25 de febr. 2008

Crònica Local. Vicenç Morando

MARTINO, FLORENSA, CODERCH I SITGES

Després de la ressaca carnavalera – de la qual cadascú n’haurà de treure les conclusions oportunes- retrobo, de nou, la pau del passeig marítim, a partir de la benvinguda col·laboració d’un lector, que, per altra banda, ha despertat la curiositat de la secció. Com comentà Joan Yll en el seu dia, això de la correspondència informàtica és un gran què, i més quan es reben aportacions tan benintencionades com és el cas que em permetré explicar-los avui. Arran de l’article dedicat a Josep Maria Martino- gràcies Beli, espero que l’exposició esdevingui una realitat- el futur, i vull creure que feliç propietari de “Villa Capri”. M’envià un cordial correu electrònic, amb un grapat d’informacions interessants, que, amb el seu vist-i-plau, m’agradaria compartir-les. La primera d’elles ve relacionada, ves per on, amb la pròpia autoria de l’edifici, que m’asseguren – i ho crec- que no és de Martino, sinó de l’arquitecte Adolf Florensa, segons consta en una placa de marbre fixada a la façana del costat Barcelona, que serà reposada un cop sigui rehabilitat l’exterior del conjunt. Estiro el fil. Nascut a Lleida, Florensa fou, a més del responsable de les restauracions del monestir de Poblet o de la catedral de Vic, arquitecte municipal de Barcelona des de mitjans dels anys vint, i és precisament a la capital on pot trobar-se un dels exemples més referenciats de la seva arquitectura, com és la senyorial Casa Cambó, encarregada pel líder de la Lliga a la dècada dels anys vint del segle passat, i construïda a la Via Laietana, 30. Més apropo nostre, l’arquitecte també dibuixà alguns projectes per satisfer encàrrecs sitgetans, dels quals el cronista no ha tingut temps de certificar si tots es van dur a terme, però si pot dir-los que són consultables a l’arxiu del col·legi d’arquitectes de Barcelona. Entre ells els de les dues propostes per a la casa de Jaume de Semir (1929), les tres que féu per a la de Josep Maria Casabó (1929-32), o el disseny per a la de Josefa de Casacuberta, aquestes darreres situades a primera línea de mar.

Seguint el fil del e-mail del meu interlocutor, li pregunto si l’arquitecte encarregat de l’actual reforma de “Villa Capri”, Josep Antoni Coderch i Giménez, és el fill del gran Josep Antoni Coderch i Sentmenat. I m’ho confirma. De nou, el cronista es permet una petita carambola, perquè Coderch, el pare d’algunes de les cases més significatives de l’avantguarda arquitectònica del segle XX, a més dels sinuosos edificis Trade, de les torres de La Caixa a la Diagonal, o de la celebèrrima làmpada de làmines de fusta – que encara pot adquirir-se, per 470 euros, en un dels establiments barcelonins de més volada- fou, en els seus inicis, vers el 1942 i el 1945, arquitecte municipal de sitges. Aleshores, com durant tota la seva trajectòria professional, ja mostrà, en la redacció del projecte de vivenda pública destinada a la zona de les Forques, un evident interès per aprofundir en un model de vivenda molt mediterrània, blanca, blanquíssima, ordenada, fins a cert punt austera en l’aparença, sense artificis i, sobretot, humana i perfectament integrada en l’assolellat entorn del nostre paisatge. Anys després, Coderch bastiria a Terramar algunes mostres especialment destacables d’elegància discreta i sòbria, com les cases Catasús o Gili, de planta única i modernitat intemporal, molt difícils de contemplar des del carrer, per mor de les bardisses.
Més enllà de poder constatar fins a quin punt a Sitges li manca una eina de difusió, es digui opuscle, llibre, conferència, exposició o article, que inclogui totes aquelles mostres d’art que, més enllà del Modernisme i Rusiñol, han deixat empremta a la vila, en aqueta mínima recerca documental propiciada per la missiva inicial relacionada amb Villa Capri, m’ha cridat molt l’atenció un article aparegut a “La Vanguardia” del 20 de Febrer de l 2006, on s’explica una història singular, que, de nou, té relació amb Sitges.

Qui la va fer pública és Federico Correa, arquitecte, professor, deixeble i col·laborador de Coderch durant molts anys. A partir de l’entrevista realitzada per Josep Massot, Correa confessà el següent: “ Se ha sido injusto con Coderch; combatió, sí, en el bando de los vencedores, pero jamás se aprovechó de ello, y enseguida se alzó en rebeldía, como en el famoso episodio de las dos bofetadas a un concejal de Sitges: era de una rectitud moral muy grande”. El món és un mocador. Si aquest episodi que relata Correa és tan cert com donen a entendre les seves paraules, servidor no pot més que preguntar-se sobre qui fou el regidor sitgetà que va rebre els dos mastegots de Coderch, quan succeí el fet, i quin podria haver estat el motiu, per a que els cops substituïssin les paraules.... Si algú pot aclarir l’entrellat, aquesta secció estarà encantada de tancar la incògnita, sense fer-ne més transcendència de la que té. Arribats a aquest punt, però, hom no pot més que testimoniar el valor que, de vegades, cobren les puntualitzacions d’aquelles i aquells lectors que ajuden a millorar la discreta tasca del qui escriu. Ho agraeixo enormement. Per cert, la intenció de la propietat de Villa Capri es respectar, amb la màxima fidelitat, l’esperit original de la casa. Així ho espero, i més si tenim en compte que, malauradament, almenys a Sitges, més d’una restauració ha acabat en modificació. Vostès ja m’entenen, i els arquitectes també. [...........].

L’Eco de Sitges, 23 de febrer de 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada