25 de febr. 2008

Quadern de Camp. Toni Sella

SABER CONSERVAR

El periodista Manuel Ibáñez Escofet, mestre de generacions en el seu ofici, va encapçalar les seves memòries amb una frase delicada i també punyent: La memòria és un gran cementiri. El títol pot tenir doble interpretació: mirar enrere sempre acaba essent un exercici protagonitzat pels coneguts que ja no hi són. Però també és cert que mirar es endinsar-se per una vasta teranyina en la qual els delicats fils són els records i els espais que els separen, les àmplies llacunes de l’oblit.
El mateix que passa amb la memòria, passa amb el paisatge i, més cruelment encara, el nostre paisatge, amb el patrimoni tangible i intangible que hem heretat i ens ha vist créixer. I és pertinent recordar-ho, ara que entrem en una nova etapa de desenvolupament dels instruments d’aquell pla general que tant va costar d’aprovar per consens: l’elaboració del catàleg de patrimoni de la Vila- o pla especial-, catàleg que, per cert, substituirà el redactat el 1991 i que no va acabar d’encaixar ni agradar pràcticament a ningú, ni als partidaris de la preservació estricta ni als professionals de la demolició més radical.
Potser per fer honor al patró sant Bartomeu, el paisatge sitgetà ha perdut moltes tires de pell en els darrers vint anys, una època en la qual ja no es pot parlar de falta de sensibilitat social vers el patrimoni urbà. I, malgrat tot, estem de sort. Diu el refrany castellà que quien tuvi i retuvo, guardó para la vejez. És el que ha passat i, probablement, ha salvat Sitges de la crema absoluta.
Vist des de la perspectiva actual, sort de la Vila fou l’embranzida de finals del segle XIX i el dinamisme de les primeres dècades del segle XX, a part de comptar amb l’església parroquial més ben situada de la costa catalana. La reconversió de bona part de l’antic barri medieval en el conjunt de Maricel, seguint l’esperit iniciat amb el Cau Ferrat; la iniciativa de plantar el generós passeig Marítim – antiga avinguda del Turisme- i el disseny harmoniós de la urbanització de Terramar suposaren un antídot poderós contra la barbàrie edificadora que planà per les costes del país, a partir de la dècada de 1960, en ple desarrollismo franquista i havent descobert el país les bondats econòmiques del turisme de massa.
De la mateixa manera que la netedat és un gran senyal de civilització, saber conservar és un testimoni viu del sentit estètic d’una col·lectivitat. Certament, la sort en la història juga un paper gens menyspreable en el resultat final de la conservació. Les guerres o les calamitats poden endur-se per endavant els més alts sentiments estètics, però al marge de la sort, el grau de civilitat continua manifestant-se en la capacitat de preservar el passat.
La ciutat de Praga és un clar exemple d’aquesta barreja d’història, sort i civilitat. Assegut en algun dels seus preciosos cafès modernistes- el cafè Europa o Plzenská,-, resulta fàcil sentir-se imbuït de l’esperit, si es vol eteri, d’aquella Europa culta, creativa, dinàmica i rica que forma part de les millors imatges que es puguin tenir de l’anomenat vell continent. Una imatge potser no del tot real, però sí veritable i confortabilíssima.
Sitges ni ha esta ni és Praga, evidentment. I no només perquè la capital txeca es troba al cor de l’Europa freda i donada a la cervesa i Sitges no és capital i s’enclava en el més pur paisatge mediterrani, cultivat amb la cultura del vi. Sitges ha perdut massa tires de pell en el viatge del temps. No es tracta d’una excepció en el seu entorn. En general, tot el país ha passat pel mateix calvari, la qual cosa no permet sentir.-se massa orgullós de la pròpia identitat. Ara, però, hi ha una nova oportunitat per salvar, si més no, les relíquies i posar una mica d’ordre en els criteris que cal seguir perquè la memòria del nostre paisatge no sigui un cementiri complert.

L'Eco de Sitges, 16 de febrer del 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada