25 de des. 2008

QUI DIA PASSA ANYS EMPENY...FELIÇ 2009

Tanca metàlica de la casa que es costrueix al Passeig Marítim
Ja s’acaba un nou any, i crec que durant aquests dotze mesos poc hem avançat “arquitectònica, patrimonial, cívica, social....ment”.
Només entrar a Sitges, a la rotonda de “Can Perico”, et trobes l’arbre ecològic que tants comentaris va propiciar l’any passat. Aquesta visió, una mica fora de context, ja et dona una idea de la situació en que es troba el nucli urbà del poble. Per sort, a l’arribar al que sembla un “camp de batalla”, el Cap de la Vila, hi ha la bonica i acolorida parada d’articles nadalencs realitzats per les voluntàries i pels alumnes de la Fundació Ave Maria, tots ells (voluntaris, articles i alumnes), autèntiques meravelles.

Però en el camp que seguim fatal a Sitges és en el patrimonial. Poques coses canvien i res millora. A vegades semblen obrir-se petes escletxes de llum. Com diuen els castellans “A todo cerdo le llega su Sant Martín”, i una cosa així és el que podem aplicar a la sentència sobre la Casa Robert del carrer Sant Bartomeu. El divendres passat sortia publicada a l’Eco de Sitges una carta al director en la que Joan Mirabent i Castiel ens feia partícips d’aquesta bona noticia (o això esperem).

Tal i com ja denunciava fa uns quants anys, era necessària la restauració cromàtica de la casa de Joan Robert i Brauet, construïda l’any 1911 al carrer St. Bartomeu cantonada amb St. Gaudenci. En aquell article publicat a La Palla escrivia:
“Exactament aquesta no era pas un exemple de casa blanca. Com pot ser que desprès de més de tres anys des de que va ser pintada encara no s’hagin instat (o obligat) als propietaris d’aquesta finca a tornar al bell edifici el seu color ocre pedra original? Els que van realitzar el projecte de restauració no van veure que les cases que l’envolten no tenen res a veure amb el que van decidir fer...? La casa Robert, i no “palauet” com l’han estat venent aquest darrers anys, destacava per la unitat que mostraven les seves tres façanes, característica que va ser eliminada vilment amb la reforma que es va realitzar a la galeria posterior del primer pis. Unes fredes i impersonals finestres d’alumini han substituït les vidrieres de colors que aconseguien donar llum a l’interior del pis a la vegada que permetien gaudir de la vista del petit jardí de la casa”.

Així doncs esperem que aquest cop (ja que en altres no ho ha fet encara, com és el cas de El Barco), faci complir questa sentencia i retornin el seu color original a la casa i que no s’oblidin de la bella galeria de fusta.

Seguint amb patrimoni, arquitectura o cinisme, no ho se. Ja fa uns dies Vicenç Morando escrivia a la seva crònica de l’Eco, que el Mercat Nou havia deixat la seva posició com a l’edifici més lleig de Sitges, i Morando cedia aquest “privilegiat” lloc a la nova casa que es construeix al Passeig Marítim. Doncs jo li dono tota la raó. Aquesta casa, per dir-li d’alguna manera, cada dia és més horrorosa i poc té veure amb l’arquitectura que l’envolta, però tornant a les dites, “qui avisa no és traïdor”, i un cop més s’ha optat per posar-hi una reixa de ferro. Quan ja fa uns anys es va permetre aquest tipus de tancament a la Casa Peris Mencheta ja vaig pronosticar que era la fi del bruc i l’heura. Si se li deixa a un has de deixar als altres i ara ja en tenim varies: Nurillar ( o com li vulgueu dir), Villa Carmen, i ara aquesta... de la que espero amb “candaletes” el seu nom.

Socialment, el dissabte passat a Sitges es va viure una festa d'aniversari. La Sabateria Pañella, i la seva família, van celebrar les 75 anys de l’obertura de la primera botiga. Amb aquets motiu la plaça de l’Ajuntament i tots els seus voltants, es van omplir de gent. Castell de focs, música, cava, pica-pica, vídeo..... Al Grup d’estudis s’hi celebrava el Nadal, i al Mercat Vell hi havia la fira d’art. Gairebé tot Sitges, per una raó o alta, estava allà, i això que l’alcalde considera que és una zona poc transitada. Ah, el Pablo seguia dormint al seu llit improvisat del Mercat Vell, tot un exemple de civisme....

Però poc a poc som més els que lluitem per millorar el nostre poble des d’àmbits molt diversos. Una de les darreres eines la hem trobat a Internet. A Facebook hi ha un grup bastant nombrós que reclama el retorn del canó sitgetà que es troba al Museu Biblioteca Víctor Balagué, i des de fa pocs dies n’ha sorgit un altre amb força que lluita per a salvar l’Autòdrom de Sitges.... un projecte que esperem tots no sigui molt llunyà, ja en parlarem.

Esperem que l’any 2009 puguem seguir CRITICARTT, que no criticant, senyal de que la il·lusió i l’esperança encara no s’han fos.

BON ANY

24 de des. 2008

La cisterna del Park Güell, un espai màgic( per cert, aquesta és el comentari que fa 100)

Dimecres al matí feia un dia esplèndid a Barcelona, i per una qüestió de feina vaig anar al Park Güell. Ja per si mateix, aquest espai és màgic i d’una gran bellesa, però jo vaig poder gaudir d’un privilegi del que molts n’han sentit a parlar, i pocs l’han pogut veure en directe: visitar a la cisterna que s’amaga sota la Sala Hipòstila.

Moltes vegades havia sentit a parlar d’aquest espai recòndit, però no hauria cregut mai que fos un lloc tan màgic. A les 11 del matí un operari va aixecar la que fins aquell moment semblava una simple tapa de serveis situada en plena sala de les columnes. La veritat és que entrar per aquell forat feia una mica d’angúnia, però un cop a dins, us puc assegurar que la visita valia molt la pena.
Es tracta d’un espai ampli, amb gruixudes columnes que es corresponen amb les de la Sala Hipòstila, i amb un acabat impropi d’un lloc destinat a no ser mostrat al públic, però que tot i la seva foscor Gaudí va decidir construir-lo com si es tractes d’un espai visitable.

Sempre s’ha dit que l’aigua quan l’any 1900 Antoni Gaudí va rebre l’encàrrec del senyor Güell de dissenyar una ciutat- jardí a les afores de Barcelona, ell va idear un interessantíssim treball d’enginyeria, i que entre els projectes destacats hi havia el d’aprofitament de totes les aigües pluvials que es recollien a la gran Plaça de la Natura, situant-hi a sota la Sala Hipòstila amb les seves 86 columnes de pedra artificial, algunes d’elles travessades per un tub de ferro que permetia recollir l’aigua i emmagatzemar-la a la cisterna subterrània. Aquest sistema quedava rematat amb l’escultura del Drac de “trencadís”, col·locat a l’escala principal del parc, que tenia la funció de sortidor de l’aigua sobrat de la cisterna.


Però aquesta interessant teoria es va veure desmuntada durant la meva visita. Tal i com em va fer veure la conservadora del parc, cap de les columnes de la cisterna està foradada. Ella em va explicar que dubtava molt de que finalment Gaudí hagués realitzat el seu projecte, ja que no hi havia cap sistema que permetés entrar aigua des de les columnes de la Sala Hipòstila. Les marques d’aigua que es veuen a les parets de la cisterna, que demostren que en algun moment aquesta va estar plena d’aigua, situació que no s’ha repetit en les darreres dècades, ve donada a que la construcció del parc va coincidir amb una època de moltes pluges a Barcelona, però que després mai més s’ha omplert.

Parlant de marques a les columnes de la cisterna. Gairebé totes tenen pintades una creu vermella a la seva part superior, símbol que també es repeteix, i en dimensions majors, al terra de la sala. Ara per ara ningú sap que signifiquen, tot i que hi ha constància de que van ser fetes en època de Gaudí. Les interpretacions són moltes, però darrerament les persones que volen relacionar la figura de Gaudí amb el món de la massoneria hi ha volgut trobar moltes connexions...., però crec que encara falta molt per descobrir.



17 de des. 2008

Solo soy un ser humano..... en el país de "Nunca jamás"


Haig de confessar que ahir vaig anar al concert d’homenatge a Joan Baptista Humet una mica a cegues, o millor dit, “a sordes”. Des de fa un parell de mesos que he recuperat alguns discs d’aquest cantautor del que, exceptuant les seves cançons més conegudes, coneixia poc el seu repertori. Em vaig quedar meravellada per la bellesa de les seves lletres.

El Club o Sala Annexa del Palau Sant Jordi de Barcelona va reunir un gran nombre d’artistes de destacadíssim reconeixement per a recordar la persona d’Humet. Va ser un gran concert on tothom va gaudir de la veu i de la música de cantants com Joan Isaac, Moncho, Ana Belen, Joan Manuel Serrat, Víctor Manuel, Dyango, Maria del Mar Bonet, Maria Rossell.........

Va ser una nit de moltíssimes emocions i també de desil·lusions. Dalt de l’escenari alguns d’aquests artistes van demostrar que també eren persones, van voler cantar i dedicar unes paraules a la persona d’Humet. Altres, potser els més esperats pel públic que allà ens reuníem, van demostrar un cop més que els supera el narcisisme, i com sempre aquests només van ser dos: Llach i Serrat. Potser ells haurien d’haver cantat la cançó “Solo soy un ser humano”, i així entendre una mica més la vida "mundana".

Qui em conegui una mica sabrà que des de molt petita sóc una gran seguidora de Lluís Llach, i tot i que el que avui penso d’ell no em farà deixar d’escoltar les seves cançons, si que m’ho pensaré tres vegades a l’hora de defensar-lo. Ja sabíem que ell no cantaria, que només acompanyaria al piano, però al igual que Serrat uns moments abans, no va ser capaços de dirigir una paraula a aquell públic que tant els havia aplaudit la seva actuació. Ara penso que potser es van veure incapaços de demostrar la simpatia i la sinceritat d’altres convidats com Amparo Moreno que va escriure i llegir un preciós poema sobre Navarrés, poble que compartia amb Humet; la força de voluntat de Dyango, que va declarar haver patit un infart pocs dies abans, malaltia que no li havia impedit estar a l'escenari aquella nit; la bonhomia dels musics que tats anys l’havien acompanyat Humet dalt de l’escenari..... Però el que més em va sobtar va ser la NO presència de Llach al final del concert, quan totes les persones que havien participat a l'homenatge, es van reunir a l’escenari per cantar “Hay que vivir, amigo mio!!!”. El vaig buscar, i com jo, molts del públic, i ell no hi era........

Avui llegint informació del concert m’he topat amb la seva pàgina web, en la que molts amics i seguidors han deixat missatges a Humet, però el que més m’ha agradat ha estat el seu “Diari de Viatge” en el que ell es mostra tal com era, el que pensava, el que creia de la vida... però m'ha encantat un ecrit dedicat a "Campanilla i Peter Pan".....als que sempre cantarà des del país de “Nunca Jamás”.

Des d’avui Humet té una fan més i l’altra una de menys.

11 de des. 2008

Artur Carbonell entra al "Hall of Fame" de l'art català







El pintor sitgetà Artur Carbonell i Carbonell (1906-1973) ha entrat per fi a formar part dels artistes que tenen obra a la col·lecció del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya). Demà la seva pintura “Constel·lació” de 1933 serà esposada, juntament amb altres 29 obres d’artistes Jaume Sans, Eudald Serra, Lamolla, Salvador Ortiga, Ramon Marinel i Antoni Clavé, en una sala destinada exclusivament a mostrar exemples de l’art català de la dècada dels 30.
És per aquest motiu que avui he decidit recuperar una cronologia de Carbonell que vaig realitzar en motiu de l’exposició homenatge que es va organitzar durant el mes de novembre de 1998 al Grup d’Estudis Sitgetans per commemorar els 25 anys de la seva mort, i un article que es va publicar a la revista “La Xermada” amb el mateix motiu.

Artur Carbonell, un artista dedicat a l'art.



Des del seu neixement fins a la Guerra Civil Espanyola (1906-1936)

L’1 d’Abril de 1998 es complien els 25 anys de la mort del gran i polifacètic artista sitgetà Artur Carbonell , nascut el 31 de Gener de 1906 a Sitges .


Fill de Pere Carbonell i Mestre (Sitges 1865- 1929 ) , i de Sebastiana Carbonell i Termes , una parella d’ “americanos “ fills de Sitges que s’havien casat a l’ Havana l’any 1895 i que havien aconseguit fer una “petita fortuna “ gràcies a la feina que tenia Pere com a soci gerent en una ferreteria , “La Llave” , de Sagua la Grande (Cuba ) . La recent família Carbonell i Carbonell van instal·lar-se definitivament a la nostra Vila l’any 1900 i residiren a la casa que es va fer construir al carrer Illa de Cuba 34-36 , típic carrer de la nova “eixampla “ sitgetana , el pare de Sebastiana , Josep Carbonell i Mestres (també “americano “ ).Obra que va ser encarregada a Jaume Sunyer Juncosa l’any 1888 i que anys més tard heretaria el seu nét Artur . En aquesta casa , varen nàixer Maria Dolors , primogènita de la jove parella , que moriria el 9 d’Agost de 1907, i Artur Carbonell i Carbonell .


Des de molt jove , Artur va tenir un contacte directe amb l’art , tant amb la pintura com amb el teatre , els dos camps que en els que Carbonell triomfaria uns anys després . L’any 1915, amb només nou anys , va anar a Madrid , Toledo , El Escorial i Aranjuez . Durant aquest viatge el nostre artista va visitar per primera vegada el Museo del Prado , i a Toledo va tenir l’oportunitat de veure els quadres d’ El Greco . Podem suposar que ell ja coneixia les dues obres del pintor cretenc que Rusiñol comprà l’any 1894 i que es troben al museu del Cau Ferrat .

És també durant aquesta visita a la capital d’Espanya quan Carbonell va tenir la possibilitat d’assistir a una representació dels “Ballets Russos “ en el Teatro Real de Madrid .


De 1910 a 1915 , Pere Carbonell , pare d’Artur , va ser alcalde de Sitges i president del Casino Prado .Pocs anys després , la família Carbonell se’n aniria a viure a Barcelona , però això no va trencar la relació d’Artur amb el seu poble . Un exemple , és que l’any 1924 va entrar a formar part de l’Esbart Dansaire de Sitges , i un any després ja n’era el director.


Artur Carbonell va estudiar a l’”Instituto General i Técnico de Barcelona” , on el 12 de Maig de 1923 va ser expedit el seu títol de batxillerat. Inicià la carrera d’ arquitectura , però s’adonà que no era el seu camí i la va deixar per dedicar-se per complet a la seva faceta d’artista , insistint molt en la pintura . Però aquests anys que va assistir a classe d’arquitectura li van donar a Carbonell uns grans coneixements en dibuix tècnic , geometria , de les úniques assignatures que va aprovar , ensenyances que, més tard , va poder posar a la pràctica .


Ja hem assenyalat que les seves dues passions eren la pintura i el teatre . L’artista va ser capaç de treballar i innovar en els dos camps i fins i tot de fer-los compatibles , ja que va ser professor d’Escenografia a l’Institut del Teatre de Barcelona , sota la càtedra de “ Dibuix i Realitzacions Escèniques “.


Carbonell primer destacarà en el camp de la pintura . L’any 1925 exposa , per primera vegada , al Casino Prado, dins de la que va ser “L’Exposició Històrica d’Art Sitgetà“ , promoguda per L’Amic de les Arts i amb l’assessorament de Miquel Utrillo . El nostre artista va tenir la possibilitat de mostrar al públic de Sitges uns dibuixos que donaven una idea del gran pintor que s’amagava darrera del jove Artur . A partir d’aquest moment les exposicions en que s’hi podien veure obres de Carbonell van ser moltes i totes elles amb unes crítiques que destacaven l’alt nivell del pintor . Aquest mateix any 1925 , participà en l’Exposició Estudiantil que organitzava la galeria Dalmau de Barcelona , Sala en la qual Carbonell hi exposarà diverses vegades més al llarg de la seva carrera , i també es va presentar a les Exposicions d’Art del Penedès que es celebraven successivament a Vilafranca , Vendrell i Vilanova.


El 31 de Desembre de 1928 , en el número 30 de la revista cultural que es publicava a Sitges , L’Amic de les Arts , va aparèixer un article de M. A . Cassanyes titolat “Artur Carbonell “. L’autor destacava les primeres obres de Carbonell i les arribava a comparar amb les obres d’una altre pintor català d’avantguarda que posseïa un gran renom en aquell moment , Joan Miró . En M.A. Cassanyes remarca la capacitat de Carbonell per adonar-se de la importància que tenia tant l’art abstracte com el realista o figuratiu , i que no hi havia cap raó per dedicar-se a un sol estil quan s’era capaç de treballar-los tots dos amb igual qualitat . Aquest article anava il·lustrat amb dues obres surrealistes del pintor sitgetà . Una era la que es titulava “El Circ “ i l’altra , la que Cassanyes considera immillorable , “Orfeu i Eurídice “ , tema que també va tenir molta importància en el camp teatral de Carbonell . Situava la obra del pintor sitgetà entre les que realitzaven dos artistes molt importants d’ aquell moment , Flouquet i Max Ernst .


Una data molt important pel que fa a la formació i al futur de Carbonell , va ser l’octubre de 1929 quan , acompanyat per el pintor Joaquim Sunyer , marxà de viatge “d’estudis “ a París . A la capital francesa , Artur va tenir la possibilitat de conèixer i d’empapar-se de l’art més avantguardista que es feia a Europa en aquells anys .


A la tornada de París , va ser quan Carbonell s’inicià en la que seria la seva altra passió, a part de la pintura , el teatre . Des d’ aquest any 1930 i fins 1936 , anys abans de la Guerra Civil Espanyola , serà quan Carbonell estarà en el moment més intens i productiu de la seva obra tant pictòrica com teatral .


Sitges sempre ha destacat pel seu caràcter innovador. Ja a finals del segle passat , el corrent artístic que dominava a Europa, el Simbolisme, va entrar a Espanya via Sitges amb la presentació de “La Intrusa “ de Maeterlinck l’any 1893. Obra que va ser traduïda per Pompeu Fabra i que interpretada per Raimon Caselles i per Elvira i Sara Carbonell , aquesta última , mare de Mª Dolors Bertran , que seria actriu protagonista en moltes obres dirigides per Artur Carbonell . Aquest moviment influí en els artistes modernistes . El teatre simbolista , fou seguit per Santiago Rusiñol amb obres com “L’Alegria que passa “ (1898) i Adrià Gual amb “Silenci “(1897) .

Un fet similar succeí l’any 1930 . Artur Carbonell portà a l’escenari del Teatre Prado de Sitges l’obra de l’escriptor francès Jean Cocteau ,”Orfeu” . Així doncs , un cop més , l’ Avantguardisme entrà a Espanya de la mà d’un sitgetà .


S’ha de dir que Jean Cocteau (1889-1963 ) , ja era un conegut de tots aquells que llegien revistes i publicacions culturals com “L’Amic de les Arts “ i “El Mirador “ , en les quals hi havia gran quantitat d’articles que feien referència a la obra d’aquest i altres escriptors del moment com Eugene O´Neill , autor d’ “Abans d’Esmorzar “ , obra que Carbonell pujà als escenaris anys desprès . Cocteau era un personatge polifacètic , ja que era escriptor , dibuixant i cineasta . La seva obra va començar sofrint l’impuls del Futurisme i del Cubisme , i més endavant , va oferir una desencertada i gairebé equivoca barreja d’Avantguardisme i Academicisme . Segons paraules de L. Montanyà , Cocteau “és l’evangelista de l’Avantguardisme francès “
“Orfeu” , es tractava del primer projecte de teatre d’avantguarda que es presentava a l’Estat Espanyol. Obra que deixava el classicisme de costat i que agafava el somni com a font d’inspiració . S’ha de destacar , que el tema d’Orfeu obsessionava a Jean Cocteau. L’autor tenia obres literàries i també cinematogràfiques com “Orphée “ (1950 ) o “Le Tetament d’ Orphée “ (1960) , que tractaven aquest tema mitològic .


El primer que es va fer amb aquest text , va ser llegir-lo en una sessió intima a casa de Ramon Planas , i un cop es va assajar , el dia 1 de Setembre de 1930 es va presentar al públic sitgetà . La traducció del text va ser feta per Maria Carratalà i de la direcció i escenografia va se’n va encarregar el propi Carbonell , que també donava vida a un personatge secundari de l’obra . S’ha de destacar que Carbonell va realitzar els decorats de l’obra seguint les orientacions de l’escenògraf francès Víctor Hugo , al que el propi Cocteau havia encarregat els decorats per l’estrena de “Orfeu “ a París l’any 1926 en el “Théâtre des Arts “ per la companyia “Bitoëff “ .
Els actors que participaven en la representació de l’obra , formaven part d’un grup de teatre amateur de Sitges . Els protagonistes eren : Dolors Bertran en el paper Eurídice”, Maria Planas que feia de “La Mort” , Josep Mirabent Magrans com a “Orfeu” , i altres com Pere Armengou , “Toparenç” ,Daniel Planas com “Comisari “ , Josep Mª Bassols d’ “Escrivent “, Joan Darma i Artur Carbonell , com “Ajudants de la Mort “ .
L’obra , que com ja hem dit era d’ avantguarda , va produir ,al igual que ja havia passat a París en motiu de la seva estrena , crítiques i parers expressats violentament .


Una setmana després de la representació de l’obra ja van aparèixer les primeres reaccions en la premsa local . Un exemple clar de les dos vessants de la crítica que va rebre “Orfeu “ , el podem trobar el la publicació sitgetana , La Punta , datada el 7 de Setembre de 1930 . Un primer article el trobem en l’apartat “Tribuna Lliure “ en el qual, i sota el títol de “Tallant Abusos “ , un col·laborador donà una visió negativa sobre la obra representada . La qualificava de fastigosa , poca-soltada , imbecil·litat ..., tot i això no es va oblidar de destacar i lloar la feina dels actors que protagonitzaven l’obra , i la de director i escenògraf de Carbonell . En aquest article es deia que era vergonyós que Sitges fos elogiat com a primer poble europeu on es presentava una obra avantguardista.


En la mateixa data i dins de la mateixa publicació , trobem un punt de vista completament diferent al que hem apuntat fins ara . Ens referim a la crítica del que creiem que pot ser una persona entesa en teatre o si més no amb una visió més oberta pel que es refereix a l’art . L’autor qualificava de representació excel·lent , de gran presentació escènica , i de direcció perfecta de Carbonell .També ressaltava el fet de que hi havia molta gent que no entenia el moviment d’ avantguarda i que les crítiques negatives i els xiulets que es van sentir en el teatre Prado després de la representació de l’obra , ja eren d’esperar . Recordava que a París va succeir un fet similar i destacava que l’haver representat per primera vegada a l’Estat aquesta obra i haver-ho fet a Sitges, donava un gran renom al poble .


Durant el mes de Novembre del mateix any, Carbonell va fer la seva primera exposició individual a les Galeries Arenyes de Barcelona , amb la qual va aconseguir un gran èxit. En ella es mostraven 19 olis i diversos dibuixos . En el catàleg de l’exposició trobàvem escrits del crític d’art M. A. Cassanyes , i de J.V. Foix .

El ressò de l’èxit de les exposicions que feia Carbonell va arribar fins a França , on podem trobar articles en premsa del país que fan referències a la perfecció tècnica de la obra del pintor . Un exemple és el retall de “Comoedia “ (sic) de París que apareix en el setmanari El Baluard de Sitges , amb data del 13 de Desembre de 1931. Aquests article es titulava “L’Exposition Carbonell a Barcelone “.


Durant l’any 1931 , el pintor sitgetà va seguir els seus viatges d’estudi per tot Europa . Va tornar a París i va anar a Brussel.les , Anvers , Bruges , Dusseldorf , Colonia i Frankfurt . Durant aquests viatges , Carbonell va anar adquirint coneixements del camp pictòric , però mai no es va oblidar del teatre i sempre va estar molt atent a les novetats que hi havia en les cartelleres de les sales europees .


Un cop tornà a Sitges , es posà a assajar una nova obra , “Caps de Recanvi” de J. Víctor Pellerin , que va ser estrenada al “Studium des Champs-Elysées “ de París i que es presentava per primera vegada a Espanya des de Sitges , el 10 de Setembre de 1931 al teatre Prado , i que a diferencia amb el que havia succeït un any abans , va ser rebuda amb un gran entusiasme per part del públic assistent .La traducció , un cop més , va anar a càrrec de Maria Carratalà .


Els actors , van ser els mateixos que un any abans havien format part en l’obra “Orfeu”. Josep Mirabent i Daniel Planas , com a ICS i OPECÜ , Conxa Jacas (La Pagesa i una Esportiva ) , Josep Mª Bassols (Un Esportiu ) ,MªGlória Muntanyola (Cecilia i una Dependenta ) , Ricard Roig (Capellaire i home Sandwich ) , Mª Dolors Brtran ( La Noia Mundana i una nuvia ) i altres papers que els representaven el propi Artur Carbonell, Pura Almendros de Duran , Josefina Planas , Pere Armengou , Ferran i Claudi Bassols , Manuel Muntanyola , Joan Ferreter , Josep Maria Martino , i Bonaventura Blay . Una gran quantitat d’actors que formaven part de la colònia estiuenca de Sitges i del propi poble .


L’any 1932 era un any de celebracions pel que fa al món cultural europeu . Es commemorava el “Centenari de Goethe “ , i Carbonell el 23 de Febrer d’aquell any va ser nomenat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona , Mandatari a Sitges del “Centenari de Goethe a Catalunya “ . Per aquest motiu , i una vegada més al teatre Prado de Sitges , Carbonell va presentar el 10 de Setembre “Egmont” . Aquest cop , però , no es tracta d’una obra d’avantguarda , sinó tot al contrari , una obra clàssica del gran dramaturg alemany .


Com en totes les altres obres , els actors eren de Sitges i un cop més trobem a Josep Mirabent i Magrans i Maria Rosa Bertran en els papers de protagonistes de “Egmont” i “Clara “, Rosa Montanyà , “Margarida de Parma “ , Joa Ferrater , ”Maquiavel” , Teresa Casanelles com “La mare de Clara” , Daniel Planas feia de “Brackenburg” , Pere Armengou de “Guillem d’Orange” , Ricard Roig era “El Duc d’Alba “ i Manuel Muntanyola com “Ferran “. A l’entre acte i com a un fet més de les celebracions de Goethe , el filòsof Francesc Pujols pujà a l’escenari i feu una explicació sobre la persona del poeta . Els diferents actes de celebració i en particular aquesta representació, van tenir un gran ressò en la premsa del moment . Trobem articles que ens parlen de la vida , de l’obra, i de les idees de Goethe a “El Mirador “ (Article de Salvador Marsal del 22 de Setembre de 1932 , amb el títol “Egmont a Sitges “) . En aquest setmanari i en altres com “La Publicidad “, “El Baluard de Sitges “( Els article de l’11 de Setembre de 1932 , que es titolava “Centenari de Goethe” i “D’Egmont “ firmats per Josep Maria de Segarra i Carles Gómez i Soler “ ) i “La Vanguardia “ , també apareixen varies crítiques referents a les diverses obres que havia presentat Carbonell amb el seu grup de teatre amateur .


Fins a l’any 1936 , poc abans de la Guerra Civil , Artur va seguir exposant les seves obres en sales de Barcelona i de Sitges .En totes elles va aconseguir un gran èxit tant de crítica com de públic . Va ser un dels joves pintors que es van deixar seduir pel Surrealisme , i va participar en la primera exposició col·lectiva que ADLAN va celebrar a les Galeries Catalonia . Al Desembre de 1932 serà nomenat assessor de la nova junta d’aquesta associació , les sigles de la qual , significaven , Amics de l’Art Nou .


Carbonell també va fer molts dibuixos per il·lustrar llibres i cartells anunciadors ; uns exemples poden ser el cartell que va dissenyar l’any 1928 per a la Iª Festa del llibre que va organitzar L’Ateneu “El Centaure “ de Sitges , associació amb la qual també participà impartint-hi conferències sobre pintura i teatre . El seu amic J.Carbonell i Gener , li encarregà el disseny de la portada del seu llibre “Revolución Catalanista", editat a l’Abril de 1934 .


Pel que fa al teatre , Carbonell presentà la seva tradicional obra cada Setembre al Teatre Prado de Sitges , però començà a obrir-se nous horitzons i també estrenà en sales de Barcelona . Al Setembre de 1933 al Prado va presentar tres obres : ”Sopar d’Adéu “ d’Arthur Schnitzler , “Com ell va enganyar el marit d’ell “ de Bernard Shaw i “L’Indigent “ de Charles Vildrac . Els anys 1934 , 1935 i 1936 és quan presenta varies obres en les tres sessions que fa al Teatre Studium de Barcelona , sala que era propietat del joier modernista Lluís Masriera : ”Un Caprici “ d’Alfred Musset , “Antonieta o la Tornada del Marquès “ , de Tristan Bernard , i “Com ell va enganyar el marit d’ella “ de Shaw , “Abans d’Esmorzar “ d’ Eugene O’Neill amb l’ actuació que va fer Gertrudis Millàs , “Sopar d’Adéu “ d’Arthur Schnitzler que tenia com actriu protagonista a Maria Planas ,de la qual es va destacar molt la seva gran actuació en setmanaris del moment ,(El Mirador del 16 de Maig de 1935, en la secció “Estrenes “ sota el títol “Els Amateurs de Lyceum Club “ ) , “A la sortida “ de L.Pirandello amb Marcel.la Aubèrt , Daniel Planas i Josep Mirabent , Josefina Bayona , Rogeli Serra i els nens Maria Mateo i Oriol Carbonell ; “ Davant de la mort “ d’A. Strindberg , “Un Prometatge “ d’Anton Txèchov i “La Innocent “ de René Lenomard .Un repertori de to absolutament europeu. En aquell moment ningú gosava portar a escena aquest tipus d’obres .


Com podem veure , aquests primers anys de la vida artística de Carbonell van ser molt fructífers , tant en el camp de la pintura com en el del teatre , i sobretot ve destacar pel seu avantguardisme . Com a director teatral cal remarcar el fet de que gairebé totes les obres que va pujar a l’escenari eren d’una gran modernitat , variades i de diferents dramaturgs estrangers que estaven de moda en el context cultural europeu del moment.

Aquest fet , variarà substancialment quan comenci la seva segona etapa , la que anirà marcada pel final de la guerra Civil i per l’imposició de la dictadura franquista .

Segon moment : una major inclinació vers el teatre .

Artur Carbonell participà activament en la Guerra Civil Espanyola , ja que va ser enviat al front , però això no va impedir que Carbonell seguís amb la seva passió per dibuixar . Es conserven algunes d’aquestes obres que va fer durant aquests anys i que va enviar a casa seva .


Un cop acabada la guerra , Carbonell va tornar a Sitges i ja a casa , va seguir amb la seva feina , tant com a pintor com pel que fa al món del teatre . Un fet destacable és que a partir d’aquest moment es va dedicar , sobretot , al que fins ara , havia sigut com una distracció per a ell , el teatre . Un teatre que seria molt diferent al que havia presentant fins l’any 1936 . Havia de representar les obres en castellà , tal i com obligava la censura de la dictadura . Per aquest motiu , Carbonell deixà de representar les obres d’avantguarda que tants d’èxits li havien proporcionat , i passà a especialitzar-se en texts clàssics d’autors espanyols com Calderón de la Barca , Lope de Rueda , Cervantes...


El 3 de Gener de 1940 , Artur fou nomenat per la Diputació de Barcelona , professor de dibuix i realitzacions escèniques de l’Institut del Teatre , ( classes que sortirien en el NO-DO de 1944 ) .
Durant el mes de Setembre de l’any quaranta , Carbonell presentà al Prado l’obra de Lope de Rueda , “Las Aceitunas “ i “El Gran Teatro del Mundo “ de Calderón en una sessió en benefici de les obres de reconstrucció de la Capella del Santíssim Sacrament de la Parròquia de Sitges , que havia sigut devastada durant la Guerra Civil .


En aquests anys va conèixer a Marta Grau , catedràtica de l’Institut del Teatre i del Conservatori del Liceu , i fundaren el que seria la seva companyia de teatre , Teatro de Arte .


Al mateix temps que la companyia anava representant obres clàssiques per Catalunya ,
com “El Alcalde de Zalamea “, “La Hidalga del Valle “ i “Eco i Narciso “ de Calderón ,que la estrenaren l’any 1944 al Teatre Principal de Terrassa , i seria la primera vegada que la companyia “Teatro de Arte “ , sortia fora de Barcelona . “Sin Querer “ de Jacinto Benavente , “Medea “ d’ Eurípides , obra que formava part d’una tetralogia que havia obtingut el tercer premi en les Grans Dioníssies del 431 (a de J.C.) . Aquesta representació va ser un fet destacable , ja que no era gens habitual fer el muntatge de la tragèdia clàssica . La que va ser una gran actriu en els anys cinquanta , Aurora Bautista , va actuar en aquesta i altres obres que dirigí Carbonell . “La discreta enamorada “ de Lope de Vega , “La Abadesa del Cielo “ de Luís Velez de Guevara ; el 30 d’abril de 1948 , durant la celebració del 4º centenari de Cervantes , Carbonell i Marta Grau van presentar dues obres en el teatro Comedia de Barcelona .”El juez de los divorcios “ obra de l’homenatjat , i una d’Azorín , “Cervantes o la Casa Encantada “ ..


Tot i aquesta predilecció pel teatre clàssic , tant en sessió de “Teatro de Arte “ com amb els alumnes de l’Institut del Teatre , Carbonell va dirigir obres d’ altres dramaturgs més contemporanis com “ Las Medallas de Sara Dowey “ ( amb Marta Grau en el paper de “Sara Dowey “ i Lluís Albelda en el de “Tommy Dowey “) , “Catalina Parr “ totes dues de J.Maurice Barrie, “Drama en el amfiteatro “ d’Austey ....


Artur , però , no va deixar de banda la pintura , i va seguir exposant les seves obres . L’any 1942 mostrà quadres seus a L’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona ,i a les Galeries Pictoria ( al Gener de 1944 ) . Les obres que es presentaven en aquesta exposició , les trobem detallades en un escrit firmat per Juan Cristoval , que va sortir en “El Eco de Sitges “ del 16 de Gener de 1944, sota el títol de “Figuras Carbonellenses” Les obres eren : “El Arcangel San Rafael “ , “La Cena Eucarística “ ,”La Virgen i el Niño “ , “Doña Margarita “ , “D.Juan Pedret” ,” Dª María Dolores” , “Marta “, “Guiomar ,Matilde y Javier Amell “, “Figura “ “Mendigo “(obra que va servir per il·lustrar un article de la revista “Destino “ , datat del 15 de Gener de 1944 , amb el títol de “Las Exposiciones y los Artistas “ ) ,”Niña de Luto “ (Quadre que el mateix any l’ Ajuntament de Sitges va adquirir per a la Pinacoteca Municipal ), “Niña con Pájaros “ , “Zazà” ,”Desnudos “ i “Dibujos “ .


L’any 1944 , es va representar l’obra de Pedro Calderón de la Barca , “Eco y Narciso “ , en sessió de l’ Institut , en el Teatro Barcelona . Es tractava d’una comèdia mitològica en tres jornades , tot i que aquesta vegada es va representar en sessió única .


Els intèrprets de l’obra van ser : Aurora Bautista (“Liriope “ ) , Raimundo Bassols (“Narciso” ) , Jaime Altimira (“Febo”) , Bartolomé Olsina (“Bato”) , Asunción Balaguer (“Eco”) , Ana Ventura (“Sirene “ ) ,Ricardo Palmerola , (“Silvio”) , Walter Luís Marx (“Anteo” ) , Luís Tarrau (“Sileno “) , Dolores Llidó (“Laura “) , María Pura Pibernat (“Nise “) i Carmen Arnau (“Libia “). Tots ells eren membres de l’Institut del Teatre de Barcelona . En motiu d’aquesta estrena , gran quantitat de personatges importants de la societat cultural i política de la societat catalana , es van donar cita a la sala barcelonina . Entre ells , hi podíem trobar Sempronio , Lluís Masriera , Duran Reynals , Xavier Montsalvatge , i molts dels actors amateurs que van participar el les obres que Carbonell havia dirigit abans de la Guerra .


Apareixen diverses crítiques de l’obra en els diaris barcelonins , entre les quals destaquen : “Vimos a un Calderón , Calderón ,gracias a una Marta Grau ,muy Marta Grau y a un Carbonell inteligentemente Carbonell. “ que firma Julio Coll en les pàgines de “Destino “ , i una altra de L. F a “La Vanguardia Española”que deia : “Cuidada la escena con celo insuperable , atendidos sus menores detalles y resueltos todos ellos con propiedad y buen gusto , Eco y Narciso transcurrió por el camino florido que le marcaron los aplausos “ .


L’Agost de 1945 ,Carbonell va exposar a la Galeria la Xarmada de Sitges .En un article que podem trobar en “El Eco de Sitges “ del 19 d’Agost del mateix any , els quadres de l’artista sitgetà , es descrivien de la següent manera : “Precisión , suavidad , profundidad ,asistidas por una incontestable perfección de líneas , volumenes , la pintura de Arturo Carbonell triunfa en la figura , con certera elegancia , notoriamente en el retrato estricto , donde semejanza física corre parejas con la penetrante interpretación anímica del personaje “.
El nostre artista , no era només un personatge polifacètic en el món de les arts , també coneixia molt bé la teoria pictòrica i teatral . Al juliol de 1947 , Carbonell va fer una conferència a La Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges , per commemorar el IIº aniversari de Goya que es titolava , “Goya , David y su época . Paralelismo entre dos vidas cruzadas“ (document manuscrit , que podem trobar en el llegat de Carbonell , que es conserva en l’ Arxiu Històric de Sitges ) . Pel que fa al teatre , en l’inici del curs 1947-48 , Carbonell va realitzar una xerrada que demostrava els seus grans coneixements sobre aquest art . “Orientadores de la escena europea contemporanea : Gordon Graig , Jaques Copeau , Max Reinhardt y Gaston Baty “.


Durant aquesta etapa , Carbonell , també va demostrar la modernitat i la valentia que tant l’havia caracteritzat durant la seva primera època . L’any 1947 , el director va presentar al teatre Prado , l’ obra de Federico Garcia Lorca , “Doña Rosita ,La soltera o el Lenguage de las Flores “ de 1900 . Va agradar molt el vestuari que dissenyà Carbonell , però també la interpretació va ser destacable . Els actors i els seus respectius papers eren : María Rosa Serra Parcerisas (Doña Rosita ) , Mercedes Sanabre (“El Ama “) , Eulalia Torrents (“Tia “) , Anita Julian (“Madre de la Soltera “), Consuelo Borrell i Núria Danés , Maruja Freixa (“Solteres 1ª,2ª, 3ª “) , Paquita Bistagne i Núria Freixa (“Ayala 1ª, 2ª “) , José Llionart (“El Tio “) , Antoni Vigó (“El Sobrino “), Agustí Amell (“El Catedrático de Economia “) i Jaime Carbonell (“Don Martín “).


Carbonell també va dissenyar els vestuaris i l’escenografia de moltes obres d’altres directors de teatre . En tots els seus treballs va obtenir un èxit rotund .Un exemple clar pot ser la representació que es va fes l’any 1949 de l’obra de T.S.Eliot , guardonat amb el Premi Nobel de Literatura un any abans ) , “Asesinato en la Catedral “ . Carbonell va tenir la sort de poder treballar amb un escenari excepcional , la Plaça del Rei de Barcelona.


Al mes d’Abril de 1952 va ser nomenat Sots-director de l’Institut del Teatre , que es va passar a anomenar “Escuela Superior de Arte Dramático “ , sota la Cátedra de Realitzacions Escèniques .


Va ser l’encarregat de dirigir, juntament amb Marta Grau i Miquel Xirgu , els Autos Sacramentals Al·legòrics de Pedro Calderón de la Barca , “El Pleito matrimonial del cuerpo i el alma “ , en el que hi actuava un jove Adolfo Marsillach , i “El Gran Teatro del Mundo “ , a càrrec dels alumnes de l’Institut . S’ha de destacar la presencia de la Coral Sant Jordi dirigida per Oriol Martorell . Aquestes obres van ser representades en motiu del XXXV Congrés Eucarístic Internacional , durant el mes de Maig de 1952 . Van tenir com escenari la façana del Temple de la Sagrada Família i El Saló de Sant Jordi del “Palacio Provincial “ , respectivament . El Cardenal Monsenyor Tedeschini va presidir el segon acte i va felicitar a Artur Carbonell per la gran direcció de l’obra . Un any desprès i en commemoració del primer aniversari del Congrés , es va presentar un altre Auto de Calderón , “La Cena del Rey Baltasar".


Per celebrar els 25 anys de Carbonell com a director de Teatre , al mes de Desembre de 1955 , es va presentar l’obra “El Círculo de Tiza “ de Li Hsing –Tao al teatre Romea de Barcelona . En aquesta , van intervenir actors importants del moment i que tenien una relació directa amb l’homenatjat .En els papers principals del repartiment trobàvem : Marta Grau (“Senyora Tschang “) , Rosario Coscolla (“Senyora Ma “) , Bartolomé Olsina (“Pao Tschang”) ,Marta Martorell (“Tschang Hai-Tanng”) , Andrés Magdaleno (“Tschang Lin “) .... L’esdeveniment va acabar amb un sopar en honor a Carbonell .


Sitges sempre ha tingut un gran amor i respecte , vers la persona de Santiago Rusiñol . El 13 de Setembre de 1956 i dins dels actes de commemoració dels 25 anys de la mort de l’artista modernista , Carbonell , amb la col·laboració del poble sitgetà , va portar als escenaris del Teatre Prado de Sitges , tres obres de S. Rusiñol : ”Dol d’Alivio” , “La Casa de l’Art” i “Gente Bien “ . Gairebé tots els actors que participaren en aquestes representacions eren gent del poble , com és el cas de Rosita Muntaner de Carbonell en el paper de “Ramoneta” , Florència Coll de Carbonell com a “Doña Francisquita “ , Montserrat Mirabent de Coll de “Modista”....


Durant els any seixanta , Carbonell va seguin treballant en el teatre , però d’una forma molt més relaxada . Ja no dirigia grans obres , més aviat , es dedicava a la seva funció com a professor i sots-director de l’Institut del teatre . També va dissenyar els vestuaris d’obres que dirigien companys seus .


L’any 1959 es va presentar al Prado de Sitges , un dels últims muntatges de Carbonell . Es tractava de la obra del dramaturg nord-americà , Tennessee Williams (1911-1983 ) , guanyador del Premi Pulitzer , “El Zoo de Cristal “ de 1945. El director sitgetà , va tenir la possibilitat de conèixer a Williams l’any 1942 ,quan aquest va venir a Catalunya. (En “El Eco de Sitges “ del 13 de Setembre de 1959 , va aparèixer una foto que documentava aquesta trobada ). En el repartiment de personatges , hi havia actors destacats ; Mercedes Sanabre (“Amanda Wingfield “) , Maria Dolors Gispert (“Laura Wingfield”) , Ricardo Palmerola (“Jim O’Connor , el Galán Joven ) , i Joan Sala (Tom Wingfield “) . En el primer pis de la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges , des de fa poc temps hi ha el retrat que Carbonell va fer al seu amic Joan Sala . Obra datada l’any 1959 , i en la que podem veure la figura masculina que aguanta un llibre , en la portada del qual es pot llegir “Zoo “ . És fàcil pensar que Carbonell identificava Sala amb la representació de l’obra de T. Williams .


Uns anys abans d’aquesta estrena ,un grup d’alumnes de l’Escola de Teatre Saladin Schmitt de Bochum (Alemanya ) ,i sota la direcció de Güten Sanderson , van representar , a la “mansió “ de Carbonell, fragments de “El Zoo de Cristal “ , “Fausto “ de Goethe , “Santa Juana “ de Bernard Shaw , i “Antígona “ d’Anomith . En representació de la companyia del director català , Mercedes Sanabre i Joan Sala interpretaren fragments de l’escena final de “Las Medallas de Sara Dowey “ de J.M.Barri .


D’ aquesta època , no podem deixar de parlar de la gran quantitat d’espectacles musicals que va dirigir Carbonell des de l’any 1941 fins a 1961 . Un cop més , les estrenes i les primers representacions , les va fer al Teatre Prado de Sitges . Anys desprès , ja portaria aquests espectacles musicals a altres escenaris , com els del Teatre Calderón de Barcelona, el Teatre C.A.P.S.A. , Teatre Fortuny de Reus i de Vilanova i la Geltrú . Es tractava de la recuperació de vells cuplés , d’òpera , dansa , Sarsuela , varieté, ... que ell retocava , modernitzava i pujava als escenaris , aconseguint èxits absoluts (com amb tot en el que participava ) .


En aquests espectacles hi participaven gent del poble , recordem que les primeres estrenes es van fer a Sitges , i alguns d’ells semblaven autèntics professionals d’aquest món . Els principals components eren Beatriz Alvarez , Carmen Borrell , Anita Julian , Mercedes Sanabre , Agustí Amell , Manuel Benazet , Jaume Daví , Joan Masdeu , Melba Ferres-Serra , Antoni Sardà , Júlia Figueras , Maria Rosa Serra , Rosa Solé , Tecla Caudet , Josep Solé , i Josep Puighibet . . El mestre Manel Torrens , de l’Orquestra Mozart , va ser l’encarregat de la direcció musical . Aquests espectacles portaven títols com “Espectáculos “ , “Varietes “ , “Sitges “ i “Festivales “ , tots ells acompanyats per les dates de les cançons que composaven el repertori . La primera representació va ser al Setembre de 1941 , “Espectáculo 1900-1914 “ al Teatre Prado , i l’últim l’any 1961 , “Festival 1961” a l’Institut del Teatre . Aquests espectacles septembrins van esdevenir un autèntic “boom “ .


A l’any 1971 , la Diputació de Barcelona van concedir la Medalla al Mèrit de l’Institut del Teatre . Per celebrar-ho , durant el mes de Setembre , es va fer un homenatge a Artur Carbonell . El grup de Teatre del Patronat de Sitges va representar , un cop més al Teatre Prado , l’obra de Santiago Rusiñol “Gente Bién” .


A finals d’any va rebre la Medalla d’Argent al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Sitges , i va ser nomenat soci honorífic del Casino Prado , entitat que ja des de 1930 amb la representació de “l’Orfeu” de Cocteau , va donar el seu suport i la seva confiança a Carbonell . Quan el polifacètic artista , a causa d’una malaltia , es va retirar de totes les seves funcions , va seguir íntimament lligat al Prado . Era normal trobar-lo totes les nits d’estiu , en els jardins del Casino parlant amb els seus amics , entre els quals es trobava el seu incondicional company , Josep Mirabent i Magrans .


En el programa de Festa Major de Sitges de 1972 del Prado , es va publicar un article que repassava àmpliament la vida Carbonell .


El dia 1 d’ Abril de 1973 , a les vuit del matí , Artur Carbonell i Carbonell moriria Sitges a l’edat de 67 anys . Amb la seva mort , el món cultural català , va perdre un personatge importantíssim de l’àmbit pictòric i teatral . Carbonell havia sigut un gran pintor figuratiu i un home de teatre complet , ja que en moltes obres ell actuava de director , escenògraf , figurista i en alguns casos, fins i tot va fer d’actor .


Del 14 al 23 d’Octubre de 1977 es celebrava a Sitges el Xº Festival de Teatre , i es va fer un homenatge a Carbonell . La portada del programa era un dibuix que l’artista havia fet durant l’etapa en que va estar influenciat pel Surrealisme (1930 ) .
Durant el festival , es va celebrar una Exposició–Homenatge en l’estudi Vidal organitzada per Isabel Coll Mirabent , en la qual s’hi podien veure 78 quadres del i alguns cartells realitzats pel pintor .


El número 19 del Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans (Març de 1981 ) , també es va dedicar a la persona d’aquest gran artista .


L’any 1982 l’ ajuntament de Sitges , presidit per Jordi Serra Villalbí , acordà donar el nom de Carbonell a l’avinguda anteriorment dita de la “Pujada de l’Estació” .
Com era d’esperar , Sitges ha tornat a reaccionar davant de la figura d’aquesta genial persona , i no ha deixat de banda l’oportunitat que , la commemoració dels 25 anys de la mort de l’artista , oferia per a tornar a exaltar la grandesa i la importància de Carbonell .





Cronologia d'Artur Carbonell i Carbonell


1906
Artur Carbonell i Carbonell neix en una casa d’ “americanos “ del carrer Illa de
Cuba de Sitges el 31de Gener. Fill de Pere Carbonell i Mestre i de Sebastiana
Carbonell i Termes.

1915
Des de molt jove ja té contacte amb el món del teatre i de la pintura. Fa un viatge
per Madrid, Toledo, El Escorial i Aranjuez. A la capital de l’Estat anirà a visitar El
Museo del Prado i assisteix a una representació dels Ballets Russos al Teatro Real
de Madrid.

1920
La família Carbonell s’instal·la a Barcelona, fet que no impedirà que segueixi una
forta relació entre Artur i el poble de Sitges.

1923
Un cop acabada la seva estància en el “Instituto General i Técnico” de Barcelona,
institució en la qual estudia el batxillerat, Carbonell entra a cursar la carrera
d’arquitectura, però la deixa poc desprès. Aquesta experiència és molt
important en la obra pictòrica d’Artur, ja que els coneixements adquirits en
assignatures com dibuix tècnic i artístic, geometria ...., els posa en pràctica als
seus quadres.
Artur Carbonell és un artista polifacètic. Un personatge destacat en el
camp de la pintura i en el del teatre, sobretot en la seva vessant de director escènic.

1925
Exposa per primera vegada, al Casino Prado de Sitges dins de l’ ” Exposició
Històrica d’Art Sitgetà “ que va ser promoguda per la revista cultural de la vila,
“L’Amic de les Arts “, i amb l’assessorament de Miquel Utrillo. Durant aquest
mateix any, Carbonell també participa en “L’Exposició Estudiantil “ que
organitza la galeria Dalmau de Barcelona, sala en la qual Carbonell exposarà
diverses vegades més al llarg de la seva carrera. Participa en les Exposicions del
Penedès que es celebren successivament a Vilafranca, Vilanova i El Vendrell.

1928
En el número 30 de “L’Amic de les Arts “, amb data del 31 de desembre,
apareix un article firmat per M. A. Cassanyes, en el qual es lloa la gran capacitat
pictòrica de Carbonell. Aquest escrit anava il·lustrat per dues obres surrealistes de
Carbonell; “El Circ “ i “Orfeu i Eurídice “.

1929
Durant el mes d’octubre , Carbonell, juntament amb el pintor Joaquim Sunyer, va
a París en “viatge d’estudis”. A la capital francesa, Artur es pot amarar
de l’art més avantguardista que es fa a Europa en aquest moment. Des d’aquest
any i fins a 1936, començament de la Guerra civil Espanyola, serà quan Carbonell
esta en un millor moment, tant en el camp pictòric com teatral.



1930
Al Setembre presenta, a l’escenari del Casino Prado de Sitges, l’ obra de
l’escriptor francès Jean Cocteau (1889-1963 ), “Orfeu “, estrenada a París l’any
1926. La representació d’aquesta obra a Sitges es considera que és la primera
vegada que s’estrena una obra d’avantguarda Espanya. Durant aquest any, Carbonell
fa la seva primera exposició individual en la Galeria Arenyes de Barcelona. El
ressò de l’èxit d’aquesta exposició arriba fins a les publicacions franceses. Un
exemple és el retall de “Comoedia “(sic) de París, que apareix en el setmanari “El
Baluard de Sitges “ (13 de desembre de 1931). Article que es titulava L’exposition
Carbonell a Barcelone”.

1931
L’artista segueix viatjant per Europa , i quan torna a Sitges es posa a dirigir
una nova obra de teatre. “Caps de Recanvi” de J. Víctor Pellerin . S’estrena
per primera vegada a l’Estat el 10 de Setembre al Prado de Sitges.
Com a pintor participa a la Primer Saló d’Independents de la Sala Parés de
Barcelona.

1932
És una data important pel que fa al món cultural europeu. Es commemora el
“Centenari de Goethe”, i Carbonell, el 23 de Febrer d’aquest any, és nomenat, per
la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, “Mandatari a Sitges
del Centenari de Goethe a Sitges”. Per aquest motiu, el 10 de Setembre presenta
“Egmont”, al teatre Prado de Sitges, obra del gran dramaturg alemany.
També es nomenat assessor de la nova junta d’ADLAN, (Amics del Nou Art).

1933
Setembre. Presenta tres obres al teatre Prado; ”L’Indigent” de Charles Vildrac,
“Sopar d’Adéu” d’Arthur Schnitzler, i “Com ell va enganyar el marit d’ella” de
Bernard Shaw. Totes elles traduïdes al català per Carles Soldevila.
Exposa en les Galeries Syra de Barcelona, exposició organitzada per ADLAN,
en la qual hi torna a presentar el quadre titulat “El Circ”, clar representant de la
influència Surrealista en Carbonell.
També es poden veure quadres seus en el Segon Saló d’Independents de la Sala
Parés, en la segona Exposició de Primavera, celebrada a Barcelona i en la IIª d’Art,
organitzada per la Federació de Joves Cristians de Sitges.

1934
Josep Carbonell i Gener li encarrega el disseny de la portada del llibre
“Revolución Catalanista”
En sessió de Teatre Amateur, organitzada pel Lyceum Club de Barcelona al Teatre
Studium, sala propietat del joier modernista Lluís Masriera, Carbonell presenta:
“Un Caprici” d’Alfred de Musset, “Antonieta o la Tornada del Marqués” de
Tristan Bernard i “Com ell va enganyar el marit d’ella” de Bernard Shaw.
Participa en la tercera Exposició de Primavera celebrada a Barcelona, i en la IIIª
d’Art, organitzada per la F.J.C. de Sitges.



1935
Dirigeix tres obres més a la segona sessió de Teatre Amateur al Teatre Studium de
Barcelona. Aquest cop les obres representades són; “Abans d’esmorzar” d’Eugene
O’Neill, “Sopar d’Adéu” d’Arthur Schnitzler i “A la sortida “ de L. Pirandello.
Participa en al IVª Exposició d’Art de la F.J.C. de Sitges.

1936-1938
Torna a presentar obres el la sessió de Teatre Amateur del Teatre Studium de
Barcelona. Dirigeix, dissenya i fa els decorats i figurins per a “Davant de la mort”
d’A. Strindberg, “Un prometatge” d’Anton Txèchov i “L’innocent” de René
Lenomand
Participa en l’exposició del Grup Logicofavista organitzada per ADLAN.
Aquest Vantguardisme en les obres que presenta Carbonell es trenca de cop amb
l’arribada de la Guerra Civil Espanyola, en la qual ell participa activament. Es
conserven dibuixos que va fer durant els anys de la guerra i que enviava a casa seva.

1939
Un cop acabada la Guerra Civil, Artur torna a Sitges i continua dedicant-se a la
pintura i al teatre, tot i que a partir d’aquest moment s’interessa molt més pel
segon camp, tot i que es dedica a obres clàssiques del teatre espanyol, ja que la
censura de Franco posa molts impediments a seguir les tendències vantguardistes.
Al mes de desembre, presenta al Teatre Prado de Sitges “El cuento del lobo” de
F.Molnar

1940
El 3 de gener, Carbonell és nomenat per la Diputació de Barcelona, professor de
dibuix i realitzacions escèniques de l’Institut del Teatre. A l’estiu d’aquest any,
presenta en el Teatre Prado de Sitges, “Las Aceitunas” de Lope de Rueda i “El
Gran Teatro del Mundo“ de Pedro Calderón de la Barca, obra que portarà a
diferents escenaris de Catalunya durant els següents anys. Aquest cop, la
representació va en benefici de la reconstrucció de la Capella del Santíssim
Sacrament de la Parròquia de Sitges, que havia estat devastada durant la guerra.

1941
És en aquests anys quan Carbonell coneix Marta Grau, Catedràtica de
l’Institut del Teatre i del Conservatori del Liceu, i s’uneixen per fundar la seva
companyia, Teatro de Arte. La primera obra que presenta la nova companyia és
“La discreta enamorada” de Lope de Vega.
El director presenta per primera vegada un espectacle musical, “Sitges 1900- 1914”,
sota la direcció musical del mestre Manuel Torrents Girona. Aquest és un fet que es
succeeix cada setembre. En ells intervenen un grup de teatre d’aficionats del
poble. Un cop més, l’escenari triat per Carbonell va ser el del Teatre Prado de Sitges.

1942
Presenta dos olis figuratius en l’Exposició de Belles Arts de Barcelona.
Coneix al dramaturg nord-americà Tennessee Williams, autor de “El Zoo de
Cristal”, durant un viatge que aquest fa per Espanya.


1944
Exposa a les Galeries Pictoria de Barcelona. Les obres que s’hi poden veure són
17 olis i 13 dibuixos. Un quadre que forma part de l’exposició, “Nena de dol”, és
adquirit per l’Ajuntament de Sitges, sota l’alcaldia de Felip Font Soler, per
incrementar la col·lecció de la pinacoteca del poble.
Carbonell segueix dirigint obres amb la companyia que posseïa amb Marta
Grau, com “Eco y Narciso” de Calderón de la Barca al Teatre Principal de Terrassa,
primera vegada que la companyia surt fora de Barcelona, “Sponsus”, drama litúrgic
medieval, al Palau de la Música...
Cada setembre segueix fidel a la presentació dels seus espectacles musicals en el
Casino Prado de Sitges.

1945
Al mes d’agost exposa a les Galeries Xarmada de Sitges.
Amb el Teatro de Arte, estrena al Teatro Barcelona i en sessió única, “Navidades en
la Casa Bayard” de Thorton Wilder, i la tragèdia d’Eurípides, “Medea”.
Mor la seva mare, Sebastiana Carbonell.

1946
Aquest any, torna a exposar a la Galeria Xarmada de Sitges.
En sessió de l’Institut del Teatre, dirigeix “El Pozo amarillo” de J.Carmón Aznar, i
Amb el Teatro de Arte “El Tiempo es un sueño” de H.R.Lenormand i
”O’Flaherty, V.C” de Bernard Shaw.
Al Teatre Prado presenta “La Nit de l’Amor”, una obra de Santiago Rusiñol, artista
que, al igual que Carbonell, repartí la seva vida entre la pintura i el teatre.

1947
Per commemorar el IIº aniversari de la mort de Goya, fa una conferència a la
Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, “Goya, David y su época. Paralelismos entre
dos vidas cruzadas”.
A l’escenari del Prado estrena una obra del controvertit dramaturg Federico Garcia-
Lorca, “Doña Rosita, la Soltera o el Lenguage de las flores” de 1900.
El 25 de febrer presenta l’espectacle “Varietè 1900-1947” al Teatre Calderón.

1949
En sessió de l’Institut del Teatre, dirigeix “Asesinato en la Catedral” deT.S.Eliot,
escriptor que havia estat guardonat amb el Premi Nobel un any abans. Té com a
escenari la Plaça del Rei de Barcelona.
Presenta en el Prado de Sitges l’espectacle musical “Sitges 1949”.

1952
És nomenat sots-director de l’Institut del Teatre, entitat que es passa a anomenar
“Escuela Superior de Arte Dramático”. Carbonell s’encarrega de la càtedra de
Realitzacions Escèniques.
En motiu del XXXV Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona, dirigeix
els autos Sacramentals Al·legòrics de Calderón de la Barca, “El Pleito matrimonial
del cuerpo i alma”, davant del Temple de la Sagrada Família, i “El Gran Teatro
del Mundo” al Saló de Sant Jordi del “Palacio Provincial”.


1955
Any en el qual celebra els seus 25 anys en el món del teatre. En el seu honor els
alumnes de l’Institut presenten l’obra de Li-Hsing-Tao “El Círculo de Tiza”.
Pel mateix motiu, a la Sala d’exposicions del Museu d’Arts Escèniques de
Barcelona, es va presenta una exposició de figurins fets pels alumnes de l’Institut.
Carbonell dirigeix una altra obra de Lorca, “La Zapatera Prodigiosa”.

1956
El 13 de Setembre, i dins dels actes de commemoració dels 25 anys de la mort de
Santiago Rusiñol, Carbonell organitza al Teatre Prado de Sitges una sessió única en
la qual es presentaven tres obres de l’artista modernista; “Dol d’alivio”, “La casa
de l’Art” i “”Gente Bien”.

1959
Al Prado es presenta un dels últims muntatges dirigits per Carbonell, es tracta de
l’obra del dramaturg nord-americà Tennessee Williams, “El Zoo de Cristal”.

1961
Presenta el seus últims muntatges a l’Institut del Teatre. Es tracta de dues obres de
Text, “Los milagros del Jornal” de Carles Arniches i “Com ell va enganyar el
marit d’ella” de Bernard Shaw, i d’un espectacle musical, “Festival 1961”.

1971
La Diputació de Barcelona li concedeix la Medalla al Mèrit de l’Institut del Teatre.
Per celebrar-ho, el grup de Teatre del Patronat de Sitges presenta al Prado, l’obra
“Gente Bien “ de Santiago Rusiñol.
A finals d’any rep la Medalla d’Argent al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Sitges,
i és nomenat Soci d’Honor del Casino Prado de Sitges.

1973
El dia 1 d’abril, Artur Carbonell mor a Sitges a l’edat de 67 anys.

1977
En motiu de la celebració a Sitges del Xº Festival de Teatre, es fa un homenatge a la
persona de Carbonell. La portada del programa és un dibuix del pintor. Durant el
Festival s’organitza una exposició de quadres de l’artista en l’Estudi Vidal de Sitges.

1982
L’Ajuntament de Sitges acorda donar el nom d’Artur Carbonell a l’avinguda
anteriorment anomenada de la “Pujada de l’Estació”.

1998
Per commemorar els 25 anys de la mort de Carbonell, el Grup d’Estudis Sitgetans
organitza una exposició amb obres del pintor, i un cicle de Conferències que tracten
diferents aspectes de la vida, obra pictòrica i teatral de Carbonell.

LES PRESSES MAI SÓN BONES...

Aquest dies he anat a la Cerdanya, i passejant per Puigcerdà m’he trobat amb la plaça del poble aixecada, igual que si hagués anat per Sitges. La situació és més o menys igual en tots dos casos. A les botigues de Puigcerdà, on volen fer peatonal la plaça del campanar, hi ha cartells on s’agraeix als compradors la seva paciència per les molèsties que provoquen les obres, i els comerciants demanen perdó per la falta d’espais per aparcar. Evidentment jo no tinc res a dir, però crec que la idea, tant la de demanar perdó, com la de peatonalitzar la plaça, és molt bona.
Pel Pont de la Puríssima la Cerdanya estava “a tope”, semblava impossible que estiguem vivint la crisis econòmica actual. Com sempre, amb aparcaments a la plaça com sense, era impossible passejar per Puigcerdà, però tots els cotxes havien aparcat. Així doncs, crec que fer la Plaça sense cotxes no és mala idea, ja que ara es podrà gaudir molt més de l’espai i de la magnífica torre del campanar, darrer vestigi de la gran església gòtica de Santa Maria, destruïda durant la guerra civil.


Però el debat entre els habitants de Puigcerdà sobre la viabilitat d’aquesta proposta va molt més enllà. Es veu que les obres de remodelació de la Plaça de Santa Maria van començar sense una prospecció arqueològica anterior, pas imprescindible si pensem que antigament, al voltant de les esglésies s’hi situaven els cementiris. Doncs quan les excavadores van iniciar el moviment de terres, una sèrie de veïns que passaven per allà van poder fer fotos amb les càmeres dels seus telèfons mòbils, de diversos ossos que pertanyen a cossos humans. Aquest fet va ser denunciat, i tot i que en un primer moment l’Ajuntament va negar aquestes troballes, les evidències i les proves gràfiques eren més que evidents, obligant al consistori a parar les obres, i ha enviar-hi un arqueòleg per a que hi fes els estudis pertinents. El resultat d’aquests va ser que es tractava d’ossos sense cap mena d’importància arqueològica, evident. Les presses mai són bones, i els protocols d’actuació en qualsevol tema, estan per complir-se. No hauria estat més fàcil, i més respectable, aixecar primer totes les tombes i posar els ossos en una ossera comú al nou cementiri?. Ara que tant es parla de la memòria històrica, crec que tothom té dret, per molts anys o segles que faci que estigui mort, de tenir un enterrament digne. Evidentment aquests ossos no tenen un com importància arqueològica, però si que tenen un passat, que per molta pressa urbanística que tinguem al segle XXI, també s’ha de respectar.


Però casos com aquest han passat moltes vegades, no sols parar obres al trobar-se un possible vestigi arqueològic, com la sitja que fa pocs mesos es va estudiar al Cap de la Vila, sinó quan es va fer la reforma de la Plaça del Baluard, davant de l’església de la Punta de Sitges, d’on també hi ha cròniques en que ens parlen de l’aparició de diverses tombes, ja que des del segle X, aquest espai havia estat ocupat per un cementiri.




25 de nov. 2008

UNA BOMBA DE RELLOTGERIA

Fa uns mesos em preguntava quina seria la meva ràdio de capçalera un cop l’Antoni Bassas deixés Catalunya Ràdio, i us haig de dir que la xarxa m’ho ha posat molt fàcil. Des de Barcelona cada matí puc escoltar Radio Maricel. La veu familiar de Vicenç Morando em dóna la informació sobre quines coses passen a Sitges entre setmana, a la vegada que em permet “discutir”amb fonaments amb la meva avia sobre alguns temes dels que diàriament ella escolta a Ràdio Maricel, i que durant molts anys, em transmetia a través d’una trucada telefònica per donar-me la seva versió, una conversa que s’havia convertit en un monòleg ja que jo no en tenia dades fiables.

Avui, he escoltat l’entrevista que Vicenç Morando li fa cada mes a l’alcalde de Sitges Jordi Baijet, (val la pena escoltar-la de nou en aquest link) entre moltes conclusions he tret la que l’Ajuntament de Sitges està sotmes a la “tirania” del Pablo (sento no conèixer el cognom de tan il·lustre veí). Segur que tots els sitgetans el coneixem, i no per les seves bones obres ni per la seva aportació a la imatge cívica de Sitges. Quan una veïna del mercat li ha preguntat a l’alcalde sobre quines eren les mesures que l’Ajuntament de Sitges pensava portar a terme per treure aquells “rodamons” o “sense sostre” que estan sempre beguts davant del Mercat, ell ha dit que des de fa temps que estan buscant solucions viables, però pel que ha explicat, no hi ha manera de treure’ls d’allà, ja que no està prohibit dormir a la via pública. També que es tracta de personatges problemàtics, que ni les seves famílies els volen a casa.... però que com a Sitges som molt solidaris els hi estem buscant sortides dignes....

I el Pablo, com pot ser que se li permeti dormir al Mercat Vell? Doncs l’Alcalde davant d’aquesta pregunta (gràcies Vicenç) ha tingut respostes, si més no sorprenents. Tal i com diu Jordi Baijet, es tracta d’una mesura a consciencia, per a controlar al Pablo, i així evitar que dormi a qualsevol lloc. Que s’ha decidit per part de l’Ajuntament que estigui a l’Antic Mercat, un lloc, segons l’Alcalde, actualment poc transitat, i que estarà aquí fins que es porti a terme el nou Centre d’Art Pere Stämpfli, edifici que s'espera inaugurar a mitjans de l'any 2012....

No m’ho puc creure!!!!!! Els hi recordo a l’Ajuntament que aquesta persona és violenta; que durant el dia dona voltes per Sitges amenaçant a tothom, que l’hem vist al mig del Cap de la Vila atemorint a nens i grans amb una ampolla trencada, sense que la Guàrdia Urbana s’atrevissin a actuar; que begut fa les seves necessitats sota la iuca del Passeig de la Ribera..... Crec que deixar-li dormir al Mercat no és la solució, ja que l’únic moment en que no cal que es controli és quan dorm!!!

Ah!!!!, i tot i que la zona no sigui molt transitable, el turisme de qualitat i cultural del que tant es parla des de l’Ajuntament de Sitges, si que passa per davant del Mercat Vell, un edifici patrimonial i catalogat fonamental per a qualsevol visitat cultural que es realitzi al casc antic de la Vila, espai d’exposicions,..... Que deuen dir les AGIS (guies de Sitges) quan a les dotze del migdia, explicant l’arquitectura de finals del segle XIX es paren amb un grup de visitants (de qualitat) davant del mercat i apareix aquest il·lustre veí......, i “educat”, ja que Jordi Baijet ha confessat que com a mínim, l’ajuntament ha aconseguit que aquest personatge saludi.

Al final de l’entrevista a l’alcalde en Vicenç li ha preguntat amb la seva ironia intel·ligent: “Us té controlats a l’Ajuntament el Pablo?”, jo crec que la pregunta real hauria estat: “Us té dominats a l’Ajuntament el Pablo?”; i la resposta de l’Alcalde hauria estat la mateixa: “Una mica, segur que si”.


Un cop més, potser que ens ho replantegem!!!


20 de nov. 2008

CALMA APARENT

Avui he baixat a Sitges i un cop més he quedat meravellada davant de l’esplèndid paisatge que s’obria davant dels meus ulls. Alguns pensareu que és la primera vegada que visito aquest poble, i altres que m’he tornat boja. La llum de Sitges és especial, però un dia entre setmana de mitjans de novembre és veritablement un privilegi poder gaudir, gairebé en soledat, del magnífic passeig i de la immensitat del mar de tardor. Tot i que sóc molt feliç vivint a Barcelona, i que ara per ara no hi ha cap previsió de variar el meu estatus d’ “estiuejant sitgetana” ( o millor dit, sitgetana estiuejant), he de confessar que he sentit enveja d’aquelles persones (poques) que avui, ahir i demà, surten de casa seva i a pocs metres poden gaudir de tanta bellesa.

Però davant d’aquest calma aparent, la veritat és que el poble està en continu moviment, o no. El Mercat Nou, a punt de ser inaugurat (divendres), mostra una cara molt més moderna i adient a la seva funció com a àgora pública. Tot Sitges l’espera amb ganes i amb molta expectativa per saber com ha quedat aquesta reforma, però els que més es mereixen l’obertura del Mercat són aquells tres “sense sostre” que durant anys han estat asseguts a la porteria de l’edifici de davant mateix del mercat, i que tot i el seu tancament durant uns llargs 14 mesos, han seguit en aquell lloc, com si no volguessin perdre la seva posició privilegiada; igual que l’habitació muntada al Mercat Vell, on a les 12’30, en Pablo hi dormia plàcidament i amb la tranquil·litat d’aquell que sap que ningú el molestarà, gràcies al “parapeto” decorat amb la foto d’Aiguadolç ( sense utilitat aparent) que li serveix a ell i a l’Ajuntament per resguardar-lo de les mirades indiscretes.

Passats gairebé mig any des de l’anunci per part del regidor d’urbanisme, Armand Paco, de la nova ubicació prevista per a l’escultura de la Sirena de Pere Jou, aquesta segueix en el seu lloc, sense cap canvi clar, ja que m’imagino que desprès de la multitud de visitants que han passat per Sitges aquest estiu, el banc encara estarà més malmès.
El que si que ha viscut un canvi és el cartell que anuncia la botiga de mobles Nunue de l’Avinguda Sofia. Durant uns dies vaig pensar que algú havia decidit retirar el cartell, ja que no estava col·locat en el seu lloc, però tot va ser una il·lusió propiciada per un canvi d’ubicació del cartell, el qual torna a “embellir” l’edifici catalogat de Josep Maria Martino, col·locar molt a prop del seu lloc inicial. Mala sort.... o mal gust.


Tot i que es tracta de petites coses, la unió de totes elles en un sol poble i en un mateix moment, fa que la gran bellesa de Sitges quedi tacada per situacions molt fàcils de solucionar, sempre que es vulguin solucionar....



7 de nov. 2008

POTSER SÓN MASSA GROSSOS, PERÒ DE COLOR "BLAU SITGES"


Fa dues setmanes que no passo per davant de les cases del Carrer Sant Josep número 5 i 7, just a la confluència entre els carrer el carrer Sant Gaudenci, i per aquest motiu, no se si avui encara estan en peus o ja han estat derruïdes. Tal i com queda gravat a la dovella central de la porta, la clau, aquestes van ser construïdes l’any 1799. Aquest cap de setmana hi intentaré passar per fer la meva particular “visita d’obres”.

Durant el darrer quart del segle XVIII, Sitges experimentà un gran increment demogràfic, cosa que propicià l’obertura de nous carrers com els de Sant Gaudenci, Sant Josep i Sant Bonaventura, projecte dut a terme pel propietari dels terrenys, el senyor Josep Bonaventura Falç, el qual l’any 1793 hi va construir la seva nova casa, que amb els anys s’acabaria coneixent com la Casa Llopis i que actualment ocupa el Museu Romàntic. La data de la seva construcció la sabem per l’inscripció que apareix a la llinda de la porta del carrer Sant Gaudenci.
Tornant a les cases del Carrer Sant Josep. Un cop urbanitzat aquest terreny, van ser diverses les cases, molt més modestes que la Llopis, les que es van construir en aquest carrer. Però un cop més, Sitges tornarà a perdre part del seu patrimoni arquitectònic, sense que res es pugui fer per ell. En el ple de l’Ajuntament de Sitges del 23 de juliol de 2008 es dona via lliure a l’enderroc de les dues cases, sense que se li doni cap importància a aquestes construccions, gairebé únics exemples de l’arquitectura popular de finals del segle XVIII a Sitges. Però la meva sorpresa va anar més enllà. Algú ha decidit que l’arc de pedra de la porta es tornarà a col·locar un cop aixecada la nova casa de vivendes, o si més no, aquestes pedres es col·locaran en algun altre lloc.

Aquesta deducció la trec dels impressionants números que marquen, de forma ordenada i amb un blau (de Sitges, quin detall), cada una de les dovelles que la conformen. Espero, desitjo i anhelo, que la pintura utilitzada per a aquest interessant treball artístic, es pugui netejar sense la necessitat d’utilitzar productes corrosius, ja que si això és així, el treball que decora la clau de volta, i en la que hi ha inscrit 1799, l’any de construcció de la casa, quedarà molt danyat. Sempre i quan no es vulgui regravar, i posar-hi la data de la nova obra, cosa que potser seria més lògica i més indicativa per a generacions futures d’historiadors sitgetans.

30 d’oct. 2008

UNA LLIÇÓ DE VIDA IMPRESSIONANT


Avui, en el blog de Vicenç Morando he pogut veure un vídeo que m’ha fet pensar moltíssim. Davant de fets i actituds tan destacables i lloables com les de Randy Pauch, me n’adono de l’estupidesa d’algunes preocupacions que poden arribar a amargar un vida, i que en realitat no tenen raó de ser. Crec que no puc dir res més que el que ja escriu en Vicenç a la seva magnífica crònica, ni es pot fer millor resum que el que el mateix Randy Pausch va fer al programa d’Oprah Winfrey. Així doncs que no tinc altre recomanació per vosaltres que demanar-vos que mireu, i sobretot escolteu, les paraules d’aquest jove professor, és una lliçó de vida impressionant.

26 d’oct. 2008

PLAQUES I INSCRIPCIONS, ELEMENTS FONAMENTALS PER A LA CATALOGACIÓ

Casa Petit, actual Hotel Subur Marítim, en una foto de finals dels anys 30.
La falta d’expedients a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges, es veu recompensada amb la donació dels arxius professionals i personals de molts arquitectes a l’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Aquest és el cas de Josep Maria Martino(1891-1957), la família del qual va decidir l’any 1992 de fer donació a l’arxiu del COAC de més de 200 expedients firmats per Martino entre 1917 i 1953. L’estudi de tots aquest documents, contrastant-los amb les llicències d’obres que es conserven al a l’arxiu sitgetà, han ajudat a conèixer millor l’obra de l’arquitecte, alhora que ens ha servit per trobar el veritable autor de projectes que per aproximació, i per falta d’informació en aquell moment, van ser atribuïts a Martino.
Seguint una tradició molt arrelada als arquitectes de la primera meitat del segle XX, d’inclusió de plaques amb el seu nom, a les façanes dels edificis, ens ajuden a incrementar el catàleg de molts d’aquests arquitectes, i també ens serveixen per a borrar malentesos, tal i com ja varem fer amb el xalet d’Adolf Florensa que durant molts anys se li atribuïa a Martino, o la casa racionalista de Galíndez.
La casa Petit, actualment Hotel Subur Marítim, no n’és una excepció, i a la façana est de la casa hi trobem la rajola amb la inscripció A.de Ferrater Arqto, i a la pedra central de l’arc de mig punt que emmarca la porta del porxo amb vistes al mar, s’hi va cisellar l’any de la seva construcció, 1924. Tot i que ens queda molt clara l’autoria de l’obra, Josep Maria Martino el mateix any 1924 va rebre l’encàrrec del senyor Petit el projecte per a la instal·lació de la calefacció a la seva casa de Terramar. Aquest expedient d’obra es guarda a l’arxiu del COAC.





Antoni Maria de Ferrater i Bofill va aconseguir el títol d’arquitecte l’any 1918, i un any més tard ja va dissenyar diverses obres a Sitges, com les dues cases que li hi va encarregar Francesc Ferrer i Obrador; una al carrer de les Parellades 8-10, just a sobre del carrer Sant Pau, i l’altre al carrer Sant Francesc 1-3.
Ferrater i Bofill també va treballar a Barcelona, amb exemples com la Seu del Col·legi d’Enginyers Industrials (1922) a la Via Laietana de Barcelona, o l’edifici de 20 vivendes encarregat durant els anys 30 per la cooperativa La Fraternitat de Barcelona.
En el número de El Mirador del 26 de setembre de 1929, en un article titulat “Comentaris de l’Exposició”, fent referència a l’Exposició Universal que es celebrava a Barcelona, es llegeix: “Avui començarem la ressenya per un dels pavellons més agradablement moderns de l’exposició, el de la casa Uralita S.A., projectat per l’arquitecte parisenc Ch. Siclis (autor del flamant Teatre Pigalle) i executat sota la direcció de l’arquitecte barceloní A.de Ferrater”. Seguint l’estil modern d’aquest pavelló, trobem la casa del Carrer de l’Art, nº2 de Barcelona, que forma part del grup d’obres del catàleg del GATPAC.
Així doncs, poc a poc anem reconstruint la història dels diversos edificis que conformen el Passeig Marítim de Sitges, i des d’aquí agrairia qualsevol aportació sobre l’existència d’altres plaques, gravats, o elements decoratius destacats a les façanes de les cases sitgetanes, informació que ajuda molt a catalogar correctament el patrimoni del nostre poble.

10 d’oct. 2008

QUE EL PATRIMONI DE LA HUMANITAT NO ES MENGI EL PATRIMONI DE LA CIUTAT

Vista de la façana del Palau de la Música Catalana des de sota de la tribuna de la casa d'Antoni Millàs.

Edifici nou del Palau de la Música Catalana firmat per Oscar Tusquets.

Encara no em puc treure del cap les declaracions realitzades del polifacétic, i en aquest cas concretament, arquitecte Oscar Tusquests (Barcelona 1941/ títol d’arq. 1965) arran de la negativa de la Generalitat de denegar l’enderroc de dues finques per a construir-hi un nou hotel. En el comunicat escrit per l’arquitecte arran d’aquesta encertada i lògica decisió del govern, podem llegir frases tan pedant com aquesta: “La ciutat perd una oportunitat preciosa de la que la història ens en farà responsables”. Fets puntuals com aquest, amb pedanteries de tanta alçada, fan que un col·lectiu, sense tenir-ne cap culpa, quedi en evidència davant de tota la societat.

Finalment, i desprès de diversos mesos de polèmica, Oscar Tusquets no ha aconseguit el seu objectiu de fer desaparèixer dues cases del carrer Sant Pere Més Alt de Barcelona, just davant del Palau de la Música Catalana, per a construir-hi un modern hotel. Tusquets haurà de modificar el seu projecte original i “encaixar” l’hotel en un edifici modernista, obra del reconegut arquitecte Antoni Millàs i Figuerola, que va ser construïda l’any 1907, un any abans de que s’inaugurés l’edifici del Palau (1905-1908), de Domènech i Muntaner.
Entre les raons donades per Tusquets per tirar a terra l’edifici modernista hi ha la de que amb la desaparició d’aquest i altres edificis del voltant, s’hi construiria una plaça que permetria millorar la visió del conjunt escultòric realitzat per Miquel Blay, i que embelleix la cantonada del Palau. Doncs quan Miquel Blay va realitzar aquest magnífica obra, “La cançó popular”(1907), l’edifici de Millàs ja estava construït, així doncs, l’escultor sabia perfectament quin era l’angle de visió del que es disposava per admirar la seva genial obra.

D’Antoni Millàs a Barcelona es conserven moltíssimes altres obres a Barcelona com la Casa Iglésias (1899-1900) al carrer Mallorca 284, els planols de la qual estan firmats per Domènech i Muntaner, però que són obra de Millàs; la Casa Leandre Bru (1907) al carrer Pau Claris 155-156, o la Casa Pasqual (1911) al carrer Aribau 175-177.

Per sort, un grup de persones de gran pes cultural, artístic i social com són els acadèmics de Sant Jordi Francesc Fontbona i Joan Antoni Solans, la historiadora Mercé Tatjer o l’arquitecte Hubertus Pöppinghaus, juntament amb l’Associació de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella, han aconseguit que potser la ciutat perdi la oportunitat (preciosa o no, això s’hauria de veure) de tenir un hotel de Tusquets, però que no desaparegui un edifici destacat del patrimoni arquitectònic de Barcelona.

El títol del meu post no és original, ja m’agradaria, sinó que està tret de la carta que Francesc Fontbona, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, va enviar a la Vanguardia el passat dissabte 20 de setembre a propòsit d’un article de Permanyer l’edifici de Millàs. He preferit transcriure aquí tot el text i no només posar-hi l’enllaç ja que trobo és fonamental per entendre la necessitat de conservar EN BONES CONDICIONS, els edificis que conformen el nostre patrimoni.

CARTAS DE LOS LECTORES
La casa de A. Millàs
FRANCESC FONTBONA - Institut d'Estudis Catalans. Barcelona

Sobre el "vacío creativo" que Lluís Permanyer ansía en la calle Amadeu Vives (18/ IX/ 2008) me gustaría puntualizar ciertas cosas. La casa del arquitecto Antoni Millàs que está en la esquina de dicha calle con Sant Pere més Alt no es de valor artístico "harto discutible" como se dice en el artículo, sino un bello edificio modernista que si lo rehabilitaran en lugar de estar enmascarado y sucio como ahora está, luciría como lo que es: un ejemplo dignísimo de la arquitectura de su tiempo.
Acerca de su autor, Antoni Millàs, recomiendo a los lectores que consulten el artículo monográfico elaborado sobre él por Raquel Lacuesta en Revista de Catalunya,número 207, del 2005, donde podrán comprobar que es un arquitecto cuyo único defecto era no haber aparecido hasta entonces en la bibliografía. Vean algún día su imponente casa Farreras, de piedra de Montjuïc, en un amplio chaflán de Gran Via-Villarroel, y me agradecerán que les haya advertido sobre la existencia de este monumento arquitectónico barcelonés que muchos desconocen.

La casa ahora amenazada estaba ya construida y en funcionamiento con el Palau todavía inacabado, como se puede ver en una foto de la Ilustració Catalana del 16 de febrero de 1908. Allí se ve claramente como el Palau y la casa de Millàs forman un conjunto armónico de una misma época que no hay que romper ahora.
La verdad es que me cuesta entender por qué un amante de la ciudad como su cronista Permanyer puede descalificar el edificio en cuestión con tanto menosprecio.

Como puede ver el lector tal vez sea cuestión de opiniones y en este caso la mía no coincide para nada con la suya. Como dije hace unos meses en un artículo en El Temps (8/ VII/ 2008) a propósito de esto: "Que el patrimoni de la humanitat no es mengi el patrimoni de la ciutat".

27 de set. 2008

I SI EL COMPLIMENT DEL CIVISME COMENCÉS PEL PROPI AJUNTAMENT?!!!


Aquesta tarda Sitges ha viscut un destacada jornada castellera. Les dues colles de Valls i la Jove de Sitges han fet gaudir a tots aquells que ens hem aplegat a la plaça de l’Ajuntament. Jo no soc una gran afeccionada als Castells; No és que no m’agradin, sinó que em faig un fart de patir, i amb aquesta angoixa no puc gaudir de l’espectacle. Però avui m’he emocionat i crec que part d’aquest sentiment s’ha degut a la nova ubicació de la jornada. Ja ho diuen que no hi ha mal que per bé no vingui, i les obres al Cap de la Vila, amb riada inclosa, han obligat a canviar aquesta plaça castellera per la de l’Ajuntament, un espai amb molta més màgia i bellesa. El Dr. Robert, que sempre busca el mar en direcció equivocada, avui ha gaudit de l’espectacle des de la seva talaia privilegiada.


Però clar, no tot és perfecte!!!!! Molt a prop d’allà, en un edifici que forma part del catàleg del patrimoni arquitectònic, i recordem que aquest cap de setmana a Sitges es celebren les "Jornades uropees del patrimoni", s’hi viu una situació cada vegada més insòlita. Ja fa uns mesos vaig publicar una imatge de l’”habitació” s’ha muntat el Pablo, un indigent que des de fa any viu impunement a Sitges. Una cosa és que aquest individu faci les seves necessitats a la vista de tothom al pobre, però ja altíssim, ficus del Passeig de la Ribera, davant de l’escultura del Greco; o que mengi una paella i es begui una ampolla de vi en un dels bancs de davant del Restaurant Santa Maria; que insulti als vianants o que entri als bars demanant alcohol, provocant greus disturbis.... però que se li permeti viure a l’entrada del Mercat Antic, crec que ja és exagerat....., però encar em deixa més parada que tigui dos matalassos, la manta, menjar, beguda... i que no se li retiri, ni que sigui per dissimular.

Ja fa uns mesos i crec que per raons publicitàries, s’hi va col·locar una valla amb fotografies del port d’Aiguadolç, però ara aquesta ja no té lògica però segueix allà. Crec que la raó és que si la treuen quedarà massa al descobert la realitat que s’hi viu al darrera.

No se quina excusa es dóna des de l’Ajuntament per permetre aquesta situació. No poden dir que no coneixen el nou habitacle d’aquesta persona, ja que la finestra del despatx de l’alcalde o d’algun dels regidors dona directament a la façana del mercat, edifici que fins fa poc temps era la seu de la policia local, i ara és ocupat per altres treballadors de consistori.

Com volen multar a les persones que trepitgen la gespa del Passeig, o als turistes que van sense samarreta, si ells mateixos són còmplices d’una situació molt més incívica. Proposo que aquest nou veí de la Plaça de l’Ajuntament protagonitzi els cartells sobre “Sitges, vila cívica” de l’estiu que ve.