30 de jul. 2008

LA UNIÓ FA UN BLOG AMB FONAMENTS

És un gust trobar persones que en saben tant d’arquitectura, però encara és més d’agrair que no tinguin cap problema a l’hora de fer partícips a tots dels seus coneixements. Així doncs, avui he volgut publicar en un post el comentari que Jaume Prat ha fet al meu bloc. Si aquest és interessant, no dubteu en llegir les altres aportacions que hi ha en alguns dels meus posts.
Gràcies a ell puc enriquir i a altres com Medit, aquesta pàgina pot esdevenir alguna cosa més que un projecte personal i individual.
jaume prat ha dit...
Felicitats!No tan sols per parlar de S'Agaró, un dels projectes fonamentals del noucentisme català, sino per parlar, també, del seu promotor. Josep Ensesa no tan sols fa s'Agaró. Prèviament deixa equipaments, habitatges i la seva pròpia casa a Girona (ara convertida en conservatori municipal de música, exemple interessant d'arquitectura clàssica a la carretera de Barcelona, ampliada pel propi Masó amb una interessant tanca noucentista).
La Senya Blanca, per bé que gairebé invisible des de la resta de S'Agaró, és encara l'edifici més bonic del conjunt, i la seva inexpugnabilitat la fa encara més atractiva. Remarcable és, també, la casa que Masó construeix per ell mateix, i molt atractiva da de Coderch. Assenyalo un més que probable error: el Francesc Falguera de que parlen a l'article és més probable que es converteixi en Eduard Folguera. Tot i que també hi va treballar Adolf FLorensa.
L'un va succeïr l'altre, però no recordo en quin ordre cronològic. Cap dels dos superarà (ni tan sols igualarà) les intervencions de Masó en qualitat, però sí puc assegurar al 90% que qui acaba el camí de ronda és Florensa. Actualment està perfectament conservat, i Pere Riera el va restaurar als anys 90, mantenint els famosos graons.
Divertit és, també, que hi ha trossos de mar privatitzats, és a dir, que hi ha parcel.les que arriben al mar i tenen una servitut amb aquest camí de ronda, sempre respectada, que les humanitza.Remarcable és l'església del conjunt, de Folguera, tota blanqueta ella, al cim d'un pujolet, de proporcions modestes i un classicisme refinat, potser una mica ranci, però que no ofen pel seu agermanament exquisit amb la vegetació, les vistes, el sol. Tota ella està pintada de blanc nuclear i coberta amb teula vermella.
La casa de Coderch és, per cert, exquisida, i acaba l'urbanització pel nord. Queda pràcticament amagada, però des del camí de ronda se'n veu una part. A l'accés hi presenta només un atractiu joc de cobertes invertides, acabades en grava, i unes iuques crescudes mol maques. L'arquitecte no sembla que necessités tallar cap pi per posar allà un habitatge enorme.
No lluny d'allà hi ha uns apartaments per us propi de Roser Amadó i Lluís Domènech interessantíssims, un edifici molt petit i fora de la urbanització. Per desgràcia, el problema principal de S'Agaró no és tan la urbanització (que, gràcies als seus elevadíssims preus, no està malament encara) com el seu entorn, ja irremiediablement degradat. Fins i tot, a dos passos de l'urbanització (d'allà a la Gavina no hi ha més de mig quart a peu) hi ha construït el que potser sigui el més dolent dels arquitectes catalans: José Manuel Infiesta, que hi té unes aparellades que semblen talment el castell dels clicks de Playmobil.
S'Agaró és un patrimoni comú atípic. Només és disfrutable per uns pocs, i les zones visitables i servides són escasses, però, tot i així, es tracta d'una intervenció exemplar, reivindicable i que és realment una pena que no s'hagi repetit enlloc més amb aquesta qualitat.

29 de jul. 2008

"No permitamos que la rapacidad y el desmesurado afán de lucro de unos pocos destruya el patrimonio de todos". Josep Ensesa, 1963


Avui a la Vanguardia s'ha publicat aquest interessant article sobre el moment del Noucentisme a S'Agaró. L'ambient que ens descriu Josep Payà segurament era el mateix que es vivia a Sitges a mitjans dels anys 20, moment de gran auge pel que fa al projecte de Terramar. Hi ha moltes coincidències amb el nostre poble: un home que vol aconseguir el seu somni de crear una ciutat-Jardí, arquitectes de gran renom participant activament en el projecte, i una necessitat inqüestionable de fer respectar el nostre patrimoni arquitectònic. La frase de Josep Ensesa que ens serveix de títol al post d'avui m'ha frapat i trobo que té una gran vigència.
Val la pena sumergir-nos en aquell món durant uns minuts....



Ensesa alertó, ya en 1963, del peligro de que "el desmesurado afán de lucro de unos pocos destruya lo que es patrimonio de todos"
Josep Playà Maset

La pensión completa en La Gavina costaba al abrirse 28 pesetas; hoy, dormir en una suite cuesta 350 euros

Si hay un rincón de la costa catalana que responde a los parámetros de aquel selecto grupo de patricios que en 1908 idearon el nombre de Costa Brava, este es S´Agaró. El empresario Josep Ensesa i Gubert diseñó a mediados de los años veinte, en un promontorio yermo comprado por su padre, a unos dos kilómetros de Sant Feliu de Guíxols, entre las playas de Sant Pol y Sa Conca, una ciudad jardín que llevó a cabo el arquitecto Rafael Masó.

Aquella urbanización noucentista tomó el nombre de un torrente que divide los términos de Sant Feliu y Castell d´Aro. Se dice que la primera vez que el nombre salió a la luz fue en 1928 cuando se escogió como destino de las excursiones marítimas que organizaba la agencia Viatges Blaus. Un año después se inauguraba el servicio de autobuses Pullman entre Barcelona y S´Agaró.

Ensesa durmió por primera vez en su residencia de Senya Blanca, en S´Agaró, la noche del 24 de julio de 1924 en una casa que aún necesitaba de la cisterna y del petromax y el acetileno porque no había ni agua corriente ni electricidad. Pocos años después la montaña empezó a poblarse de chalets de las más distinguidas familias barcelonesas. Se atribuye a Josep Ensesa la frase "nosaltres el catalanisme el farem amb pedres" para reivindicar su compromiso en plena dictadura de Primo de Rivera.

El 3 de enero de 1932 abrió sus puertas el lujoso hostal de La Gavina, aunque tardó dos meses en llegar el primer cliente a una de las once habitaciones. La pensión completa costaba 28 pesetas diarias (actualmente dormir en una suite son 350 euros). En poco tiempo se convirtió en un hotel de referencia internacional. La Revista de S´Agaró,que publica su primer número en 1935 bajo la dirección literaria de Carles Sindreu y la artística del cartelista Enric Moneny, es un reflejo del lujo que acompaña este hostal, de sus fiestas, de los concursos de tenis, de las regatas. Un fatídico 19 de julio de 1936 se inauguró la Taverna del Mar, junto a los baños de Sant Pol. Poco después el hotel era incautado por la Generalitat.

Ni la muerte del arquitecto Rafael Masó, sustituido por Francesc Falguera, ni la Guerra Civil interrumpieron el proyecto, pero aislaron más el "bell redòs de la Costa Brava" (primer eslogan de S´Agaró).

Ensesa prosiguió con su sueño y en 1959 se completó el camí de ronda,para el cual tomó modelo del camino que rodeaba el lago Leman, en Lausana. En el paseo se colocaron algunos escalones para garantizar que ni los ciclistas molestarían. Otros arquitectos, como Coderch y Sibils, se sumaron también al diseño de esta ciudad. "S´Agaró es el fenómeno urbanístico mayor, más inteligente y más confortable de la Costa Brava", escribió Josep Pla. Aun así, en los años 60 y ante el crecimiento urbanístico, reflejado en la vecina Platja d´Aro, el propio Ensesa - que había resistido ofertas para vender el hotel a la cadena Hilton y para construir con más densidad- lanzó un grito de alarma. En La Vanguardia (18/ VII/ 1963) advertía que "el paisaje de la Costa Brava es una obra maravillosa de la Naturaleza que corre gravísimo peligro". Y concluía: "No permitamos que la rapacidad y el desmesurado afán de lucro de unos pocos destruya lo que es patrimonio de todos". Eran ya los años del turismo de masas que chocaba con esa opción elitista tan bien representada por La Gavina. Pocos libros de firmas pueden reunir a políticos como Franco, Husein de Jordania, la reina de los belgas o Azaña, junto a famosos como Liz Taylor, Chaplin, Claudia Cardinale o Cole Porter. En su comedor se han visto cenas íntimas entre Humphrey Bogart y Lauren Bacall, pero también célebres borracheras como las de Orson Welles y John Wayne, de quien aseguran que se fue sin pagar.

Las misas en catalán de Senya Blanca

]"S´Agaró és Ensesa i Ensesa és S´Agaró". Con estas palabras abrió Enric Llaudet, presidente del Barça, un parlamento de homenaje a quien fue el promotor de S´Agaró, Josep Ensesa i Gubert. L´avi de Senya Blanca imprimió un carácter propio y único a esta urbanización.

El periodista Jaume Arias, que fue director de la revista S´Agaró en una segunda etapa iniciada en los años 50, cuenta que en una ocasión estuvo en La Gavina el alcalde de Córdoba y yerno del ministro de Obras Públicas de Franco, el conde de Vallellano.

- Quiero felicitarlo por sus instalaciones, señor Ensesa, pero tengo un reparo. La misa a la que acudí el domingo era en catalán. ¿No puede hacer nada?

A lo que un Ensesa impertérrito, contestó: - Imposible, con la Iglesia hemos topado. La liturgia depende del obispo. En cambio, usted quizás podría hacernos un favor si intercediera ante su suegro, porque esta carretera de acceso es un desastre...

En los años difíciles de la posguerra, con el catalán prohibido, el gobernador civil de Barcelona Wenceslao González Oliveros quiso cambiar la denominación catalana de Hostal de La Gavina. Ensesa se fue a ver al director general de Turismo con un diccionario. Por un lado le argumentó que hostal era sinónimo de hotel o posada, y en cuanto al nombre resulta que gavina en castellano antiguo puede ser también "el macho cabrío de la gaviota". Y gracias a esa treta el nombre de La Gavina ha permanecido.

27 de jul. 2008

LA UNIÓ FA LA FORÇA....., I A MI QUE M'IMPORTA?


Hi ha coses que, si no és per raons econòmiques, són difícils de comprendre. Avui tant a l’Eco de Sitges com al Diari de Vilanova, surt publicada la noticia de que Vilanova i Sant Pere de Ribes han entrat a formar part de la Xarxa de Municipis d’Indians, un conjunt de pobles que han unit els seus esforços per promoure la cultura i el patrimoni dels indians.


Tot i que la noticia és interessant pel que fa a la conservació i promoció del patrimoni arquitectònic de pobles catalans com Arenys de Mar, Begur, Cadaqués, Blanes, Lloret de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Torredembarra, Palafrugell, Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú, el que més m’ha sobtat ha sigut la no inclusió de Sitges dins d’aquest grup. Però aquesta sorpresa no només ha sigut meva, sinó també de Miquel Forns, portaveu de CIU, que va preguntar sobre aquesta absència en el darrer ple de l’Ajuntament. Per sort, el Diari de Vilanova també s’ha fet ressò d’aquest fet, cosa que no sembla haver sobtat tant als editors de l’Eco de Sitges. Davant de la pregunta de Forns, Gabi Serrano, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sitges, va contestar: “hem tingut alguns contactes amb els altres municipis i hi va haver canvis a l’ hora de constituir-se. Per tant, el que farem és estudiar-ho amb calma i mirar d’entrar-hi l’any vinent.”


Potser jo són tonta, però aquesta contesta no l’entenc gaire bé. Jo no estava al ple, i potser el fragment que apareix al diari està tret de context, però no veig normal que si hi van haver canvis d’última hora l’únic municipi que hi va estar en contra va ser Sitges. Ah, i qui té que estudiar si entrar o no?. Potser es demanarà a un “Consell de Savis” que decideixin si val la pena o no formar part d’aquet projecte; o potser es pagarà a un grup de “gestors culturals, econòmics...” per que facin un estudi sobre si convé al poble promoure accions que valorin el nostre patrimoni. Diuen que el pressupost de l’Ajuntament de Sitges no està per tonteries.....


Quan al principi del post he dit que només podria entendre aquesta renúncia per motius econòmics no vull dir que hi estigui d’acord, i més sabent amb el que malgasten els diners a Sitges. Al que em referia és que potser el preu (econòmic, patrimonial o urbanístic) per entrar en aquest grup era molt alt, cosa que dubto. Espero que no es tracti d’una actitud de passotisme i despreci per part de l’Ajuntament vers un projecte que afavoriria un turisme cultural i de qualitat al nostre poble, visitatns que la veritat serien un contrapunt molt interessant amb tots aquells que només venen a gaudir de les nostres platges, i a jugar a futbol, menjar, petonejar-se.... a la gespa del Passeig.


Des d’aquí, i ja se que no servirà de res, potser seria necessari demanar-li al nostre regidor de cultura que l’estudi que vol fer per decidir si entrar o no a la Xarxa, el faci ràpid, ja que, tot i que a vegades ens creiem imprescindibles i el centre del món, pot ser que dins d’un anys ens diguin que no ens volen, cosa que, per una altra part, seria el més normal de món.

21 de jul. 2008

ELS DETALLS SÓN MOLT IMPORTANTS











Sempre baixo pel carrer Sant Pau, però l’altre dia, i davant de la gran quantitat de camions que passaven per aquest carrer, vaig decidir variar la meva ruta i agafar el seu paral·lel. Va ser així com em vaig trobar amb la reforma que s’està fent al número 22 del carrer de Sant Pere. He de dir que en un primer moment em vaig disgustar davant dels dos peces de ciment que decoren les finestres de la planta baixa, però poc a poc vaig anar reflexionant i també hi he trobat la part positiva, ja que gràcies a la feina de l’arquitecte que firma el projecte, l’Oriol Pascual, una persona molt implicada en la conservació del patrimoni arquitectònic i urbà de Sitges, tot indica que aquest edifici tornarà al tenir l’aspecte de quan va ser construït cap a 1860, data que podem apreciar en la dovella que presideix la porta principal.

Es tracta d’un immoble de planta baixa i dos pisos que per reformes posteriors va perdre la simetria de la seva façana. La porta principal havia sigut convertida en finestra, i una de les finestres laterals s’havia ampliat i dividit en dues portes, una d’accés a l’edifici, i una altra per al local comercial.

Entre els aspectes que més destaquen quan mirem la façana d’aquesta casa hi ha les diverses peces de pedra artificial que decoren parts puntuals amb representacions florals i que va ser aplicades en una reforma realitzada cap a l’any 1900, en ple Modernisme.

Quan es va produir la primera destrossa arquitectònica, la peça que decorava la finestra esquerra va desaparèixer. Amb la voluntat actual de recupera-la, sembla ser que es va realitzar un motlle sobre l’existent que per alguna raó va trencar la peça original, fet que ha suposat la pèrdua de la peça de pedra artificial, i la substitució d’aquest per una de nova.

Així doncs, un cop més la falta de valorar els detalls, per insignificants que aquests puguin semblar, ha ocasionat una altra pèrdua irreparable de part del patrimoni del nostre poble. Crec que tot i la bona voluntat d’alguns, s’ha de denunciar fets que fan que poc a poc, i per culpa de la degradació que estan patint alguns edificis, Sitges es converteixi en una mala còpia del que va ser i del que podria arribar a ser.

17 de jul. 2008

NO TOT SÓN CRÍTIQUES......




Avui hem pogut gaudir d'un espectacle únic. La visió de la llum de la lluna plena reflectint-se sobre aquest mar en calma m'ha convençut, un cop més, de que val la pena perdre hores escribint en aquet bloc. Hem de pendre més seriosament la necessitat de conservar el que és nostre, i no permetre que res trenqui amb la bellesa del nostre poble.

15 de jul. 2008

UNA VILA CÍVICA MOLT PARTICULAR




Dimarts pel matí, a les portes de l’antic mercat de Sitges, espai que fins fa poc era el local de la Guardia Urbana de Sitges, una persona hi ha instal·lat la seva vivenda. Pel que sembla, la gent del barri ja el considera un veí més, així doncs, els treballadors de l’Ajuntament saben perfectament de la seva existència. Penso que posats a ser cívics i solidares, seria millor que li obrissin la porta del local i li permetessin viure dins, així ens estalviaríem d’una visió bastant lamentable, a la vegada que surrealista, ja que a la porta que li serveix d’aixopluc a l’indigent encara hi ha les “pegatines” que ens recorden l’antic us de l’espai.

Dimarts tarda, en ple Passeig Marítim un grup de persones es munten el seu propi pic-nic a la gespa pública. Begudes alcohòliques, patates i entrepans.... per gaudir d’un sopar amb vistes al mar.


En els dos cassos la policia passa totalment de fer complir les lleis que es dicten des del propi Ajuntament, però no deixem de pagar propaganda i d'omplir-se la boca amb cartells on llegim “Sitges una vila cívica”.

14 de jul. 2008

CASUALITATS MOLT NECESSÀRIES.....





Mai he tingut sort en el joc, però des de que escric aquest bloc tinc la sensació que m’avanço a alguns dels esdeveniments....

Primer va ser la proposta de fer desaparèixer la font de la Sirena del Passeig de la Ribera, idea que ja tenia pensada el regidor d’urbanisme i que va anunciar públicament unes setmanes més tard durant un acte cultural, i aquesta setmana escrivia sobre la necessària “posta a punt” de les baranetes i escales del Passeig Marítim a l’alçada de Terramar. Doncs aquest matí m’ha sorprès molt gratament el grup d’operaris de l’Ajuntament que treballaven arranjant alguns trams d’aquesta barana que va ser construïda originàriament a principis de la dècada dels anys vint. Tot i que la diferència entre les peces originals i les actuals són molt visibles, ja que se n’han triat unes de més grosses per substituir les trencades, crec que més val que el Passeig es vegi arreglat que no pas amb un estat de degradació.

Per Internet he trobat una “Proposta de millora paisatgística del Passeig Marítim de Sitges....” realitzat per uns estudiant de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, un estudi que pot ser interessant.

Ah, si algú creu en els meus podes endevinatoris i vol que li digui els números de la loto.......

11 de jul. 2008

DE CAMPANAR A CAMPANAR

El quadre "Estiu" de la Florència Coll no té res a veure amb el post, però em venia de gust, i com el bloc és
meu......, aprofito per desitjar bon estiu a tothom


He hagut d'esperar una setmana per a que el "Diari de Vilanova" pengi a la seva hemeroteca l'article que el divendres 4 de juliol va escriure Marijó Riba i Huguet, dins de la seva pàgina setmanal Des del Campanar. Sota el títol de "Des del campanar de ...Sitges", Marijó fa referència a la gran quantitat d’esdeveniments culturals que es presenten cada any a Sitges. Però també es fa moltes preguntes sobre quina és la financiació que permet costejar esdeveniments de gran nivell.
Però tot i que l’article m’ha interessat per la seva contundència i veracitat, he de dir que agraeixo les seves paraules referents al "16e Concurs Josep Mirabent i Magrans de Cant i Música de Cambra". Jo potser no cal que em repeteixi, en posts anteriors ja he donat la meva opinió sobre l’actitud de l’Ajuntament i especialment de la regidoria de cultura, amb el seu representant al cap, davant d’aquest concurs, però evidentment estic totalment d’acord amb les opinions que la senyora Riba escriu en el seu article. Així doncs, aquí el deixo per als interessats.


També aprofito per fer un reflexió. Com pots ser que dins del Festival de Música de Sitges “Concerts de Mitjanit” hi hagi tres interessants propostes dins del que ells anomenen “Petits sons”, concerts destinats als nens i als seus pares, i que els preus siguin més alts que els dels espectacles del Petit Liceu de Barcelona?.

Els diumenges 6, 13 i 22 de juliol, en el Teatre Prado hi ha la possibilitat de gaudir amb els nens de la música, però els preus són alts per a una família: 15 euros per nen i 10 per adult. Clar, jo proposo deixar els nens a dins i tu esperar-te al carrer que acabi el concert, ja que sinó has de pagar de mitjana uns 50 euros. Però segur que aquest possibilitat és difícil.

No dubto que els artistes siguin molt bons, però puc assegurar que l’espectacle escenogràfic de color i bellesa que es viu en el Petit Liceu de Cornellà ( el preu per espectacle, siguis adult o nen són 11 euros) no té res a veure amb el que el dissabte el diumenge passat es va veure al Prado (i parlo per les imatges de TV Maricel, ja que jo vaig deixar-ho per a un altre dia, o no).

10 de jul. 2008

UNS QUANTS EXEMPLES MÉS......











DONDE DIJE DIGO, DIGO DIEGO.......


Imatge del Xalet Navarra que he estat a punt de "trucar" per treure la línia electrica que creua les "altes esferes" de part del Passeig Marítim de Sitges. Però més val la realitat que una foto bonica....










Ja fa uns quants anys, exactament el dia 28 d’octubre de 2006, durant la Nit de Premis Sitges, el regidor d’urbanisme i l’Alcalde em van parlar de quin era el projecte que tenia l’Ajuntament per tal de recuperar un dels edificis més emblemàtics del Passeig Marítim, a la vegada que un dels més oblidats i en pitjor estat de conservació, la Casa Vilella, més coneguda com la Residència Helvètica (Joan Rubió i Bellver, 1919). Davant de la meva insistència sobre la necessitat de restaurar aquest bell exemple arquitectònic em van dir que en poc temps seria reconvertit en un petit hotel de luxe, per la qual cosa es restauraria de dalt a baix. Però han passat gairebé dos anys, i jo encara no he vist cap intervenció arquitectònica per impedir el greu estat en que es troba la casa.


Més llunyanes són les promeses de que l’Ajuntament obligaria tornar a pintar de color terra la façana de la Casa Robert del Carrer Sant Bartomeu cantonada Sant Gaudenci, o que la Casa El Barco hauria de recuperar el volum original, i el pis de més i la piscina que no necessita trampolí de la Casa Nurillar......, però com sempre, res de res, tot segueix igual.


Tampoc he vist cap intenció de realitzar una de les seves darreres promeses. Fa uns dies, durant l’acte de presentació de l’escultura de Pere Jou “Al·legoria de Sitges”, el regidor d’urbanisme va dir que traurien la font fel passeig que fa de pedestal indigne a la Sirena de Jou, i retornarien l’escultura a les escales del Baluard. Jo crec que no es tracta d’un gran projecte urbanístic, i que amb menys d’una setmana ja s’hauria pogut dur a terme. Però ja se sap, en aquest poble no és fa res del que es diu.


Per sort hi ha persones que de manera particulars decideixen restaurar les seves propietats i retornar-los al seu pletòric estat original. Així doncs, no tot són desgràcies, i des d’aquí m’agradaria agrair l’esforç personal i econòmic (pq dubto que si l’Ajuntament de Sitges amb l’estat econòmic que es troba actualment, doni suculentes subvencions per restaurar edifici catalogats), de tota aquesta gent que han aconseguit que el Passeig de Sitges, com a mínim algunes de les seves cases, llueixi esplendorosament. Des de fa uns dies una bastida tapa part de la façana de la Casa Armengol (J. M. Martino, 1929); ja fa uns any, la Casa Álvarez ( Josep Renom, 1919) va retornar al color blanc deixant de banda el rosa que li va ser inculcat ja fa una dècada; el Xalet Navarra ha recobrat la bellesa i esplendor dels seus origens, una restauració que hem de destacat pel seu gran respecte vers el projecte inicial; la Villa Capri ( Adolf Florensa), es troba en estat de reforma integral, amb una gran intervenció que esperem que en un any ens permeti gaudir d’un edifici molt interessant........


Però hi ha altres actuacions que només pot dur a terme l’Ajuntament i que necessiten poc pressupost. Si algun membre del consistori sitgetà anés un dia a caminar pel passeig fins a Terramar, acció que dubto que facin molt sovint, se n’adonarien de l’estat deplorable en que es troben les escales d’accés a la platja. Per molt que en aquest punt la sorra doni pas a les pedres, no hi ha cap motiu per a tenir les escales que hi ha actualment. També podrien fer renovar alguns trams de la petita barana situada entre el passeig i la platja, unes peces de pedra artificial que potser no han sigut canviades des de que es va urbanitzar el Passeig. Per sort, i gràcies a l’instint de salvació que tenen els nens, a cap infant se li passa pel cap fer de “funambulista” per aquest tram de barana, una activitat que no dubten en portar a terme allà on tenen la possibilitat de caure a la gespa en cas de perdre l’equilibri.


Ah, per cert, quan pensen soterrar la línia elèctrica que trenca totalment el paisatge del nostre poble?. Només és una nova proposta, però com tampoc la duran a terme doncs a esperar......

2 de jul. 2008

YO COCINO TU PINTAS. UN GRAN RECEPTARI SOLIDARI


Hi ha dies que et cauen a la mà petits tresors, i avui he tingut la sort de poder rebre com a regal una caixa de cartró que només per la seva aparença exterior ja m’ha cridat l’atenció. Amb lletres vermelles, seguint un estil clarament de cómic que llegit: Yo cocino tu pintas. I amb tipografia més formal: “100 recetas solidarias”. Un cop oberta la capça he pogut satisfer la meva curiositat. Unes grans espirals aglutinen les receptes permetent una perfecta utilització d’aquest llibre.


Dins, i molt ben editat, s’hi van intercalant diversos dibuixos realitzats per nois i noies que pertanyen a entitats com la Fundació Privada Auxilia, Ludalia, APSOCECAT... amb receptes possibles (una característica essencial quan comprem un llibre de cuina), totes elles proposades per destacades personalitats de la cuina, de la medicina, polítiques, socials, esportives.... Evidentment m’he mirat aquestes receptes, però a mi, per defecte professional els meus ulls s’han fixat en els bonits dibuixos realitzats per tots aquests nois.


Es tracta de personals i belles interpretacions de les receptes que acompanyen. L’abstracció es barreja amb dibuixos realistes en els que hi podem trobar la representació dels ingredients necessaris per a realitzar el plat. No puc dir quin és el dibuix que més m’agrada, ja que tots destaquen per la seva bellesa, color, força... però no puc deixar de fer esment a obres tan originals com la que realitza Martí Muñoz Ferrer de la fundació Ludalia, per il·lustrar la recepta de “Pollo al vino de l’Avia Conxita”, on l’artista ha decidit passar totalment dels ingredients per inspirar-se en la veritable protagonista del plat, l’avia Conxita. A través de la visió de tots aquests dibuixos, ens adonem de la capacitat d’aquestes persones que tot i tenir importants problemes de discapacitat intelectual, demostren una capacitat artística impressionant que res té que envejar amb l’obra de reconeguts artistes d’abans, d’avui i de demà.

Però dins de la capça hi trobo una nova sorpresa. Un llibreta on se’ns ofereix la possibilitat d’escriure les nostres receptes i il·lustrar-les. Jo us puc assegurar que davant de la visió de tots i cada un dels dibuixos del llibre, la meva llibreta quedarà en blanc ja que mai serè capaç de superar cap d’aquestes boniques obres d’art.

Us recomano que si podeu adquirir un d’aquests exemplars ho feu, ja que es tracta d’un acte de solidaritat, però a la vegada adquireixes un llibre útil i perfectament editat, un exemple a seguir per molts.

1 de jul. 2008

MIRA SI ÉS BONA PERSONA.....!!!!!!




Això si que està bé, un lladre campa per Sitges amb total impunitat i els veïns no en tenim ni idea. Avui a la Vanguardia surt publicada una noticia si més no inquietant. En un primer moment l’he començat a llegir amb curiositat, però a mida que anava passant línies el meu sentiment ha canviat vers la por i la indignació. Es veu que fa uns dies es va detenir a un home que durant gairebé un més va estar robant en diverses vivendes del sector de Terramar de Sitges. El millor de tot és que aquest lladre va iniciar les seves “petites feines” el mateix dia que sortia de la presó, i que entre les seves adquisicions preferides es trobaven els televisors, els ordinadors portàtils i altres electrodomèstics. Entrava per les finestres obertes, habituals durant els mesos de calor, o forçava alguna porta, però si era enxampat sortia corrent deixant el seu botí escampat pel jardí. Com dirien al programa de TV3 “Alguna pregunta més”:

MIRA SI ÉS BONA PERSONA!!!!


Ah!!! I desprès de la feina tocava descansar, i es veu que el tio tranquil·lament anava a passar la nit a una discoteca sitgetana.


Segur que tot aquest tema es va portar amb total discreció per no enterbolir les investigacions (aquesta és la excusa que es dona sempre), però la veritat és que no hauria estat gens malament que s’avisés als veïns amb la simple voluntat de reduir els riscs de ser robats. No sabeu les coses que m’han passat pel cap llegint la noticia. Amb l’arribada del bon temps són moltes les cases que tenen les finestres obertes i els jardins en plena utilitat lúdica...., i segur que si m’haguessin alertat de la possible presencia d’aquest personatge, jo hauria pres moltes més precaucions.


M’imagino que aquest cas l’hauran portat des del cos dels Mossos d’Esquadra, ja que no he llegit cap detenció en les notes que setmanalment publica la Policia Local de Sitges a l’Eco, una secció si més no original, ja que si els fets que s’hi narren són els més intensos viscuts durant la setmana, no m’estranya que els urbanos es dediquin a omplir de multes els sitgetans amb la intenció de posar més emoció a la seva feina.


Bé, espero que si aquest home torna al carrer que a l’Eco surti publicat una petita nota on s’avisi a la població de la possibilitat de ser després de part de les seves principals pertinences.