30 de juny 2008

GRAN NIVELL ENTRE ELS PARTICIPANTS AL CONCURS JOSEP MIRABENT I MAGRANS




Ahir i avui s’ha celebrat el Concurs de Música de Cambra i de Cant Josep Mirabent i Magrans amb un nivell de participació altíssim, tal i com han volgut remarcar els membres dels dos jurats abans de donar a conèixer els guanyadors de cada un dels premis. Amb els seus 16 anys de vida, aquest concurs s’ha convertit en un gran esdeveniment musical que ha portat a Sitges joves intèrprets procedents dels quatre continents, i ha posat el nom del nostre poble dins de la ruta dels més prestigiosos concursos de música del món.


Però com ja vaig pronosticar fa uns dies en aquest bloc, l’Ajuntament de Sitges ha brillat per la seva absència. Ahir l’alcalde va venir a fer entrega del premi que dona el consistori, però avui ningú ( i amb aquest ningú em refereixo directament a la regidoria de cultura), no s’ha deixat veure pel Saló d’Or del Palau Maricel. Potser el regidor de cultura considera que la música no és cultura, o potser que la òpera és simplement el nom de la seva llibreria. He arribat a la conclusió que com no pot vendre cap llibre donant suport a aquest gran projecte, ell prefereix organitzar esdeveniments literaris, i de pas fer-se fotos al costat d’escriptors i poetes, els quals no dubtaran en firmar tots aquells llibres que portin els assistents a l’acte. Això es coneix com “escombrar cap a casa”. Però crec que s’hauria de fer una reflexió per part de l’Ajuntament, davant d’aquest passotisme vers projectes que fan de Sitges un veritable centre cultural.

28 de juny 2008

OBRIM UN DEBAT SOBRE SI CAL ACABAR LES OBRES DEL TEMPLE DE LA SAGRADA FAMÍLIA


Fa uns dies en el bloc d'en Guillem Carbonell es va obrir un petit debat sobre si cal o no seguir amb les obres del Temple de la Sagrada Familia. Avui, parlant amb la Guiomar (una de les meves cosines), sense que ella tingués cap idea sobre aquest petit debat, m'ha parlat sobre una roda de premsa a la que va tenir que assistir, i ha sortit el tema de la crítica que una socia del FAD va fer sobre les obres actuals al temple. Es veu que des de fa un temps, intelectuals, artistes, arquitectes... han obert un debat sobre les diverses intervencions que s'estan realitzant en obres de Gaudí.

El fet d'interverni-hi personalitats tan diferents com són l'escultor català Josep Maria Subirachs i el japonés Etsuro Sotoo ha fet que falti una unitat estilística a l'hora de recrear el projecte de Gaudí.

Així doncs, que us convido a reflexionar sobre si creieu que actualment la Sagrada Familía s'està convertint en el gran temple que va idear Antoni Gaudí, o si més aviat sembla una enorme mona de Pasqua.

27 de juny 2008

QUE EL BASSAS DEIXA LA RÀDIO?????


La primera cosa que vaig comprar el dia que es va iniciar el període estival va ser una ràdio per a la dutxa. Era una mania que portava des de fa molt de temps, i que m’havia costat trobar, fins que l’altre dia a la ferreteria Ruiz de Sitges en vaig veure una a l’aparador. Era un trasto enorme i no arribava als 15 euros, però jo no vaig dubtar ni un minut emportar-me’n un d’aquests “exemplars en perill d’extinció”. Un cop posades les piles i comprovat el seu funcionament vaig estar una bona estona per arribar al meu objectiu: sintonitzar Catalunya Radio. Tot i que em va costar una mica, finalment vaig sentir la veu d’Antoni Bassas.

Aconseguir ràdios pot ser una obsessió. Compro mòbils on m’assegurin que hi ha ràdio; els MP3 poden ser de pitjor qualitat, però si no tenen ràdio jo no la vull; amb els regals que es poden bescanviar per punts de les targetes de crèdit jo demano una ràdio; i el súmmum, vaig al super i amb una pasta de dents ens regalen una petita ràdio....i me n’emporto unes quantes.

Tot i que sembli que em passo el dia escoltant la ràdio, la realitat és que no és així. Jo només em connecto a les ones radiofòniques de dilluns a divendres al matí, per escoltar el Matí de Catalunya Radio. Estic enganxada a la veu i la “persona invisible” d’Antoni Bassas. Abans d’anar a dormir ja col·loco l’aparell en un lloc estratègic, ja ue no hi ha cosa que em posi més nerviosa i em faci perdre més temps que buscar la petita ràdio per tota la casa. Hi ha qui necessita una tassa de cafè per començar el dia, jo necessito pitjar el botonet de la ràdio per a sentir la veu d’en Basassas. Em dutxo i em poso el transistor a la butxaca del barnús, i aquest costum ha arribat a influir en els meus fills. Mentre esperava en Théo jo vaig passar moltes hores escoltant la ràdio, i aquesta me la posava, sense cap intenció predeterminada, en butxaques properes a la panxa. Doncs quan va néixer, per tranquil·litzar-lo li posava la ràdio al bressol i li engegava en Bassas tot el matí, era el cangur perfecte. Ja una mica més gran, una de les primeres frases que va dir en Théo va ser (amb l’entonació adequada): CATALUNYA RADIOOOO!!!!

Però avui he rebut una mala noticia, Antoni Bassas deixa Catalunya Radio. Els entesos en el tema diuen que això ja era una cosa prevista, i que feia temps que esperavan aquest dia, però la veritat és que a mi no se m’havia passat ni pel cap. Espero que, tot i que en un principi em costarà sintonitzar un altre dial, en Bassas no deixi la radio i el puguem escoltar en un altra canal. Amb ell i amb el seu programa m’emociono, ric i aprenc moltíssimes coses. Ara els meus matins ja no seran iguals, i segurament el meu humor no serà el mateix.

Que faré de tots els meus aparells radiofònics? Però si és veritat la dita popular de que “l’esperança és l’última cosa que es perd”, esperaré el dia en que per TV3 s’anunciï que Antoni Bassas torna a la ràdio, i sigui on sigui jo ja tindré tots els meus receptors preparats i amb piles esperant tornar a sentir la seva veu.
Pd. Només hi ha un però al programa d'en Bassas, i aquest és la Mari Àngels Alcazar. Fa uns dies em passava pel cap escriure un missatge a l'Antoni Bassas per demanar-li que es replantegés la participació d'aquesta periodista a la tertúlia. Tot i que fa uns anys era una professional discreta, d'un temps cap aquí s'ha tornat en una defensora acèrrima de la monarquia, fins al punt de que té intervencions on fa el ridícul. Aquesta sensació no només la tinc jo, sinó que sembla que els seus companys de tertúlia també la comparteixi, pq són molts els comentaris en que sembla que s'enriguin d'ella. Per sort ara ja no hauré d'escriure aquest missatge.

22 de juny 2008

SITGES, UN POBLE DE CONTRASTOS




Les vacances escolars han començat, i amb elles s’ha acabat la meva tranquil·litat. Per sort, entre els moments crítics (maternalment parlant, ja que ser mare de tres nens és tota una aventura) sempre és troba un forat per gaudir d’uns minuts de desconnexió. Avui aquests repòs ha arribat gràcies a un passeig amb piragua, petita travessia que m’ha permès tenir una visió única i plena de bellesa del Passeig Marítim. Des de la perspectiva i la distància que permet la barrera aquosa, el magnífic dia i les aigües plàcides i cristallines, m’han fet creure durant uns minuts que la causa de tanta gent decideixi passar el seu dia de festa a Sitges és l’entorn que el nostre entorn els hi proporciona. Però un cop a la platja, el meu pensament ha virat i davant de la multitud que abarrotava la sorra, he arribat a la conclusió que segurament molts d’aquest visitats ocasionals en cap moment han pensat el la possibilitat de fer una ullada més amplia de la que els hi dona trobar un aparcament proper a la platja, el camí fins al lloc marcat, i trobar un forat a la sorra on instal·lar tota aquella quantitat d’objectes no identificats, que necessiten per passar un dia de festa vora el mar. Ells s’ho perden, o no !!!!!!

Però avui és diumenge, i com podeu veure l’estiu, els dies més llargs, els amics, i la eurocopa (qui m’ho hauria de dir que algun dia diria que m’alegro que espanya vagi passant rondes), m’han permès tenir distrets els nens i poder tornat a tenir uns minuts per mi, i invertir los en el meu bloc. Bé, doncs aquest cap de setmana he tornat a tenir la sort de llegir les cròniques de Vicenç Morando a l’Eco (ho haig de confessar, m’encanten i les espero amb ganes). Quina sort que té, a mi no m’han fet l’enquesta. No se quin era el gruix de preguntes que feien, però trobo que la que fa referència a quina preferència és té sobre la construcció d’un camp de rugby, de futbol o una biblioteca, jo ho tindria claríssim: un camp de futbol!!!!
No ho dic en broma. Segur que a Sitges hi ha molta més gent que prefereix una nova instal·lació esportiva a un modern espai cultural. I els que gaudim dels serveis de la biblioteca i de l’arxiu (quan s’hi pot accedir), no necessitem tenir un edifici d’última generació, que costi una milionada i que estigui lluny del centre. Crec que molts desitjaríem que en comptes de tenir una nova biblioteca dins de deu anys, els arreglessin les instal·lacions que ja tenim, uns espais de gran bellesa i que són un privilegi per a nosaltres. Amb els diners d’una nova biblioteca podríem incrementar la plantilla de la biblioteca i l’arxiu i permetre així una ampliació d’horaris d’aquests, fet que seria agraït tant per investigadors, com per lectors i estudiants. Tampoc cal fer un altre edifici tenint infraestructures adients com és el Miramar, o el mateix Centre de Disseny, del qual encara no he entès que en pensa fer l’Ajuntament.

També he pensat que amb els diners que ens sobrarien del pressupost per a la nova biblioteca podríem recuperar espais tan importants per al poble com és el Casino Prado ( i que no s’enfadin els del Retiro, que si algun dia ells tenen la mala sort de caure en les urpes del capitalisme, també proposaré una partida de diners per recuperar-lo, però els retiristes encara tenen un bon president que vetlla per a que no passin aquests desastres).

Jo també subscric la casta enviada a la Bústia de l’Eco per una “ex-pradista indignada” ( jo espero ser-ho demà, quan també em vagi a donar de baixa d’una societat a la que sempre he estimat i de la que en va ser president el meu besavi, Josep Mirabent i Magrans).



Ah, i les fotos que il·lustren avui els meus comentaris les acabo de fer ara mentre segueix jugant el partit espanya-italia, i he anat a fer un tomb amb la bici pel passeig. M’han anat perfecte per donar una imatge de la idea sobre les dues maneres de veure Sitges que tenen els visitants. Dues opcions de gaudir del nostre passeig tan diferents i distants pel que fa a sentiments, però tan properes en ubicació. Uns nois sopant a l’aire lliure, amb taules i cadires, mentre escolten el partit de futbol des de la radio del cotxe a tot volum (Per cert quan estava fent la foto dels nois, la Guàrdia Urbana ha vingut a desallotjar-los, ja que com a ciutadans indignats hem trucat a l’ajuntament per veure si com a mínim aconseguim seguir guardant les aparences de poble cívic). L’altre, un fotografia feta a l’atzar mentre dissimulava per captar instantània dels “okupes del passig”. Però la veritat és que he aconseguit un moment màgic i infinit.

Mentre segueixo sentint els crits d’ànim a les seleccions en joc (falten pocs minuts i tot sembla portar-nos a una pròrroga), jo passo els meus pensament a l’ordinador, gaudint del meu darrer moment de tranquil·litat del dia, una jornada de la que no em puc queixar ja que feia molt de temps que no podia tenir tants moments per gaudir del que m’agrada.

18 de juny 2008

ARMAND CARDONA TORRANDELL. UNA GRAN HERÈNCIA


Hi ha pobles amb sort, i un d’aquest és Vilanova i la Geltrú, que des d’avui té com a part del seu patrimoni, una quarantena d’obres del pintor Armand Cardona Torrandell.
El Museu Víctor Balaguer ha rebut aquests quadres procedents de l’herència d’Emília Zarzoso, vídua de Bartomeu, germà del pintor. La senyora Zarzoso va demostrar la seva generositat realitzant aquesta donació, a la vegada que deixava molt clar el gran respecte i admiració que sentia vers la figura i l’obra d’Armand Cardona Torrandell.
Aquests quadres serviran per completar i enriquir la col·lecció d’art contemporani del Museu Balaguer, ja que es tracta d’obres que abracen totes les etapes pictòriques de Cardona.

Però m’agradaria fer un resum d’una de les facetes artístiques més destacades de Cardona Torandell, la d’escenògraf, i principalment fer referència a les obres que va treballar amb el director teatral Ricard Salvat, amb el qual va formar un tàndem importantíssim.

Armand Cardona Torrandell va néixer el 30 de novembre de 1928 a Barcelona, però degut a la feina dels seus pares, mestres nacionals, l’any 1933 va anar a viure a Vilanova i la Geltrú, ciutat que esdevindria el seu hàbitat natural i on moriria el 15 de gener de l’any 1995.
Podríem pensar que aquest canvi de vida no seria molt favorable per a la formació cultural i artística del jove Armand, però el cas és totalment contrari.
Vilanova i la Geltrú era una ciutat Mediterrània oberta a les cultures del món. El Garraf sempre ha sigut una comarca on el vanguardisme ha tingut un paper destacat.
A tan sols vuit quilometres de Vilanova i la Geltrú hi ha Sitges, una vila que sempre havia destacat pel seu tarannà innovador. Ja al final del segle passat, el corrent artístic que dominava Europa, el simbolisme, va entrar a Espanya per mitjà d’aquesta vila, a resultes de la presentació de La Intrusa de Maeterlinck , el 1893. El nou corrent influí en els artistes modernistes i es plasmà en obres de Santiago Rusiñol i d’Adrià Gual.
Un fet semblant succeí l’any 1930 quan el pintor i director teatral Artur Carbonell i Carbonell (Sitges 1906-1973) va portar a l’escenari del Casino Prado de Sitges l’obra de l’escriptor francès Jean Cocteau, Orfeu. Així doncs, un cop més l’avantguardisme va entrar a Espanya de la mà d’un sitgetà.
Tota aquesta explicació sobre els nous moviments culturals i artístics que van florir a Sitges no és una simple exaltació del meu poble, sinó que Sitges va ser molt important en la producció de. Cardona.
Però va ser el gran pintor vilanoví Joaquim Mir, el primer gran referent pictòric del jove Cardona. Van ser moltes les vegades que es podien veure els dos artistes junts. Mir realitzant un dels seus reconeguts paisatges de Vilanova i Cardona al seu costat observant com treballava el mestre. De Mir sobretot admirava la forma de colocar els colors i la gran lluminositat dels seus quadres.
Un fet que va influir moltíssim en la producció pictòrica de Cardona Torrandell va ser la Guerra Civil Espanyola. Els desastres que van poder veure els ulls d’aquell nen de vuit anys, van ser plasmats anys més tard en grans teles.
Ja de molt petit Armand va començar a demostrar el seu interès per al dibuix. Llegia revistes del moment com “Blanco y Negro”, “Mundo Gráfico”, “La Esfera”, “La Linterna” o “La Estampa”, entre altres.
Armand va realitzar estudis a La Escuela de Altos Estudios Mercantiles, també estudis d’anatomia humana a partir de vells atlas que troba a la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova. Segueix un curs de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona. Però l’any 1952 ingressa com alumne d’escenografia en l’Institut de Teatre de Barcelona. Va ser durant aquesta època quan Cardona coneixeria als que esdevindrien els seus millors amics, em refereixo als germans Salvat Ferrer.
Aquí va començar a fermentar el tàndem perfecte que hem nomenat anteriorment. Armand Cardona com a escenògraf i Ricard Salvat com a director teatral.
A partir d’ara intentarem analitzar l’obra de Cardona i fer especial esment a les escenografies que aquest va idear per a les obres que dirigia Salvat.
L’any 1951 es quan Cardona decideix dedicar-se per complert a la pintura, desprès de passar per altres oficis com mestre o empleat en un Banc. A partir d’aquest moment la seva producció pictòrica i artística serà extensa i variada. Les exposicions on es poden trobar obres de Cardona cada cop seran més constants.
La personalitat densa i tumultuosa de l’artística es veia plasmada en els seus dibuixos. Al igual que les seves experiències, la gent del carrer, que li servia de model, i la profunda crisi religiosa per la que estava passant.
Cardona va començar amb un estil totalment naturalista, però poc a poc va variar totalment la seva forma de pintar. L’expressionisme, el simbolisme, l’abstracció i l’informalisme eren estils utilitzats constantment per l’artista. No eren moments concrets. Podia realitzar obres on feia una barreja d’estils, sense la voluntat d’entrar a formar part d’un corrent artístic concret, com podria ser el fet de que molts crítics d’art l’incloguessin dins del grup del Dau al Set. Tot i que Cardona sentia una gran admiració per les obres, trencadores, modernes i reivindicatives que realitzaven els artistes d’aquest grup d’art. Ell pintava per la seva necessitat d’expressar el que sentia. Era la seva manera de treure tot el que li preocupava.
Però en aquest estudi no ens endinsarem molt en la seva pintura. Intentarem ser més concrets i intentar donar les bases que ens permetran entendre la seva peculiar manera de pintar i la plasmació de les seves idees artístiques en les escenografies que va realitzar per a diversos muntatges teatrals.

Així doncs, el que ens interessa en aquests moments el la vessant escenogràfica de Cardona Torrandell.


Els seus treballs en el món de l’escenografia teatral
Per entendre les obres de Cardona hem de saber de la seva obsessió per a mostrar les males accions de l’home i la seva purificació a través del sofriment i la veritat de la llum. Aquesta obsessió va fer que el nostre pintor i escenògraf s’interesses per escriptors que tracten en les seves obres la maldat dels homes i la possibilitat de superar-la o reduir-la. Ens referim a autors com Georg Bûchner, Bertolt Brecht, Salvador Espriu, Vladimir Maiakovski, Gabriel Ferrater o Fernando Arrabal.
Es molt important la relació artística entre Cardona i Espriu. La obra més important del poeta fou Primera Història d’Esther, una faula mítica. Tracta, en aparença burlesca, una representació burlesca de l’episodi bíblic a càrrec d’unes titelles. S’ofereix una doble acció, la “real”, que té lloc en un jardí de Sinera, i la “fictícia”, que s’esdevé en una ciutat fictícia, Susa. Però són destacades les moltes referències a la Guerra Civil Espanyola, i a les dramàtiques conseqüències
Ja hem explicat que l’obra de Cardona Torrandell mai oblida aquestes cruels imatges que provocà la guerra.
Sobre aquesta obra, Joaquim Molas, crític, va dir: “La Primera Història d’Esther és una gran síntesi històrico-mítica de la Catalunya contemporània i és també una de les creacions de llenguatge més contundents de la literatura catalana moderna. Aquesta obra enceta una sèrie de nous camins teatrals i literaris que se situen a l’avantguarda de l’art modern”.
Ricard Salvat sempre es va sentir molt atret per l’obra d’Espriu. Dirigí diversos texts com Pell de Brau, Gent de Sinera, Ronda de mort a Sinera, i Primera Història d’Esther. D’aquesta última obra, Salvat va realitzar el muntatge d’una primera versió l’any 1962 i una segona versió l’any 1968. En els dos casos l’escenografia era obra de J.M. Subirachs
L’any 1965, Armand Cardona Torrandell s’inicia en el món teatral amb la realització de l’escenografia i vestuari per a la obra de Salvador Espriu, Ronda de mort a Sinera. Aquest muntatge va ser dirigit per Ricard Salvat. Cardona va realitzar els decorats i els figurins per a les representacions que es van dur a escenaris de Barcelona, Madrid i París. Amb aquesta escenografia va ser Finalista en el ”Premio de Escenografia del Teatro Latino”..
Salvador Espriu serà una constant en l’obra de Cardona. Moltes vegades trobem quadres o murals on apareixen referències a texts i a la persona d’Espriu. Però aquest no va ser la única persona que “obsessionava “ a l’artista. Bertolt Brecht també serà un “assidu” a les obres de Cardona. L’amor per la literatura i pel teatre de Brecht era compartit pels dos grans amics, Ricard Salvat i Cardona.
Cardona segueix realitzant escenografies i l’any 1966 fa l’espai escènic i els telons per al muntatge de La bona persona de Sezuan, de Brecht, dirigit per Ricard Salvat i estrenat al Teatre Romea de Barcelona. Aquest muntatge va ser presentat a l’any següent al Teatro Reina Victoria de Madrid i al Teatre Grec de Montjuïc de Barcelona. El cartell de l’obra també el va realitzar Cardona.
Amb la presentació d’aquesta obra, Ricard Salvat va introduir el teatre realista a Catalunya. Aquest va ser un escalafó més en la voluntat de Salvat, de posar el teatre català al nivell d’investigació dels països europeus.
El grup que realitzà l’espectacle fou l’Adrià Gual, i la versió en català era de Carme Serrallonga. L’any 1967 quan es va tornar a representar aquest muntatge, i l’escenografia seguia sent de Cardona, però la versió del text fou en castellà. La companyia que presentà el muntatge fou la de Núria Espert.
Quan Cardona realitzava una escenografia, arribava a sentir tant el text del muntatge, que molt cops trobem series de dibuixos i pintures que tracten diversos texts literaris. Així doncs, durant l’any 1967 exposà una sèrie de 33 dibuixos sota el títol de “Cardona Torrandell. Gents de Sesuan”, que es basaven en el text de Brecht.
A L’Auca del Senyor Esteve de Santiago Rusiñol, muntatge dirigit per Salvat l’any 1966 i amb escenografia de Ràfols Casamada, es va demanar la col·laboració de Cardona en la realització del cartell.
L’any 1969 i 1970, la companyia Adrià Gual presenten una segona versió de Ronda de mort a Sinera d’Espriu. Un cop més, el decorat fou de Cardona Torrandell. El muntatge es passejà per diversos escenaris com Vilafranca del Penedès, Sabadell, Figueres, Girona, al Teatre Romea de Barcelona. L’any 1970, es presentà al Palazzo Grassi dins de la XXIX Biennal de Venècia. En motiu d’aquesta important oportunitat, Cardona tornà a fer una nova escenografia, la qual no distava gaire de la que s’havia utilitzat per les representacions a Catalunya.
Més tard els tornaria a realitzar ja que l’any 1975 es va presentar la 3ª versió del muntatge al Teatre Grec de Montjuïc, per commemorar el 10º aniversari de l’estrena de l’obra. Cardona va fer per tercera vegada l’escenografia d’aquest text.
L’any 1980 es presenta la 4ª versió de “Ronda..” a la Plaça Sant Maria del Mar de Barcelona, en motiu de les festes de La Mercè.
Però Cardona no només va treballar, teatralment parlant, amb Ricard Salvat. L’any 1974 va realitzar el decorats per al muntatge Woyzech de Georg Bûchner, dirigit per Pere Salabert amb el Teatre de la Cooperativa de Tarragona. Aquest cop, Cardona també va realitzar el cartell i el programa de mà per a l’espectacle
Durant el Festival de Teatre Grec de Barcelona de 1975, es va realitzar un muntatge Homenatge a un espectacle de col·lectiu, amb textos de Salvador Espriu. El decorat, format per una sèrie de panells pintats, era obra de Cardona Torrandell.
Cardona i el Festival Internacional de Teatre de Sitges
Tot i que poc a poc Cardona va anar deixant la realització d’escenografies teatrals per dedicar-se a pintar i dibuixar quadres per a la gran quantitat d’exposicions que va fer durant aquests anys 70 i 80, durant els quals Cardona va ser reconegut internacionalment.
Però ell no oblidava mai el teatre i sempre seguia relacionat amb el món. No es podia oblidar de les art escèniques i de tot el que les envoltava, ja que constantment sentia parlar d’aquest tema a casa del seu amic Salvat. Va ser durant els anys en que Ricard Salvat va exercir com a director del festival de Sitges, quan Cardona va rebre l’encàrrec de realitzar els cartell per als Festivals Internacionals de Sitges de l’any 1980, corresponent a la XIII convocatòria. Però ja l’any 1977 havia realitzat els dibuixos d’una serigrafia que es van donar com a recordatori del Festival de Teatre.
Va ser durant 1979, any en que el Festival passa a ser Internacional de Teatre de Sitges, quan El Gall Groc va obtenir un dels seus majors èxits amb la representació de Gernika d’Arrabal, amb la presència de l’autor a l’estrena. L’escenari va ser l’Escorxador Municipal de Sitges, que en aquell moment encara funcionava com a tal. Es tractava d’un muntatge gairebé surrealista amb algunes pinzellades de realisme tan patètiques com la presència de la mare que intenta fugir de la destrucció, protegint la seva filla que no podrà salvar. L’escenografia o l’espai escènic, de Ramon Artigas, i la part plàstica, dibuixos de Cardona Torrandell , ajudaven a marcar els punts anteriors. El soroll dels martells, els imponents ganxos d’acer en els que s’hi penjaven a diari les víctimes de l’escorxador, l’amenaça latent del brutal militar que no ajuda gens a les víctimes de la tragèdia, el permanent desig de conservar viu el símbol de la seva identitat, l’arbre, formen un conjunt tan impressionant, tan autèntic...Es tracta d’una escenografia brutalista.
Aquest cop l’escenografia no va ser obra d’un artista plàstic, sinó d’un jove arquitecte, Ramon Artigas. Ricard Salvat també ha declarat que desprès del seu treball amb pintors contemporanis, va canviar la seva preferència per arquitectes com a escenògrafs. Amb aquests nous professionals, desapareixia un dels problemes que se li havien presentat en l’etapa anterior. Els arquitectes si que tenien clar l’espai teatral.
En el diari La Hoja del Lunes del 30 d’octubre, hi havia un article sobre la representació de l’obra on destacava una frase que feia clara referència a la pedanteria que va demostrar Arrabal al llarg de l’estrena, “Sin olvidar al Gernika, que resultó un espectáculo sobrecogedor.... a pesar de Arrabal”.
En un altre article sobre l’obra deien: “En su busqueda por la ciudad (fent referència als membres del Gall Groc), dieron con un lugar que se mata cada día. El lugar en donde la sangre habita donde se deguella, se castra, se destripa. Allí nos lleva el Gall Groc para recordarnos que los verdugos, así como los carniceros, empuñan nuestro cuchillo de odio o de ambición para dejarnos las manos limpias de asesinos de asfalto aunque sea por omisión”.
Tot i això, Arrabal va demostrar ser un autor modern al proposar la presència d’ovelles vives en l’escenari de la obra per remarcar el caràcter realista d’aquesta.
La gent del poble recorda amb nostàlgia les grans vetllades teatrals que van poder gaudir en els salons del teatre Casino Prado o en altres de menys convencionals. També es parla sempre del gran ambient cultural i personal que es respirava a Sitges durant aquells dies del mes d’octubre, molt lluny del que es viu en l’actualitat.
Durant aquest any 1979 es torna a presentar la 4 versió de l’obra d’Espriu, Ronda de Mort a Sinera, i un cop més, l’escenografia era de Cardona.
Fa el cartell per a la representació de 1980 de La Tierra de Álvar González de Antonio Machado, un altre dels autors que Cardona admirava des de els seus anys com estudiant de literatura.
Un any més tard realitzà el seu darrer treball escenogràfic. Cardona va fer el cartell, els decorats i va dissenyar l’espai escènic per al muntatge La Guerra i el món, basat en un text de Vladimir Mayakovski. L’espectacle es va presentar al Teatre Grec de Barcelona de 1981.
L’Ajuntament de Barcelona patrocinà una exposició de Cardona l’any 1982 en la Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona. El títol de la mostra era Murs de Teatre. El cartell i el catàleg també va ser obra de l’artista.
A partir d’aquest moment, Cardona deixa de banda la realització d’escenografies teatrals. Realitza gran quantitat de cartells per a diversos muntatges teatrals. Però la seva salut anava empitjorant per causes diverses, i l’artista es dedica exclusivament a la realització de quadres, tot i que aquests no eren necessàriament de petit format. Amb el temps, cada vegada va poder pintar menys. Els seus últims anys els va passar a l’Hospital de Sant Camil de Sant Pere de Ribes, però durant 1995, any de la seva mort, Cardona il·lustrà el cartell per a la 4ª versió de l’obra d’Espriu, Pell de Brau.
El teatre, Salvat i Espriu van acompanyar a Cardona al llarg de gran part de la seva vida i fins a la seva mort.

17 de juny 2008

CONCURS DE CANT I MÚSICA DE CAMBRA JOSEP MIRABENT I MAGRANS





“SITGES VILA DE FESTIVALS”???? Entro a la web de l’Ajuntament de Sitges per buscar informació sobre uns concerts per a nens, i me n’adono que tot i l’ampli text explicatiu i auto-publicitari de l’Ajuntament sobre els diversos festivals que tenen Sitges com a escenari, en lloc hi trobo cap referència al Concurs de Música Josep Mirabent i Magrans. Evidentment no és un Festival, però no hi ha cap link que conecti aquesta web amb la del Concurs. Jo no dubto que al poble s’hi organitzin importants festivals en els que s’hi programen pel·lícules i concerts encapçalats per actors, directors, cantants i grups de reconegut prestigi, però per assistir a qualsevol d’aquestes propostes s’ha de pagar.
Crec que des del consistori s’hauria de fer més costat a propostes tan o més importants als grans festivals, com és en aquest cas el Concurs de Cant i Música de Cambra Josep Mirabent i Magrans, del que la pròpia Ajuntament de Sitges n’és col·laborador, i que aquest anys ja arriba a la seva 16ena edició.

No m’hauria d’estranyar aquest “silenci administratiu”, ja que durant els anys que es ve celebrant el concurs, l’absència de representants municipals (fossin del partit que fossin) ha estat un fet destacat i recurrent, convertint-se en un menyspreu institucional vers a la gran feina i a l’esforç realitzat principalment per els membres de Concertante, una associació sense ànim de lucre que té com a objectiu promocionar i ajudar als joves intèrprets, i al suport econòmic de la Família Mirabent-Magrans i Caixa Navarra, que té aquest concurs entre els seus projectes de Banca Cívica.

Durant dos dies pel Saló d’Or del Palau Maricel de Sitges passaran un gran nombre de músics i cantants. Tothom que vulgui assistir a aquests concerts totalment gratuïts, estan convidats el dissabte 28 de juny al Concurs de Música de Cambra i el diumenge 29 al Concurs de Cant.

Desitjant que no sigui mai així, però posant-nos en el pitjor dels casos, si hipotèticament dins d’uns anys aquest Concurs, que cada vegada té més prestigi internacional ( la quantitat de sol.licituds rebudes per participar-hi ho avalen), es deixés de celebrar a Sitges i es decidís portar-lo a un altre ciutat, espero que ningú sigui capaç de retreure-ho, ja que ens ho haurem guanyat.
Si voleu saber més coses sobre el concurs us passo la direcció: http://www.concursmirabent.com/

16 de juny 2008

UN CARTELL TRENCADOR......


Si ahir em queia “l’ànima als peus”, avui no puc més que “posar el crit al cel”. Des de fa uns mesos veia com una de les cases de Can Ferratges i Tarrida de l’Avinguda Sofia de Sitges, construïda per Josep Maria Martino cap a finals dels anys trenta era restaurada. Quina va ser la meva sorpresa quan ahir em vaig topar amb un gran cartell que ens anuncia la presencia d’un estudi de decoració i paisatgisme, NUNUE. La veritat és que el disseny del cartell, juntament amb la ubicació triada per a la seva millor visualització, em fa posar en dubte la capacitat professional d’aquesta empresa. Ja em direu com un professional del paisatgisme no li fa mal als ulls veure les grans lletres que es retallen sobre un rètol blau (això sí, un blau de Sitges), com trenquen amb l’harmonia d’un edifici noucentista. Tampoc puc comprendre com l’Ajuntament de Sitges permet la col·locació d’aquest tipus d’elements que trenquen amb la unitat del nostre paisatge. Espero que dins de pocs dies puguem tornar a veure restablerta la bellesa de l’edifici.

Seguint amb el Patrimoni del nostre poble. Passejant per Sitges, d’una setmana a l’altra, cada vegada hi ha més novetats. Edificis que desapareixen, com el del carrer Parellades, paret per paret amb el Patronat, o el que es trobava a la Plaça Industria amb el Carrer 1 de Maig. Evidentment no es tracta de grans obres arquitectòniques, i la seva demolició no afecta el nostre patrimoni, però ara hem de lluitar per a que no s’erigeixin nous edificis que res tinguin a veure amb el nostre conjunt estètic. Això ho dic per l’ensurt que vaig tenir al veure el bloc que s’ha construït al carrer Joan Tarrida número 12, on antigament hi havia el Xic Golf. L’estil triat per a aquest edifici dista totalment de les cases que l’envolten, i trenca, un cop més, amb la uniformitat de l’urbanisme sitgetà. Però clar, si en el mateix carrer hi trobem un edifici blau “pitufo”, un altre rosa....., que voleu que hi fem? Potser seria bo que la frase popular “com més serem més riurem” l’apliquéssim de manera diferent: “com més lletjos siguin els nostres edificis més farem riure”.

15 de juny 2008

ON VAS AMB LES BANDERES I AVIONS I TOT EL CERCLE DE CANONS QUE APUNTES AL MEU POBLE?

(On estaven avui els joves de JNC o de ERC que no han penjat senyeres al Castell com ja van fer l'any 2005?)

No m’he equivocat, ja se que aquest vers pertany a Lluis Llach i no a Raimon, un dels grans protagonistes del dia, però trobo que es el títol idoni per resumir que ha passat avui al Castell de Montjuïc.

Puc dir que m’he emocionat al sentir Raimon cantant des del Fossar del Castell. La visió del cantautor alçant la seva veu a pocs metres d’on l’any 1940 va ser afusellat el president Companys, ha estat un espectacle de gran bellesa i simbolisme. M’hauria agradat estar allà i viure aquest moment en directe, però haver-ho vist per televisió m’ha fet adonar de molts detalls que potser des de Montjuïc no hauria tingut la oportunitat de copsar.

És al·lucinant que per celebrar un acte tan important, per alguns, com és el canvi d’us d’un espai carregat de simbolisme, records i pensaments, s’hagi organitzat una paella gegant. Potser amb aquesta decisió s’ha volgut fer un detall a totes aquelles persones que no van poder gaudir de la Feria d’Abril, i que avui han anat a visitar el castell de Monjuïc amb l’únic objectiu de gaudir d’un acte lúdic i gratuït.

Crec que la idea de fer un recital de Raimon per a commemorar aquest transvas de poders (exercit-ciutat de Barcelona), ha estat molt encertada. Però quan finalment, a les sis en punt, ha sortit Raimon a l’escenari, l’ànima m’ha caigut als peus......, una sola bandera republicana onejava al ritme de les cançons d’amor i protesta. Potser no m’esperava un mar de senyeres, però encara menys que aquesta no hi fos present...... . (Clica la foto de dalt i veuràs imatges del concert)
La càmera de TV3 feia un pla del públic, i la majoria d’aquest eren persones que per la seva edat segur que van viure la repressió franquista, els moments durs de la guerra i de la postguerra; molts haurien corregut davant dels grisos al sortir d’un concert de Raimon... tots se sabien les cançons... però semblava que tots haguessin perdut els seus ideals de llibertat.

A primera fila els representants polítics i institucionals. Encapçalava la comitiva el President de la Generalitat, José Montilla, tot un representant del partit socialista vestit amb traje i corbata en un concert de Raimon. Si els socialistes catalans de 1970 veiessin aquesta imatge es posarien les mans al cap ( i no només per la corbata). La que anava més adient per l’acte era la senyora Montilla, vestida seguint un estil d’inspiració marinera amb un americana-levita blava a la que nomes li faltaven els galons. Ella si que tenia clar que anava a presidir un acte pseudomilitar, mentre que pel cap del president potser hi rondava el pensaven de “NOSALTRES NO SOM D’EIXE MÓN!!!!”.

Des de l’Ajuntament de Barcelona ens venen la idea de que a partir d’ara el Castell de Montjuïc es convertirà en el gran motor d’un moviment pacífic que tindrà com a objectiu reivindicar el dret a la memòria històrica, crear un museu de la pau, recordar als joves les múltiples escenes esgarrifoses que es van viure entre els seus murs.... però tot això estarà rodejat per canons imponents. És davant d’aquesta incongruència quan m’ha vingut al cap la “Cançó sense noms” de Llach, i preguntar-li al responsable de tot aquesta il·lògica: ON VAS AMB LES BANDERES I AVIONS I TOT EL CERCLE DE CANONS QUE APUNTES AL MEU POBLE?

10 de juny 2008

L'ENTORN D'UN EDIFICI TAMBÉ CAL CONSERVAR-LO


Si haig de ser sincera, poques vegades em fixo en els Avisos Oficials que es publiquen a La Vanguardia, però ahir, com si una força superior m’empenyés a fer-ho, vaig llegir una resolució que em va alegrar moltíssim. En ella s’hi llegeix:


“Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Resolució.
CMC/1724/2008, de 20 de maig, per la qual s’incoa expedient de limitació d’un entorn de protecció de la Casa Milà, a Barcelona, i s’obre un període d’informació pública.
Per Decret de 24 de juliol de 1969 (“BOE” de 20-8-1969) es va declarar monument historicoartístic la Casa Milà a Barcelona.
L’1 d’abril de 2008 la Direcció General del Patrimoni Cultural va emetre informe favorable a la incoació de l’expedient de delimitació d’un entorn de protecció de la Casa Milà.
Atesos els articles 8 i 9 de la llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, resolc:
1.- Incoar expedient de delimitació d’un entorn de protecció de la Casa Milà, a Barcelona (Barcelonès). Aquest entorn consta grafiat al plànol que figura a l’expedient administratiu.
2.- Notificar aquesta Resolució als interessats, donar-ne trasllat a l’Ajuntament de Barcelona, i fer-li saber que, d’acord amb el que estableix l’article 9.3 de la llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, aquesta incoació comporta la suspensió de la tramitació de les llicències de parcel·lació,edificació o enderrocament a la zona afectada, i també la suspensió dels efectes de les llicències ja concedides. No obstant això, el Departament de Cultura i de Mitjans de Comunicació pot autoritzar la realització de les obres que sigui manifest que no perjudiquen els valors culturals del bé. Aquesta autorització ha de ser prèvia a la concessió de la llicència municipal, llevat que es tracti de llicències concedides abans de la publicació de la present Resolució.
[.........]
Barcelona, 20 de maig de 2008.- El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras i Gaju.

Davant d’aquesta acció legal tan transcendent per a la conservació del nostre patrimoni, jo em pregunto com és que aquesta llei no s’aplica a tots els municipis catalans. Un edifici catalogat és important per ell mateix, però l’entorn és un factor fonamental per poder posar-lo dins d’un context històric, social i artístic, coneixements que ens ajudaran a entendre millor el perquè de la necessitat de conservar l’obra arquitectònica.


És aquí on entra la meva reivindicació de la necessitat de crear, i aplicar, un catàleg de colors de façanes, d’estils arquitectònics, de volums, d’elements constructius, materials....

Amb actuacions legals d’aquesta importància a Sitges s’haurien pogut impedir restauracions/reformes/ reconstruccions tan nefastes com quan es va pintar de color blanc la façana de la Casa Robert al carrer Sant Bartomeu, o la nova tipologia de reixat, realitzat amb ferro o conglomerat de fusta, que s’ha posat de moda al Passeig Marítim de Sitges, un element arquitectònic que trenca totalment amb la unitat aconseguida pels tancaments de bruc i heura.

8 de juny 2008

ENTRE TOTS HEM CREAT UN MONSTRE.




Acaba una setmana dura, i pel que sembla, no només ho ha estat per a mi, sinó que llegint l’Eco me n’adono que hi ha hagut altres persones que desitjaven que arribés el cap de setmana.
La regidora d’acció social, consum i salut pública, amb important poder de decisió pel que fa a la gestió del pressupost de Sitges, ha saltat del carro just abans que aquest perdés les seves quatre rodes. Fa temps que pel poble corre la veu que l’Ajuntament no té diners, i un cop més els rumors s’han confirmat. Des del Consistori s’han aprovat crèdits per un valor superior als 10.000.000 d’euros (ho poso amb xifres pq impressiona més), posant al poble en uns greu situació econòmica, fins al punt que a partir d’aquest moment Sitges es troba tutelat econòmicament per el Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya. L’única cosa bona ( per a ells) d’aquest situació, és que Ajuntament, Generalitat i Govern són del mateix partit.

Ara entenc tota aquella gent que em preguntaven quan es faria l’exposició sobre l’arquitecte Josep Maria Martino, una mostra anunciada pel propi Alcalde per al més d’octubre de 2007. Quan jo els hi contestava que no es feia i que no sabia el per què de l’anulació de l’exposició, em contestaven: “és que l’Ajuntament no té ni un duro. Ja fa dies que no paguen als proveïdors”.

Com pot ser que tothom sabés el que estava passava i no s’hagi fet res per impedir que s’arribi a la situació actual. En molts altres pobles, i per problemes molt menys “catastròfics”, els seus veïns s’han plantat davant de la mala gestió del seu Ajuntament per reclamar un canvi de rumb, però nosaltres, com ja hem fet en moltes altres ocasions, em amagat el cap sota l’ala i no hem fet cap mena de cas davant de les alarmes aixecades des de diversos àmbits. Hem passat un Carnestoltes de disbauxa, una Festa Major i una Santa Tecla en que no hi ha faltat ni un sol coet, els Castells de Foc han estat més esplèndids que mai, un circuit d’enduro a la Fragata impressionant ..... Però ara, quan per Corpus el pressupost per a flors ha disminuït, quan el preu dels casals d’estiu s’ha disparat, o quan la Biblioteca s’ha convertit en un aquari de llibres per falta de millores i conservació... la gent “fa un crit al cel”. Ens queixem quan el mal ja està fet i és irreparable. Un cop més, i amb tristesa, torno a dir que tenim el que ens mereixem, el Sitges que hem creat entre tots, un espai que ja no és per a la gent del poble, sinó per a un turisme passavolant, que passeja amunt i avall del Passeig esperant totpar-se amb alguna de les distraccions que han fet de Sitges un dels llocs més populars de Catalunya per passar el dissabte.

I ara que ja hi estic posada, m’agradaria fer un darrer comentari. Des de fa un temps me m’adono que “treballar en Cultura a Sitges” té molt més prestigi que el que tenia fa uns anys. Des de sempre els regidors s’havien barallat per obtenir el poder sobre urbanisme o economia. També va tenir el seu moment d’auge la regidoria ecològica, però amb la crisi immobiliària i amb la greu situació que es troben les arques de l’Ajuntament de Sitges, ningú vol agafar problemes i prefereixen posar a Cultura, o això és el que sembla amb la nova composició del Consell Municipal de Cultura.

És molt graciós veure com ara tots els grups polítics i volen tenir un representat, i davant d’aquesta imposició, algunes de les autoritats que integren en nou consell són del més adient per formar-hi part. Pel partit Socialista Armand Paco, el regidor d’urbanisme, el mateix que fa uns dies que va dir en un acte cultural que “la seva única aportació al món cultural era fer rotondes per a que l’alcalde hi posés escultures”; pel PP, Jorge Carretero, un bon amic meu, que com a enginyer que és potser aplicarà la domòtica als museus sitgetans; n’hi ha d’altres que la seva formació humanística els fa més adients al càrrec, com són l’organista Marc Martínez, els professors Andreu Bosch i Àngels Parés, o el bibliotecari Miquel Forns. I com a president del Consell el regidor de Cultura Gabi Serrano, del que desconec el seu historial acadèmic, però dubto que tingui una formació humanística.

Per cert, un grup de gent varem formar part del Consell Municipal de Cultura durant la regidoria d’Àngels Parés. No se si va servir d’alguna cosa, tot i que us puc assegurar que hi varem posar molt de la nostra part. Ara, quan veig la nova composició és quan me n’adono de que quan va entrar el nou regidor, no van tenir ni la delicadesa d’enviar-nos un mail ( és barat i no es pot atribuir a la falta de pressupost), per “rescindir-nos” el contracte, i encara que de forma hipòcrita, agrair-nos el temps perdut. Espero que amb el temps les formes es recuperin, i que l’Ajuntament de Sitges torni a ser el representant del poble que Sitges es mereix.

P.D. Avui pel Passeig he vist unes banderoles amb un missatge si més no original que el podríem veure un una crida desesperada. En elles hi llegim: “Les botigues i restaurants de Best Sitges desitgen una bona estada als delegats del 18e Fòrum de l’Auditor Professional”. Qui paga les banderoles? Espero que no ho paguem tots els sitgetans, ja que si és així reclamo que també hi posin la nostra salutació. Tot i això, des d’aquí els hi desitjo que gaudeixin de Sitges i que no els hi plogui.

5 de juny 2008

GAUDÍ + BELI AL METROPOLITAN MUSEUM OF ART DE NEW YORK. UFFFF!!!


Perdoneu si avui sóc una mica narcisista, però la veritat és que m’ha fet moltíssima il·lusió saber que el meu llibre de Gaudí es ven al Metropolitan Museum of Art de Nova York. El comentari deixat per una noia al bloc de lectura, http://www.goodreads.com/ m’ha sorprès. Així doncs que per una vegada, m’he pres la confiança de fer-vos a tots partícips de la meva alegria.


"Told you I'm obsessed! Found this for a mere $30 at the Metropolitan Museum of Art. It's TWO books, filled with pictures of his work AND text to go along with it, beginning with his earliest work on record - lampposts, warehouses, that kind of thing, and his collaborations with other known architects of the era when he was studying under them, working with them, etc. This will probably take me forever to get through, but I cannot wait to sit down with this. I am seriously determined to actually read it and not just look at the pictures. "

QUÍ ÉS QUÍ. COM ERA QUÈ







Ahir, mentre remenava revistes de l’any 1900, vaig topar amb unes imatges molt boniques de Sitges. En el número 38 de la revista il·lustrada Hispania, del 15 de setembre de 1900, i en motiu de “las fiestas”, com titulen les fotos, apareixen tres interessants instantànies. A la primera s’hi veu el Saló de Plens de l’Ajuntament “nuevamente decorado a expensas del ilustre patricio y eminente hombre de ciencia, Dr. Robert “. En aquells moments la sala estava presidida pel retrat d’un jove d’Alfons XIII.

L’altre imatge ens mostra una “vista del Baluarte, con la escalinata recien construída e inaugurada con motivo de las fiestas”. El poble acabava d'inaugurar un dels elements urbanístics més coneguts a l'actualitat, "les escales de la Punta".

I finalment la que a mi més m’intriga. Segur que historiadors sitgetans, i principalment en Roland Sierra, autor del llibre sobre la Societat Recreativa El Retiro, ja els té tots identificats, però ara no tinc a l’abast el llibre i no us puc posar els noms de cada un dels personatges. A veure si algú me’ls pot anar descobrint: “Autoridades, hijos de Sitges e individuos de la colonia barcelonesa, reunidos en los jardines del Retiro”. No sols és original la foto, en la que no s’hi veu ni una sola dona, sinó que també sobta la descripció de la imatge. Quins deuen ser els fills de Sitges?, con es distingeixen les autoritats?, pel barret?; uns el porten alt i altres baix?; i com són els individus de la colonia?; són els que estàn en peus al fons de la foto?; Quants dubtes.......

1 de juny 2008

NOUCENTISME I ESCOLA - MARTINO I GODAY


Diuen que l’esperança és la darrera cosa que es perd, i aquest ha estat el meu pensament quan avui he llegit l’article “Goday fue algo más que el arquitecto de las escuelas” que Lluís Permanyer publica a la seva secció “El Álbum” de La Vanguardia.


Casualitats de la vida, a l’Eco de Sitges d’aquesta setmana Froilan Franco també publica un nou artícle-capítol sobre l’interessant i intens conflicte entre l’arquitecte Josep Maria Martino i l’Ajuntament de Sitges per portar a terme la construcció del més que necessari Grup Escolar. (Encara no he pogut incloure aquest article, però en els comentaris fets per Froilan Franco en aquest bloc hi trobareu tota la informació).


El llibre “Josep Goday Casals. Arquitectura escolar a Barcelona, de la Mancomunitat a la República” és una obra editada per l’Ajuntament de Barcelona, amb la que es vol revalorar la figura d’un dels arquitectes més importants pel que fa a la renovació pedagògica que va tenir lloc a Catalunya durant aquelles tres primeres dècades del segle XX. En aquest important estudi hi trobem textos de destacats autors com Josep Maria Ainaud de Lasarte, Oriol Bohigas, Pere Dardes, Gonçal Mayos, Xavier Barral i Eva Pascual. Però el pes més destacat del treball recau sobre els estudis que han realitzat Marc Cuixart Goday, arquitecte i net de Josep Goday, i d’historiador Albert Cubeles.


És aquí on decideixo fer un apart i felicitar a l'Albert Cubeles Bonet per la seva tenacitat, una característica personal que l’ha dut fins a un dels seus objectius com a historiador, la publicació d’un dels seus principals estudis arquitectònics. Jo vaig conèixer el Cubeles fa molts anys, quan ell era alumne de la mare i jo encara anava al cole. No hi havia dia que no truqués a casa i per passar-li en telèfon a la mare li deiem: “és en ......”. (aquí no posaré quin era el nom, carinyós amb el que el varem batejar el meu germà i jo), però la veritat és que tot i que li quedava calcat, la seva insistència, si més no telefònica, el va portar a saber tot allò que volia o necessitava per tirar endavant els seus treballs de carrera i arribar amb el temps a escriure interessants llibres i a comissariar importants exposicions.


Podria citar diversos escrits i estudis, però per la proximitat local i temàtica, entre les seves obres destaco “La Moixiganga de Sitges. Una visió des de la història de l’art”, treball de recerca que va ser publicat l’any 1984, i l’article “Unes mostres d’arquitectura Modernista a Sant Sadurní d’Anoia” que va ser publicat a la Miscel·lània Penedesenca de l’any 1994.

Tornant al tema del llibre sobre Josep Goday. Un dels màxims reconeixements d’un historiador és que el teu treball de recerca vegi la llum, ja sigui en format llibre o exposició. També per a un gran arquitecte, el tenir un catàleg raonat de les seves obres o/i una exposició antològica, és un gran homenatge. Així doncs, quan els dos objectius s’uneixen, d’aquesta unió pot arribar a sortir un treball com el llibre dedicat a la vida i obra de l’arquitecte Josep Goday.


El redescobriment de personalitats tan destacades dins del món artístic, arquitectònic, cultural, polític o social, fan que un se n’adoni de la importància de reivindicar figures que han quedat a l’oblit, o no, i que amb la seva feina han fet del nostre petit país un lloc molt interessant.