17 de des. 2008

Solo soy un ser humano..... en el país de "Nunca jamás"


Haig de confessar que ahir vaig anar al concert d’homenatge a Joan Baptista Humet una mica a cegues, o millor dit, “a sordes”. Des de fa un parell de mesos que he recuperat alguns discs d’aquest cantautor del que, exceptuant les seves cançons més conegudes, coneixia poc el seu repertori. Em vaig quedar meravellada per la bellesa de les seves lletres.

El Club o Sala Annexa del Palau Sant Jordi de Barcelona va reunir un gran nombre d’artistes de destacadíssim reconeixement per a recordar la persona d’Humet. Va ser un gran concert on tothom va gaudir de la veu i de la música de cantants com Joan Isaac, Moncho, Ana Belen, Joan Manuel Serrat, Víctor Manuel, Dyango, Maria del Mar Bonet, Maria Rossell.........

Va ser una nit de moltíssimes emocions i també de desil·lusions. Dalt de l’escenari alguns d’aquests artistes van demostrar que també eren persones, van voler cantar i dedicar unes paraules a la persona d’Humet. Altres, potser els més esperats pel públic que allà ens reuníem, van demostrar un cop més que els supera el narcisisme, i com sempre aquests només van ser dos: Llach i Serrat. Potser ells haurien d’haver cantat la cançó “Solo soy un ser humano”, i així entendre una mica més la vida "mundana".

Qui em conegui una mica sabrà que des de molt petita sóc una gran seguidora de Lluís Llach, i tot i que el que avui penso d’ell no em farà deixar d’escoltar les seves cançons, si que m’ho pensaré tres vegades a l’hora de defensar-lo. Ja sabíem que ell no cantaria, que només acompanyaria al piano, però al igual que Serrat uns moments abans, no va ser capaços de dirigir una paraula a aquell públic que tant els havia aplaudit la seva actuació. Ara penso que potser es van veure incapaços de demostrar la simpatia i la sinceritat d’altres convidats com Amparo Moreno que va escriure i llegir un preciós poema sobre Navarrés, poble que compartia amb Humet; la força de voluntat de Dyango, que va declarar haver patit un infart pocs dies abans, malaltia que no li havia impedit estar a l'escenari aquella nit; la bonhomia dels musics que tats anys l’havien acompanyat Humet dalt de l’escenari..... Però el que més em va sobtar va ser la NO presència de Llach al final del concert, quan totes les persones que havien participat a l'homenatge, es van reunir a l’escenari per cantar “Hay que vivir, amigo mio!!!”. El vaig buscar, i com jo, molts del públic, i ell no hi era........

Avui llegint informació del concert m’he topat amb la seva pàgina web, en la que molts amics i seguidors han deixat missatges a Humet, però el que més m’ha agradat ha estat el seu “Diari de Viatge” en el que ell es mostra tal com era, el que pensava, el que creia de la vida... però m'ha encantat un ecrit dedicat a "Campanilla i Peter Pan".....als que sempre cantarà des del país de “Nunca Jamás”.

Des d’avui Humet té una fan més i l’altra una de menys.

1 comentari:

Publica un comentari a l'entrada