19 de set. 2008

"Un dia. Mirall trencat": Made by Ricard Salvat


Ahir a la nit vaig anar a veure l’obra de teatre “Un dia. Mirall trencat”. Primer de tot us haig de dir que val la pena anar a veure-la, i segon, que no sóc la persona més indicada per “criticar” (sempre amb el bon sentit de la paraula), una obra dirigida per Ricard Salvat, ja que sempre vaig predisposada a que m’agradi. Les darreres obres dirigides per ell que havia anat a veure m’havien sobtat per la seva modernitat i valentia, principalment “Mika i el paradís” de Francesc Cerró, que es va presentar durant el més de novembre de 2006 a la Sala Muntaner de Barcelona.

Confesso que no m’he llegit la novel·la de Rodoreda, i que com a referent del text tenia la versió que es va fer a TV3 en format de sèrie. Ricard Salvat va més enllà, i tot i que en alguns moment l’obra és pot fer una mica llarga, hi ha molt punts que trenquen amb un el barroquisme de l’obra i que torna a aconseguir l’atenció de l’espectador.

L’escenografia i el vestuari són molt bons, i el dinamisme dels decorats ajuda a no perdre el fil de la història, un requisin indispensable davant de la gran quantitat d’amants, morts, fills, nus, sexe, cançons.... que hi ha al llarg de l’obra. Tot i això l’escenari del que disposava Jon Berrondo, autor de l’escenografia, és petit i dona a l’escenografia una certa sensació d’angoixa espaial. És aquí on reivindico la necessitat de poder representar obres com aquestes al Teatre Nacional de Catalunya. Si tots aquests decorats d’”Un dia. Mirall trancat” s’haguessin col·locat a l’immens espai que permet l’escenari del Teatre Nacional, Salvat hauria pogut treure molt més dels seus actors.

Destacar els paper femenins. Rosa Novell que està genial, Anna Sahunt aconsegueix treure’s de sobre el paper de la sèrie “Plats Bruts” i Rosa Vila dona credibilitat al seu personatge, sense oblidar les dues minyones i els nens. Potser he trobat més fluixos i menys creïbles els papers masculins, però elles ho compensen.

És tracta d’un clàssic que s’ha de veure, gaudir i no perdre’s cap detall, ja que Salvat no oblida la seva relació amb l’art i el simbolisme té una presència contínua al llarg de l’obra, com la preciosa imatge de l’abraçada entre Salvador Valldaura i Bàrbara, la violinista vienesa, que ens evoca directament a un quadre del pintor de Viena Gustave Klimt.

Però reitero que jo no sóc ningú per opinar sobre el treball d’aquests grans actors i menys sobre les decisions de Ricard Salvat. Així doncs que si podeu, no us la perdeu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada