28 de juny 2008

OBRIM UN DEBAT SOBRE SI CAL ACABAR LES OBRES DEL TEMPLE DE LA SAGRADA FAMÍLIA


Fa uns dies en el bloc d'en Guillem Carbonell es va obrir un petit debat sobre si cal o no seguir amb les obres del Temple de la Sagrada Familia. Avui, parlant amb la Guiomar (una de les meves cosines), sense que ella tingués cap idea sobre aquest petit debat, m'ha parlat sobre una roda de premsa a la que va tenir que assistir, i ha sortit el tema de la crítica que una socia del FAD va fer sobre les obres actuals al temple. Es veu que des de fa un temps, intelectuals, artistes, arquitectes... han obert un debat sobre les diverses intervencions que s'estan realitzant en obres de Gaudí.

El fet d'interverni-hi personalitats tan diferents com són l'escultor català Josep Maria Subirachs i el japonés Etsuro Sotoo ha fet que falti una unitat estilística a l'hora de recrear el projecte de Gaudí.

Així doncs, que us convido a reflexionar sobre si creieu que actualment la Sagrada Familía s'està convertint en el gran temple que va idear Antoni Gaudí, o si més aviat sembla una enorme mona de Pasqua.

2 comentaris:

Medit ha dit...

resulta difícil fer servir això dels comentaris per fer un debat, però...

parlant clar i sense embuts, la Sagrada Família, la original, JA era una "mona de pasqua"... el propi Robert Hughes ja ho diu: el gust en les escultures de la façana del naixement (la del propi Gaudí, aquella per a la qual fotia cloroform a les oques per fer-ne motllos de guix o agafava els veïns del barri per fer-los fer de model per als àngels i demés) és completament desgraciat...

.. si Gaudí tenia en Jujol per defensar-se amb els colors (on acavaba el cervell matemàtic del primer començava el cervell plàstic del segon) no tenia ningú (almenys ningú de la talla d'en Jujol) per defensar-se amb les escultures...

jo coincideixo amb en Hugues sobre la lletjor del pessebre que hi ha damunt del portal del Naixement (la façana de la Passió directament m'importa un rabe.. i la de la Glòria, com l'acabin fent com apareix en alguns croquis -aquells globus-, serà per apretar a córrer i no parar fins a La Jonquera!)

és un tema complicat, perque el projecte (un temple per a 13,000 persones ja a principis de segle era un bogeria) està, funcionalment, completament fora de temps... i l'arquitectura global (tan l'antiga com la nova) del monstre aquest és un cúmul de despropòsits... obviament està ple de detalls "sueltus" interessants, les parts geomètriques -hiperbolòides, conoides, i demés superfícies reglades-, les columnes, etc.. però la composició global no té cap mena d'interès (a diferència de la Cripta Güell on les reglades ténen tanta "gràcia" com la idea general de l'edifici -aquella maqueta polifunicular-), al cap i a la fi, la simetria en planta de la SF és tan "classicorra" com l'insuls projecte original de F. de P. del Villar..

en fi, no sé... de totes maneres, el què digui la Beth Galí tampoc té massa interés.. no fa més que repetir el que diu el seu marit, sr. Bohigas.. i no ho dic en to masclista (no són tan tronat com això.. ) sinó perque el segon li porta 25 anys de diferència a la primera... i quan en Bohigas ja qüestionava la idoneïtat de la continuació de les obres a principis dels 1950s la Beth tot just aprenia a caminar... :p

["mind you", no tinc res en contra de la Galí, però és sabut que la dona no té massa "entusiastes" ni predicament al seu darrere -almenys entre els arquitectes-... potser es va liar amb l'home equivocat?... és tan "borde" com diuen alguns?... no sé, no sé, deixem aquest tema per un altre dia... jeje...]

Salut!

jaume prat ha dit...

Ei, tens un bloc magnífic! M'agraden els teus comentaris, sempre (pel que he anat llegint) tan documentats.

Començo a tornar comentaris sobre alguns dels temes que proposes:

A mi la Sagrada Família sempre m'ha agradat. Sobretot el projecte original.

Les dues paraules que ,per a mi, el marquen són desproporció i deliri. L'edifici sempre va ser gran, massa gran pel que es proposava. Del petit temple votiu, expiatori, de l'ínclit Francisco de Paula del Villar y Lozano (ex-cap de Gaudí) a la bestiesa final hi ha una personalitat potentíssima que no admetia un no per resposta, absolutament conscient del seu propi geni, i amb el cap botit de tanta droga i desgràcia personal passada a base de sublimar-la en una mena de rapte religiós que ratlla l'absurditat.

Aclarit això, el projecte m'agrada per ser paradigmàtic del que Gaudí és com arquitecte: algú que no coneix els límits físics. Gaudi parteix d'una forma elemental, com una mena de piràmide desproporcionada, allargada. A partir d'aquí, el recurs de les escultres és molt més que un tema formal: li serveix per trencar, esmicolar, desdibuixar la forma mare en un magma mig fos que dona més un aspecte d'haver crescut que no pas de que hagi estat construit.
De fet aquest és el segon recurs recurrent de Gaudí, després de les geometries reglades: la desmaterialització, la fusió dels seus edificis mitjançant formes bastardes, destibuixades, embrutades expressament a partir de pintures, escultures, soroll visual creat de mil maneres diferents: el mateix que farà servir Borromini per a acompanyar les entrades de llum a les seves esglésies.

I serà en això, precisament que la continuació de la Sagrada Família traeix Gaudí: els estudiosos massa ficats en el tema, sempre des de punts de vista estranys, dubtosos, pseudorreligiosos, polítics, jo què sé, han acabat exhibint d'una manera pornogràfia els seus coneixements sobre ell, amb el resultat final de perdre completament tota la part intuïtiva: les noves parts de l'edifici apareixen permanentment nues. La decoració, aplicada sobre superfícies terses. I aquest és el tema: no es tracta tan de coherència estilística com de maneres de fer, d'entendre globalment la decoració i l'arquitectura com un tot. En això els continuadors han fallat.
També han estat massa tímids: els coronaments de les torres són tots iguals als dissenyats per en Gaudí quan ell, explícitament, els va demanar tots diferents.
Hi ha un altre fet: la manera excepcional, maleducada, insolent, altiva, com Gaudí comença la construcció de l'edifici: normalment es fa per estrats horitzontals, i cada arquitecte fa avançar l'edifici cap amunt (després de cobrir l'absis) linealment, uniformement. Gaudí no. Basteix una façana i es mor. Això ha condicionat tota l'obra pels arquitectes a venir, debordats per aquella paranoia creativa, delirant, exhuberant.

Per tot això... bé, ara el tema està molt emmarronat: la Sagrada Família s'està acabant, ho volguem o no. Malament, sí. El que jo faria és acabar-la de debò... però de la manera més allunyada possible a l'estil de Gaudi. Altres arquitectes, altres materials, altres maneres. Foster? Algú que sabés posar tres ferros blancs, construir un mirador, passar de geometries reglades? Algú amb criteri, que respectés per oposició el que existís i ho convertís en un monument a l'ambició humana, en una mena de museu?
Jo aposto per això...

Publica un comentari a l'entrada