20 de febr. 2007

I VA ARRIBAR LE CORBUSIER..........

SITGES COM A CENTRE D'OCI
Al igual que succeeix amb la vida diària dels sitgetans, la urbanització de la nostra vila sempre ha estat molt condicionada per la presencia del mar i de les platges. Ja des de l'any 1889 a les pàgines de El Eco de Sitges es parlava de la necessitat de crear una infrastructura de luxe que cridés l'atenció de les famílies burgeses barcelonines.
"Todos los días se siente más la necesidad de construir un cómodo y bien dispuesto establecimiento balneario, así como algunos pequeños chalets de planta baja con pequeño jardín para alquilar amueblados como tienen otras poblaciones de recreo, a fin de que las familias pudientes que deean salir de la capital esta temporada calurosa encontraran bien dispuesto albergue". (El Eco de Sitges, 28 de juliol de 1889)
L'any 1891 es comença a idear un projecte per a crear un balneari a Sitges, encàrrec que dissenyà Salvador Vinyals l'any 1892,i que mai es portar a terme.
Si que es va construir al Passeig de la Ribera un quiosc de fusta, que l'any 1901 es va convertir en un centre de reunió dels estiuejants sitgetans.
La voluntat d'atreure persones adinerades, amb l' intenció de convertir Sitges en un dels principals llocs d'oci i relax de la costa espanyola va seguir latent fins que al mes d'octubre de l'any 1918 s’aprovà el projecte d'urbanització del sector sud de Sitges, Terramar.
Durant les primeres dècades del segle XX, Sitges tenia unes bones infrastructures que van ajudar a que la vila es convertís en una de les elegides per la burgesia catalana per construir les seves cases d’estiueig. Les obres d'urbanització de Terramar es van iniciar el 13 d'octubre de 1923 i deu anys més tard, el 8 d'abril de 1933, es va veure realitzat el somni de la Ciutat Jardí a Sitges. La majoria de les grans cases que es van construir durant els anys vint en aquest sector formen part del patrimoni del noucentisme, ideologia que defensava el retorn a les tradicions catalanes en tots els camps, des de la política fins la cultura. Els nous projectes fan que Sitges es converteixi en un referent del model arquitectònic noucentista, basat en la voluntat d'enaltir l'arquitectura del passat i en les tradicions constructives catalanes, fugint de qualsevol exotisme afegit. Es tracta d'edificis marcats per la simetria i la proliferació de decoració a la façana, record de l'arquitectura clàssica i per la voluntat conservadora en els materials utilitzats en la seva construcció.

LE CORBUSIER AL.LUCINA AMB SITGES ............
Mentre la urbanització de Terramar seguia el seu curs, la vida cultural i més vanguardista de la població produïa actuacions destacades i rellevants per a la cultura catalana.
En el mes de març de l’any 1928, a l’Ateneu el Centaure de Sitges es va presentar el
conegut Manifest Groc, firmat per personatges tan importants com Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch. En aquest manifest es posava en qüestió la cultura tradicional catalana, fent una important referència a l’arquitectura del moment, la noucentista, considerada per aquests intel·lectuals com “falsa i amb excessiva decoració”.
Dins dels noms que ells declaraven com a grans artistes del moment trobem personatges tan destacats com Picasso, Gris, Miró, Arp, Cocteau, Garcia Lorca, o Le Corbusier.
"DENUNCIEM l'arquitectura d'estil"
Com si volgués comprovar les acusacions apuntades des del Manifest sobre l’arquitectura catalana del moment, durant els dies 15 i 16 de maig del mateix 1928 Sitges va rebre la visita d’un dels arquitectes més importants del panorama vanguardista europeu de les primeres dècades del segle XIX, Charles Edouard Jeanneret, mundialment famós sota el sobrenom de Le Corbusier. Aprofitant un viatge per Espanya, l’arquitecte Rafael Benet i l’encara estudiant d’arquitectura, Josep Lluís Sert, van convidar a Le Corbusier a realitzar dues conferències a Barcelona, estada que li va permetre conèixer les obres de Gaudí i altres poblacions catalanes.
“El lunes estuvo en Sitges el ilustre arquitecto Le Corbusier, autor del discutido proyecto del Palacio de la Sociedad de Naciones en Ginebra.
Le acompañaron varios admiradores de Barcelona, apreciando cuanto de notable encierra nuestra villa y festejando la gira con un gran banquete en el Parc-Hotel de Terramar. El famoso arquitecto elogió la urbanización de los paseos de la Ribera y algunos edifícios, sobretodo los jardines de Terramar, constándonos regresaron a Barcelona los expedicionarios muy satisfechos de su visita a Sitges.” (sic). El Eco de Sitges, 20 maig de 1928.
Impulsor de l’arquitectura moderna, caracteritzada per les línies pures, les formes geomètriques, la falta de decoració a les façanes, les finestres allargades, la utilització de nous materials constructius com el ciment armat i el ferro, o un gran interès per la higiene, entre altres punts, Le Corbusier es va trobar amb un panorama "desolador" durant la seva visita a la nostra vila, ja que les noves construccions que el genial arquitecte va poder apreciar no deurien agradar-li gaire, ja que eren cases molt allunyades de les idees renovadores promulgades per l'arquitecte suïs, que s’emparava en una voluntat funcionalista i racionalista.
Aquesta visita de Le Corbusier a Sitges va ser molt seguida per la premsa del moment.
Tot i que els articles apareguts feien veure que l'arquitecte havia quedat meravellat davant d’aquestes grans construccions, es fàcil imaginar la reacció veritable de l’arquitecte davant unes cases que ells consideraria, si més no, “originals” i fora de tota lògica pels temps de canvi que es vivia a Europa en aquell moment.
Un exemple d’aquest rebuig per les cases noucentistes del Passeig de Sitges la trobem en l’article publicat a La Punta, el 27 de maig de 1928 en que:
“Le Corbusier a Sitges. Aquest eminent arquitecte visità fa pocs dies la nostra vila i extraiem de “La Veu de Catalunya” les següents declaracions:
A Sitges, Le Corbusier sentí l’esperit de la nostra terra, davant el gran balcó del mar, davant la blancor i la netedat de la seva llum i la força del seu paisatge. Fins aquells cartellets de ceràmica blanca “No embruteu les parets. La netedat és una senyal de civilització”, no passaren desapercebuts al teoritzador del nou ordre de la ciutat, i, sobretot, no li passà desapercebut com l’ordenació era absolutament tinguda en compte.
També s’adonà de l’anomalia que representa un monument al Greco – el místic i el visionari – en aquella vila joiosa – sense drama. Jo li feia avinent que a la Blanca Subur existia un grup avantguardista, el qual venia d’un míting afirmatiu de tots els “istes”. De com l’amic Gasch havia parlat moltes vegades amb entusiasme i coneixement de les idees del gran arquitecte. De com “Els 3” (Dalí, Gasch i Montanyà), havien llançat als quatre vents un manifest, en el qual posaven en un mateix paràgraf el nom de Le Corbusier i el d’André Breton.
L’arquitecte somrient, ens deia: -“Es veu que la distància pateix les diferències”. (sic)
Aquesta última frase de l’arquitecte, a la vegada que irònica, ens és útil per entendre el que deuria pensar al veure aquells casalots que s'havien construït a Sitges i que es seguirien edificant ben entrada la dècada dels trenta. D'una forma molt subtil, Le Corbusier mostrà la seva disconformitat vers l'arquitectura noucentista, tot i estar avisat per l'autor del text de l’existència d'un grup d’intel·lectuals que defensen la seva arquitectura moderna, promovent-la per Catalunya. Le Corbusier va considerar que "potser per la distància", aquests nous plantejaments arquitectònics no havien arrelat amb prou força a Sitges.
L'ARQUITECTURA MODERNA TAMBÉ VA ARRIABAR A SITGES
Amb els anys les coses es veuen més clares, i si fins ara havíem fet afirmacions sense una base documental sobre l'opinió que Le Corbusier tenia de les cases noucentistes, nous articles apareguts en premsa tres anys més tard, ens donen la raó en les nostres interpretacions.
“ (...) La visita que ara fa tres anys ens feu Le Corbusier, va remoure les nostres tranquil·les aigües, com diria un cronista més o menys brillant. Desprès de les seves dues conferències a la Sala Mozart sorgí, tot seguit, la polèmica més aferrissada en els nostres medis artístics i arquitectònics". Mirador, 24 de desembre de 1931.
Com ja hem comentat, els firmants del Manifest Groc demostraven una gran admiració per tot allò que era nou, modern, i entre les diverses coses que ells consideraven innovador trobem els "magnífics transatlàntics", màquines de línies pures que van influir en l'arquitectura més moderna del moment.
Durant els darrer anys de la segona dècada del segle XX, són molts els edificis realitzats a Catalunya que s'inspiren clarament en les construccions navals. Reconeguts arquitectes del GATCPAC, com Churruca, Illescas o Rodríguez Arias tenen exemples molt interessants. Però és durant els anys 30, i especialment a partir de la inauguració del Club Nàutic de Sant Sebastià, obra considerada mestre del racionalisme espanyol, que aquest estil es comença a fer més popular.
A Sitges, tot i la proliferació de cases d'estil noucentista, l’arquitectura moderna també va tenir un lloc destacat. Un dels primers edificis que es van construir seguint les bases impulsades pel racionalisme fou el “Playa de Oro”, construït l’any 1932, per Ramon Argilés i que estava situat al Passeig Marítim on actualment hi ha el Kansas, construcció que poc li queda de l'estructura original.
“A Sitges estan d’enhorabona. Després d’haver patit la plaga artístico-arqueològica que amb “Mar i Cel” arribà al punt de dalt, ara, amb la inauguració del casino “Platja d’Or”, han iniciat una convenient renovació arquitectònica que desitgem que sigui continuada més endavant.
Fa uns anys, passejava amb Le Corbusier pels carrers de Sitges, i ja poseu suposar que els comentaris de l’arquitecte suís no foren gaire afalagadors pels projectistes d’aquelles torrasses i torretes tan bufonament estilitzades. Sembla mentida que al costat de la lògica i la simplicitat emotiva de les cases del poble hagi aparegut un repertori d’empescades “artístiques” tan lamentables. I el que passa a Sitges succeeix a la majoria dels nostres pobles d’estiueig.
Per això hem d’agrair als dirigents als dirigents de la H.U.S.A. l’haver construït un casino de cara al mar i a Europa. El més notable d’aquest edifici està en la pròpia construcció. Perquè si l’obra fos de ciment armat no seria cap novetat; però construir sobre una platja un casino d’una superfície de 800 metres quadrats amb uns quants peus drets de fusta, quatre embans i sense fonaments, és una empresa difícil de reeixir. I voldria insistir més en els detalls constructius, per donar a conèixer l’enginy de l’arquitecte Ramon Argilés, autor de l’obra.
Si els fonaments s’haguessin fet per pous, a la manera corrent, s’hauria hagut de profunditzar almenys a tres metres i el pressupost de l’obra hauria duplicat, i el casino no hauria estat llest en un mes, com volien els propietaris. I per tot això, Argilés va idear basament directe dels peus drets de fusta sobre unes soleres de maó damunt de la sorra, i amb una planxa de formigó en tota la superfície de la planta, tots els peus drets resulten convenientment arriostrats. Per una construcció lleugera com aquesta, el sistema estructural emprat pel jove arquitecte és de sobres suficient.
I aquí està l’avantatge de la construcció moderna. Construir bé, més de pressa i menys car. Però, a més a més de la tècnica, cal que hi hagi la gràcia : l’instint arquitectural de la bona tradició: I en aquest sentit, és més tradicional aquest modern casino que el pastitxo de “Mar i Cel”.
Interiorment la decoració supèrflua ha estat suprimida. El projectista deu haver estat- i amb encert- que la part decorativa aniria a càrrec de la indumentària turística de les estiuejantes. I val a dir que pot estar satisfet de la gentil col.laboració.
Amb aquesta obra, Ramon Argilés s’ha guanyat un lloc distingit entre els joves arquitectes que, de mica en mica, ens van renovant la nostra casolana arquitectura”. (sic). Mirador, 1 de setembre de 1932.

SITGES 1930 – 1950
Com si s'hagués obert una finestra d'aire fresc, altres arquitectes van optar per realitzar a Sitges projectes en els que s’aplicaven les bases de l'arquitectura moderna. Un dels primers xalets es el que Adolf Florensa va construir al Passeig Marítim per als senyors Casabó. Es conserven els planells de les dues versions que l'arquitecte va presentar al seu client: per a una casa totalment noucentista de 1929 i un any més tard un altre d'estil racionalista, projecte que finalment es va dur a terme.
De 1934, tenim tres exemples molt importats per al patrimoni sitgetà, la Casa d'Artur Roca de l'arquitecte Jaume Mestres Fossas, enderrocada ja fa uns anys, el xalet dissenyat per Francesc Mitjans, la Casa Casabó-Suqué, més coneguda com “el Barco”, i la vivenda encarregada per Joan Llopart a l'arquitecte Josep Alemany, coneguda com a "Nurillar". Seguint "l'estil vaixell" promogut pels primers anys del GATCPAC, destaquen principalment la façana amb cobertes, les terrasses, les baranes de tub de ferro, les finestres ovalades com ulls de bou i la proliferació de línies corbes.
Després d'una anys de poca construcció degut a la guerra civil, altres arquitectes van agafar l'estela de l'arquitectura més moderna i van projectar bells edificis.
De 1947 és la Casa Garriga Nogués, de José Antonio Coderch i Manel Valls. Es tracta d'un edifici de gran valor arquitectònic ja que es considera el precedent de l’arquitectura organicista, moviment aparegut com a reacció al funcionalisme, i que es caracteritza per la utilització de plans horitzontals y verticals en combinació amb el paisatge, per l'aplicació d'elements naturals, i per la utilització de materials tradicionals, seguint clarament l'estil Mediterrani. Coderch va treballar molts anys a Sitges, i d'ell són alguns exemples interessants d'aquesta nova manera de veure l'arquitectura.
Altres obres representatives con Casa Manuel Quesada, construïda l'any 1948 per Francesc Mitjans al carrer Anselm Clavé, o la Casa Agustí, una de les darreres construccions que van donar pas a una voluntat més renovadora a l'arquitectura sitgetana, obra de Josep Maria Sostres realitzada entre 1953- 55 al sector de Terramar i enderrocada l'any 1975. Es un dels millors exemples de la voluntat de l'arquitecte, cofundador del Grup R, per la recuperació dels corrents contemporanis interromputs per la guerra civil.
CASUALITAT
Mentre escric aquestes línies una de les úniques cases racionalistes que ens quedaven a Sitges i que semblava que s'estava restaurant ha caigut a terra. El xalet conegut con Nurillar, era un bon exemple per poder entendre l’ importància de l'arquitectura moderna.
Esperem que es pugui reconstruir aquest bell edifici, obra fonamental per al patrimoni arquitectònic racionalista sitgetà i de Catalunya, estil que tot hi haber passat els anys encara no és prou entés ni reconegut per una societat que es titlla de moderna i vanguardista.

Beli Artigas Coll

Publicat a la Revista cultural La Palla, Sitges, desembre de 2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada