19 de set. 2007

PASSA EL TEMPS I RES CANVIA !!!!!!!

Fa molts mesos que tenia el meu blog una mica abandonat, però per sort la “normalitat” ha tornat a la meva vida i ja és hora de que torni a escriure.
Primer de tot dir que acabarà el 2007 i que la meva intenció de fer una exposició sobre l’arquitecte Josep Maria Martino abans de finalitzar l’any en que es commemora el cinquantenari de la seva mort, no haurà estat possible. Però com que crec que Martino es mereix un reconeixement públic espero que puguem fer una exposició durant l’any 2008. Buscaré la manera de fer una mostra amb la dignitat que l’arquitecte noucentista i les seves obres es mereixen. Potser l’Ajuntament de Sitges i el Consorci del Patrimoni no tenen pressupost per a realitzar una exposició i un catàleg ( no gaire extens i sense grans pretensions editorials) sobre la vida i l’obra de Martino, però crec que els nostres polítics i les personalitats encarregades de defensar el nostre patrimoni artístic i cultural tindrien que fer un “mínim” esforç per buscar els diners que permetin aquest homenatge. Em sembla molt bé que des de l’Ajuntament de Sitges, la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya..... donin totes les facilitats per impulsar l’art contemporani. Envejo les exposicions, no tant per les obres mostrades com per l’espai expositiu i el catàleg de la mostra, que tenen lloc a espais com el Miramar o l’antic mercat de Sitges.
Tot i això jo sóc més “caparruda” que ningú, i espero trobar altres sortides, ja siguin econòmiques o de col·laboració, amb les quals estic segura que aconseguirem muntar una “gran exposició” mitjançant la qual podrem conèixer un dels moments arquitectònics, culturals, socials i artístics més brillants que mai ha viscut Sitges: 1919-1934.
Durant aquests mesos en que he estat “out” del blog han passat moltes personals i poques novetats patrimonials.
A Sitges sembla que tot segueixi igual: la casa del carrer Joan Tarrida segueix de color blau “pitufo”, la del carrer Sant Bartomeu cantonada Sant Gaudenci encara conserva el blanc impol·lut que li van atorgar fa uns anys...... Però també hi ha coses que han empitjorat: l’edifici de telègrafs segueix amb la degradació, al igual que la Residència Helvètica i molts altres edificis catalogats que es troben en perill.
I ara toca el meu tema preferit: la casa de Nurillar del Passeig Marítim. Aquesta si que ha sofert canvis, i la seva “grandiositat” arquitectònica sembla competir amb la casa ( de nova planta i de monumentals columnes que s’està construint en un solar situat a primera línia de mar, molt a prop de Terramar. Aquest “colossal” edifici, que s’allunya de la tendència arquitectònica contemporània que pregonen els grans arquitectes actuals”. Davant de la visió de l’estructura inicial d’aquesta casa sembla que la persona que ha aprovat aquest projecte s’hagi vist vivint a Beverly Hills. Però que no veu quina és la tipologia de cases unifamiliars que hi ha al Passeig Marítim i a les zones del Vinyet i Terramar? Veus com necessiten una exposició sobre Josep Maria Martino i l’urbanització del sector de Terramar?
Bé, deixem-ho aquí, ja que si segueixo per aquest camí faré pocs amics.

18 d’abr. 2007

Josep Maria Martino, un arquitecte noucentista

Quan ja estem a punt de superar amb èxit l’Any Rusiñol, molts es deuen preguntar qui serà el protagonista del que queda d’aquest 2007 i dels propers anys. Sitges deu gran part de la seva fama mundial a diversos personatges que al llarg dels segle i a través dels seus actes o presències han fet del poble un referent cultural, artístic i urbanístic d’arreu del món. Amb la celebració de l’Any Rusiñol, se li ha retut l’enèsim homenatge a un artista que ha tingut una importància rellevant dins de la història del nostre poble, però hem de deixar molt clar que abans, durant i desprès de Rusiñol, Sitges existia i van ser molts més els que van aconseguir fer d’aquest vila costanera una de les principals poblacions mediterrànies.
La llista de personalitats que s mereixen un reconeixement per part del poble de Sitges és llarga, i creient que tots els nominats tenen la seva importància. Però des d’aquestes línies proposo fer justícia a un dels arquitectes amb més obres dins del catàleg del patrimoni arquitectònic de Sitges, Josep Maria Martino Arroyo, del qual el passat 6 de gener es van complir els cinquanta anys de la seva mort.

J. M. MARTINO, UN ARQUITECTE NOUCENTISTA.
Josep Maria Martino Arroyo va néixer a Barcelona l’any 1891. El seu pare, Marcelino Martino de Medina, magistrat de l’audiència de Barcelona, des de la dècada dels noranta ja freqüentava Sitges, població per la que sentia un amor que va saber traspassar al seu fill. Un cop acabat el batxillerat, Josep Maria es matriculà a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on obtingué el títol el 23 de gener de 1916.
Tot i la seva joventut, just acabada la carrera Martino va començar a rebre importants encàrrecs com el projecte d’una xarxa de clavegueram per al sector oriental de Sitges. En el mes de setembre de 1916, l’Ajuntament presidit per Simó Llauradó i Clarà, el nomenà arquitecte municipal de Sitges. Fou en aquests primers anys quan Martino va impulsar i es va convertir en el director de la Revista d’Arquitectura, una publicació fonamental per al coneixement d’aquesta disciplina artística. Més endavant, ja sota l’alcaldia de Bonvantura Julià, planificà el Passeig Marítim (1918) i esdevingué arquitecte director de la urbanització de Terramar (1919), càrrec que el portaria a convertir-se, l’any 1924, en el responsable de la urbanització del sector del Vinyet.
Seguint la tendència artística del moment, les obres que Martino va construir en la dècada dels anys vint, i principalment els xalets del sector de Terramar, destaquen pel seu marcat estil noucentista, ideologia sorgida com a resposta al Modernisme, i que tenia entre els seus principals motors la defensa del retorn a les tradicions catalanes en tots els camps, des de la política fins a la cultura i l’art. Així doncs, l’arquitectura també es va unir a aquesta intenció de retorn als orígens mediterranis i amb la voluntat d’enaltir l’arquitectura del passat i tornar a les tradicions constructives catalanes, trobem edificis en les que el totxo vist es converteix en el principal material de construcció, els arcs de mig punt en la forma utilitzada per a les obertures, la simetria en part fonamental del disseny i una proliferació de la decoració a la façana.
El catàleg d’obres de Josep Maria Martino Arroyo la podríem dividir en tres amplis grups: les cases entre mitgeres, els habitatges unifamiliars i els grans xalets privats.

LES CASES DE J.M. MARTINO AL NUCLI ANTIC DE SITGES
Són moltes les cases entre mitgeres que Martino va erigir en el centre urbà de Sitges i que segueixen la tendència noucentista. Es tracta de senzilles construccions de màxim dos pisos, amb paraments blancs, utilització del maó vist, elecció d’arcs de mig punt en les obertures, ús de ceràmica a les façanes i baranes de ferro. Per a la composició de la façana es busca la simetria a través de les obertures. Entre aquests exemples podem citar la Casa Josep Planas (1920) al carrer Major; la Villa Candelaria (1920) i la Casa Antoni Almirall (1929)les dues al Passeig de la Ribera; la Casa Josepa Vidal (1921) i la Casa per a Pascual Ibáñez (1922) al carrer de Sant Bonaventura o la Casa Salomé Nicolau (1928) al carrer Sant Francesc.
Tot i l’extensíssim grup de vivendes, Martino també va firmar projectes públics tan importants com el nou edifici del Casino Prado (1925), on hem de destacar la façana principal, una interessantíssima composició on el maó vist es converteix en un immillorable marc pel bell teatre. Enmig dels paraments hi trobem magnífiques pintures al fresc realitzades per un altre artista sitgetà, Agustí Ferrer Pino. També dissenyà el nou escorxador municipal (1920), on va optar per utilitzar una planta basilical, amb moltes obertures que permetin l’entrada de llum al recinte i una bona ventilació, fonamental per a un edifici de funcions similars. A la façana a l’arrebossat blanc destaquen les fileres de totxo que serveixen d’element ornamental al marcar les línies bàsiques de l’estructura. També l’edifici de Correus (1925), al carrer Fracesc Gumà, del qual actualment només se’n conserva la façana.
Martino també va dissenyar alguns edificis en els que segueix un noucentisme molt més pausat, en els que optava per d’utilització d’elements ornamentals procedents de l’arquitectura clàssica. Edificis molt més simples, allunyats del noucentisme són cases de planta baixa i pis, acabats amb terrat a la catalana, en les quals no hi trobem cap element decoratiu que magnifica la construcció. Es dona importància a les amplies obertures de la planta baixa i als balcons de ferro del primer pis. Exemples són les cases la casa Francesc Bartés, situada al carrer Jesús cantonada Illa de Cuba, la de Pere Coll (1925) o la de Joan Ferret (1924), situades al Carrer Francesc Gumà.

L’ORIGEN ES TROBA EN LA IDEA DE CIUTAT-JARDÍ DE TERRAMAR
La història demostra que moltes vegades una terra és descoberta per gent d’altres llocs, fet. Sitges, desprès de la vinguda de Rusiñol, ja superat l’auge del desenvolupament modernista, s’hauria anat apagant a no ser per homes com Joaquim Sunyer, que faria de les obres pintades a Sitges a partir de 1906, un element fonamental dels inicis d’una nova estètica; així com també tingué una gran importància la idea que per aquells moments bullia per Sitges, de fer d’aquest un poble modern- el qual unint-se amb l’antic- fos un paratge que es pogués comparar amb els llocs amb més “glamour” del moment. Per aconseguir aquest objectiu van necessitar que vingués gent de fora a dir que calia fer, i així fou com Francesc Armengol, un important empresari sabadellenc, es va proposar transformar Sitges en una de les platges més famoses del Mediterrani. Armengol cria que Barcelona era una ciutat gran que no tenia als seus voltants cap poble que li servís de lloc de reunió al turisme de luxe, alhora que ajudés a descongestionar la gran ciutat. Desprès de buscar en diversos llocs de la geografia catalana, va trobar en Sitges el lloc ideal per realitzar el seu gran somni de crear una ciutat-jardí a imatge i semblança a les que existien en altres països europeus.
“Terramar” havia de ser l’eixample i la superació del Sitges popular, però a la vegada també volia que el Sitges que ell creés estigués unit al nucli antic, demostrant que la vila era una població amb història i tradició. Aquesta voluntat de modernització i d’adequació a les noves demandes del turisme emergent de principis del segle XX, va fer que el projecte d’Armengol comptés amb les infraestructures necessàries per aconseguir que Sitges fos considerat un gran centre d’oci i turisme: jardins, balneari, hotels, pistes esportives, aeròdrom, autòdrom ....
Per erigir aquesta ciutat-jardí calia trobar una extensió gran de terrenys, i per a tal era necessari associar-se amb tots els propietaris de les vinyes que formaven la zona de Terramar. Fou així com el 10 de març de 1919 es va constituir la Societat “Parques i Edificaciones” S.A, amb un consell d’administració compost pels senyors: Francesc Armengol, Manuel Folguera Durán, Antoni Miracle, Baró de Güell, Josep Freixes, Carlos Maristany, Rafael Vehils i Josep Maria Martino, aquest darrer nomenat arquitecte i director tècnic de les obres que portaria a terme aquesta nova societat.
Tot i que el projecte d’urbanització del sector de Terramar va ser aprovat el 7 d’octubre de 1918, les obres no es van iniciar fins el 13 d’octubre de 1923 i es van allargar fins al 8 d’abril de 1933, quedant el projecte incomplert. Entre les obres de més importants firmada per Martino dins d’aquest projecte trobem l’edifici, actualment desaparegut, de l’antic Hotel Terramar (1919- 1932).
Però d’aquest moment a Sitges es conserven interessants espais com és el restaurat Park de Terramar o l’autòdrom (1923), una interessant construcció, única a Catalunya per les seves característiques, però tot i això actualment es troba en un estat deplorable i en greu perill de desaparèixer.

Els xalets de Martino als sectors de Terramar i del Vinyet
La societat Parques y Edificaciones va projectar construir una sèrie de xalets destinats a la venda i lloguer. Amb aqueta finalitat, i amb l’objecte de reunir projectes que, alhora que asseguressin un perfecta solució artística i constructiva, també responguessin a les necessitats pròpies del seu destí. Aquesta societat va convocar durant l’estiu de 1919, un concurs entre els arquitectes espanyols, els quals es tenien que regir a unes bases. Entre els punts que ens interessen arquitectònicament trobem el que fa referència a l’estil de les construccions:
“3 er. Caràcter.- En quant a l’estil i elements constructius deurà procurar-se elegir aquells que donin a l’edifici un caràcter més local, regional o nacional, fugint de tot exotisme exagerat impropi de la nostra terra”.
El jurat d’aquest concurs estava format per Miquel Utrillo, Josep Maria Martino i per tres professors de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona: Francesc de P. Nebot, Eusebi Bona i A. Florensa.
Entre les primeres obres que es van construir en els sector Terramar hi destaquen els edificis firmats per Josep Maria Martino. Es tracta de grans construccions que segueixen clarament les interpretació que del món clàssic feia el noucentisme, uns edificis que ressalten principalment per el potent volum de la façana que té una gran força visual.
Els xalets són variats i amb molts aspectes que els diferencien, però també hi diverses característiques que els trobem en tots ells, com la de situar la façana principal de cara al mar, o dividir-la en tres cossos, dels quals el central busca tenir preponderància, ja sigui amb més alçada o aplicant-hi més decoració. La majoria d’aquests edificis tenen una tribuna i un porxo a la planta baixa de la façana principal, elements necessàries en una cas destinada a l’estiueig, i una raó que fa que l’arquitecte situï el portal d’entrada de la casa en una de les façanes principals. També destaquen les gran terrasses amb balustres, les quals poden anar de costat a costat de la casa, formant angle amb la façana lateral, coronant la façana, o sobre el pòrtic d’entrada quan aquest es troba a la façana principal. Els cossos de les façanes poden quedar diferenciades per pilastres de poc gruix, elements que també s’utilitzen per a formar els angles. Els diferents pisos poden estar separats per motllures o guarnit de dentellons, també a les obertures.
La magnífica situació d’aquests edificis davant el mar condiciona que en molts d’ells s’hi situï una torre mirador, en la qual s’hi apliquen varies formes d’arcs i particulars dissenys de baranes. Una altra característica és el valor que es dona al ràfec de la teulada dels edificis, element que acostuma a tenir una gran funció ornamental. Alguns edificis es cobreixen amb terrat a la catalana, mentre que per altre es prefereix teulada a diferents vessants que pot acollir un espai interior amb funció de golfes.
La decoració, de pedra artificial i guix, té un paper molt important en l’ornamentació d’aquest edificis en els quals s’utilitza gerres amb fruites, medallons, ets... així com també columnes de diferents ordres clàssics, antefixes, permòdols i altres elements ornamentals realitzats en el taller de Josep Artigas, de Sitges, però aquest tema el deixarem en aquest punt, ja que es tracta d’un estudi molt més ampli que publicarem més endavant.
Entre les cases més destacades tenim la Casa Freixa (1919), la de Casimiro Barnils (1919), la Casa Sansalvador (1920), la Villa Concepción (c. 1920), la Casa Fradera (1925), casa Corachan (1925 amb pis afegit l’any 1930), los Albatros (1927), la casa Duran (1929), la casa Ferrer i Dalmau actualment seu del Centre d’Estudis del Mar (1929), la casa de Mercè Serrat (1930), les Anquines (1930), entre altres, totes elles situades al Passeig Marítim.
Ja a l’interior del sector hi trobem molts altres projectes firmats per Martino, com Villa Esperança (1925), la casa Artigas (1925) o Villa Teresita (1930).

MARTINO I ELS SEUS TREBALLS FORA DE SITGES
La família Martino sempre havia viscut a Barcelona, i per això no és estrany que el jove arquitecte comencés a treballar en diversos encàrrecs a la ciutat Comtal. L’any 1917 realitzà el projecte per a una fàbrica i un hotel encàrrec dels senyors Saurí, al carrer Rocafort; diverses reformes com la de la cooperativa “El Reloj” (1923) al C. Borrell/ C. Rossellò de Barcelona; en el catàleg de les seves obres hi trobem durant l’any 1929 la realització de diverses habilitacions de locals per a l’estabulació de vaques com la del carrer Fernando Poo o al carrer Portugal de Barcelona.
A la zona de Sarrià són diversos els xalets dissenyats per Martino que encara s’hi conserven com la Villa San José (1917-1921) al carrer Esperança, o les cases per a Narcís Serrallach Mauri (1919-1921) i per a Maurici Heymann (1920), totes dues situades a l’actual avinguda Pearson.
Els edificis plurifamiliars firmats per Martino a Barcelona també van ser varis com el que va construir per al senyor Isidre Albert Falcó (1923) al carrer Llançà al barri de Sarrià; un altre per a Carme Artés (1928-1929) i l’encarregat per Guillermo Juncà (1930-1932) tots dos a l’actual Passeig de Borbó; al Passeig de Gràcia, tocant als Jardinets, va dissenyar un edifici per a Juan de Ros (1930-1931) i molts altres com el del carrer Rossellò cantonada amb el carrer Aribau, propietat del Doctor Corachan pel que realitzaria un xalet al Passeig Marítim de Sitges i la nova clínica.
Entre els diversos edificis d’us públic destaquem l’ampliació i la reforma de l’antiga clínica Corachan (1925-1927) i la construcció de la nova clínica al carrer Buigas de Barcelona, l’avantprojecte pel Teatre de la Ciutat (1921) de Barcelona, el projecte de l’escorxador de Tàrrega (Lleida) de 1931 o el Balneari Prats (1933-1945) a Caldes de Malavella (Girona).
En alguns d’aquest edificis construïts a partir de la dècada dels trenta, l’estil de J.M. Martino va evolucionant cap al moviment racionalista que dominava les avantguardes del moment, i trobem una barreja entre el classicisme del noucentisme i les formes pures del racionalisme. Un exemple d’aquesta afirmació el podem trobar en el mateix edifici de la Clínica Corachan de Barcleona o els petits xalets que dissenyà a l’illa de Mallorca per a Rosendo Klein, un al Port de Pollensa (1931) i l’altre a Alcúdia (1933).

Josep Maria Martino va morir a Barcelona el dia 6 de gener de 1957, justament ara fa cinquanta anys, motiu que em porta a reclamar un merescut homenatge a aquest arquitecte que tant ha aportat al patrimoni arquitectònic de la nostra vila.
Beli Artigas, publicat a La Palla, Sitges, Sant Jordi, Abril de 2007, nº 39.

17 d’abr. 2007

Donar la raó als bojos i als tontos

Feia dies que no escrivia res al blog, però és que durant les darreres setmanes les qüestions domèstiques se m’han girat una miqueta i he anat de bòlid. Però fins i tot durant els moments d’inactivitat “blogistica”, el meu cap no ha parat de donar voltes.
Els meus darrers article publicats a l’Eco de Sitges, Patrimoni de la humanitat??? (17 de febrer de 2007) i Ens ho mereixem!!! (31 de març de 2007), ja he rebut els primers comentaris.
Tot i que crec que la gent segueix passant olímpicament dels problemes urbanístics i patrimonials que afecten el nostre poble, aquesta vegada he aconseguit que com a mínim una desena de persones hagin llegit el meu article, i aquí no hi incloc la meva família directa. Hi ha dies que em sento com El Quijote lluitant contra els Molins. Em fa l’efecte que visc en un món “d’il·lusos” en el que només hi ha uns pocs habitants: jo i algun altre “boig”.
Pel que fa al primer article, els comentaris han estat variats i fins i tot originals. El primer ha vingut d’un veí/amic de gairebé noranta anys. A la sortida d’un funeral, a la porta de l’església em va dir “ja et segueixo i estic amb tu”. La veritat és que primer no vaig entendre a que es referia, però enseguida vaig adonar-me que parlava de l’article publicat la setmana anterior. Vaig agrair la frase, però per la manera de dir-ho i per l’experiència d’aquesta persona i vaig llegir entre línies un: “tu ves fent que d’aquí no en trauràs res”.
El següent comentari va ser el “millor” i fins i tot el podríem qualificar d’al·lucinant. Un regidor de l’ajuntament, d’un grup independent (actualment sense activitat política) i que es titlla d’ecològic, em va felicitar per la meva “valentia” a l’hora de denunciar aquests fets. Primer em vaig quedar una mica parada però al cap d’uns segons li vaig contestar que aquest no era el comentari més adequat per a una persona que està dins de l’ajuntament. En el meu entendre aquest regidor tenia dues sortides: intentar negar-me els fets ja que ell al formar part de l’ajuntament mai ha denunciat aquests fets, senyal que hi està conforme; o l’altra opció era donar-me la raó i proposar-me una ajuda o solució, demostrant que el seu partit esta en total desacord amb la política de patrimoni promoguda des de l’alcaldia. Però no, ell em va felicitar per la meva “valentia”, qualitat que va relacionar a la meva joventut.
L’article “Ens ho mereixem!!!” ha rebut molts més comentaris directes a la meva persona que l’anterior. Han estat molts els que m’han animat a seguir amb la meva lluita, però això no em dona gaires ànims, ja que popularment és diu que “als tontos i als bojos sempre se’ls hi dona la raó”.
Però l’opinió més original ha estat la que Pau Paulí i Pin (persona que no tinc el plaer de conèixer, o com a mínim, nom que no em dona gaires pistes) ha publicat en l’Eco, M’agrada el blau, el 7 d’abril de 2007. Jo no he negat mai que el blau hagi tingut una forta relació amb Sitges, però dubto que per molt que David Jou hagi versat sobre aquest color, li agradi sortir de casa els seus pares i trobar-se amb la façana esmentada. El color blau va ser inclòs en l’àmbit Sitgetà a través de diversos detalls, però la de caràcter particular. Una cosa és pintar un pati de casa amb el “blau de Sitges”, originalitat d’un espai domèstic que va cridar l’atenció de grans artistes, com els pintors Ramon Casas i sobretot Santiago Rusiñol. Però una cosa és voler entrar dins d’aquest espai blau i l’altre es trobar-te una façana en ple carrer.
A mi el blau m’agrada, però també el negre, el rosa, el verd lloro......., i si hem de fer cas al senyor Pau Paulí, tothom té dret a pintar casa seva del color que vulgui..... potser si que així aconseguiríem que Sitges fos considerat “patrimoni de la humanitat “freaky””.
L’article del senyor Pau Paulí el podria comentar frase per frase, però això ho faré quan tingui temps, ja que per molt que ell digui “si som savis, no vulguem ser-ho tant”, jo no em considero sàvia i si ho fos m’agradaria ser-ho “tant i més”, però per arribar a aquest punt hem de seguir estudiant i treballant, i poder arribar a ser un SAVI.

Beli Artigas Coll

M'agrada el Blau (resposta al meu article "Ens ho mereixem")

Sí, m'agrada el blau. Sempre s'ha dit que era un color de Sitges, cantat pel poeta David Jou i immortalitzat pel fotògraf Joan Iriarte. I, haig de dir, que m'ha encantat l'edifici del carrer Joan Tarrida, amb la seva façana blava, un blau suau, encantador, que subjuga. És clar tothom té la seva opinió. Quan vaig assabentar-me d'aquest afer, vaig anar a mirar-li. No n'hi ha per tant, ni molt menys. De temps ens hem adonat que menyspreem, més o menys, massa realitzacions que es fan. Creiem que no hem de ser tant així. Si som savis, no volguemser-ho tant. Per exemple, ja fa molts anys que les suntuoses mansions de Can Gorgas i de Can Sans, com a can Bori, potser, s'aquell estil modernista, no ho recordem prou, allà al passeig de La Ribera, davant el mar, van ser enderrocades. Va ser un cop llastimós al Sitges artístic, emulador del molt que es veu de bonic quan surts a fora. Per mi hi ha per criticar altres obres, - no acostumo a criticar- que s'han acceptat, sense dir res. Cadascú fa el li agrada més i amb la idea de no molestar la sensibilitat i la mirada crítica de qui no troba mai res ben fet. Repeteixo, aquest blau no molesta, no són pas pocs que els hi agrada. Si ens hem de ficar en aquests assumptes per discutir, hi ha molta sal a la paella on es couen els espigalls, tanta, que farà agafar molt mal gust al paladar. Sitges és magnífic, d'una bellesa incontestable, per mi i molts sitgetans..

Pau Paulí i Pin, publicat a l'Eco de sitges del 7 d'abril de 2007

28 de març 2007

ENS HO MEREIXEM!!!!!!

La setmana passada vaig llegir a la columna de Vicenç Morando que la façana de l’hotel Sant Joan al carrer Joan Tarrida l’han pintat de color blau. Davant d’aquesta evidència més que clara només se’m passa una expressió pel cap: “ENS HO MEREIXEM!!!!!”.
Ja fa anys que enumero els continus atemptats arquitectònics que s’estan carregant una part important del nostre patrimoni, i la meva sensació és que aquest no importa a ningú, ja que ni l’Ajuntament ni el poble fa res per impedir-ho.
Tot i la repercussió visual que pot tenir la façana blava, hem de dir que aquesta no és la pitjor acció que s’ha fet sobre el patrimoni arquitectònic de Sitges, doncs en aquest cas amb una nova pintada de blanc el problema ja queda solucionat. Passa que com que des de l’administració pertinent no s’ha fet res per impedir aquest tipus d’actes, la gent es pensa que Sitges és el ”llunyà oest de la Mediterrània” i que tothom pot fer el que vol amb les seves propietats, sense pensar que aquestes no només formen part del patrimoni personal, sinó que també són part importantíssima de la historia del poble.
En el mateix carrer Joan Tarrida, i molt a prop del nou “edifici celestial”, hi trobem una casa realitzada cap a 1920 per l’arquitecte J.M. Martino, que des de les obres del terreny que ocupava el “golfito”, es troba en un greu estat de conservació, situació que tampoc sembla preocupa gaire.
Pel que fa a les dues façanes del carrer Parellades que tant han donat a parlar, s’ha de deixar clar que arquitectònica i patrimonialment les dues tenen la mateixa importància. Una altra cosa és que decorativament una tingui més qualitats estètiques que l’altre. Hem de tenir clar que cada casa va ser dissenyada en èpoques diferents i per tant els estils no coincideixen. La casa Dasca es va construir cap a1845 i la casa J. Ferret de Querol l’any 1890, gairebé cinquanta anys de diferència en que es va produir un moviment arquitectònic i estètic de renovació molt fort que ens portaria fins al modernisme.
Evidentment el catàleg del patrimoni està obsolet i ple d’incongruències. Els més de vint anys des de que va ser creat és una raó clara, juntament amb les queixes i dubtes que provoca, per a que l’Ajuntament reclami una reforma que proporcioni un catàleg coherent i amb bases artístiques i històriques.
També s’hauria de fer alguna cosa per establir unes normes clares sobre la manera de conservar els edificis sitgetans. Avui ha estat la façana blava, ahir la pèrdua de diverses cases del passeig com el Barco o el Nurillar, però la veritat és que les possibilitats que tenim per demà són molt variades; van des de la Residència Helvètica del Passeig Marítim, fins a l’edifici de Telègrafs del carrer Major, passant per la Capella del Patronat, etc..
Així doncs potser ja és hora que el poble de Sitges reclami la necessitat de conservar el que és seu, i demanar a les entitats pertinent que facin alguna cosa (actuar i no prometre) per assegurar el futur del nostre entorn, part fonamental de la singularitat de Sitges.

Beli Artigas Coll
El Eco de Sitges, 30 de març de 2007

27 de març 2007

EL CAMPANAR DE SITGES I EL SEU ORIGEN VILANOVÍ

Els campanars han estat sempre el símbol d’una vila, ja que aquests són el primer referent constructiu que veiem al acostar-nos al nucli urbà.
Aquesta és una afirmació que en el nostre poble hem pogut constatar des de molt petits, ja que Sitges, és una de les viles mediterrànies que s’ha distingit per tenir una de les esglésies més dibuixades i fotografiades de Catalunya.
Amb la visió de la parróquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, un edifici destacat per la seva bellesa i per la singularitat de l’espai que ocupa, van apareixer les primeres questions. Quina importància tenia artística i arquitectònicament? D’on havia sorgit la idea d’aquest campanar octogonal? Quins eren els seus referents constructius?
Així doncs la búsqueda de respostes a aquestes incognites ens ha portat fins a aquest intent de desennolicar una troca, el cap de la qual ha resultat trobar-se a molts pocs quilómetres del nostre punt de partida.

L’origen dels campanars
Les restes més antigues que s’han trobat d’un campanar daten de l’any 1200 a.C. i les situem a l'Iran. Aquesta construcció prehistòrica tenia la funció d’espantar els mals auguris i els esperits malignes que assediaven els poblats. Ja en l’epòca romana, quan una persona moria les dones s’els hi feien tocar les campanes per desitjar una millor vida eterna al difunt, costum que s’ha conservat fins a l’actualitat entre diverses cultures com la cristiana.
Però l’origen més directe dels campanars de les esglésies modernes les trobem en els primers segles en que el cristianisme es va expandir per tot Europa. Els representants de l’església van buscar una manera eficaç per poder avisar al poble de quan començaven les oracions als temples. Així doncs van posar les campanes en la part més alta de l’edifici religiós, el que fins aquell moment havia tingut la funció de torre de guaita per vigilar els possibles atacs a l’església o al poble.
Els primers campanars tal i com els entenen actualment els trobem en l’arquitetura romànica, construccions de base quadrada que es situaven al costat de l’èsglèsia, ja fos unides a l’edifici principal o adjacents, de manera que semblaven voler defensar les petites esglésies que els flanquejaven.
En l’arquitectura gòtica les estructures dels campanars pateix un interessant canvi. Aquestes belles torres construides principalment entre els segles XIII i el XV, marquen unes solucions estructurals característiques del gòtic català com són la planta octogonal en substitució de la quadrada, amb terrasses als pisos superiors.
Els estils han anat variant amb els segles fins arribar a l'época del Barroc, tipologia arquitectónica que veurà en el campanar un punt molt interessant per desenvolupar la seva idea de crear un gran edifici de culte.
L’Historiador de l’Art Joan Ramon Triadó fa una encertada descripció sobre els campanars barrocs que van ser construits a gran part de Catalunya durant la segona meitat del segle XVIII: "De base quadrada, es converteix en octogonal en un segon cos d'estructura simple, al qual s'afegeix un pis amb finestrals amb arcs de mig punt coronat amb una galeria balustrada i un darrer pis d'amplada menor amb coberta de cúpula encimbellada per una esfera".

La influència del campanar de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú (1670).
Entre la gran quantitat d’edifícis religiosos que es van construir durant el periode que enmarca l’estil barroc, hi han moltes caracterísiques arquitectòniques i estilístiques que es poden trobar en diversos edificis.
Tenim gairebé la certesa total de que la majoría dels campanars barrocs catalans de torre octogonal tenen el seu model original en el campanar de l'església parroquial de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú, construcció que va ser trassada l’any 1670 per Fra Josep de la Concepció. A partir d’aquest any són molts els mestres d’obres que van triar l’esvelta construcció vilanovina com a exemple a seguir per al disseny dels campanars que acompanyarien les noves esglésies, principalment els erigits a partir de 1750. Conegut com el Tracista, Fra Josep de la Concepció (Valls 1626- Nules, València,1690) va ser el mestre d’obres més reclamat durant el XVII, i el seu nom el trobem en el disseny d’obres d’arreu de Catalunya i Espanya. La seva feina no només es centraba en els edificis religiosos sinó que també treballà en obres militars i civils de Barcelona, Madrid, Balaguer, Mataró, Tortosa o València.
Tornant al campanar de Vilanova i la Geltrú, tot i la originalitat de les formes d’aquesta construcció, un es pregunta d’on va treure la idea Fra Josep. Podría ser que ell ja hagués vist un campanar similar en algún altre lloc, visió que li permetría arribar a aquesta solució. Diversos estudiosos han marcat l’església parroquial de Santa Eulalia d’Esparraguera, com a punt de partida de Fra Josep de la Concepció. En questa construcció destaca el campanar de més de 60 metres d’alçada, una obra iniciada l’any 1587, tot i que el campanar es va iniciar l’any 1630 i finalitzà en 1636.
Tenim constancia documental de que durant l’any 1670, Fra Josep de la Concepció va visitar diverses vegades la ciutat d’Esparraguera ja que en aquell moment ell va rebre l’encarreg de realitzar el retaule major de dita fàbrica, una de les obres més monumentals de que es van idear a Catalunya en aquella época.
Tot i la coincidència estética i arquitectónica entre aquestes dues contruccions, existeix el document d’un contracte signat el 25 de gener de 1681 entre la vila d’Esparraguera i el mestre de cases Bartomeu Soriano, per a realitzar unes obres sobre el campanar, construcció ja existent. Aquest mateix mestre d’obres consta que va estar treballant en el campanar de Vilanova entre els anys 1693 i 1701. Així doncs davant d’aquest dada ens tornem a preguntar si Fra Josep de la Concepció va poder inspirar-se o no en el campanar d’Esparraguera, o Bartomeu Soriano va agafar la idea del de Vilanova i la Geltrú.
Pel campanar de Vilanova, Fra Josep de la Concepció presentà el dibuix del campanar el 29 de juliol de 1670. La primera pedra es va col.locar el 8 d’octubre del mateix any, però les obres no comencen fins al mes de setembre de 1671. La falta de diners va fer que les obres no es realitzessin de forma seguida i que patíssin diverses paralitzacions al llarg del anys. En diveros punts del campanar hi figuren dates diferents que indiquen el procés de la seva construcció. A sobre la porta trobem carreus gravats amb dates com 1674, any en que es produí una de les paralitzacions de les obres. Durant el gener de 1701 la construcció arriba arran de la balustrada, acabant-se les obres del campanar el 13 de maig de 1705.
Actualment, la torre apareix totalment deslligatda de l’edifici de l’església, com si fos un cos independent, avançada respecte la façana i disposada a la seva banda esquerra. Una hipotesi sobre aquesta separació parla de que el enderrocament de la vella església de Sant Antoni l’any 1790 hauria provocat l’enderreriment de la façana de l’església principal amb l’objectiu de poder crear una plaça davant del temple. Per la rapidesa amb que es va construir el primer tram del campanar, sense haver deixat assentar els fonaments, fa que aquest estigui inclinat a l’est de forma molt visible. L’ultim pis, també de secció octogonal, però de dimensions més reduides, està cobert amb cúpula, coronada per una esfera de pedra que fa de base a un àngel de coure.
Beli Artigas Coll
Publicat al Butlletí de la Societat El Retiro "la Palla", Sitges, Nadal 2006

EL CAMPANAR DE SITGES I EL SEU ORIGEN VILANOVÍ. 2ª PART


Difusió del nou model de Campanar arreu de Catalunya
La importància que se li dona al campanar de Vilanova i la Geltrú radica en el fet que sembla haver fixat la tipologia de campanar català. Un cop finalitzades les obres, podem imaginar la impressió que va exercir aquest esbelt edifici, no sols en els habitants de Vilanova, un petit poble de 1.500 habitants amb quatre carrers i encara depenet de Cubelles, sinó en tots aquells visitants de poblacions properes, i en primer lloc els pobles propers a aquesta vila del Garraf. Van ser moltes les viles que van decidir enderrocar els seus vells campanars per erigir noves construccions que s’assemblessin o fins i tot que superéssin en bellesa i alçada, a l’esbelta torre trassada per Fra Josep de la Concepció.
Així doncs, a partir del darrer quart del segle XVII i tot el segle XVIII a Catalunya comencen a apareixer un gran nombre de nous campanars en els que es repeteixen les bases arquitectóniques imposades des del de Vilanova i la Geltrú: base quadrada, dos o tres pisos de forma octogonal, amb balustrades als darrers pisos, obertures per les campanes i petita cúpula.
Entre els exemples més clars de campanars sorgits directament del de Sant Antoni Abat trobem el de Cubelles, iniciat l’any 1757 i que copia directament el campanar de Vilanova. Se sap la data de construcció del campanar per una inscripció amb la data de 1765, que es troba en el cos octogonal més petit. No podem oblidar que l'any 1675 Fra Josep de la Concepció va ser l'encarregat de dirigir les obres de restauració de l'antic castell de Cubelles, obra original del segle XI. Pocs anys després de l'estada del carmelità a la població es van iniciar l’any 1700 les obres de l'església parroquial.
També a El Vendrell, l’església parroquial de Sant Salvador fou edificada entre els anys 1732 i 1739, tot i això la construcció no va quedar del tot acabada, ja que el campanar es va acabar l’any 1769 pel mestre d'obres Joan Antoni Rovira i Riera, de Tarragona.
Davant del gran nombre de campanars amb característiques comunes al voltant de les diverses comarques catalanes, i sempre partint del campanar de Vilanova podem dividir els altres en dos grups:
1) Solucions que són una cópia gairebé identica al campanar de Vilanova: Cubelles, El Vendrell, la Bisbal del Penedés, Albinyana, Falset, Masllorenç, Vilarodona, Barberà, Rocafort de Queralt, El Pla de Santa Maria, Blancafort, Solivella.
Entre tots ells trobem una qualitat comuna: que el segón cos octogonal té dues parts una sense finestre i una altra on s'obren en cares alternes, quatre finestres molt allargades.
2) Aquells campanars que no presenten aquest primer tram: El de Catllar, Maspujols, Alforja, La Pobla de Mafumet, Montferri, Bonastre, Torredembarra, La Riera, Vallmoll, Nulles, Cabra del Camp, Pradell i la Torre de Fontaubella.

Església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges.
Amb les idees una mica més clares sobre l’origen dels campanars octogonals a Catalunya, ara és el moment idoni per retornar al nostre campanar, a aquella torre que tot i no ser per una raó cronològica, és el veritable origen d’aquest article.
Es parla molt sobre l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, però poc sabem sobre la seva construcció. Un dels articles més interessant és el que publicà Isabel Coll l’any 1980 al Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, nº 17, “Notes sobre la construcció de l’Església Parroquial”. En aquest estudi trobem transcrits els documents que citem a continuació.
Les obres per a l’edifici de la parròquia actual, aixecada sobre l’anterior d’origen medieval, es van iniciar durant l’any 1664. En un document del dia 7 de novembre de 1664, llegim:

“Nos J. Bta.vila, canònig de l’Església de la Seu de Barcelona, encarregat de les coses espirituals, al directe en nosaltres en Crist, Reverend Rector i Cura d’Ànimes Regent de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, de la diòcesi de Barcelona; Salut en el Senyor:
Així com l’església de dita Vila es té que edificar, edificar i ampliar si l’obra s’arriba a fer, i la primera pedra es posés, per Glòria de Deu omnipotent, al costat de les cerimònies que acostuma a fer la diòcesi de Barcelona, i que estan ordenades, beneir aquell (es refereix a la pedra) i en el seu lloc col·locar-la; i això pugueu i estigueu facultats de forma lliure i lícita, a tenor de la present carta fer això pugueu, permís i llicència concedim, i facultat us donem”.


Aquest és el document pel qual l’Església dona permís al poble de Sitges per construir el nou temple parroquial, reforma deguda a la necessitat d’incrementar l’espai de culte per l’augment de població.
El 15 d’abril de 1665, Lluc de Girona, encarregat de portar els tràmits entre Sitges i la Seu de Barcelona, va encarregar l’obra de l’església de Sitges a Pere Roig, la figura del qual al podríem entendre com un contractista actual. El mestre d’obres fou Sebastià Vives, de la Granada del Penedès, i que va morir l’any 1679.
El punt més àlgid de la construcció de l’església la datem al mes d’abril de 1666, any que va ser gravat en una de les pedres de la cantonada est de l’església. Desprès d’anys d’activitat, la parròquia es va beneir el 18 de juliol de 1672.
El campanar no va ser fet pel mateix mestre de cases, Sebastià Vives, que havia firmat les obres del temple. Iniciat l’any 1688 es realitza la torre, el traç de la qual va ser realitzat pel mestre de cases del Vendrell, conegut com “Mestre Carlos”. El campanar actual no va ser rematar fins l’any 1863, seguint les directrius del mestre d’obres Suñé.
En un document del 16 de febrer de 1688 llegim:
“ Lo acta per les obres de l’obra de l’església que son Joan Selva, batlle, Magí Soler, Antoni Aldibert, Lluch Benaprés, Agustí Robert, Cristòfor Girona. Del preu fet se dóna al mestre Carlos, mestre de cases, habitant de lo Vendrell, per fer créixer tres cossos de paret al campanar, i fer quatre voltes i emblanquir i altres feines, com més llargament consta en l’acta feta per Joan Torrents, notari de dita vila, sia y any sobradit, del preu fet com a paga 36 lliures”.

Campanars octogonals lluny del Garraf.
Però el fet de que aquestes construccions siguin molt comuns al nostre país no vol dir que exclusivament trobem edificis amb aquestes característiques a Catalunya.
Si ens desplacem cap a l’illa italiana de Sardegna, considerada per molts un annex català, ens trobem amb la sorpresa de que diveros campanars dels pobles de l’illa presenten característiques molts semblants a les del campanars catalans.
Un dels exemples més interessants el trobem en la catedral de San Nicola Bari, a la població de Sassari. Es tracta d’un bell edifici originari del segle XIII en estil romànic, però que ha sofert diverses variacions al llarg del segles, com la de l’any 1480 seguint una arquitectura gótico-catalanaés. Al segle XVII es va refer totalment la façana amb elements decoratius típics del barroc espanyol. Entre totes les construccions destaca l’estructura del campanar, la base del qual, de clar estil romànic data del S.XIII, amb una superposició octogonal de 1756.
També a Nulvi tenim l’església de Santa Maria Assumpta, edifici originariament d’estil gótic-català, va adquirir el títol de parròquia el dia 5 d’abril de 1605. Durant la segona part del segle XVII l’estructura arquitectónica va patir profundes modificacions.El campanar originari del segle XIII va ser finalitzat l’any 1856.
Però una altra sorpresa sobre l’ubicació de campanars octogonals la trobem al sud d’Espanya, i més específicament a Càdiz, ciutat en la que trobem un campanar de característiques pròpies de les torres catalanes. En terres d’Andalusia els campanars tenen unes formes que deuen molt a la cultura i arquitectura àrab, per això sorpren trobar exemples amb característiques estructurals típiques de la zona més nord del Mediterrani. La construcció de la catedral de Cadis s’inicia l’any 1722 sota la direcció de l’arquitecte Vicente Acero y Arebo. Finalitzaren l’any 1883, en tot aquest temps, 116 anys, l’edifici va poder viure els diversos canvis d’estil i de gustos dels arquitectes.

Conclusió
Hem de tenir clar que els campanars octogonals no els trobem únicament a terres catalanes, sino que tenim exemples clars en poblacions de l’illa de Sardenya i en altres indrets del sud d’Espanya. Una de les causes d’aquesta coincidència de les característiques arquitectòniques, la trobem en l’expanció europea de la comunitat de religiosos dels Carmelites Descalços, institució a la qual pertanyia Fra Josep de la Concepció. Així doncs és important veure com la construcció de molts convents carmelitans (com els de Catalunya o Sardenya) és el punt d’unió entre els diversos edificis de caracterítiques comunes.
Aquesta conexió entre l’arquitectura catalana i la sarda, juntament amb un estudi de les diverses construccions religioses impulsades per els carmelitans, és un tema que necessita un estudi molt més intens. No podem oblidar la forta relació que va existir entre Catalunya i el regne de Sardenya, que va formar part del nostre país entre 1323 i 1720, llarg periode de temps que abarca tant la construcció de les grans torres gótiques com la dels campanars barrocs, edificis tots ells d’estructura octogonal.
Però el treball no queda aquí ja que s’hauria de fer un repàs per les esglésies d’altres paisos d’Europa, principalment de la zona mediterrània, per saber si podem trobar altres campanarars barrocs d’estructura octogonal.

Publicat a "la Palla", Sitges novembre 2006

ARTICLE DE VICENÇ MORANDO A L'ECO DE SITGES

En la columna setmanal que publica Vicenç Morando a l’Eco de Sitges del 24 de març de 2007 llegim:

“ Divendres 16 de març: Efectivament, l’antiga façana de l’hotel Sant Joan, al carrer Joan Tarrida, ha estat pintada de blau. No és un blau elèctric. Més aviat em fa pensar en aquella tonalitat del cel de pessebre que compràvem a metres quan erem petits. M’imagino el que deuen pesar les famílies sitgetanes que viuen davant mateix, i me’n faig el càrrec. El resultat del maquillatge és un crit a la insensibilitat vers l’entorn i la tradició, que valdria la pena reconsiderar, per part de qui s’escaigui la reconsideració. Han passat uns quants anys des del cas del mal anomenat “Palauet Robert” del carrer Sant Gaudenci” – del qual no se n’ha canviat absolutament res, malgrat els renecs que provocà en el seu dia- i Sitges continua vivint episodis singulars d’incoherència normativa. Només així pot explicar-se com a un costat del carrer Parellades ha hagut de mantenir-se dempeus una façana sense cap mena d’interès arquitectònic, i a l’altre costat, per obra i virtut del catàleg, ha pogut enderrocar-se’n una altra sense contemplacions. I és que això del catàleg sempre s’ha mogut per uns viaranys molt difosos.................”

19 de març 2007

JA ARRIBEM TARD PER FER DEL 2007 L’ANY J.M. MARTINO?

Quan ja estem a punt de superar amb èxit l’Any Rusiñol, molts es deuen preguntar qui serà el protagonista del que queda d’aquest 2007 i dels propers anys. Sitges deu gran part de la seva fama mundial a diversos personatges que al llarg dels segle i a través dels seus actes o presències han fet del poble un referent cultural, artístic i urbanístic d’arreu del món. Amb la celebració de l’Any Rusiñol, se li ha retut l’enèsim homenatge a un artista que ha tingut una importància rellevant dins de la història del nostre poble, però hem de deixar molt clar que abans, durant i desprès de Rusiñol, Sitges existia i van ser molts més els que van aconseguir fer d’aquest vila costanera una de les principals poblacions mediterrànies.
La llista de personalitats que s mereixen un reconeixement per part del poble de Sitges és llarga, i creient que tots els nominats tenen la seva importància. Però des d’aquestes línies proposo fer justícia a un dels arquitectes amb més obres dins del catàleg del patrimoni arquitectònic de Sitges, Josep Maria Martino Arroyo, del qual el passat 6 de gener es van complir els cinquanta anys de la seva mort.

JA ARRIBEM TARD PER FER DEL 2007 L’ANY J.M. MARTINO

Quan ja estem a punt de superar amb èxit l’Any Rusiñol, molts es deuen preguntar qui serà el protagonista del que queda d’aquest 2007 i dels propers anys. Sitges deu gran part de la seva fama mundial a diversos personatges que al llarg dels segle i a través dels seus actes o presències han fet del poble un referent cultural, artístic i urbanístic d’arreu del món. Amb la celebració de l’Any Rusiñol, se li ha retut l’enèsim homenatge a un artista que ha tingut una importància rellevant dins de la història del nostre poble, però hem de deixar molt clar que abans, durant i desprès de Rusiñol, Sitges existia i van ser molts més els que van aconseguir fer d’aquest vila costanera una de les principals poblacions mediterrànies.
La llista de personalitats que s mereixen un reconeixement per part del poble de Sitges és llarga, i creient que tots els nominats tenen la seva importància. Però des d’aquestes línies proposo fer justícia a un dels arquitectes amb més obres dins del catàleg del patrimoni arquitectònic de Sitges, Josep Maria Martino Arroyo, del qual el passat 6 de gener es van complir els cinquanta anys de la seva mort.

J. M. MARTINO, UN ARQUITECTE NOUCENTISTA.
Josep Maria Martino Arroyo va néixer a Barcelona l’any 1891. El seu pare, Marcelino Martino de Medina, magistrat de l’audiència de Barcelona, des de la dècada dels noranta ja freqüentava Sitges, població per la que sentia un amor que va saber traspassar al seu fill. Un cop acabat el batxillerat, Josep Maria es matriculà a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on obtingué el títol el 23 de gener de 1916.
Tot i la seva joventut, just acabada la carrera Martino va començar a rebre importants encàrrecs com el projecte d’una xarxa de clavegueram per al sector oriental de Sitges. En el mes de setembre de 1916, l’Ajuntament presidit per Simó Llauradó i Clarà, el nomenà arquitecte municipal de Sitges. Fou en aquests primers anys quan Martino va impulsar i es va convertir en el director de la Revista d’Arquitectura, una publicació fonamental per al coneixement d’aquesta disciplina artística. Més endavant, ja sota l’alcaldia de Bonvantura Julià, planificà el Passeig Marítim (1918) i esdevingué arquitecte director de la urbanització de Terramar (1919), càrrec que el portaria a convertir-se, l’any 1924, en el responsable de la urbanització del sector del Vinyet.
Seguint la tendència artística del moment, les obres que Martino va construir en la dècada dels anys vint, i principalment els xalets del sector de Terramar, destaquen pel seu marcat estil noucentista, ideologia sorgida com a resposta al Modernisme, i que tenia entre els seus principals motors la defensa del retorn a les tradicions catalanes en tots els camps, des de la política fins a la cultura i l’art. Així doncs, l’arquitectura també es va unir a aquesta intenció de retorn als orígens mediterranis i amb la voluntat d’enaltir l’arquitectura del passat i tornar a les tradicions constructives catalanes, trobem edificis en les que el totxo vist es converteix en el principal material de construcció, els arcs de mig punt en la forma utilitzada per a les obertures, la simetria en part fonamental del disseny i una proliferació de la decoració a la façana.
El catàleg d’obres de Josep Maria Martino Arroyo la podríem dividir en tres amplis grups: les cases entre mitgeres, els habitatges unifamiliars i els grans xalets privats.

LES CASES DE J.M. MARTINO AL NUCLI ANTIC DE SITGES
Són moltes les cases entre mitgeres que Martino va erigir en el centre urbà de Sitges i que segueixen la tendència noucentista. Es tracta de senzilles construccions de màxim dos pisos, amb paraments blancs, utilització del maó vist, elecció d’arcs de mig punt en les obertures, ús de ceràmica a les façanes i baranes de ferro. Per a la composició de la façana es busca la simetria a través de les obertures. Entre aquests exemples podem citar la Casa Josep Planas (1920) al carrer Major; la Villa Candelaria (1920) i la Casa Antoni Almirall (1929)les dues al Passeig de la Ribera; la Casa Josepa Vidal (1921) i la Casa per a Pascual Ibáñez (1922) al carrer de Sant Bonaventura o la Casa Salomé Nicolau (1928) al carrer Sant Francesc.
Tot i l’extensíssim grup de vivendes, Martino també va firmar projectes públics tan importants com el nou edifici del Casino Prado (1925), on hem de destacar la façana principal, una interessantíssima composició on el maó vist es converteix en un immillorable marc pel bell teatre. Enmig dels paraments hi trobem magnífiques pintures al fresc realitzades per un altre artista sitgetà, Agustí Ferrer Pino. També dissenyà el nou escorxador municipal (1920), on va optar per utilitzar una planta basilical, amb moltes obertures que permetin l’entrada de llum al recinte i una bona ventilació, fonamental per a un edifici de funcions similars. A la façana a l’arrebossat blanc destaquen les fileres de totxo que serveixen d’element ornamental al marcar les línies bàsiques de l’estructura. També l’edifici de Correus (1925), al carrer Fracesc Gumà, del qual actualment només se’n conserva la façana.
Martino també va dissenyar alguns edificis en els que segueix un noucentisme molt més pausat, en els que optava per d’utilització d’elements ornamentals procedents de l’arquitectura clàssica. Edificis molt més simples, allunyats del noucentisme són cases de planta baixa i pis, acabats amb terrat a la catalana, en les quals no hi trobem cap element decoratiu que magnifica la construcció. Es dona importància a les amplies obertures de la planta baixa i als balcons de ferro del primer pis. Exemples són les cases la casa Francesc Bartés, situada al carrer Jesús cantonada Illa de Cuba, la de Pere Coll (1925) o la de Joan Ferret (1924), situades al Carrer Francesc Gumà.

L’ORIGEN ES TROBA EN LA IDEA DE CIUTAT-JARDÍ DE TERRAMAR
La història demostra que moltes vegades una terra és descoberta per gent d’altres llocs, fet. Sitges, desprès de la vinguda de Rusiñol, ja superat l’auge del desenvolupament modernista, s’hauria anat apagant a no ser per homes com Joaquim Sunyer, que faria de les obres pintades a Sitges a partir de 1906, un element fonamental dels inicis d’una nova estètica; així com també tingué una gran importància la idea que per aquells moments bullia per Sitges, de fer d’aquest un poble modern- el qual unint-se amb l’antic- fos un paratge que es pogués comparar amb els llocs amb més “glamour” del moment. Per aconseguir aquest objectiu van necessitar que vingués gent de fora a dir que calia fer, i així fou com Francesc Armengol, un important empresari sabadellenc, es va proposar transformar Sitges en una de les platges més famoses del Mediterrani. Armengol cria que Barcelona era una ciutat gran que no tenia als seus voltants cap poble que li servís de lloc de reunió al turisme de luxe, alhora que ajudés a descongestionar la gran ciutat. Desprès de buscar en diversos llocs de la geografia catalana, va trobar en Sitges el lloc ideal per realitzar el seu gran somni de crear una ciutat-jardí a imatge i semblança a les que existien en altres països europeus.
“Terramar” havia de ser l’eixample i la superació del Sitges popular, però a la vegada també volia que el Sitges que ell creés estigués unit al nucli antic, demostrant que la vila era una població amb història i tradició. Aquesta voluntat de modernització i d’adequació a les noves demandes del turisme emergent de principis del segle XX, va fer que el projecte d’Armengol comptés amb les infraestructures necessàries per aconseguir que Sitges fos considerat un gran centre d’oci i turisme: jardins, balneari, hotels, pistes esportives, aeròdrom, autòdrom ....
Per erigir aquesta ciutat-jardí calia trobar una extensió gran de terrenys, i per a tal era necessari associar-se amb tots els propietaris de les vinyes que formaven la zona de Terramar. Fou així com el 10 de març de 1919 es va constituir la Societat “Parques i Edificaciones” S.A, amb un consell d’administració compost pels senyors: Francesc Armengol, Manuel Folguera Durán, Antoni Miracle, Baró de Güell, Josep Freixes, Carlos Maristany, Rafael Vehils i Josep Maria Martino, aquest darrer nomenat arquitecte i director tècnic de les obres que portaria a terme aquesta nova societat.
Tot i que el projecte d’urbanització del sector de Terramar va ser aprovat el 7 d’octubre de 1918, les obres no es van iniciar fins el 13 d’octubre de 1923 i es van allargar fins al 8 d’abril de 1933, quedant el projecte incomplert. Entre les obres de més importants firmada per Martino dins d’aquest projecte trobem l’edifici, actualment desaparegut, de l’antic Hotel Terramar (1919- 1932).
Però d’aquest moment a Sitges es conserven interessants espais com és el restaurat Park de Terramar o l’autòdrom (1923), una interessant construcció, única a Catalunya per les seves característiques, però tot i això actualment es troba en un estat deplorable i en greu perill de desaparèixer.

Els xalets de Martino als sectors de Terramar i del Vinyet
La societat Parques y Edificaciones va projectar construir una sèrie de xalets destinats a la venda i lloguer. Amb aqueta finalitat, i amb l’objecte de reunir projectes que, alhora que asseguressin un perfecta solució artística i constructiva, també responguessin a les necessitats pròpies del seu destí. Aquesta societat va convocar durant l’estiu de 1919, un concurs entre els arquitectes espanyols, els quals es tenien que regir a unes bases. Entre els punts que ens interessen arquitectònicament trobem el que fa referència a l’estil de les construccions:
“3 er. Caràcter.- En quant a l’estil i elements constructius deurà procurar-se elegir aquells que donin a l’edifici un caràcter més local, regional o nacional, fugint de tot exotisme exagerat impropi de la nostra terra”.
El jurat d’aquest concurs estava format per Miquel Utrillo, Josep Maria Martino i per tres professors de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona: Francesc de P. Nebot, Eusebi Bona i A. Florensa.
Entre les primeres obres que es van construir en els sector Terramar hi destaquen els edificis firmats per Josep Maria Martino. Es tracta de grans construccions que segueixen clarament les interpretació que del món clàssic feia el noucentisme, uns edificis que ressalten principalment per el potent volum de la façana que té una gran força visual.
Els xalets són variats i amb molts aspectes que els diferencien, però també hi diverses característiques que els trobem en tots ells, com la de situar la façana principal de cara al mar, o dividir-la en tres cossos, dels quals el central busca tenir preponderància, ja sigui amb més alçada o aplicant-hi més decoració. La majoria d’aquests edificis tenen una tribuna i un porxo a la planta baixa de la façana principal, elements necessàries en una cas destinada a l’estiueig, i una raó que fa que l’arquitecte situï el portal d’entrada de la casa en una de les façanes principals. També destaquen les gran terrasses amb balustres, les quals poden anar de costat a costat de la casa, formant angle amb la façana lateral, coronant la façana, o sobre el pòrtic d’entrada quan aquest es troba a la façana principal. Els cossos de les façanes poden quedar diferenciades per pilastres de poc gruix, elements que també s’utilitzen per a formar els angles. Els diferents pisos poden estar separats per motllures o guarnit de dentellons, també a les obertures.
La magnífica situació d’aquests edificis davant el mar condiciona que en molts d’ells s’hi situï una torre mirador, en la qual s’hi apliquen varies formes d’arcs i particulars dissenys de baranes. Una altra característica és el valor que es dona al ràfec de la teulada dels edificis, element que acostuma a tenir una gran funció ornamental. Alguns edificis es cobreixen amb terrat a la catalana, mentre que per altre es prefereix teulada a diferents vessants que pot acollir un espai interior amb funció de golfes.
La decoració, de pedra artificial i guix, té un paper molt important en l’ornamentació d’aquest edificis en els quals s’utilitza gerres amb fruites, medallons, ets... així com també columnes de diferents ordres clàssics, antefixes, permòdols i altres elements ornamentals realitzats en el taller de Josep Artigas, de Sitges, però aquest tema el deixarem en aquest punt, ja que es tracta d’un estudi molt més ampli que publicarem més endavant.
Entre les cases més destacades tenim la Casa Freixa (1919), la de Casimiro Barnils (1919), la Casa Sansalvador (1920), la Villa Concepción (c. 1920), la Casa Fradera (1925), casa Corachan (1925 amb pis afegit l’any 1930), los Albatros (1927), la casa Duran (1929), la casa Ferrer i Dalmau actualment seu del Centre d’Estudis del Mar (1929), la casa de Mercè Serrat (1930), les Anquines (1930), entre altres, totes elles situades al Passeig Marítim.
Ja a l’interior del sector hi trobem molts altres projectes firmats per Martino, com Villa Esperança (1925), la casa Artigas (1925) o Villa Teresita (1930).

MARTINO I ELS SEUS TREBALLS FORA DE SITGES
La família Martino sempre havia viscut a Barcelona, i per això no és estrany que el jove arquitecte comencés a treballar en diversos encàrrecs a la ciutat Comtal. L’any 1917 realitzà el projecte per a una fàbrica i un hotel encàrrec dels senyors Saurí, al carrer Rocafort; diverses reformes com la de la cooperativa “El Reloj” (1923) al C. Borrell/ C. Rossellò de Barcelona; en el catàleg de les seves obres hi trobem durant l’any 1929 la realització de diverses habilitacions de locals per a l’estabulació de vaques com la del carrer Fernando Poo o al carrer Portugal de Barcelona.
A la zona de Sarrià són diversos els xalets dissenyats per Martino que encara s’hi conserven com la Villa San José (1917-1921) al carrer Esperança, o les cases per a Narcís Serrallach Mauri (1919-1921) i per a Maurici Heymann (1920), totes dues situades a l’actual avinguda Pearson.
Els edificis plurifamiliars firmats per Martino a Barcelona també van ser varis com el que va construir per al senyor Isidre Albert Falcó (1923) al carrer Llançà al barri de Sarrià; un altre per a Carme Artés (1928-1929) i l’encarregat per Guillermo Juncà (1930-1932) tots dos a l’actual Passeig de Borbó; al Passeig de Gràcia, tocant als Jardinets, va dissenyar un edifici per a Juan de Ros (1930-1931) i molts altres com el del carrer Rossellò cantonada amb el carrer Aribau, propietat del Doctor Corachan pel que realitzaria un xalet al Passeig Marítim de Sitges i la nova clínica.
Entre els diversos edificis d’us públic destaquem l’ampliació i la reforma de l’antiga clínica Corachan (1925-1927) i la construcció de la nova clínica al carrer Buigas de Barcelona, l’avantprojecte pel Teatre de la Ciutat (1921) de Barcelona, el projecte de l’escorxador de Tàrrega (Lleida) de 1931 o el Balneari Prats (1933-1945) a Caldes de Malavella (Girona).
En alguns d’aquest edificis construïts a partir de la dècada dels trenta, l’estil de J.M. Martino va evolucionant cap al moviment racionalista que dominava les avantguardes del moment, i trobem una barreja entre el classicisme del noucentisme i les formes pures del racionalisme. Un exemple d’aquesta afirmació el podem trobar en el mateix edifici de la Clínica Corachan de Barcleona o els petits xalets que dissenyà a l’illa de Mallorca per a Rosendo Klein, un al Port de Pollensa (1931) i l’altre a Alcúdia (1933).

Josep Maria Martino va morir a Barcelona el dia 6 de gener de 1957, justament ara fa cinquanta anys, motiu que em porta a reclamar un merescut homenatge a aquest arquitecte que tant ha aportat al patrimoni arquitectònic de la nostra vila

20 de febr. 2007

Carta enviada al Sr. Salvador Tarragó director de SOS Monuments

Sitges, novembre de 2006

Apreciat Sr. Salvador Tarragó

Em dirigeixo a vostè, per demanar la seva col·laboració i la de l’associació SOS Monuments, en una “lluita” que des de fa uns anys sembla que porti individualment i que darrerament tinc la sensació de que no arribaré a guanyar mai.

La meva voluntat per conservar el Patrimoni Arquitectònic de Sitges sembla interessar a molt pocs, i tot i els meus intents (en forma d’articles), per implicar el poble en un fet més que evident, com és la pèrdua d’importantíssims edificis del nostre patrimoni arquitectònic i artístic, sembla que això no vagi amb ells.
Des de la meva posició com a membre independent dins del Consell de Cultura de Sitges he realitzat un estudi sobre la necessitat de conservació del patrimoni arquitectònic sitgetà (documents que li adjunto en aquest missatge), que proposa la implicació d’aquest consell a l’hora d’atorgar llicencies sobre edificis que estiguin dins del catàleg del patrimoni.

A Sitges hi ha molts edificis històrics i catalogats que es troben en un estat lamentable, i que si no s’hi actua aviat es perdran, convertint-se en un número més d’una llarga llista. Un dels darrers casos, que és el que em porta a enviar-li aquesta carta, és el que té com a protagonista una petita casa unifamiliar situada al Passeig Marítim nº 36 de Sitges: la casa Llopart, coneguda com Nurillar. L’edifici, que “va caure” durant el mes d’octubre de 2005, era un dels darrers exemples de casa racionalista que quedaven a Sitges. Dissenyada per Josep Alemany l’any 1934, destacava per les seves formes pures i per la seva simplicitat, característiques que molts no van saber apreciar, oblit que ha arribat fins al punt de que des de fa uns mesos en el terreny que ocupava s’hi està construint un nou edifici que poc té a veure amb l’original.

Individualment he intentat informar a la regidoria de Cultura i a l’Urbanisme, però l’una per l’altra, tot ha quedat en res, ja que el regidor d’urbanisme diu que tot és correcte i la de cultura s’ho creu. L’obra va estar aturada judicialment durant uns mesos, però com si res, se’ls hi va tornar a donar permís, i des de fa un temps els treballs han seguit endavant amb una velocitat impressionant.

En la fitxa d’aquesta casa del Catàleg de Patrimoni de Sitges llegim:

Nº d’identificació 372 i amb un nivell de protecció III: Manteniment del volum elements i color de la façana.

Jo conservo imatges de l’edifici original, tinc fotos de l’estat actual de la nova estructura, on s’hi ha afegit un pis més que segons l’ajuntament existia antigament .....
Estic disposada a col·laborar amb tot, però veig que necessito un recolzament en la meva “batalla” ja que individualment crec que no puc arribar molt més lluny i que el meu esforç és inútil.

Esperant la seva resposta i col·laboració

La saluda atentament

Isabel Artigas Coll
Historiadora de l’Art.

CAL SEGUIR CONSERVANT EL NOSTRE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC!!!!!

Pel més de juny de 1976, en el marc del Congrés de Cultura Catalana nasqué el SERPAC (servei per a la protecció del patrimoni arquitectònic català) grup integrat per itel.lectulas, arquitectes i històriadors catalans, que sempre va demostrar un gran interés per Sitges. Actualment compleix 30 anys, i han estat moltes les intervencions que han promogut per a la conservació del nostre patrimoni.

El SERPAC va lluitar per aconseguir un catàleg que assegurés la protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya, classificació que ha contribuït a la conservació d'aquests monuments de l'arquitectura, un anhel que ha ajudat a Sitges a tenir en els seus edificis un dels principals al·licients per al turisme cultural que cada cop més visita la nostra vila.

Si el poble de Sitges pot presumir de tenir un dels millors conjunts arquitectónics de Catalunya, es dèu en gran mida a la intervenció del SERPAC que quan l'any 1977 una de les cases més emblemàtiques del Passeig de la Ribera de Sitges, la Villa Lola, va ser enderrocada sense els permisos pertinents, van aconseguir influir en la decisió de la Comissió de Belles Arts, d'obligar als propietaris de l'immoble i a l’Ajuntament, a aixecar un edifici idèntic al construït l'any1907 i que s'atribueix a l'arquitecte Gaietà Miret.

Ara no ens podem quedar en l'admiració del que ja tenim assegurat, i hem de seguir lluitant perquè Sitges conservi TOT el seu patrimoni tant arquitectónic com artistic i cultural. I en aquest TOT, no només les cases modernistes, eclectiques o noucentistes ja restaurades i que mostren tot el seu esplendor tenen valor, sinó que hem de fer que altres edificacions en mal estat es puguin recuperar, intervencións que augmentaran l’interès artístico-cultural del poble. Així doncs hem d’obrir horitzons i assumir que Sitges també ha estat un referent per a l'arquitectura moderna, estil que va tenir el seu millor moment entre les dècades dels anys trenta fins als cinquanta.

Són poques les cases d'estil racionalista que s'han conservat a la nostra vila. La més destacada, la casa Casabó -Suqué, coneguda com “el Barco”, dissenyada l'any 1934 per Francesc Mitjans, va desaparèixer durant els últims anys del segle XX. Pensareu que estic equivocada i que aquest edifici encara forma part de l’urbanisme del Passeig Marítim, però la construcció que podem apreciar actualment és una reconstrucció que, tot i que aparentment s'acosta a l'estructura original, històrica i patrimonialment no té res a veure, ja que els nous volums, obertures i materials de construcció li han fer perdre tot el seu interès artístic i arquitectònic.

Fa uns dies, una altra d'aquestes cases modernes que ens quedava ha desaparescut. Ens referim a la casa de Joan Llopart i Massana, més coneguda com "Nurillar", situada al Passeig Marítim, que va ser construïda l'any 1934 per l'arquitecte Joan Alemany, i de la que es conserven els planos a l'Arxiu Històric. Aquest estiu una estructura de contenció que mantenia les parets exterior, feia preveure una reforma de l'edifici però sembla ser que no va ser possible la retenció dels murs i a finals d'estiu el poc que quedava de la casa es va ensorrar.

Aquest fet em porta a fer moltes preguntes; com és que altres edificis de molta més envergadura han aconseguit sense problemes conservar les façanes mitjançant la utilització d’un mètode similar?; com serà la nova casa que es construirà en aquest revalorat terreny?; es farà una reconstrucció exacte de la casa Llopart o una reinterpretació com es va fer amb “el Barco”?.
Totes aquestes qüestions condueixen a una única que les engloba; estem fent una política de conservació del patrimoni correcta i coherent amb les bases proposades per els historiadors?
Evidentment s'ha d'actuar sobre els monuments que es troben en un pèssim estat de conservació, però s'han de tenir unes bases clares sobre com han de ser aquestes intervencions. Paraules que sonen igual com actuació, recuperació, conservació, rehabilitació, restauració, o reinterpretació tenen significats i conseqüències molt diferents per al patrimoni artístic d’un país.

Ara ha caigut el “Nurillar”, una pèrdua que ha passat totalment desapercebuda i sense rebombori, però no ens estranyi que dins de pocs dies arribi la noticia, aquesta si que de gran conseqüència mediàtica dins dels nostre poble, de la caiguda de la Casa Salvador Font de Dalmau, més coneguda com Telègrafs, situada al Carrer Major, o la Residència Helvètica, del Passeig Marítim. Dos edificis que al igual que molts altres es troben en un estat pèssim i que no només posa en perill la seva estabilitat sinó la vida de la gent que s'hi acosta.

Els sitgetans tenim l’obligació de vetllar per al nostre patrimoni. No ens podem quedar de braços plegats i deixar que poc a poc anem perden part de la nostra identitat com a poble. Hem de tenir clar que la llei ens acompanya en aquest difícil camí i que amb una mica de voluntat i coratge, aconseguirem que, com a mínim, el nostre centre històric no torni a tenir pèrdues irreparables com les succeïdes fins als anys vuitanta.

En el Els municipis i el patrimoni arquitectònic. Compendi legislatiu comentat, publicat l’any 2003 per la Diputació de Barcelona, la seva autora, Raquel Lacuesta fa un importat recull de les principals lleis referents a la conservació. Com a exemples destacats a la Llei d’Urbanisme trobem diversos articles com els següents:

“L’expropiació forçosa d’un immoble es pot aplicar en el supòsit que els propietaris no hi facin les obres que siguin requerides per a la seguretat de les persones o que estiguin determinades per plans, normes o projectes de caràcter històric, arqueològic o artístic (art.104.1e. tercer).”

“Els propietaris estan obligats a conservar i rehabilitar les condicions objectives d’habitabilitat dels habitatges (art.189.1). Això implica, per tant, mantenir en bones condicions tots aquells edificis de la seva propietat que formin part d’un catàleg o d’un inventari. L’incompliment d’aquest article faculta l’administració per actuar en els edificis protegits a càrrec del propietari, i a imposar multes coercitives (art. 190.1 i 4)”

El Codi Penal de 1995, actualitzat l’any 2003 també fa menció a la conservació del patrimoni.

-Art.321: “ Los que derriben o alteren edificios singularmente protegidos por su interés histórico, artístico, cultural o manumental serán castigados con las penas de prisión de seis meses a tres años, multa de doce a veinticuatro meses y, en todo caso, inhabilitación especial para profesión u oficio por tiempo de uno a cinco años”.

Davant de tot això potser es bo que reflexionem!!!!!

Beli Artigas Coll, el Eco de Sitges, 2006

CONSERVACIÓ DE LES FAÇANES

Des de fa uns mesos, en El Eco de Sitges s'han publicat articles i cartes al director que fan referència a la necessitat de canviar alguns dels criteris en els que es basa la catalogació dels edificis que conformen el patrimoni arquitectónic de Sitges.
Potser si que sobta que s'hagi de conservar una façana que per a molts no té cap bellesa ni cap importància histórica. Són diverosos els comentaris que ses poden sentir de la gent, ja siguin autoctons com visitants, que passa per davant de la casa del Carrer Parellades, on fins fa molt poc hi havía la coneguda botiga La Dasca, i que queden asturats en observar l'impresionant muntatge que s'ha aplicat per contenir la façana de l'edifici. Com és que han de mantenir aquesta paret? Però si no té res? Si és lletja?.....
Com aquestes, són moltes les frases que podríem anar incloent.
Si, potser no es tracta d'un exemple de casa eclecticista, historicista, modernista o noucentista. Potser és una simple casa entre mitjeres, tot i que per aprofitar uns centimetres més, s'ha decidit que de dues cases s'en fa una de sola. Potser en aquest últim detall està una de les principals errades. Una casa no només és important per la seva façana, un poble aconsegueix conservar el seu encant si conservem tant els edificis espectaculars com els més senzills, i a la vegada més abundants.
Sitges posseeix un patrimoni arquitectónic impresionant. Ho reconeixem i n'estem molt orgullosos, tot i que moltes vegades no el conservem tal i com sería "just i necesari", però aquesta questió ja la varem tractar en un article anterior i tot i que ara "si que toca", no em voldría fer pesada.
Fins l'any 1975 no hi había cap llei que regulés el que es tenia que conservar, i com. Durant els anys de post-guera van desapareixer algunes de les cases més significatives de Sitges. Amb la llei del patrimoni semblava que això ja s'había superat i que Sitges podría conservar-se però anavem molt equivocats. Tot i existir la llei també deu existir la trampa i des de 1975 han caigut alguns edificis que fins i tot que no hi había cap mena de regulació habíen vist que eren imprescindibles. Un dels casos més flagrants va ser la ja més que comentada casa del Cap de la Vila, que des de 1905 ocupaba la farmacia de Josep Ferret i Robert, on és va construir un dels edificis més vergonyosos que tenim en el nostre poble. Jo diria que per sort, des d'aquest monstru urbanísitc no hem pogut veure una cosa pitjor.
Però des de que existeixen les bases per conservar el nostre patrimoni a Sitghes també s'han fet moltes animaledes.
Potser hens hem pres massa a pit el vers de Josep Carner que describia el nostre poble "blanc d'Espanya". No totes les cases a Sitges eren originariament de color blanc. La casa del carrer Sant Bartomeu cantonada St. Gaudenci no n'és pa sun exemple de casa blnaca. Com pots ser que encara no s'hagi instat als propieraris d'aquesta finca a tornar al bell edifici el seu color ocre original? que no van veure que les cases que l'envolten no tenen res a veure amb el que van decidir fer...?
Seguinyt amb els colors de les façanes també vull fer el contrari, reclamar el color blanc d'una casa que s'acaba de reformar al carrer Major. Es va conservar la façana aconseguint una uniformitat en el conjunt, però un cop més els permisos es van "despapelar" i a azquesta casa que s'hauría d'aver pintat de color blanc li van donar "la llicencia" d'una altra que havíen demanant el color groc. Com mpotr ser que destrossem el poble? com pot ser que no hi hagi unes lleis que regulin de forma clara con han de ser les reformes o les noves construccions que es realitzin tan en el nucli antic com en altres barris del nostre poble.
Referint-se a la dita de que "les cases blanques de Sitges i els ulls negres de les noies del poble" Miquel Utrillo deia a "La Voz de Sitges" del 25 d'agost de 1895: "decinme también que el color blanco hiere la vista; sintiendo muchísimo que así sea en todos aquellos que sin esto también se quejarían de cualquier otra cosa, debo declarar y declaro que, aunque malo, soy pintor, y que tras largo tiempo trabajando especialmente al sol
Però davant de les grans cases construides pels americanos en les Eixamples sitgetanes o les cases Noucentistes del sector de Terramar, no podem oblidar que Sitges també era un poble que económicament es sustentava per l'agricultura, la indústria del calçat i en menor proporció per la pesca. Tot i aquesta menor quantitat, es van construir uns barris de pescadors, anys un poble de pescadors de petites cases blanques, confortables i sensilles, també formen part del patrimoni arquitectónic que hem de conservar. Un conjunt de cases de pescador va desapareixer quan Mr. Deering, el millonari nord americà, va comprar les cases que hi había en el carrer de Fonollar, just sobre el Cau Ferrat de Santiago Rusiñol, on va ferconstruir el seu Palau Maricel. Tot i que varem guanyar un conjunt molt important i original, Sitges va perdre les petites cases emblanquinades de cara al mar que havíen servit d'aixopluc a families de mariners i pescadors.
L'any 1916 es va obrir el carrer d'Espalter i es van contruir un conjunt de cases barates.
A l'Antologia de Sitges de desembre de 1950, l'arquitecte Jorge Muntañola escriu un article titulat "Mi casa sitgetana y su arquitectura" en que dona unes bases de com creia ell que era l'arquitectura Sitgetana. "conjunto de elementos constructivos, decorativos y ambientales que en construcciones de Sitges se repiten insistentemente, no como arcaicos tipismos de lo que pudo ser la antigua Kissa o Cissa o el Castillo de Gigiis, sino como características vivientes y fragantes de las moradas de hoy".
Es refereix a "la armonía estructural y ornamental, que perfuma buena parte de las casas de Sitges, proporcionándonos un encanto de gracia y el confort de un ambiente de golosia espiritual".
Primera mitad del segle XVII, invasió de les forces napolitanes al servei de Felip IV, bombardeig i batalla naval que va destruir gran part dels edificis que envoltaven el castell. . L'actual Sitges surgeix durant el darrer terç del segle XVII.
Sitges poble de maniners i negocoants, però no de pescadors. Capitans de barco, y aventurers, americanos.
Les cases del carrer de la Devallada, Aigua, carrer Nou , Carreta i tacó, destaquen per els seus patis interiors que en el seu origen van ser ideats com a espai d'oci i per incrementar el rang dels habitants de les cases.

Beli Artigas, publicat a l'Eco de Sitges, 2006

MÉS VAL UNA BOFETADA A TEMPS QUE.....

PERQUÈ AQUESTA S’HA DE CONSERVAR?
Des de fa uns mesos, en El Eco de Sitges s'han estat publicant una sèrie d’articles i cartes al director que es preguntaven sobre el perquè de la conservació d’algunes façanes a la vegada que feien una referència directa a la necessitat de canviar alguns dels criteris en els que es basa la catalogació dels edificis que conformen el patrimoni arquitectònic de Sitges.
Potser si que sobta que s'hagi de conservar una façana que per a molts no té cap bellesa ni cap importància històrica. Són diversos els comentaris que es poden sentir de les persones, ja siguin autòctones com visitants, que passen per davant de la casa del carrer Parellades, on fins fa molt poc hi havia la coneguda botiga La Dasca. En primer lloc queden astorats al observar l’impressionant sistema de contenció que s'ha muntat per contenir la façana de l'edifici, i davant de la neutralitat d’aquesta, es fan en alt un seguit de preguntes que per desgràcia sempre es queden sense resposta. Una petita selecció del que podem sentir son frases com: Però si no té res? Si és lletja? Com és que han de mantenir aquesta paret? Tant de muntatge per a conservar “això”?
Si, potser no es tracta d'un exemple d’edifici eclecticista, historicista, modernista o noucentista de la mateixa importància “turística” com les grans cases de la Ruta dels Americanos. A primera vista és una simple casa entre mitgeres, tot i que per aprofitar uns centímetres més de solar, s'ha decidit unir dues finques en una de sola. En aquesta última apreciació està una de les principals errades. Una casa no només és important arquitectònic i patrimonialment per la decoració de la seva façana o per l’amplitud de terreny que ocupa, sinó que hi ha altres característiques, com poden ser els materials utilitzats per la construcció, que també la poden fer única i insubstituïble.
Que Sitges posseeix un patrimoni arquitectònic molt important ho reconeixem i n'estem molt orgullosos, però tot i ser-ne conscients, sovint no el conservem tal i com seria "just i necessari". Un poble aconsegueix conservar el seu encant si sap mantenim una unitat estètica i urbanística, premisses fonamentals que s’han d’aplicar tant en la restauració dels grans edificis com en les construccions més senzilles, les quals conformen un gruix destacat de l’arquitectura de la nostra vila.
SORT QUE VA ARRIBAR EL SERPAC, PER QUE SINÓ........
Fins l'any 1975 no hi havia cap llei que regulés el que es tenia que conservar, i com s’havia de fer. Va ser pel més de juny de 1976, en el marc del Congrés de Cultura Catalana nasqué el SERPAC (servei per a la protecció del patrimoni arquitectònic català) grup integrat per intel·lectuals, arquitectes i historiadors catalans, que sempre va demostrar un gran interès per Sitges.
El SERPAC va lluitar per aconseguir un catàleg que assegurés la protecció del patrimoni arquitectònic de Catalunya, classificació que ha contribuït a la conservació d'aquests monuments de l'arquitectura, un anhel que ha ajudat a Sitges a tenir en els seus edificis un dels principals al·licients per al turisme cultural que cada cop més visita la nostra vila.
Durant els anys de postguerra van desaparèixer algunes de les cases més significatives de Sitges. Amb la llei del patrimoni del 1976 semblava que aquesta etapa de destrucció ja s’havia superat i que l’estètica de Sitges es podria conservar dins d’uns límits lògics, però anàvem molt equivocats. Com ja se sap, tot i existir la llei de conservació del patrimoni també deu existir la trampa, i des de 1975 han caigut alguns edificis que es creien imprescindibles per al conjunt històric i artístic del nostre poble. Un dels casos més flagrants va ser la desaparició de la casa del Cap de la Vila, que des de 1905 ocupava la farmàcia de Josep Ferret i Robert i que va ser reformada l’any 1916 quan se li va afegir una petita torre , on és va construir un dels edificis més vergonyosos que tenim en el nostre poble. Jo diria que per sort, des d'aquest monstre urbanístic no hem pogut veure una cosa pitjor.
Però des de que existeixen les bases per conservar el nostre patrimoni a Sitges també s'han fet moltes animalades.
QUÈ S’AMAGA AQUÍ DARRERA?
En un article publicat a l’Eco de Sitges a raó de l’enderroc de la casa racionalista Nurillar, construïda l’any 1934 per l’arquitecte Francesc Alemany al Passeig de la Ribera, em vaig fer la pregunta retòrica de si estàvem fent una política de conservació del patrimoni correcta i coherent ? També vaig intentar enumerar les diferències entre les possibles accions arquitectòniques existents com eren l’actuació, la recuperació, la conservació, la rehabilitació, la restauració o la reinterpretació. Hem de destacar el fet de que des de fa uns dies les obres que s’estaven realitzant en el solar que fins l’estiu passat ocupava aquest interessant edifici han estat aturades per ordre de l’Ajuntament. Esperem que ja que per alguna raó inexplicable hem perdut l’obra original i davant de la impossibilitat de realitzar sobre aquesta cap de les actuacions arquitectòniques esmentades anteriorment, com a mínim tinguem una “còpia” de l’original, que compleixi totes les normatives dictades des de la llei de protecció del patrimoni, en la que prima la construcció d’un edifici fidel en volums i estètica al que hi havia en un principi. Es a dir, no afegir-hi elements que no existien com és la finestra que ha “aparegut” a la teulada de la casa veïna al Nurillar, la restaurada Villa Carmen, a la qual no només se li va afegir una obertura a les golfes, sinó que està envoltada per una valla de ferro que res té a veure amb l’estètica de jardí amb bruc que des de la creació del Sector de Terramar cap a 1919 domina les cases del Passeig. Però aquesta tendència estètica ja va ser trencada fa uns anys quan es va arreglar la Casa Peris-Mencheta, al mateix Passeig de la Ribera. Evidentment, tothom vol seguir la moda por molt incongruent que sigui aquesta.
SALVEM ELS “QUARTOS DE REIXA”
Tornant a la casa del Carrer Parellades, hem de pensar que aquesta casa va ser construïda durant els primers anys del segle XIX , i que originàriament destacava per la sobrietat decorativa. Durant la segona dècada del dinou, Sitges va viure un moment de gran activitat constructiva. Son molts els edificis que van ser erigits en aquesta segona eixampla a partir de 1850. Per diversos motius, moltes d’aquestes finques han desaparegut o han sigut reformades, fet que encara dona més importància a la conservació, ni que només sigui de la façana, de la ca la Dasca. També va ser durant aquest moment quan a Sitges es van posar de moda els “quartos de reixa” que consistia en situar a la planta baixa dels edificis unes finestres que quedaven protegides de l’exterior mitjançant unes reixes, disseny de les quals variaven segons el pressupost de la família propietària. Aquesta nova habitació no només es va incloure en els edificis de nova construcció, sinó que són molts els permisos d’obra que es van demanar per poder obrir finestres en cases existents, moltes de les quals destacaven per la seva senzillesa..
Amb la Casa Dasca, en tenim un clar exemple ja que el seu primer propietari, Pere Robert, el qual seguint la tendència del moment demanà l’any 1845 permís per situar una reixa i també aixecar uns pams el sostre per poder col·locar un balcó “conforme los de costumbre”, a la casa del Carrer Parellades 61.
Així doncs, aquesta tipologia d’edificis que originàriament constaven de planta baixa i pis, tenen una gran importància patrimonial, fet que inplicaria que la restauraciò d’aquesta façana es realitzès de manera conscient i meditada, tornat, en la mida del que permeten els nous interessos comercias, el seu estat original
.
“ENLLUER-NES LES ESPURNES DE L’ESTIU...”
Davant de la visió d’alguns edificis restaurants durant aquest darrers anys, u n pot arribar a pensar que potser s’han pres massa a pit el vers de Josep Carner que descrivia el nostre poble com a"blanc d'Espanya". Si ens remetem a les fonts gràfiques que es conserven en diversos arxius, ens adonem que no totes les cases a Sitges eren originàriament de color blanc. Un dels exemples més importants d’aquesta modificació cromàtica el trobem en la nova imatge que se li ha adjudicat a la casa de Joan Robert i Brauet, construïda l’any 1911 al carrer St. Bartomeu cantonada amb St. Gaudenci. Exactament aquesta no era pas un exemple de casa blanca. Com pots ser que desprès de més de tres anys des de que va ser pintada encara no s’hagin instat (o obligat) als propietaris d’aquesta finca a tornar al bell edifici el seu color ocre pedra original? Els que van realitzar el projecte de restauració no van veure que les cases que l’envolten no tenen res a veure amb el que van decidir fer...?.
La casa Robert, i no “palauet” com l’han estat venent aquest darrers anys, destacava per la unitat que mostraven les seves tres façanes, característica que va ser eliminada vilment amb la reforma que es va realitzar a la galeria posterior del primer pis. Unes fredes i impersonals finestres d’alumini han substituït les vidrieres de colors que aconseguien donar llum a l’interior del pis a la vegada que permetien gaudir de la vista del petit jardí de la casa.
Seguint amb els colors de les façanes també vull fer el contrari, reclamar el color blanc d'una casa que s'acaba de reformar al carrer Major, cantonada amb Carreta. Aquest gran edifici, que al llarg dels anys ha patit diverses actuacions que fan que Es va conservar la façana aconseguint una uniformitat en el conjunt, però un cop més els permisos es “ deurien despapelar" i a aquesta casa que tenia que haver-se pintat de color blanc li potser li van donar la llicencia d'una altra que havien demanant el color groc. Com pot ser que destrossem el poble? com pot ser que no hi hagi unes lleis que regulin de forma clara i concisa con han de ser les reformes, restauracions o les noves construccions que es realitzin tan en el nucli antic com en altres barris del nostre poble.
Davant de possibles “malentesos” com l’ocorregut en aquestes cases, ja des de la primera meitat del segle XIX, l’Ajuntament de Sitges donava permisos per construir edificis, escrits en els que deixava clar quin tenia que ser el color de la façana. Són diversos papers en els que trobem mencionada l’obligació d’aplicar a l’exterior de la casa un to rosat, citat com “color mahon”.
ENCARA ENS QUEDEN CASES DE PESCADORS
Però davant de les grans cases construïdes pels americanos en les Eixamples sitgetanes o les cases Noucentistes del sector de Terramar, no podem oblidar que Sitges també era un poble que durant molts anys s’ha sustentat econòmicamnt econòmicament gràcies a l'agricultura, la indústria del calçat el turisme i en menor proporció a la pesca. Així doncs són molts els habitants del nostre poble que es van fer construir vivendes molt més adients a les seves possibilitats econòmiques i adapatades a les necessitats diaries d’una familia treballadora.
Com qulasevol poble situat a ran del mar, Sitges també compta amb els seus barris de pescadors, conjunts urbanístics que han aconseguit mantenir el seu encant i una certa dosi de romanticisme. El blanc d’aquestes petites cases confortables, construccions de poca altura i sense gaire decoració més que el filet blau que es pintava a la base de les façanes, ha sigut un mirall en el que posteriorment s’hi han vist reflectits els grans arquitectes racionalistes que han deixat la seva emprempta en el nostre poble.
La necessitat de conservar els pocs exemples que ens queden d’aquesta tipologia d’edificis, fa que un es pregunti on les podem trobar.
Un dels conjunt de cases de pescador més quantios que tenía el nostre poble va amb Santiago Rusiñol, quan aquest va comprar unes casetes que hi había propo de la Torreta per a construir-hi el més que conegut Cau Ferrat. Anys més tard, el milionari nord americà el Mr. Deering va comprar el reste de cases que hi havia en el carrer de Fonollar, on es va fer construir el seu Palau Maricel. Tot i que vàrem guanyar un conjunt molt important i original, Sitges va perdre les petites cases emblanquinades de cara al mar que havien servit d'aixopluc a famílies de mariners i pescadors.
Seguint aquesta tipologia, altres arquitectes van projectar cases que en essencia estaven inspirades en les cases de mariners. Josep Maria Martino, autor de la majoría de Xalets que durant el segon quart del segle XX es van erigir al sevtor de Terramar, també és el que firma els planols d’algunes reformes de les cases del carrer Sant Sebastià, conjunt que encara conserva la seva essencia original.
Ja uns anys més tard, l’any 1951, l’arquitecte Josep Antoni Coderch va realitzar l’urbanització del Barri de les Case noves, que ell va anomenar “Habitatges per a pescadors”. Es tracta d’una revisió de l’arquitectura popular que podia haver vist durant les seves estades a Sitges.
A l'Antologia de Sitges de desembre de 1950, l'arquitecte Jorge Muntañola escriu un article titulat "Mi casa sitgetana y su arquitectura" en que dona unes bases de com creia ell que era l'arquitectura Sitgetana. "conjunto de elementos constructivos, decorativos y ambientales que en construcciones de Sitges se repiten insistentemente, no como arcaicos tipismos de lo que pudo ser la antigua Kissa o Cissa o el Castillo de Gigiis, sino como características vivientes y fragantes de las moradas de hoy".
Es refereix a "la armonía estructural y ornamental, que perfuma buena parte de las casas de Sitges, proporcionándonos un encanto de gracia y el confort de un ambiente de golosia espiritual".
Primera mitat del segle XVII, invasió de les forces napolitanes al servei de Felip IV, bombardeig i batalla naval que va destruir gran part dels edificis que envoltaven el castell. . L'actual Sitges sorgeix durant el darrer terç del segle XVII.
Sitges poble de mariners i negociants, però no de pescadors. Capitans de vaixell, y aventurers, americanos.
Les cases del carrer de la Devallada, Aigua, carrer Nou , Carreta i Tacó, destaquen per els seus patis interiors que en el seu origen van ser ideats com a espai d'oci i per incrementar el rang dels habitants de les cases.

El Codi Penal de 1995, actualitzat l’any 2003 també fa menció a la conservació del patrimoni.
-Art.321: “ Los que derriben o alteren edificios singularmente protegidos por su interés histórico, artístico, cultural o manumental serán castigados con las penas de prisión de seis meses a tres años, multa de doce a veinticuatro meses y, en todo caso, inhabilitación especial para profesión u oficio por tiempo de uno a cinco años”.

Beli Artigas Coll, publicat a la Revista Cultural La Palla, Sitges, maig de 2006

L'ARQUITECTURA MODERNA A SITGES

Situació arquitectònica a principis del XX.
Sitges sempre ha destacat per la seva relació i suport, a els àmbits més moderns i avantguardistes de la cultura europea.
El període d’esplendor econòmic viscut a Sitges durant la segona meitat del segle XIX i primers anys del XX, es va veure reflectit en un important moviment constructiu. La figura dels “americanos” va ser un punt fonamental en l’evolució urbanística que es va produir a la nostra vila. Cada època i cada moment té els seus estils arquitectònics: el Neoclassicisme, l’Eclecticisme, el Neogòtic, la nova arquitectura del ferro o el Modernisme.
Cap a 1918 es comencen a construir a Sitges edificis que podríem encabir clarament dins de l’estil Noucentista. Però el més destacat d’aquest anys, és la idea de crear una ciutat-jardí a la zona sud de la vila, el Park de Terramar.
No ens aturarem a parlar d’aquest període, ja que, gràcies al llibre d’Isabel Coll, L’arquitectura de Sitges. 1850-1930 i a molts articles publicats a diversos números Xermada, (per exemple en els 4,6,8 o 22), on es fa un repàs per l’arquitectura sitgetana d’aquesta època, tenim suficient informació.
L’arquitectura moderna a Sitges
Mentre Sitges es trobava en ple moviment noucentista, un esperit renovador començava apercebre's en l’àmbit cultural més avantguardista de la població.
Durant el mes de març de 1928, es va presentar a Sitges, el Manifest Groc, firmat per Salvador Dalí, Lluís Montanyà, i Sebastià Gasch. En ell es posava en qüestió la cultura tradicional catalana, i també feien una important referència a l’arquitectura del moment, la noucentista, que “consideraven falsa i amb excessiva decoració”.
Aquestes noves idees venien clarament influenciades per la persona de Charles Edouard Jeanneret (La Chaux-de-Fond , Suissa 1887), anys més tard conegut mundialment com Le Corbusier, i realçades per la visita que aquest gran arquitecte modern, va fer a Catalunya en el mes de maig d’aquest any 28.
Durant 15 i 16 de maig, Le Corbusier, que havia estat viatjant per España, va arribar a Barcelona, cridat per l’arquitecte Rafael Benet i per l’encara estudiant d’arquitectura, Josep Lluís Sert.
Le Corbusier, juntament amb el pintor Ozenfant, va fundar i dirigir la revista L’Esprit Nouveau (1920), punt fonamental per a conèixer els ideals de l’arquitectura moderna que es començava a donar durant aquest primers anys de la segona dècada del S.XX.
L’arquitecte no era un desconegut en els cercles culturals i arquitectònics catalans, ja que Sert i Bonet havien fet tot el possible per divulgar les idees estètiques i constructives que defensava l’arquitecte suís.
La causa final d’aquesta visita de Le Corbusier a Barcelona, van ser les dues conferències que tenia que impartir a la Sala Mozart de la capital catalana. Conferències que van tenir un fort ressò en la premsa catalana, i a partir d’aquest moment, l’arquitectura moderna i els problemes i avantatges que aquesta comportava, es van convertir en una constant en els diaris i revistes de l’època i d’anys posteriors.
Le Corbusier va visitar diversos espais de Barcelona, i també va passejar pels llocs més turístics de Catalunya. Així doncs, l’arquitecte arribà a Sitges, vila que en aquell moment es trobava en ple creixement urbanístic. Les obres de la Ciutat-Jardí de Terramar, i les construccions que s’estaven aixecant en el Passeig Marítim, varen ser el que Le Corbusier es trobà durant aquesta breu estada al nostre poble.
D’aquesta visita en tenim constància a les pàgines de L’Eco de Sitges. En ell hi trobem un article del 20 maig de 1928;
“Crónica Local. Visita honrosa. El lunes estuvo en Sitges el ilustre arquitecto Le Corbusier, autor del discutido proyecto del Palacio de la Sociedad de Naciones en Ginebra. Le acompañaron varios admiradores de Barcelona, apreciando cuanto de notable encierra nuestra villa y festejando la gira con un gran banquete en el Parc-Hotel de Terramar. El famoso arquitecto elogió la urbanización de los paseos de la Ribera y algunos edifícios, sobretodo los jardines de Terramar, constándonos regresaron a Barcelona los expedicionarios muy satisfechos de su visita a Sitges.” (sic)

També trobem articles a La Punta La Punta, 27 de maig de 1928 en que:

“Le Corbusier a Sitges. Aquest eminent arquitecte visità fa pocs dies la nostra vila i extraiem de “La Veu de Catalunya” les següents declaracions:
A Sitges, Le Corbusier sentí l’esperit de la nostra terra, davant el gran balcó del mar, davant la blancor i la netedat de la seva llum i la força del seu paisatge. Fins aquells cartellets de ceràmica blanca “No embruteu les parets. La netedat és una senyal de civilització”, no passaren desapercebuts al teoritzador del nou ordre de la ciutat, i, sobretot, no li passà desapercebut com l’ordenació era absolutament tinguda en compte.
També s’adonà de l’anomalia que representa un monument al Greco – el místic i el visionari – en aquella vila joiosa – sense drama. Jo li feia avinent que a la Blanca Subur existia un grup avantguardista, el qual venia d’un míting afirmatiu de tots els “istes”. De com l’amic Gasch havia parlat moltes vegades amb entusiasme i coneixement de les idees del gran arquitecte. De com “Els 3” (Dalí, Gasch i Montanyà), havien llançat als quatre vents un manifest, en el qual posaven en un mateix paràgraf el nom de Le Corbusier i el d’André Breton.
L’arquitecte somrient, ens deia: -“ Es veu que la distància pateix les diferències”. (sic)

Però aquestes cases unifamiliars que es realitzaven a Sitges durant els anys 20, no tenien res a veure amb les construccions funcionalistes i racionalistes que ja havia projectat Le Corbusier a França; la casa La Roche-Jeanneret a Paris (1923) o el Pavelló de l’Esprit Nouveau a l’Exposició d’Arts Decoratives de Paris (1925), totes elles excepcionals exemples de les noves idees de l’arquitectura moderna: línies pures, formes geomètriques, sense decoració a la façana, finestres allargades, molta importància a la llum natural, interès per una millor higiene, utilització de nous materials constructius com el ciment armat i el ferro.......
Mentrestant, a Sitges, J.M. Martino realitzava cases totalment “passades de moda”, si tenim en compte el nou ideal constructiu que promulgava Le Corbusier a través dels seus edificis i dels seus llibres sobre art i arquitectura. El noucentisme de Martino quedava molt allunyat d’aquestes idees trencadores del moviment funcionalista i racionalista.
Però Catalunya, i especialment Barcelona, no es va lliurar d’aquests aires renovadors que corrien per el món cultural i artístic. La visitat de Le Corbusier va ser molt important, i a partir d’aquest moment, a la nova generació d’arquitectes catalans se li va obrir un nou camp arquitectònic. El moviment noucentista va donar pas a una tendència renovadora, el funcionalisme o racionalisme.
L’any 1929, Barcelona també va veure néixer un grup d’arquitectes que basaven els seus projectes en el moviment modern, ens referim al G.A.T.C.P.A.C., (Grup d’Arquitectes i Tècnics catalans per a l’Arquitectura Contemporània) associació formada per arquitectes catalans de diverses generacions com Lluís Sert, Josep Torres Clavé, Germà Rodrìguez Àrias o Antoni Bonet.
La Casa Casabó-Suqué. El Barco
A Sitges tenim pocs exemples d’aquest nou moviment arquitectònic, però aquest fet sembla no importar gens, ja que ni l’Ajuntament (ni govern ni oposició), ni els propis veïns, han sigut capaços d’impedir la destrucció d’un edifici únic. Ens referim a la casa Casabó- Suqué, més coneguda com el Barco, al Passeig Maritim, construïda l’any 1934 per Francesc Mitjans, en aquell moment estudiant d’arquitectura. El projecte d’aquesta casa el podem trobar en l’Arxiu Històric Municipal de Sitges, tot i que està firmat per un altre arquitecte, ja que Mitjans no va acabar la carrera d’arquitectura fins l’any 1939.
Avui, la casa que podem apreciar no és l’original, doncs a finals dels noranta, aquesta va ser enderrocada il·legalment, ja que es tractava d’un edifici catalogat des de feia anys. Hem de remarcar la feina de l’arquitecte, que seguint els planells del primer projecte, ha reconstrucció la casa, i ha aconseguit, tot i les variacions sofertes per les noves necessitats dels propietaris actuals, mantenir l’ideal fonamental de modernitat que promulgava Mitjans.
Així doncs, la primera construcció, era una casa unifamiliar rodejada per un gran jardí, i dividida en dos nivells. La planta principal, amb impressionants vistes al mar, estava destinava als propietaris, i la inferior al servei.
Seguint les noves condicions de l’arquitectura moderna funcionalista promoguda per Le Corbusier, la casa, de planta quadrada, estava coberta per un sostre de formigó, que sostinguda per petits pilar d’acer, volava cap a l’exterior permeten la creació de terrasses integrades en la vivenda. Les finestres allargades, que proporcionaven una gran entrada de llum, adquireixen el gran protagonisme d’aquest joc de cubs blancs, esdevenint l’única decoració de la façana.
L’interès per la per la higiene, per la funcionalitat, per les noves màquines,...... va fer que els arquitectes moderns veiessin en les construccions de grans vaixells, els seus millors exemples. Les baranes de tub, algunes finestres d’ull de bou, recolzades per elements nàutics, com són els “salvavides”, va fer que popularment, la casa fos anomenada “el Barco”.
A partir d’aquest moment, Sitges va veure com les seves construccions esdevenien de formes molt més pures, sense decoracions a les façanes, i amb un aire fortament mediterrani.
J.M Sostres i J. A. Coderch, va ser els arquitectes encarregats de recollir la torxa de l’arquitectura moderna, que l’any 1928 portà Le Corbusier a Sitges.
Dels anys quaranta i cinquanta tenim alguns exemples molt importants com la Casa Casacuberta (1945), la Casa Josep Mirabent (1945) o Casa Catasús (1956), totes elles construïdes per Coderch a Sitges.
Però aquí entraríem en l’estudi d’un nou corrent arquitectònic, així doncs, en posteriors articles ja ho intentarem tractar.

Beli Artigas Coll, publicat a la revista La Xermada, Ajuntament de Sitges, nº 27, estiu 2002