10 d’oct. 2008

QUE EL PATRIMONI DE LA HUMANITAT NO ES MENGI EL PATRIMONI DE LA CIUTAT

Vista de la façana del Palau de la Música Catalana des de sota de la tribuna de la casa d'Antoni Millàs.

Edifici nou del Palau de la Música Catalana firmat per Oscar Tusquets.

Encara no em puc treure del cap les declaracions realitzades del polifacétic, i en aquest cas concretament, arquitecte Oscar Tusquests (Barcelona 1941/ títol d’arq. 1965) arran de la negativa de la Generalitat de denegar l’enderroc de dues finques per a construir-hi un nou hotel. En el comunicat escrit per l’arquitecte arran d’aquesta encertada i lògica decisió del govern, podem llegir frases tan pedant com aquesta: “La ciutat perd una oportunitat preciosa de la que la història ens en farà responsables”. Fets puntuals com aquest, amb pedanteries de tanta alçada, fan que un col·lectiu, sense tenir-ne cap culpa, quedi en evidència davant de tota la societat.

Finalment, i desprès de diversos mesos de polèmica, Oscar Tusquets no ha aconseguit el seu objectiu de fer desaparèixer dues cases del carrer Sant Pere Més Alt de Barcelona, just davant del Palau de la Música Catalana, per a construir-hi un modern hotel. Tusquets haurà de modificar el seu projecte original i “encaixar” l’hotel en un edifici modernista, obra del reconegut arquitecte Antoni Millàs i Figuerola, que va ser construïda l’any 1907, un any abans de que s’inaugurés l’edifici del Palau (1905-1908), de Domènech i Muntaner.
Entre les raons donades per Tusquets per tirar a terra l’edifici modernista hi ha la de que amb la desaparició d’aquest i altres edificis del voltant, s’hi construiria una plaça que permetria millorar la visió del conjunt escultòric realitzat per Miquel Blay, i que embelleix la cantonada del Palau. Doncs quan Miquel Blay va realitzar aquest magnífica obra, “La cançó popular”(1907), l’edifici de Millàs ja estava construït, així doncs, l’escultor sabia perfectament quin era l’angle de visió del que es disposava per admirar la seva genial obra.

D’Antoni Millàs a Barcelona es conserven moltíssimes altres obres a Barcelona com la Casa Iglésias (1899-1900) al carrer Mallorca 284, els planols de la qual estan firmats per Domènech i Muntaner, però que són obra de Millàs; la Casa Leandre Bru (1907) al carrer Pau Claris 155-156, o la Casa Pasqual (1911) al carrer Aribau 175-177.

Per sort, un grup de persones de gran pes cultural, artístic i social com són els acadèmics de Sant Jordi Francesc Fontbona i Joan Antoni Solans, la historiadora Mercé Tatjer o l’arquitecte Hubertus Pöppinghaus, juntament amb l’Associació de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella, han aconseguit que potser la ciutat perdi la oportunitat (preciosa o no, això s’hauria de veure) de tenir un hotel de Tusquets, però que no desaparegui un edifici destacat del patrimoni arquitectònic de Barcelona.

El títol del meu post no és original, ja m’agradaria, sinó que està tret de la carta que Francesc Fontbona, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, va enviar a la Vanguardia el passat dissabte 20 de setembre a propòsit d’un article de Permanyer l’edifici de Millàs. He preferit transcriure aquí tot el text i no només posar-hi l’enllaç ja que trobo és fonamental per entendre la necessitat de conservar EN BONES CONDICIONS, els edificis que conformen el nostre patrimoni.

CARTAS DE LOS LECTORES
La casa de A. Millàs
FRANCESC FONTBONA - Institut d'Estudis Catalans. Barcelona

Sobre el "vacío creativo" que Lluís Permanyer ansía en la calle Amadeu Vives (18/ IX/ 2008) me gustaría puntualizar ciertas cosas. La casa del arquitecto Antoni Millàs que está en la esquina de dicha calle con Sant Pere més Alt no es de valor artístico "harto discutible" como se dice en el artículo, sino un bello edificio modernista que si lo rehabilitaran en lugar de estar enmascarado y sucio como ahora está, luciría como lo que es: un ejemplo dignísimo de la arquitectura de su tiempo.
Acerca de su autor, Antoni Millàs, recomiendo a los lectores que consulten el artículo monográfico elaborado sobre él por Raquel Lacuesta en Revista de Catalunya,número 207, del 2005, donde podrán comprobar que es un arquitecto cuyo único defecto era no haber aparecido hasta entonces en la bibliografía. Vean algún día su imponente casa Farreras, de piedra de Montjuïc, en un amplio chaflán de Gran Via-Villarroel, y me agradecerán que les haya advertido sobre la existencia de este monumento arquitectónico barcelonés que muchos desconocen.

La casa ahora amenazada estaba ya construida y en funcionamiento con el Palau todavía inacabado, como se puede ver en una foto de la Ilustració Catalana del 16 de febrero de 1908. Allí se ve claramente como el Palau y la casa de Millàs forman un conjunto armónico de una misma época que no hay que romper ahora.
La verdad es que me cuesta entender por qué un amante de la ciudad como su cronista Permanyer puede descalificar el edificio en cuestión con tanto menosprecio.

Como puede ver el lector tal vez sea cuestión de opiniones y en este caso la mía no coincide para nada con la suya. Como dije hace unos meses en un artículo en El Temps (8/ VII/ 2008) a propósito de esto: "Que el patrimoni de la humanitat no es mengi el patrimoni de la ciutat".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada