27 de set. 2008

I SI EL COMPLIMENT DEL CIVISME COMENCÉS PEL PROPI AJUNTAMENT?!!!


Aquesta tarda Sitges ha viscut un destacada jornada castellera. Les dues colles de Valls i la Jove de Sitges han fet gaudir a tots aquells que ens hem aplegat a la plaça de l’Ajuntament. Jo no soc una gran afeccionada als Castells; No és que no m’agradin, sinó que em faig un fart de patir, i amb aquesta angoixa no puc gaudir de l’espectacle. Però avui m’he emocionat i crec que part d’aquest sentiment s’ha degut a la nova ubicació de la jornada. Ja ho diuen que no hi ha mal que per bé no vingui, i les obres al Cap de la Vila, amb riada inclosa, han obligat a canviar aquesta plaça castellera per la de l’Ajuntament, un espai amb molta més màgia i bellesa. El Dr. Robert, que sempre busca el mar en direcció equivocada, avui ha gaudit de l’espectacle des de la seva talaia privilegiada.


Però clar, no tot és perfecte!!!!! Molt a prop d’allà, en un edifici que forma part del catàleg del patrimoni arquitectònic, i recordem que aquest cap de setmana a Sitges es celebren les "Jornades uropees del patrimoni", s’hi viu una situació cada vegada més insòlita. Ja fa uns mesos vaig publicar una imatge de l’”habitació” s’ha muntat el Pablo, un indigent que des de fa any viu impunement a Sitges. Una cosa és que aquest individu faci les seves necessitats a la vista de tothom al pobre, però ja altíssim, ficus del Passeig de la Ribera, davant de l’escultura del Greco; o que mengi una paella i es begui una ampolla de vi en un dels bancs de davant del Restaurant Santa Maria; que insulti als vianants o que entri als bars demanant alcohol, provocant greus disturbis.... però que se li permeti viure a l’entrada del Mercat Antic, crec que ja és exagerat....., però encar em deixa més parada que tigui dos matalassos, la manta, menjar, beguda... i que no se li retiri, ni que sigui per dissimular.

Ja fa uns mesos i crec que per raons publicitàries, s’hi va col·locar una valla amb fotografies del port d’Aiguadolç, però ara aquesta ja no té lògica però segueix allà. Crec que la raó és que si la treuen quedarà massa al descobert la realitat que s’hi viu al darrera.

No se quina excusa es dóna des de l’Ajuntament per permetre aquesta situació. No poden dir que no coneixen el nou habitacle d’aquesta persona, ja que la finestra del despatx de l’alcalde o d’algun dels regidors dona directament a la façana del mercat, edifici que fins fa poc temps era la seu de la policia local, i ara és ocupat per altres treballadors de consistori.

Com volen multar a les persones que trepitgen la gespa del Passeig, o als turistes que van sense samarreta, si ells mateixos són còmplices d’una situació molt més incívica. Proposo que aquest nou veí de la Plaça de l’Ajuntament protagonitzi els cartells sobre “Sitges, vila cívica” de l’estiu que ve.


24 de set. 2008

SUMA Y SIGUE.......




Ara si que per fi comença el nou curs. Tot i que la setmana passada ja varem tornar a la rutina, fins que no passa Santa Tecla ( i de pas la Mercè), l’estiu no acaba del tot. Per cert, que pels internates també ha estat un dia especial, ja que des de fa uns anys Santa Tecla, per aquella similitud lingüistica, s'ha convertit en la patrona de tots aquells que passen hores engatxats a la xarxa.

Fa dues hores els gegants han deixat de ballar fins al dia de Corpus, el centenari Drac i l’ homenatjada Àliga (enguany ha fet 25 anys), han deixat el foc fins a la propera Festa Major, i els integrants dels balls s’han retirat a un merescut descans. Ha estat una Santa Tecla passada per aigua. Tot i que aquesta remullada ha estat molt ben vinguda per alguns, i enviada des del cel amb total premeditació, tots els actes importants s’han dut a terme i els nens (i els no tan nens), han gaudit d’un dia màgic.

Aquest dies de setembre, pels carrers de Sitges m’he topat amb més d’una persona que al trobar-se amb algun conegut l’hi ha fet un comentari semblant: “ara sembla que els sitgetans tornem a sortir al carrer, i per fi trobo cares conegudes“. Que potser la gent de Sitges ha estat tot l’estiu fora del poble?, o és que han estat “hivernant“ ?. No, però entre tanta gent que envaeix els carrers de Sitges durant tot l’estiu és gairebé impossible creuar-te amb alguna cara coneguda. Però per Santa Tecla tothom es retroba. Mirant la sortida d’ofici per la tele, el que més m’ha sobtat és el passadís que permetia anar de la rectoria fins a la porta de l’Ajuntament sense empentar a ningú, una cosa impossible el dia de Festa Major.

Però com ja he dit, avui tot torna a la “normalitat” i és quan la gent marxa que podem adonar-nos del veritable estat en que es troba la nostra vila. Més val que fem una ullada al nostre voltant i veurem que no tot és tan bonic i perfecte com altres ens volen fer creure. Potser els “parxes” que s’han posat per substituir les malmeses rajoles del terra de l’Ajuntament ens podrien servir com a reflex de la situació real del poble.

Ah, si voleu saber alguna cosa més sobre la “Fundació Gustavo Puente” ja podeu visitar la seva web. Si en la seu darrer escrit en Vicenç Morando es referia “al perenne estat de construcció” de la pàgina, avui aquesta ja s’ha construït, com a mínim el punt que es refereix a la fundació, i ens permet veure algunes de les obres que del fons d’art d’aquesta. Com diuen en aquesta web, la seu de la fundació es troba “ a la Masia Nova, un magnífic edifici cedit en ús per l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú”. Res de res, sobre l’edifici Audi de Sitges, on que hi porten dos anys instal·lats.....
Però per quina raó l’Ajuntament de Sitges els hi cedeix un gran espai i el subvenciona amb diners que potser seria millor destinar a altres projectes més profitosos? Si seguim sumant, imagineu de quin pressupost disposaríem si a la ja comentada partida de diners destinada a la Festa Major, al elevat preu de les escultures de les rotondes , als increibles increments pressupostaris per a la construcció d'edificis i infraestructures municipals, etc... hi suméssim la subvenció a la Fundació Gustavo Puente?

19 de set. 2008

"Un dia. Mirall trencat": Made by Ricard Salvat


Ahir a la nit vaig anar a veure l’obra de teatre “Un dia. Mirall trencat”. Primer de tot us haig de dir que val la pena anar a veure-la, i segon, que no sóc la persona més indicada per “criticar” (sempre amb el bon sentit de la paraula), una obra dirigida per Ricard Salvat, ja que sempre vaig predisposada a que m’agradi. Les darreres obres dirigides per ell que havia anat a veure m’havien sobtat per la seva modernitat i valentia, principalment “Mika i el paradís” de Francesc Cerró, que es va presentar durant el més de novembre de 2006 a la Sala Muntaner de Barcelona.

Confesso que no m’he llegit la novel·la de Rodoreda, i que com a referent del text tenia la versió que es va fer a TV3 en format de sèrie. Ricard Salvat va més enllà, i tot i que en alguns moment l’obra és pot fer una mica llarga, hi ha molt punts que trenquen amb un el barroquisme de l’obra i que torna a aconseguir l’atenció de l’espectador.

L’escenografia i el vestuari són molt bons, i el dinamisme dels decorats ajuda a no perdre el fil de la història, un requisin indispensable davant de la gran quantitat d’amants, morts, fills, nus, sexe, cançons.... que hi ha al llarg de l’obra. Tot i això l’escenari del que disposava Jon Berrondo, autor de l’escenografia, és petit i dona a l’escenografia una certa sensació d’angoixa espaial. És aquí on reivindico la necessitat de poder representar obres com aquestes al Teatre Nacional de Catalunya. Si tots aquests decorats d’”Un dia. Mirall trancat” s’haguessin col·locat a l’immens espai que permet l’escenari del Teatre Nacional, Salvat hauria pogut treure molt més dels seus actors.

Destacar els paper femenins. Rosa Novell que està genial, Anna Sahunt aconsegueix treure’s de sobre el paper de la sèrie “Plats Bruts” i Rosa Vila dona credibilitat al seu personatge, sense oblidar les dues minyones i els nens. Potser he trobat més fluixos i menys creïbles els papers masculins, però elles ho compensen.

És tracta d’un clàssic que s’ha de veure, gaudir i no perdre’s cap detall, ja que Salvat no oblida la seva relació amb l’art i el simbolisme té una presència contínua al llarg de l’obra, com la preciosa imatge de l’abraçada entre Salvador Valldaura i Bàrbara, la violinista vienesa, que ens evoca directament a un quadre del pintor de Viena Gustave Klimt.

Però reitero que jo no sóc ningú per opinar sobre el treball d’aquests grans actors i menys sobre les decisions de Ricard Salvat. Així doncs que si podeu, no us la perdeu.

11 de set. 2008

CARA A CARA: RICARD SALVAT- MERCÈ RODOREDA





Davant de l’estrena de l’obra “Un dia. Mirall Trencat”, basada en textos de Mercè Rodoreda, al teatre Borràs de Barcelona, avui no puc deixar de dedicar el meu post a Ricard Salvat.
Ricard Salvat és un dels directors teatrals catalans més importants de la segona meitat del segle XX i dels primers anys del XXI. Tot els governs catalans dels darrers anys no han sigut capaços d’entendre la seva capacitat artística per sobre d’idees i colors polítics, ell no s’ha rendit i no ha deixat mai de lluitar per tirar endavant les seves idees.

Jo ja fa uns anys que el conec. Primer com aquell senyor important i de cara seria que saludava als pares quan passejàvem per Sitges; anys més tard com a professor de l’assignatura d’Història del Teatre a la Facultat d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona; i per últim com a “jefe” l’any 2000 a l’obra de teatre “Okupes al museu del Prado” d’Alberto Miralles (us recomano baixar-vos el text). Si haig de dir la veritat, tots els Salvats són diferents, però jo em quedo amb en Ricard Salvat director de teatre. Treballar amb ell va ser un plaer, i em va permetre conèixer a fons un món, el teatre, que per a mi era totalment desconegut. També vaig tenir la oportunitat de creuar-me amb grans actors com Xavier Albertí, Mingo Rafols, Joan Massotkleiner ....., que amb la seva paciència davant de la meva poca experiència, van demostrar ser gran artistes i millors persones. No oblidaré mai els llargs dies d’assaig al Pipo, sempre ben rebuts per l’afable i intel·ligentíssima persona de la Neus Salvat.

Des d’aquell moment la figura de Ricard Salvat (Tortosa, 1935) em va interessar i vaig voler saber més coses d’ell. L’any 2003 va rebre un merescut homenatge amb una exposició retrospectiva dels seus 50 anys de carrera al Palau de la Virreina de Barcelona (us deixo el link).
Ricard Salvat sempre ha esta molt lligat a Sitges, no només per ser el lloc elegit per passar-hi els seus dies de descans, sinó perquè entre 1978 i 1986 va ser el director del Festival Internacional de Teatre que amb gran èxit es celebrava al nostre poble. Salvat va aconseguir fer d’un certament local un dels esdeveniment teatrals més importats d’ Espanya, una feina que mai li va ser prou valorada ni agraïda, fins al punt que l’any 2005, i després de 35 edicions, el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va decidir fer desaparèixer aquest festival, sense que l’Ajuntament de Sitges fes res per impedir-ho.

Bé, doncs tot això per dir que Ricard Salvat torna a apostar fort per una obra,” Un dia. Mirall Trencat”, fins al punt d’atrevir-se a invertir els seus propis diners, i “embarcar” a amics en el seu nou projecte, un muntatge que es podrà veure al teatre Borràs de Barcelona fins el 19 d’octubre. A partir de dilluns 15 que la meva vida tornarà a la normalitat perduda el 19 de juny, coincidint amb el tancament de les escoles, la primera cosa que faré serà anar a buscar entrades per veure aquest espectacle. No espereu la meva crítica, segur que serà bona i potser ja serà massa tard per poder trobar entrades.
En una entrevista Salvat va dir “ el Teatre Nacional de Catalunya segueix sense fer teatre nacional”, però per sort molt no depenen de les institucions per fer realitat els seus projectes i somnis.....

6 de set. 2008

TOT I LES DARRERES PERDUES PATRIMONIALS,ENCARA CONSERVEM UN EDIFICI RACIONALISTA.

Xalet Navarra, obra de l'arquitecte Manuel Ignacio Galíndez, 1930, una magnífica restauració s durant l'estiu de 2008.
Placa del Xalet Navarra on s' indica el nom de l'arquitecte i any de construcció


Plano que es troba a l'arxiu històric de Sitges de la casa encarregada per Hugo Barug, Jack Bilbo,
a Josep Alemany l'any 1933

Ja fa dies que vaig fer referència a la magnífica restauració del Xalet Navarra, situat al Passeig Marítim cantonada amb el Passeig del Doctor Benaprés. Observant la meticulosa feina dels paletes encarregats dels treballs de reforma, em vaig fixar en una petita placa que estava situada a la paret sud de l’edifici, al costat de la porta d’entrada. Tot i el meu intent per desxifrar quin nom hi posava, al final vaig llegir: M.I CAENDEZ ARQ. Durant dies vaig donar voltes a aquest nom, però no hi havia resultats. Dies més tard, buscant informació a l’arxiu sobre uns edificis de Josep Maria Martino, remenant els projectes de l’any 1930, vaig topar amb una carpeta en la que hi figurava un nom que m’era conegut “Moreno”, el nom del primer propietari del Xalet Navarra. Escrit amb llapis i amb un interrogant hi apareixia: Calindez com arquitecte. Vaig obrir la carpeta amb pressa i devoció, però dins només hi apareixia una sol·licitud, on s’hi llegeix que el senyor Moreno presenta els plànols de la seva nova casa, obra de l’arquitecte Manuel Ignacio Galíndez. Tot i que els plànols havien desaparegut jo ja tenia prou informació que saber que es tractava d’una obra molt important pel que fa al patrimoni arquitectònic.


Manuel Ignacio Galíndez Zabala va néixer a Bilbao el 6 de juny de 1892. Als 16 anys es va traslladar a Madrid per iniciar els seus estudis a l’Escola d’Arquitectura. L’any 1918 va presentar el projecte final de carrera. Amb el títol oficial d’arquitecte a la mà va tornar a Bilbao on va treballar en projectes molt diversos. Tot i que la seva carrera va ser molt llarga, hem de destacar les obres de la dècada dels anys 30, com l’edifici del Banc de Biscaia a Barcelona (1930), o el Banc de Biscaia a Madrid (1930), el bloc de vivendes Hormaeche a Bilbao (1931) o l’edifici de la equitativa a Bilbao (1934).


És durant aquest moment més experimental i interessant de l’obra de Galíndez, quan l'arquitecte bilbaí rep l’encàrrec de construir el Xalet Navarra a Sitges. Aquest gran edifici de tres plantes és un perfecte representant de l’arquitectura racionalista que durant aquells primers anys de la dècada dels 30 començava a arrelar-se a Catalunya. Però, tot i que encara haig de contrastar algunes dades, podríem pensar que el xalet de Galíndez fou el primer edifici racionalista construït a Sitges. A ell seguiren altres com la Casa per a Hugo Barug, més conegut com el Jack Bilbo, l'home de confiança d'Al Capone, dissenyada l’any 1933 per Josep Alemany, o els tres xalets construïts l’any 1934 com foren la Casa d’Artur Roca obra de Jaume Mestres Fosas, la Casa Casabó Suqué- El Barco, de Francesc Mitjans, i la casa Joan Llopart, la Nurillar, obra de Josep Alemany. Per desgràcia per nosaltres i pel nostre patrimoni, totes elles han desaparegut, ja que el Barco i el Nurillar han sofert una reinvenció desprès de ser enderrocades il·legalment fa uns anys.

Davant d’aquest dur panorama hem de saber valorar el que ens queda, i agrair l’esforç econòmic que ha suposar la restauració del Xalet Navarra, obra importantíssima per al nostre patrimoni, no sols per la seva bellesa, sinó per que gràcies a la bona feina d’alguns, el projecte de Galíndez, un dels principals arquitectes del moviment del GATEPAC, s’ha convertit en peça única i irrepetible.