27 de març 2007

EL CAMPANAR DE SITGES I EL SEU ORIGEN VILANOVÍ. 2ª PART


Difusió del nou model de Campanar arreu de Catalunya
La importància que se li dona al campanar de Vilanova i la Geltrú radica en el fet que sembla haver fixat la tipologia de campanar català. Un cop finalitzades les obres, podem imaginar la impressió que va exercir aquest esbelt edifici, no sols en els habitants de Vilanova, un petit poble de 1.500 habitants amb quatre carrers i encara depenet de Cubelles, sinó en tots aquells visitants de poblacions properes, i en primer lloc els pobles propers a aquesta vila del Garraf. Van ser moltes les viles que van decidir enderrocar els seus vells campanars per erigir noves construccions que s’assemblessin o fins i tot que superéssin en bellesa i alçada, a l’esbelta torre trassada per Fra Josep de la Concepció.
Així doncs, a partir del darrer quart del segle XVII i tot el segle XVIII a Catalunya comencen a apareixer un gran nombre de nous campanars en els que es repeteixen les bases arquitectóniques imposades des del de Vilanova i la Geltrú: base quadrada, dos o tres pisos de forma octogonal, amb balustrades als darrers pisos, obertures per les campanes i petita cúpula.
Entre els exemples més clars de campanars sorgits directament del de Sant Antoni Abat trobem el de Cubelles, iniciat l’any 1757 i que copia directament el campanar de Vilanova. Se sap la data de construcció del campanar per una inscripció amb la data de 1765, que es troba en el cos octogonal més petit. No podem oblidar que l'any 1675 Fra Josep de la Concepció va ser l'encarregat de dirigir les obres de restauració de l'antic castell de Cubelles, obra original del segle XI. Pocs anys després de l'estada del carmelità a la població es van iniciar l’any 1700 les obres de l'església parroquial.
També a El Vendrell, l’església parroquial de Sant Salvador fou edificada entre els anys 1732 i 1739, tot i això la construcció no va quedar del tot acabada, ja que el campanar es va acabar l’any 1769 pel mestre d'obres Joan Antoni Rovira i Riera, de Tarragona.
Davant del gran nombre de campanars amb característiques comunes al voltant de les diverses comarques catalanes, i sempre partint del campanar de Vilanova podem dividir els altres en dos grups:
1) Solucions que són una cópia gairebé identica al campanar de Vilanova: Cubelles, El Vendrell, la Bisbal del Penedés, Albinyana, Falset, Masllorenç, Vilarodona, Barberà, Rocafort de Queralt, El Pla de Santa Maria, Blancafort, Solivella.
Entre tots ells trobem una qualitat comuna: que el segón cos octogonal té dues parts una sense finestre i una altra on s'obren en cares alternes, quatre finestres molt allargades.
2) Aquells campanars que no presenten aquest primer tram: El de Catllar, Maspujols, Alforja, La Pobla de Mafumet, Montferri, Bonastre, Torredembarra, La Riera, Vallmoll, Nulles, Cabra del Camp, Pradell i la Torre de Fontaubella.

Església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges.
Amb les idees una mica més clares sobre l’origen dels campanars octogonals a Catalunya, ara és el moment idoni per retornar al nostre campanar, a aquella torre que tot i no ser per una raó cronològica, és el veritable origen d’aquest article.
Es parla molt sobre l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, però poc sabem sobre la seva construcció. Un dels articles més interessant és el que publicà Isabel Coll l’any 1980 al Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, nº 17, “Notes sobre la construcció de l’Església Parroquial”. En aquest estudi trobem transcrits els documents que citem a continuació.
Les obres per a l’edifici de la parròquia actual, aixecada sobre l’anterior d’origen medieval, es van iniciar durant l’any 1664. En un document del dia 7 de novembre de 1664, llegim:

“Nos J. Bta.vila, canònig de l’Església de la Seu de Barcelona, encarregat de les coses espirituals, al directe en nosaltres en Crist, Reverend Rector i Cura d’Ànimes Regent de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, de la diòcesi de Barcelona; Salut en el Senyor:
Així com l’església de dita Vila es té que edificar, edificar i ampliar si l’obra s’arriba a fer, i la primera pedra es posés, per Glòria de Deu omnipotent, al costat de les cerimònies que acostuma a fer la diòcesi de Barcelona, i que estan ordenades, beneir aquell (es refereix a la pedra) i en el seu lloc col·locar-la; i això pugueu i estigueu facultats de forma lliure i lícita, a tenor de la present carta fer això pugueu, permís i llicència concedim, i facultat us donem”.


Aquest és el document pel qual l’Església dona permís al poble de Sitges per construir el nou temple parroquial, reforma deguda a la necessitat d’incrementar l’espai de culte per l’augment de població.
El 15 d’abril de 1665, Lluc de Girona, encarregat de portar els tràmits entre Sitges i la Seu de Barcelona, va encarregar l’obra de l’església de Sitges a Pere Roig, la figura del qual al podríem entendre com un contractista actual. El mestre d’obres fou Sebastià Vives, de la Granada del Penedès, i que va morir l’any 1679.
El punt més àlgid de la construcció de l’església la datem al mes d’abril de 1666, any que va ser gravat en una de les pedres de la cantonada est de l’església. Desprès d’anys d’activitat, la parròquia es va beneir el 18 de juliol de 1672.
El campanar no va ser fet pel mateix mestre de cases, Sebastià Vives, que havia firmat les obres del temple. Iniciat l’any 1688 es realitza la torre, el traç de la qual va ser realitzat pel mestre de cases del Vendrell, conegut com “Mestre Carlos”. El campanar actual no va ser rematar fins l’any 1863, seguint les directrius del mestre d’obres Suñé.
En un document del 16 de febrer de 1688 llegim:
“ Lo acta per les obres de l’obra de l’església que son Joan Selva, batlle, Magí Soler, Antoni Aldibert, Lluch Benaprés, Agustí Robert, Cristòfor Girona. Del preu fet se dóna al mestre Carlos, mestre de cases, habitant de lo Vendrell, per fer créixer tres cossos de paret al campanar, i fer quatre voltes i emblanquir i altres feines, com més llargament consta en l’acta feta per Joan Torrents, notari de dita vila, sia y any sobradit, del preu fet com a paga 36 lliures”.

Campanars octogonals lluny del Garraf.
Però el fet de que aquestes construccions siguin molt comuns al nostre país no vol dir que exclusivament trobem edificis amb aquestes característiques a Catalunya.
Si ens desplacem cap a l’illa italiana de Sardegna, considerada per molts un annex català, ens trobem amb la sorpresa de que diveros campanars dels pobles de l’illa presenten característiques molts semblants a les del campanars catalans.
Un dels exemples més interessants el trobem en la catedral de San Nicola Bari, a la població de Sassari. Es tracta d’un bell edifici originari del segle XIII en estil romànic, però que ha sofert diverses variacions al llarg del segles, com la de l’any 1480 seguint una arquitectura gótico-catalanaés. Al segle XVII es va refer totalment la façana amb elements decoratius típics del barroc espanyol. Entre totes les construccions destaca l’estructura del campanar, la base del qual, de clar estil romànic data del S.XIII, amb una superposició octogonal de 1756.
També a Nulvi tenim l’església de Santa Maria Assumpta, edifici originariament d’estil gótic-català, va adquirir el títol de parròquia el dia 5 d’abril de 1605. Durant la segona part del segle XVII l’estructura arquitectónica va patir profundes modificacions.El campanar originari del segle XIII va ser finalitzat l’any 1856.
Però una altra sorpresa sobre l’ubicació de campanars octogonals la trobem al sud d’Espanya, i més específicament a Càdiz, ciutat en la que trobem un campanar de característiques pròpies de les torres catalanes. En terres d’Andalusia els campanars tenen unes formes que deuen molt a la cultura i arquitectura àrab, per això sorpren trobar exemples amb característiques estructurals típiques de la zona més nord del Mediterrani. La construcció de la catedral de Cadis s’inicia l’any 1722 sota la direcció de l’arquitecte Vicente Acero y Arebo. Finalitzaren l’any 1883, en tot aquest temps, 116 anys, l’edifici va poder viure els diversos canvis d’estil i de gustos dels arquitectes.

Conclusió
Hem de tenir clar que els campanars octogonals no els trobem únicament a terres catalanes, sino que tenim exemples clars en poblacions de l’illa de Sardenya i en altres indrets del sud d’Espanya. Una de les causes d’aquesta coincidència de les característiques arquitectòniques, la trobem en l’expanció europea de la comunitat de religiosos dels Carmelites Descalços, institució a la qual pertanyia Fra Josep de la Concepció. Així doncs és important veure com la construcció de molts convents carmelitans (com els de Catalunya o Sardenya) és el punt d’unió entre els diversos edificis de caracterítiques comunes.
Aquesta conexió entre l’arquitectura catalana i la sarda, juntament amb un estudi de les diverses construccions religioses impulsades per els carmelitans, és un tema que necessita un estudi molt més intens. No podem oblidar la forta relació que va existir entre Catalunya i el regne de Sardenya, que va formar part del nostre país entre 1323 i 1720, llarg periode de temps que abarca tant la construcció de les grans torres gótiques com la dels campanars barrocs, edificis tots ells d’estructura octogonal.
Però el treball no queda aquí ja que s’hauria de fer un repàs per les esglésies d’altres paisos d’Europa, principalment de la zona mediterrània, per saber si podem trobar altres campanarars barrocs d’estructura octogonal.

Publicat a "la Palla", Sitges novembre 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada