29 de maig 2008

VIL.LA FLORIDA, UN REDESCOBRIMENT


Durant molt anys la visió d’aquest edifici es va convertir en un fet recorrent del meu dia a dia. Quan pujava cap a l’escola, el Jesús Maria del Passeig de Sant Gervasi, l’autobús número que m’hi acostava, el 59 o el 64, tenia una parada gairebé al davant de la seva porta de ferro del carrer de Muntaner. Era una casa abandonada, vella i atrotinada amb un immens jardí que l’envoltava. Era un espai màgic i ple de misteri que més d’una vegada m’havia portat a preguntar-me el perquè del seu abandó. Però no us espanteu, en aquell moment la meva obsessió per la conservació arquitectònica encara no havia explotat, sinó que els meus pensaments fantasiejaven sobre una vida idíl·lica amb aquella preciosa casa com escenari principal.


De tornada a casa gairebé sempre ho feia a peu. Baixava el carrer Muntaner fins a Descartes, i segons els meus interessos anava passant d’una vorera a l’altra. Un cop tombada la Plaça Bonanova sempre anava pel costat de Girona. Davant de la casa abandonada, en la que hi havia una indicació que feia referència a la seva utilització com a seu de l’antiga Escola de Puericultura de Barcelona, hi feia una parada per badar a través de les reixes de ferro que permetien intuir l’existència remota d’un bell jardí ple de flors i grans arbres. La presència constant de gats em servia per baixar dels núvols i sortir dels meus pensament romàntics.


El temps ha anat passant. L’escola es va acabar, i amb ella el meu trajecte diari. Però el fet de viure al barri ha servit per no perdre del tot el contacte amb la Vil·la Florida. He seguit de lluny la seva restauració, però avui la meva condició de mare, m’ha portat al seu interior. Després de gairebé vint anys, per fi aconseguia creuar la porta de ferro i pujar pel petit desnivell que separa el carrer de l’edifici principal. M’he quedat gratament sorpresa per la qualitat de la restauració realitzada a la Vil·la i els treballs d’adequació a la seva nova funció com a Centre Cívic, sinó que la urbanització del jardí és esplèndida.


Però aquí no queda la cosa. Al entrar dins del Centre per demanar informació sobre l’edifici m’han donat un “pamflet”, nom que li ha donat el nou de la recepció, que podríem qualificar d’un “gran llibre” que ens proporciona moltíssima informació sobre la història de Sant Gervasi a través de la evolució soferta per la propietat dels terrenys que actualment ocupen Vil.la Florida.
Aquest llibret és un exemple claríssim de que es pot portar a terme un treball històric rigorós i de gran qualitat, sense tenir que disposar d’un gran pressupost.

25 de maig 2008

CANTS DE SIRENA. VIGILA ULISES!!!


Aquest cap de setmana llegint l’article de Vicenç Morando a l’Eco m’ha passat pel cap una nova “idea lluminosa”: és possible que Armand Paco, regidor d’urbanisme de l’Ajuntament de Sitges, llegeixi el meu bloc?. Doncs segur que és impossible, però casualitats de la vida, el dia 27 d’abril jo escrivia en aquet mateix bloc sobre la necessitat de fer desaparèixer un dels espais més “horteres” de la nostra vila, l’exfont-escombraria-jardinera que fa de pedestal a la bonica escultura de Pere Jou, la Sirena. Doncs Morando explica que durant l’acte de col·locació de l’obra Al·legoria de Sitges del mateix Jou en el Maricel, Armand Paco, que exercia d’alcalde en funcions, va declarar la voluntat de l’Ajuntament de retornar la Sirena a l’espigó de la punta, espai d’on va ser retirada fa unes dècades. Espero que aquesta proposta sigui veritat, i que el trasllat es faci el més aviat possible, fent que les paraules del regidor no quedin en una “nova oferta política” que al final es queda en no res.


Però tot i les coincidències entre l’ajuntament i jo, la frase que va dir Armand Paco davant de la família Jou, la qual acabava de donar una bellíssima escultura a la vila de Sitges, és pedant i de gran prepotència: “La meva aportació al món cultural consisteix en fer rotondes, per a que l’alcalde hi posi escultures”. Amb aquestes paraules demostra el seu coneixement i el seu respecte pel món de l’art i de la cultura: CAP.


Parlant de les escultures de les rotondes. L’Ajuntament no té pressupost per pagar diversos esdeveniments culturals com concerts, exposicions, festivals de Teatre...., però pot malgastar més de 50.000 euros en l’adquisició d’una escultura, que a sobre col·loquen en el lloc menys adient. L’ obra “Bottrop”, situada a la rotonda de Can Perico, és un bell exemple dels treballs de l’artista Andreu Alfaro, però la seva qualitat queda molt minvada per la ubicació triada, ja que una obra d’aquesta envergadura necessita un espai ampli i amb perspectiva, per poder gaudir de les seves formes i volums. Però en comptes d’encarregar una escultura a dit, l’Ajuntament podria organitzar una beca-concurs entre joves artistes (catalans, europeus o mundials), apostant així per a les noves generacions, a la vegada que amb els diners que costa una sola escultura, el senyor Armand Paco podria construir moltes més rotondes, aquest cop amb l’objectiu de col·locar-hi obres de joves talents. No es parla tant dels Caus Ferrats del S. XXI?. Doncs podrien començar per becar a joves promeses.


Ah!!! No puc deixar de fer un comentari a les inundacions de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol. La descripció que Vicenç Morando va fer de la situació caòtica en que es trobaven algunes de les sales de la Biblioteca em va fer encongir el cor. Evidentment em va saber greu pels llibres perduts, i em vaig alegrar que els Ecos es salvessin del mullader, ja que són essencials per portar endavant alguns dels meus estudis, però la veritat és que els meus primers pensaments van ser: si la Biblioteca es troba en tan mal estat de conservació, no em vull ni imaginar com deuen estar altres edificis sitgetans?... El que no entenc és que algú pugui retreure a Morando el denunciar un fet tan destacat pel que fa al nostre patrimoni. En l’ Eco d’aquesta setmana només se’n fa una petita ressenya, que de tan ridícula que és, més valdria que no haguessin escrit res.


Pd.:Mira Vicenç, d’aquestes crítiques que has rebut per la teva crònica sobre la inundació en pots treure una conclusió bona: que et llegeixen més atentament del que tu et penses. A vegades, davant del silenci de molts al denunciar públicament actituds i fets reprovables, un té la sensació de que les paraules que ha escrit estan impreses amb aquella tinta que només es pot llegir a les fosques un cop has posat la pàgina sota la llum. Doncs com pots veure, són molts els que cada divendres i dissabte es posen la teva pàgina de l’Eco sota la làmpada, i la llegeixen d’amagat, per impedir que ningú els vegi i no tenir-te que donar la raó. Tu segueix, que jo et llegeixo a la llum del dia en un banc del Passeig Marítim.

23 de maig 2008

NURILLAR. UNA REINVENCIÓ

Xalet Navarra, actualment den rehabilitació

Casa Nurillar avui, amb un pis de més

Fa uns dies vaig rebre un missatge al bloc d’en Guillem Carbonell que em preguntava de que anava això de Nurillar. Així doncs, i eximint als lectors que ja sabeu de que va el tema i els que esteu més que farts de llegir-me sobre aquesta qüestió, que no nego s’ha convertit en una obsessió, faré un petit resum sobre com han anat les coses.

La Casa Nurillar era un petit xalet construït l’any 1934 al Passeig Marítim de Sitges, i que va ser obra de l’arquitecte Josep Alemany, el mateix que firma el projecte original, el del molí a la façana, de la Sala El Molino del Paral·lel de Barcelona. Trencant amb tot el que s’estava fent en el sector de Terramar, Alemany va decidir projectar un petit edifici unifamiliar, en el que seguint la tendència arquitectònica més avantguardista del moment, va inspirar-se en es línies simples i pures de les construccions navals. Aquest estil racionalista o funcionalista va tenir entre els seus principals representants a l’arquitecte francès Le Corbusier, el qual sabem que va visitar Sitges durant el mes d’octubre de 1928, on va poder apreciar els grans xalets que s’havien construït al Passeig, obres que no van agradar molt al mestre ja que s’allunyaven de les idees arquitectòniques que ell representava. Si hagués tornat a Sitges uns anys més tard, Le Corbusier s’hauria sentit satisfet de veure com la seva obra havia calat fort a en un Sitges post-noucentista, amb edificis, avui tots d’alguna manera desapareguts, com eren el propi Nurillar; el Casino Platja d’Or, construït l’any 1932 i obra de l’arquitecte del GATCPAC Ramon Argiles; la casa d’Artur Roca obra de Jaume Mestres Fossas, enderrocada fa uns anys; o la casa Casabó Suqué, més coneguda com el Barco, i que ha viscut una reforma una mica menys brutal que la soferta pel Nurillar.




La Casa Nurillar, que tot i no trobar-se en el millor estat de conservació possible, es va mantenir en peus fins l’any 2005, quan per a realitzar una reforma integral de l’edifici es va decidir conservar les façanes de la casa, i buidar tota l’estructura interior. Per a tal finalitat, a la façana principal s’hi va instal·lar un complicadíssim sistema de contenció que va realitzar la seva feina correctament durant diversos mesos. L’estiu va passar, però just quan Sitges va quedar sense estiuejants i el Passeig no era tan transitat, un dia del mes d’octubre de 2005, de forma “fortuïta” aquella estructura de ferros que havia aconseguit aguantar la façana durant mesos, va cedir, i amb ella les quatre parets del Nurillar.



A partir d’aquest moment tot van ser despropòsits pel que fa a la nova construcció que s’aixecaria en aquest terreny privilegiat. L’edifici que actualment podem veure té molt poc en comú, per no dir res, amb el xalet original. Tot i que la Casa Nurillar estava inclosa en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sitges amb el número d’identificació 372 i amb un nivell de protecció III, amb el que es marca clarament que “s’haurà de mantenir el volum, els elements i el color de la façana”, el departament encarregat de vetllar per la conservació del nostre patrimoni no va fer res per impedir la pèrdua d’un edifici tan interessant.



Tot i que des de l’Ajuntament s’assegura que la casa compleix amb totes les normes urbanístiques, a mida que el nou edifici ha anat agafant forma la meva convicció de que no hi ha res legal en la seva construcció es fa cada vegada més forta. Els volums actuals de l’edifici no tenen res a veure amb els originals. Ara l’edifici no només és molt més gran, sinó que aquesta sensació ve incrementada per el fet de que l’edifici es troba en un nivell de terra superior per incloure un pàrquing soterrani, que al igual que el segon pis de la casa, mai va existir. Davant d’aquest fet incontestable, l’Ajuntament ens vol convèncer de que aquesta planta superior ja existia en l’edifici original i que posteriorment es va enderrocar. Jo tinc els plànols originals de la casa i us puc assegurar que allà no hi ha cap indici d’un pis addicional. Per cert, també em van assenyalar que aquest pis no seria habitable, que no es tancaria i que era un “simple quarto de màquines”. Doncs s’ha tancat amb estructura metàl·lica, vidre i persianes... molt de gasto per un espai inútil, no ?!!!!



També és destacable el fet de que per poder tenir el pàrquing, la distribució de les parcel·la marcada en els terrenys de primera línia del Passeig Marítim de Sitges, on la casa es troba alçada respecte al jardí posterior, situat a un nivell més baix, en aquest cas se’l passen totalment de llarg, i la piscina de la casa es troba anivellada amb la planta baixa de l’edifici.



Bé, doncs aquest només són alguns dels punts que jo considero denunciables respecta a la “reforma, reconstrucció, remodelació, rehabilitació, REINVENCIÓ” de la antiga Nurillar. Però encara considero més denunciable el fet de que la gent de Sitges passi totalment del seu patrimoni arquitectònic i en definitiva artístic, ja que ningú (sempre amb l’excepció de Vicenç Morando) no ha obert la boca respecte a la greu situació en que es trobem molts dels edificis del nostre poble.



Per sort, des de fa uns dies, un altre xalet racionalista del Passeig, la Casa Navarra, situada just davant de l’estàtua de Benaprés, es troba en reformes, i sembla que aquest cop els treballs arribaran a bon port i aquest estiu podrem gaudir del blanc i la puresa de línies que poc a poc va recobrant el bell edifici.




21 de maig 2008

UN ANUNCI FUTURISTA I VISIONARI


Aquest matí he tingut una visió impactant. Fullejant La Vanguardia de cop he topat amb un anunci en el que el paisatge on s’hi situa una noia amb el seu PC portàtil,em resultava molt familiar. Tot i aquesta sensació, a la imatge hi havia una sèrie de coses que no em quadraven gaire. L’emplaçament era clar: el Passeig Marítim de Sitges. El terra de ciment ideal per patinar, aquell parterre de gespa que des de fa uns mesos ens multen si el trepitgem, el banc on seu la noia que és el que es troba davant del carrer Socies, però on el dissenyador, molt més sensat que alguns dels nostres polítics, ha decidit eliminar el “precipici”, una proposta urbanística una mica arriscada i on que espero algun dia l’Ajuntament decideixi posar-hi una barana i així evitarar possibles accidents. I al fons d’aquest paisatge idíl·lic uns grans edificis que, tot i que encara no existeixen, m’han fet reflexionar. És així com serà la magnífica vista sud de la platja de Sitges? Vilanova es convertirà en un nou Benidorm?. La veritat és que per uns moments aquesta possible nova visió de la línia de la costa del Garraf m’ha fet tremolar. Tot i que només es tracti d’un fotomuntatge, hem d’esperar que el publicista no sigui un visionari, a la vegada que hem d’intentar, per tots el medis possibles i impossibles, que aquest visió mai arribi a ser una realitat.

16 de maig 2008

SI SARRIÀ HO FA, NOSALTRES TAMBÉ PODEM????


Aquest mes el suplement del districte de Sarrià-Sant Gervasi que publica mensualment l’Ajuntament de Barcelona té com a noticia principal el nou pla per preservar el nucli històric de Sarrià. Tal i com s’explica a l’article es tracta d’una actualització del plantejament del 1976, amb la voluntat de preservar les finques històriques que encara es conserven en aquest barri barceloní, que a principis del segle XX era un poble d’estiueig .


El nou pla té punts molt interessants com és la catalogació de formes i colors de façanes, així com dels porticons i balcons. Tot i que a algú li pugui semblar un tema irrisori, però si a Sitges s’implantés aquesta mesura, es podria impedir que succeeixin accions tan nefastes per al nostre patrimoni com pintar façanes de color blanc com va passar a Can Robert al carrer Sant Bartomeu cantonada Sant Gaudenci, o de color blau com la de l’hotel Sant Joan al carrer Joan Tarrida. A Sitges existeix una carta de colors de façanes, però sembla que els responsables d’Urbanisme d l nostre ajuntament ho desconeixin. Però no només cal una normativa de façanes, sinó que també seria important posar unes normes clares en altres aspectes arquitectònics com les tipologies de tanques d’una casa o bloc de vivendes. Des de fa uns anys al Passeig Marítim de Sitges proliferen les tanques d’acer o de fusta, deixant de costat els brucs amb heures. És molt important per a la bellesa d’un espai mantenir un estil propi i homogeni, característica que s’havia pogut conservar fins fa uns anys, i que hem d’intentar que torni als nostres jardins.


Tornant al nou pla de Sarrià, “aquesta modificació inclou un estudi edifici per edifici que ha permès establir uns criteris unificadors de les edificacions del nucli històric i definir unes directrius urbanístiques. L’estudi ha permès catalogar les característiques de les façanes, els balustres dels balcons, la fusteria, els porticons, la gamma dels colors que hi predominen i altres elements, per tal que les noves edificacions que es construeixin s’adaptin a l’estil propi de la zona antiga de Sarrià”.


A veure si altres prenen exemple d’aquesta iniciativa REAL, i deixen de parlar tant de la necessitat de renovar el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic i ho fan d’una vegada, que no deu costat tant!!!!

13 de maig 2008

SI PASSA EN UNA OBRA DE GAUDÍ, QUÈ NO HA DE PASSAR EN UNA CASA DE SITGES.......






Mentre el divendres i el dissabte anava caient la generosa i desitjada pluja sobre Catalunya, el meu cap no parava de donar voltes de quantes cases en estat ruïnós caurien degut a la infiltració d’aigua en les seves degradades estructures. Vaig passar per davant de la Residència Helvètica al Passeig Marítim de Sitges, i el cor em va fer un salt en veure tot aquell aiguat entrant per les immenses fissures que cada dia es multipliquen a la façana d’aquest bonic edifici. Potser molts pensaran que sóc exagerada, però són molts els casos d’obres arquitectòniques que han desaparegut desprès d’un temporal de pluja i vent.

Però les noticies em fan adonar que no només a Sitges ens trobem en una situació greu pel que fa a la conservació del nostre patrimoni, sinó que d’aquesta tampoc se’n salven obres mundialment conegudes com són els edificis projectats per Antoni Gaudí. Des d’ahir, el pinacle coronat amb una creu de la Casa Bellesguard de Barcelona, es troba sostinguda per una gran grua, a l’espera de que els tècnics hi prenguin una decisió per tal de que aquesta peça monumental no es desplomi. No creieu que aquestes mesures arriben una mica tard?. Segur que si a Sitges s’enfonsa una de les nostres “cases buides de contingut”, fent referència a les declaracions de l’alcalde publicades a la Vanguardia i que comento fa uns dies, aquesta pèrdua patrimonial no tindria cap transcendència. Una obra de Gaudí s’ha tingut que trobar en perill de conservació, per a que els altres obrin els ulls davant de la devastació que està patint el nostre patrimoni, decadència i deixades que ve donada per “sordesa” i incompetència dels nostres representants polítics, molt més interessats per idear un “nou Sitges” que per a conservar l’essència del nostre poble, que és la peça fonamental del que som i de com som.

LA CASA BELLESGUARD DE GAUDÍ ES TROBA EN PERILL


La Casa Bellesguard, construïda per Antoni Gaudí entre1900-1909, té darrera seu una història molt interessant que intento resumir a continuació.


Quan va morir Joan Baptista Grau, bisbe d’Astorga, els seus hereus van posar a la venta algunes de les propietats que aquet posseïa. Va ser el mateix Gaudí el que va recomanar a la senyora Maria Sagués, vídua de Jaume Figueres, que comprés un gran terreny que es trobava a la part alta de la ciutat de Barcelona. Per a l’arquitecte, aquesta finca tenia un passat que la feia molt singular. L’any 1408, Martí I l’Humà, el darrer rei de la corona catalano-aragonesa, va adquirir aquestes terres per a construir-hi el seu palau d’estiu. Davant de les magnífiques vistes de Barcelona que tenia des d’allà, va decidir batejar el lloc amb el nom de Bellesguard.


Quan l’any 1900 Antoni Gaudí va iniciar les obres de la casa, en els terreny encara s’hi conservaven dues torratxes del mur medieval, construccions gòtiques que l’arquitecte va decidir conservar i restaurar, a la vegada que per impedir que aquestes es poguessin malmetre, variar el trajecte que anava de Sant Gervasi de Cassoles al cementiri de la població, nou emplaçament que va obligar a Gaudí a dissenyar un viaducte que creués el torrent pel que passava el nou camí.


Fascinat per la història d’aquell espai, Gaudí va optar per projectar un nou edifici realitzat en pedra i maó, que evoca clarament a un castell medieval del segle XV, i en que no s’oblidà d’incorporar-hi els merlets. De la construcció destaca la seva tendència a la verticalitat i l’organització simètrica triada per al disseny de la façana principal, a la que dona volumetria mitjançant la introducció d’un cos cúbic que sobresurt. Per al coronament de l’edifici Gaudí va crear un interessant jo de finestres i petites obertures. De la teulada sobresurt un prisma rectangular que conté el nucli de les escales interiors. No podem oblidar la presència de la torre troncocònica, coronada per una creu de ceràmica vidriada, peça que està sustentada per una pilastra amb les quatre barres de la bandera catalano aragonesa, i una corona, elements que evoquen directament a la figura del rei Martí. Aquesta original estructura ajuda a incrementar la sensació de verticalitat de l’edifici. Per a la porta principal, l’arquitecte va optar per emmarcar-la dins d’un arc de mig punt, estructura que els remet al gòtic civil català. Per a la reixa va dissenyar un interessant treball de ferro forjat on podem llegir “Ave Maria Puríssima. Sens pecat fou concebut”, una benvinguda molt popular en les cases catalenes.


La bellesa exterior de l’edifici no troba la continuïtat a l’interior, on el sostre de les diverses sales es resolen mitjançant un sistema d’arcs i voltes. Destaque les golfes realitzades mitjançant arcs de maó, i la gran alçada del vestíbul en el que s’hi col·locà una escala que ens connecta l’entrada amb els pisos superiors. Per il·luminar quest espai central, Gaudí va obrir rosetons de vius colors, i una làmpada de vidre i forja que es converteix en la protagonista del rebedor.


En el jardí de la casa Gaudí hi va col·locar diversos elements com els dos bancs circulars que envolten una font, tots ells decorats amb ceràmica blanca i blava, o les gerres per a flors. Tampoc podem oblidar els bancs que Gaudí va decidir adossats a la façana principal, i en els que Domènech Sugranyes hi va crear un interessant treball de mosaic amb dibuixos que fan referència a la història present i passada de la casa.


Des del mes de gener de 2006, la casa ha aconseguit retornar al projecte inicial, gràcies a la recuperació del viaducte, un element que durant molts anys i degut al seu mal estat de conservació va passat totalment desapercebut. Davant del fet que el camí al cementiri creuava els terrenys de Bellesguard, Gaudí va decidir desviar-lo i per a tal motiu va tenir que crear una original estructura formada per robustos pilars inclinats, que adossats al mur de contenció del camí li permetien salvar el desnivell del terreny, ja que per allà hi passaven diversos torrents que baixaven de Collserola. Aquesta original estructura evoca les potes d’una manada d’elefants, inspiració en el món animal que trobem en altres obres de Gaudí.

8 de maig 2008

ARTICLE DE LLUÍS PERMANYER SOBRE ESTADA DE LE CORBUSIER A BARCELONA


Des de fa uns dies m'he adonat de l'interés de molts per Le Corbusier. Segur que el bloguer Medit ja té aquesta informació que jo tenia guardada com a borrador dins del meu bloc. Per si de cas, avui la he publicat. Espero que sigui de la vostra utilitat.

Beli


El Álbum de Lluís , dissabte, 7 d'abril de 2007.

Le Corbusier, en el Saló de Cent

Los arquitectos progresistas del GATCPAC, y Sert el primero, convencieron a Le Corbusier para que viniera a Barcelona. Se proponían, de alguna forma, vincularlo a la modernización de la ciudad.
La primera de las diversas estancias se materializó en 1928. Le enseñaron todo lo que era capaz de asimilar, que no era poco. Y se comprometió con algunas valoraciones, que hizo públicas. Helas aquí, en substancia: “Es una de las ciudades más bellas del mundo. Es necesario convertirla en una urbe admirable. Contrátenme, me alegraría mucho ser útil. El monasterio de Pedralbes: ¡qué simplicidad más moderna!Es lo mejor que he visto en vuestra tierra. Santa Maria del Mar es uno de los interiores más hermosos que he visto. Vuestro gótico me ha conquistado por completo y me atrevo a decir que lo prefiero al nuestro. La plaza del Rei: este rincón tiene cierto aroma florentino”.
El advenimiento de la República no tardó en abrir perspectivas que facilitaban vislumbrar
su colaboración. Se fraguó a propósito de lo que se dio en llamar el Pla Macià, que el arquitecto
suizo proyectó en marzo de 1932, momento en que volvió una vez más a Barcelona. Se trataba una propuesta de transformación de la ciudad al servicio de las clases populares, vertebrad una expansión a modo de modernísimo Eixample. También estudiaba una reforma de la Ciutat Vella, en la que nadie se había atrevido a intervenir, excepción hecha de la Via Laietana. Una medida del doloroso problema la daba la confesión hecha por Companys, en el sentido de que, si pudiera, derribaría el barrio chino a cañonazos. En el Pla Macià, que gozaba del explícito del alcalde Pi i Sunyer, también colaboró Pierre Jeanneret, primo de Corbu.
En carta remitida a Sucre, en la embocadura de 1934, se sincera así: “¡Qué suerte tienen nuestros amigos Sert y Torres de tener, en un organismo público, a un defensor como usted! Ésta es una cosa que, por desgracia, me sucederá jamás. Tengo la mala suerte, casi siempre, de escandalizar a todas las autoridades”.
Todo su proyecto se vino abajo al estallar la guerra incivil; y la ocupación de su querida Barcelona
le movió a pintar un cuadro de título trágico e irreversible: La caída de Barcelona.

6 de maig 2008

L'ENIGMÀRIUS. ELS NOMS PROPIS ALS MOTS ENCREUATS


Des de petita a casa meva havia vist discussions per veure qui feia els “mots”. La meva avia Momi es despertava de bon matí i el primer que feia era baixar les seves llargues escales per arribar a la porta i retrobar-se un dia més amb La Vanguardia, i amb el diari a les mans es dirigia al bar a prendre el seu tallat. Era fàcil saber si seria la primera en arribar, o ja hi trobaria a la Tia Florència, nomes calia veure si ella ja havia recollit el seu exemplar deixat a la barana del primer tram d’escala. Segur que mai s’haurien pres la Vanguardia, no sols eren bones cunyades, sinó que tota la vida van demostrar ser unes envejables veïnes, però el diari era un dels seus bens més apreciats. Pensareu, obsessives per estar al dia?, docs no, eren unes addictes als mots encreuats de Tisner. La seva passió per aquest joc era tant, que quan la tia Florència ja casi no hi veia res, la seva tristesa era que ja no podria fer els mots, però anava equivocada, cada matí li fotocopiaven els mots en “talla XXL” i així ella va poder seguir fins poc abans de morir.


Ja ho diuen que l’home imita el que veu, i aquesta qualitat a vegades és bona i altres és nefasta, però per sort a mi em va entrar la curiositat per saber que hi treien de jugar amb les paraules i des de fa molts anys cada matí compro La Vanguardia amb un objectiu clar: trobar-me amb els mots encreuats de Màrius Serra.


És tot un repte que a vegades em relaxa i altre em posa a mil. Quin seguidor dels mots ( i segur que també dels Sudoku), no fa apostes vitals relacionades amb el fet d’omplir cada un dels quadradets?. Hi ha dies que, inconscientment, estic obsessionada intentant acabar la graella, ja que sense voler-ho m’he fet una promesa o he unit desig amb mots: “si aconsegueixo encertar totes les paraules segur que aprovo l’examen”.


Des de fa uns dies ja no sols m’obsessiona finalitzar els mots encreuats, sinó que estic intrigadíssima amb els noms i cognoms propis que Màrius Serra els proposa en el joc. Es tracta d’un “regal” que ens fa l’autor per ajudar-nos en el nostre ardu treball, però aquestes darreres setmanes he anat recollint aquest noms i no hi trobo cap relació. Es tracta d’identitats inventades?, o són amics de Màrius Serra?. Potser els col·loca aquí per recordar-los que encara no li han pagat un article o que tenen una cita (laboral) demà per la tarda?. No es tracta de noms simples i corrent, sinó que Serra s’hi trenca el cap. Els llegeixo i penso si conec aquesta persona, o es cosí d’algun amic meu amb el mateix cognom: Isabel Méndez Diosdado, serà de la saga dels actors?, Raquel Rodríguez Ulibarri és la neta del mític presentador d’Eurovisió?. I així molts altres com Oriol Freixes Domingo, Esther Álvarez Llaví, Óscar Jauregui Triay, Àlvar Escambell Pérez....., com podeu veure Màrius Serra ens presenta uns personatges, possiblement imaginaris, que podrien ser els noms perfectes per als protagonistes d’una novel·la, tot i que necessitaria saber alguna cosa més de la seva “vida”, per poder triar el gènere literari d’aquesta: romàntica, policial, de terror....

Bé, doncs la veritat és que m’encantaria saber si aquests noms tenen una identitat real, o simplement són fruit de la meravellosa ment de Màrius Serra. Si jo pogués treure l’entrellat d’aquest dilema, em tornaria a centrar en els mots encreuats, i potser serien més els dies en que la meva felicitat seria plena en veure tota la graella completa, fent que fins i tot m’atrevís amb els “crucigrames” en castellà, objectiu que el deixo per quan tingui més temps a la vida.