29 d’abr. 2008

IDEES LLUMINOSES




En un dels suplements especials que publica La Vanguadia ahir dia 28 d’abril, hi trobem un article que ens parla, un cop més, de les excel·lències de Sitges. Hem de tenir molt clar que aquesta pàgina no és gratuïta, i que per tant no es tracta d’un reportatge, sinó d’un “pamflet propagandístic”.
Un cop llegida l’entrevista m’he adonat d’un fet si més no curiós. L’article no va firmat, o potser si, ja que al final del qüestionari i en el lloc on hauria de sortir el nom del periodista hi trobem com a referència l’Ajuntament de Sitges. Això ja m’indica, abans de llegir ni una paraula, de que l’entrevista serà fàcil, plàcida i segur que molt introspectiva.
Totes les qüestions són interessants i repetitives, però jo només vull remarcar les que tenen sentit en aquest bloc. Em permetreu que no tradueixi les paraules de l’alcalde, i que les deixi en la llengua original del diari.

Pregunta- La iniciativa de construir estos centros culturales, los “Caus Ferrats del siglo XXI” tendrán una importancia fundamental en ese objetivo de atraer talento. Hábleme de ellos. (Qui deu ser d’interlocutor de l’alcalde?)

Alcalde- Sí. Hemos pensado en unos espacios abiertos, que no sean sólo centro cultural sino que se pueda dormir en ellos y donde se fomente una nueva actividad económica que sea creativa. Por ello hemos pensado en el modelo del Cau Ferrat. El Cau Ferrat sólo existe en Sitges y fue un espacio que en el siglo pasado tuvo gran importancia para el municipio. Fue un elemento dinamizador del modernismo y del cambio de nuestro pueblo de marineros, pescadores y viñedos.
Queremos crear unos Caus Ferrats del s. XXI donde se pueda encarar el arte y la cultura de la vida y han de ser polos de atracción de formación, de actividad económica, de creación y pueden ser pequeños hoteles donde todo este entorno tenga una vida propia. Sitges es un espacio para estar muy bien, para crear, pensar, reflexionar y tener ideas. Por eso creemos en lo que podríamos llamar turismo de las ideas. Y las ideas se tienen en un buen entorno.


Quan llegeixo aquesta desposta primer de tot en trec una conclusió clara: volen construir hotels clandestins, ja que si realment tenen la intenció de fomentar centres culturals, a Sitges existeixen institucions centenàries que reben ajuts ridículs, o espais perfectes en els que desenvolupar qualsevol activitat artística i cultural. Em refereixo al Centre d’Estudis Sitgetans, a les institucions locals com el Prado o el Retiro, a edificis tan interessants com Miramar, Can Falç, la Biblioteca o el Mercat...; espais que ja ofereixen programació cultural, però que podrien estar molt més aprofitats.
Però per mi el millor de tota l’entrevista es troba en la darrera frase d’aquesta pregunta, el que ell anomena el turisme d’idees, un concepte molt friki que em transporta més cap a la caverna de les ombres de Plató que a les platges de Sitges. Però seguim amb l’entrevista.

P- ¿Qué características comunes tendrán estos espacios?

A-Los Caus Ferrats se construirán todos en suelo público. Henos proyectado un total de doce con la idea de que cada mes tome protagonismo uno de ellos. Todos compartirán tres conceptos clave: serán establecimientos donde se pueda vivir, es decir, serán pequeños hoteles pero con la particularidad de que tendrán las puertas abiertas a la participación, la creación y la reflexión. En segundo lugar, serán edificios singulares arquitectónicamente por lo que deberán ser creados por arquitectos con personalidad. Y en tercer lugar serán autónomos económicamente. El proyecto se inició con la adquisición del Centro de Diseño Audi, un edificio emblemático y que hemos pensado en convertirlo en el Cau Ferrat de las Ciudades. ¿Por qué la ciudad? Porque creemos que las ciudades son el elemento más importante de este siglo de desarrollo social, económico y humano. Y por ello hemos pensado en este edificio como un lugar donde se piense sobre la ciudad y la creatividad.


D’aquesta pregunta i resposta en trec, un cop més, una conclusió més que evident: amb sol públic hi construirem hotels de luxe i plens de glamour, als quals com ha propietaris-contribuents, ja que per molt autònoms econòmicament estaran pagats amb diners de tots, hi podrem entrar a donar una ullada i ha morir-nos d’enveja. No seria millor reservar aquests diners i terrenys per a construir-hi escoles, hospitals, biblioteques, etc? Segur que en un hotel de luxe s’hi pot pensar, però crec que en una biblioteca també i gratuïtament.

P- La recuperación del centro histórico es otro de los hitos que se han propuesto. Sitges está en un marco cultural importante... ¿Como van a potenciarlo?

A- Para el casco antiguo tenemos un proyecto llamado “L’Espai de la Mediterrània”. Se trata de llenar de contenido toda una serie de edificios situados en lo que era el centro del pueblo hace 30 años. Es un entorno privilegiado estéticamente donde se creó el Cau Ferrat. Pero con el paso del tiempo alguno de esos edificios ha perdido contenido. Por ello, el Ayuntamiento ha decidido rehabilitar esos espacios aportándoles valor.

Quan llegeixo aquestes paraules al cop només em bombardegen les imatges de tants edificis sitgetans que es troben en un estat de conservació lamentable. Tot i que des de l’Ajuntament es parli de rehabilitar aquests edificis, crec que el que s’està esperant des del Consorci és que s’enfonsin, perquè sinó ja haurien fet alguna cosa. Molts títols als projectes, però res es mou, tot segueix igual i el Sitges de fa trenta anys s’està perdent a marxes accelerades. Per cert, molt bona la frase d’”aportar valora” a aquest edificis. Aquests edificis tenen un valor incalculable, i jo parlo històricament i culturalment (econòmicament imagino que també), no cal que vingui cap Ajuntament a rehabilitar-los per aportar-los valor.

AH!!!! I com pensen finançar tots aquests projectes “culturals” si no tenen pressupost ni per a una petita, però digna i necessària exposició sobre un dels períodes arquitectònics més importants a Sitges. Potser dins de molts anys, el projecte d’aquesta mostra tindrà lloc gràcies a la meva estança en un d’aquests hotels durant una setmana, mentre reflexiono, penso,busco més idees, en definitiva, exerceixo la meva creativitat a costa de tots els sitgetans.

28 d’abr. 2008

XALET KLEIN A POLLENSA




L'altre dia vaig constatar que algú buscava al meu bloc informació sobre el xalet que Josep Maria Martino va projectar cap a 1930 a Pollensa, Mallorca. Per aquesta raó he decidit publicar dues fotos originals d'aquest edifici que es troben a l'Arxiu del Col.legi d'Arquitectes de Catalunya a Barcelona. Espero així ajudar a l'interessat.

27 d’abr. 2008

UN PASSEIG PELS PASSEIGS DE SITGES


Ja torna a ser diumenge per la tarda, i com molts altres caps de setmana, això implica més d’una passejada amunt i avall pel Passeig de la Ribera i pel Passeig Marítim de Sitges. Al igual que ja va fer Vicenç Morando a l’Eco de fa unes setmanes, jo també faré la meva particular descripció d’aquest trajecte.Però primer de tot deixo clara la meva situació: vaig acompanyada de dos nens amb bicicleta i arrastro un cotxet amb un altre bebè, així doncs potser el fet de que el meu passeig no sigui tan plàcid com el d’en Vicenç faci que la meva visió de les coses tingui un nivell molt més radical.


Només baixar el carrer Sant Pau, punt de partida de la ruta, ja trobo el primer inconvenient. El gran bassal d’aigua situat justa a la rampa d’accés al passeig fa que el nen posi el peu en aquest “suc negre”, que davant de la falta de pluges, i de la proximitat de diversos containers plens d’escombreries em fa creure que no es tracta de simple aigua de pluja. La nena, al veure la situació del germà, decideix que ella passa per una altre lloc, fent que jo hagi de deixar nen i cotxet en mans de la providència durant un minut. És en aquest moment quan em ve al cap la gran idea de l’alcalde de peatonalitzar el Passeig, un projecte que no té res de nou si veiem la foto que il·lustra el meu comentari.


Un cop tots de nou en camí em fixo que de les palmeres que flanquegen el passeig hi pengen uns fils. Fixant-m’hi més veig que es tracta de les petites llums que van ser col·locades per Nadal per embellir amb un blau cridaner tot aquest espai marítim. Clar, l’Ajuntament ha decidit que no val la pena treure-les, que quan torni aquest Nadal les tornaran a encendre, i si no funciones, una possibilitat més que evident degut a les inclemències del temps, en posaran de noves, i aquesta vegada de color verd. Per pagar i gastar que no quedi!!!!


Tot i que el meu olfacte ja fa estona que n’és conscient, arribo al Chiringuito, un bar que té més dret que qualsevol altra de seguir en el seu lloc original degut a la seva longevitat en el temps, però que crec que es passa una mica amb aspectes com són les nauseabundes olors que es desprenen de fregir-hi diverses tipologies de peixos i mariscs, i per la col·locació de dues fileres de taules, una al mig mateix del passeig de sorra. Ah!! I en el poc espai que queda entre el Chiringuito i el carrer, hi posen el cartell que anuncia els gelats, una propaganda que haig d’esquivar físicament amb el cotxet. Però clar, des de l’Ajuntament ningú hi diu res, i encara menys des de l’oposició, el cap de llista de la qual més d’un dissabte gaudeix d’un “vermut” en aquest espai privilegiat, oblidant en aquell moment dels seus deures polítics.


De cop i volta topo a l’horrorosa font-jardinera-escobraria de la Sirena. Com pot ser que un Ajuntament amb tantes ganes de tirar edificis a terra, d’alliberar els espais de cotxes i d’objectes no desitjats, etc... no vegi en la destrucció d’aquesta font inútil una excusa ideal per lluir-se?. Amb una setmana els operaris podrien deixar lliure el passeig, fent que la bonica escultura de Pere Jou tornès a lluir el seu esplendor en un dels seus primers emplaçaments com va ser l’espigó de l’escala de la Punta.


Arribem a un altre dels espais més crítics, els gronxadors i el vaixell pirata. No puc dir que l’espai no estigui bé, però té les mateixes dimensions de quan jo hi anava a jugar fa trenta anys, però ara els nens s’han multiplicat per deu. Sort que alguns pares som civilitzats i ensenyem als petits “hooligans” a guardar una llarga fila per poder gaudir tres minuts del gronxador. Per sort meva, mentre dono impuls a dos gronxadors a la vegada, puc observar l’evolució dels treballs de restauració de l’edifici de l’hotel Calípolis. Aquest immens hotel és obra d’un dels arquitectes més reconeguts del panorama català, Francesc Mitjans Miró, entre les obres del qual destaca el disseny de l’actual camp del Futbol Club Barcelona. Aquesta obra de 1958 no és la única que Sitges té d’aquest arquitecte. L’any 1934, sent encara estudiant a de l’Escola d’arquitectura, va realitzar el projecte per a la casa Casabó, més coneguda com El Barco, uns plànols que no va poder firmar.

Si algú perdés l’orientació al Passeig de Sitges, una cosa gairebé impossible gràcies al seu traçat recte, recuperar la direcció seria molt fàcil si seguis la ruta de les “pudors”: des del Chiringuito al Pic-Nic, del Pic-Nic al Kansas.... i ja hem arribat al Passeig Marítim, deixant enrere un Passeig de la Ribera ple de turistes buscant un lloc per dinar.

Ja estic davant del terreny que fa uns mesos ocupava el petit xalet el Lotus. Ara tot està envoltat per unes planxes que impedeixen veure que s’hi està construint al darrera. Per els fonaments que s’hi poden veure, i la gran grua que s’hi ha col·locat sembla que es treballi ràpid. Esperem que aquesta mampara tingui un objectiu estètic i de seguretat, i que darrera no s’hi amagui un altre “monstruositat” com el que s’està construint gairebé al final del carrer.

La casa Álvarez, nom del seu primer propietari, tot i que molts la coneixen com a Casa Armengol, ha recuperat el seu color blanc, deixant de banda per a un altra moment el rosa que tants anys ha lluït a les seves façanes. Aquesta visió em fa recordar les paraules que escriu Enric Cristòfol Ricard a les seves Memòries sobre aquest interessant i estrambòtic personatges. Valen la pena i prometo transcriure-les pròximament.

Tal i com deia en Vicenç Morando, la meva dissort es veure la casa Nurillar a punt d’acabar. Faré una reflexió que molts m’ha preguntat: no t’agrada aquesta casa?. Evidentment el xalet és interessant, les seves línies pures i ben definides, però la meva reivindicació no tindria cap sentit si aquesta casa fos un edifici de nova planta. El Nurillar era un edifici catalogat que per moltíssimes raons, i pel poc interès mostrat des de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat (tots del mateix color polític), s’ha deixat perdre. Només podem donar gràcies a que per no perdre totalment la vergonya, des de les altes esferes del poble es va “obligar” a construir un edifici amb algunes similituds amb l’original, i així va sorgir l’actual Nurillar, o com li vulguin dir els nous propietaris, si no ja em veig un altre “mamotreto” amb columnes, gran frontó i amb una inscripció a timpà que poses: “Aquí va existir un interessant edifici racionalista”. Però només em queda dir un cosa, espero que la dita “qui riu últim riu millor” es compleixi.
Ah, per cert, ja fa molt de temps vaig avisar del perill estètic que existia si ningú feia res per imposar les tanques de bruc i heures en els jardins del passeig. Primer va ser la Villa Carmen, i ara per proximitat i mimetisme és el Nurillar. Vosaltres fareu!!!!

Arribo al meu destí, però un cop deixats tots els nens a casa, agafo la moto i vaig a finalitzar la meva “visita d’obres” particular: primer les obres del ja anomenat “mamotreto”, “monstruositat”.... i podria donar-li molts més adjectius, però cap seria més fluix. Les obres van a un ritme trepidant, i cada pedra que posen és una ofensa més a l’estètica de Sitges. Deixo aquest edifici per inútil i passo per davant de Villa Capri. Déu vulgui que no caigui, que ja ha passat altres vegades!!!.


Decideixo endinsar-me pels carrers de Terramar, i per sorpresa meva veig que són molts els propietaris que han decidit restaurar els seus xalets. Entre les reformes més destacades hi ha les que s’estan fent a dos belles i desconegudes obres de Josep Maria Martino, Villa Teresita i la Casa d’Avel.lí Montenegro (1930). Aquesta descoberta em deixa un sentiment de tranquil·litat i d’esperança vers el futur i la conservació de l’arquitectura de Sitges.

25 d’abr. 2008

EL SITGES D' E.C. RICARD


Llegint les Memòries de l’artista noucentista Enric Critòfol Ricard (Vilanova i la Geltrú, 1893-1960), he arribat al capítol en el que es recopilen diversos articles que fan referència a algun aspecte o personatge relacionat amb el poble, hi he trobat una reflexió de Ricard que m’ha fet pensar amb el pas del temps. Ara, a principis del segle XXI, podríem creure que la bellesa del passeig de Sitges i dels xalets que s’hi van erigir fa noranta anys és inqüestionable, que els artistes i intel·lectuals del moment de la urbanització de Terramar, especialment els que militaven en el moviment noucentista, trobaven totes les gràcies en aquests edificis.., però anem molt equivocats?.


El pensament d’E.C. Ricard que inclouré a continuació, em fa dubtar de si la seva crítica vers “els pecats arquitectònics que puguin haver-hi en aquest nou Sitges” fa referència a les edificacions noucentistes dissenyades per Martino o té com a objectiu els xalets racionalistes com el Barco o Nurillar, construïts pocs anys abans de la redacció d’aquest text iniciat l’ hivern de 1937.
Per a ell i per a molts hi havia dos Sitges molt diferenciats; el Sitges vell, que corresponia al nucli antic, amb els seus habitants de tota la vida i d’existència plàcida; i el Sitges nou, el Sitges dels grans projectes arquitectònics i turístics que es desenvolupaven al sector de Terramar, una nova urbanització de gran modernitat que es va convertir amb l’atracció de forasters que veien en aquest nou espai un lloc immillorable per al lleure, fet porta a Ricard a anomena Europa al Sitges nou.

Sitges, per a un vilanoví.
Sitges, per a un vilanoví, és un poble que sí, que fa un cert goig, que , tot plegat, però, no val res al costat de Vilanova perquè sitges és costerut i Vilanova és pla com la mà. Els qui no són tant exigents ni tant apassionats diuen que les dues viles no es poden comparar. Que no s’avergonyeixin de celebrar les belleses de Sitges, de Vilanova estant, són comptadíssims. Des de jovenet que servo una gran simpatia del poble veí. Sitges, el poble, té una gràcia inefable, especialment a l’ hivern. El vell Sitges de carrers estrets amb pujades i baixades, el Sitges silenciós i blanc de llum i de calç i blau de mar i de blauet no té res a veure el nou Sitges del passeig colonial de la Ribera, del passeig Marítim i del Terramar. Deixant de banda els pecats arquitectònics que puguin haver-hi en aquest nou Sitges, tot plegat té un aire, un to cosmopolita també ben atraients. Per a distingir aquests dos Sitges, quan volia precisar el nou, l’anomenava Europa. A l’estiu no hi havia dia que no anés a Europa i a l’ hivern anava a Sitges molt sovint a l’hora de ple sol i els diumenges a missa de dos quarts de dotze.

23 d’abr. 2008

CAL PROTESTAR FINS I TOT QUAN NO SERVEIX DE RES


M’agrada molt Pedrolo, trobo que és un dels millors autors de literatura catalana del segle XX. Aquesta afirmació, segurament compartida per milions de lectors, no és cap intent de convèncer a ningú de comprar un llibre seu avui que celebrem la diada de Sant Jordi.


Davant de la quantitat de llibres nous que es poden veure a les parades que omplen els carrers de tot Catalunya, aquest matí a la Plaça Molina de Barcelona m’he topat amb una taula en la que hi havia pocs llibres però tots interessants. Presidida per dos joves independentistes, un títol m’ha cridat l’atenció, com si amb llums de neó fes senyals per buscar la meva mirada: Cal protestar fins i tot quan no serveix de res, una publicació d’Edicions el Jonc. M’hi he vist tan identificada que la meva ma, de manera involuntària, ha agafat un exemplar. L’he comprat, juntament amb un altre llibre Escola de rebel·lia. Història d’un sindicalista, una petita novel·la escrita l’any 1923 per Salvador Seguí, més conegut com el Noi del Sucre, que crec que a l’avi li farà el pes.


Tornant al títol del llibre de Pedrolo. Quan escric aquest bloc, o els articles que publico a l’Eco de Sitges, el meu cor em diu que ja faig bé de protestar, però davant de l’absoluta indiferència de la gent de Sitges, i de d’impunitat amb que actua l’Ajuntament, el meu cap em bombardeja amb frases que tenen com a objectiu fer-me desistir. Però per dissort d’alguns, en aquesta qüestió reivindicativa el meu cas el cor té més força que el cap.


Ara em llegiré el llibre amb tota l’atenció que es mereix. Pedrolo va escriure els seus articles amb la intenció de millorar la situació del nostre país davant del que ells creia que eren injustícies. Jo, salvant sempre les distàncies i demostrant una gran admiració pel reconegut autor, buscaré en ell exemple i suport per seguir la meva “petita batalla” contra la degradació del nostre patrimoni. Feliç Sant Jordi a tots.

22 d’abr. 2008

CATALANS = POLACS !!!!!


Que fort!!! Sabia que el programa Polònia tenia un índex d’audiència molt elevat, però d’aquí a donar-nos el nostre darrer gentilici. Sembla impossible que el diccionari anglès Collins, un dels més utilitzats arreu del món, faci aquest tipus de comparacions. Sembla que el filòleg encarregat de realitzar la part anglès- espanyol els hi ha colat un gran gol. Parlant de gols, avui mentre mirava un altre programa de TV3, El Bocamoll, he tingut la sensació d’estar dins de la pel·lícula El dia de la marmota: ens han tornat a posar el “capítol” d’ahir. Crec que ningú dubtava de que el programa estava gravat, i que els concursants porten una maleta plena de roba per anar-se canviant a mida que van superant programes, amb la intenció de fer creure a alguns il·lusos que s’està emetent en directe, però jo esperava que a mig programa algun responsable s’hagi adonat de l’error hi hagi apagat el vídeo, però no. Primer he tingut el pensament de creure que en el programa de demà l’Espartac Peran, el presentador, demanarà disculpes per l’error, però ara penso que serà impossible, ja que deu fer dies que tot està dat i beneit.

19 d’abr. 2008

SITGES POBLE DE FUTUR I CÍVIC, ja ja ja ja ja!!!!!


Si un llegeix tots els projectes que l’Ajuntament de Sitges té pensats per dur a terme els propers anys podem pensar que Sitges és un poble de futur. http://www.sitges.cat/html/la_institucio/accio_de_govern/els_grans_projectes.html#anch-7


En aquesta pàgina hi ha una descripció de tots i cadascuna de les genials idees que faran del poble un lloc ideal on viure i conviure. Tindrà un mercat nou on poder comprar tot el necessari per a la subsistència humana; cobriran la via del tren aconseguint la desitjada unió entre el barri del Poble Sec i el nucli antic; retiraran els cotxes del Passeig de la Ribera i del Port de n’Alegre fent que els infants puguin jugar a pilota, anar amb bicicleta, patinar, en definitiva, gaudir d’un espai immens sense perill (només faltarà que es posi una que envolti el mar per impedir que els petits vilatans caiguin al mar; la construcció d’una biblioteca-arxiu municipal, que si fem cas de les imatges virtuals hi podrà viure fins hi tot l’E.T., esdevindrà un lloc de coneixement i saviesa (sempre i quant els seus treballadors ens permetin disposar dels documents necessaris); o els diversos “Caus Ferrats del segle XXI”, espais on els grans podran gaudir de les arts més d’avantguarda, com de la gastronomia a la “Masia de Miralpeix” o de les arts visuals al Centre de Disseny Audi.


Totes aquestes propostes aniran unides a la voluntat de l’Ajuntament de Sitges de convertir tot el que ens envolta en alguna cosa CÍVICA, adjectiu tan utilitzat que fins i tot apareix en un fulletó promocional de l’ajuntament en que hi llegim “Passeig de la Ribera: un passeig cívic”. http://www.sitges.cat/html/sitges_tema_a_tema/participacio_ciutadana/civisme.html


Aquesta obsessió per la paraula ha arribat a extrems com el que fa uns dies vaig llegir en el bloc del Guillem Carbonell la col·locació de nous cartells on es prohibeix trepitjar la gespa dels jardinets del Passeig de la Ribera. Un pensarà que fa anys que aquestes plaques estan plantades, però la novetat és que en els nous cartells també s’hi posa quin serà l’import sancionador de la multa en cas que t’enxampin en tan atrevida acció.


Així doncs, quant totes aquestes propostes urbanístiques, arquitectòniques, culturals, cíviques...., s’hagin realitzat Sitges serà un poble de futur?


Llàstima que els politics de Sitges vagin poc en tren, ja que si algun dia vinguessin des de Barcelona s’adonarien que tots els seus plans de futur són una mica estúpids si abans no realitzen un dels projectes més necessaris per al poble: la instal·lació d’un ascensor que permeti l’accés dels viatgers a la via que va fins a Vilanova o a l’edifici de l’estació. Es parla molt de civisme, però actualment no es pot accedir a Sitges amb cadira de rodes, amb cotxet de nens, amb maletes, amb bicicletes...... He llegit i rellegit els nous projectes per als anys vinents, i no he trobat cap referència a la construcció d’un accés adaptat a l’estació. Aquest petit detall fa que tots els altres projectes no tinguin cap sentit. Sitges no serà un poble modern, de futur, ni cívic fins que no hi hagi un simple ascensor a l’estació que permeti a TOTS arribar al poble sense necessitat de dependre d’altres persones.

15 d’abr. 2008

Jo no vull ser Ministra de Defensa

Ahir dia 14 d’abril, veient per televisió el primer acte oficial de la nova ministra de defensa, la senyora Carmen Chacón, m’he adonat que mai podré ser com ella. Aquesta afirmació tan rotunda no la faig arran de les declaracions que alguns militars han fet sobre la seva persona: dona (jo sóc dona), embarassada (ara no ho estic, però les tres vegades que he passat per aquest estat de “bona esperança” fan que superi el seu rang maternal), i catalana (d’això n’estic segura). És en aquest tercer punt on hi trobo la principal diferencia entre la ministra i jo. Ara m’explicaré.

Tot i que era la primera vegada que Carmen Chacón passava revista a les tropes, ella es movia per aquell espai, fins ara reservat als homes, amb una naturalitat extraordinària. Mentre la veia caminar tan segura amb la seva panxa i els seus talons, el meu cap pensava amb el fet de que Zapatero l’ha encertat formant un govern en el que predominen les dones, tot i que si jo tingués la oportunitat de ser ministra (cosa que no passarà mai), creuaria els dits, les cames, i fins i tot em faria una trena per creuar els cabells, per que no em toqués dirigir el ministeri de defensa.

Així doncs, ahir dia 14 d’abril, quan alguns celebraven els 77 anys de la proclamació de la Segona República l’any 1931, Carmen Chacón feia una gran reverència a la bandera espanyola, i amb la veu tallada per l’emoció, però amb fermesa i convicció va dir les dues frases Viva España, Viva el Rey. Els seus ull lluents per l’emoció que sentia en aquell moment, m’han deixat més que clar que jo mai podré ser, ni tampoc voldré ser, la nova Ministra de Defensa.

14 d’abr. 2008

El Mercat Nou de Sitges

Des de fa uns dies, el nou mercat de Sitges està en obres. La veritat és que millor que l'ajuntament hagi decidit enderrocar-lo avui, ja que dieuen que aviat es revisarà el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sitges, i no fos cas que a algun al.lucinat se li passés pel cap incloure aquest "mamotreto" dins del catàleg, en substitució de l'antic mercat de la Plaça de l'Ajuntament.
Avui llegint amb el bloc del Guillem Carbonell, m'he trobat amb un article sobre el mercat. Ha sigut així com m'ha vingut al cap el pq d'aquesta obra tan poc funcional, estètica i coherent amb l'entorn. http://www.guillemcarbonell.cat/
L'any 1984, el reconegut arquitecte Carles Ferrater, posseidor de gran nombre de premis d'arquitectura, va rebre l'encàrrec de l'ajuntamnet sitgetà de realitzar el projecte per al nou mercat, el qual aniria ubicat al Carrer de l'Hort Gran , al costat de l'estació de trens. Quan un es fixa en l'obra que va realitzar Ferrater, s'adona que aquest no sabia molt bé quina era la tendència "de vida" del nostre poble. Evidentment, tot i que Sitges és tot un, el nostre poble està dividit, com qualsevol altra vila catalana, en diversos barris. Actualment Sitges ha crescut molt i els barris s'han multiplicat, però quan Ferrater va realitzar el projecte el poble estava dividit principalment en dos nuclis, el barri antic a l'est, i el que es coneix com el Poble Sec a l'oest.

Hem de pensar que l'arquitecte no va tenir temps de visitar l'espai en el que aixecar el mercat, ja que si no és per aquesta causa, no s'entén com pot ser que dissenyés un edifici en el que la que es podria considerar l'entrada principal i natural, per l'existència d'un gran finestral i diverses portes d'accés, està situada a tocar de la via del tren.
L'entrada de la carretera, la que tothom utilitzava per accedir a l'interior del mercat, era un inconvenient ja que les escales es convertien en un obstacle per a molts infraquejable: carros de la compra, cotxes de nens, cadires de rodes.....

També és molt original la rampa ideada per Ferrater per accedir als pisos superiors del Mercat on hi havia el parquing. Segur que l'arquitecte està molt satisfet d'aquest disseny, ja que en el currículum penjat a la seva pàgina web es refereix únicament al Parquing com a projecte realitzat a Sitges.Quan a la majoria dels aparcament s'accedeix per la rampa dreta i es baixa per l'esquerra, a Sitges era tot el contrari. Però tot i la seva originalitat, els urbanistes i arquitectes actuals no l'han apreciat, i el primer que han fet desaparèixer ha sigut la singular rampa.

No se si la solució triada per l'Ajuntament actual de Sitges de conservar part de l'estructura de l'edifici original és la més encertada, i encara menys quan ens assabenten del incalculable pressupost que té aquest nou projecte, però per a mi és una tranquil.litat saber que no hauré d'incloure l'edifici de Ferrater en un futur llibre sobre l'arquitectura de Sitges.

11 d’abr. 2008

El Baluard i els seus articles premonitoris

Revistant el Baluard de Sitges, he trobat diversos articles interessantíssims en els que podem fer-hi una doble lectura. Tot i que aquests texts van ser escrits fa més de 75 anys, els temes dels que tracten són d’una actualitat extraordinària. El seu autor, que firma sota el pseudònim d’Ironical, ens fa una crònica molt exacta de la situació en que es troba Sitges a principis dels anys trenta del segle XX, i sembla fer un advertiment per a situacions futures. Crec que si algú li hagués fet més cas, Sitges no es trobaria en l’estat actual, i gaudiria d’un turisme de molta més qualitat, com aquell que visitava el nostre poble durant les primeres dècades del segle passat.

Avui transcriuré un dels primers articles i en dies posteriors n’inclouré d’altres que espero que ens facin reflexionar a tots.

El Baluard de Sitges, 9 de juliol de 1933
Filosofia Turística
Molta és la propaganda que es fa en pro del turisme a Sitges, per arribar a convertir-la en una de les més importants viles turístiques de Catalunya. No cal dubtar-ho. Però, si diré, que per més propaganda que se’n faci, per més que es parli de Sitges, del seu clima, de les seves belleses, dels seus esports, dels seus hotels etc.., no s’arribarà a fer una propaganda ben arrodonida. Perquè, senyors... suposem, que un follet informatiu de Sitges o un qualsevol cartell acolorit de la nostra vila sigui vist per un “gentelman” estranger i aquest tingui vius desitjos de conèixe’ns, quina serà la impressió que li causarà la Blanca Subur, la famosa Platja d’Or turística, la Sitges simplement?

A l’arribar als nostres termes res més que un estat agradable trobarà, peò si el portem a donar un tomb, ja la cosa canviarà.

Anirem pels nostres carrers, i bé, com estaran els nostres carrers? Són carrers propis per rebre al turista?

Si el temps és sec, trobarà els carrers tots bonyagut en forma de muntanyes russes o d’una cosa semblant.

Si plou, coberts de fang, plens de oasis diminuts, esdevindrà el “gentelman” bellament empastifat. Serà un esport nou per a ell.

Si la seva habillamenta és un xic extravagant per nosaltres, segurament no sabrem dissimular els gustos o modes estrangeres i ens en riurem a la seva esquena, fins i tot l’esbroncarem, car uns mitjons verds, uns pantalons grocs, una camisa acarbassada i una boina lila no ens plauen.

Si el “gentelman” per una de les mil casualitats volgués anar a pescar a la Punta, el bell esport (?) de la pesca sufrirà un tort, les roques són curosament adornades amb certes matèries olorífiques que no haig de nombrar per turisme.

Si el “gentelman” volgués asseure’s en un banc de la Torreta, famós per mil raons, no ho podria fer, per les mateixes causes, car el trobaria convertit en un “water” públic, o cosa igual.

El fi, un “gentelman” a casa nostra no s’hi trobaria bé, ell vindria a cercar aquell Sitges- Paradís modern- i trobaria, digueu-me amics, que trobaria?

Si aquella Sitges divertida i bella del follet turística, fos real, evidentment en el segle XX s’hauria descobert una Glòria terrenal, un bell Paradís; però, senyors, si la brigada de sanejament no inspecciona el territori, i la brigada municipal no acaba amb els bonys i clots dels carrers, i si els sitgetans poc turístics que esbronquen als estrangers no es dediquen a altra broma, la Blanca Subur dels historiadors, la Platja d’or dels turistes i aristòcrates, i la Sitges dels sitgetans no podrà esdevenir mai aquella vileta hermosa i sana dels cartells de propaganda del nostre turisme. (sic) IRONICAL

2 d’abr. 2008

Obres de Neus Ramon


Hora de dibuixar de Neus Ramon. Fot. Jordi Gavaldà


Nena dibuixant de Neus Ramon. Foto Jordi Gavaldà


Pomes, de Neus Ramon. Foto Jordi Gavaldà


Mare de Neus Ramon. Foto Jordi Gavaldà
Posted by Picasa

NEUS RAMON, EL PINZELL DELS ÀNGELS


Quadre de Pere Pruna, Noia sobre blau, c.1966. Pintura al fresc



"L’ exposició de Neus Ramon ens dona ocasió d’adonar-nos de com el bon dibuix es presta a una meravellosa interpretació psicològica. Una reflexió que es pot aplicar a les obres presentades per aquesta artista, la qual aconsegueix que la força evocadora del seu dibuix iguali a la seva forma expressiva. A través del traç, complementat si es necessari pel color, recull actituds, fixant la mobilitat; i capta les fisonomies, ressaltant-ne la transcripció dels caràcters; manera de fer amb la que aconsegueix fer-nos entrar en la intimitat dels sers i de les coses”.

Isabel Coll, Universitat de Barcelona. Text de presentació per a la invitació a l’exposició.


Feia temps que no gaudia tant davant de les obres exposades en una exposició d’art contemporani. La visió dels dibuixos de la pintora Neus Ramon m’ha impressionat tant que he decidit trencar amb la “monotonia temàtica” del meu bloc, i fer una recomanació a tots aquells que tinguin uns moments per anar al Centre Cívic Pere Pruna, al carrer Ganduxer de Barcelona, on fins el dia 18 d’abril estaran exposats una cinquantena d’obres de l’artista.
Neus Ramon ens presenta la seva darrera producció, quadres en els que hi domina el tema de la maternitat, i els retrats de dones i nens, que tot i nomes mostrar-nos la seva fisonomia, podem captar clarament els sentiments que envolten als protagonistes, actituds que la Neus aconsegueix plasmar en els seus obres gràcies a la seva gran capacitat expressiva i a un impressionant domini a la tècnica del dibuix.
Els bons dibuixant són únics, però com ja feien Velázquez o Goya, les influències rebudes per Neus Ramon són diverses. Trobem alguns aspectes que ens recorden a pintors de reconegut prestigi com “la nena que pinta amb llapis” que recorda a Togores, o “la nena que fa una trena” que ens evoca l’art de Pere Pruna
Demostrant la seva generositat i el seu amor per l’art, la Neus és professora de dibuix en el Centre Cultura Torrassa d’Hospitalet, espai que apareix en els seus bodegons, on no només ensenya la tècnica artística, sino que també és capaç de trasmetre la seva passió per l'art.
Els olis, les aquarel·les, els dibuixos... tots estan envoltats per una atmosfera màgica que si analitzem amb deteniment ens adonem de que el lloc triat per la Neus per mostrar la seva obra no té res de casual.
L’actual Centre Cívic Pere Pruna es troba en l’espai que antigament ocupava el convent de les Mares Reparadores, al carrer Ganduxer 130. Aquestes van rebre la donació d’una torre a la zona alta de Barcelona, i l’any 1907 van encarregar a l’arquitecte Enric Sagnier la construcció d’una esglèsia. Va ser en aquest espais on l’any 1954 el reconegut pintor Pere Pruna (1904-1977) va rebre l’encàrrec de Rubió i Tudurí de pintar l’interior de la capella. Davant dels seus dubtes a l’hora de crear un programa iconogràfic, Pruna va demanar consell al seu amic Eugeni D’Ors, el qual li va contestar de forma contundent: “Pinti vostè àngels”. El pintor no s’ho va pensar dues vegades i va omplir les voltes, el cor i el sostre de l’església amb figures de bellíssims àngels. Però podem dir que tot i que reconeixem la gran qualitat de Pruna com a pintor, hem de pensar que aquest va tenir la feina fàcil, ja que tenia com a alumna i model a una noia de gran bellesa que amb els anys es convertiria en una gran artista, a l’hora que conservaria la bellesa i el rostre sensible i personal que havia servit a Pruna a l’hora de crear els àngels (o millor dit, àngel) que decoren la capella del carrer Ganduxer. Aquesta noia és la Neus Ramon, la qual ara es troba custodiada per una desena d’àngels que li deuen alguna cosa més que la seva bellesa.
Un cop més recomano que si podeu aneu a veure aquesta exposició, i que si teniu ocasió de parlar amb la Neus, no dubteu a expressar-li les vostres impressions davant de les seves obres, quedareu encantats amb la seva conversa i amb la seva personalitat.

Article d'Oriol Bohigas a El País

TRIBUNA: ORIOL BOHIGAS
Política patrimonial de la República
La Fundación Caja de Arquitectos está publicando dos series de monografías que resumen diversos trabajos de investigación sobre temas de evidente interés para la cultura arquitectónica, aunque a menudo sean obras de divulgación difícil a través de los medios habituales. Últimamente ha salido un volumen sobre La conservación del patrimonio español durante la II República (1931-1939), obra del arquitecto valenciano Julián Esteban Chapapria, que viene a sumarse a la serie de trabajos publicados sobre la ingente política cultural de aquellos escasos años en que los gobiernos de izquierda tuvieron que luchar -primero en términos políticos y, al fin, en términos bélicos- contra una media España conservadora, anticuada, golpista y ferozmente represiva.
Lo más admirable de ese proceso fue la rapidez con que se tomaron las primeras decisiones para la protección del patrimonio histórico-artístico, una cuestión olvidada por la Monarquía y la dictadura a pesar de las advertencias y la oferta de ideas de los profesionales y los intelectuales durante la fase que podríamos llamar prerrepublicana. Todavía con un Gobierno provisional presidido por Alcalá Zamora -con Marcel·lí Domingo, ministro de Instrucción Pública y Bellas Artes-, en junio de 1931 se publica un decreto en el que se declaran 897 monumentos nacionales y se establecen diversas disposiciones no sólo para evitar la expoliación y los malos usos, sino para garantizar la conservación, la restauración y el estudio científico con un contundente método de control bajo la responsabilidad de especialistas nombrados por el ministerio. Es el paso fundacional de una nueva política de patrimonio que se desarrollará a lo largo del primer bienio republicano. Con los ministerios de Fernando de los Ríos y Francisco Barnés, esa política alcanza toda su envergadura con la aprobación de la Ley del Tesoro Artístico, adecuada a los principios establecidos en la reciente Constitución, complementada con una serie de medidas administrativas para asegurar la eficacia de su gestión. Como dice Julián Esteban, la estructura de los órganos encargados de la conservación del patrimonio obedecía a la organización de un Estado moderno: órganos políticos, como el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes; órganos consultivos, como el Consejo Nacional de Cultura y la Junta Superior del Tesoro Artístico; patronatos y órganos técnicos que permitían la participación de profesionales e intelectuales que ya habían mostrado su interés y sus conocimientos en los debates políticos prerrepublicanos y que habían conseguido los primeros intentos de salvaguarda patrimonial. Es realmente sorprendente y aleccionador ver desde la actualidad la emergencia e incluso la cohesión de una ciudadanía representativa, abocada al entusiasmo de la labor pública. Los arquitectos, los historiadores y los artistas fueron llamados a potenciar un sistema que ya se había presupuesto tímidamente en 1929: la división del territorio del Estado en seis zonas de actuación, cada una bajo el mando de un arquitecto conservador, nombrado según sus méritos personales y no incluido en el funcionariado. Esos arquitectos se mantuvieron con escasas adecuaciones hasta la Guerra Civil: Ferrant, Ríos, Martorell, Moya, Gutiérrez Moreno, Torres Balbás. A ellos se deben las distintas actuaciones patrimoniales del periodo y la creación de un ámbito profesional especializado en la restauración, aunque ahora algunos de sus resultados puedan discutirse atendiendo a puntos de vista más actuales o quizá a unas tendencias hacia polémicas subsidiarias. Julián Esteban dedica buena parte del libro a analizar la obra de esos arquitectos conservadores, lo cual es una aportación relativamente nueva, en la bibliografía bastante abundante sobre el tema, con estudios más generales, como los de Javier Tusell, Isabel Ordieres, Raquel Lacuesta, Antoni González y Alicia Altet, todos ellos debidamente referidos en este libro.

Este periodo de actividad intensa se frena durante el segundo bienio -el llamado Bienio Negro-, marcado por los gobiernos de derechas que se impusieron con las elecciones de 1933, hasta el extremo de que en 1935 se suprime la Dirección de Bellas Artes, después de unos titubeos políticos que comportan la presencia sucesiva de nueve ministros de Instrucción Pública a lo largo del tumultuoso bienio. Pero la política se recupera con el triunfo del Frente Popular aunque en circunstancias contradictorias y anormales: muy pronto, a partir de julio de 1936, en vez de preocuparse de la restauración del patrimonio existente, hay que intentar salvarlo; primero, de la destrucción masiva producida por las avalanchas revolucionarias crispadas por el alzamiento militar, y luego, de los bombardeos de esos mismos militares alzados contra la República. Aquí empieza, desgraciadamente, otra historia, sobre la que se han publicado ya bastantes investigaciones y se ha precisado mucha documentación. El libro de Esteban, al hablar de este periodo, se concentra especialmente en el episodio de Madrid y hace escasas referencias a Cataluña. Esa ausencia es bastante general en todo el libro, a veces justificada por la autonomía de las políticas catalanas establecidas o previstas en el Estatuto y, por tanto, consideradas fuera de ámbito geográfico. Menos mal que el episodio bélico de la defensa del patrimonio catalán dispone ya de una bibliografía abundante, aunque sea quizá demasiado dispersa. No obstante, hubiera sido interesante profundizar -y ofrecer comentarios críticos- en el análisis de esa descentralización territorial e incluso plantearla como un hecho especial -con sus ventajas e inconvenientes- de la política republicana en la defensa del patrimonio.

Oriol Bohigas es arquitecto.
El País, 2 d'abril de 2008

1 d’abr. 2008

Comentari de Froilan Franco

A continuació copio el comentari que Froilan Franco ha fet sobre la meva referència al seu escrit a l'Eco. He decidit col.locar-lo aquí ja que crec que la seva aportació al tema és prou important com per disposar d' una entrada directa. Jo en cap moment vull dir que Martino va tenir un enfrontament amb el GATCPAC, tot al contrari, ja que l'arquitecte va tenir un gran gest de bona voluntat al voler pagar del seu propi sou la factura del projecte escolar que l'Ajuntament de Sitges havia encarregat cap a maig de 1933 al GATCPAC, el qual va cedir l'encàrrec a l'arquitecte i membre del grup Ricard Ribas Seva, que un cop va presentar l'avantprojecte, el consorci el va aprobar el 19 de maig de 1933, oerò que finalment i per raons econòmiques va rebutjar i no va pagar els honoraris corresponents, nomenant a Josep Maria Martino com a nou arquitecte encarregat d'aquest projecte d'Escola Graduada.
Si llegim les moltes cartes que s'envien entre l'Ajuntament, el GATCPAC, Martino i el Col.legi d'Arquitectes, ens adonem del "bon rotllo" que hi havia entre Martino i el grup. Ell patia pel fet d'estar implicat per les dues bandes, i volia fer quedar contents a tots. Si tinc temps, els propers dies intentaré transcriure aquestes cartes per fer més clara la qüestió.
Sento si no vaig ser prou clara en el meu anterior escrit, i que amb aquestes puntualitzacions tot quedi solucionat.

Moltes gràcies pel comentari, i ja tinc ganes de llegir la segona part del seu article, per poder saber més coses sobre Martino, l'arquitectura i Sitges.


Gràcies Beli-.És un comentari al meu article agradable i sincer-.Sobre el GATCPAC i en Josep Maria Martino y Arroyo,sembla que no hi coincidim-.L'Eco de Sitges publica la segona part-.Per a mi l'enfrontament d'en Martino amb l'Ajuntament és la realitat però per una factura dels Honoraris del projecte arquitectònic escolar,és a dir,jo veig cap enfrontament entre el GATCPAC i en Josep Maria-.Precisament és el GATCPAC qui acull en Martino a Barcelona,com a soci-.´Per tant hi aprofundirem una mica més-.Gràcies,Beli-.