16 de març 2008

MATÍ DE RECORDS I VERSIONS



Aquest matí de divendres, per raons laborals he anat a fer una visita al Dr. Bassegoda, director de la Càtedra Gaudí. El dia s’ha aixecat esplèndid i la idea de passar una estona amb el gran expert de l’obra i la persona de Gaudí en un dels espais més màgics de la ciutat de Barcelona, les cavallerisses de la Finca Güell, m’ha fet afanyar-me per poder arribar amb temps al meu destí.

Ja davant de la magnífica porta de ferro forjat que barra el pas al Jardí de les Hespèrides dissenyat per Gaudí com a homenatge al gran poeta Jacint Verdaguer, el qual va passar llargues temporades en aquesta casa, he vist que tot no era com sempre. Un cartell avisava que des de feia un mes la nova Càtedra Gaudí, amb tot el seu fons documental, s’havia traslladat a la seva nova seu al tercer pis de l’antiga biblioteca de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Així doncs aquell espai emblemàtic que des de feia més de cinquanta anys ocupava el Dr. Bassegoda acompanyat de llibres i records referents a Gaudí, i sempre sota la vigilància del gran drac de ferro que flanquejava la porta d’entrada a la Finca, s’havia vist substituït per un edifici que d’encant i bellesa en té més ben poc.

Un cop a la nova seu de la Càtedra m’he retrobat amb l’ambient que ja es vivia a seu espai anterior. La mateixa taula, les cadires incòmodes però plenes d’anècdotes, el desordre ordenat dels llibres i documents, ubicacions que nomes coneix el Dr. Bassegoda, que per això n’és “l’amo i senyor”, els bustos de Gaudí, els plànols emmarcats....., amb una ullada ràpida sembla que tot ha estat traslladat però enseguida ens adonem que falta alguna cosa. Quina??? Doncs la rebuda que els gossos del Dr. Bassegoda et feien un cop entraves als jardins de la finca Güell, una presència constant que per raons obvies no es troba en les dependències de la biblioteca.

En un despatx molt lluminós, el Dr. Bassegoda hi ha situat el seu nou lloc de treball on s’ha volgut envoltar de les seves propietats com el seu escriptori americà, la taula de reunions o els llibres més personals. L’arquitecte em rep amb la seva amabilitat de sempre. Fa alguna broma sobre el nou lloc de treball i principalment es refereix a la calefacció. Aquest comentari em recorda els matins d’hivern que vaig passar a l’antiga Càtedra, on dins hi feia més fred que fora, i tots els que hi treballàvem no ens trèiem ni els guant, ni les gorres ni les jaquetes. No hi havia pensat fins avui, però ara em ric pensant en de la pinta que deuríem fer tots aquells remena llibres, i que deurien pensar els grups de japonesos que cada dia venien a visitar l’obra de Gaudí (més val no saber-ho).

Desprès de repassar els meus texts per a un nou llibre d’Antoni Gaudí, no vaig poder-me estar de preguntar-li al Dr. Bassegoda si sabia alguna cosa sobre Josep Maria Martino. Ell molt divertit em diu: Jo se l’anècdota de la bufetada que Coderch li va donar a Gaudí. Segons Bassegoda, Coderch va arribar a l’Ajuntament (ell diu que de Barcelona) i quan va arribar on estava Martino, li va etzibar dos mastegots ja que Coderch s’havia enfadat amb Martino perquè aquest li havia tret un client amb el que treballava des de feia temps. Diu el Dr. Bassegoda que Martino va marxar corrents i sense dir res, i que a les escales es va trobar un altre treballador de l’Ajuntament que li va dir: “on vas tan ràpid, sembla que t’hagin fotut dues bufetades”.
Desprès de la versió de l’arquitecte Leopoldo Gil Nebot que vaig comentar l’altre dia, i la del Dr Bassegoda, passes com passes i fos on fos, sembla més que evident que aquest episodi és real, i que va tenir un gran ressò entre els arquitectes d’aquell moment.

Ja per la tarda a Sitges, vaig llegir l’Eco de Sitges, i un cop més Vicenç Morando fa referència al ja més que comentat afer, el qual podríem batejar “La Guerra de los Dos”. Morando diu que l’altra dia un sitgetà li va dir que anàvem errats amb els fets, i que va ser Martino el que li va donar el mastegot a Coderch. Tot i que aquesta versió capgira totalment amb les que hem conegut fins avui, no em queda més remei que anar a les fonts de primera mà, els fills dels dos protagonistes, i prometo que un cop tingui la seva resposta us la comunicaré per així tancar el darrer capítol d’aquest culebrot. Espero que les versions siguin les mateixes i que no s’enredi més la troca, que crec que ja seria impossible desenredar.

Així doncs no em queda més que dir-vos fins a la propera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada