinerant. Avui he sortit de dubtes. Tot i que ho he trobat una excusa agafada amb pinces, l’as ha sortit del barret del regidor. A l’entrevista realitzada aquest matí al regidor de cultura Gabi Serrano a Ràdio Maricel, aquest ha explicat que existeix un lligam entre Sitges i Aleixandre. Aquest nexe és Susana March, “una gran poetessa” com l’anomena el regidor.





                                                    Obra de Francisco Leiro, "Bogallo" 2007


Confesso que no la conec de res, i disculpant la meva ignorància he consultat sobre la seva persona i obra a erudits i savis de la literatura hispànica. La seva resposta no ha estat gaire esclaridora. Per la tesi doctoral “Poesía en castellano en Barcelona (1939-1950)” escrita per Dolores Manjon-Cabeza Cruz, sabem que Vicente Aleixandre va conèixer a l’escriptora i poetessa Susana March (Barcelona, 1918-1991) l’any 1948 a Sitges, trobada que queda explicada en el llibre de 1980, Los Encuentros (pàgines 274-277), on Aleixandre fa un retrat de la seva amfitriona.



                       Obra de Miquel Condé: "Oda a los niños de Madrid muertos por la metralla", 2009

Però deixem aquesta exposició de banda i parlem de la que arribarà durant el mes de febrer del 2010. A l’entrevista citada el regidor fa un avís una mica estrany. Al fer referència a la propera arribada de la més que comentada exposició “Homenatge a Martin Luther King” a Sitges, ell ja ens diu que no esperem gaire d’ella. Que l’exposició de Vicente Alexandre és “més rodona” que aquesta. Quina por!!!
Tampoc deixa clar el tema del finançament de la caríssima mostra. Ell ho resumeix amb “tenim dibuixat el finançament”.... no em direu que no és original la resposta.

I tornant al títol de l’article. La crisi ha frenat la compra i restauració de l’edifici del Patronat, per part de l’Ajuntament de Sitges al seu propietari actual, la Generalitat de Catalunya.  Però el pitjor de tot és com es troba aquest edifici tan destacat per la història més recent de Sitges. Ja fa anys que la vergonya se’m menja quan passo per davant, cosa que faig molt sovint, i veig tota aquella que brutícia que s’acumula a la porta de ferro, la mateixa tanca on des de fa unes setmanes hi penja un cartell anunciador d’una projecte immobiliària situada a la part posterior del Patronat. Però a la pregunta de com és que la Generalitat té aquest edifici en aquest estat d’abandó, el regidor es renta les mans amb la frase, “Ojos que no ven corazón que no siente”. No puc entendre com es queda tan ample amb aquesta resposta. La seva obligació és fer que tots els propietaris d’edificis catalogats o no, tinguin els seus immobles en condicions, i encara més si aquest propietari és un ens públic tan important com la pròpia Generalitat.

Aquesta frase també m’ha servit per entendre el perquè és difícil veure membres de l’Ajuntament de Sitges passejant pel poble. Clar, si no veuen el pèssim estat de molts edificis emblemàtics sitgetans com la Casa Telègrafs del Carrer Major (possible seu del nou museu Bacardí) o la residència Helvética, no se senten obligats a fer-los restaurar ja que el seu cor no sent...el dolor del meu, ja que els meus ull tot ho veuen, però per que jo els hi faig veure.

I per últim, demà (avui 15 de desembre) a les 12 del migdia ve José Blanco, actual Ministre de Foment del Govern d’Espanya, a firmar (fer el paripé) el conveni per a la reforma dels Museus de Sitges. Ara sí, quan tot està dat i beneit, tot el poble queda convidat a aquest acte, i m’imagino que demà (avui) posaran la imatge virtual del projecte de reforma del Cau Ferrat, Casa Rocamora i Maricel, a primera fila... als ulls al•lucinats de tots els que ho veuran per primera vegada.

Un cop més torno a tenir la sensació de tenir uns representants polítics i institucionals clarament identificables amb els micos savis del “no parlo, no escolto, no veig”.




10 de des. 2009

ELLS TAMBÉ DUBTEN.




- Un any més ens trobem aquí? Com ha anat l’any? Ai, per cert, saps alguna cosa d’en Gabriel?


- I tant, com passa el temps. Sembla que faci dos dies que estàvem dalt de la tarima, i han passat dècades. A quin Gabriel et refereixes, a l’arcàngel?

- No home no, al nostre comissari!!!!!

-Ah, del Gabi. Si, he rebut un mail de l’Ajuntament. La setmana que ve s’inaugura la meva exposició a Sitges. Mira si és original que ha triat el dia 13 de desembre, just quan es celebren els 25 anys de la meva pèrdua existencial.

- Veus, sempre hi ha coses per celebrar. Uf!!!! però de bon rotllo, fa una mica de mandra la expo. Ara que tot semblava tranquil, culturalment parlant, i veuràs com tornarem a començar amb la batalla ..... ei, però jo encantat que et dediquin una mostra. A veure quan arriba la meva d’una vegada, ja que amb les cròniques de l’Eco no me’n faig una idea....

- Una pregunta, tu vas estar alguna vegada a Sitges?

- Jo? No. I tu? Pq?

- La veritat és que tampoc. No, és pura intriga. Com és que van pensar en nosaltres a l’hora de muntar dues exposicions homenatge.

- No ho se. A mi també em va semblar estrany. Quan em van trucar per proposar-m’ho, el primer que vaig fer va ser buscar Sitges al Google Map.

- Home, jo tant tampoc, però en un primer moment vaig pensar que es confonien de persona, però es veu que no, que era jo. He pogut parlar amb algun sitgetà i m’ha explicat la nova política cultural que des de fa uns anys es du a terme a Sitges.

-I?

-I, doncs que el regidor ha decidit homenatjar a gent de fora. Bé, potser no coneix gaire gent relacionada amb Sitges a qui dedicar-li una exposició.

- Si, ja pot ser. Diuen que ara el món està pitjor, i que la falta de comunicació és una de les principals característiques.

- Clar, deu ser això. A veure si quan inaugurin la teva exposició hi pots anar. L’altre dia vaig coincidir amb un tal Utrillo. Durant uns dies els dos coincidirem en espai expositiu al Miramar. Em va explicar les dificultats econòmiques que ha tingut de viure la seva comissaria a l'hora de fer el seu Any-Homenatge. La veritat és que davant de les facilitats que se’m van donar a mi, aquesta conversa em va deixar una mica parat.

- Doncs si, a mi també m’ho ha posat tot molt fàcil. A Nova York no hi va faltar de res.

- No se, potser no hi ha gaires persones de qui parlar a Sitges. La veritat és que aquest Utrillo el vaig trobar una mica “rarillo”. Però em va dir que tenia que anar a la inauguració, que el poble era molt bonic. Però que no trigués gaire, que cada dia és fan més desgràcies urbanístiques.

- A veure quan inauguren la meva, que si no tinc altres compromisos també hi aniré.

- Mira ja comença .... aquest Obama no està mal. Que et sembla Martin

- A mi m’agrada, però que t’haig de dir jo.

-Segur que aviat li faran una exposició a Sitges... i espero que estigui viu per poder-la inaugurar ell.

- No ho se Vicente, jo crec que el Gabi ja n’ha tingut prou i que entendrà les queixes dels sitgetans. A mi m'agrada que m’homenatgin, però si t’haig de ser sincer, no hi trobo la gràcia que ho hagin de fer des de Sitges.

- Prou?. Ai, Martin, ara entenc pq et van donar el Premi Nobel de la Pau. Hauries de llegir les cròniques locals i les diverses cartes que s’han publicat aquests darrers mesos. Són molts els sitgetans que pensen el mateix que tu, però ell segueix insistint en que som les persones més adients. Bé, tot i que potser m’ho mereixo, jo també he donat voltes a tota aquesta moguda.... ah, però hi ha quadres que estan super bé. Per què no vens amb mi a Sitges?

- Vigila Vicente, que si parles així potser et retiraran la lletra O de la Reial Acadèmia Española. Si puc venir t’ho faig saber.

- Bé, escoltem que diu en el seu discurs el President d'EEUU. Ei, que parlen de tu!!! Que ve queda el teu nom en boca d'Obama: Matin Luther King.....

-Ai si, quina gràcia!!!. A veure quan un altre español guanya el premi i et fa referència!!. Ok, ja parlarem. Però si et truca el nostre “representant” li dius que espero notícies seves.




Vicente Pío Marcelino Cirilio Aleixandre y Merlo (Sevilla 1898-Madrid, 13 de desembre de 1984). Poeta de la generación del 27. Lletra O de la Real academia Española

10 de desembre de 1977 rep el Premi Nobel de Literatura

Martin Luther King (Atlanta 1929, Memphis 1968). Pastor
10 de desembre de 1964 rep el Premi Nobel de la Pau

9 de des. 2009

DUBTES EXISTENCIALS. QUIN FUTUR LI ESPERA A SITGES?



Quatre dies de festa permet pensar moltes coses, i adonar-se’n de moltes d’altres. Ja se que ho he dit altres vegades, però m’indigna veure com cada dia (i nit) al Passeig de la Ribera hi aparquen cotxes. Perquè uns poden aparcar tranquil•lament, i altres hem de fer les mil i una per poder arribar a casa amb maletes i nens?. Els que vivim al centre del poble ho tenim molt difícil per poder arribar al nostre portal. Jo no estic en contra del projecte de retornar el Passeig de la Ribera al seu estat original, o millor dit, a l’urbanisme dels anys 50 del segle passat, però trobo que abans de realitzar actuacions d’aquesta envergadura l’Ajuntament ha de tenir clar com, que i quan s’ha de fer.

No es pot prohibir aparcar i deixar-ho així, sense reorganitzar els espais, sense pensar amb els vianants ni amb els veïns. Amb la idea de fer un gra passeig, l’espai que fins fa uns mesos anava destinat a l’aparcament dels cotxes actualment no és “ni chicha ni limoná”, és a dir, ni zona d’estacionament ni espai per caminar, indefinició que pot causar equivocacions i accidents als vianants. Pel que fa als veïns, entre els que m’incloc, també estem oblidats. Descarregar a casa o al teu negoci és gairebé impossible. No pots entrar al teu carrer, no pots aparcar un moment per pujar amb els paquets carrer amunt (amb la dificultat que això comporta), i si, podem anar a aparcar a l’Estació, a l’Avinguda Sofía.... però és poc eficient i una mica cansat..... Tinc ganes de que l’Ajuntament decideixi alguna cosa sobre la reorganització del Passeig de la Ribera, però vistos els darrers projectes urbanístics realitzats a Sitges, em fa molta por!!!










Més coses. Per què a Sitges no hem fet res per poder realitzar el referèndum de l’autodeterminació? Avui passejant pel Maresme he vist la quantitat d’actes a favor de les votacions que s’organitzaven a pobles com Vilassar de Dalt i de Baix, a Cabrils, a Premià....... He sentit vergonya del nostre passotisme, de les poques ganes que tenim de tirar endavant projectes tan rellevants com aquest...... Tampoc entenc com és que l’Ajuntament de Sitges es tira enrere pel que fa a l’adhesió a la Vegueria del Penedès, i ens quedem amb els braços plegats, no ens queixem ni ens pronunciem en contra.... Amb aquest silenci del poble, l’Ajuntament se sent forta i decideix per ella mateixa, sense tenir-nos en compte.



Altres dubtes existencials. Quants sitgetans han pogut veure la imatge virtual del projecte de la futura façana marítima de vidre que unirà el Cau Ferrat, la Casa Rocamora i el Palau Maricel?. Com és que sent un projecte tan important pel que fa al nostre poble, aquest no s’hagi publicat a la portada dels setmanaris més importants de la comarca?. Tenim moltes referències però no la maqueta. La setmana passada al final de la meva conferència sobre el Passeig, alguns sitgetans destacats, em van demanar que fes alguna cosa per impedir la desgràcia. Jo també m’afegeixo a aquesta demanda, ja que han passat els mesos, i des del mes d'agost que hi he reflexionat, i no hi trobo cap punt interessant pel que fa a aquesta segona façana de vidre. Per cert, també van ser molts els meus “oients” que es van quedar astorats davant l’existència d’aquest projecte, no en sabien res.


EM SAP GREU, PERÒ NO PUC POSAR CAP FOTO DEL PROJECTE DE DEFORMA DEL CAU FERRAT; CAN ROCAMORA I PALAU MARICEL MAR PQ NO L'HE TROBAT EN LLOC. Si algú la té, aquí la publicaré amb molt de gust.
A principis de la setmana passada es va aprovar el projecte ja que no va haver-hi cap mena d’al•legació que ho impedís. Jo em pregunto: es tractava d’una avantprojecte o del projecte definitiu?. El dia que es va presentar aquest “invent” a un reduït grup de sitgetans (cabíem a la Capella del Palau Maricel Terra), se’ns va deixar molt clar que es tractava del projecte definitiu, sense la possibilitat d’al•legacions que poguessin variar el disseny proposat per l’arquitecte Hernández Cros. Com és que ara parlen d’al•legacions?. Ah, espero que d’aquest projecte no en sobri ni un duro (euro), ja que sinó ja em veig la nostra Punta pintada de blanc. Uffffff

I per últim. Ja veig que l’Ajuntament de Sitges s’ha decidit a donar públicament la notícia del seu nou model de contractació i de cobrament d'honoraris. Em poden dir quins són els  objectius a aconseguir per cada una de les regidories? Quants treballadors (alts o baixos, prims o grassos) tindran la possibilitat  de cobrar un 30% més? Quí decidirà si s'han aconseguit o no els objectius a assolir?. Per cert, per a fer aquest anunci un cop més ha triat a la Vanguardia i al periodista Ramon Francàs.

Però les “voltes i voltes” no només me les ha donat el cap aquest quatre dies. Ja fa temps que no trobo cap resposta a tots els meus dubtes “existencials”, però no soc la única. L’altre dia al blog de l’Helena Bonals, “Una cosa molt gran en una de molt petita”, vaig llegir un haiku de Josep Puigcarbó, aquí us el deixo, però també us recomano aquest blog de l’Helena, és molt interessant.


No és la pregunta

el que ens angoixa

és la resposta.

30 de nov. 2009

180 ENTRADES, 2 CONFERÈNCIES i UNA ENTREVISTA.


180 entrades en aquest blog, dues conferències sobre arquitectura i una entrevista a Ràdio Maricel….. per les xifres queda clar en quin mitjà de comunicació em sento més segura.


Avui escric un cop més en aquest blog, i de nou per fer referència a la necessitat de conservar el nostre patrimoni artístic i arquitectònic. El dissabte el Grup d’Estudis Sitgetans em va donar la oportunitat d’explicar davant d’un nombrós públic, cosa que agraeixo pq a aquella hora a Sitges s’hi realitzaven dues conferències més, i en un radi de molt pocs metres (Biblioteca Santiago Rusiñol, GES i Saló d’Or de Maricel), la història, evolució i situació actual d’un dels espais més coneguts i bells de Sitges.





Dins del cicle de conferències organitzades des del GES per commemorar els 80 anys del Passeig Marítim de Sitges, la meva conferència es va centrar en l’origen del Passeig, i les conseqüències que la seva urbanització va tenir en el desenvolupament de la zona sud del poble: avinguda Benaprès, avinguda Sofía, sector del Vinyet, ciutat Jardí de Terramar (hotel, xalets, etc..), Josep Maria Martino, millores del passeig de la Ribera, construcció de la piscina Maria Teresa i del Casino Platja d’Or, edificis racionalistes, primers blocs de pisos, destrucció d’edificis catalogats, construcció de “partenons”, nova tipologia dels tancaments de les cases......




Com veieu, un resum llarg de gran part de les entrades que conformen aquest blog que avui ja compta amb 180 articles.

Fa uns dies em referia a la falta de costum de parlar amb públic, i de la por escènica que jo sentia davant d’una sala plena de gent (per sort) que espera per escoltar el que he decidit explicar. La veritat és que la aquesta darrera conferència m’ha anat millor que la primera de fa gairebé un any, quan al Cau Ferrat vaig parlar sobre l'obra de l'arquitecte noucentista Josep Maria Martino Arroyo. Podríem dir que he après dels errors i que desprès d’escoltar-me he intentat canviar i millorar tot allò que no em va semblar bé. I amb la propera faré el mateix, i potser amb el temps aconsegueixo ser una bona conferenciant. Ja en parlarem......

Però aquest matí he hagut de superar la proba definitiva. Una entrevista a Ràdio Sitges per parlar sobre la confe. Uf!!!!!!! Encara costa més que fer la xerrada. Allà ho tens tot molt més controlat: documentació, text redactat, imatges que acompanyen les teves paraules., i principalment, tot ho controles tu. En una entrevista estàs en mans del teu interlocutor. Sort que avui estava entre amics, però tot i això, he patit. Però el pitjor de tot ha estat escoltar-me un cop finalitzada l’entrevista.... no em reconec en aquella veu. No soc capaç de posar-li una cara, però soc jo!!!! Uf, uf!!!!!!

Esperant que per Sant Jordi el Grup d’Estudis Sitgetans publiqui un petit quadern amb els texts de la conferència que dins del mateix cicle sobre el Passeig, va realitzar la Susanna Porter parlant del monument al Dr. Benaprès i de l’escultor Clarà, i de la meva, aquí podeu escoltar aquesta entrevista on faig un petit tast sobre la conferència “Passeig Marítim de Sitges. 80 anys”. Espero les vostres crítiques i també us recomano aquest vídeo de "you tube".


24 de nov. 2009

SITGES CÍVICA, UNA IDEA LLUMINOSA QUE JA VE DE LLARG




De nou a la realitat, i encara amb el jetlag latent, torno a estar enganxada a l’ordinador per continuar amb el meu buidatge de revistes. Nova York, aquella ciutat carregada d’història i plena d’obres arquitectòniques d’immensa bellesa, ha aconseguit fer-me oblidar per uns dies de preocupacions i “obsessions” més “mundanes”, com són el meu ordinador, revistes antigues i properes conferències.

Ja a l’avió de tornada, vaig començar a preparar les imatges que acompanyaran i ampliaran les meves paraules. Però això de “crear” una conferència no és feina fàcil. Per a una persona que no està acostumada a parlar en públic, la part més interessant i amb la que més es gaudeix és la que fa referència al procés de documentació, però el cap dona voltes a la presentació, així doncs que toca preparar-se. Fa dies que penso en quina és la millor opció per combinar correctament i sense fer-se pesat, la gran quantitat d’informació i d’imatges que hi ha sobre el tema, però encara no ho tinc clar, tot i espero acabar-ho de concretar i poder-me centrar en el dissabte per la tarda.

Aquest matí, mentre combinava la lectura de El Baluard de Sitges de 1931 i “l’escolta” de l’entrevista que Ràdio Maricel li feia a l’alcalde de Sitges, Jordi Baijet, tenia cada cop més clar que pel que fa a política local, les coses no han avançat gaire i que ningú no ha descobert res. Baijet destacava que ara que la situació econòmica no està bé cal tornar a pensar en com retornar Sitges a les primeres posicions dels destins turístics preferits; intentar solucionar problemes que amb els anys s’han “sortit de mare” com és el cas de l’Atlàntida; revalorar el patrimoni cultural que té el nostre poble.......

Fa uns mesos, el CIVISME que tant omple la boca (i les butxaques) de l’actual Consistori, va ser el centre de les meves crítiques. No em vull imaginar quan costen aquestes campanyes publicitàries que cada estiu “contaminen” l’horitzó del nostre poble: soroll, caques de gos, escombraries, gent sense samarreta, trepitjar la gespa dels jardinets.....; però si que m’agradaria saber quan ha recaptat amb les multes per incompliment de les lleis cíviques. La veritat és que he vist moltes vegades gent trencant les regles establertes per l’Ajuntament, però mai cap agent cívic o policia local muntant aquests actes.

Però aquest problema no ve d’ara, ja fa molts anys que l’arrastrem. Tornant al buidatge, aquí us penjo un BAN de l’Ajuntament encapçalat per Josep Costa i Canals l’agost de 1931. Us hi sentireu molt identificat, sobretot amb la resposta o queixa publicada per un vilatà la setmana següent on fa referència a la necessitat de fer complir les lleis establertes.

Bé, doncs segueixo, ja que intento escriure correctament el text de la conferència per poder-lo penjar aquí el dilluns, un cop superat “l’examen oral”. Ah, us penjo aquesta foto de l Platja Sant Sebastià vista des de l'ermita, moooooooooolt abans de l'actual reforma.



BALUARD DE SITGES, 2 d’agost de 1931


BAN
Havent-se denunciat en el sí del Consitori que, amb motiu de la presa de banys de mar, venen cometent-se acte renyits amb la més rudimentària decència i amb el respecte que tota persona deu a són proïsme, aqueta Alcaldia es creu en l’obligació de ordenar la utilització dels banys de mar, en la platja d’aquesta població- ja que no pot consentir-se en nom i honra de la República- quina forma de Govern sintetitza la pregona moralitat en tots els ordres, que es cometin actes d’incultura per alguns desaprensius que llastimosament confonen les virtuts ubérrimes de la llibertat amb els detestables vicis del llibertinatge.


En nom, doncs, del bon nom de Sotges, i en defensa de la moralitat pública, aquesta Alcaldia ve en ordenar el següent:


1er.- Tots els banyistes, sense distinció de classes i sexes podran passejar, amb el corrosponent trajo de bany, per la llengua de l’aigua i el serrenc adjunt, quedant completament prohibit transitar pels passetjos i demés carrers de la població, com no sigui amb un albornoz o cosa similar.


2on.- El tros de platja comprés entre l’emplaçament de laPiscina en construcció i el monument al Dr. Benaprès, queda destinat al públic, i la demés platja, inclosa la de Sant Sebastià, per a els que han satisfet els arbitris municipals de tendes i casetes. Els qui utilitzin la platja pública, siguin veïns o forasters, deuran pendre precaucions degudes per a guardar respecte als vianants, quedant completament prohibit banyar-se sense el trajo corresponent.


3er.- Els automòbils o camions per al transport dels banyistes forasters deuran parar en l’Avinguda Sofía, esperant allí el retorn dels mateixos que hagin utilitzat la platja pública.


4art.- Les infraccions a ço ordenat seran castigades amb el màxim de multa. Els Agents d’aquesta Alcaldia venen obligats a denunciar als infractors siguin quins siguin.


Sitges, 28 de juliol de 1931. L’Alcalde Josep Costa.



BALUARD DE SITGES, 9 d’agost de 1931


Noticiari. Queixes
Hem de demanar al senyor Batlle que no permeti certes inmoralitats en la platja, és el cas vergonyós que hi ha homes que van per la sorra sens respecte al pudor. No n’hi ha prou en fer Bans, precisa fer-los complir.

17 de nov. 2009

ELS BONS MESTRES, ELS GRANS ALUMNES i SITGESFERA

Cada un té les seves “neures”, i les meves les coneixeu tots. Desprès d’un cap de setmana intentant anar amunt i avall per Sitges, millor que no en parli gaire, ja que les darreres obres que s’estan realitzant al centre del poble no ens posen les coses gens fàcils..... no us podeu ni imaginar que difícil és fer passar una cadireta de nen per sobre dels carrers de pedretes..... callo!!!!



Seguint amb el meu buidatge de diaris antic (tranquils que ja em queda poc), aquest dies he pensat molt en Froilan Franco. A les pàgines del Baluard de Sitges de la dècada dels anys trenta del segle passat, constantment apareixen notícies que fan referència al clamor popular que en aquells anys 20 i 30 hi havia al poble reclamant la fundació i construcció d’unes Escoles Graduades a Sitges. No m’hi posaré més a fons en el tema, ja que si voleu saber-ne més, només cal dirigir-se al blog del Mestre Franco, on hi podeu llegir tota mena d’informacions...

Doncs aquest matí, just quan llegia un text de l’1 de febrer de 1931 en el que es parla de l’Escola Graduada construïda a Sant Pere de Riber “amb el qual dona una lliçó contundent a la Vila de Sitges, que encara té per resoldre aquest afer”, justament he rebut un missatge de Froilan Franco.

Deixant de banda la seva “neura” escolar, el senyor Franco, em recomanava una interessant notícia publicada a la revista sitgetana On, sobre una de les tradicions més significatives del nostre poble, el Xató. Evidentment aquí us poso el link de la notícia, però en aquest moments en que es posa tant en dubte la política educativa del país, així com la relació entre alumnes-professors-pares, m’ha agradat moltíssim el veritable rerefons del missatge que m’ha enviat el mestre Franco. Les seves paraules, que espero no li molesti que les hagi publicat aquí, em mostren una professor orgullós dels seus alumnes i que tot i els anys passats, mai els hi perd el camí i desitja els millors èxits i propòsits.

“Tu que t'interesses per tot allò que olori a sitgetà,t'adjunto l'homenatge al meu deixeble en Valentí Mongay perquè facis algun comentari sobre ell. És una persona que jo me l'estimo por dos conceptes sitgetans:és un personatge autodidacta que s'ha fet a ell mateix i un cavaller de la paraula. El curs 1976-1977 va ésser alumne meu a l'Escola Miquel Utrillo i no vegis l'interès i la humilitat d'aquest simpàtic noi. No faria carrera superior,però sempre l'he catalogat amb un futur obert,com l'està demostrant al segle XXI. Hom diu que "Els premis no són ètics",però en dic que en Valentí Mongay mereix quelcom més que un premi d'aquests dels "Premis Sitges".

Evidentment en cap moment he dubtat en parlar de Valentí Mongay en el meu blog, guanyador del XXIII premi Jofre Vilà de Folklore de Sitges 2009, guardó que li va ser entregat el passat dissabte durant la Nit de Premis Sitges, ja que ell també és una persona que des de la seva cuina i des dels arxius treballa per la conservació del patrimoni sitgetà, tant sigui gastronòmic com cultural.

Jo no puc dir que conegui molt el Valentí, ja que tot i que hem estat tota la vida veïns del carrer Sant Pau, els pocs anys que ens separen no ens han permès coincidir en altres llocs. Se que li diuen Valen, que és un gran cuiner i també un obsessionat per la recerca sobre la cultura tradicional i impulsor de la renovació dels balls populars a Sitges. Segueixo i conservo articles seus publicats en diverses revistes locals i nacionals, però, tot i que ara ja no em passa tant, durant els primers anys del seu Restaurant “La Salseta”, en un primer moment sempre em venia al cap la imatge dels seus pares i la barberia... ara, passats els anys, al passar per davant ja se m’obre la gana.

Així doncs que, des del meu blog m’afegeixo a les felicitacions a Valentí Mongay pel seu premi, i seguint l’estela del mestre Franco, desitjo que aquest sigui el primer reconeixement de molts.




Canviant de tema, i seguint amb la meva proposta de Sitgesfera, avui us presento un altre blog que si bé està escrit en holandès, el seu autor viu a Sitges, i per tant seria un bon candidat a formar part d’aquest futur grup de blocaires. El periodista de El Periódico de Catalunya, Edwin Winkels, és l’autor de “HET BARCELONA- GEVOEL”, que significa més o menys “Sensacions de Barcelona”. Si no coneixeu l’idioma, com em passa a mi, haureu de tenir una mica de paciència i anar copiant els textos en un traductor, el de google està molt bé. L’esforç val la pena, ja que ens permet conèixer que pensen els sitgetans nou vinguts sobre el nostre passat, present i el futur conjunt.

Va, a veure si aconseguim la Sitgesfera, i potser dins de 20 anys ens donen el Premi Sitges, com la Tertúlia Bohèmia..... i per cert, pq no proposeu logos?

14 de nov. 2009

Víctor Pàmies ha fet els 300.000!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!




El món dels bloguers és genial!!!!!! L'altre dia a l'Ateneuesfera vaig conéixer gent molt interessant, i entre tots avui vull destacar en Víctor Pàmies, "propietari" intel.lectual d'una dotzena de blogs.
Doncs avui el Víctor ha arribat als 300.000 i tots el volem felicitar per la seva gran fita, així doncs, cap als 600.000!!!!!!!!!

Val la pena entrar a tots els seus blogs, us passo el link: http://vpamies.blogspot.com/



13 de nov. 2009

FITES, PUNTES, BALUARDS, GASETES i ECOS DE SITGES

Les darreres entrades al meu blog van acompanyades d’articles i textos extrets de setmanaris sitgetans de la primera meitat del segle XX, una opció a la que ara per ara hi veig molt futur com a complement dels meus escrits.

Ja se que hi ha el blog d’en Francesc Parra, Retalls de Sitges, que té com a principal objectiu donar a conèixer la història, fets i anècdotes de la vida quotidiana del Sitges antic, mitjançant la publicació de fragments de notícies, articles i textos antics, en els que es tracta algun d’aquests temes, però la meva intenció és mostrar com mitjançant la comparació de fets ocorreguts fa unes vuit dècades amb notícies actuals, ens adonguem que el món en general, i Sitges en particular, no ha canviat tant, i que en molts casos seguim en el mateix punt.

El buidatge de diaris i revistes antigues és una activitat necessària per poder dur a terme els meus estudis artístics i arquitectònics, però amb el temps s’ha convertit en un “hobby”. No només em permet conèixer la història de Sitges, sinó que cada dia tinc més notícies sobre els meus avantpassats i els de molts dels veïns sitgetans: naixements, casaments, morts, malalties..... potser no són notícies transcendents, però si necessàries per a poder entendre i respectar el nostre passat. Us reconamo que si teniu la oportunitat de passar una etona amb una diari antic davant, us hi endinseu............



Per exemple, he pogut saber que l'escultora Lucía Barcardí, a la que vaig dedicar un article fa pocs dies, va passar ua temporada a Sitges, gaudint de les festes que a l'estiu d'organitzaven al nostre poble. Aquest visita, de la que encara m'hi haig de posar a buscar més informació, va ser bellament en un article publicat a La Punta el 8 de juliol de 1928, i per mi s'ha convertit en una excusa més per a que una obra d'aquesta escultora ocupi el lloc de l'actual homenatge a Facund Bacardí de Lorenzo Quiin.

La noia del Mallot. V i VI deSoler i Forment
Aquells qui somriuen maliciosament en sentir dir que Sitges és una vila refinada, haurien hagut de trobar-se al ball del Vinyet del Pavelló de Mar. Lluny de l’aspecte sarauesc de molts salons, s’hi respira la distinció més pura, sense recorre als prurits de l’etiqueta. Era un ball de gala que permetia perfectament el vestit de tons clars en els homes i les crêpes flotants en les balladores gentils, ço que Caldetes no podrà mai comprendre ni perdonar.

Absort per l’espectacle de dins i la divina quietud de fora, alguns artistes i homes de lletres glopejaven Pernot. Alfons Maseres, autor del llibre L’arbre du bien et du mal, descobria unes beutats exquisides. – “Son Mimí i Fifí Bacardí”,- li advertia Joaquim Sunyer. I Josep Mª Junoy afegia, bo i dirigint-se a Enric Casanoves.- “Heu de saber que Mimí esculpeix també a meravella”.

Ja sabem que aquest costum tan “de moda” d’escriure les nostres vivències té segles i segles d’existència, però m’ha fet molta gràcia veure que al setmanari el Baluard de Sitges, a l’any 1930 ja existia una secció que, sota el títol de BLOC, redacció publicava la seva particular visió sobre fets, personatges, llibres.... del moment. Un any més tard, en el mateix setmanari, Joan de Cabanyes i Pinós escriu diversos articles explicant els seus viatges. Per a aquesta secció tria el nom de “Del meu bloc d’estiueig”: el 27 de setembre de 1931 parla de Sitges, el 25 d’octubre de Tarragona.... Fa uns dies dedicava una estrada on em referia als darrers debats sobre la manera més correcta d’escriure la paraula blog/c/ch/vloc, un tema que també varem tractar a la darrera Ateneuesfera, i potser la resposta ja la tenim des de fa vuitanta anys.....



Una altra tema candent a l’escenari polític sitgetà és el de la moció de censura que fa uns dies va tenir lloc a l’Ajuntament de Sitges, fet que ha propiciat la sortida del nostre poble de la “Vegueria Penedès”. Interessant l’article que parlant sobre aquest tema, Vinyet Panyella va publicar la setmana passada a l’Eco i al seu bloc, “Quadern de Terramar”. Estic totalment d’acord amb ella, i la història també ens dóna la raó a tots aquells que estàvem a favor de la necessitat d’annexionar Sitges al grup de poblacions penedesenques.

Però com tot, el tema de les vegueries ja ve de lluny. Amb el títol de “El Comarcalisme”, en el número de setembre de 1926 del setmanari La Fita (una publicació de tradició carlista editada per l’ “Agrupación tradicionalista de Sitges” i que no dubtava en subtitular-la: Dios, Patria, Fueros, Rey), publicava un article molt interessant en el que es parla d’aquest tema tan actual.

El comarcalisme
Es ve parlant d’un temps ençà de reivindicar les comarques catalanes i de deixondir llur esperit que, desprès de tantes anyades viscudes dins l’absorvament provincià romàn en un estat de lassitut i oblid. L’artificiós englobament de pobles dins de la demarcació establerta a caprici sense tenir en compte de límits i configuracions naturals de les antigues comarques, ha creat una unitat polític-administrativa al eix de les ciutats capitals de província; i llurs interessos i costums i homes s’ha confós s ‘han barrejat homogèniament minvant llur valor, o bé isolats passen desapercebuts a punt de desaparèixer.
Nosaltres qui portem per divisa i per ideal la Tradició, som partidaris del retorn a l’antiga divisió comarcal, per un enfilall de raons d’ordre ètnic, administratiu i ideològic.
Des de que el carlisme s’aixecà endut d’una fe i d’un dret intangible, que ha vingut pregonant en les seves campanyes el restabliment dels furs a totes les regions espanyoles, amb el lliure desenvolupament de les seves capacitats orgàniques dintre l’esperit pairal i viu en les nostres llars en tot temps i més allavors que les masses armades amb un heroic exaltament lluitaren per la pàtria.
D. Jaume ha dit, referent al comarcalisme del nostre programa, unes paraules que fixen sòlidament la nostra justa posició i que son les que hem post per lema al damunt d’aquest article.
“Aspiramos a las grandes unidades federativas formadas por los pueblos o comarcas naturales que tienen una historia propia, una determinada posición geográfica, una lengua, un espíritu étnico bien definido, dando así satisfacción cumplida a las reivindicaciones regionales que han de ser base y el fundamento del engrandecimiento, cohesión y prosperidad de España”. D. Jaime de Borbón.
Ara ens resta parlar del que ens atany a nosaltres; a lo que, principalment a Vilafranca es ve propagant per el ressorgiment de la comarca del Penedès. Aquests entusiastes penedesencs mereixen la nostra simpatia cordialíssima, per que ademés de llur dèria descentralitzadora, pretenen crear conjuntament amb els petits nuclis intel•lectuals dispersos per les viles penedesenques un fogar de cultura i deslligats de les influències barcelonines que fins ara venen modelant les valors intel•lectuals de tot Catalunya (....)
La Fita, que aplega dins la seva redacció els tradicionalistes de la penedesenca vila de Sitges, es complau en mostrar-se per l’avenir essencialment d’acord amb l’Ideal que propaga, disposada a col•laborar amb tothom, amb el noble fi de reivindicar el Penedès.

5 de nov. 2009

MALA MARE. O LA CRÒNICA D'UNA OBSESSIÓ




Que els nens són al•lucinants i que tenen unes sortides genials no és un descobriment nou, però llegint el text que avui acompanya la meva entrada, em reconforta pensar que la situació que estic vivint actualment a casa té un origen genètic, o si més no, “d’oriünditat”, en el meu cas, materna . M’explico.


Avui he enviat el petit a l’escola desprès de passar-se un dies a casa “covant” (com diu la meva avia) la grip. No em pregunteu si A, B, o C, pq no l’he portat al metge. Això li passa per ser el tercer, ja que recordo les corregudes al pediatra quan el més gran tenia una sola dècima de febre. El petit estava bé, sinó no l’hauria dut al cole, però tampoc li hauria fet cap mal passar un dia més a casa.... però jo ja no podia més!!!! I no em refereixo directament a ell, sinó de sentir (pq ja no el miro), una i altra vegada, durant gairebé una setmana, el vídeo de la Festa Major. Tinc les gralles taladrant-me el cap, les campanes repicant quan entren les autoritats a l’església em trituren el cervell, i la musiqueta dels “cavallets d’en Parés” (si, confesso que encara tinc el vídeo de l’any 2004), em posa frenètica!!!!!!!!! He intentat canviar aquest DVD per alguna de les desenes de pelis que conservem dels Tele Tubies i de Disney o fins i tot alguna de policíaca.... però ell es posa a plorar com un boig i no tinc més remei que tornar a començar amb el Pregó de la Rita Marzoa.

Però el pitjor no és això... a la imatge i al so, l’acompanyen els cops que en nen va donant sobre la taula amb els seus Gegants (els 6), Drac i Àliga de goma. Els fa ballar, caure, donar voltes amb foc imaginari.... i que no se’t passi pel cap posar-nos en una fila que no sigui la que mana “el protocol de Festa Major”!!!!!! pq parlar no parla, però la cançoneta dels gegants i l’ordre de la processó la té claríssima.

Davant d’aquest panorama festiu, als dos grans, que per uns moments sembla que ja han perdut l’obsessió “festamajorera” que actualment domina el cervell del seu germà, els hi demano que dibuixin una estoneta mentre jo faig el sopar.... sento crits i quan m’agosto al “camp de batalla” em trobo amb una lluita a tres: el petit agafa amb totes les seves forces els gegants (els cristians) mentre la nena li estira la geganta i el nen el gegant. No entenc a que ve aquest drama fins que els grans m’ensenyen tot ofans, les seves obres d’art de temàtica lliure. No m’ho puc creure!!!!!! Han triat dibuixar els gegants, la Punta i l’Ajuntament... La veritat és que els dos dibuixos tenen la seva gràcia, i ara em serviran per il•lustrar aquesta entrada.

Així doncs, que intentant lliurar-lo d’aquesta obsessió durant unes hores, i tenint segur que a l’escola no li parlaran d’aquest tema, cosa que no deuen poder dir els pares que porten a les escoles bressol sitgetanes (Drac, Moxiganga, Cercolet....), al matí l’he enviat cap al cole, i jo m’he posat a treballar. Quina ha estat la meva sorpresa quan he trobat aquest escrit del senyor Roig, on descriu una situació idèntica a la jo i gairebé tots els pares sitgetans, vivim diàriament a casa, i més aquest any amb les contínues baixes per grip. Però el millor de tot és que el present del senyor Roig és de 82 anys enrere...




La Punta, 28 d’agost de 1927 (sic)

Les nostres dances populars


Que fóra de la Festa Major sense les nostres dances populars?


És indescriptible el significat que aquestes tenen, i a pesar de les molt agradables variacions que en un sens fi ens ofereixen els locals diferentes classes que honren la nostra volguda vila, deixant sentir llur gatzara a través de llurs parets. Tot fora una cosa quieta. Són principalment la preferència de la mainada, a la vegada que també s’ajunten els majors, fent relluir les tradicions ballades.


Ja una pila de dies que por tot arreu no se sent altra cosa que el parlar dels balls; la quitxalla els espera amb incomparable dalit, encara que no fa gaire dies que van veure els Gegants i Nans, als quals acompanyen amb entusiasme.


No cal dir amb quin respecte es miren el Drac i els Diables, a alguns els hi arriba a espantar; perquè ells en la seva imaginació en tals moments els hi apar veure un infern i prop d’ell el Drac, com a guardià.


Amb quina facilitat aprenen les sonades o després amb quina senzillesa em que les imiten acompanyant a la vegada llurs gestos, amb l’admiració de llurs famílies; puig tothom celebra la joia que els petits experimenten, i els Bastons, Moxiganga, Pastorets i Cercolets, són repetits diverses vegades i en diferents ocasions; i aquell bon avi que potser abans no n’havia fet cas- lo que creiem ben al contrari- ara a cada hora i sempre gaudeix de l’alegria que ben lluny la Festa Major son net li fa recordar.


I la Festa Major sense els balls populars s’haurien apagat deixant un dilluns fret; mentres que així tot l’any en nostra volguda llar, perduren les nostres dances populars. (sic)


P. Roig

4 de nov. 2009

DONAR IDEES DE BOMBER PER SITGES.....MAI SE SAP





D’idees lluminoses o de bomber, el món n’està ple, i a Sitges, poble que acostuma a ser capdavanter en tot (bo i dolent), en podem fer una llarga llista, cosa que no explicaré aquí ara ja que en altres entrades d’aquest mateix blog n’he parlat exhaustivament: Universitat de les Arts, Centre de Disseny, Miralpeix com espai gastronòmic.....


Però a mi el que em preocupa més actualment, és l’inici d’un d’aquests nous projectes, que tot i la seva importància per al patrimoni de la vila, se n’ha parlat molt poc, i del que públicament se’n coneixen pocs detalls. Estic fent referència a la reforma del conjunt històric del Cau Ferrat-Maricel Mar, però principalment pel que fa a la façana mar, un dubte que ja vaig exposar aquí.

Tot i que les obres s’iniciaran en breu, ara per ara encara no he vist publicada cap imatge virtual de quin serà el resultat final. Crec que és important saber quina és la reacció del poble, principal propietari utòpic de tot aquest conjunt, davant de la visió de com resultarà la creació del cub de vidre que recorrerà tota la façana posterior dels museus. Les coses que es porten d’amagat no són bones per ningú.....

Però ara que la situació política i judicial que domina el panorama català no ajuda a crear nous projectes urbanístics, “no fos cas”, i aprofitant la política “de crear passeigs” a Sitges, i amb l’excusa de que molt aviat tindrem tota la part del Recó de la Calma en obres (tant terra com mar), jo proposo una nova “idea lluminosa”, la qual no té res de nou, ja que el seu origen el trobem en l’any 1926 i de la que se’n fa ressò el setmanari sitgetà La Punta.

És divertit d’imaginar com hauria esdevingut el nostre Sitges actual, si algú hagués agafat el guant d’aquesta idea i l’hagués tirat endavant.... però mai se sap... potser l’Ajuntament actual encara té “mono” de Passeigs, i llegint aquest text se li encén la bombeta i en pocs anys veiem la unió recta i interrompuda entre Aiguadolç i Terramar.

Però ara que hi penso més atentament...... en el cas que arribessin a construïr el passeig subterrani, actuació que no serà molt propera, que vigilin amb l'escultura de la Sirena de Jou, que esperem que en breu ja es trobi en el seu lloc, a la Punta, tal i com han anunciat públicament Jordi Baijet, Alcalde de Sitges, i Gabi Serrano, regidor de cultura, el qual en la mateixa entrevista a Ràdio Sitges no dubta ni un segon en dir que a ell tampoc li agrada l'escultura que Lorenzo Quiin ha fet com a homenatge a Bacardí....




La Punta, 1 d’agost de 1926

Reproducimos de un colega comarcal las líneas siguientes:

Sabemos que no se halla en olvido y que por alguien será patrocinada, prestando nosotras a la misma colaboración, aquella idea de enlazar por medio de un paseo subterráneo, la comunicación entre el Paseo de la Ribera y el de la Playa de San Sebastián, partiendo desde el recodo de “Can Pans”, hasta finalizar al punto de partida de aquel último.

Tal obra, si se llegara a realizar, sería complemento del actual Paseo Marítimo, por facilitar la misma el tendido de un ramal de vía para tren eléctrico a base de Terramar- San Sebastián- Interior de la villa-Terramar; cuya mejora tendría, aunque algunos crean descabellada, en ansiado anhelo que casi generalmente los habitantes del interior y los de aquel sector vienen pregonando para tal innovación”.

No está mal.

29 d’oct. 2009

HOMENATGE A LES SITGETANES!!!!!

Avui seguint el meu buidatge de diaris buscant informció sobre el Passeig Marítim de Sitges, per a la xerrada que tinc que realitzar properament al Grup d'Estudis Sitgetans, he trobat aquest text, obra del  poeta vilanoví, J.A Ricart .

 Crec que a tots els que el llegiu us enamorarà, com a mi, i segur que a cada un de vosaltres us vindran noms i imatges al cap. A mi enseguida m'ha recordat la meva avia, la Momi, i per això he volgut il.lustrar el text amb una foto preciosa.








SITGES


Sitges. El nom ja té quelcom de clar, de fi, de subtil, que penetra i es recorda. Es pronúncia amb suavitat, quasi amb delícia; sembla que el mot es paladegi.


Sitges, vista del tren estant, és un petri poema de blancor sobre la rima eterna de la mar, entra la pompa verda de les vinyes. Convida, crida amb els braços oberts al viatger, talment una sirena que oferís la blavor dels seus ulls amb una gràcia púdica.


Una força feta d’infinites, petites pressions morals, quasi físiques, obliga al viatger qui l’ha vista de pas i n0ha restat corprès, a visitar-la un dia.


De bell antuvi, en eixir de l’andana, ja la veu clara i fresca de les comares; una veu que escampa joia. Els carrers, desnivellats i tortuosos, són fets com per passar-hi saltant, amb l’alegria d’una infantilitat renovada. Hom s’hi posaria a ballar i picar de mans, segur de que ningú no el malmiraria.


Troba les cases com pintades de fresc, la Ribera adorable, la Punta sublim, i ja no s’hi mouria més.


Però lo que ell no gosa dir (o és precisament la causa del seu foll desig de permanència) no són les cases en sí, ni la Ribera, ni la Punta, no..... Són les noies, les belles sitgetanes que ha trobat en passar, i en els meravellosos ulls, i en el gentilíssim gest de les quals, ha vist, quitaessenciada, tota la força, tota la tendresa, tota la immortalitat de la raça.



J.A. Ricart Forment (Vilanova i la Geltrú, 22 de novembre de 1925)


Publicat a La Punta, Sitges, 29 de noviembre de 1925.