5 de febr. 2008

PASSA EL TEMPS I RES CANVIA (II)

Després d’un temps en silenci, que segurament molt hauran agraït, l’article que l’altre dia va publicar Vicenç Morando sobre la necessitat de realitzar una exposició que homenatgés l’arquitecte Josep Maria Martino, va ser per a mi un revulsiu. La veritat és que la indiferència demostrada per la societat sitgetana davant de les desfetes patrimonials i arquitectòniques viscudes aquests darrers anys en el nostre poble, ha fet que en molts moments estigui a punt de tirar la tovallola i que hagi arribat a pensar en passar-me al “bàndol enemic”. Però tot i això, els que encara creiem en les utopies ,som persones que ens costa donar-nos per vençuts.
Ja fa uns dies que hem deixat l’any 2007, i que la meva intenció de fer una exposició sobre l’arquitecte Josep Maria Martino abans de finalitzar l’any en que es commemorava el cinquantenari de la seva mort, no ha estat possible. Però com que crec que Martino es mereix un reconeixement públic espero que puguem realitzar una exposició durant l’any 2008. Buscaré la manera de fer una mostra amb la dignitat que l’arquitecte noucentista i les seves obres es mereixen. Potser l’Ajuntament de Sitges i el Consorci del Patrimoni no tenen pressupost per a realitzar una exposició i un catàleg ( no gaire extens i sense grans pretensions editorials) sobre la vida i l’obra de Martino, però crec que els polítics i les personalitats encarregades de defensar el nostre patrimoni artístic i cultural tindrien que fer un “mínim” esforç per buscar els diners que permetin aquest homenatge. Em sembla molt bé que des de l’Ajuntament de Sitges, la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya..... donin totes les facilitats per impulsar l’art contemporani. Envejo les mostres artístiques que disposen d’espais expositius tan especials com les sales del Miramar o l’antic mercat de Sitges, alhora que quedo admirada per la qualitat dels catàlegs que s’editen en aquestes exposicions.
Però com sóc molt tossuda, espero trobar altres sortides, ja siguin econòmiques o de col·laboració, amb les quals estic segura que aconseguirem muntar una “gran exposició” mitjançant la qual podrem conèixer un dels moments arquitectònics, culturals, socials i artístics més brillants que mai ha viscut Sitges: 1919-1934.
Tal i com ja va avançar Vicenç Morando, a Sitges sembla que tot segueixi igual: la casa del carrer Joan Tarrida segueix de color blau “pitufo”, la del carrer Sant Bartomeu cantonada Sant Gaudenci encara conserva el blanc impol·lut que li van atorgar fa uns anys...... Però també hi ha coses que han empitjorat: l’edifici de telègrafs segueix amb la degradació, al igual que la Residència Helvètica i molts altres edificis catalogats que es troben en greu perill de conservació. Per cert, ja fa més d’un any vaig preguntar a les autoritats pertinents, sobre quin era el futur d’algun d’aquest edificis. Em van parlar del projecte que existia per a convertir la Residència Helvètica en un hotel de luxe, nou ús que comportaria la restauració d’aquest magnífic edifici. Han passat els mesos i res de res, ja que la casa segueix el camí cap a la seva destrucció total, situació que potser ve propiciada per projectes distants als explicats per les autoritats locals.
Davant de tantes desgràcies, una bona actuació que no podem deixar de comentar, des de fa pocs mesos, una de les primeres cases que es van construir l’any 1919 al Passeig Marítim, la de Francesc Armengol, ideòleg de la urbanització del sector Terramar, ha tornat a lluir un el color blanc a les façanes, deixant de banda la tonalitat rosa que durant molts de temps deshonrava la bellesa d’aquest singular edifici. També han desaparegut els grans relleus decoratius que algú va col·locar amb bona voluntat, però amb dubtós gust.
I ara toca el meu tema preferit: la casa de Nurillar del Passeig Marítim. Aquesta si que ha sofert canvis, i la seva “grandiositat” arquitectònica sembla competir amb la casa ( de nova planta i de monumentals columnes) que s’està construint en un solar situat a primera línia de mar, molt a prop de Terramar., un “colossal” edifici, que s’allunya de la tendència arquitectònica contemporània que pregonen els grans arquitectes actuals. Davant de la visió de l’estructura inicial d’aquesta casa sembla que la persona que ha aprovat aquest projecte s’hagi vist vivint a Beverly Hills. Però que no veu quina és la tipologia de cases unifamiliars que hi ha al Passeig Marítim i a les zones del Vinyet i Terramar? Veus com necessiten una exposició sobre Josep Maria Martino i la urbanització del sector de Terramar?
Tornant al tema de Nurillar. Tot i que Vicenç Morando diu que el regidor d’urbanisme li va assegurar que la casa complia amb totes les normes urbanístiques vigents, hi ha diversos aspectes constructius que em fan dubtar d’aquesta afirmació. A primera vista les diferències entre la casa original i l’actual són diverses: l’alçada, el volum, els materials de construcció, “variacions” que han afectat greument a la casa posterior, petit edifici que originàriament formava part del conjunt residencial del Nurillar. Per al propietari d’aquesta petita construcció adjacent, una gran pantalla de formigó s’ha convertit en la principal vista del seu jardí.
Si mirem l’informe tècnic relatiu a les obres que s’estan executant en aquest edifici, entre moltes dades significatives sobre el procés fraudulent a l’hora de realitzar aquesta “suposada reforma”, en les conclusions llegim:
“les obres que s’estan executant, a l’empara de la llicència atorgada i amb informe favorable de la Comissió Territorial de Patrimoni Cultura de la Generalitat, estan d’acord amb l’esperit del PEPPACS (Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg de Sitges), en el sentit de mantenir un exemple d’arquitectura racionalista de Sitges (amb la reconstrucció fidel del mateix, garantint amb nous materials i tècniques constructives el seu manteniment), tot incorporant, a la vegada, una ampliació (ja existent abans de l’enderroc) que no fa malbé la imatge de l’edifici catalogat però que permet el seu ús com habitatge unifamiliar, la qual cosa garanteix la seva conservació i manteniment”.
És clar que l’actual edifici no té res a veure amb el Nurillar racionalista que Josep Alemany va idear l’any 1934. El descomunal volum, la gran alçada, la complexitat dels materials utilitzats, les baranes, i principalment el terrat-pis que s’ha afegit i que no existia en la casa original i del que no hi ha cap constància en la fitxa de l’edifici del Catàleg del Patrimoni del que tant es parla des de l’Ajuntament, han fet que es perdi tota l’essència d’un edifici únic i singular, en el que les formes simples i les dimensions proporcionades l’havien convertit en un interessant exemple de l’arquitectura avantguardista.
Davant de cada una d’aquestes afirmacions jo no puc fer res més que dubtar de la veracitat de totes elles, i pensar que aquí hi ha alguna cosa, que per la meva bona fe, se m’escapa. Així doncs, aquí deixo les meves reflexions i els meus dubtes, principalment el de si val la pena o no seguir lluitant per la conservació del nostre patrimoni, batalla en la que, per sort, compto amb un aliat, que al igual que jo, utilitza la lletra per denunciar quan és necessari i exaltar quan és just.

Beli Artigas Coll
http://www.criticartt.blogspot.com/

El Eco de Sitges, 2 de febrer de 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada