15 d’abr. 2008

Jo no vull ser Ministra de Defensa

Ahir dia 14 d’abril, veient per televisió el primer acte oficial de la nova ministra de defensa, la senyora Carmen Chacón, m’he adonat que mai podré ser com ella. Aquesta afirmació tan rotunda no la faig arran de les declaracions que alguns militars han fet sobre la seva persona: dona (jo sóc dona), embarassada (ara no ho estic, però les tres vegades que he passat per aquest estat de “bona esperança” fan que superi el seu rang maternal), i catalana (d’això n’estic segura). És en aquest tercer punt on hi trobo la principal diferencia entre la ministra i jo. Ara m’explicaré.

Tot i que era la primera vegada que Carmen Chacón passava revista a les tropes, ella es movia per aquell espai, fins ara reservat als homes, amb una naturalitat extraordinària. Mentre la veia caminar tan segura amb la seva panxa i els seus talons, el meu cap pensava amb el fet de que Zapatero l’ha encertat formant un govern en el que predominen les dones, tot i que si jo tingués la oportunitat de ser ministra (cosa que no passarà mai), creuaria els dits, les cames, i fins i tot em faria una trena per creuar els cabells, per que no em toqués dirigir el ministeri de defensa.

Així doncs, ahir dia 14 d’abril, quan alguns celebraven els 77 anys de la proclamació de la Segona República l’any 1931, Carmen Chacón feia una gran reverència a la bandera espanyola, i amb la veu tallada per l’emoció, però amb fermesa i convicció va dir les dues frases Viva España, Viva el Rey. Els seus ull lluents per l’emoció que sentia en aquell moment, m’han deixat més que clar que jo mai podré ser, ni tampoc voldré ser, la nova Ministra de Defensa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada