30 d’oct. 2008

UNA LLIÇÓ DE VIDA IMPRESSIONANT


Avui, en el blog de Vicenç Morando he pogut veure un vídeo que m’ha fet pensar moltíssim. Davant de fets i actituds tan destacables i lloables com les de Randy Pauch, me n’adono de l’estupidesa d’algunes preocupacions que poden arribar a amargar un vida, i que en realitat no tenen raó de ser. Crec que no puc dir res més que el que ja escriu en Vicenç a la seva magnífica crònica, ni es pot fer millor resum que el que el mateix Randy Pausch va fer al programa d’Oprah Winfrey. Així doncs que no tinc altre recomanació per vosaltres que demanar-vos que mireu, i sobretot escolteu, les paraules d’aquest jove professor, és una lliçó de vida impressionant.

26 d’oct. 2008

PLAQUES I INSCRIPCIONS, ELEMENTS FONAMENTALS PER A LA CATALOGACIÓ

Casa Petit, actual Hotel Subur Marítim, en una foto de finals dels anys 30.
La falta d’expedients a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges, es veu recompensada amb la donació dels arxius professionals i personals de molts arquitectes a l’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Aquest és el cas de Josep Maria Martino(1891-1957), la família del qual va decidir l’any 1992 de fer donació a l’arxiu del COAC de més de 200 expedients firmats per Martino entre 1917 i 1953. L’estudi de tots aquest documents, contrastant-los amb les llicències d’obres que es conserven al a l’arxiu sitgetà, han ajudat a conèixer millor l’obra de l’arquitecte, alhora que ens ha servit per trobar el veritable autor de projectes que per aproximació, i per falta d’informació en aquell moment, van ser atribuïts a Martino.
Seguint una tradició molt arrelada als arquitectes de la primera meitat del segle XX, d’inclusió de plaques amb el seu nom, a les façanes dels edificis, ens ajuden a incrementar el catàleg de molts d’aquests arquitectes, i també ens serveixen per a borrar malentesos, tal i com ja varem fer amb el xalet d’Adolf Florensa que durant molts anys se li atribuïa a Martino, o la casa racionalista de Galíndez.
La casa Petit, actualment Hotel Subur Marítim, no n’és una excepció, i a la façana est de la casa hi trobem la rajola amb la inscripció A.de Ferrater Arqto, i a la pedra central de l’arc de mig punt que emmarca la porta del porxo amb vistes al mar, s’hi va cisellar l’any de la seva construcció, 1924. Tot i que ens queda molt clara l’autoria de l’obra, Josep Maria Martino el mateix any 1924 va rebre l’encàrrec del senyor Petit el projecte per a la instal·lació de la calefacció a la seva casa de Terramar. Aquest expedient d’obra es guarda a l’arxiu del COAC.





Antoni Maria de Ferrater i Bofill va aconseguir el títol d’arquitecte l’any 1918, i un any més tard ja va dissenyar diverses obres a Sitges, com les dues cases que li hi va encarregar Francesc Ferrer i Obrador; una al carrer de les Parellades 8-10, just a sobre del carrer Sant Pau, i l’altre al carrer Sant Francesc 1-3.
Ferrater i Bofill també va treballar a Barcelona, amb exemples com la Seu del Col·legi d’Enginyers Industrials (1922) a la Via Laietana de Barcelona, o l’edifici de 20 vivendes encarregat durant els anys 30 per la cooperativa La Fraternitat de Barcelona.
En el número de El Mirador del 26 de setembre de 1929, en un article titulat “Comentaris de l’Exposició”, fent referència a l’Exposició Universal que es celebrava a Barcelona, es llegeix: “Avui començarem la ressenya per un dels pavellons més agradablement moderns de l’exposició, el de la casa Uralita S.A., projectat per l’arquitecte parisenc Ch. Siclis (autor del flamant Teatre Pigalle) i executat sota la direcció de l’arquitecte barceloní A.de Ferrater”. Seguint l’estil modern d’aquest pavelló, trobem la casa del Carrer de l’Art, nº2 de Barcelona, que forma part del grup d’obres del catàleg del GATPAC.
Així doncs, poc a poc anem reconstruint la història dels diversos edificis que conformen el Passeig Marítim de Sitges, i des d’aquí agrairia qualsevol aportació sobre l’existència d’altres plaques, gravats, o elements decoratius destacats a les façanes de les cases sitgetanes, informació que ajuda molt a catalogar correctament el patrimoni del nostre poble.

10 d’oct. 2008

QUE EL PATRIMONI DE LA HUMANITAT NO ES MENGI EL PATRIMONI DE LA CIUTAT

Vista de la façana del Palau de la Música Catalana des de sota de la tribuna de la casa d'Antoni Millàs.

Edifici nou del Palau de la Música Catalana firmat per Oscar Tusquets.

Encara no em puc treure del cap les declaracions realitzades del polifacétic, i en aquest cas concretament, arquitecte Oscar Tusquests (Barcelona 1941/ títol d’arq. 1965) arran de la negativa de la Generalitat de denegar l’enderroc de dues finques per a construir-hi un nou hotel. En el comunicat escrit per l’arquitecte arran d’aquesta encertada i lògica decisió del govern, podem llegir frases tan pedant com aquesta: “La ciutat perd una oportunitat preciosa de la que la història ens en farà responsables”. Fets puntuals com aquest, amb pedanteries de tanta alçada, fan que un col·lectiu, sense tenir-ne cap culpa, quedi en evidència davant de tota la societat.

Finalment, i desprès de diversos mesos de polèmica, Oscar Tusquets no ha aconseguit el seu objectiu de fer desaparèixer dues cases del carrer Sant Pere Més Alt de Barcelona, just davant del Palau de la Música Catalana, per a construir-hi un modern hotel. Tusquets haurà de modificar el seu projecte original i “encaixar” l’hotel en un edifici modernista, obra del reconegut arquitecte Antoni Millàs i Figuerola, que va ser construïda l’any 1907, un any abans de que s’inaugurés l’edifici del Palau (1905-1908), de Domènech i Muntaner.
Entre les raons donades per Tusquets per tirar a terra l’edifici modernista hi ha la de que amb la desaparició d’aquest i altres edificis del voltant, s’hi construiria una plaça que permetria millorar la visió del conjunt escultòric realitzat per Miquel Blay, i que embelleix la cantonada del Palau. Doncs quan Miquel Blay va realitzar aquest magnífica obra, “La cançó popular”(1907), l’edifici de Millàs ja estava construït, així doncs, l’escultor sabia perfectament quin era l’angle de visió del que es disposava per admirar la seva genial obra.

D’Antoni Millàs a Barcelona es conserven moltíssimes altres obres a Barcelona com la Casa Iglésias (1899-1900) al carrer Mallorca 284, els planols de la qual estan firmats per Domènech i Muntaner, però que són obra de Millàs; la Casa Leandre Bru (1907) al carrer Pau Claris 155-156, o la Casa Pasqual (1911) al carrer Aribau 175-177.

Per sort, un grup de persones de gran pes cultural, artístic i social com són els acadèmics de Sant Jordi Francesc Fontbona i Joan Antoni Solans, la historiadora Mercé Tatjer o l’arquitecte Hubertus Pöppinghaus, juntament amb l’Associació de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella, han aconseguit que potser la ciutat perdi la oportunitat (preciosa o no, això s’hauria de veure) de tenir un hotel de Tusquets, però que no desaparegui un edifici destacat del patrimoni arquitectònic de Barcelona.

El títol del meu post no és original, ja m’agradaria, sinó que està tret de la carta que Francesc Fontbona, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, va enviar a la Vanguardia el passat dissabte 20 de setembre a propòsit d’un article de Permanyer l’edifici de Millàs. He preferit transcriure aquí tot el text i no només posar-hi l’enllaç ja que trobo és fonamental per entendre la necessitat de conservar EN BONES CONDICIONS, els edificis que conformen el nostre patrimoni.

CARTAS DE LOS LECTORES
La casa de A. Millàs
FRANCESC FONTBONA - Institut d'Estudis Catalans. Barcelona

Sobre el "vacío creativo" que Lluís Permanyer ansía en la calle Amadeu Vives (18/ IX/ 2008) me gustaría puntualizar ciertas cosas. La casa del arquitecto Antoni Millàs que está en la esquina de dicha calle con Sant Pere més Alt no es de valor artístico "harto discutible" como se dice en el artículo, sino un bello edificio modernista que si lo rehabilitaran en lugar de estar enmascarado y sucio como ahora está, luciría como lo que es: un ejemplo dignísimo de la arquitectura de su tiempo.
Acerca de su autor, Antoni Millàs, recomiendo a los lectores que consulten el artículo monográfico elaborado sobre él por Raquel Lacuesta en Revista de Catalunya,número 207, del 2005, donde podrán comprobar que es un arquitecto cuyo único defecto era no haber aparecido hasta entonces en la bibliografía. Vean algún día su imponente casa Farreras, de piedra de Montjuïc, en un amplio chaflán de Gran Via-Villarroel, y me agradecerán que les haya advertido sobre la existencia de este monumento arquitectónico barcelonés que muchos desconocen.

La casa ahora amenazada estaba ya construida y en funcionamiento con el Palau todavía inacabado, como se puede ver en una foto de la Ilustració Catalana del 16 de febrero de 1908. Allí se ve claramente como el Palau y la casa de Millàs forman un conjunto armónico de una misma época que no hay que romper ahora.
La verdad es que me cuesta entender por qué un amante de la ciudad como su cronista Permanyer puede descalificar el edificio en cuestión con tanto menosprecio.

Como puede ver el lector tal vez sea cuestión de opiniones y en este caso la mía no coincide para nada con la suya. Como dije hace unos meses en un artículo en El Temps (8/ VII/ 2008) a propósito de esto: "Que el patrimoni de la humanitat no es mengi el patrimoni de la ciutat".