1 abr. 2016

PROPOSO UN NOU RÈCORD GUINNESS A SITGES: L'ARBRE GENEALÒGIC MÉS LLARG DEL MÓN.





Com passa amb les novel.les, a la vida les històries no sempre són de felicitat, però com passa amb les novel.les, per sort, aquestes històries reals també arriben al seu fi. I com passa amb les novel.les, algunes massa llargues i pesades, és necessari tancar la darrera tapa del llibre per tenir la llibertat d’obrir-ne un de nou.... sense oblidar mai el que has après en el llibre que acabes de deixar a l’estanteria. 

Però com passa a les novel.les, hi ha vides plenes de felicitat i vides tristes que com, la de la protagonista de l’article d’avui, el número 434 (ja sabeu que el números cap-i-cua m'agraden), i que té relació amb articles anteriors, ja sigui per naufragis com per desgràcies personals, va acabar massa aviat i de manera molt tràgica, però que ens dona peu a conèixer més la nostra història.

Els fets




Al setmanari barceloní  El Constitucional del 20 de juliol de 1841 es publica una àmplia notícia sobre una “ocurrencia” que va tenir lloc el dia 17 de juliol davant de les costes de Castell de Fels (sic.) per culpa d’un huracà. 

“Ayer se dió parte de que un laud salido de este (Barcelona) para Sitjes (Sitges) se había volcado frente Castell de Fels (Castelldefels) en una de las fuertes ráfagas de viento que hubo; el patrón y marineros se habían salvado, pero se ignoraba la suerte de sus dos pasajeros. Inmediatamente con la actividad que requiere el caso, salieron lanchas de los buques de guerra españoles y lanchas de auxilio de reforzados mareantes: encontraron el laud con la quilla para arriba; uno de los pasajeros que parece ser dueño de una fábrica de aguardientes de Sitjes estaba ya en salvo; pero quedaba una mujer según indicios americana, que regresaba a Sitjes de dónde vino para ver a su marido que dicen está en cuarentena. La infeliz se sostendría en el hueco superior del casco luchando con la muerte; pues golpeando los auxiliadores en la parte exterior de la quilla, en lo poco que esta sobresale a flor de agua en un buque volcado respondía la paciente a los golpes. En la absoluta imposibilidad de levantar el buque con las lanchas sin los aparejos y auxilios que se hallan en el puerto, redoblaron los auxiliadores sus esfuerzos bogando y remolcando la embarcación a este puerto; pero por mas actividad que hubo cuando se sacó a la desgraciada pasajera había ya espirado”.

Just darrera d’aquesta notícia, hem de pensar que es tracta d’un setmanari, es publica una versió més actualitzada sobre els desgraciats fets i ja ens donen més dades sobre els protagonistes de la història. 

Sabem que l’huracà va tenir lloc la nit del 17 de juliol i que el llaüt enfonsat tenia el nom de Brillante, amb matrícula de Sitges, un vaixell capitanejat per Francesc Cardona, i que des de finals dels anys vint realitzava la ruta entre els ports de Calpe i Dénia a Barcelona, i al revers. Un viatge de 13 dies que servia per comerciar amb les càrregues de garrofes i panses. 

Doncs el llaüt Brillante, durant un d’aquests viatges, va patir un cop fort de vent  que va fer que els mariners modifiquessin la direcció de les veles per tal de poder gestionar el vent. Una maniobra forçada que va fer tombar el vaixell. Tots els mariners estaven a coberta i es van poder salvar al saltar a l’aigua, però dins de les cambres hi havia els dos passatgers, Salvador Bia i Lucia Llopis, la suposada noia americana que tornava a Sitges després de visitar el marit a Bacelona, on estava passant la quarentena.   

Salvador Bia va aconseguir sortir de sota el vaixell, i un cop salvat  i “retornat” a la vida, va poder avisar, potser massa tard, que dins encara hi quedava una persona. Tot i l’esforç de la tripulació del vaixell Manzanares, que va anar fins allà per intentar rescatar els nàufrags, no es va poder salvar la noia, i el seu cos el van alliberar hores més tard, al ser aixecat el vaixell ja al port de Barcelona. 

Aquell mateix dia 20, la notícia també es publica gairebé igual en un altre setmanari de Barcelona,  El Popular.

Però uns dies després, el 23 de juliol, a El Constitucional mateix, es publica un llarg “comunicat” firmat per Cayetano Grau i Puig on aquest dóna la seva versió sobre com va anar el salvament d’aquests nàufrags, així com ens ofereix més dades. 






Tot i que el senyor Grau no vol treure mèrit al comandant i tripulació del guardacostes que van anar fins allà per salvar els accidentats ens porta altres protagonistes. Un, el patró del llaüt de pesca, Estevan Calonja, que feinejant davant de la costa de Castelldefels a les vuit del matí va adonar-se de la presència al mar d’un “bulto”. Al adonar-se que era un vaixell enfonsat va decidir remolcar-lo fins al port de Barcelona. Va ser una feina difícil que va suposar l’ajuda de cinc llaüts més que es van acostar fins allà per ajudar-los.  Al mig d’aquest procès de salvament,  a algú se li va passar pel cap que potser dins dels vaixell encara quedava algú. Es va aturar el remolc i un dels mariners va començar a donar cops al casc del vaixell enfonsat, cops que “sorprenentment” van ser contestats des de l’interior. 

Aquí van començar els treballs més angoixants. Primer van intentar fer un forat a la panxa del vaixell, però la sortida d’aire va fer enfonsar una mica més aquest, fet que va suposar una actuació diferent. Van tapar el forat amb un mocador i just en aquell moment tan crític, va arribar el guardacostes i un altre vaixell de tràfic. 

Van aconseguir treure per una escotilla a un dels passatgers, i va ser aquest mateix el que va avisar que dins encara hi quedava una senyora. Però era impossible treure-la de la mateixa manera i es van decidir per arribar fins al port de Barcelona per aixecar el vaixell i treure la dona... però tot això es va allargar fins a les deu de la nit i la nàufraga ja era morta. 



Uns dies més tard, el 27 i el  28 de juliol, la notícia es va publicar als setmanaris madrilenys Eco del Comercio i a  El Correo Nacional, però com aquell joc de “per la dreta m’han preguntat i per l’esquerra m’han contestat”, aquí les informacions que es donen sobre el naufragi ja no són tan exactes. A les dues notes s’explica que després d’intentar treure la noia de dins del vaixell tombat, però que quan es va aconseguir, aquesta ja havia mort. Però la notícia encara s’embolica més quan diuen al Correo Nacional que “despues en la embocadura del Llobregat, se ha descubierto flotante entre el mar y el rio el cadáver de una interesante joven de 23 años; dicese que es la misma que iba en el laud Brillante, y que se llama Luisa Lopez, natural de Sitges, y perteneciente a una familia acomododa. 
El cadáver de la infeliz ha estado colgado toda esta noche de la machina. Luego a sido conducido al paraje de costumbre por el alcalde Gasull.” 

Al Eco del Comercio la noia, que també diuen haver trobat surant al mar, és Luisa Llopiz.... i unes línies després ja és Lucia Llopis. El vaixell de guerra que va anar fins allà per ajudar al salvament va ser el bergantí Manzanares, el llaüt era el Rayo, de matrícula de Palma de Mallorca, i el tercer vaixell era la pollacra de guerra John-Hay, comandada per Francisco Aicardó. 

La “infeliz” protagonista

Doncs aquesta noia que es va ofegar no era americana, ni es deia Luisa, Lluïsa, ni López, ni Llopiz… es deia, com ja havien apuntat correctament a la primera notícia, Lucia Llopis Torralbas, que va morir, tal com consta al registre de defuncions que es conserva a l’Arxiu Municipal de Sitges, “ahogada en el mar dentro un laud el 18 de julio”. 



Lucia Llopis va néixer a Sitges cap a l’any 1812. Era la segona filla de la parella formada per Francesc Llopis i Marina Torralbas i Argenter, tots dos també de Sitges, i que vivien al carrer de les Parellades. El pare, llaurador de professió, va nèixer l’any c.1784, i la mare el 27 d’octubre de 1790, tot i que al padrò de 1824 diu que té 30 anys. En aquest mateix padró consten els fills que tenien fins aquell any: la Josefa de 14 anys, la Lucia de 12, en Joan de 10; la Rosa de 7 anys, que l’any 1842 es casaria amb el Joan Amell i Bou, de Ca l’Amell de la Muntanya;  la Marina de 3 anys (casada l’any 1842 amb Eloi Llopis) i la Peregrina de 6 mesos. Aquell mateix any 1824 la família es completa amb Francesc Llopis, de 70, vidu i “hortelano”. Anys més tard la família Llopis Torralbas es va veure ampliada amb més fills com l’Antonia Cosma que va nèixer el 1827  i en Francesc i en Rafael l’any 1830. 



El dia de la seva mort l’any 1841, la Lucia era una dona casada de 29 anys i seguia vivint al carrer de les Parellades. La noia va ser enterrada al cementiri de Barcelona, i a Sitges se li van celebrar els funerals el dia 11 d’agost d’aquell any 1841. 

Els Llopis, Torralbas, etc.. del carrer de les Parellades

Foto de 1875 del Carrer Parellades. Trobada al blog de Sebas Giménez.
Al fons es pot veure la casa Llopis Torralbas de 1853.

En aquell carrer de les Parellades l’any 1824 s’hi podien trobar diverses famílies procedents de la branca dels Llopis, així com Torralbas. 

Els Llopis Carbonell, els Llopis Llopis, els Capella Llopis.....

El  germà de Marina, en Francesc Torralbas i la seva esposa Josefa, també vivia al carrer Parellades amb els seus fills. La gran, la Josefa, ja estava casada amb Gaudenci Ferret de Ribes i l’any 1824 tenien una filla d’un any, la Josefa. Els altres germans eren en Manel, la Teresa, l’Antoni, la Ninfa i en Joan, de la mateixa edat que la seva neboda Josefa.

Al carrer Parellades número 13, cantonada Sant Pere, el jutge de pau Joan Llopis Torralbas es va construir cap a 1853 un edifici de planta baixa, dos pisos i golfes que encara es conserva actualment.

També hem de destacar l’existència a Sitges en aquell padró de 1824 i posteriorment d'altres nuclis familiars Llopis Torralbas. Un era el format per la parella Francesc Llopis Martínez i Emerenciana Torralbas, que van tenir diversos fills com la Joaquima o en Lluis. 

També el de Joan Llopis i Francesca Torralbas. Un dels fills de la parella, el Dr. Rafel Llopis, va ser un dels grans amics del Dr. Robert, i la noia, la Dolors, va fundar una nova nissaga sitgetana...


I si la liem més……

I els Llopis Torralbas també serveixen per unir aquesta nissaga catalana amb una de les figures rellevants de la cultura i història catalana com fou el filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1829- Barcelona, 1872), ideòleg d’una teoria del sentit comú, una qualitat necessària però que hi ha moltes vegades que es troba a faltar en segons quines actuacions personals…..  però seguim….

La germana d’aquest, Maria del Carme Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1828-1864 es va casar l’any 1860 amb el sitgetà Joaquim de Querol (Sitges, ?-1868). La parella, que va morir molt jove, va tenir un únic fill, Francesc Xavier de Querol Llorens (1862-1895), el qual es va casar l'any 1882 amb Dolors Llopis Torralbas, filla de Joan Llopis i Francesca Torralbas. La parella va tenir dos fills en Joaquim i a Carme de Querol i Llopis.  Aquesta, que morí l’any 1936, es va casar amb el farmacèutic Josep Ferret Robert, nét de Salvador Robert Raventós, el conegut Tirano. 

Foto de la família Ferret de Querol que es conserva a l'Arxiu de la Diputació de Barcelona

L’any 1890 la parella es va construir un edifici al carrer de les Parellades 3, on van viure amb el seu fill, Josep Ferret de Querol (1911-1977), el qual seguiria els passos del pare, tant en temes polítics, sent alcalde de Sitges entre 1960 i 1966, com laborals i de residència, ja que conservaria el negoci, ela farmàcia del  Cap de la Vila i casa familiar del carrer de les Parellades 3. I aquí segueixen els seus descentens....




Pel que fa al fill, Joaquim de Querol i Llopis, aquest es va casar el 23 de juny de 1909 amb Rita Batlle i Vias, filla de l’alcalde de Sitges Francesc Batlle i Gené i de Rita Vias i Camps. Com a testimonis de la núvia va firmar Joaquín Vias i Camps, i per part del nuvi el seu oncle matern, el doctor Rafael Llopis Torralbas,  i Fernando de Querol i de Bofarull, el que fou advocat, polític i escriptor reusenc, així com pare d’Enrique de Querol Duran (Tarragona, 1904-Barcelona, 1976), el capità fiscal que l’any 1940 participà activament, massa, en el judici que va suposar la pena de mort al president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Però seguim i deixem-ho aquí..... :-(



El supervivent

I el supervivent, el que a les notícies anomenen Salvador Bia i que també anava cap a Sitges. De quin Salavador Bia es tracta? Primer de tot.... tots els Via que trobem a Sitges en aquell moment va amb V... així que l'intentarem trobar per aquesta via.... ;-)



Doncs podria ser el Salvador Via i Borràs, que es va casar amb Antonia Bu(o)(a)ltà Prats, de Sant Jaume de Moià a la Parròquia de Sant Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges el 7 de gener de 1806, i que morí a Sitges el 29 de desembre de 1841 als 57 anys víctima d’un “catarro pulmonar”. Natural de la Vila del Pla, a Tarragona, en Via era llaurador de professió, vivia al carrer de les Ànimes número 8 de Sitges. El pare, Joan Via, tenia relació amb Puigdàlber, població al nord de Vilafranca del Penedès que durant el segle XVIII (1747 i 1771) va tenir alcaldes del mateix nom, i paleta de professió. Possiblement tenen relació familiar. La mare era Paula Borràs. Una de les filles fou Beneta Via i Bultà, que l’any 1867 ja era vídua. 

I una altra possibilitat és que sigui el Salvador Via que l’any 1829 resideix a La Habana, on té un negoci, al qual, on s’hi trasllada l’any 1829 Josep Pagés i Prats, de Sant Pere de Ribes, casat amb Jacinta Vía, cosina germana de Salvador….



No la liem més que això ja es posa difícil, i queda lluny de Sitges…. i si pretenem seguir necessitem tallar els carrers de Sitges, fer una gran trobada a la Fragata, i desplegar la cartolina més gran i llarga del món,  per fer un arbre genealògic que al final acabarà demostrant el que molts ja sabem…. que entre les grans branques d’aquest tots els sitgetans acabem emparentats….. amb Adam i Eva…… temps al temps… només necessitem llegir Xavier Llorens i Barba i així saber aplicar la seva tan necessària teoria del sentit comú a les nostres vides...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada