14 de gen. 2008

ARTICLE DE VICENÇ MORANDO

HA PASSAT L'ANY MARTINO

I aquí seguim in albis. M'agafo, de nou, a la intenció d'alguns sitgetans de poder realitzar una exposició commemorativa a l'entorn del qui fou pal de paller en la creació d'aquesta imatge arquitectònica, d'un cert classicisme kitsch però intemporal, de la nostra façana marítima, El dia de reis del 2007 s'esdevingué el cinquantenari de la mort de l'arquitecte del Prado, de l'antic escorxador, de l'Autòdrom, i les celebracions de l'any Rusiñol han escombrat el seu record, com el de Mozart ha escombrat el de Salieri. Tant de bo pugui recuperar-se el fil, malgrat quedi enrere l'efemèride, bàsicament perquè Sitges no es pot permetre oblidar un dels noms de capçalera en el seu desenvolupament urbanístic contemporani.
Existeixen poques aproximacions biogràfiques que ens acostin a l'arquitectura sitgetana posterior al Noucentisme, I es cert que hi ha exemples paradigmàtics que mereixen una difusió molt més àmplia de la que han gaudit fins avui. En aquest sentit, qui signa es confessa un fidel seguidor dels articles de Beli Artigas, a l'entorn d'aquest període ben poc abordat per la historiografia local, malgrat continuï despertant l'interès de molts dels nostres convilatans- en especial dels més joves- encuriosits encara avui per edificis com el barco. Amb indignació manifesta, les darreres reflexions de la Beli, que deixa per escrit a la Palla del passat Sant Jordi una glossa excel·lent sobre Martino, se centren en les obres que s'estan fent a la casa Nurillar, una creació de l'arquitecte racionalista Josep Alemany, datada el 1934, i situada al passeig Marítim, 36, al costat mateix de la recentment reformada - amb l'addició d'unes golfes no massa estètiques -Villa Carmen. El cas és que la nova Nurillar ha crescut respecte la seva antecessora, enderrocada el 2005, com han crescut les altres dues esmentades. Perquè ha crescut? Ai làs! Qui ho sap? El regidor d'urbanisme Armand Paco, em comentava fa dies que, després del llarg període en el qual els treballs a la casa restaren aturats, per no complir amb la normativa, tot el que es fa ara té el vist-i-plau de la Generalitat. Per tant, res a dir, malgrat que hom consideri comprensible l'enuig de la historiadora de l'art sitgetana, quan s’interpel·la sobre com és possible que ningú no vegi il·legalitats en una reforma que es mostra prou allunyada de l'estructura inicial, tot i que encara se'n pugui identificar algun aspecte. Davant de l'evidència, i tot aprofitant aquests dies d'un cert relax existencial passeig amunt passeig avall, prefereixo fer bandera d'una sentència personal: Entre una casa abandonada i una de reformada em quedo amb la segona. Desprès s'hi podrien afegir mots matisos, entre els quals hi hauria, òbviament, el del respecte a l'esperit original dels edificis, i més si es té en compte que estem parlant d'uns béns patrimonials. En qualsevol cas, i davant de tantes aberracions que han crescut en el sitges dels darrers temps - i les que ens deuen quedar per veure- voldria prioritzar la part més positiva d'aquestes actuacions - que, per altra banda, suposen inversions econòmiques no assumibles per una majoria- en el benentès que dono per segur que s'ajusten a la legalitat, perquè sinó això ja seria un altre parlar.
Amb tot hi ha motius per a l'esperança. Aquesta secció vol recordar bones pràctiques, ja esmentades en el seu dia, com a exemples a seguir de respecte a l'entorn. A la llista s'hi podrien ficar alguns dels nous edificis construïts al carrer de Sant Gaudenci, o el bloc del carrer Barcelona, cantonada amb Jafre, o la restauració de la casa Bartomeu Carbonell del Cap de la Vila, o la de la Llopis Torralba del carrer Parellades, cantonada amb Sant Pere, entre d'altres, que demostren fins a quin punt, si hi ha voluntat, els resultat poden fer goig de veure. L'última mostra que podria incorporar-se amb tots els mèrits al catàleg, sempre subjectiu, de preferències personals, seria la recentment descoberta restauració de la casa Manel Jacas i Forment, del carrer Port de N'Alegre, 2. Desvestit de les grans lones que l'han cobert durant tot el procés de maquillatge, l'edifici, datat el 1852 segons el llibre d'Isabel Coll -beneït sia el dia de la seva publicació- i recordat per molts pel plafó de rajoles amb la figura de Sant Magí - que encara encapçala una de les seves dues entrades, en record al que fou el seu segon propietari, germà del primer- llueix com mai. En conseqüència, no puc fer més que felicitar als responsables d'una feina esplèndida, que dignifica un entorn cada cop més estètic, gràcies també a l'esforç dels propietaris d'algunes de les finques del voltant. Valdrà la pena també esperar als resultats d'un altre projecte, que s'està executant travessat el llindar del monument al doctor Benaprès, com és el de la revifalla, després d'un munt d'anys d'abandó, de Villa Capri, al passeig Marítim 73-74, dissenyada, tu diràs, per Josep Maria Martino.
Malauradament, però, l'altre plat de la balança és ple de nafres i bunyols, que hom desitjaria resolts en la mesura del possible. Des de fa massa anys, al centre de Sitges hi ha petites joies que esperen l'orfebre que aconsegueixi recuperar-ne l'esplendor que tingueren antuvi. És evident que qualsevol intenció que puguin tenir els seus propietaris deu topar amb els condicionants que imposen els pressupostos astronòmics, però seria bo poder-hi reflexionar a la recerca d'una solució, abans el temps no imposi mesures d'urgència. La dita popular és prou explícita: Qui no arregla la gotera acaba arreglant la casa entera.
A la necessitat d'anar recuperant el nostre patrimoni arquitectònic, s'hi afegeix la de vetllar per a que l'existent no sigui objectiu d'accions qualificables, com a mínim, de poc respectuoses. Més enllà de la capriciosa i cridanera blavor, amb la qual es decorà la façana de l'antic hotel Sant Joan, per a gaudi d'alguns i dissort de molts, el cas més flagrant d'impunitat vers la norma ha estat, sens dubte, el viscut a la casa Joan Robert del carrer Sant Bartomeu, malnomenat Palauet Robert, víctima innocent d'una febrada d'interiorisme cool, que la disfressà amb una combinació de blanc, alumini i un terrat que de nit s’il·lumina amb unes tonalitats blaves que fan refrar. Si Lluís Marcé no va errat, les darreres notícies confirmarien que, gairebé deu anys després de denunciar-ho, els tribunals haurien donat la raó a l'Ajuntament, i potser els qui varen perpetrar la malifeta estarien obligats a esmenar-la. De moment, deixo sobre la taula les paraules del regidor, en espera d'una confirmació oficial que, de produir-se, seria un bon motiu de satisfacció.

El Eco de Sitges, 12 de gener de 2008