20 de febr. 2007

CAL SEGUIR CONSERVANT EL NOSTRE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC!!!!!

Pel més de juny de 1976, en el marc del Congrés de Cultura Catalana nasqué el SERPAC (servei per a la protecció del patrimoni arquitectònic català) grup integrat per itel.lectulas, arquitectes i històriadors catalans, que sempre va demostrar un gran interés per Sitges. Actualment compleix 30 anys, i han estat moltes les intervencions que han promogut per a la conservació del nostre patrimoni.

El SERPAC va lluitar per aconseguir un catàleg que assegurés la protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya, classificació que ha contribuït a la conservació d'aquests monuments de l'arquitectura, un anhel que ha ajudat a Sitges a tenir en els seus edificis un dels principals al·licients per al turisme cultural que cada cop més visita la nostra vila.

Si el poble de Sitges pot presumir de tenir un dels millors conjunts arquitectónics de Catalunya, es dèu en gran mida a la intervenció del SERPAC que quan l'any 1977 una de les cases més emblemàtiques del Passeig de la Ribera de Sitges, la Villa Lola, va ser enderrocada sense els permisos pertinents, van aconseguir influir en la decisió de la Comissió de Belles Arts, d'obligar als propietaris de l'immoble i a l’Ajuntament, a aixecar un edifici idèntic al construït l'any1907 i que s'atribueix a l'arquitecte Gaietà Miret.

Ara no ens podem quedar en l'admiració del que ja tenim assegurat, i hem de seguir lluitant perquè Sitges conservi TOT el seu patrimoni tant arquitectónic com artistic i cultural. I en aquest TOT, no només les cases modernistes, eclectiques o noucentistes ja restaurades i que mostren tot el seu esplendor tenen valor, sinó que hem de fer que altres edificacions en mal estat es puguin recuperar, intervencións que augmentaran l’interès artístico-cultural del poble. Així doncs hem d’obrir horitzons i assumir que Sitges també ha estat un referent per a l'arquitectura moderna, estil que va tenir el seu millor moment entre les dècades dels anys trenta fins als cinquanta.

Són poques les cases d'estil racionalista que s'han conservat a la nostra vila. La més destacada, la casa Casabó -Suqué, coneguda com “el Barco”, dissenyada l'any 1934 per Francesc Mitjans, va desaparèixer durant els últims anys del segle XX. Pensareu que estic equivocada i que aquest edifici encara forma part de l’urbanisme del Passeig Marítim, però la construcció que podem apreciar actualment és una reconstrucció que, tot i que aparentment s'acosta a l'estructura original, històrica i patrimonialment no té res a veure, ja que els nous volums, obertures i materials de construcció li han fer perdre tot el seu interès artístic i arquitectònic.

Fa uns dies, una altra d'aquestes cases modernes que ens quedava ha desaparescut. Ens referim a la casa de Joan Llopart i Massana, més coneguda com "Nurillar", situada al Passeig Marítim, que va ser construïda l'any 1934 per l'arquitecte Joan Alemany, i de la que es conserven els planos a l'Arxiu Històric. Aquest estiu una estructura de contenció que mantenia les parets exterior, feia preveure una reforma de l'edifici però sembla ser que no va ser possible la retenció dels murs i a finals d'estiu el poc que quedava de la casa es va ensorrar.

Aquest fet em porta a fer moltes preguntes; com és que altres edificis de molta més envergadura han aconseguit sense problemes conservar les façanes mitjançant la utilització d’un mètode similar?; com serà la nova casa que es construirà en aquest revalorat terreny?; es farà una reconstrucció exacte de la casa Llopart o una reinterpretació com es va fer amb “el Barco”?.
Totes aquestes qüestions condueixen a una única que les engloba; estem fent una política de conservació del patrimoni correcta i coherent amb les bases proposades per els historiadors?
Evidentment s'ha d'actuar sobre els monuments que es troben en un pèssim estat de conservació, però s'han de tenir unes bases clares sobre com han de ser aquestes intervencions. Paraules que sonen igual com actuació, recuperació, conservació, rehabilitació, restauració, o reinterpretació tenen significats i conseqüències molt diferents per al patrimoni artístic d’un país.

Ara ha caigut el “Nurillar”, una pèrdua que ha passat totalment desapercebuda i sense rebombori, però no ens estranyi que dins de pocs dies arribi la noticia, aquesta si que de gran conseqüència mediàtica dins dels nostre poble, de la caiguda de la Casa Salvador Font de Dalmau, més coneguda com Telègrafs, situada al Carrer Major, o la Residència Helvètica, del Passeig Marítim. Dos edificis que al igual que molts altres es troben en un estat pèssim i que no només posa en perill la seva estabilitat sinó la vida de la gent que s'hi acosta.

Els sitgetans tenim l’obligació de vetllar per al nostre patrimoni. No ens podem quedar de braços plegats i deixar que poc a poc anem perden part de la nostra identitat com a poble. Hem de tenir clar que la llei ens acompanya en aquest difícil camí i que amb una mica de voluntat i coratge, aconseguirem que, com a mínim, el nostre centre històric no torni a tenir pèrdues irreparables com les succeïdes fins als anys vuitanta.

En el Els municipis i el patrimoni arquitectònic. Compendi legislatiu comentat, publicat l’any 2003 per la Diputació de Barcelona, la seva autora, Raquel Lacuesta fa un importat recull de les principals lleis referents a la conservació. Com a exemples destacats a la Llei d’Urbanisme trobem diversos articles com els següents:

“L’expropiació forçosa d’un immoble es pot aplicar en el supòsit que els propietaris no hi facin les obres que siguin requerides per a la seguretat de les persones o que estiguin determinades per plans, normes o projectes de caràcter històric, arqueològic o artístic (art.104.1e. tercer).”

“Els propietaris estan obligats a conservar i rehabilitar les condicions objectives d’habitabilitat dels habitatges (art.189.1). Això implica, per tant, mantenir en bones condicions tots aquells edificis de la seva propietat que formin part d’un catàleg o d’un inventari. L’incompliment d’aquest article faculta l’administració per actuar en els edificis protegits a càrrec del propietari, i a imposar multes coercitives (art. 190.1 i 4)”

El Codi Penal de 1995, actualitzat l’any 2003 també fa menció a la conservació del patrimoni.

-Art.321: “ Los que derriben o alteren edificios singularmente protegidos por su interés histórico, artístico, cultural o manumental serán castigados con las penas de prisión de seis meses a tres años, multa de doce a veinticuatro meses y, en todo caso, inhabilitación especial para profesión u oficio por tiempo de uno a cinco años”.

Davant de tot això potser es bo que reflexionem!!!!!

Beli Artigas Coll, el Eco de Sitges, 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada