25 d’abr. 2008

EL SITGES D' E.C. RICARD


Llegint les Memòries de l’artista noucentista Enric Critòfol Ricard (Vilanova i la Geltrú, 1893-1960), he arribat al capítol en el que es recopilen diversos articles que fan referència a algun aspecte o personatge relacionat amb el poble, hi he trobat una reflexió de Ricard que m’ha fet pensar amb el pas del temps. Ara, a principis del segle XXI, podríem creure que la bellesa del passeig de Sitges i dels xalets que s’hi van erigir fa noranta anys és inqüestionable, que els artistes i intel·lectuals del moment de la urbanització de Terramar, especialment els que militaven en el moviment noucentista, trobaven totes les gràcies en aquests edificis.., però anem molt equivocats?.


El pensament d’E.C. Ricard que inclouré a continuació, em fa dubtar de si la seva crítica vers “els pecats arquitectònics que puguin haver-hi en aquest nou Sitges” fa referència a les edificacions noucentistes dissenyades per Martino o té com a objectiu els xalets racionalistes com el Barco o Nurillar, construïts pocs anys abans de la redacció d’aquest text iniciat l’ hivern de 1937.
Per a ell i per a molts hi havia dos Sitges molt diferenciats; el Sitges vell, que corresponia al nucli antic, amb els seus habitants de tota la vida i d’existència plàcida; i el Sitges nou, el Sitges dels grans projectes arquitectònics i turístics que es desenvolupaven al sector de Terramar, una nova urbanització de gran modernitat que es va convertir amb l’atracció de forasters que veien en aquest nou espai un lloc immillorable per al lleure, fet porta a Ricard a anomena Europa al Sitges nou.

Sitges, per a un vilanoví.
Sitges, per a un vilanoví, és un poble que sí, que fa un cert goig, que , tot plegat, però, no val res al costat de Vilanova perquè sitges és costerut i Vilanova és pla com la mà. Els qui no són tant exigents ni tant apassionats diuen que les dues viles no es poden comparar. Que no s’avergonyeixin de celebrar les belleses de Sitges, de Vilanova estant, són comptadíssims. Des de jovenet que servo una gran simpatia del poble veí. Sitges, el poble, té una gràcia inefable, especialment a l’ hivern. El vell Sitges de carrers estrets amb pujades i baixades, el Sitges silenciós i blanc de llum i de calç i blau de mar i de blauet no té res a veure el nou Sitges del passeig colonial de la Ribera, del passeig Marítim i del Terramar. Deixant de banda els pecats arquitectònics que puguin haver-hi en aquest nou Sitges, tot plegat té un aire, un to cosmopolita també ben atraients. Per a distingir aquests dos Sitges, quan volia precisar el nou, l’anomenava Europa. A l’estiu no hi havia dia que no anés a Europa i a l’ hivern anava a Sitges molt sovint a l’hora de ple sol i els diumenges a missa de dos quarts de dotze.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada