25 de febr. 2008

Crònica Local. Vicenç Morando

MARTINO, FLORENSA, CODERCH I SITGES

Després de la ressaca carnavalera – de la qual cadascú n’haurà de treure les conclusions oportunes- retrobo, de nou, la pau del passeig marítim, a partir de la benvinguda col·laboració d’un lector, que, per altra banda, ha despertat la curiositat de la secció. Com comentà Joan Yll en el seu dia, això de la correspondència informàtica és un gran què, i més quan es reben aportacions tan benintencionades com és el cas que em permetré explicar-los avui. Arran de l’article dedicat a Josep Maria Martino- gràcies Beli, espero que l’exposició esdevingui una realitat- el futur, i vull creure que feliç propietari de “Villa Capri”. M’envià un cordial correu electrònic, amb un grapat d’informacions interessants, que, amb el seu vist-i-plau, m’agradaria compartir-les. La primera d’elles ve relacionada, ves per on, amb la pròpia autoria de l’edifici, que m’asseguren – i ho crec- que no és de Martino, sinó de l’arquitecte Adolf Florensa, segons consta en una placa de marbre fixada a la façana del costat Barcelona, que serà reposada un cop sigui rehabilitat l’exterior del conjunt. Estiro el fil. Nascut a Lleida, Florensa fou, a més del responsable de les restauracions del monestir de Poblet o de la catedral de Vic, arquitecte municipal de Barcelona des de mitjans dels anys vint, i és precisament a la capital on pot trobar-se un dels exemples més referenciats de la seva arquitectura, com és la senyorial Casa Cambó, encarregada pel líder de la Lliga a la dècada dels anys vint del segle passat, i construïda a la Via Laietana, 30. Més apropo nostre, l’arquitecte també dibuixà alguns projectes per satisfer encàrrecs sitgetans, dels quals el cronista no ha tingut temps de certificar si tots es van dur a terme, però si pot dir-los que són consultables a l’arxiu del col·legi d’arquitectes de Barcelona. Entre ells els de les dues propostes per a la casa de Jaume de Semir (1929), les tres que féu per a la de Josep Maria Casabó (1929-32), o el disseny per a la de Josefa de Casacuberta, aquestes darreres situades a primera línea de mar.

Seguint el fil del e-mail del meu interlocutor, li pregunto si l’arquitecte encarregat de l’actual reforma de “Villa Capri”, Josep Antoni Coderch i Giménez, és el fill del gran Josep Antoni Coderch i Sentmenat. I m’ho confirma. De nou, el cronista es permet una petita carambola, perquè Coderch, el pare d’algunes de les cases més significatives de l’avantguarda arquitectònica del segle XX, a més dels sinuosos edificis Trade, de les torres de La Caixa a la Diagonal, o de la celebèrrima làmpada de làmines de fusta – que encara pot adquirir-se, per 470 euros, en un dels establiments barcelonins de més volada- fou, en els seus inicis, vers el 1942 i el 1945, arquitecte municipal de sitges. Aleshores, com durant tota la seva trajectòria professional, ja mostrà, en la redacció del projecte de vivenda pública destinada a la zona de les Forques, un evident interès per aprofundir en un model de vivenda molt mediterrània, blanca, blanquíssima, ordenada, fins a cert punt austera en l’aparença, sense artificis i, sobretot, humana i perfectament integrada en l’assolellat entorn del nostre paisatge. Anys després, Coderch bastiria a Terramar algunes mostres especialment destacables d’elegància discreta i sòbria, com les cases Catasús o Gili, de planta única i modernitat intemporal, molt difícils de contemplar des del carrer, per mor de les bardisses.
Més enllà de poder constatar fins a quin punt a Sitges li manca una eina de difusió, es digui opuscle, llibre, conferència, exposició o article, que inclogui totes aquelles mostres d’art que, més enllà del Modernisme i Rusiñol, han deixat empremta a la vila, en aqueta mínima recerca documental propiciada per la missiva inicial relacionada amb Villa Capri, m’ha cridat molt l’atenció un article aparegut a “La Vanguardia” del 20 de Febrer de l 2006, on s’explica una història singular, que, de nou, té relació amb Sitges.

Qui la va fer pública és Federico Correa, arquitecte, professor, deixeble i col·laborador de Coderch durant molts anys. A partir de l’entrevista realitzada per Josep Massot, Correa confessà el següent: “ Se ha sido injusto con Coderch; combatió, sí, en el bando de los vencedores, pero jamás se aprovechó de ello, y enseguida se alzó en rebeldía, como en el famoso episodio de las dos bofetadas a un concejal de Sitges: era de una rectitud moral muy grande”. El món és un mocador. Si aquest episodi que relata Correa és tan cert com donen a entendre les seves paraules, servidor no pot més que preguntar-se sobre qui fou el regidor sitgetà que va rebre els dos mastegots de Coderch, quan succeí el fet, i quin podria haver estat el motiu, per a que els cops substituïssin les paraules.... Si algú pot aclarir l’entrellat, aquesta secció estarà encantada de tancar la incògnita, sense fer-ne més transcendència de la que té. Arribats a aquest punt, però, hom no pot més que testimoniar el valor que, de vegades, cobren les puntualitzacions d’aquelles i aquells lectors que ajuden a millorar la discreta tasca del qui escriu. Ho agraeixo enormement. Per cert, la intenció de la propietat de Villa Capri es respectar, amb la màxima fidelitat, l’esperit original de la casa. Així ho espero, i més si tenim en compte que, malauradament, almenys a Sitges, més d’una restauració ha acabat en modificació. Vostès ja m’entenen, i els arquitectes també. [...........].

L’Eco de Sitges, 23 de febrer de 2008

NURILLAR

Posted by Picasa

Quadern de Camp. Toni Sella

SABER CONSERVAR

El periodista Manuel Ibáñez Escofet, mestre de generacions en el seu ofici, va encapçalar les seves memòries amb una frase delicada i també punyent: La memòria és un gran cementiri. El títol pot tenir doble interpretació: mirar enrere sempre acaba essent un exercici protagonitzat pels coneguts que ja no hi són. Però també és cert que mirar es endinsar-se per una vasta teranyina en la qual els delicats fils són els records i els espais que els separen, les àmplies llacunes de l’oblit.
El mateix que passa amb la memòria, passa amb el paisatge i, més cruelment encara, el nostre paisatge, amb el patrimoni tangible i intangible que hem heretat i ens ha vist créixer. I és pertinent recordar-ho, ara que entrem en una nova etapa de desenvolupament dels instruments d’aquell pla general que tant va costar d’aprovar per consens: l’elaboració del catàleg de patrimoni de la Vila- o pla especial-, catàleg que, per cert, substituirà el redactat el 1991 i que no va acabar d’encaixar ni agradar pràcticament a ningú, ni als partidaris de la preservació estricta ni als professionals de la demolició més radical.
Potser per fer honor al patró sant Bartomeu, el paisatge sitgetà ha perdut moltes tires de pell en els darrers vint anys, una època en la qual ja no es pot parlar de falta de sensibilitat social vers el patrimoni urbà. I, malgrat tot, estem de sort. Diu el refrany castellà que quien tuvi i retuvo, guardó para la vejez. És el que ha passat i, probablement, ha salvat Sitges de la crema absoluta.
Vist des de la perspectiva actual, sort de la Vila fou l’embranzida de finals del segle XIX i el dinamisme de les primeres dècades del segle XX, a part de comptar amb l’església parroquial més ben situada de la costa catalana. La reconversió de bona part de l’antic barri medieval en el conjunt de Maricel, seguint l’esperit iniciat amb el Cau Ferrat; la iniciativa de plantar el generós passeig Marítim – antiga avinguda del Turisme- i el disseny harmoniós de la urbanització de Terramar suposaren un antídot poderós contra la barbàrie edificadora que planà per les costes del país, a partir de la dècada de 1960, en ple desarrollismo franquista i havent descobert el país les bondats econòmiques del turisme de massa.
De la mateixa manera que la netedat és un gran senyal de civilització, saber conservar és un testimoni viu del sentit estètic d’una col·lectivitat. Certament, la sort en la història juga un paper gens menyspreable en el resultat final de la conservació. Les guerres o les calamitats poden endur-se per endavant els més alts sentiments estètics, però al marge de la sort, el grau de civilitat continua manifestant-se en la capacitat de preservar el passat.
La ciutat de Praga és un clar exemple d’aquesta barreja d’història, sort i civilitat. Assegut en algun dels seus preciosos cafès modernistes- el cafè Europa o Plzenská,-, resulta fàcil sentir-se imbuït de l’esperit, si es vol eteri, d’aquella Europa culta, creativa, dinàmica i rica que forma part de les millors imatges que es puguin tenir de l’anomenat vell continent. Una imatge potser no del tot real, però sí veritable i confortabilíssima.
Sitges ni ha esta ni és Praga, evidentment. I no només perquè la capital txeca es troba al cor de l’Europa freda i donada a la cervesa i Sitges no és capital i s’enclava en el més pur paisatge mediterrani, cultivat amb la cultura del vi. Sitges ha perdut massa tires de pell en el viatge del temps. No es tracta d’una excepció en el seu entorn. En general, tot el país ha passat pel mateix calvari, la qual cosa no permet sentir.-se massa orgullós de la pròpia identitat. Ara, però, hi ha una nova oportunitat per salvar, si més no, les relíquies i posar una mica d’ordre en els criteris que cal seguir perquè la memòria del nostre paisatge no sigui un cementiri complert.

L'Eco de Sitges, 16 de febrer del 2008

5 de febr. 2008

PASSA EL TEMPS I RES CANVIA (II)

Després d’un temps en silenci, que segurament molt hauran agraït, l’article que l’altre dia va publicar Vicenç Morando sobre la necessitat de realitzar una exposició que homenatgés l’arquitecte Josep Maria Martino, va ser per a mi un revulsiu. La veritat és que la indiferència demostrada per la societat sitgetana davant de les desfetes patrimonials i arquitectòniques viscudes aquests darrers anys en el nostre poble, ha fet que en molts moments estigui a punt de tirar la tovallola i que hagi arribat a pensar en passar-me al “bàndol enemic”. Però tot i això, els que encara creiem en les utopies ,som persones que ens costa donar-nos per vençuts.
Ja fa uns dies que hem deixat l’any 2007, i que la meva intenció de fer una exposició sobre l’arquitecte Josep Maria Martino abans de finalitzar l’any en que es commemorava el cinquantenari de la seva mort, no ha estat possible. Però com que crec que Martino es mereix un reconeixement públic espero que puguem realitzar una exposició durant l’any 2008. Buscaré la manera de fer una mostra amb la dignitat que l’arquitecte noucentista i les seves obres es mereixen. Potser l’Ajuntament de Sitges i el Consorci del Patrimoni no tenen pressupost per a realitzar una exposició i un catàleg ( no gaire extens i sense grans pretensions editorials) sobre la vida i l’obra de Martino, però crec que els polítics i les personalitats encarregades de defensar el nostre patrimoni artístic i cultural tindrien que fer un “mínim” esforç per buscar els diners que permetin aquest homenatge. Em sembla molt bé que des de l’Ajuntament de Sitges, la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya..... donin totes les facilitats per impulsar l’art contemporani. Envejo les mostres artístiques que disposen d’espais expositius tan especials com les sales del Miramar o l’antic mercat de Sitges, alhora que quedo admirada per la qualitat dels catàlegs que s’editen en aquestes exposicions.
Però com sóc molt tossuda, espero trobar altres sortides, ja siguin econòmiques o de col·laboració, amb les quals estic segura que aconseguirem muntar una “gran exposició” mitjançant la qual podrem conèixer un dels moments arquitectònics, culturals, socials i artístics més brillants que mai ha viscut Sitges: 1919-1934.
Tal i com ja va avançar Vicenç Morando, a Sitges sembla que tot segueixi igual: la casa del carrer Joan Tarrida segueix de color blau “pitufo”, la del carrer Sant Bartomeu cantonada Sant Gaudenci encara conserva el blanc impol·lut que li van atorgar fa uns anys...... Però també hi ha coses que han empitjorat: l’edifici de telègrafs segueix amb la degradació, al igual que la Residència Helvètica i molts altres edificis catalogats que es troben en greu perill de conservació. Per cert, ja fa més d’un any vaig preguntar a les autoritats pertinents, sobre quin era el futur d’algun d’aquest edificis. Em van parlar del projecte que existia per a convertir la Residència Helvètica en un hotel de luxe, nou ús que comportaria la restauració d’aquest magnífic edifici. Han passat els mesos i res de res, ja que la casa segueix el camí cap a la seva destrucció total, situació que potser ve propiciada per projectes distants als explicats per les autoritats locals.
Davant de tantes desgràcies, una bona actuació que no podem deixar de comentar, des de fa pocs mesos, una de les primeres cases que es van construir l’any 1919 al Passeig Marítim, la de Francesc Armengol, ideòleg de la urbanització del sector Terramar, ha tornat a lluir un el color blanc a les façanes, deixant de banda la tonalitat rosa que durant molts de temps deshonrava la bellesa d’aquest singular edifici. També han desaparegut els grans relleus decoratius que algú va col·locar amb bona voluntat, però amb dubtós gust.
I ara toca el meu tema preferit: la casa de Nurillar del Passeig Marítim. Aquesta si que ha sofert canvis, i la seva “grandiositat” arquitectònica sembla competir amb la casa ( de nova planta i de monumentals columnes) que s’està construint en un solar situat a primera línia de mar, molt a prop de Terramar., un “colossal” edifici, que s’allunya de la tendència arquitectònica contemporània que pregonen els grans arquitectes actuals. Davant de la visió de l’estructura inicial d’aquesta casa sembla que la persona que ha aprovat aquest projecte s’hagi vist vivint a Beverly Hills. Però que no veu quina és la tipologia de cases unifamiliars que hi ha al Passeig Marítim i a les zones del Vinyet i Terramar? Veus com necessiten una exposició sobre Josep Maria Martino i la urbanització del sector de Terramar?
Tornant al tema de Nurillar. Tot i que Vicenç Morando diu que el regidor d’urbanisme li va assegurar que la casa complia amb totes les normes urbanístiques vigents, hi ha diversos aspectes constructius que em fan dubtar d’aquesta afirmació. A primera vista les diferències entre la casa original i l’actual són diverses: l’alçada, el volum, els materials de construcció, “variacions” que han afectat greument a la casa posterior, petit edifici que originàriament formava part del conjunt residencial del Nurillar. Per al propietari d’aquesta petita construcció adjacent, una gran pantalla de formigó s’ha convertit en la principal vista del seu jardí.
Si mirem l’informe tècnic relatiu a les obres que s’estan executant en aquest edifici, entre moltes dades significatives sobre el procés fraudulent a l’hora de realitzar aquesta “suposada reforma”, en les conclusions llegim:
“les obres que s’estan executant, a l’empara de la llicència atorgada i amb informe favorable de la Comissió Territorial de Patrimoni Cultura de la Generalitat, estan d’acord amb l’esperit del PEPPACS (Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg de Sitges), en el sentit de mantenir un exemple d’arquitectura racionalista de Sitges (amb la reconstrucció fidel del mateix, garantint amb nous materials i tècniques constructives el seu manteniment), tot incorporant, a la vegada, una ampliació (ja existent abans de l’enderroc) que no fa malbé la imatge de l’edifici catalogat però que permet el seu ús com habitatge unifamiliar, la qual cosa garanteix la seva conservació i manteniment”.
És clar que l’actual edifici no té res a veure amb el Nurillar racionalista que Josep Alemany va idear l’any 1934. El descomunal volum, la gran alçada, la complexitat dels materials utilitzats, les baranes, i principalment el terrat-pis que s’ha afegit i que no existia en la casa original i del que no hi ha cap constància en la fitxa de l’edifici del Catàleg del Patrimoni del que tant es parla des de l’Ajuntament, han fet que es perdi tota l’essència d’un edifici únic i singular, en el que les formes simples i les dimensions proporcionades l’havien convertit en un interessant exemple de l’arquitectura avantguardista.
Davant de cada una d’aquestes afirmacions jo no puc fer res més que dubtar de la veracitat de totes elles, i pensar que aquí hi ha alguna cosa, que per la meva bona fe, se m’escapa. Així doncs, aquí deixo les meves reflexions i els meus dubtes, principalment el de si val la pena o no seguir lluitant per la conservació del nostre patrimoni, batalla en la que, per sort, compto amb un aliat, que al igual que jo, utilitza la lletra per denunciar quan és necessari i exaltar quan és just.

Beli Artigas Coll
http://www.criticartt.blogspot.com/

El Eco de Sitges, 2 de febrer de 2008