27 d’abr. 2008

UN PASSEIG PELS PASSEIGS DE SITGES


Ja torna a ser diumenge per la tarda, i com molts altres caps de setmana, això implica més d’una passejada amunt i avall pel Passeig de la Ribera i pel Passeig Marítim de Sitges. Al igual que ja va fer Vicenç Morando a l’Eco de fa unes setmanes, jo també faré la meva particular descripció d’aquest trajecte.Però primer de tot deixo clara la meva situació: vaig acompanyada de dos nens amb bicicleta i arrastro un cotxet amb un altre bebè, així doncs potser el fet de que el meu passeig no sigui tan plàcid com el d’en Vicenç faci que la meva visió de les coses tingui un nivell molt més radical.


Només baixar el carrer Sant Pau, punt de partida de la ruta, ja trobo el primer inconvenient. El gran bassal d’aigua situat justa a la rampa d’accés al passeig fa que el nen posi el peu en aquest “suc negre”, que davant de la falta de pluges, i de la proximitat de diversos containers plens d’escombreries em fa creure que no es tracta de simple aigua de pluja. La nena, al veure la situació del germà, decideix que ella passa per una altre lloc, fent que jo hagi de deixar nen i cotxet en mans de la providència durant un minut. És en aquest moment quan em ve al cap la gran idea de l’alcalde de peatonalitzar el Passeig, un projecte que no té res de nou si veiem la foto que il·lustra el meu comentari.


Un cop tots de nou en camí em fixo que de les palmeres que flanquegen el passeig hi pengen uns fils. Fixant-m’hi més veig que es tracta de les petites llums que van ser col·locades per Nadal per embellir amb un blau cridaner tot aquest espai marítim. Clar, l’Ajuntament ha decidit que no val la pena treure-les, que quan torni aquest Nadal les tornaran a encendre, i si no funciones, una possibilitat més que evident degut a les inclemències del temps, en posaran de noves, i aquesta vegada de color verd. Per pagar i gastar que no quedi!!!!


Tot i que el meu olfacte ja fa estona que n’és conscient, arribo al Chiringuito, un bar que té més dret que qualsevol altra de seguir en el seu lloc original degut a la seva longevitat en el temps, però que crec que es passa una mica amb aspectes com són les nauseabundes olors que es desprenen de fregir-hi diverses tipologies de peixos i mariscs, i per la col·locació de dues fileres de taules, una al mig mateix del passeig de sorra. Ah!! I en el poc espai que queda entre el Chiringuito i el carrer, hi posen el cartell que anuncia els gelats, una propaganda que haig d’esquivar físicament amb el cotxet. Però clar, des de l’Ajuntament ningú hi diu res, i encara menys des de l’oposició, el cap de llista de la qual més d’un dissabte gaudeix d’un “vermut” en aquest espai privilegiat, oblidant en aquell moment dels seus deures polítics.


De cop i volta topo a l’horrorosa font-jardinera-escobraria de la Sirena. Com pot ser que un Ajuntament amb tantes ganes de tirar edificis a terra, d’alliberar els espais de cotxes i d’objectes no desitjats, etc... no vegi en la destrucció d’aquesta font inútil una excusa ideal per lluir-se?. Amb una setmana els operaris podrien deixar lliure el passeig, fent que la bonica escultura de Pere Jou tornès a lluir el seu esplendor en un dels seus primers emplaçaments com va ser l’espigó de l’escala de la Punta.


Arribem a un altre dels espais més crítics, els gronxadors i el vaixell pirata. No puc dir que l’espai no estigui bé, però té les mateixes dimensions de quan jo hi anava a jugar fa trenta anys, però ara els nens s’han multiplicat per deu. Sort que alguns pares som civilitzats i ensenyem als petits “hooligans” a guardar una llarga fila per poder gaudir tres minuts del gronxador. Per sort meva, mentre dono impuls a dos gronxadors a la vegada, puc observar l’evolució dels treballs de restauració de l’edifici de l’hotel Calípolis. Aquest immens hotel és obra d’un dels arquitectes més reconeguts del panorama català, Francesc Mitjans Miró, entre les obres del qual destaca el disseny de l’actual camp del Futbol Club Barcelona. Aquesta obra de 1958 no és la única que Sitges té d’aquest arquitecte. L’any 1934, sent encara estudiant a de l’Escola d’arquitectura, va realitzar el projecte per a la casa Casabó, més coneguda com El Barco, uns plànols que no va poder firmar.

Si algú perdés l’orientació al Passeig de Sitges, una cosa gairebé impossible gràcies al seu traçat recte, recuperar la direcció seria molt fàcil si seguis la ruta de les “pudors”: des del Chiringuito al Pic-Nic, del Pic-Nic al Kansas.... i ja hem arribat al Passeig Marítim, deixant enrere un Passeig de la Ribera ple de turistes buscant un lloc per dinar.

Ja estic davant del terreny que fa uns mesos ocupava el petit xalet el Lotus. Ara tot està envoltat per unes planxes que impedeixen veure que s’hi està construint al darrera. Per els fonaments que s’hi poden veure, i la gran grua que s’hi ha col·locat sembla que es treballi ràpid. Esperem que aquesta mampara tingui un objectiu estètic i de seguretat, i que darrera no s’hi amagui un altre “monstruositat” com el que s’està construint gairebé al final del carrer.

La casa Álvarez, nom del seu primer propietari, tot i que molts la coneixen com a Casa Armengol, ha recuperat el seu color blanc, deixant de banda per a un altra moment el rosa que tants anys ha lluït a les seves façanes. Aquesta visió em fa recordar les paraules que escriu Enric Cristòfol Ricard a les seves Memòries sobre aquest interessant i estrambòtic personatges. Valen la pena i prometo transcriure-les pròximament.

Tal i com deia en Vicenç Morando, la meva dissort es veure la casa Nurillar a punt d’acabar. Faré una reflexió que molts m’ha preguntat: no t’agrada aquesta casa?. Evidentment el xalet és interessant, les seves línies pures i ben definides, però la meva reivindicació no tindria cap sentit si aquesta casa fos un edifici de nova planta. El Nurillar era un edifici catalogat que per moltíssimes raons, i pel poc interès mostrat des de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat (tots del mateix color polític), s’ha deixat perdre. Només podem donar gràcies a que per no perdre totalment la vergonya, des de les altes esferes del poble es va “obligar” a construir un edifici amb algunes similituds amb l’original, i així va sorgir l’actual Nurillar, o com li vulguin dir els nous propietaris, si no ja em veig un altre “mamotreto” amb columnes, gran frontó i amb una inscripció a timpà que poses: “Aquí va existir un interessant edifici racionalista”. Però només em queda dir un cosa, espero que la dita “qui riu últim riu millor” es compleixi.
Ah, per cert, ja fa molt de temps vaig avisar del perill estètic que existia si ningú feia res per imposar les tanques de bruc i heures en els jardins del passeig. Primer va ser la Villa Carmen, i ara per proximitat i mimetisme és el Nurillar. Vosaltres fareu!!!!

Arribo al meu destí, però un cop deixats tots els nens a casa, agafo la moto i vaig a finalitzar la meva “visita d’obres” particular: primer les obres del ja anomenat “mamotreto”, “monstruositat”.... i podria donar-li molts més adjectius, però cap seria més fluix. Les obres van a un ritme trepidant, i cada pedra que posen és una ofensa més a l’estètica de Sitges. Deixo aquest edifici per inútil i passo per davant de Villa Capri. Déu vulgui que no caigui, que ja ha passat altres vegades!!!.


Decideixo endinsar-me pels carrers de Terramar, i per sorpresa meva veig que són molts els propietaris que han decidit restaurar els seus xalets. Entre les reformes més destacades hi ha les que s’estan fent a dos belles i desconegudes obres de Josep Maria Martino, Villa Teresita i la Casa d’Avel.lí Montenegro (1930). Aquesta descoberta em deixa un sentiment de tranquil·litat i d’esperança vers el futur i la conservació de l’arquitectura de Sitges.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada