20 de febr. 2007

Carta enviada al Sr. Salvador Tarragó director de SOS Monuments

Sitges, novembre de 2006

Apreciat Sr. Salvador Tarragó

Em dirigeixo a vostè, per demanar la seva col·laboració i la de l’associació SOS Monuments, en una “lluita” que des de fa uns anys sembla que porti individualment i que darrerament tinc la sensació de que no arribaré a guanyar mai.

La meva voluntat per conservar el Patrimoni Arquitectònic de Sitges sembla interessar a molt pocs, i tot i els meus intents (en forma d’articles), per implicar el poble en un fet més que evident, com és la pèrdua d’importantíssims edificis del nostre patrimoni arquitectònic i artístic, sembla que això no vagi amb ells.
Des de la meva posició com a membre independent dins del Consell de Cultura de Sitges he realitzat un estudi sobre la necessitat de conservació del patrimoni arquitectònic sitgetà (documents que li adjunto en aquest missatge), que proposa la implicació d’aquest consell a l’hora d’atorgar llicencies sobre edificis que estiguin dins del catàleg del patrimoni.

A Sitges hi ha molts edificis històrics i catalogats que es troben en un estat lamentable, i que si no s’hi actua aviat es perdran, convertint-se en un número més d’una llarga llista. Un dels darrers casos, que és el que em porta a enviar-li aquesta carta, és el que té com a protagonista una petita casa unifamiliar situada al Passeig Marítim nº 36 de Sitges: la casa Llopart, coneguda com Nurillar. L’edifici, que “va caure” durant el mes d’octubre de 2005, era un dels darrers exemples de casa racionalista que quedaven a Sitges. Dissenyada per Josep Alemany l’any 1934, destacava per les seves formes pures i per la seva simplicitat, característiques que molts no van saber apreciar, oblit que ha arribat fins al punt de que des de fa uns mesos en el terreny que ocupava s’hi està construint un nou edifici que poc té a veure amb l’original.

Individualment he intentat informar a la regidoria de Cultura i a l’Urbanisme, però l’una per l’altra, tot ha quedat en res, ja que el regidor d’urbanisme diu que tot és correcte i la de cultura s’ho creu. L’obra va estar aturada judicialment durant uns mesos, però com si res, se’ls hi va tornar a donar permís, i des de fa un temps els treballs han seguit endavant amb una velocitat impressionant.

En la fitxa d’aquesta casa del Catàleg de Patrimoni de Sitges llegim:

Nº d’identificació 372 i amb un nivell de protecció III: Manteniment del volum elements i color de la façana.

Jo conservo imatges de l’edifici original, tinc fotos de l’estat actual de la nova estructura, on s’hi ha afegit un pis més que segons l’ajuntament existia antigament .....
Estic disposada a col·laborar amb tot, però veig que necessito un recolzament en la meva “batalla” ja que individualment crec que no puc arribar molt més lluny i que el meu esforç és inútil.

Esperant la seva resposta i col·laboració

La saluda atentament

Isabel Artigas Coll
Historiadora de l’Art.

CAL SEGUIR CONSERVANT EL NOSTRE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC!!!!!

Pel més de juny de 1976, en el marc del Congrés de Cultura Catalana nasqué el SERPAC (servei per a la protecció del patrimoni arquitectònic català) grup integrat per itel.lectulas, arquitectes i històriadors catalans, que sempre va demostrar un gran interés per Sitges. Actualment compleix 30 anys, i han estat moltes les intervencions que han promogut per a la conservació del nostre patrimoni.

El SERPAC va lluitar per aconseguir un catàleg que assegurés la protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya, classificació que ha contribuït a la conservació d'aquests monuments de l'arquitectura, un anhel que ha ajudat a Sitges a tenir en els seus edificis un dels principals al·licients per al turisme cultural que cada cop més visita la nostra vila.

Si el poble de Sitges pot presumir de tenir un dels millors conjunts arquitectónics de Catalunya, es dèu en gran mida a la intervenció del SERPAC que quan l'any 1977 una de les cases més emblemàtiques del Passeig de la Ribera de Sitges, la Villa Lola, va ser enderrocada sense els permisos pertinents, van aconseguir influir en la decisió de la Comissió de Belles Arts, d'obligar als propietaris de l'immoble i a l’Ajuntament, a aixecar un edifici idèntic al construït l'any1907 i que s'atribueix a l'arquitecte Gaietà Miret.

Ara no ens podem quedar en l'admiració del que ja tenim assegurat, i hem de seguir lluitant perquè Sitges conservi TOT el seu patrimoni tant arquitectónic com artistic i cultural. I en aquest TOT, no només les cases modernistes, eclectiques o noucentistes ja restaurades i que mostren tot el seu esplendor tenen valor, sinó que hem de fer que altres edificacions en mal estat es puguin recuperar, intervencións que augmentaran l’interès artístico-cultural del poble. Així doncs hem d’obrir horitzons i assumir que Sitges també ha estat un referent per a l'arquitectura moderna, estil que va tenir el seu millor moment entre les dècades dels anys trenta fins als cinquanta.

Són poques les cases d'estil racionalista que s'han conservat a la nostra vila. La més destacada, la casa Casabó -Suqué, coneguda com “el Barco”, dissenyada l'any 1934 per Francesc Mitjans, va desaparèixer durant els últims anys del segle XX. Pensareu que estic equivocada i que aquest edifici encara forma part de l’urbanisme del Passeig Marítim, però la construcció que podem apreciar actualment és una reconstrucció que, tot i que aparentment s'acosta a l'estructura original, històrica i patrimonialment no té res a veure, ja que els nous volums, obertures i materials de construcció li han fer perdre tot el seu interès artístic i arquitectònic.

Fa uns dies, una altra d'aquestes cases modernes que ens quedava ha desaparescut. Ens referim a la casa de Joan Llopart i Massana, més coneguda com "Nurillar", situada al Passeig Marítim, que va ser construïda l'any 1934 per l'arquitecte Joan Alemany, i de la que es conserven els planos a l'Arxiu Històric. Aquest estiu una estructura de contenció que mantenia les parets exterior, feia preveure una reforma de l'edifici però sembla ser que no va ser possible la retenció dels murs i a finals d'estiu el poc que quedava de la casa es va ensorrar.

Aquest fet em porta a fer moltes preguntes; com és que altres edificis de molta més envergadura han aconseguit sense problemes conservar les façanes mitjançant la utilització d’un mètode similar?; com serà la nova casa que es construirà en aquest revalorat terreny?; es farà una reconstrucció exacte de la casa Llopart o una reinterpretació com es va fer amb “el Barco”?.
Totes aquestes qüestions condueixen a una única que les engloba; estem fent una política de conservació del patrimoni correcta i coherent amb les bases proposades per els historiadors?
Evidentment s'ha d'actuar sobre els monuments que es troben en un pèssim estat de conservació, però s'han de tenir unes bases clares sobre com han de ser aquestes intervencions. Paraules que sonen igual com actuació, recuperació, conservació, rehabilitació, restauració, o reinterpretació tenen significats i conseqüències molt diferents per al patrimoni artístic d’un país.

Ara ha caigut el “Nurillar”, una pèrdua que ha passat totalment desapercebuda i sense rebombori, però no ens estranyi que dins de pocs dies arribi la noticia, aquesta si que de gran conseqüència mediàtica dins dels nostre poble, de la caiguda de la Casa Salvador Font de Dalmau, més coneguda com Telègrafs, situada al Carrer Major, o la Residència Helvètica, del Passeig Marítim. Dos edificis que al igual que molts altres es troben en un estat pèssim i que no només posa en perill la seva estabilitat sinó la vida de la gent que s'hi acosta.

Els sitgetans tenim l’obligació de vetllar per al nostre patrimoni. No ens podem quedar de braços plegats i deixar que poc a poc anem perden part de la nostra identitat com a poble. Hem de tenir clar que la llei ens acompanya en aquest difícil camí i que amb una mica de voluntat i coratge, aconseguirem que, com a mínim, el nostre centre històric no torni a tenir pèrdues irreparables com les succeïdes fins als anys vuitanta.

En el Els municipis i el patrimoni arquitectònic. Compendi legislatiu comentat, publicat l’any 2003 per la Diputació de Barcelona, la seva autora, Raquel Lacuesta fa un importat recull de les principals lleis referents a la conservació. Com a exemples destacats a la Llei d’Urbanisme trobem diversos articles com els següents:

“L’expropiació forçosa d’un immoble es pot aplicar en el supòsit que els propietaris no hi facin les obres que siguin requerides per a la seguretat de les persones o que estiguin determinades per plans, normes o projectes de caràcter històric, arqueològic o artístic (art.104.1e. tercer).”

“Els propietaris estan obligats a conservar i rehabilitar les condicions objectives d’habitabilitat dels habitatges (art.189.1). Això implica, per tant, mantenir en bones condicions tots aquells edificis de la seva propietat que formin part d’un catàleg o d’un inventari. L’incompliment d’aquest article faculta l’administració per actuar en els edificis protegits a càrrec del propietari, i a imposar multes coercitives (art. 190.1 i 4)”

El Codi Penal de 1995, actualitzat l’any 2003 també fa menció a la conservació del patrimoni.

-Art.321: “ Los que derriben o alteren edificios singularmente protegidos por su interés histórico, artístico, cultural o manumental serán castigados con las penas de prisión de seis meses a tres años, multa de doce a veinticuatro meses y, en todo caso, inhabilitación especial para profesión u oficio por tiempo de uno a cinco años”.

Davant de tot això potser es bo que reflexionem!!!!!

Beli Artigas Coll, el Eco de Sitges, 2006

CONSERVACIÓ DE LES FAÇANES

Des de fa uns mesos, en El Eco de Sitges s'han publicat articles i cartes al director que fan referència a la necessitat de canviar alguns dels criteris en els que es basa la catalogació dels edificis que conformen el patrimoni arquitectónic de Sitges.
Potser si que sobta que s'hagi de conservar una façana que per a molts no té cap bellesa ni cap importància histórica. Són diverosos els comentaris que ses poden sentir de la gent, ja siguin autoctons com visitants, que passa per davant de la casa del Carrer Parellades, on fins fa molt poc hi havía la coneguda botiga La Dasca, i que queden asturats en observar l'impresionant muntatge que s'ha aplicat per contenir la façana de l'edifici. Com és que han de mantenir aquesta paret? Però si no té res? Si és lletja?.....
Com aquestes, són moltes les frases que podríem anar incloent.
Si, potser no es tracta d'un exemple de casa eclecticista, historicista, modernista o noucentista. Potser és una simple casa entre mitjeres, tot i que per aprofitar uns centimetres més, s'ha decidit que de dues cases s'en fa una de sola. Potser en aquest últim detall està una de les principals errades. Una casa no només és important per la seva façana, un poble aconsegueix conservar el seu encant si conservem tant els edificis espectaculars com els més senzills, i a la vegada més abundants.
Sitges posseeix un patrimoni arquitectónic impresionant. Ho reconeixem i n'estem molt orgullosos, tot i que moltes vegades no el conservem tal i com sería "just i necesari", però aquesta questió ja la varem tractar en un article anterior i tot i que ara "si que toca", no em voldría fer pesada.
Fins l'any 1975 no hi había cap llei que regulés el que es tenia que conservar, i com. Durant els anys de post-guera van desapareixer algunes de les cases més significatives de Sitges. Amb la llei del patrimoni semblava que això ja s'había superat i que Sitges podría conservar-se però anavem molt equivocats. Tot i existir la llei també deu existir la trampa i des de 1975 han caigut alguns edificis que fins i tot que no hi había cap mena de regulació habíen vist que eren imprescindibles. Un dels casos més flagrants va ser la ja més que comentada casa del Cap de la Vila, que des de 1905 ocupaba la farmacia de Josep Ferret i Robert, on és va construir un dels edificis més vergonyosos que tenim en el nostre poble. Jo diria que per sort, des d'aquest monstru urbanísitc no hem pogut veure una cosa pitjor.
Però des de que existeixen les bases per conservar el nostre patrimoni a Sitghes també s'han fet moltes animaledes.
Potser hens hem pres massa a pit el vers de Josep Carner que describia el nostre poble "blanc d'Espanya". No totes les cases a Sitges eren originariament de color blanc. La casa del carrer Sant Bartomeu cantonada St. Gaudenci no n'és pa sun exemple de casa blnaca. Com pots ser que encara no s'hagi instat als propieraris d'aquesta finca a tornar al bell edifici el seu color ocre original? que no van veure que les cases que l'envolten no tenen res a veure amb el que van decidir fer...?
Seguinyt amb els colors de les façanes també vull fer el contrari, reclamar el color blanc d'una casa que s'acaba de reformar al carrer Major. Es va conservar la façana aconseguint una uniformitat en el conjunt, però un cop més els permisos es van "despapelar" i a azquesta casa que s'hauría d'aver pintat de color blanc li van donar "la llicencia" d'una altra que havíen demanant el color groc. Com mpotr ser que destrossem el poble? com pot ser que no hi hagi unes lleis que regulin de forma clara con han de ser les reformes o les noves construccions que es realitzin tan en el nucli antic com en altres barris del nostre poble.
Referint-se a la dita de que "les cases blanques de Sitges i els ulls negres de les noies del poble" Miquel Utrillo deia a "La Voz de Sitges" del 25 d'agost de 1895: "decinme también que el color blanco hiere la vista; sintiendo muchísimo que así sea en todos aquellos que sin esto también se quejarían de cualquier otra cosa, debo declarar y declaro que, aunque malo, soy pintor, y que tras largo tiempo trabajando especialmente al sol
Però davant de les grans cases construides pels americanos en les Eixamples sitgetanes o les cases Noucentistes del sector de Terramar, no podem oblidar que Sitges també era un poble que económicament es sustentava per l'agricultura, la indústria del calçat i en menor proporció per la pesca. Tot i aquesta menor quantitat, es van construir uns barris de pescadors, anys un poble de pescadors de petites cases blanques, confortables i sensilles, també formen part del patrimoni arquitectónic que hem de conservar. Un conjunt de cases de pescador va desapareixer quan Mr. Deering, el millonari nord americà, va comprar les cases que hi había en el carrer de Fonollar, just sobre el Cau Ferrat de Santiago Rusiñol, on va ferconstruir el seu Palau Maricel. Tot i que varem guanyar un conjunt molt important i original, Sitges va perdre les petites cases emblanquinades de cara al mar que havíen servit d'aixopluc a families de mariners i pescadors.
L'any 1916 es va obrir el carrer d'Espalter i es van contruir un conjunt de cases barates.
A l'Antologia de Sitges de desembre de 1950, l'arquitecte Jorge Muntañola escriu un article titulat "Mi casa sitgetana y su arquitectura" en que dona unes bases de com creia ell que era l'arquitectura Sitgetana. "conjunto de elementos constructivos, decorativos y ambientales que en construcciones de Sitges se repiten insistentemente, no como arcaicos tipismos de lo que pudo ser la antigua Kissa o Cissa o el Castillo de Gigiis, sino como características vivientes y fragantes de las moradas de hoy".
Es refereix a "la armonía estructural y ornamental, que perfuma buena parte de las casas de Sitges, proporcionándonos un encanto de gracia y el confort de un ambiente de golosia espiritual".
Primera mitad del segle XVII, invasió de les forces napolitanes al servei de Felip IV, bombardeig i batalla naval que va destruir gran part dels edificis que envoltaven el castell. . L'actual Sitges surgeix durant el darrer terç del segle XVII.
Sitges poble de maniners i negocoants, però no de pescadors. Capitans de barco, y aventurers, americanos.
Les cases del carrer de la Devallada, Aigua, carrer Nou , Carreta i tacó, destaquen per els seus patis interiors que en el seu origen van ser ideats com a espai d'oci i per incrementar el rang dels habitants de les cases.

Beli Artigas, publicat a l'Eco de Sitges, 2006

MÉS VAL UNA BOFETADA A TEMPS QUE.....

PERQUÈ AQUESTA S’HA DE CONSERVAR?
Des de fa uns mesos, en El Eco de Sitges s'han estat publicant una sèrie d’articles i cartes al director que es preguntaven sobre el perquè de la conservació d’algunes façanes a la vegada que feien una referència directa a la necessitat de canviar alguns dels criteris en els que es basa la catalogació dels edificis que conformen el patrimoni arquitectònic de Sitges.
Potser si que sobta que s'hagi de conservar una façana que per a molts no té cap bellesa ni cap importància històrica. Són diversos els comentaris que es poden sentir de les persones, ja siguin autòctones com visitants, que passen per davant de la casa del carrer Parellades, on fins fa molt poc hi havia la coneguda botiga La Dasca. En primer lloc queden astorats al observar l’impressionant sistema de contenció que s'ha muntat per contenir la façana de l'edifici, i davant de la neutralitat d’aquesta, es fan en alt un seguit de preguntes que per desgràcia sempre es queden sense resposta. Una petita selecció del que podem sentir son frases com: Però si no té res? Si és lletja? Com és que han de mantenir aquesta paret? Tant de muntatge per a conservar “això”?
Si, potser no es tracta d'un exemple d’edifici eclecticista, historicista, modernista o noucentista de la mateixa importància “turística” com les grans cases de la Ruta dels Americanos. A primera vista és una simple casa entre mitgeres, tot i que per aprofitar uns centímetres més de solar, s'ha decidit unir dues finques en una de sola. En aquesta última apreciació està una de les principals errades. Una casa no només és important arquitectònic i patrimonialment per la decoració de la seva façana o per l’amplitud de terreny que ocupa, sinó que hi ha altres característiques, com poden ser els materials utilitzats per la construcció, que també la poden fer única i insubstituïble.
Que Sitges posseeix un patrimoni arquitectònic molt important ho reconeixem i n'estem molt orgullosos, però tot i ser-ne conscients, sovint no el conservem tal i com seria "just i necessari". Un poble aconsegueix conservar el seu encant si sap mantenim una unitat estètica i urbanística, premisses fonamentals que s’han d’aplicar tant en la restauració dels grans edificis com en les construccions més senzilles, les quals conformen un gruix destacat de l’arquitectura de la nostra vila.
SORT QUE VA ARRIBAR EL SERPAC, PER QUE SINÓ........
Fins l'any 1975 no hi havia cap llei que regulés el que es tenia que conservar, i com s’havia de fer. Va ser pel més de juny de 1976, en el marc del Congrés de Cultura Catalana nasqué el SERPAC (servei per a la protecció del patrimoni arquitectònic català) grup integrat per intel·lectuals, arquitectes i historiadors catalans, que sempre va demostrar un gran interès per Sitges.
El SERPAC va lluitar per aconseguir un catàleg que assegurés la protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya, classificació que ha contribuït a la conservació d'aquests monuments de l'arquitectura, un anhel que ha ajudat a Sitges a tenir en els seus edificis un dels principals al·licients per al turisme cultural que cada cop més visita la nostra vila.
Durant els anys de postguerra van desaparèixer algunes de les cases més significatives de Sitges. Amb la llei del patrimoni del 1976 semblava que aquesta etapa de destrucció ja s’havia superat i que l’estètica de Sitges es podria conservar dins d’uns límits lògics, però anàvem molt equivocats. Com ja se sap, tot i existir la llei de conservació del patrimoni també deu existir la trampa, i des de 1975 han caigut alguns edificis que es creien imprescindibles per al conjunt històric i artístic del nostre poble. Un dels casos més flagrants va ser la desaparició de la casa del Cap de la Vila, que des de 1905 ocupava la farmàcia de Josep Ferret i Robert i que va ser reformada l’any 1916 quan se li va afegir una petita torre , on és va construir un dels edificis més vergonyosos que tenim en el nostre poble. Jo diria que per sort, des d'aquest monstre urbanístic no hem pogut veure una cosa pitjor.
Però des de que existeixen les bases per conservar el nostre patrimoni a Sitges també s'han fet moltes animalades.
QUÈ S’AMAGA AQUÍ DARRERA?
En un article publicat a l’Eco de Sitges a raó de l’enderroc de la casa racionalista Nurillar, construïda l’any 1934 per l’arquitecte Francesc Alemany al Passeig de la Ribera, em vaig fer la pregunta retòrica de si estàvem fent una política de conservació del patrimoni correcta i coherent ? També vaig intentar enumerar les diferències entre les possibles accions arquitectòniques existents com eren l’actuació, la recuperació, la conservació, la rehabilitació, la restauració o la reinterpretació. Hem de destacar el fet de que des de fa uns dies les obres que s’estaven realitzant en el solar que fins l’estiu passat ocupava aquest interessant edifici han estat aturades per ordre de l’Ajuntament. Esperem que ja que per alguna raó inexplicable hem perdut l’obra original i davant de la impossibilitat de realitzar sobre aquesta cap de les actuacions arquitectòniques esmentades anteriorment, com a mínim tinguem una “còpia” de l’original, que compleixi totes les normatives dictades des de la llei de protecció del patrimoni, en la que prima la construcció d’un edifici fidel en volums i estètica al que hi havia en un principi. Es a dir, no afegir-hi elements que no existien com és la finestra que ha “aparegut” a la teulada de la casa veïna al Nurillar, la restaurada Villa Carmen, a la qual no només se li va afegir una obertura a les golfes, sinó que està envoltada per una valla de ferro que res té a veure amb l’estètica de jardí amb bruc que des de la creació del Sector de Terramar cap a 1919 domina les cases del Passeig. Però aquesta tendència estètica ja va ser trencada fa uns anys quan es va arreglar la Casa Peris-Mencheta, al mateix Passeig de la Ribera. Evidentment, tothom vol seguir la moda por molt incongruent que sigui aquesta.
SALVEM ELS “QUARTOS DE REIXA”
Tornant a la casa del Carrer Parellades, hem de pensar que aquesta casa va ser construïda durant els primers anys del segle XIX , i que originàriament destacava per la sobrietat decorativa. Durant la segona dècada del dinou, Sitges va viure un moment de gran activitat constructiva. Son molts els edificis que van ser erigits en aquesta segona eixampla a partir de 1850. Per diversos motius, moltes d’aquestes finques han desaparegut o han sigut reformades, fet que encara dona més importància a la conservació, ni que només sigui de la façana, de la ca la Dasca. També va ser durant aquest moment quan a Sitges es van posar de moda els “quartos de reixa” que consistia en situar a la planta baixa dels edificis unes finestres que quedaven protegides de l’exterior mitjançant unes reixes, disseny de les quals variaven segons el pressupost de la família propietària. Aquesta nova habitació no només es va incloure en els edificis de nova construcció, sinó que són molts els permisos d’obra que es van demanar per poder obrir finestres en cases existents, moltes de les quals destacaven per la seva senzillesa..
Amb la Casa Dasca, en tenim un clar exemple ja que el seu primer propietari, Pere Robert, el qual seguint la tendència del moment demanà l’any 1845 permís per situar una reixa i també aixecar uns pams el sostre per poder col·locar un balcó “conforme los de costumbre”, a la casa del Carrer Parellades 61.
Així doncs, aquesta tipologia d’edificis que originàriament constaven de planta baixa i pis, tenen una gran importància patrimonial, fet que inplicaria que la restauraciò d’aquesta façana es realitzès de manera conscient i meditada, tornat, en la mida del que permeten els nous interessos comercias, el seu estat original
.
“ENLLUER-NES LES ESPURNES DE L’ESTIU...”
Davant de la visió d’alguns edificis restaurants durant aquest darrers anys, u n pot arribar a pensar que potser s’han pres massa a pit el vers de Josep Carner que descrivia el nostre poble com a"blanc d'Espanya". Si ens remetem a les fonts gràfiques que es conserven en diversos arxius, ens adonem que no totes les cases a Sitges eren originàriament de color blanc. Un dels exemples més importants d’aquesta modificació cromàtica el trobem en la nova imatge que se li ha adjudicat a la casa de Joan Robert i Brauet, construïda l’any 1911 al carrer St. Bartomeu cantonada amb St. Gaudenci. Exactament aquesta no era pas un exemple de casa blanca. Com pots ser que desprès de més de tres anys des de que va ser pintada encara no s’hagin instat (o obligat) als propietaris d’aquesta finca a tornar al bell edifici el seu color ocre pedra original? Els que van realitzar el projecte de restauració no van veure que les cases que l’envolten no tenen res a veure amb el que van decidir fer...?.
La casa Robert, i no “palauet” com l’han estat venent aquest darrers anys, destacava per la unitat que mostraven les seves tres façanes, característica que va ser eliminada vilment amb la reforma que es va realitzar a la galeria posterior del primer pis. Unes fredes i impersonals finestres d’alumini han substituït les vidrieres de colors que aconseguien donar llum a l’interior del pis a la vegada que permetien gaudir de la vista del petit jardí de la casa.
Seguint amb els colors de les façanes també vull fer el contrari, reclamar el color blanc d'una casa que s'acaba de reformar al carrer Major, cantonada amb Carreta. Aquest gran edifici, que al llarg dels anys ha patit diverses actuacions que fan que Es va conservar la façana aconseguint una uniformitat en el conjunt, però un cop més els permisos es “ deurien despapelar" i a aquesta casa que tenia que haver-se pintat de color blanc li potser li van donar la llicencia d'una altra que havien demanant el color groc. Com pot ser que destrossem el poble? com pot ser que no hi hagi unes lleis que regulin de forma clara i concisa con han de ser les reformes, restauracions o les noves construccions que es realitzin tan en el nucli antic com en altres barris del nostre poble.
Davant de possibles “malentesos” com l’ocorregut en aquestes cases, ja des de la primera meitat del segle XIX, l’Ajuntament de Sitges donava permisos per construir edificis, escrits en els que deixava clar quin tenia que ser el color de la façana. Són diversos papers en els que trobem mencionada l’obligació d’aplicar a l’exterior de la casa un to rosat, citat com “color mahon”.
ENCARA ENS QUEDEN CASES DE PESCADORS
Però davant de les grans cases construïdes pels americanos en les Eixamples sitgetanes o les cases Noucentistes del sector de Terramar, no podem oblidar que Sitges també era un poble que durant molts anys s’ha sustentat econòmicamnt econòmicament gràcies a l'agricultura, la indústria del calçat el turisme i en menor proporció a la pesca. Així doncs són molts els habitants del nostre poble que es van fer construir vivendes molt més adients a les seves possibilitats econòmiques i adapatades a les necessitats diaries d’una familia treballadora.
Com qulasevol poble situat a ran del mar, Sitges també compta amb els seus barris de pescadors, conjunts urbanístics que han aconseguit mantenir el seu encant i una certa dosi de romanticisme. El blanc d’aquestes petites cases confortables, construccions de poca altura i sense gaire decoració més que el filet blau que es pintava a la base de les façanes, ha sigut un mirall en el que posteriorment s’hi han vist reflectits els grans arquitectes racionalistes que han deixat la seva emprempta en el nostre poble.
La necessitat de conservar els pocs exemples que ens queden d’aquesta tipologia d’edificis, fa que un es pregunti on les podem trobar.
Un dels conjunt de cases de pescador més quantios que tenía el nostre poble va amb Santiago Rusiñol, quan aquest va comprar unes casetes que hi había propo de la Torreta per a construir-hi el més que conegut Cau Ferrat. Anys més tard, el milionari nord americà el Mr. Deering va comprar el reste de cases que hi havia en el carrer de Fonollar, on es va fer construir el seu Palau Maricel. Tot i que vàrem guanyar un conjunt molt important i original, Sitges va perdre les petites cases emblanquinades de cara al mar que havien servit d'aixopluc a famílies de mariners i pescadors.
Seguint aquesta tipologia, altres arquitectes van projectar cases que en essencia estaven inspirades en les cases de mariners. Josep Maria Martino, autor de la majoría de Xalets que durant el segon quart del segle XX es van erigir al sevtor de Terramar, també és el que firma els planols d’algunes reformes de les cases del carrer Sant Sebastià, conjunt que encara conserva la seva essencia original.
Ja uns anys més tard, l’any 1951, l’arquitecte Josep Antoni Coderch va realitzar l’urbanització del Barri de les Case noves, que ell va anomenar “Habitatges per a pescadors”. Es tracta d’una revisió de l’arquitectura popular que podia haver vist durant les seves estades a Sitges.
A l'Antologia de Sitges de desembre de 1950, l'arquitecte Jorge Muntañola escriu un article titulat "Mi casa sitgetana y su arquitectura" en que dona unes bases de com creia ell que era l'arquitectura Sitgetana. "conjunto de elementos constructivos, decorativos y ambientales que en construcciones de Sitges se repiten insistentemente, no como arcaicos tipismos de lo que pudo ser la antigua Kissa o Cissa o el Castillo de Gigiis, sino como características vivientes y fragantes de las moradas de hoy".
Es refereix a "la armonía estructural y ornamental, que perfuma buena parte de las casas de Sitges, proporcionándonos un encanto de gracia y el confort de un ambiente de golosia espiritual".
Primera mitat del segle XVII, invasió de les forces napolitanes al servei de Felip IV, bombardeig i batalla naval que va destruir gran part dels edificis que envoltaven el castell. . L'actual Sitges sorgeix durant el darrer terç del segle XVII.
Sitges poble de mariners i negociants, però no de pescadors. Capitans de vaixell, y aventurers, americanos.
Les cases del carrer de la Devallada, Aigua, carrer Nou , Carreta i Tacó, destaquen per els seus patis interiors que en el seu origen van ser ideats com a espai d'oci i per incrementar el rang dels habitants de les cases.

El Codi Penal de 1995, actualitzat l’any 2003 també fa menció a la conservació del patrimoni.
-Art.321: “ Los que derriben o alteren edificios singularmente protegidos por su interés histórico, artístico, cultural o manumental serán castigados con las penas de prisión de seis meses a tres años, multa de doce a veinticuatro meses y, en todo caso, inhabilitación especial para profesión u oficio por tiempo de uno a cinco años”.

Beli Artigas Coll, publicat a la Revista Cultural La Palla, Sitges, maig de 2006

L'ARQUITECTURA MODERNA A SITGES

Situació arquitectònica a principis del XX.
Sitges sempre ha destacat per la seva relació i suport, a els àmbits més moderns i avantguardistes de la cultura europea.
El període d’esplendor econòmic viscut a Sitges durant la segona meitat del segle XIX i primers anys del XX, es va veure reflectit en un important moviment constructiu. La figura dels “americanos” va ser un punt fonamental en l’evolució urbanística que es va produir a la nostra vila. Cada època i cada moment té els seus estils arquitectònics: el Neoclassicisme, l’Eclecticisme, el Neogòtic, la nova arquitectura del ferro o el Modernisme.
Cap a 1918 es comencen a construir a Sitges edificis que podríem encabir clarament dins de l’estil Noucentista. Però el més destacat d’aquest anys, és la idea de crear una ciutat-jardí a la zona sud de la vila, el Park de Terramar.
No ens aturarem a parlar d’aquest període, ja que, gràcies al llibre d’Isabel Coll, L’arquitectura de Sitges. 1850-1930 i a molts articles publicats a diversos números Xermada, (per exemple en els 4,6,8 o 22), on es fa un repàs per l’arquitectura sitgetana d’aquesta època, tenim suficient informació.
L’arquitectura moderna a Sitges
Mentre Sitges es trobava en ple moviment noucentista, un esperit renovador començava apercebre's en l’àmbit cultural més avantguardista de la població.
Durant el mes de març de 1928, es va presentar a Sitges, el Manifest Groc, firmat per Salvador Dalí, Lluís Montanyà, i Sebastià Gasch. En ell es posava en qüestió la cultura tradicional catalana, i també feien una important referència a l’arquitectura del moment, la noucentista, que “consideraven falsa i amb excessiva decoració”.
Aquestes noves idees venien clarament influenciades per la persona de Charles Edouard Jeanneret (La Chaux-de-Fond , Suissa 1887), anys més tard conegut mundialment com Le Corbusier, i realçades per la visita que aquest gran arquitecte modern, va fer a Catalunya en el mes de maig d’aquest any 28.
Durant 15 i 16 de maig, Le Corbusier, que havia estat viatjant per España, va arribar a Barcelona, cridat per l’arquitecte Rafael Benet i per l’encara estudiant d’arquitectura, Josep Lluís Sert.
Le Corbusier, juntament amb el pintor Ozenfant, va fundar i dirigir la revista L’Esprit Nouveau (1920), punt fonamental per a conèixer els ideals de l’arquitectura moderna que es començava a donar durant aquest primers anys de la segona dècada del S.XX.
L’arquitecte no era un desconegut en els cercles culturals i arquitectònics catalans, ja que Sert i Bonet havien fet tot el possible per divulgar les idees estètiques i constructives que defensava l’arquitecte suís.
La causa final d’aquesta visita de Le Corbusier a Barcelona, van ser les dues conferències que tenia que impartir a la Sala Mozart de la capital catalana. Conferències que van tenir un fort ressò en la premsa catalana, i a partir d’aquest moment, l’arquitectura moderna i els problemes i avantatges que aquesta comportava, es van convertir en una constant en els diaris i revistes de l’època i d’anys posteriors.
Le Corbusier va visitar diversos espais de Barcelona, i també va passejar pels llocs més turístics de Catalunya. Així doncs, l’arquitecte arribà a Sitges, vila que en aquell moment es trobava en ple creixement urbanístic. Les obres de la Ciutat-Jardí de Terramar, i les construccions que s’estaven aixecant en el Passeig Marítim, varen ser el que Le Corbusier es trobà durant aquesta breu estada al nostre poble.
D’aquesta visita en tenim constància a les pàgines de L’Eco de Sitges. En ell hi trobem un article del 20 maig de 1928;
“Crónica Local. Visita honrosa. El lunes estuvo en Sitges el ilustre arquitecto Le Corbusier, autor del discutido proyecto del Palacio de la Sociedad de Naciones en Ginebra. Le acompañaron varios admiradores de Barcelona, apreciando cuanto de notable encierra nuestra villa y festejando la gira con un gran banquete en el Parc-Hotel de Terramar. El famoso arquitecto elogió la urbanización de los paseos de la Ribera y algunos edifícios, sobretodo los jardines de Terramar, constándonos regresaron a Barcelona los expedicionarios muy satisfechos de su visita a Sitges.” (sic)

També trobem articles a La Punta La Punta, 27 de maig de 1928 en que:

“Le Corbusier a Sitges. Aquest eminent arquitecte visità fa pocs dies la nostra vila i extraiem de “La Veu de Catalunya” les següents declaracions:
A Sitges, Le Corbusier sentí l’esperit de la nostra terra, davant el gran balcó del mar, davant la blancor i la netedat de la seva llum i la força del seu paisatge. Fins aquells cartellets de ceràmica blanca “No embruteu les parets. La netedat és una senyal de civilització”, no passaren desapercebuts al teoritzador del nou ordre de la ciutat, i, sobretot, no li passà desapercebut com l’ordenació era absolutament tinguda en compte.
També s’adonà de l’anomalia que representa un monument al Greco – el místic i el visionari – en aquella vila joiosa – sense drama. Jo li feia avinent que a la Blanca Subur existia un grup avantguardista, el qual venia d’un míting afirmatiu de tots els “istes”. De com l’amic Gasch havia parlat moltes vegades amb entusiasme i coneixement de les idees del gran arquitecte. De com “Els 3” (Dalí, Gasch i Montanyà), havien llançat als quatre vents un manifest, en el qual posaven en un mateix paràgraf el nom de Le Corbusier i el d’André Breton.
L’arquitecte somrient, ens deia: -“ Es veu que la distància pateix les diferències”. (sic)

Però aquestes cases unifamiliars que es realitzaven a Sitges durant els anys 20, no tenien res a veure amb les construccions funcionalistes i racionalistes que ja havia projectat Le Corbusier a França; la casa La Roche-Jeanneret a Paris (1923) o el Pavelló de l’Esprit Nouveau a l’Exposició d’Arts Decoratives de Paris (1925), totes elles excepcionals exemples de les noves idees de l’arquitectura moderna: línies pures, formes geomètriques, sense decoració a la façana, finestres allargades, molta importància a la llum natural, interès per una millor higiene, utilització de nous materials constructius com el ciment armat i el ferro.......
Mentrestant, a Sitges, J.M. Martino realitzava cases totalment “passades de moda”, si tenim en compte el nou ideal constructiu que promulgava Le Corbusier a través dels seus edificis i dels seus llibres sobre art i arquitectura. El noucentisme de Martino quedava molt allunyat d’aquestes idees trencadores del moviment funcionalista i racionalista.
Però Catalunya, i especialment Barcelona, no es va lliurar d’aquests aires renovadors que corrien per el món cultural i artístic. La visitat de Le Corbusier va ser molt important, i a partir d’aquest moment, a la nova generació d’arquitectes catalans se li va obrir un nou camp arquitectònic. El moviment noucentista va donar pas a una tendència renovadora, el funcionalisme o racionalisme.
L’any 1929, Barcelona també va veure néixer un grup d’arquitectes que basaven els seus projectes en el moviment modern, ens referim al G.A.T.C.P.A.C., (Grup d’Arquitectes i Tècnics catalans per a l’Arquitectura Contemporània) associació formada per arquitectes catalans de diverses generacions com Lluís Sert, Josep Torres Clavé, Germà Rodrìguez Àrias o Antoni Bonet.
La Casa Casabó-Suqué. El Barco
A Sitges tenim pocs exemples d’aquest nou moviment arquitectònic, però aquest fet sembla no importar gens, ja que ni l’Ajuntament (ni govern ni oposició), ni els propis veïns, han sigut capaços d’impedir la destrucció d’un edifici únic. Ens referim a la casa Casabó- Suqué, més coneguda com el Barco, al Passeig Maritim, construïda l’any 1934 per Francesc Mitjans, en aquell moment estudiant d’arquitectura. El projecte d’aquesta casa el podem trobar en l’Arxiu Històric Municipal de Sitges, tot i que està firmat per un altre arquitecte, ja que Mitjans no va acabar la carrera d’arquitectura fins l’any 1939.
Avui, la casa que podem apreciar no és l’original, doncs a finals dels noranta, aquesta va ser enderrocada il·legalment, ja que es tractava d’un edifici catalogat des de feia anys. Hem de remarcar la feina de l’arquitecte, que seguint els planells del primer projecte, ha reconstrucció la casa, i ha aconseguit, tot i les variacions sofertes per les noves necessitats dels propietaris actuals, mantenir l’ideal fonamental de modernitat que promulgava Mitjans.
Així doncs, la primera construcció, era una casa unifamiliar rodejada per un gran jardí, i dividida en dos nivells. La planta principal, amb impressionants vistes al mar, estava destinava als propietaris, i la inferior al servei.
Seguint les noves condicions de l’arquitectura moderna funcionalista promoguda per Le Corbusier, la casa, de planta quadrada, estava coberta per un sostre de formigó, que sostinguda per petits pilar d’acer, volava cap a l’exterior permeten la creació de terrasses integrades en la vivenda. Les finestres allargades, que proporcionaven una gran entrada de llum, adquireixen el gran protagonisme d’aquest joc de cubs blancs, esdevenint l’única decoració de la façana.
L’interès per la per la higiene, per la funcionalitat, per les noves màquines,...... va fer que els arquitectes moderns veiessin en les construccions de grans vaixells, els seus millors exemples. Les baranes de tub, algunes finestres d’ull de bou, recolzades per elements nàutics, com són els “salvavides”, va fer que popularment, la casa fos anomenada “el Barco”.
A partir d’aquest moment, Sitges va veure com les seves construccions esdevenien de formes molt més pures, sense decoracions a les façanes, i amb un aire fortament mediterrani.
J.M Sostres i J. A. Coderch, va ser els arquitectes encarregats de recollir la torxa de l’arquitectura moderna, que l’any 1928 portà Le Corbusier a Sitges.
Dels anys quaranta i cinquanta tenim alguns exemples molt importants com la Casa Casacuberta (1945), la Casa Josep Mirabent (1945) o Casa Catasús (1956), totes elles construïdes per Coderch a Sitges.
Però aquí entraríem en l’estudi d’un nou corrent arquitectònic, així doncs, en posteriors articles ja ho intentarem tractar.

Beli Artigas Coll, publicat a la revista La Xermada, Ajuntament de Sitges, nº 27, estiu 2002

ESTUDI PER A LA CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC DE SITGES

Fins l’any 1975 no hi havia cap llei que regulés el que es tenia que conservar, i com s’havia de fer. Va ser pel més de juny de 1976, en el marc del Congrés de Cultura Catalana quan nasqué el SERPAC (servei per a la protecció del patrimoni arquitectònic català) grup integrat per intel·lectuals, arquitectes i historiadors catalans, que sempre va demostrar un gran interès per Sitges.
El SERPAC va lluitar per aconseguir un catàleg que assegurés la protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya, classificació que ha contribuït a la conservació d’aquests monuments de l’arquitectura, un anhel que ha ajudat a Sitges a tenir en els seus edificis un dels principals al·licients per al turisme cultural que cada cop més visita la nostra vila.
Durant els anys de postguerra van desaparèixer algunes de les cases més significatives de Sitges. Amb la llei del patrimoni del 1976 semblava que aquesta etapa de destrucció ja s’havia superat i que l’estètica de Sitges es podria conservar dins d’uns límits lògics, però anàvem molt equivocats. Com ja se sap, tot i existir la llei de conservació del patrimoni també deu existir la trampa, i des de 1975 han caigut alguns edificis que es creien imprescindibles per al conjunt històric i artístic del nostre poble. Un dels casos més flagrants va ser la desaparició de la casa del Cap de la Vila, que des de 1905 ocupava la farmàcia de Josep Ferret i Robert.
Des de fa uns anys l’aplicació de les lleis que marquen les bases principals per a la conservació del patrimoni sembla que ha s’ha aplicat de manera més exigent, però aquest control més exhaustiu a l’hora de concedir llicències d’obres sobre immobles catalogats, no ens ha lliurat de la pèrdua d’edificis de gran interès arquitectònic.
No podem oblidar el cas de dues cases racionalistes construïdes al Passeig Marítim, dues obres catalogades que han estat derruïdes. Ens referim a la Casa Casbó Suqué, “el Barco”, dissenyada l’any 1934 per l’arquitecte Mitjans i enderrocada a finals dels noranta. Número d’identificació 382 en el Catàleg del patrimoni arquitectònic de Sitges i nivell de protecció II. En la fitxa es diu: manteniment estricte del volum, l’envolvent i els paràmetres de façana.
Actualment l’edifici que podem veure és un còpia ampliada i molt diferent a la casa original.
L’altra casa que va ser enderrocada durant el mes de setembre de 2005 és la a la que la Nurillar, una interessantíssima construcció de 1934 realitzada per Francesc Alemany.
Nº d’identificació 372 i amb un nivell de protecció III. En la seva fitxa marca: Manteniment del volum, elements i color de la façana.
Al terreny que ocupava aquest edifici es troben els fonaments d’una obra que des de fa uns mesos i per l’existència de diverses infraccions urbanístiques i per no respectar el projecte presentat, es troba interrompuda per ordre de l’Ajuntament.
Actualment hi ha molts edificis de gran importància arquitectònica i patrimonial que per raons molt diverses poden desaparèixer en poc temps. Ens referim a una sèrie de construccions disperses en el terme municipal de Sitges i que des del Consell de Cultura veiem la necessitat de demanar a l’Ajuntament que faci TOT el possible per aturar la situació degradant en que es troben aquestes interessants cases.
A continuació farem un llistat amb alguns dels edificis que per motius ben diferents, creiem que es troben en una situació de “perill”, per la qual cosa està pendent d’una actuació patrimonial urgent per part de l’administració corresponent.

CASA J. MASSÓ MATALÍ. Protecció nivell IV. Número d’identificació: 193
Carrer de les Parellades, 2 amb el Cap de la Vila
Any 1850- ampliació 1883
Casa situada en un lloc estratègic del poble, el Cap de la Vila. La construcció necessita una restauració de la façana, actuació que no només influirà en l’estat de conservació de l’edifici, sinó que millorarà l’estètica de les cases que l’envolten.
- En la fitxa del catàleg diu: Conservació del volum i restauració de la façana.

CASA MATEU JACAS FORMENT Protecció nivell IV Número d’identificació: 205
Port Alegre, 2
Any 1852
Aquest edifici es troba des de fa molt de temps en un estat de conservació tant degradant de ruïna que sembla impossible que no s’hagi fet res per impedir que la construcció es perdi definitivament. Com a mides de protecció (patrimonial i personal), només s’han col·locat alguns elements de retenció per impedir la caiguda a terra de pedres i balcons procedents de la façana.
- En la fitxa del catàleg diu: Manteniment del volum, conservació estricta de la façana.

CASA JAUME SUÑÉ JUNCOSA Protecció nivell IV Número d’identificació: 116
Carrer Illa de Cuba,15
Any 1881
Mestre d’obres: Jaume Suñé Juncosa
Edifici que tot i no estar exteriorment en un alt nivell de degradació tot i que necessita una important acció de restauració.
- En la fitxa del catàleg diu: conservació estricta.

CASA SALVADOR FONT I DALMAU Protecció nivell IV
Carrer Major, 45
Any 1898
Arq.: Salvador Vinyals i Sabaté
Importantíssima casa, obra del mateix autor que realitzà l’actual edifici de l’ajuntament, que al llarg dels anys ha viscut diversos intents de restauració o reforma, però cap d’aquestes accions ha arribat fins al final.
S’ha de fer un esment a la part posterior de l’edifici, la que es veu des de l’Hort de Can Falç. Des d’aquesta visió encara és més evident l’estat interior de la casa, amb la conseqüent degradació d’elements decoratius que s’han perdut per la falta d’actuació per salvar la construcció.
- En la fitxa del catàleg diu: conservació estricta de la façana.

CASA JOAN ROBERT I BRAUET Protecció nivell IV Número d’identificació: 231
Carrer de Sant Bartomeu, 28
Any 1911
Edifici restaurat en els darrers anys tot i que la façana actual està pintada de blanc, un to que no s’adequa al color ocre pedra original, que trobem en les cases que l’envolten.
S’hauria d’instar als propietaris d’aquesta finca a tornar a l’edifici el seu color original per tal d’aconseguir una unitat estètica al conjunt urbanístic.
- En la fitxa del catàleg diu: Conservació estricta de la façana i restauració dels revestiments de la planta baixa.

CASA VILELLA, (LA RESIDÉNCIA HELVÈTICA)
Nivell de protecció III Número d’identificació: 366
Passeig Marítim
Arquitecte: Joan Rubió i Bellver
Any 1919
Estil noucentista amb influència de l’art àrab en els arcs del primer pis.
En aquests moments l’edifici es troba en un punt de degradació que no només posa en perill la integritat de la construcció, sinó que també de les persones que s’hi acosten.
S’ha de demanar la restauració d’aquest edifici i mentre aquesta actuació no es porta a terme s’han d’aplicat totes les mides necessàries per a que un eventual despreniment de parts de la façana no produeixi cap dany personal.
- En la fitxa diu: manteniment de la façana principal i la coberta podent-se actuar amb precaució sobre les altres façanes.

ESGLÉSIA RELIGIOSA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ
Carrer de les Parellades, 66
Any 1900
Arq. Gaietà Buigas Monravà.
Tot i que a l’actualitat l’edifici que es conserva és simplement la capella de l’església, la façana principal es troba en un estat deficient, situació que es veu incrementada pel fet de que l’abandó de l’edifici l’ha convertit en un abocador de tot tipus de deixalles per part dels visitants a la nostra vila.

Davant de tots aquests edificis que es troben en un greu perill de conservació, des de fa un temps tenim constància de la possibilitat de perdre una interessant casa que per la seva qualitat arquitectònica, és considerada un peça fonamental pel patrimoni del nostre poble.
Ens referim a la Casa J. Ferret de Querol, construïda l’any 1890 en un lloc estratègic de Sitges, el Cap de la Vila. Aquest edifici feia conjunt urbanístic amb la casa de Francesc Robert i Camps, i amb la de la farmàcia Ferret, edifici iniciat l’any 1905 amb unes ampliacions realitzades l’any 1916. El conjunt de cases va desaparèixer a mitjans dels anys vuitanta i en el seu lloc es va construir un dels edificis més inadequats, urbanística, arquitectònica i estèticament del nostre poble.
Tot i aquesta gran pèrdua es va poder mantenir una casa familiar, construcció de 1890 amb un estil eclèctic que li dona un gran valor arquitectònic a l’edifici.

CASA J. FERRET I DE QUEROL Nivell de protecció V Nº d’identificació: 187
Carrer de les Parellades, 3
1890
“Edifici de planta baixa i pis. La façana està formada per dos eixos verticals, cada un amb tres obertures, en les quals es veu la voluntat de donar una jerarquització als pisos.
En destaca el primer, el qual està format per dos balcons decorats amb abundants elements ornamentals eclèctics: pilastres amb capitells compostos emmarcant les obertures i llindes sobre les quals se situa una potent cornisa amb dentellons i antefixes. En aquest punt també destaca un ric motlluratge, el qual, seguint la línia del pla de façana, serveix per unir les dues obertures, així com per formar una divisió horitzontal. En el segon pis es troben dues obertures rectangulars, emmarcades per senzilles pilastres i connectades per una motllura. L’edifici acaba amb una sortida cornisa amb permòdols i està coronat per una senzilla barana.”[1]

- En la fitxa llegim: Conservació de la façana. Reordenació de la planta baixa, recuperant les proporcions dels buits i retirada dels expositors i refer la façana del passatge amb la possibilitat d’obrir-hi obertures. En cas d’afegir-hi un pis, el segon pis tindrà la mateixa alçada que el primer, traslladant-se l’actual segon pis al tercer.
En cas de substituir-se l’edificació per una de nova s’haurà de complir les normes de composició donades en aquest Pla Especial, l’alçada regulada d’aquesta nova casa serà la mateixa que s’obté per aplicació de la disposició anterior d’aquesta fitxa.

Així doncs ens veiem obligats de posar en dubte la necessitat de derruir la casa Ferret de Querol del Carrer de les Parellades, 3, per tal de construir un nou edifici amb una façana “igual” a la de la casa original. Es tracta d’una resolució que pot semblar assonant amb altres decisions preses recentment des de la regidoria d’urbanisme, com va ser la que obligava a conservar la façana original de la Casa Dasca, número d’identificació 194 i nivell de protecció IV en la seva fitxa llegim: conservació de la façana i reordenació dels buits de la planta baixa. Es podrà pujar una planta conservant la tipologia dels buits i la coronació.
La reforma d’aquest edifici amb l’obligació de conservar la façana, va incitar a un intens debat arquitectònic i urbanístic dins de la societat sitgetana.
Els sitgetans tenim l’obligació de vetllar per al nostre patrimoni. No ens podem quedar de braços plegats i deixar que poc a poc anem perden part de la nostra identitat com a poble. Hem de tenir clar que la llei ens acompanya en aquest difícil camí i que amb una mica de voluntat i coratge, aconseguirem que, com a mínim, el nostre centre històric no torni a tenir pèrdues irreparables com les succeïdes fins als anys vuitanta.

Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i catàleg del Municipi de Sitges. Normes urbanístiques. Sitges, juny de 1989

Aquest catàleg es pot consultar en les oficines de la regidoria d’urbanisme de Sitges, situades al Polígon Mas Alba.

NIVELLS DE PROTECCIÓ

II- Es dóna aquest tipus a aquells elements i edificis importants per si mateixos o per la seva situació en el teixit urbà, en els que es remarcable el volum exterior i algun afecte de la parcel·la que els envolta.

[....]

IV- Es dóna aquest tipus de protecció als edificis entre mitgeres amb façanes notables per l’ús de certs materials, tècniques i/o elements constructius i les tècniques compositives.
El Pal Especial protegeix els elements característics més significatius de la façana o dóna disposicions per recuperar els elements o la composició original.
En alguna casa es permet un augment del volum actual construït tal i com es descriu a la fitxa normativa corresponent per tal de mantenir l’actual visió de la façana.

V- Es dóna aquest tipus de protecció a aquells edificis i elements de característiques molt similars a les del tipus IV, però en els que el Pla Especial, fitxa de les modificacions a realitzar a les façanes (formació de noves obertures en situacions determinades, complement de certs elements constructius per millorar condicions de simetria o altres). També s’inclouen aquelles construccions que aportin al conjunt les característiques definitòries de l’esmentat conjunt (ús de certs materials, nivells de coronament dels edificis, us de certes nombres compositives, altres), però que poden modificar-se o fins i tot ser substituïdes per altres edificis que, tot i complir amb el que determina el Pla Especial ( i especificat a la fitxa corresponent a cada conjunt) milloren les condicions d’aquest.
[.....]

Art. 8: No es podran enderrocar total o parcialment els immobles catalogats ni realitzar obres de reformes que afectin elements protegits, excepte en els casos autoritzats per aquesta normativa.

Art. 11: Per realitzar obres de restauració, consolidació o intervenció en edificis catalogats s’haurà de presentar el projecte detallat que, a més a més de la documentació necessària en tot projecte d’obra, contindrà una memòria històrica de l’edifici, aixecament detalla, documentació fotogràfica, plànol i memòria demostrant la idoneïtat de les obres proposades.

Recopilació de les lleis fonamentals per a la Conservació del Patrimoni Arquitectònic i Urbanístic a Catalunya.

En el Els municipis i el patrimoni arquitectònic. Compendi legislatiu comentat, publicat l’any 2003 per la Diputació de Barcelona, la seva autora, Raquel Lacuesta fa un importat recull de les principals lleis referents a la conservació. Com a exemples destacats a la Llei d’Urbanisme trobem diversos articles com els següents:

Els municipis tenen l’obligació de protegir i conservar el seu patrimoni arquitectònic, com a part integrant dels béns culturals de Catalunya.
Aquest precepte emana de dues lleis:
- La Constitució espanyola, llei fonamental de l’Estat, aprovada el 27 de desembre de 1978.
Art. 46: Els poders públics tenen l’obligació de “garantir la conservació i de promoure l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya, i dels bens que l’integren, sigui quin sigui el règim jurídic i la titularitat”.
Art. 148.3, 16 i 22: Les comunitats autònomes poden assumir competències en matèria de : urbanisme, patrimoni monumental d’interès, vigilància i protecció dels seus edificis i de les seves instal.lacions.
Art. 149.1.1.28: L’Estat té competència exclusiva en matèria de defensa del patrimoni cultural, artístic i monumental espanyol contra l’exportació i l’espoliació.

- L’Estatut d’autonomia de Catalunya, aprovat per la Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre.
Art. 9.5 i 9: La Generalitat de Catalunya té competència exclusiva en matèria de: patrimoni històric, artístic, monumental, arquitectònic, arqueològic i científic; i ordenació del territori, urbanisme i habitatge.
Els instruments legals amb què compten els ajuntaments per protegir i conservar aquest patrimoni són:

A) La Llei del patrimoni cultural català 9/1993, de 30 de setembre (LPCC).
B) La Llei d’urbanisme 2/2002, de 14 de març de Catalunya (LUC)
C) La Ley reguladora de las bases del régimen local 7/1985, de 2 d’abril (LBRL)
D) El Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (LMRLC), aprovat pel Decret 2/2003, de 28 d’abril
E) La Ley del patrimonio histórico espanyol 16/1985, de 25 de juny
F) El Texto refundido de las Disposiciones vigente en materia de régimen local, aprovat per Reial decret legislatiu 781/1986, de 18 d’abril
G) El Reglament del patrimoni dels ens locals, aprovat pel Decret 336/1988, de 17 d’octubre
H) El Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic, aprovat pel Decret 78/2002, de 5 de març
I) El Decret 175/1994, de 28 de juny, de l’u per cent cultural.

Gaudeixen de la categoria de BCIL (Béns culturals d’interès local) tots els béns radicats a Catalunya que en el moment d’entrar en vigor de la LPCC 9/1993 (Llei de Patrimoni cultural català) estaven inclosos en catàlegs de patrimoni arquitectònic incorporats en plans urbanístics i els que estan inclosos en el Catàleg del patrimoni cultural català. [...]

Passen a tenir categoria de béns catalogats els béns inclosos en catàlegs de patrimoni arquitectònic de qualsevol terme municipal incorporats en plans urbanístics aprovats a partir de l’entrada en vigor de la LPCC 9/1993, sense tenir declaració expressa de BCIN (Béns culturals d’interès nacional) o BCIL.

Els BIPCC (Béns integrats del patrimoni cultural català), tant si han estat declarats BCIN o BCIL o tant si estan catalogats o no, formen part del patrimoni cultural català.

Els BIPCC: Són tots els béns del patrimoni cultural català, hagin estat o no objectes de declaració o de catalogació, que reuneixen els valors descrits a l’art. 1 de la LPCC. Constitueixen, per extensió, els restants béns integrants del patrimoni cultural català (cap. III de la LPCC) i són susceptibles de ser inscrits a l’Inventari del patrimoni cultural català (art.60 de la LPCC).
Correspon a l’Administració de la Generalitat l’elaboració i manteniment de l’Inventari del patrimoni cultural català, que ha de comptar, pel que fa a la salvaguarda de la seva integritat, amb altres administracions públiques (consells comarcals i ajuntaments).

Els BCIL: la competència per a la declaració d’un immoble com a bé cultural d’interès local correspon al ple de l’ajuntament ( en municipis de més de cinc mil habitants) i al ple del consell comarcal ( en els municipis de fins a cinc mil habitants). L’acord de declaració d’un BCIL ha de ser comunicat al Departament de Cultura, perquè en faci la inscripció en el Catàleg de patrimoni cultural català (LPCC, art.15 i 17).

Els BIPCC: L’art. 18, capítol III, de la LPCC, considerada com a béns integrats del patrimoni cultural català tots aquells elements immobles o mobles que no han estat objecte de declaració monumental ni de catalogació, però que reuneixen els valors descrits a l’art. 1. Aquest conjunt d’elements formen part del patrimoni cultural català i, tot i que la LPCC no fa esment exprés a l’organisme al qual en compateix la qualificació com a BIPCC, es pressuposa que són els ajuntaments i consells comarcals, motu proio o a proposta d’altres institucions o entitats públiques o privades, qui en sol·liciten al Departament de Cultura la inscripció en l’Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya.

Els BIPCC: Mitjançant una fitxa descriptiva, elaborada per les administracions públiques o per institucions o entitats privades, el bé immoble podrà formar part de L’Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya (LPCC, art. 18.1 i art.60).

El Departament de Cultura de la Generalitat o els ajuntaments poden obligar als propietaris dels immobles declarats BCIN o BCIL a l’execució de les obres que siguin necessàries per a preservar-los, conservar-los o mantenir-los en bon estat (LPCC, art. 67.1).

OBLIGACIONS DELS PROPIETARIS I DEL MUNICIPI

- Segons l’art. 21 de la LPCC, tots els bens integrats del patrimoni cultural català (BIPCC) han d’ésser conservats pels seus propietaris, titulars d’altres drets reals i posseïdors, que tenen, a més, l’obligació de facilitar informació sobre l’estat dels béns i sobre la seva utilització quan els ho demana l’administració.

- Els ajuntaments tenen l’obligació de suspendre qualsevol obra o intervenció en un BIPCC que no sigui declarat BCIN i informar-ne al Departament de Cultura. Si no ho fa, el mateix Departament pot impedir les obres i adoptar les mesures necessàries per a l’efectivitat de la suspensió (LPCC, art. 23.1).
Els ajuntaments tenen també potestat per suspendre la tramitació de la concessió d’una llicència d’obres, per tal de preservar els valors culturals d’un bé immoble i de proposar al Departament de Cultura la incoació d’un expedient per declarar-lo BCIN (LPCC, art. 23.2, 52 i 77).

- Els ajuntaments han de notificar al Departament de Cultura i als interessats les llicències urbanístiques que afecten elements declarats BCIN (LPCC, art.34.5). Igualment han de comunicar al dit Departament les mesures de prevenció a adoptar per evitar danys a tercers quan d’immoble es trobi en mal estat de conservació (LPCC, art. 34.6).

- L’Administració de la Generalitat o els ajuntaments han d’ordenar als responsables de danys causats il·lícitament a immobles declarats BCIN o BCIL les reparacions necessàries per restituir el bé al seu estat anterior, independentment de la sanció que correspongui (LPCC, art. 69).

- L’expropiació forçosa d’un immoble es pot aplicar en el supòsit que els propietaris no hi facin les obres que siguin requerides per a la seguretat de les persones o que estiguin determinades per plans, normes o projectes de caràcter històric, arqueològic o artístic (LUC (Llei d’Urbanisme 2/2002, de 14 de Març, de Catalunya) art.104.1e. tercer).”


- Els propietaris tenen l’obligació de reparar els seus edificis en les condicions que exigeixen la salubritat pública, la seguretat de les persones o la bona conservació de les construccions i les instal·lacions, encara que aquests estiguin fora de l’ordenació (LUC, art.102.2).

- Els propietaris estan obligats a conservar i rehabilitar les condicions objectives d’habitabilitat dels habitatges (art.189.1). Això implica, per tant, mantenir en bones condicions tots aquells edificis de la seva propietat que formin part d’un catàleg o d’un inventari. L’incompliment d’aquest article faculta l’administració per actuar en els edificis protegits a càrrec del propietari, i a imposar multes coercitives (LUC art. 190.1 i 4).

El Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Sitges, any 2006. En la redacció del nou Pla General s’hi incorpora el Pla Especial del Patrimoni en la seva totalitat com a annex del propi POUM, fent referència a la conservació del caràcter, la regulació del pati d’illa i el catàleg.

L’Inventari del Patrimoni Cultural Català, articles 15, 16 i 17, estableix l’obligatorietat i les condicions en les que s’executaran les obres de conservació, restauració i millora dels edificis que s’estiguin deteriorant i corri perill la seva integritat.

El Codi Penal de 1995, actualitzat l’any 2003 també fa menció a la conservació del patrimoni:
-Art.321: “Los que derriben o alteren edificios singularmente protegidos por su interés histórico, artístico, cultural o monumental serán castigados con las penas de prisión de seis meses a tres años, multa de doce a veinticuatro meses y, en todo caso, inhabilitación especial para profesión u oficio por tiempo de uno a cinco años”.
- Art. 408: “La autoridad o funcionario que, faltando a la obligación de su cargo, dejare intencionadamente de promover la persecución de los delitos de que tenga noticia o de sus responsables, incurrirá en la pena de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de seis meses a dos años”.
[1] COLL MIRABENT, Isabel: Arquitectura de Sitges, 1800-1930. Ajuntament de Sitges, Sitges, 2001

Beli Artigas Coll, desembre 2006

I VA ARRIBAR LE CORBUSIER..........

SITGES COM A CENTRE D'OCI
Al igual que succeeix amb la vida diària dels sitgetans, la urbanització de la nostra vila sempre ha estat molt condicionada per la presencia del mar i de les platges. Ja des de l'any 1889 a les pàgines de El Eco de Sitges es parlava de la necessitat de crear una infrastructura de luxe que cridés l'atenció de les famílies burgeses barcelonines.
"Todos los días se siente más la necesidad de construir un cómodo y bien dispuesto establecimiento balneario, así como algunos pequeños chalets de planta baja con pequeño jardín para alquilar amueblados como tienen otras poblaciones de recreo, a fin de que las familias pudientes que deean salir de la capital esta temporada calurosa encontraran bien dispuesto albergue". (El Eco de Sitges, 28 de juliol de 1889)
L'any 1891 es comença a idear un projecte per a crear un balneari a Sitges, encàrrec que dissenyà Salvador Vinyals l'any 1892,i que mai es portar a terme.
Si que es va construir al Passeig de la Ribera un quiosc de fusta, que l'any 1901 es va convertir en un centre de reunió dels estiuejants sitgetans.
La voluntat d'atreure persones adinerades, amb l' intenció de convertir Sitges en un dels principals llocs d'oci i relax de la costa espanyola va seguir latent fins que al mes d'octubre de l'any 1918 s’aprovà el projecte d'urbanització del sector sud de Sitges, Terramar.
Durant les primeres dècades del segle XX, Sitges tenia unes bones infrastructures que van ajudar a que la vila es convertís en una de les elegides per la burgesia catalana per construir les seves cases d’estiueig. Les obres d'urbanització de Terramar es van iniciar el 13 d'octubre de 1923 i deu anys més tard, el 8 d'abril de 1933, es va veure realitzat el somni de la Ciutat Jardí a Sitges. La majoria de les grans cases que es van construir durant els anys vint en aquest sector formen part del patrimoni del noucentisme, ideologia que defensava el retorn a les tradicions catalanes en tots els camps, des de la política fins la cultura. Els nous projectes fan que Sitges es converteixi en un referent del model arquitectònic noucentista, basat en la voluntat d'enaltir l'arquitectura del passat i en les tradicions constructives catalanes, fugint de qualsevol exotisme afegit. Es tracta d'edificis marcats per la simetria i la proliferació de decoració a la façana, record de l'arquitectura clàssica i per la voluntat conservadora en els materials utilitzats en la seva construcció.

LE CORBUSIER AL.LUCINA AMB SITGES ............
Mentre la urbanització de Terramar seguia el seu curs, la vida cultural i més vanguardista de la població produïa actuacions destacades i rellevants per a la cultura catalana.
En el mes de març de l’any 1928, a l’Ateneu el Centaure de Sitges es va presentar el
conegut Manifest Groc, firmat per personatges tan importants com Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch. En aquest manifest es posava en qüestió la cultura tradicional catalana, fent una important referència a l’arquitectura del moment, la noucentista, considerada per aquests intel·lectuals com “falsa i amb excessiva decoració”.
Dins dels noms que ells declaraven com a grans artistes del moment trobem personatges tan destacats com Picasso, Gris, Miró, Arp, Cocteau, Garcia Lorca, o Le Corbusier.
"DENUNCIEM l'arquitectura d'estil"
Com si volgués comprovar les acusacions apuntades des del Manifest sobre l’arquitectura catalana del moment, durant els dies 15 i 16 de maig del mateix 1928 Sitges va rebre la visita d’un dels arquitectes més importants del panorama vanguardista europeu de les primeres dècades del segle XIX, Charles Edouard Jeanneret, mundialment famós sota el sobrenom de Le Corbusier. Aprofitant un viatge per Espanya, l’arquitecte Rafael Benet i l’encara estudiant d’arquitectura, Josep Lluís Sert, van convidar a Le Corbusier a realitzar dues conferències a Barcelona, estada que li va permetre conèixer les obres de Gaudí i altres poblacions catalanes.
“El lunes estuvo en Sitges el ilustre arquitecto Le Corbusier, autor del discutido proyecto del Palacio de la Sociedad de Naciones en Ginebra.
Le acompañaron varios admiradores de Barcelona, apreciando cuanto de notable encierra nuestra villa y festejando la gira con un gran banquete en el Parc-Hotel de Terramar. El famoso arquitecto elogió la urbanización de los paseos de la Ribera y algunos edifícios, sobretodo los jardines de Terramar, constándonos regresaron a Barcelona los expedicionarios muy satisfechos de su visita a Sitges.” (sic). El Eco de Sitges, 20 maig de 1928.
Impulsor de l’arquitectura moderna, caracteritzada per les línies pures, les formes geomètriques, la falta de decoració a les façanes, les finestres allargades, la utilització de nous materials constructius com el ciment armat i el ferro, o un gran interès per la higiene, entre altres punts, Le Corbusier es va trobar amb un panorama "desolador" durant la seva visita a la nostra vila, ja que les noves construccions que el genial arquitecte va poder apreciar no deurien agradar-li gaire, ja que eren cases molt allunyades de les idees renovadores promulgades per l'arquitecte suïs, que s’emparava en una voluntat funcionalista i racionalista.
Aquesta visita de Le Corbusier a Sitges va ser molt seguida per la premsa del moment.
Tot i que els articles apareguts feien veure que l'arquitecte havia quedat meravellat davant d’aquestes grans construccions, es fàcil imaginar la reacció veritable de l’arquitecte davant unes cases que ells consideraria, si més no, “originals” i fora de tota lògica pels temps de canvi que es vivia a Europa en aquell moment.
Un exemple d’aquest rebuig per les cases noucentistes del Passeig de Sitges la trobem en l’article publicat a La Punta, el 27 de maig de 1928 en que:
“Le Corbusier a Sitges. Aquest eminent arquitecte visità fa pocs dies la nostra vila i extraiem de “La Veu de Catalunya” les següents declaracions:
A Sitges, Le Corbusier sentí l’esperit de la nostra terra, davant el gran balcó del mar, davant la blancor i la netedat de la seva llum i la força del seu paisatge. Fins aquells cartellets de ceràmica blanca “No embruteu les parets. La netedat és una senyal de civilització”, no passaren desapercebuts al teoritzador del nou ordre de la ciutat, i, sobretot, no li passà desapercebut com l’ordenació era absolutament tinguda en compte.
També s’adonà de l’anomalia que representa un monument al Greco – el místic i el visionari – en aquella vila joiosa – sense drama. Jo li feia avinent que a la Blanca Subur existia un grup avantguardista, el qual venia d’un míting afirmatiu de tots els “istes”. De com l’amic Gasch havia parlat moltes vegades amb entusiasme i coneixement de les idees del gran arquitecte. De com “Els 3” (Dalí, Gasch i Montanyà), havien llançat als quatre vents un manifest, en el qual posaven en un mateix paràgraf el nom de Le Corbusier i el d’André Breton.
L’arquitecte somrient, ens deia: -“Es veu que la distància pateix les diferències”. (sic)
Aquesta última frase de l’arquitecte, a la vegada que irònica, ens és útil per entendre el que deuria pensar al veure aquells casalots que s'havien construït a Sitges i que es seguirien edificant ben entrada la dècada dels trenta. D'una forma molt subtil, Le Corbusier mostrà la seva disconformitat vers l'arquitectura noucentista, tot i estar avisat per l'autor del text de l’existència d'un grup d’intel·lectuals que defensen la seva arquitectura moderna, promovent-la per Catalunya. Le Corbusier va considerar que "potser per la distància", aquests nous plantejaments arquitectònics no havien arrelat amb prou força a Sitges.
L'ARQUITECTURA MODERNA TAMBÉ VA ARRIABAR A SITGES
Amb els anys les coses es veuen més clares, i si fins ara havíem fet afirmacions sense una base documental sobre l'opinió que Le Corbusier tenia de les cases noucentistes, nous articles apareguts en premsa tres anys més tard, ens donen la raó en les nostres interpretacions.
“ (...) La visita que ara fa tres anys ens feu Le Corbusier, va remoure les nostres tranquil·les aigües, com diria un cronista més o menys brillant. Desprès de les seves dues conferències a la Sala Mozart sorgí, tot seguit, la polèmica més aferrissada en els nostres medis artístics i arquitectònics". Mirador, 24 de desembre de 1931.
Com ja hem comentat, els firmants del Manifest Groc demostraven una gran admiració per tot allò que era nou, modern, i entre les diverses coses que ells consideraven innovador trobem els "magnífics transatlàntics", màquines de línies pures que van influir en l'arquitectura més moderna del moment.
Durant els darrer anys de la segona dècada del segle XX, són molts els edificis realitzats a Catalunya que s'inspiren clarament en les construccions navals. Reconeguts arquitectes del GATCPAC, com Churruca, Illescas o Rodríguez Arias tenen exemples molt interessants. Però és durant els anys 30, i especialment a partir de la inauguració del Club Nàutic de Sant Sebastià, obra considerada mestre del racionalisme espanyol, que aquest estil es comença a fer més popular.
A Sitges, tot i la proliferació de cases d'estil noucentista, l’arquitectura moderna també va tenir un lloc destacat. Un dels primers edificis que es van construir seguint les bases impulsades pel racionalisme fou el “Playa de Oro”, construït l’any 1932, per Ramon Argilés i que estava situat al Passeig Marítim on actualment hi ha el Kansas, construcció que poc li queda de l'estructura original.
“A Sitges estan d’enhorabona. Després d’haver patit la plaga artístico-arqueològica que amb “Mar i Cel” arribà al punt de dalt, ara, amb la inauguració del casino “Platja d’Or”, han iniciat una convenient renovació arquitectònica que desitgem que sigui continuada més endavant.
Fa uns anys, passejava amb Le Corbusier pels carrers de Sitges, i ja poseu suposar que els comentaris de l’arquitecte suís no foren gaire afalagadors pels projectistes d’aquelles torrasses i torretes tan bufonament estilitzades. Sembla mentida que al costat de la lògica i la simplicitat emotiva de les cases del poble hagi aparegut un repertori d’empescades “artístiques” tan lamentables. I el que passa a Sitges succeeix a la majoria dels nostres pobles d’estiueig.
Per això hem d’agrair als dirigents als dirigents de la H.U.S.A. l’haver construït un casino de cara al mar i a Europa. El més notable d’aquest edifici està en la pròpia construcció. Perquè si l’obra fos de ciment armat no seria cap novetat; però construir sobre una platja un casino d’una superfície de 800 metres quadrats amb uns quants peus drets de fusta, quatre embans i sense fonaments, és una empresa difícil de reeixir. I voldria insistir més en els detalls constructius, per donar a conèixer l’enginy de l’arquitecte Ramon Argilés, autor de l’obra.
Si els fonaments s’haguessin fet per pous, a la manera corrent, s’hauria hagut de profunditzar almenys a tres metres i el pressupost de l’obra hauria duplicat, i el casino no hauria estat llest en un mes, com volien els propietaris. I per tot això, Argilés va idear basament directe dels peus drets de fusta sobre unes soleres de maó damunt de la sorra, i amb una planxa de formigó en tota la superfície de la planta, tots els peus drets resulten convenientment arriostrats. Per una construcció lleugera com aquesta, el sistema estructural emprat pel jove arquitecte és de sobres suficient.
I aquí està l’avantatge de la construcció moderna. Construir bé, més de pressa i menys car. Però, a més a més de la tècnica, cal que hi hagi la gràcia : l’instint arquitectural de la bona tradició: I en aquest sentit, és més tradicional aquest modern casino que el pastitxo de “Mar i Cel”.
Interiorment la decoració supèrflua ha estat suprimida. El projectista deu haver estat- i amb encert- que la part decorativa aniria a càrrec de la indumentària turística de les estiuejantes. I val a dir que pot estar satisfet de la gentil col.laboració.
Amb aquesta obra, Ramon Argilés s’ha guanyat un lloc distingit entre els joves arquitectes que, de mica en mica, ens van renovant la nostra casolana arquitectura”. (sic). Mirador, 1 de setembre de 1932.

SITGES 1930 – 1950
Com si s'hagués obert una finestra d'aire fresc, altres arquitectes van optar per realitzar a Sitges projectes en els que s’aplicaven les bases de l'arquitectura moderna. Un dels primers xalets es el que Adolf Florensa va construir al Passeig Marítim per als senyors Casabó. Es conserven els planells de les dues versions que l'arquitecte va presentar al seu client: per a una casa totalment noucentista de 1929 i un any més tard un altre d'estil racionalista, projecte que finalment es va dur a terme.
De 1934, tenim tres exemples molt importats per al patrimoni sitgetà, la Casa d'Artur Roca de l'arquitecte Jaume Mestres Fossas, enderrocada ja fa uns anys, el xalet dissenyat per Francesc Mitjans, la Casa Casabó-Suqué, més coneguda com “el Barco”, i la vivenda encarregada per Joan Llopart a l'arquitecte Josep Alemany, coneguda com a "Nurillar". Seguint "l'estil vaixell" promogut pels primers anys del GATCPAC, destaquen principalment la façana amb cobertes, les terrasses, les baranes de tub de ferro, les finestres ovalades com ulls de bou i la proliferació de línies corbes.
Després d'una anys de poca construcció degut a la guerra civil, altres arquitectes van agafar l'estela de l'arquitectura més moderna i van projectar bells edificis.
De 1947 és la Casa Garriga Nogués, de José Antonio Coderch i Manel Valls. Es tracta d'un edifici de gran valor arquitectònic ja que es considera el precedent de l’arquitectura organicista, moviment aparegut com a reacció al funcionalisme, i que es caracteritza per la utilització de plans horitzontals y verticals en combinació amb el paisatge, per l'aplicació d'elements naturals, i per la utilització de materials tradicionals, seguint clarament l'estil Mediterrani. Coderch va treballar molts anys a Sitges, i d'ell són alguns exemples interessants d'aquesta nova manera de veure l'arquitectura.
Altres obres representatives con Casa Manuel Quesada, construïda l'any 1948 per Francesc Mitjans al carrer Anselm Clavé, o la Casa Agustí, una de les darreres construccions que van donar pas a una voluntat més renovadora a l'arquitectura sitgetana, obra de Josep Maria Sostres realitzada entre 1953- 55 al sector de Terramar i enderrocada l'any 1975. Es un dels millors exemples de la voluntat de l'arquitecte, cofundador del Grup R, per la recuperació dels corrents contemporanis interromputs per la guerra civil.
CASUALITAT
Mentre escric aquestes línies una de les úniques cases racionalistes que ens quedaven a Sitges i que semblava que s'estava restaurant ha caigut a terra. El xalet conegut con Nurillar, era un bon exemple per poder entendre l’ importància de l'arquitectura moderna.
Esperem que es pugui reconstruir aquest bell edifici, obra fonamental per al patrimoni arquitectònic racionalista sitgetà i de Catalunya, estil que tot hi haber passat els anys encara no és prou entés ni reconegut per una societat que es titlla de moderna i vanguardista.

Beli Artigas Coll

Publicat a la Revista cultural La Palla, Sitges, desembre de 2005

19 de febr. 2007

PATRIMONI DE LA HUMANITAT???????


Al igual que ja va escriure Vicenç Morando en la seva columna de la setmana passada, jo també estaria encantada en que el Cau Ferrat fos declarat patrimoni de la humanitat, tal i com es va suggerir per part d’alguns dels participant al simposi organitzat per parlar sobre la figura de Santiago Rusiñol, conferències que van tenir lloc a Sitges del 25 al 28 de gener.
Tot i aquesta afirmació no em puc estar de fer alguns comentaris sobre la “Gran Proposta”. Com pot ser no siguem capaços de conservar el nostre patrimoni arquitectònic i cultural, i si de posar tots els medis polítics i econòmics per fer d’un únic edifici la clau de la nostra identitat?.
Crec que abans d’atrevir-nos a fer propostes tan agosarades com la que ens ha inspirat aquest article, ens hauríem de replantejar el poble com a un tot i no com a un nucli format per individualitats. No serviria de res declarar el Cau Ferrat patrimoni de la humanitat, si tot el que envolta aquest edifici desapareix poc a poc. Sitges com a poble artístic és el que és per ser un gran conjunt urbanístic, creat o ideat, abans, durant i desprès de l’arribada de Rusiñol. Evidentment, tal i com es va dir al simposi, l’artista modernista va ser un punt fonamental per al reconeixement mundial del nostre poble, però no podem oblidar que al llarg de la història moltes altres personalitats han tingut i tindran una influència destacada en la composició actual de la nostra vila.
Exemples clars d’aquest poc interès per conservar el patrimoni arquitectònic de Sitges els trobem en l’estat degradant en que es trobem importantíssims edificis de la nostra vila. Aquesta situació desoladora, que ja he denunciat des de les pàgines d’aquest diari i des d’articles publicats a la revista “La Palla”, sense que aquests texts hagin aconseguit sensibilitzar ni a ciutadans ni a polítics, ja que no s’ha fet res per minimitzar l’estat ruïnós, afecta a edificis de totes les èpoques com la casa Salvador Font de Dalmau, coneguda com Telègrafs, del Carrer Major (1898) de Salvador Vinyals; l’església del Patronat (1900), de l’arquitecte Gaietà Buigas; la Casa Vidiella, coneguda com la Residència Helvètica, dissenyada per Joan Rubió i Bellver al Passeig Marítim l’any 1919 i diverses construccions firmades per Josep Maria Martino, el gran oblidat de l’any 2006. Així doncs hem de ser conscients de la necessitat de conservar tot el patrimoni de Sitges i no espais puntuals.
Posats a parlar d’utopies, seria important demanar que es declarés el conjunt de Sitges com a patrimoni de la humanitat i potser amb aquest acte aconseguiríem conservar alguns dels edificis que han anat desapareixen i que per molt que s’hagi denunciat no s’ha fet res per impedir-ho.
En el suplement de culturas de la Vanguardia d’aquesta setmana es parla de l’arquitectura de Tel Aviv, ciutat mediterrània que va veure com el seu impressionat conjunt arquitectònic, inspirat en el moviment Bauhaus, era declarat patrimoni de la humanitat l’any 2004. Es tracta d’edificis racionalistes construïts durant els anys trenta i quaranta del segle XX, en els que destaquen les línies pures, sense ornamentació, amb gran finestrals, on dominen les formes cúbiques i les cantonades cilíndriques....... Sitges també va tenir exemples importantíssims d’aquesta arquitectura d’avantguarda, cases com la Casa Casabó, El Barco (1934-35) de Francesc Mitjans o la Nurillar (1934) de Josep Alemany, que han estat enderrocades per diverses raons encara no explicades.

Beli Artigas Coll

Publicat a L'Eco de Sitges,

16 de febrer de 2007