20 de febr. 2007

MÉS VAL UNA BOFETADA A TEMPS QUE.....

PERQUÈ AQUESTA S’HA DE CONSERVAR?
Des de fa uns mesos, en El Eco de Sitges s'han estat publicant una sèrie d’articles i cartes al director que es preguntaven sobre el perquè de la conservació d’algunes façanes a la vegada que feien una referència directa a la necessitat de canviar alguns dels criteris en els que es basa la catalogació dels edificis que conformen el patrimoni arquitectònic de Sitges.
Potser si que sobta que s'hagi de conservar una façana que per a molts no té cap bellesa ni cap importància històrica. Són diversos els comentaris que es poden sentir de les persones, ja siguin autòctones com visitants, que passen per davant de la casa del carrer Parellades, on fins fa molt poc hi havia la coneguda botiga La Dasca. En primer lloc queden astorats al observar l’impressionant sistema de contenció que s'ha muntat per contenir la façana de l'edifici, i davant de la neutralitat d’aquesta, es fan en alt un seguit de preguntes que per desgràcia sempre es queden sense resposta. Una petita selecció del que podem sentir son frases com: Però si no té res? Si és lletja? Com és que han de mantenir aquesta paret? Tant de muntatge per a conservar “això”?
Si, potser no es tracta d'un exemple d’edifici eclecticista, historicista, modernista o noucentista de la mateixa importància “turística” com les grans cases de la Ruta dels Americanos. A primera vista és una simple casa entre mitgeres, tot i que per aprofitar uns centímetres més de solar, s'ha decidit unir dues finques en una de sola. En aquesta última apreciació està una de les principals errades. Una casa no només és important arquitectònic i patrimonialment per la decoració de la seva façana o per l’amplitud de terreny que ocupa, sinó que hi ha altres característiques, com poden ser els materials utilitzats per la construcció, que també la poden fer única i insubstituïble.
Que Sitges posseeix un patrimoni arquitectònic molt important ho reconeixem i n'estem molt orgullosos, però tot i ser-ne conscients, sovint no el conservem tal i com seria "just i necessari". Un poble aconsegueix conservar el seu encant si sap mantenim una unitat estètica i urbanística, premisses fonamentals que s’han d’aplicar tant en la restauració dels grans edificis com en les construccions més senzilles, les quals conformen un gruix destacat de l’arquitectura de la nostra vila.
SORT QUE VA ARRIBAR EL SERPAC, PER QUE SINÓ........
Fins l'any 1975 no hi havia cap llei que regulés el que es tenia que conservar, i com s’havia de fer. Va ser pel més de juny de 1976, en el marc del Congrés de Cultura Catalana nasqué el SERPAC (servei per a la protecció del patrimoni arquitectònic català) grup integrat per intel·lectuals, arquitectes i historiadors catalans, que sempre va demostrar un gran interès per Sitges.
El SERPAC va lluitar per aconseguir un catàleg que assegurés la protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya, classificació que ha contribuït a la conservació d'aquests monuments de l'arquitectura, un anhel que ha ajudat a Sitges a tenir en els seus edificis un dels principals al·licients per al turisme cultural que cada cop més visita la nostra vila.
Durant els anys de postguerra van desaparèixer algunes de les cases més significatives de Sitges. Amb la llei del patrimoni del 1976 semblava que aquesta etapa de destrucció ja s’havia superat i que l’estètica de Sitges es podria conservar dins d’uns límits lògics, però anàvem molt equivocats. Com ja se sap, tot i existir la llei de conservació del patrimoni també deu existir la trampa, i des de 1975 han caigut alguns edificis que es creien imprescindibles per al conjunt històric i artístic del nostre poble. Un dels casos més flagrants va ser la desaparició de la casa del Cap de la Vila, que des de 1905 ocupava la farmàcia de Josep Ferret i Robert i que va ser reformada l’any 1916 quan se li va afegir una petita torre , on és va construir un dels edificis més vergonyosos que tenim en el nostre poble. Jo diria que per sort, des d'aquest monstre urbanístic no hem pogut veure una cosa pitjor.
Però des de que existeixen les bases per conservar el nostre patrimoni a Sitges també s'han fet moltes animalades.
QUÈ S’AMAGA AQUÍ DARRERA?
En un article publicat a l’Eco de Sitges a raó de l’enderroc de la casa racionalista Nurillar, construïda l’any 1934 per l’arquitecte Francesc Alemany al Passeig de la Ribera, em vaig fer la pregunta retòrica de si estàvem fent una política de conservació del patrimoni correcta i coherent ? També vaig intentar enumerar les diferències entre les possibles accions arquitectòniques existents com eren l’actuació, la recuperació, la conservació, la rehabilitació, la restauració o la reinterpretació. Hem de destacar el fet de que des de fa uns dies les obres que s’estaven realitzant en el solar que fins l’estiu passat ocupava aquest interessant edifici han estat aturades per ordre de l’Ajuntament. Esperem que ja que per alguna raó inexplicable hem perdut l’obra original i davant de la impossibilitat de realitzar sobre aquesta cap de les actuacions arquitectòniques esmentades anteriorment, com a mínim tinguem una “còpia” de l’original, que compleixi totes les normatives dictades des de la llei de protecció del patrimoni, en la que prima la construcció d’un edifici fidel en volums i estètica al que hi havia en un principi. Es a dir, no afegir-hi elements que no existien com és la finestra que ha “aparegut” a la teulada de la casa veïna al Nurillar, la restaurada Villa Carmen, a la qual no només se li va afegir una obertura a les golfes, sinó que està envoltada per una valla de ferro que res té a veure amb l’estètica de jardí amb bruc que des de la creació del Sector de Terramar cap a 1919 domina les cases del Passeig. Però aquesta tendència estètica ja va ser trencada fa uns anys quan es va arreglar la Casa Peris-Mencheta, al mateix Passeig de la Ribera. Evidentment, tothom vol seguir la moda por molt incongruent que sigui aquesta.
SALVEM ELS “QUARTOS DE REIXA”
Tornant a la casa del Carrer Parellades, hem de pensar que aquesta casa va ser construïda durant els primers anys del segle XIX , i que originàriament destacava per la sobrietat decorativa. Durant la segona dècada del dinou, Sitges va viure un moment de gran activitat constructiva. Son molts els edificis que van ser erigits en aquesta segona eixampla a partir de 1850. Per diversos motius, moltes d’aquestes finques han desaparegut o han sigut reformades, fet que encara dona més importància a la conservació, ni que només sigui de la façana, de la ca la Dasca. També va ser durant aquest moment quan a Sitges es van posar de moda els “quartos de reixa” que consistia en situar a la planta baixa dels edificis unes finestres que quedaven protegides de l’exterior mitjançant unes reixes, disseny de les quals variaven segons el pressupost de la família propietària. Aquesta nova habitació no només es va incloure en els edificis de nova construcció, sinó que són molts els permisos d’obra que es van demanar per poder obrir finestres en cases existents, moltes de les quals destacaven per la seva senzillesa..
Amb la Casa Dasca, en tenim un clar exemple ja que el seu primer propietari, Pere Robert, el qual seguint la tendència del moment demanà l’any 1845 permís per situar una reixa i també aixecar uns pams el sostre per poder col·locar un balcó “conforme los de costumbre”, a la casa del Carrer Parellades 61.
Així doncs, aquesta tipologia d’edificis que originàriament constaven de planta baixa i pis, tenen una gran importància patrimonial, fet que inplicaria que la restauraciò d’aquesta façana es realitzès de manera conscient i meditada, tornat, en la mida del que permeten els nous interessos comercias, el seu estat original
.
“ENLLUER-NES LES ESPURNES DE L’ESTIU...”
Davant de la visió d’alguns edificis restaurants durant aquest darrers anys, u n pot arribar a pensar que potser s’han pres massa a pit el vers de Josep Carner que descrivia el nostre poble com a"blanc d'Espanya". Si ens remetem a les fonts gràfiques que es conserven en diversos arxius, ens adonem que no totes les cases a Sitges eren originàriament de color blanc. Un dels exemples més importants d’aquesta modificació cromàtica el trobem en la nova imatge que se li ha adjudicat a la casa de Joan Robert i Brauet, construïda l’any 1911 al carrer St. Bartomeu cantonada amb St. Gaudenci. Exactament aquesta no era pas un exemple de casa blanca. Com pots ser que desprès de més de tres anys des de que va ser pintada encara no s’hagin instat (o obligat) als propietaris d’aquesta finca a tornar al bell edifici el seu color ocre pedra original? Els que van realitzar el projecte de restauració no van veure que les cases que l’envolten no tenen res a veure amb el que van decidir fer...?.
La casa Robert, i no “palauet” com l’han estat venent aquest darrers anys, destacava per la unitat que mostraven les seves tres façanes, característica que va ser eliminada vilment amb la reforma que es va realitzar a la galeria posterior del primer pis. Unes fredes i impersonals finestres d’alumini han substituït les vidrieres de colors que aconseguien donar llum a l’interior del pis a la vegada que permetien gaudir de la vista del petit jardí de la casa.
Seguint amb els colors de les façanes també vull fer el contrari, reclamar el color blanc d'una casa que s'acaba de reformar al carrer Major, cantonada amb Carreta. Aquest gran edifici, que al llarg dels anys ha patit diverses actuacions que fan que Es va conservar la façana aconseguint una uniformitat en el conjunt, però un cop més els permisos es “ deurien despapelar" i a aquesta casa que tenia que haver-se pintat de color blanc li potser li van donar la llicencia d'una altra que havien demanant el color groc. Com pot ser que destrossem el poble? com pot ser que no hi hagi unes lleis que regulin de forma clara i concisa con han de ser les reformes, restauracions o les noves construccions que es realitzin tan en el nucli antic com en altres barris del nostre poble.
Davant de possibles “malentesos” com l’ocorregut en aquestes cases, ja des de la primera meitat del segle XIX, l’Ajuntament de Sitges donava permisos per construir edificis, escrits en els que deixava clar quin tenia que ser el color de la façana. Són diversos papers en els que trobem mencionada l’obligació d’aplicar a l’exterior de la casa un to rosat, citat com “color mahon”.
ENCARA ENS QUEDEN CASES DE PESCADORS
Però davant de les grans cases construïdes pels americanos en les Eixamples sitgetanes o les cases Noucentistes del sector de Terramar, no podem oblidar que Sitges també era un poble que durant molts anys s’ha sustentat econòmicamnt econòmicament gràcies a l'agricultura, la indústria del calçat el turisme i en menor proporció a la pesca. Així doncs són molts els habitants del nostre poble que es van fer construir vivendes molt més adients a les seves possibilitats econòmiques i adapatades a les necessitats diaries d’una familia treballadora.
Com qulasevol poble situat a ran del mar, Sitges també compta amb els seus barris de pescadors, conjunts urbanístics que han aconseguit mantenir el seu encant i una certa dosi de romanticisme. El blanc d’aquestes petites cases confortables, construccions de poca altura i sense gaire decoració més que el filet blau que es pintava a la base de les façanes, ha sigut un mirall en el que posteriorment s’hi han vist reflectits els grans arquitectes racionalistes que han deixat la seva emprempta en el nostre poble.
La necessitat de conservar els pocs exemples que ens queden d’aquesta tipologia d’edificis, fa que un es pregunti on les podem trobar.
Un dels conjunt de cases de pescador més quantios que tenía el nostre poble va amb Santiago Rusiñol, quan aquest va comprar unes casetes que hi había propo de la Torreta per a construir-hi el més que conegut Cau Ferrat. Anys més tard, el milionari nord americà el Mr. Deering va comprar el reste de cases que hi havia en el carrer de Fonollar, on es va fer construir el seu Palau Maricel. Tot i que vàrem guanyar un conjunt molt important i original, Sitges va perdre les petites cases emblanquinades de cara al mar que havien servit d'aixopluc a famílies de mariners i pescadors.
Seguint aquesta tipologia, altres arquitectes van projectar cases que en essencia estaven inspirades en les cases de mariners. Josep Maria Martino, autor de la majoría de Xalets que durant el segon quart del segle XX es van erigir al sevtor de Terramar, també és el que firma els planols d’algunes reformes de les cases del carrer Sant Sebastià, conjunt que encara conserva la seva essencia original.
Ja uns anys més tard, l’any 1951, l’arquitecte Josep Antoni Coderch va realitzar l’urbanització del Barri de les Case noves, que ell va anomenar “Habitatges per a pescadors”. Es tracta d’una revisió de l’arquitectura popular que podia haver vist durant les seves estades a Sitges.
A l'Antologia de Sitges de desembre de 1950, l'arquitecte Jorge Muntañola escriu un article titulat "Mi casa sitgetana y su arquitectura" en que dona unes bases de com creia ell que era l'arquitectura Sitgetana. "conjunto de elementos constructivos, decorativos y ambientales que en construcciones de Sitges se repiten insistentemente, no como arcaicos tipismos de lo que pudo ser la antigua Kissa o Cissa o el Castillo de Gigiis, sino como características vivientes y fragantes de las moradas de hoy".
Es refereix a "la armonía estructural y ornamental, que perfuma buena parte de las casas de Sitges, proporcionándonos un encanto de gracia y el confort de un ambiente de golosia espiritual".
Primera mitat del segle XVII, invasió de les forces napolitanes al servei de Felip IV, bombardeig i batalla naval que va destruir gran part dels edificis que envoltaven el castell. . L'actual Sitges sorgeix durant el darrer terç del segle XVII.
Sitges poble de mariners i negociants, però no de pescadors. Capitans de vaixell, y aventurers, americanos.
Les cases del carrer de la Devallada, Aigua, carrer Nou , Carreta i Tacó, destaquen per els seus patis interiors que en el seu origen van ser ideats com a espai d'oci i per incrementar el rang dels habitants de les cases.

El Codi Penal de 1995, actualitzat l’any 2003 també fa menció a la conservació del patrimoni.
-Art.321: “ Los que derriben o alteren edificios singularmente protegidos por su interés histórico, artístico, cultural o manumental serán castigados con las penas de prisión de seis meses a tres años, multa de doce a veinticuatro meses y, en todo caso, inhabilitación especial para profesión u oficio por tiempo de uno a cinco años”.

Beli Artigas Coll, publicat a la Revista Cultural La Palla, Sitges, maig de 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada