18 d’abr. 2007

Josep Maria Martino, un arquitecte noucentista

Quan ja estem a punt de superar amb èxit l’Any Rusiñol, molts es deuen preguntar qui serà el protagonista del que queda d’aquest 2007 i dels propers anys. Sitges deu gran part de la seva fama mundial a diversos personatges que al llarg dels segle i a través dels seus actes o presències han fet del poble un referent cultural, artístic i urbanístic d’arreu del món. Amb la celebració de l’Any Rusiñol, se li ha retut l’enèsim homenatge a un artista que ha tingut una importància rellevant dins de la història del nostre poble, però hem de deixar molt clar que abans, durant i desprès de Rusiñol, Sitges existia i van ser molts més els que van aconseguir fer d’aquest vila costanera una de les principals poblacions mediterrànies.
La llista de personalitats que s mereixen un reconeixement per part del poble de Sitges és llarga, i creient que tots els nominats tenen la seva importància. Però des d’aquestes línies proposo fer justícia a un dels arquitectes amb més obres dins del catàleg del patrimoni arquitectònic de Sitges, Josep Maria Martino Arroyo, del qual el passat 6 de gener es van complir els cinquanta anys de la seva mort.

J. M. MARTINO, UN ARQUITECTE NOUCENTISTA.
Josep Maria Martino Arroyo va néixer a Barcelona l’any 1891. El seu pare, Marcelino Martino de Medina, magistrat de l’audiència de Barcelona, des de la dècada dels noranta ja freqüentava Sitges, població per la que sentia un amor que va saber traspassar al seu fill. Un cop acabat el batxillerat, Josep Maria es matriculà a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on obtingué el títol el 23 de gener de 1916.
Tot i la seva joventut, just acabada la carrera Martino va començar a rebre importants encàrrecs com el projecte d’una xarxa de clavegueram per al sector oriental de Sitges. En el mes de setembre de 1916, l’Ajuntament presidit per Simó Llauradó i Clarà, el nomenà arquitecte municipal de Sitges. Fou en aquests primers anys quan Martino va impulsar i es va convertir en el director de la Revista d’Arquitectura, una publicació fonamental per al coneixement d’aquesta disciplina artística. Més endavant, ja sota l’alcaldia de Bonvantura Julià, planificà el Passeig Marítim (1918) i esdevingué arquitecte director de la urbanització de Terramar (1919), càrrec que el portaria a convertir-se, l’any 1924, en el responsable de la urbanització del sector del Vinyet.
Seguint la tendència artística del moment, les obres que Martino va construir en la dècada dels anys vint, i principalment els xalets del sector de Terramar, destaquen pel seu marcat estil noucentista, ideologia sorgida com a resposta al Modernisme, i que tenia entre els seus principals motors la defensa del retorn a les tradicions catalanes en tots els camps, des de la política fins a la cultura i l’art. Així doncs, l’arquitectura també es va unir a aquesta intenció de retorn als orígens mediterranis i amb la voluntat d’enaltir l’arquitectura del passat i tornar a les tradicions constructives catalanes, trobem edificis en les que el totxo vist es converteix en el principal material de construcció, els arcs de mig punt en la forma utilitzada per a les obertures, la simetria en part fonamental del disseny i una proliferació de la decoració a la façana.
El catàleg d’obres de Josep Maria Martino Arroyo la podríem dividir en tres amplis grups: les cases entre mitgeres, els habitatges unifamiliars i els grans xalets privats.

LES CASES DE J.M. MARTINO AL NUCLI ANTIC DE SITGES
Són moltes les cases entre mitgeres que Martino va erigir en el centre urbà de Sitges i que segueixen la tendència noucentista. Es tracta de senzilles construccions de màxim dos pisos, amb paraments blancs, utilització del maó vist, elecció d’arcs de mig punt en les obertures, ús de ceràmica a les façanes i baranes de ferro. Per a la composició de la façana es busca la simetria a través de les obertures. Entre aquests exemples podem citar la Casa Josep Planas (1920) al carrer Major; la Villa Candelaria (1920) i la Casa Antoni Almirall (1929)les dues al Passeig de la Ribera; la Casa Josepa Vidal (1921) i la Casa per a Pascual Ibáñez (1922) al carrer de Sant Bonaventura o la Casa Salomé Nicolau (1928) al carrer Sant Francesc.
Tot i l’extensíssim grup de vivendes, Martino també va firmar projectes públics tan importants com el nou edifici del Casino Prado (1925), on hem de destacar la façana principal, una interessantíssima composició on el maó vist es converteix en un immillorable marc pel bell teatre. Enmig dels paraments hi trobem magnífiques pintures al fresc realitzades per un altre artista sitgetà, Agustí Ferrer Pino. També dissenyà el nou escorxador municipal (1920), on va optar per utilitzar una planta basilical, amb moltes obertures que permetin l’entrada de llum al recinte i una bona ventilació, fonamental per a un edifici de funcions similars. A la façana a l’arrebossat blanc destaquen les fileres de totxo que serveixen d’element ornamental al marcar les línies bàsiques de l’estructura. També l’edifici de Correus (1925), al carrer Fracesc Gumà, del qual actualment només se’n conserva la façana.
Martino també va dissenyar alguns edificis en els que segueix un noucentisme molt més pausat, en els que optava per d’utilització d’elements ornamentals procedents de l’arquitectura clàssica. Edificis molt més simples, allunyats del noucentisme són cases de planta baixa i pis, acabats amb terrat a la catalana, en les quals no hi trobem cap element decoratiu que magnifica la construcció. Es dona importància a les amplies obertures de la planta baixa i als balcons de ferro del primer pis. Exemples són les cases la casa Francesc Bartés, situada al carrer Jesús cantonada Illa de Cuba, la de Pere Coll (1925) o la de Joan Ferret (1924), situades al Carrer Francesc Gumà.

L’ORIGEN ES TROBA EN LA IDEA DE CIUTAT-JARDÍ DE TERRAMAR
La història demostra que moltes vegades una terra és descoberta per gent d’altres llocs, fet. Sitges, desprès de la vinguda de Rusiñol, ja superat l’auge del desenvolupament modernista, s’hauria anat apagant a no ser per homes com Joaquim Sunyer, que faria de les obres pintades a Sitges a partir de 1906, un element fonamental dels inicis d’una nova estètica; així com també tingué una gran importància la idea que per aquells moments bullia per Sitges, de fer d’aquest un poble modern- el qual unint-se amb l’antic- fos un paratge que es pogués comparar amb els llocs amb més “glamour” del moment. Per aconseguir aquest objectiu van necessitar que vingués gent de fora a dir que calia fer, i així fou com Francesc Armengol, un important empresari sabadellenc, es va proposar transformar Sitges en una de les platges més famoses del Mediterrani. Armengol cria que Barcelona era una ciutat gran que no tenia als seus voltants cap poble que li servís de lloc de reunió al turisme de luxe, alhora que ajudés a descongestionar la gran ciutat. Desprès de buscar en diversos llocs de la geografia catalana, va trobar en Sitges el lloc ideal per realitzar el seu gran somni de crear una ciutat-jardí a imatge i semblança a les que existien en altres països europeus.
“Terramar” havia de ser l’eixample i la superació del Sitges popular, però a la vegada també volia que el Sitges que ell creés estigués unit al nucli antic, demostrant que la vila era una població amb història i tradició. Aquesta voluntat de modernització i d’adequació a les noves demandes del turisme emergent de principis del segle XX, va fer que el projecte d’Armengol comptés amb les infraestructures necessàries per aconseguir que Sitges fos considerat un gran centre d’oci i turisme: jardins, balneari, hotels, pistes esportives, aeròdrom, autòdrom ....
Per erigir aquesta ciutat-jardí calia trobar una extensió gran de terrenys, i per a tal era necessari associar-se amb tots els propietaris de les vinyes que formaven la zona de Terramar. Fou així com el 10 de març de 1919 es va constituir la Societat “Parques i Edificaciones” S.A, amb un consell d’administració compost pels senyors: Francesc Armengol, Manuel Folguera Durán, Antoni Miracle, Baró de Güell, Josep Freixes, Carlos Maristany, Rafael Vehils i Josep Maria Martino, aquest darrer nomenat arquitecte i director tècnic de les obres que portaria a terme aquesta nova societat.
Tot i que el projecte d’urbanització del sector de Terramar va ser aprovat el 7 d’octubre de 1918, les obres no es van iniciar fins el 13 d’octubre de 1923 i es van allargar fins al 8 d’abril de 1933, quedant el projecte incomplert. Entre les obres de més importants firmada per Martino dins d’aquest projecte trobem l’edifici, actualment desaparegut, de l’antic Hotel Terramar (1919- 1932).
Però d’aquest moment a Sitges es conserven interessants espais com és el restaurat Park de Terramar o l’autòdrom (1923), una interessant construcció, única a Catalunya per les seves característiques, però tot i això actualment es troba en un estat deplorable i en greu perill de desaparèixer.

Els xalets de Martino als sectors de Terramar i del Vinyet
La societat Parques y Edificaciones va projectar construir una sèrie de xalets destinats a la venda i lloguer. Amb aqueta finalitat, i amb l’objecte de reunir projectes que, alhora que asseguressin un perfecta solució artística i constructiva, també responguessin a les necessitats pròpies del seu destí. Aquesta societat va convocar durant l’estiu de 1919, un concurs entre els arquitectes espanyols, els quals es tenien que regir a unes bases. Entre els punts que ens interessen arquitectònicament trobem el que fa referència a l’estil de les construccions:
“3 er. Caràcter.- En quant a l’estil i elements constructius deurà procurar-se elegir aquells que donin a l’edifici un caràcter més local, regional o nacional, fugint de tot exotisme exagerat impropi de la nostra terra”.
El jurat d’aquest concurs estava format per Miquel Utrillo, Josep Maria Martino i per tres professors de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona: Francesc de P. Nebot, Eusebi Bona i A. Florensa.
Entre les primeres obres que es van construir en els sector Terramar hi destaquen els edificis firmats per Josep Maria Martino. Es tracta de grans construccions que segueixen clarament les interpretació que del món clàssic feia el noucentisme, uns edificis que ressalten principalment per el potent volum de la façana que té una gran força visual.
Els xalets són variats i amb molts aspectes que els diferencien, però també hi diverses característiques que els trobem en tots ells, com la de situar la façana principal de cara al mar, o dividir-la en tres cossos, dels quals el central busca tenir preponderància, ja sigui amb més alçada o aplicant-hi més decoració. La majoria d’aquests edificis tenen una tribuna i un porxo a la planta baixa de la façana principal, elements necessàries en una cas destinada a l’estiueig, i una raó que fa que l’arquitecte situï el portal d’entrada de la casa en una de les façanes principals. També destaquen les gran terrasses amb balustres, les quals poden anar de costat a costat de la casa, formant angle amb la façana lateral, coronant la façana, o sobre el pòrtic d’entrada quan aquest es troba a la façana principal. Els cossos de les façanes poden quedar diferenciades per pilastres de poc gruix, elements que també s’utilitzen per a formar els angles. Els diferents pisos poden estar separats per motllures o guarnit de dentellons, també a les obertures.
La magnífica situació d’aquests edificis davant el mar condiciona que en molts d’ells s’hi situï una torre mirador, en la qual s’hi apliquen varies formes d’arcs i particulars dissenys de baranes. Una altra característica és el valor que es dona al ràfec de la teulada dels edificis, element que acostuma a tenir una gran funció ornamental. Alguns edificis es cobreixen amb terrat a la catalana, mentre que per altre es prefereix teulada a diferents vessants que pot acollir un espai interior amb funció de golfes.
La decoració, de pedra artificial i guix, té un paper molt important en l’ornamentació d’aquest edificis en els quals s’utilitza gerres amb fruites, medallons, ets... així com també columnes de diferents ordres clàssics, antefixes, permòdols i altres elements ornamentals realitzats en el taller de Josep Artigas, de Sitges, però aquest tema el deixarem en aquest punt, ja que es tracta d’un estudi molt més ampli que publicarem més endavant.
Entre les cases més destacades tenim la Casa Freixa (1919), la de Casimiro Barnils (1919), la Casa Sansalvador (1920), la Villa Concepción (c. 1920), la Casa Fradera (1925), casa Corachan (1925 amb pis afegit l’any 1930), los Albatros (1927), la casa Duran (1929), la casa Ferrer i Dalmau actualment seu del Centre d’Estudis del Mar (1929), la casa de Mercè Serrat (1930), les Anquines (1930), entre altres, totes elles situades al Passeig Marítim.
Ja a l’interior del sector hi trobem molts altres projectes firmats per Martino, com Villa Esperança (1925), la casa Artigas (1925) o Villa Teresita (1930).

MARTINO I ELS SEUS TREBALLS FORA DE SITGES
La família Martino sempre havia viscut a Barcelona, i per això no és estrany que el jove arquitecte comencés a treballar en diversos encàrrecs a la ciutat Comtal. L’any 1917 realitzà el projecte per a una fàbrica i un hotel encàrrec dels senyors Saurí, al carrer Rocafort; diverses reformes com la de la cooperativa “El Reloj” (1923) al C. Borrell/ C. Rossellò de Barcelona; en el catàleg de les seves obres hi trobem durant l’any 1929 la realització de diverses habilitacions de locals per a l’estabulació de vaques com la del carrer Fernando Poo o al carrer Portugal de Barcelona.
A la zona de Sarrià són diversos els xalets dissenyats per Martino que encara s’hi conserven com la Villa San José (1917-1921) al carrer Esperança, o les cases per a Narcís Serrallach Mauri (1919-1921) i per a Maurici Heymann (1920), totes dues situades a l’actual avinguda Pearson.
Els edificis plurifamiliars firmats per Martino a Barcelona també van ser varis com el que va construir per al senyor Isidre Albert Falcó (1923) al carrer Llançà al barri de Sarrià; un altre per a Carme Artés (1928-1929) i l’encarregat per Guillermo Juncà (1930-1932) tots dos a l’actual Passeig de Borbó; al Passeig de Gràcia, tocant als Jardinets, va dissenyar un edifici per a Juan de Ros (1930-1931) i molts altres com el del carrer Rossellò cantonada amb el carrer Aribau, propietat del Doctor Corachan pel que realitzaria un xalet al Passeig Marítim de Sitges i la nova clínica.
Entre els diversos edificis d’us públic destaquem l’ampliació i la reforma de l’antiga clínica Corachan (1925-1927) i la construcció de la nova clínica al carrer Buigas de Barcelona, l’avantprojecte pel Teatre de la Ciutat (1921) de Barcelona, el projecte de l’escorxador de Tàrrega (Lleida) de 1931 o el Balneari Prats (1933-1945) a Caldes de Malavella (Girona).
En alguns d’aquest edificis construïts a partir de la dècada dels trenta, l’estil de J.M. Martino va evolucionant cap al moviment racionalista que dominava les avantguardes del moment, i trobem una barreja entre el classicisme del noucentisme i les formes pures del racionalisme. Un exemple d’aquesta afirmació el podem trobar en el mateix edifici de la Clínica Corachan de Barcleona o els petits xalets que dissenyà a l’illa de Mallorca per a Rosendo Klein, un al Port de Pollensa (1931) i l’altre a Alcúdia (1933).

Josep Maria Martino va morir a Barcelona el dia 6 de gener de 1957, justament ara fa cinquanta anys, motiu que em porta a reclamar un merescut homenatge a aquest arquitecte que tant ha aportat al patrimoni arquitectònic de la nostra vila.
Beli Artigas, publicat a La Palla, Sitges, Sant Jordi, Abril de 2007, nº 39.

2 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

Gràcies a l'enllaç de Radio Maricel i l'entrada sobre la teva conferència, acabo de llegir aquest article. Fenomenal. Totalment d'acord amb tu, com sempre.

Agraïdíssim per aquest esforç i aquesta generositat de compartir tots aquests coneixements amb le "populatxo" entre el qual m'incloc.

Anònim ha dit...

Si us plau que se sap on i quan va morir l'arquitecte? Hi ha arxius seus en algun lloc?. Gràcies.

Publica un comentari a l'entrada