28 de març 2007

ENS HO MEREIXEM!!!!!!

La setmana passada vaig llegir a la columna de Vicenç Morando que la façana de l’hotel Sant Joan al carrer Joan Tarrida l’han pintat de color blau. Davant d’aquesta evidència més que clara només se’m passa una expressió pel cap: “ENS HO MEREIXEM!!!!!”.
Ja fa anys que enumero els continus atemptats arquitectònics que s’estan carregant una part important del nostre patrimoni, i la meva sensació és que aquest no importa a ningú, ja que ni l’Ajuntament ni el poble fa res per impedir-ho.
Tot i la repercussió visual que pot tenir la façana blava, hem de dir que aquesta no és la pitjor acció que s’ha fet sobre el patrimoni arquitectònic de Sitges, doncs en aquest cas amb una nova pintada de blanc el problema ja queda solucionat. Passa que com que des de l’administració pertinent no s’ha fet res per impedir aquest tipus d’actes, la gent es pensa que Sitges és el ”llunyà oest de la Mediterrània” i que tothom pot fer el que vol amb les seves propietats, sense pensar que aquestes no només formen part del patrimoni personal, sinó que també són part importantíssima de la historia del poble.
En el mateix carrer Joan Tarrida, i molt a prop del nou “edifici celestial”, hi trobem una casa realitzada cap a 1920 per l’arquitecte J.M. Martino, que des de les obres del terreny que ocupava el “golfito”, es troba en un greu estat de conservació, situació que tampoc sembla preocupa gaire.
Pel que fa a les dues façanes del carrer Parellades que tant han donat a parlar, s’ha de deixar clar que arquitectònica i patrimonialment les dues tenen la mateixa importància. Una altra cosa és que decorativament una tingui més qualitats estètiques que l’altre. Hem de tenir clar que cada casa va ser dissenyada en èpoques diferents i per tant els estils no coincideixen. La casa Dasca es va construir cap a1845 i la casa J. Ferret de Querol l’any 1890, gairebé cinquanta anys de diferència en que es va produir un moviment arquitectònic i estètic de renovació molt fort que ens portaria fins al modernisme.
Evidentment el catàleg del patrimoni està obsolet i ple d’incongruències. Els més de vint anys des de que va ser creat és una raó clara, juntament amb les queixes i dubtes que provoca, per a que l’Ajuntament reclami una reforma que proporcioni un catàleg coherent i amb bases artístiques i històriques.
També s’hauria de fer alguna cosa per establir unes normes clares sobre la manera de conservar els edificis sitgetans. Avui ha estat la façana blava, ahir la pèrdua de diverses cases del passeig com el Barco o el Nurillar, però la veritat és que les possibilitats que tenim per demà són molt variades; van des de la Residència Helvètica del Passeig Marítim, fins a l’edifici de Telègrafs del carrer Major, passant per la Capella del Patronat, etc..
Així doncs potser ja és hora que el poble de Sitges reclami la necessitat de conservar el que és seu, i demanar a les entitats pertinent que facin alguna cosa (actuar i no prometre) per assegurar el futur del nostre entorn, part fonamental de la singularitat de Sitges.

Beli Artigas Coll
El Eco de Sitges, 30 de març de 2007

27 de març 2007

EL CAMPANAR DE SITGES I EL SEU ORIGEN VILANOVÍ

Els campanars han estat sempre el símbol d’una vila, ja que aquests són el primer referent constructiu que veiem al acostar-nos al nucli urbà.
Aquesta és una afirmació que en el nostre poble hem pogut constatar des de molt petits, ja que Sitges, és una de les viles mediterrànies que s’ha distingit per tenir una de les esglésies més dibuixades i fotografiades de Catalunya.
Amb la visió de la parróquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, un edifici destacat per la seva bellesa i per la singularitat de l’espai que ocupa, van apareixer les primeres questions. Quina importància tenia artística i arquitectònicament? D’on havia sorgit la idea d’aquest campanar octogonal? Quins eren els seus referents constructius?
Així doncs la búsqueda de respostes a aquestes incognites ens ha portat fins a aquest intent de desennolicar una troca, el cap de la qual ha resultat trobar-se a molts pocs quilómetres del nostre punt de partida.

L’origen dels campanars
Les restes més antigues que s’han trobat d’un campanar daten de l’any 1200 a.C. i les situem a l'Iran. Aquesta construcció prehistòrica tenia la funció d’espantar els mals auguris i els esperits malignes que assediaven els poblats. Ja en l’epòca romana, quan una persona moria les dones s’els hi feien tocar les campanes per desitjar una millor vida eterna al difunt, costum que s’ha conservat fins a l’actualitat entre diverses cultures com la cristiana.
Però l’origen més directe dels campanars de les esglésies modernes les trobem en els primers segles en que el cristianisme es va expandir per tot Europa. Els representants de l’església van buscar una manera eficaç per poder avisar al poble de quan començaven les oracions als temples. Així doncs van posar les campanes en la part més alta de l’edifici religiós, el que fins aquell moment havia tingut la funció de torre de guaita per vigilar els possibles atacs a l’església o al poble.
Els primers campanars tal i com els entenen actualment els trobem en l’arquitetura romànica, construccions de base quadrada que es situaven al costat de l’èsglèsia, ja fos unides a l’edifici principal o adjacents, de manera que semblaven voler defensar les petites esglésies que els flanquejaven.
En l’arquitectura gòtica les estructures dels campanars pateix un interessant canvi. Aquestes belles torres construides principalment entre els segles XIII i el XV, marquen unes solucions estructurals característiques del gòtic català com són la planta octogonal en substitució de la quadrada, amb terrasses als pisos superiors.
Els estils han anat variant amb els segles fins arribar a l'época del Barroc, tipologia arquitectónica que veurà en el campanar un punt molt interessant per desenvolupar la seva idea de crear un gran edifici de culte.
L’Historiador de l’Art Joan Ramon Triadó fa una encertada descripció sobre els campanars barrocs que van ser construits a gran part de Catalunya durant la segona meitat del segle XVIII: "De base quadrada, es converteix en octogonal en un segon cos d'estructura simple, al qual s'afegeix un pis amb finestrals amb arcs de mig punt coronat amb una galeria balustrada i un darrer pis d'amplada menor amb coberta de cúpula encimbellada per una esfera".

La influència del campanar de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú (1670).
Entre la gran quantitat d’edifícis religiosos que es van construir durant el periode que enmarca l’estil barroc, hi han moltes caracterísiques arquitectòniques i estilístiques que es poden trobar en diversos edificis.
Tenim gairebé la certesa total de que la majoría dels campanars barrocs catalans de torre octogonal tenen el seu model original en el campanar de l'església parroquial de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú, construcció que va ser trassada l’any 1670 per Fra Josep de la Concepció. A partir d’aquest any són molts els mestres d’obres que van triar l’esvelta construcció vilanovina com a exemple a seguir per al disseny dels campanars que acompanyarien les noves esglésies, principalment els erigits a partir de 1750. Conegut com el Tracista, Fra Josep de la Concepció (Valls 1626- Nules, València,1690) va ser el mestre d’obres més reclamat durant el XVII, i el seu nom el trobem en el disseny d’obres d’arreu de Catalunya i Espanya. La seva feina no només es centraba en els edificis religiosos sinó que també treballà en obres militars i civils de Barcelona, Madrid, Balaguer, Mataró, Tortosa o València.
Tornant al campanar de Vilanova i la Geltrú, tot i la originalitat de les formes d’aquesta construcció, un es pregunta d’on va treure la idea Fra Josep. Podría ser que ell ja hagués vist un campanar similar en algún altre lloc, visió que li permetría arribar a aquesta solució. Diversos estudiosos han marcat l’església parroquial de Santa Eulalia d’Esparraguera, com a punt de partida de Fra Josep de la Concepció. En questa construcció destaca el campanar de més de 60 metres d’alçada, una obra iniciada l’any 1587, tot i que el campanar es va iniciar l’any 1630 i finalitzà en 1636.
Tenim constancia documental de que durant l’any 1670, Fra Josep de la Concepció va visitar diverses vegades la ciutat d’Esparraguera ja que en aquell moment ell va rebre l’encarreg de realitzar el retaule major de dita fàbrica, una de les obres més monumentals de que es van idear a Catalunya en aquella época.
Tot i la coincidència estética i arquitectónica entre aquestes dues contruccions, existeix el document d’un contracte signat el 25 de gener de 1681 entre la vila d’Esparraguera i el mestre de cases Bartomeu Soriano, per a realitzar unes obres sobre el campanar, construcció ja existent. Aquest mateix mestre d’obres consta que va estar treballant en el campanar de Vilanova entre els anys 1693 i 1701. Així doncs davant d’aquest dada ens tornem a preguntar si Fra Josep de la Concepció va poder inspirar-se o no en el campanar d’Esparraguera, o Bartomeu Soriano va agafar la idea del de Vilanova i la Geltrú.
Pel campanar de Vilanova, Fra Josep de la Concepció presentà el dibuix del campanar el 29 de juliol de 1670. La primera pedra es va col.locar el 8 d’octubre del mateix any, però les obres no comencen fins al mes de setembre de 1671. La falta de diners va fer que les obres no es realitzessin de forma seguida i que patíssin diverses paralitzacions al llarg del anys. En diveros punts del campanar hi figuren dates diferents que indiquen el procés de la seva construcció. A sobre la porta trobem carreus gravats amb dates com 1674, any en que es produí una de les paralitzacions de les obres. Durant el gener de 1701 la construcció arriba arran de la balustrada, acabant-se les obres del campanar el 13 de maig de 1705.
Actualment, la torre apareix totalment deslligatda de l’edifici de l’església, com si fos un cos independent, avançada respecte la façana i disposada a la seva banda esquerra. Una hipotesi sobre aquesta separació parla de que el enderrocament de la vella església de Sant Antoni l’any 1790 hauria provocat l’enderreriment de la façana de l’església principal amb l’objectiu de poder crear una plaça davant del temple. Per la rapidesa amb que es va construir el primer tram del campanar, sense haver deixat assentar els fonaments, fa que aquest estigui inclinat a l’est de forma molt visible. L’ultim pis, també de secció octogonal, però de dimensions més reduides, està cobert amb cúpula, coronada per una esfera de pedra que fa de base a un àngel de coure.
Beli Artigas Coll
Publicat al Butlletí de la Societat El Retiro "la Palla", Sitges, Nadal 2006

EL CAMPANAR DE SITGES I EL SEU ORIGEN VILANOVÍ. 2ª PART


Difusió del nou model de Campanar arreu de Catalunya
La importància que se li dona al campanar de Vilanova i la Geltrú radica en el fet que sembla haver fixat la tipologia de campanar català. Un cop finalitzades les obres, podem imaginar la impressió que va exercir aquest esbelt edifici, no sols en els habitants de Vilanova, un petit poble de 1.500 habitants amb quatre carrers i encara depenet de Cubelles, sinó en tots aquells visitants de poblacions properes, i en primer lloc els pobles propers a aquesta vila del Garraf. Van ser moltes les viles que van decidir enderrocar els seus vells campanars per erigir noves construccions que s’assemblessin o fins i tot que superéssin en bellesa i alçada, a l’esbelta torre trassada per Fra Josep de la Concepció.
Així doncs, a partir del darrer quart del segle XVII i tot el segle XVIII a Catalunya comencen a apareixer un gran nombre de nous campanars en els que es repeteixen les bases arquitectóniques imposades des del de Vilanova i la Geltrú: base quadrada, dos o tres pisos de forma octogonal, amb balustrades als darrers pisos, obertures per les campanes i petita cúpula.
Entre els exemples més clars de campanars sorgits directament del de Sant Antoni Abat trobem el de Cubelles, iniciat l’any 1757 i que copia directament el campanar de Vilanova. Se sap la data de construcció del campanar per una inscripció amb la data de 1765, que es troba en el cos octogonal més petit. No podem oblidar que l'any 1675 Fra Josep de la Concepció va ser l'encarregat de dirigir les obres de restauració de l'antic castell de Cubelles, obra original del segle XI. Pocs anys després de l'estada del carmelità a la població es van iniciar l’any 1700 les obres de l'església parroquial.
També a El Vendrell, l’església parroquial de Sant Salvador fou edificada entre els anys 1732 i 1739, tot i això la construcció no va quedar del tot acabada, ja que el campanar es va acabar l’any 1769 pel mestre d'obres Joan Antoni Rovira i Riera, de Tarragona.
Davant del gran nombre de campanars amb característiques comunes al voltant de les diverses comarques catalanes, i sempre partint del campanar de Vilanova podem dividir els altres en dos grups:
1) Solucions que són una cópia gairebé identica al campanar de Vilanova: Cubelles, El Vendrell, la Bisbal del Penedés, Albinyana, Falset, Masllorenç, Vilarodona, Barberà, Rocafort de Queralt, El Pla de Santa Maria, Blancafort, Solivella.
Entre tots ells trobem una qualitat comuna: que el segón cos octogonal té dues parts una sense finestre i una altra on s'obren en cares alternes, quatre finestres molt allargades.
2) Aquells campanars que no presenten aquest primer tram: El de Catllar, Maspujols, Alforja, La Pobla de Mafumet, Montferri, Bonastre, Torredembarra, La Riera, Vallmoll, Nulles, Cabra del Camp, Pradell i la Torre de Fontaubella.

Església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges.
Amb les idees una mica més clares sobre l’origen dels campanars octogonals a Catalunya, ara és el moment idoni per retornar al nostre campanar, a aquella torre que tot i no ser per una raó cronològica, és el veritable origen d’aquest article.
Es parla molt sobre l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, però poc sabem sobre la seva construcció. Un dels articles més interessant és el que publicà Isabel Coll l’any 1980 al Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, nº 17, “Notes sobre la construcció de l’Església Parroquial”. En aquest estudi trobem transcrits els documents que citem a continuació.
Les obres per a l’edifici de la parròquia actual, aixecada sobre l’anterior d’origen medieval, es van iniciar durant l’any 1664. En un document del dia 7 de novembre de 1664, llegim:

“Nos J. Bta.vila, canònig de l’Església de la Seu de Barcelona, encarregat de les coses espirituals, al directe en nosaltres en Crist, Reverend Rector i Cura d’Ànimes Regent de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, de la diòcesi de Barcelona; Salut en el Senyor:
Així com l’església de dita Vila es té que edificar, edificar i ampliar si l’obra s’arriba a fer, i la primera pedra es posés, per Glòria de Deu omnipotent, al costat de les cerimònies que acostuma a fer la diòcesi de Barcelona, i que estan ordenades, beneir aquell (es refereix a la pedra) i en el seu lloc col·locar-la; i això pugueu i estigueu facultats de forma lliure i lícita, a tenor de la present carta fer això pugueu, permís i llicència concedim, i facultat us donem”.


Aquest és el document pel qual l’Església dona permís al poble de Sitges per construir el nou temple parroquial, reforma deguda a la necessitat d’incrementar l’espai de culte per l’augment de població.
El 15 d’abril de 1665, Lluc de Girona, encarregat de portar els tràmits entre Sitges i la Seu de Barcelona, va encarregar l’obra de l’església de Sitges a Pere Roig, la figura del qual al podríem entendre com un contractista actual. El mestre d’obres fou Sebastià Vives, de la Granada del Penedès, i que va morir l’any 1679.
El punt més àlgid de la construcció de l’església la datem al mes d’abril de 1666, any que va ser gravat en una de les pedres de la cantonada est de l’església. Desprès d’anys d’activitat, la parròquia es va beneir el 18 de juliol de 1672.
El campanar no va ser fet pel mateix mestre de cases, Sebastià Vives, que havia firmat les obres del temple. Iniciat l’any 1688 es realitza la torre, el traç de la qual va ser realitzat pel mestre de cases del Vendrell, conegut com “Mestre Carlos”. El campanar actual no va ser rematar fins l’any 1863, seguint les directrius del mestre d’obres Suñé.
En un document del 16 de febrer de 1688 llegim:
“ Lo acta per les obres de l’obra de l’església que son Joan Selva, batlle, Magí Soler, Antoni Aldibert, Lluch Benaprés, Agustí Robert, Cristòfor Girona. Del preu fet se dóna al mestre Carlos, mestre de cases, habitant de lo Vendrell, per fer créixer tres cossos de paret al campanar, i fer quatre voltes i emblanquir i altres feines, com més llargament consta en l’acta feta per Joan Torrents, notari de dita vila, sia y any sobradit, del preu fet com a paga 36 lliures”.

Campanars octogonals lluny del Garraf.
Però el fet de que aquestes construccions siguin molt comuns al nostre país no vol dir que exclusivament trobem edificis amb aquestes característiques a Catalunya.
Si ens desplacem cap a l’illa italiana de Sardegna, considerada per molts un annex català, ens trobem amb la sorpresa de que diveros campanars dels pobles de l’illa presenten característiques molts semblants a les del campanars catalans.
Un dels exemples més interessants el trobem en la catedral de San Nicola Bari, a la població de Sassari. Es tracta d’un bell edifici originari del segle XIII en estil romànic, però que ha sofert diverses variacions al llarg del segles, com la de l’any 1480 seguint una arquitectura gótico-catalanaés. Al segle XVII es va refer totalment la façana amb elements decoratius típics del barroc espanyol. Entre totes les construccions destaca l’estructura del campanar, la base del qual, de clar estil romànic data del S.XIII, amb una superposició octogonal de 1756.
També a Nulvi tenim l’església de Santa Maria Assumpta, edifici originariament d’estil gótic-català, va adquirir el títol de parròquia el dia 5 d’abril de 1605. Durant la segona part del segle XVII l’estructura arquitectónica va patir profundes modificacions.El campanar originari del segle XIII va ser finalitzat l’any 1856.
Però una altra sorpresa sobre l’ubicació de campanars octogonals la trobem al sud d’Espanya, i més específicament a Càdiz, ciutat en la que trobem un campanar de característiques pròpies de les torres catalanes. En terres d’Andalusia els campanars tenen unes formes que deuen molt a la cultura i arquitectura àrab, per això sorpren trobar exemples amb característiques estructurals típiques de la zona més nord del Mediterrani. La construcció de la catedral de Cadis s’inicia l’any 1722 sota la direcció de l’arquitecte Vicente Acero y Arebo. Finalitzaren l’any 1883, en tot aquest temps, 116 anys, l’edifici va poder viure els diversos canvis d’estil i de gustos dels arquitectes.

Conclusió
Hem de tenir clar que els campanars octogonals no els trobem únicament a terres catalanes, sino que tenim exemples clars en poblacions de l’illa de Sardenya i en altres indrets del sud d’Espanya. Una de les causes d’aquesta coincidència de les característiques arquitectòniques, la trobem en l’expanció europea de la comunitat de religiosos dels Carmelites Descalços, institució a la qual pertanyia Fra Josep de la Concepció. Així doncs és important veure com la construcció de molts convents carmelitans (com els de Catalunya o Sardenya) és el punt d’unió entre els diversos edificis de caracterítiques comunes.
Aquesta conexió entre l’arquitectura catalana i la sarda, juntament amb un estudi de les diverses construccions religioses impulsades per els carmelitans, és un tema que necessita un estudi molt més intens. No podem oblidar la forta relació que va existir entre Catalunya i el regne de Sardenya, que va formar part del nostre país entre 1323 i 1720, llarg periode de temps que abarca tant la construcció de les grans torres gótiques com la dels campanars barrocs, edificis tots ells d’estructura octogonal.
Però el treball no queda aquí ja que s’hauria de fer un repàs per les esglésies d’altres paisos d’Europa, principalment de la zona mediterrània, per saber si podem trobar altres campanarars barrocs d’estructura octogonal.

Publicat a "la Palla", Sitges novembre 2006

ARTICLE DE VICENÇ MORANDO A L'ECO DE SITGES

En la columna setmanal que publica Vicenç Morando a l’Eco de Sitges del 24 de març de 2007 llegim:

“ Divendres 16 de març: Efectivament, l’antiga façana de l’hotel Sant Joan, al carrer Joan Tarrida, ha estat pintada de blau. No és un blau elèctric. Més aviat em fa pensar en aquella tonalitat del cel de pessebre que compràvem a metres quan erem petits. M’imagino el que deuen pesar les famílies sitgetanes que viuen davant mateix, i me’n faig el càrrec. El resultat del maquillatge és un crit a la insensibilitat vers l’entorn i la tradició, que valdria la pena reconsiderar, per part de qui s’escaigui la reconsideració. Han passat uns quants anys des del cas del mal anomenat “Palauet Robert” del carrer Sant Gaudenci” – del qual no se n’ha canviat absolutament res, malgrat els renecs que provocà en el seu dia- i Sitges continua vivint episodis singulars d’incoherència normativa. Només així pot explicar-se com a un costat del carrer Parellades ha hagut de mantenir-se dempeus una façana sense cap mena d’interès arquitectònic, i a l’altre costat, per obra i virtut del catàleg, ha pogut enderrocar-se’n una altra sense contemplacions. I és que això del catàleg sempre s’ha mogut per uns viaranys molt difosos.................”

19 de març 2007

JA ARRIBEM TARD PER FER DEL 2007 L’ANY J.M. MARTINO?

Quan ja estem a punt de superar amb èxit l’Any Rusiñol, molts es deuen preguntar qui serà el protagonista del que queda d’aquest 2007 i dels propers anys. Sitges deu gran part de la seva fama mundial a diversos personatges que al llarg dels segle i a través dels seus actes o presències han fet del poble un referent cultural, artístic i urbanístic d’arreu del món. Amb la celebració de l’Any Rusiñol, se li ha retut l’enèsim homenatge a un artista que ha tingut una importància rellevant dins de la història del nostre poble, però hem de deixar molt clar que abans, durant i desprès de Rusiñol, Sitges existia i van ser molts més els que van aconseguir fer d’aquest vila costanera una de les principals poblacions mediterrànies.
La llista de personalitats que s mereixen un reconeixement per part del poble de Sitges és llarga, i creient que tots els nominats tenen la seva importància. Però des d’aquestes línies proposo fer justícia a un dels arquitectes amb més obres dins del catàleg del patrimoni arquitectònic de Sitges, Josep Maria Martino Arroyo, del qual el passat 6 de gener es van complir els cinquanta anys de la seva mort.

JA ARRIBEM TARD PER FER DEL 2007 L’ANY J.M. MARTINO

Quan ja estem a punt de superar amb èxit l’Any Rusiñol, molts es deuen preguntar qui serà el protagonista del que queda d’aquest 2007 i dels propers anys. Sitges deu gran part de la seva fama mundial a diversos personatges que al llarg dels segle i a través dels seus actes o presències han fet del poble un referent cultural, artístic i urbanístic d’arreu del món. Amb la celebració de l’Any Rusiñol, se li ha retut l’enèsim homenatge a un artista que ha tingut una importància rellevant dins de la història del nostre poble, però hem de deixar molt clar que abans, durant i desprès de Rusiñol, Sitges existia i van ser molts més els que van aconseguir fer d’aquest vila costanera una de les principals poblacions mediterrànies.
La llista de personalitats que s mereixen un reconeixement per part del poble de Sitges és llarga, i creient que tots els nominats tenen la seva importància. Però des d’aquestes línies proposo fer justícia a un dels arquitectes amb més obres dins del catàleg del patrimoni arquitectònic de Sitges, Josep Maria Martino Arroyo, del qual el passat 6 de gener es van complir els cinquanta anys de la seva mort.

J. M. MARTINO, UN ARQUITECTE NOUCENTISTA.
Josep Maria Martino Arroyo va néixer a Barcelona l’any 1891. El seu pare, Marcelino Martino de Medina, magistrat de l’audiència de Barcelona, des de la dècada dels noranta ja freqüentava Sitges, població per la que sentia un amor que va saber traspassar al seu fill. Un cop acabat el batxillerat, Josep Maria es matriculà a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on obtingué el títol el 23 de gener de 1916.
Tot i la seva joventut, just acabada la carrera Martino va començar a rebre importants encàrrecs com el projecte d’una xarxa de clavegueram per al sector oriental de Sitges. En el mes de setembre de 1916, l’Ajuntament presidit per Simó Llauradó i Clarà, el nomenà arquitecte municipal de Sitges. Fou en aquests primers anys quan Martino va impulsar i es va convertir en el director de la Revista d’Arquitectura, una publicació fonamental per al coneixement d’aquesta disciplina artística. Més endavant, ja sota l’alcaldia de Bonvantura Julià, planificà el Passeig Marítim (1918) i esdevingué arquitecte director de la urbanització de Terramar (1919), càrrec que el portaria a convertir-se, l’any 1924, en el responsable de la urbanització del sector del Vinyet.
Seguint la tendència artística del moment, les obres que Martino va construir en la dècada dels anys vint, i principalment els xalets del sector de Terramar, destaquen pel seu marcat estil noucentista, ideologia sorgida com a resposta al Modernisme, i que tenia entre els seus principals motors la defensa del retorn a les tradicions catalanes en tots els camps, des de la política fins a la cultura i l’art. Així doncs, l’arquitectura també es va unir a aquesta intenció de retorn als orígens mediterranis i amb la voluntat d’enaltir l’arquitectura del passat i tornar a les tradicions constructives catalanes, trobem edificis en les que el totxo vist es converteix en el principal material de construcció, els arcs de mig punt en la forma utilitzada per a les obertures, la simetria en part fonamental del disseny i una proliferació de la decoració a la façana.
El catàleg d’obres de Josep Maria Martino Arroyo la podríem dividir en tres amplis grups: les cases entre mitgeres, els habitatges unifamiliars i els grans xalets privats.

LES CASES DE J.M. MARTINO AL NUCLI ANTIC DE SITGES
Són moltes les cases entre mitgeres que Martino va erigir en el centre urbà de Sitges i que segueixen la tendència noucentista. Es tracta de senzilles construccions de màxim dos pisos, amb paraments blancs, utilització del maó vist, elecció d’arcs de mig punt en les obertures, ús de ceràmica a les façanes i baranes de ferro. Per a la composició de la façana es busca la simetria a través de les obertures. Entre aquests exemples podem citar la Casa Josep Planas (1920) al carrer Major; la Villa Candelaria (1920) i la Casa Antoni Almirall (1929)les dues al Passeig de la Ribera; la Casa Josepa Vidal (1921) i la Casa per a Pascual Ibáñez (1922) al carrer de Sant Bonaventura o la Casa Salomé Nicolau (1928) al carrer Sant Francesc.
Tot i l’extensíssim grup de vivendes, Martino també va firmar projectes públics tan importants com el nou edifici del Casino Prado (1925), on hem de destacar la façana principal, una interessantíssima composició on el maó vist es converteix en un immillorable marc pel bell teatre. Enmig dels paraments hi trobem magnífiques pintures al fresc realitzades per un altre artista sitgetà, Agustí Ferrer Pino. També dissenyà el nou escorxador municipal (1920), on va optar per utilitzar una planta basilical, amb moltes obertures que permetin l’entrada de llum al recinte i una bona ventilació, fonamental per a un edifici de funcions similars. A la façana a l’arrebossat blanc destaquen les fileres de totxo que serveixen d’element ornamental al marcar les línies bàsiques de l’estructura. També l’edifici de Correus (1925), al carrer Fracesc Gumà, del qual actualment només se’n conserva la façana.
Martino també va dissenyar alguns edificis en els que segueix un noucentisme molt més pausat, en els que optava per d’utilització d’elements ornamentals procedents de l’arquitectura clàssica. Edificis molt més simples, allunyats del noucentisme són cases de planta baixa i pis, acabats amb terrat a la catalana, en les quals no hi trobem cap element decoratiu que magnifica la construcció. Es dona importància a les amplies obertures de la planta baixa i als balcons de ferro del primer pis. Exemples són les cases la casa Francesc Bartés, situada al carrer Jesús cantonada Illa de Cuba, la de Pere Coll (1925) o la de Joan Ferret (1924), situades al Carrer Francesc Gumà.

L’ORIGEN ES TROBA EN LA IDEA DE CIUTAT-JARDÍ DE TERRAMAR
La història demostra que moltes vegades una terra és descoberta per gent d’altres llocs, fet. Sitges, desprès de la vinguda de Rusiñol, ja superat l’auge del desenvolupament modernista, s’hauria anat apagant a no ser per homes com Joaquim Sunyer, que faria de les obres pintades a Sitges a partir de 1906, un element fonamental dels inicis d’una nova estètica; així com també tingué una gran importància la idea que per aquells moments bullia per Sitges, de fer d’aquest un poble modern- el qual unint-se amb l’antic- fos un paratge que es pogués comparar amb els llocs amb més “glamour” del moment. Per aconseguir aquest objectiu van necessitar que vingués gent de fora a dir que calia fer, i així fou com Francesc Armengol, un important empresari sabadellenc, es va proposar transformar Sitges en una de les platges més famoses del Mediterrani. Armengol cria que Barcelona era una ciutat gran que no tenia als seus voltants cap poble que li servís de lloc de reunió al turisme de luxe, alhora que ajudés a descongestionar la gran ciutat. Desprès de buscar en diversos llocs de la geografia catalana, va trobar en Sitges el lloc ideal per realitzar el seu gran somni de crear una ciutat-jardí a imatge i semblança a les que existien en altres països europeus.
“Terramar” havia de ser l’eixample i la superació del Sitges popular, però a la vegada també volia que el Sitges que ell creés estigués unit al nucli antic, demostrant que la vila era una població amb història i tradició. Aquesta voluntat de modernització i d’adequació a les noves demandes del turisme emergent de principis del segle XX, va fer que el projecte d’Armengol comptés amb les infraestructures necessàries per aconseguir que Sitges fos considerat un gran centre d’oci i turisme: jardins, balneari, hotels, pistes esportives, aeròdrom, autòdrom ....
Per erigir aquesta ciutat-jardí calia trobar una extensió gran de terrenys, i per a tal era necessari associar-se amb tots els propietaris de les vinyes que formaven la zona de Terramar. Fou així com el 10 de març de 1919 es va constituir la Societat “Parques i Edificaciones” S.A, amb un consell d’administració compost pels senyors: Francesc Armengol, Manuel Folguera Durán, Antoni Miracle, Baró de Güell, Josep Freixes, Carlos Maristany, Rafael Vehils i Josep Maria Martino, aquest darrer nomenat arquitecte i director tècnic de les obres que portaria a terme aquesta nova societat.
Tot i que el projecte d’urbanització del sector de Terramar va ser aprovat el 7 d’octubre de 1918, les obres no es van iniciar fins el 13 d’octubre de 1923 i es van allargar fins al 8 d’abril de 1933, quedant el projecte incomplert. Entre les obres de més importants firmada per Martino dins d’aquest projecte trobem l’edifici, actualment desaparegut, de l’antic Hotel Terramar (1919- 1932).
Però d’aquest moment a Sitges es conserven interessants espais com és el restaurat Park de Terramar o l’autòdrom (1923), una interessant construcció, única a Catalunya per les seves característiques, però tot i això actualment es troba en un estat deplorable i en greu perill de desaparèixer.

Els xalets de Martino als sectors de Terramar i del Vinyet
La societat Parques y Edificaciones va projectar construir una sèrie de xalets destinats a la venda i lloguer. Amb aqueta finalitat, i amb l’objecte de reunir projectes que, alhora que asseguressin un perfecta solució artística i constructiva, també responguessin a les necessitats pròpies del seu destí. Aquesta societat va convocar durant l’estiu de 1919, un concurs entre els arquitectes espanyols, els quals es tenien que regir a unes bases. Entre els punts que ens interessen arquitectònicament trobem el que fa referència a l’estil de les construccions:
“3 er. Caràcter.- En quant a l’estil i elements constructius deurà procurar-se elegir aquells que donin a l’edifici un caràcter més local, regional o nacional, fugint de tot exotisme exagerat impropi de la nostra terra”.
El jurat d’aquest concurs estava format per Miquel Utrillo, Josep Maria Martino i per tres professors de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona: Francesc de P. Nebot, Eusebi Bona i A. Florensa.
Entre les primeres obres que es van construir en els sector Terramar hi destaquen els edificis firmats per Josep Maria Martino. Es tracta de grans construccions que segueixen clarament les interpretació que del món clàssic feia el noucentisme, uns edificis que ressalten principalment per el potent volum de la façana que té una gran força visual.
Els xalets són variats i amb molts aspectes que els diferencien, però també hi diverses característiques que els trobem en tots ells, com la de situar la façana principal de cara al mar, o dividir-la en tres cossos, dels quals el central busca tenir preponderància, ja sigui amb més alçada o aplicant-hi més decoració. La majoria d’aquests edificis tenen una tribuna i un porxo a la planta baixa de la façana principal, elements necessàries en una cas destinada a l’estiueig, i una raó que fa que l’arquitecte situï el portal d’entrada de la casa en una de les façanes principals. També destaquen les gran terrasses amb balustres, les quals poden anar de costat a costat de la casa, formant angle amb la façana lateral, coronant la façana, o sobre el pòrtic d’entrada quan aquest es troba a la façana principal. Els cossos de les façanes poden quedar diferenciades per pilastres de poc gruix, elements que també s’utilitzen per a formar els angles. Els diferents pisos poden estar separats per motllures o guarnit de dentellons, també a les obertures.
La magnífica situació d’aquests edificis davant el mar condiciona que en molts d’ells s’hi situï una torre mirador, en la qual s’hi apliquen varies formes d’arcs i particulars dissenys de baranes. Una altra característica és el valor que es dona al ràfec de la teulada dels edificis, element que acostuma a tenir una gran funció ornamental. Alguns edificis es cobreixen amb terrat a la catalana, mentre que per altre es prefereix teulada a diferents vessants que pot acollir un espai interior amb funció de golfes.
La decoració, de pedra artificial i guix, té un paper molt important en l’ornamentació d’aquest edificis en els quals s’utilitza gerres amb fruites, medallons, ets... així com també columnes de diferents ordres clàssics, antefixes, permòdols i altres elements ornamentals realitzats en el taller de Josep Artigas, de Sitges, però aquest tema el deixarem en aquest punt, ja que es tracta d’un estudi molt més ampli que publicarem més endavant.
Entre les cases més destacades tenim la Casa Freixa (1919), la de Casimiro Barnils (1919), la Casa Sansalvador (1920), la Villa Concepción (c. 1920), la Casa Fradera (1925), casa Corachan (1925 amb pis afegit l’any 1930), los Albatros (1927), la casa Duran (1929), la casa Ferrer i Dalmau actualment seu del Centre d’Estudis del Mar (1929), la casa de Mercè Serrat (1930), les Anquines (1930), entre altres, totes elles situades al Passeig Marítim.
Ja a l’interior del sector hi trobem molts altres projectes firmats per Martino, com Villa Esperança (1925), la casa Artigas (1925) o Villa Teresita (1930).

MARTINO I ELS SEUS TREBALLS FORA DE SITGES
La família Martino sempre havia viscut a Barcelona, i per això no és estrany que el jove arquitecte comencés a treballar en diversos encàrrecs a la ciutat Comtal. L’any 1917 realitzà el projecte per a una fàbrica i un hotel encàrrec dels senyors Saurí, al carrer Rocafort; diverses reformes com la de la cooperativa “El Reloj” (1923) al C. Borrell/ C. Rossellò de Barcelona; en el catàleg de les seves obres hi trobem durant l’any 1929 la realització de diverses habilitacions de locals per a l’estabulació de vaques com la del carrer Fernando Poo o al carrer Portugal de Barcelona.
A la zona de Sarrià són diversos els xalets dissenyats per Martino que encara s’hi conserven com la Villa San José (1917-1921) al carrer Esperança, o les cases per a Narcís Serrallach Mauri (1919-1921) i per a Maurici Heymann (1920), totes dues situades a l’actual avinguda Pearson.
Els edificis plurifamiliars firmats per Martino a Barcelona també van ser varis com el que va construir per al senyor Isidre Albert Falcó (1923) al carrer Llançà al barri de Sarrià; un altre per a Carme Artés (1928-1929) i l’encarregat per Guillermo Juncà (1930-1932) tots dos a l’actual Passeig de Borbó; al Passeig de Gràcia, tocant als Jardinets, va dissenyar un edifici per a Juan de Ros (1930-1931) i molts altres com el del carrer Rossellò cantonada amb el carrer Aribau, propietat del Doctor Corachan pel que realitzaria un xalet al Passeig Marítim de Sitges i la nova clínica.
Entre els diversos edificis d’us públic destaquem l’ampliació i la reforma de l’antiga clínica Corachan (1925-1927) i la construcció de la nova clínica al carrer Buigas de Barcelona, l’avantprojecte pel Teatre de la Ciutat (1921) de Barcelona, el projecte de l’escorxador de Tàrrega (Lleida) de 1931 o el Balneari Prats (1933-1945) a Caldes de Malavella (Girona).
En alguns d’aquest edificis construïts a partir de la dècada dels trenta, l’estil de J.M. Martino va evolucionant cap al moviment racionalista que dominava les avantguardes del moment, i trobem una barreja entre el classicisme del noucentisme i les formes pures del racionalisme. Un exemple d’aquesta afirmació el podem trobar en el mateix edifici de la Clínica Corachan de Barcleona o els petits xalets que dissenyà a l’illa de Mallorca per a Rosendo Klein, un al Port de Pollensa (1931) i l’altre a Alcúdia (1933).

Josep Maria Martino va morir a Barcelona el dia 6 de gener de 1957, justament ara fa cinquanta anys, motiu que em porta a reclamar un merescut homenatge a aquest arquitecte que tant ha aportat al patrimoni arquitectònic de la nostra vila