31 de març 2008

Casa de la Senyora Josefa Casacuberta, projectada per Adolf Florensa l'any 1945

Avui tinc que fer una rectificació en aquest post. Gràcies a en Jon, un lector del bloc, els meus ulls s'han obert a la realitat. Les fotografies que publico a continuació pertanyen al xalet Villa Capri, edifici que l'any 1945 va construïr a Sitges l'arquitecte Adolf Florensa per encàrrec de la senyora Josefa Casacuberta. El xalet, actualment en rehabilitació, esta situat al Passeig Marítim i destaca per la seva magnificència i per la utilització d'un estil clàssic que s'allunya de la tendència racionalista i de vanguarda que dominava el panorama arquitectònic europeu, i que a Sitges va tenir com a principal representant a Coderch.
Actualment aquest edifici té afegit un front que m'ha fet trontollar el cap fins avui. En les fotografies que il.lustren aquest text, no hi apareix aquest element decoratiu. M'imagino que aquest va ser incorporat posteriorment amb la voluntat de donar importància a la façana que dona al Passeig Marítim, una solució que s'allunya de la tendència que va dominar el disseny de xalets a Sitges, on es posava l'entrada principal de la casa en una façana lateral, per així permetre gaudir des del saló principal de les magnífiques vistes del mar, mitjançant terrasses i glorietes.




Posted by Picasa

MARTINO, ELS GRUPS ESCOLARS I EL GATCPAC

A L’Eco de Sitges d’aquesta setmana, 29 de març del 2008, Froilan Franco publica un article titulat “Josep Maria Martino i Arroyo versus Josep Anton Martino i Carreras”, un escrit que per raons de llargària no reproduirem totalment en aquest bloc. Franco, que es presenta com “ a estudiós dels dos arquitectes municipals, però dels seus projectes arquitectònics de Grup Escolar a Sitges en règim graduat....”, fa un repàs pels diversos projectes que els dos Martino (pare i fill), van rebre al llarg de la seva carrera arquitectònica.

Tot i que no tinc res en contra de la persona i l’obra de Josep Anton Martino, tot al contrari ja que les vegades que m’he posat en contacte amb ell sempre ha estat una persona molt amable i predisposada, en el comentari de l’article de Froilan Franco deixaré de banda aquest per centrar-me en l’obra de Josep Maria Martino, en l’estudi del qual estic centrada actualment.

En primer lloc fa referència a les dificultats viscudes per Martino a l’hora de dur a terme el projecte del Grup Escolar Santiago Rusiñol durant els anys de la República, un treball que es va fer impossible amb l’arribada de la guerra civil l’any 1936.
Diu que l’any 1923, l’ajuntament presidida per Josep Planas i Robert, va promoure la construcció d’un nou Grup Escolar que complís totes les ordenances dictades des del Ministeri d’Instrucció Pública, entre les que destacava la creació d’espais aptes i higiènics per als nens.

Josep Maria Martino, que en aquells moments era l’Arquitecte Municipal de Sitges, va rebre l’encàrrec de dissenyar aquest projecte. Segons Franco un cop realitzats tots els estudis pertinents, Martino va informar-ne a la Sala de Juntes, la qual un cop estudiat el projecte van manifestar que es tractava d’una obra necessària però que en aquells moments l’Ajuntament no disposava dels diners per dur-lo a terme.(Aquesta excusa em sona).

Fins aquí el que ens explica el senyor Froilan Franco, però el més interessant dels projectes escolars a Sitges el trobem en el proposat pel GATCPAC a principis de l’any 1933. Un cop més, aquest no es va poder construir per raons econòmiques. A l’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona es conserven documents molt interessants que fan evidents les dificultats que va tenir que viure Josep Maria Martino a l’hora de donar la cara davant del grup d’arquitectes del GATCPAC quan l’Ajuntament de Sitges va decidir que finalment no es construiria el projecte realitzat per aquets, un encàrrec realitzat directament pel consorci. Si fem una ullada ràpida a aquestes missives creuades entre el GATCPAC, l’Ajuntament de Sitges, el Col·legi d’arquitecte i Josep Maria Martino, ens adonem del mal rotllo que es va crear, fins al punt de que Martino es va veure obligat a proposar al GATCPAC de pagar ell mateix i del seu sou com a Arquitecte Municipal de Sitges, els honoraris de l’avantprojecte que aquest grup havia realitzat per a les Escoles.

En una de les darreres cartes d’aquest conflicte, hi trobem una declaració que per mi, com estudiosa de Martino, m’és molt interessant. L’arquitecte era soci del GATCPAC, un fet destacat, ja que es tractava d’una associació d’arquitectes espanyols i catalans, que lluitaven per la modernització de l’arquitectura. En altres articles publicats en aquest bloc, el GATCPAC està explicat amb detalls i exemples.

16 de març 2008

MATÍ DE RECORDS I VERSIONS



Aquest matí de divendres, per raons laborals he anat a fer una visita al Dr. Bassegoda, director de la Càtedra Gaudí. El dia s’ha aixecat esplèndid i la idea de passar una estona amb el gran expert de l’obra i la persona de Gaudí en un dels espais més màgics de la ciutat de Barcelona, les cavallerisses de la Finca Güell, m’ha fet afanyar-me per poder arribar amb temps al meu destí.

Ja davant de la magnífica porta de ferro forjat que barra el pas al Jardí de les Hespèrides dissenyat per Gaudí com a homenatge al gran poeta Jacint Verdaguer, el qual va passar llargues temporades en aquesta casa, he vist que tot no era com sempre. Un cartell avisava que des de feia un mes la nova Càtedra Gaudí, amb tot el seu fons documental, s’havia traslladat a la seva nova seu al tercer pis de l’antiga biblioteca de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Així doncs aquell espai emblemàtic que des de feia més de cinquanta anys ocupava el Dr. Bassegoda acompanyat de llibres i records referents a Gaudí, i sempre sota la vigilància del gran drac de ferro que flanquejava la porta d’entrada a la Finca, s’havia vist substituït per un edifici que d’encant i bellesa en té més ben poc.

Un cop a la nova seu de la Càtedra m’he retrobat amb l’ambient que ja es vivia a seu espai anterior. La mateixa taula, les cadires incòmodes però plenes d’anècdotes, el desordre ordenat dels llibres i documents, ubicacions que nomes coneix el Dr. Bassegoda, que per això n’és “l’amo i senyor”, els bustos de Gaudí, els plànols emmarcats....., amb una ullada ràpida sembla que tot ha estat traslladat però enseguida ens adonem que falta alguna cosa. Quina??? Doncs la rebuda que els gossos del Dr. Bassegoda et feien un cop entraves als jardins de la finca Güell, una presència constant que per raons obvies no es troba en les dependències de la biblioteca.

En un despatx molt lluminós, el Dr. Bassegoda hi ha situat el seu nou lloc de treball on s’ha volgut envoltar de les seves propietats com el seu escriptori americà, la taula de reunions o els llibres més personals. L’arquitecte em rep amb la seva amabilitat de sempre. Fa alguna broma sobre el nou lloc de treball i principalment es refereix a la calefacció. Aquest comentari em recorda els matins d’hivern que vaig passar a l’antiga Càtedra, on dins hi feia més fred que fora, i tots els que hi treballàvem no ens trèiem ni els guant, ni les gorres ni les jaquetes. No hi havia pensat fins avui, però ara em ric pensant en de la pinta que deuríem fer tots aquells remena llibres, i que deurien pensar els grups de japonesos que cada dia venien a visitar l’obra de Gaudí (més val no saber-ho).

Desprès de repassar els meus texts per a un nou llibre d’Antoni Gaudí, no vaig poder-me estar de preguntar-li al Dr. Bassegoda si sabia alguna cosa sobre Josep Maria Martino. Ell molt divertit em diu: Jo se l’anècdota de la bufetada que Coderch li va donar a Gaudí. Segons Bassegoda, Coderch va arribar a l’Ajuntament (ell diu que de Barcelona) i quan va arribar on estava Martino, li va etzibar dos mastegots ja que Coderch s’havia enfadat amb Martino perquè aquest li havia tret un client amb el que treballava des de feia temps. Diu el Dr. Bassegoda que Martino va marxar corrents i sense dir res, i que a les escales es va trobar un altre treballador de l’Ajuntament que li va dir: “on vas tan ràpid, sembla que t’hagin fotut dues bufetades”.
Desprès de la versió de l’arquitecte Leopoldo Gil Nebot que vaig comentar l’altre dia, i la del Dr Bassegoda, passes com passes i fos on fos, sembla més que evident que aquest episodi és real, i que va tenir un gran ressò entre els arquitectes d’aquell moment.

Ja per la tarda a Sitges, vaig llegir l’Eco de Sitges, i un cop més Vicenç Morando fa referència al ja més que comentat afer, el qual podríem batejar “La Guerra de los Dos”. Morando diu que l’altra dia un sitgetà li va dir que anàvem errats amb els fets, i que va ser Martino el que li va donar el mastegot a Coderch. Tot i que aquesta versió capgira totalment amb les que hem conegut fins avui, no em queda més remei que anar a les fonts de primera mà, els fills dels dos protagonistes, i prometo que un cop tingui la seva resposta us la comunicaré per així tancar el darrer capítol d’aquest culebrot. Espero que les versions siguin les mateixes i que no s’enredi més la troca, que crec que ja seria impossible desenredar.

Així doncs no em queda més que dir-vos fins a la propera.

7 de març 2008

UNA BUFETA A MARTINO: PASSAT I PRESENT

Vicenç Morando, a l’article que va escriure a l’Eco fa unes setmanes es preguntava sobre qui era el “regidor de l’Ajuntament de Sitges” que va rebre una bufetada de mans (mai millor dit) de l’arquitecte Coderch.

Per el meu estudi sobre Josep Maria Martino, ja temps li vaig preguntar a l’arquitecte Leopoldo Gil Nebot si sabia alguna cosa sobre Martino, i la resposta va ser: “Poca cosa, només que Coderch li va donar una bufetada. L’Escola (referint-se a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona), n’anava plena”. Així doncs crec que amb aquestes paraules el dubte de Morando queda una mica més clar. Com a mínim, jo crec firmament amb les paraules del senyor Gil Nebot, afirmacions que m’han arribat de boca d’altres del meus interrogats. Evidentment documentar gràficament o literàriament aquest tipus d’esdeveniments és gairebé impossible, fet que m’impedeix assegurar al cent per cent la veracitat de l’episodi.

Però sí que sabem que entre Martino i Coderch, tot i ser dos grans arquitectes que van realitzar importantíssims projectes, hi havia molts punts, principalment polítics, que els allunyaven.
Josep Maria Martino Arroyo(1890-1957) va ser arquitecte municipal de Sitges des de 1916 fins a principis dels anys 40. Durant aquests anys va construir nombrosos edificis, tant dins del nucli urbà com al sector de la ciutat-jardí de Terramar, projecte que va dirigir a partir de l’any 1919 sota la protecció de Josep Armengol, promotor d’aquesta gran idea. És a l’actual Passeig Marítim de Sitges on trobem els bonics xalesta noucentistes que tanta elegància i bellesa donen al sector.
Juan Antonio Coderch de Sentmenat (1913-1984) també va ser arquitecte municipal de Sitges entre 1942 i 1945. Durant aquests anys va realitzar pocs projectes a la vila, però posteriorment va dissenyar obres molt destacades dins del l’arquitectura moderna com la casa Casacuberta (1945), la casa Josep Mirabent (1945), la casa Garriga Nogués (1947), les cases per a pescadors (1951) o la casa Catasús de 1956.

Com hem vist, arquitectònicament els dos van tenir una importància fonamental dins del catàleg del patrimoni arquitectònic de Sitges. Però, i la bufetada? Doncs aquesta, presumptament, va ser donada per desavinences político-arquitectòniques.

Evidentment les tendències polítiques que un elegeix venen donades per diverses influències, principalment per vivències personals. Degut a que entre Martino i Coderch els separava una generació, els fets de la guerra civil els van afectar de manera diferent. Quan va esclatar el conflicte bèl·lic, Martino ja era un home de mitjana edat amb idees clares i fonamentades, fent que tingués una inclinació més republicana. Pel que fa a Coderch, aquest va viure la guerra sent un noi de vint i pocs anys, i como molts de la seva generació, va acceptar les idees imposades pel regim franquista. Durant els seus primers anys com a arquitecte va rebre diversos encàrrecs del govern de la dictadura, arribant a dissenyar un projecte per als caiguts de la Falange a Valladolid. Però també hem de tenir en compte que tot i la seva tendència política, aquells que el conegueren el defineixen de radical, però sempre deixant clar la facilitat de dialogar amb ell, i la seva capacitat d’acceptar el que l’envoltava. Laboralment va ser capaç de trencar amb l’arquitectura estricta i monumental fomentada des de el regim, i fundar durant la dècada dels anys 50 el Grup R juntament amb arquitectes ideològicament oposats com Sostres, Moragas, Pratmajor, Martorell o Bohigas, entre altres. Aquest col·lectiu reivindicava la necessitat d’anar contra l’arquitectura oficial optar pel Racionalisme, tendència constructiva que tenia un fort ressò a la resta d’Europa.

Personalment aquesta unió amb persones d’ideologies contraportades la trobem amb l’elecció dels seus amics entre els que destaca la persona del Mossen Ballarín o el pintor Tàpies. A Sitges l’arquitecte també va tenir un nombrós cercle d’amistats entre ells Josep Mirabent i Magrans, el qual li va encarregar el projecte de casa seva al carrer Sant Mus l’any 1945.
Bé, doncs la bufetada que Coderch li va donar a Martino ve d’una disputa relacionada amb la plaça d’arquitecte municipal de Sitges, controvèrsia que es va veure incrementada per la divergència ideològica entre els dos arquitectes, i per la situació de dictadura que vivia el país. I que cadascú faci la lectura que vulgui.

Però entre Martino i Coderch hi ha un altre fet diferencial. La persona i l’obra de Coderch han esdevingut protagonistes de gran número de llibres, articles, exposicions i homenatges. Les seves obres són conegudes mundialment i elogiades pels grans arquitectes. En contra, Josep Maria Martino no té cap llibre sobre les seves cases, ni ha pogut gaudir de l’exposició que es mereixia. Per segona vegada, Coderch li ha passat la mà per la cara, i més que una bufetada, el guanya per “palissa”. Aquí també podeu fer la lectura que vulgueu.