14 oct. 2015

FELIÇ ANIVERSARI FACUNDO BACARDÍ MASÓ!!! 202 ANYS ES MEREIX UN RON




Seguint amb el post anterior en el qual hi deixava dubtes sobre la relació entre Lucía Victória Bacardí, ja vaig dir que des d’ara, Mimí, i Sitges, avui segueixo adentrant-me en aquest tema, que com ja va sent normal en mi, s’està convertint en una “petita” i molt interessant obsessió. 

Un cop més l’hemeroteca em serveix per saber més coses sobre l’estada de Mimí a Sitges, el poble que va veure nèixer el seu avi, Facundo Bacardí Masó, i en el que hi va passar una llarga temporada el seu pare, Emilio Bacardí Moreau, sent encara un infant, una estada que va recordar el mateix Emilio durant el mes d’octubre de l’any 1912, uns dies després de retornar a Sitges i de poder reviure moments màgics de la seva infantesa. 

La parella Bacardí Cape va arribar a Sitges, segons l’Eco de Sitges el dia 14, i segons el Baluard de Sitges el “dimarts passat”. Dia 14 d’octubre de 1912 era dilluns, i el dimarts era 15 d’octubre de 1912….. A l’Eco de Sitges diu que va estar a Sitges per darrera vegada l’any 1857, i el Baluard que va ser l’any 1858……..

Al final del post d’avui, en el que retornarem als orígens dels Bacardí a Sitges, us copio l’article “oficial” que va publicar el Baluard de Sitges explicant la visita d’Emilio Bacardí i la seva esposa Elvira Cape a Sitges, i també la carta que Emilio Bacardí va enviar al mateix diari, una nota escrita a París el mateix diumenge 20 d’octubre, cinc dies després del seu passeig pels carrers de Sitges, un escrit  ple de sentiments i de records que ens traslladen a un Sitges de mitjans del segle XIX, ja que Emilio va viure entre Barcelona i Sitges de 1852 a 1858. Aquesta mateixa carta va tornar a ser publicada per L’Eco de Sitges en portada el 10 de setembre de 1922, en motiu de la mort sobtada d’Emilio Bacardí a Cuba el 28 d’agost. 

Dos texts interessants ens els que em criden algunes afirmacions com: 


De pas pel carrer de Sant Pau, visitaren la casa pairal dels avantpassats del Sr. Bacardí i que ell recordava de l'any 1858, època en que visqué en nostra vila.

Després de visitar la família Rovira Bori, únics parents que li queden en aquesta població (…)”


La casa pairal de família Rovira Bori al carrer de Sant Pau?, quina relació tenen aquests cognoms amb Bacardí?

Doncs comencem…

Podríem anar més amunt, però per no embolicar més la troca comencem a la Secuita, província de Tarragona,  l’any 1786 on neix Joan Bacardí Tudó, fill de Joan Bacardí, mestre de cases nascut a Passanant l'any 1760, i Josefa Tudó.

Joan, de professió mestre de cases com el seu pare, es va casar a Sitges el 16 de setembre de 1804 amb la  sitgetana Marina Masó Masó (c.1785- 1867). La parella va tenir diversos fills: Joan Baptista (1806-1844), Magí (1807-1886), Facund (1813), Llàtzer (1815), Maria (1819), Josep (1823) i Manuela (1825). 

L'any 1810, i fins a 1928, la família Bacardí Masó vivia al carrer de Sant Pere 20. L'any 1924, al registre hi consten pare, mare i els fills Magí, Facund, Llàtzer, Maria i Josep. 

Durant el mes de novembre d'aquell 1824, Magí Bacardí Masó, amb 17 anys marxa a treballar a l’Illa de Cuba a la botiga de Facundo Carbonell, on ja vivia Joan Baptista des d'uns anys abans, i per això no consta com habitant de la casa familiar a Sitges. A aquests els seguiran els seus germans petits. Facundo demana permís el 30 de juny de 1828 per anar a Santiago de Cuba a treballar a la botiga de Joan Colomer. Marxarà aquell estiu, abans de complir els 15 anys, que els celebrarà el 14 d’octubre, un dia com avui. Llàtzer, amb tan sols 12 anys, cridat pel seu germà Joan, i amb el permís del seu pare, va marxar cap a Cuba durant el  mes de desembre de 1831. 


(Fem un apartat: en totes les biografies de Facund Bacardí Masó, i no pas Massó,  fins i tot la que s'explica a La casa Bacardí que hi ha a Sitges, es diu que va néixer el 14 d’octubre de 1914, però si fem cas de la partida de bateig haureim de dir que va néixer l’any 1813 i que va ser batejat a la parròquia sitgetana el dia 15 d’octubre amb els noms de Facundo, Emanuel, Antón, i que la padrina fou Maria Carbonell i Masó, realment Maria Masó (en els documents es posava el nom del marit davant), germana de Maria, casada amb Facundo Carbonell, l'oncle que tenia la botiga de Santiago de Cuba on va anar a treballar Magí. Així doncs, Facundo Bacardí li deu el nom a un oncle. 

També es parla de la professió del pare, però en tots els documents dels expedients de llicència d'embarcament presentats pels fills,  consta com a mestre de cases.)


Mentre ells es busquen la vida a Cuba, una història coneguda i àmpliament escrita gràcies a la gran empresa de Ron que va fundar Facundo, les dues germanes van seguir la seva vida a Sitges, pendents de les aventures d’ultramar dels seus germans, unes vivéncies que no van ser fàcils i que en alguns moments van necessitar el suport econòmic familiar per poder avançar en el seu projecte. És a dir, els pares i les germanes Bacardí van enviar diverses vegades diners a Cuba per ajudar als germans. 

El dia 1 d’abril de 1843, Manuela Bacardí es va casar amb Cristóbal Bori Olivella. La parella, que l'any 1856 vivien al carrer de Sant Pau 5, va tenir diversos fills: Maria Dolors (1844), Magí, Cristóbal (1853), Catalina (1853), Josep (1858), Faacundo i Isabel Amalia Bori Bacardí, aquesta última, el mateix nom que l’esposa de Facund, Amalia Moreau. 

Maria Bacardí es va casar el 27 d’agost de 1848 amb Ramon Forgas Tugas (1826), de Vilafranca del Penedès, el qual, per negocis, passava llargues temporades a Cuba, deixant la família a Sitges. El germà de Ramon Forgas era el Doctor Félix Forgas (1828), que fou canonge de la catedral d'Arequipa, a Perú. 

Va ser les noies Manuela i Maria,  les que, al quedar-se a Sitges, es van encarregar de cuidar els pares. La família Bacardí va viure en diverses cases al llarg dels anys: Sant Pere, Bonaire i Sant Pau. Aquesta darrera, la de Sant Pau 24, es la casa que recorda Emilio Bacardí ja que va ser aquí on va viure els seus anys sitgetans. 



Carrer Sant Pau tram inferior
Carrer de Sant Pau, tram superior

L'any 1852, coincidint amb l'arribada de la família de Cuba, passen del carrer Bonaire 40 a aquesta nova vivenda on hi viuen els àvis Joan i Marina, la Maria i els fills d'aquests, Facunda (1849) i Ramon (1851) Forgas Bacardí als que s'hi afegiria Emilio Bacardí Moreua. A la casa segueixen vivint fins. l'any 1864, moment en que la familia Forgas Bacardí deuria tornar a Cuba per reunir-se amb el pare, i l'àvia Marina passa a viure amb la seva filla Manuela i amb en Cristòfol Bori al carrer de Sant Pau 6, vivenda en la que la parella ja s'hi havia instal.lat l'any 1856. Marina Masó Masó moriria a Sitges el 6 de març de l'any 1867 als 82 anys. 



Per anar acabant, pq això es fa massa llarg, i pq entengueu a que ve tot aquest rotllo.... La filla gran, Dolors Bori Bacardí es va casar amb en Ramon Rovira Amell i van tenir diversos fills: en Joan, Facunda (casada el desembre de 1911 amb Josep Rosés Llopart), la Providència i en Cristóbal Rovira Bori, família a la que es refereixen en els articles citats... i Cristóbal Rovira Bori es va casar amb Dolors Giralt Quadras i van tenir a la Dolors, en Josep i la Isabel Rovira Giralt.... i l'Isabel el va casar amb en Josep Mirabent Magrans i van tenir la Montserrat Mirabent Rovira, que casada amb en Pere Coll Hill va tenir la Isabel, la Montserrat, la Florència i la Mireia Coll Mirabent... i la Isabel es va casar amb en Ramon Artigas i van tenir la Beli  i en Ramon Artigas Coll..... ufffffff....... i del carrer Sant Pau... doncs ja ho vaig escriure en aquest altre post!!! ;-)))) 

Doncs res, que aquest tema segueix i que encara no he pogut parlar dels anys de la Mimí Bacardí a Sitges.... aviat!!!



Al Baluard de Sitges del  20 d'octubre de 1912 es publica article 

D. Emilio Bacardí Moreau. Visita a Sitges. 

“Dimarts passat, en el tren exprés que, dirigint-se de Barcelona a València, passa per aquí a les 9.48, va arribar a aquesta vila, acompanyat de sa distingida senyora esposa Dª Elvira Cape, l'il.lustre cubà el nom del qual encapçala aquestes ratlles, fill del que fou nostre apreciat compatrici D. Facundo Bacardí.


Els que previament estaven enterats de l'hora d'arribada del gran amic dels sitgetans en terres cubanes, acudirem oportunament a l'Estació del ferrocarril; comptant-se entre'ls que l'esperaven, nostre digne Sr. Alcalde D. Pere Carbonell Mestre, qui donà al Sr. Bacardí la més coral benvinguda. 

Després de descansar una estona a casa el senyor Alcalde, els distingits hostes recorregueren la població junt amb els qui havien acudit a esperar-los, els quals els mostraren la Plaça Mercat, la Casa de la Vila, l'esglèsia parroquial y el Cau Ferrat, que'ls deixà agradablement sorpresos, admirant també els monuments al Doctor Robert y a El Greco, y el pintoresc Passeig de la Ribera. De pas pel carrer de Sant Pau, visitaren la casa pairal dels avantpassats del Sr. Bacardí i que ell recordava de l'any 1858, época en que visqué en nostra vila.
Després de visitar la família Rovira Bori, únics parents que li queden en aquesta població, es dirigiren al Hotel Subur, on fou servit un explèndit dinar ofert als esposo Bacardí; present seient a la taula una dotzena de comensals.

L'esperit obert y franc caràcter dels Srs. Bacardí feu que l'àpat transcorregués en animada y amical conversa en la que ara es treien les tradicions cubanes, ara el Sitges de mitjans de passat segle; l'èxit de D. Emili, durant quatre anys, a Chafarinas, amb motiu de la guerra entre patriotes cubans y Espanya; les cròniques del seu viatge a Egipte y a Jerusalem; la reconstitució del Municipi de Santiago després d'apagades les flamarades de la guerra o el seu gran amor per la fundació d'un Museu d'Història i Art en aquella ciutat cubana on tantes il,lusions sitgetanes hi coven.

Al destapar-se el xampany, D. Bartomeu Carbonell y Batlle aixecà la seva copa brindant per Santiago, la ciutat més cubana de totes la de la isla, la qual mercès singularment als prestigis i bona administració del anfitiró progressa ràpidament. Glossà el seu amor per Cuba, a la que estima amb deliri per ses muntanyes i ses valls, per ses badies i sos rius, per ses costums y per tot allò que va alimentar les il.lusions de la seva jovenesa. Manifestà que plorà a Cuba en ses desgràcies y ha gaudit en els seus progressos, i que tots els que han viscut a la ciutat del Tatuey desitgen la felicitat dels seus fills; demanant al Sr. Bacardí que al retornar a aquelles hospitalitaries terres dongui als seus paisans una fraternal abraçada, dient-los que entre Sitges y Cuba no hi ha distàncies i que amb ells hi està el nostre cor. 

Acabat l'hermós parlament de l'amich Carbonell Batlle, que fou acollit amb una salva d'aplaudiments, va aixecar-se el Sr. Alcalde. D'una manera sentidíssima, aquest senyor pintà amb mà mestra la fonda simpatia, el sentiment de mútua estimació que existeix entre els cubans i els catalans que amb ells conviuen. Glossà la pròdiga naturalesa d'aquelles hospitalitaries terres, quina bondat i dolcesa s'ha infiltrat en l'ésser dels seus fills; citant, com a demostració eloqüent d'això, el fer de que després de l'última guerra, en virtut de la qual aquella preciosa illa adquirí la seva independència, cap cubà s'ha venjat dels horrors propis d'aqueix assot de la humanitat, vivint avui la vida de germanor més completa, sense que mai el seu cor generós tracti d'ofendre a ningú dels nostres, per lo que aquests, com avans, s'hi troben com en sa propia pàtria, no mancant-los hi gens l'amor i la hospitalitat de sempre. 

Un aplauso unànim coronà la sentida peroració de D. Pere Carbonell Mestre; aixecant-se després a resumir els brindis el Sr. Bacardí. 
Brindà per Cuba y per Sitges: per Cuba, perque va verure-hi la llum primera y perque s'hi ha desenrotllat tota la seva vida, vivint intensament les ànsies llibertadores de la Patria; i per Sitges, perquè an aquí els seus avantpassat hi visqueren y moriren.

Manifestà que per la sang catalana que porta en ses venes y per lo comú de ses aspiracions amb els de Cuba, sempre ha mirat amb gran amor y simpatia als fills de Catalunya y sobre tot als sitgetans. 

Després d'enaltir en gran manera els avensos de la nostra vial, glossà amb tota efusió i d'un modo magistral el gran desvetllament de la jove República Cubana y els seu primers passos en el governament de la ciutat de Santiago de Cuba.

Reconegué y es congratulà de l'afecte y estimació que els sitgetans senten per Cubam fent vots per que els llassos de germanor que ens hi uneixen, perdurin y se afermin y enrobusteixin més cada dia. Acabà el senyor Bacardí brindant per la felicitat y progrés de la Bella Subur y de la Perla de les Antilles.

No cal dir ab quins entussiastes aplausos fou rebut el parlament del distingit patriota cubà. 

En havent dinat, anfitrions i acompanyants van dirigir-se ala important fàbrica de calsat dels senyors Bartés Germà y Cº, hont admiraren els avensos de dita industria; després visitaren el Santuari del Vinyet, el Cementiri, hont el Sr. Bacardí diposità un ramell de flors en la tomba de sos avantpassats; l'Hospital, qual obra alabaren entussiàsticament, y la Creu de Ribas, desde hont contemplaren el magnífic panorama de la nostra població en la primera hora del vespre. 

El Sr. Bacardí entregà al Sr. Alcalde una quantitat amb destí a les obres del Nou Hospital; firmant ell y la seva distingida senyora en el llibre d'or d'aquell benèfic establiment.

Després d'una breu descans a casa el Sr. Alcalde els distingits hostes retornaren a Barcelona en el tren de les set del vespre, restant sumament complascuts y admirats de la nostra vila y agraint infinitament les atencions amb ells guardades y prometent tornar d'aquí dos anys, si els és possible.”


Emilio Bacardí Moreua
Baluard de Sitges, 27 d'octubre de 1912 article d'Emilio Bacardí Moreau, firmat a París el 20 d'octubre de 1912.

“SITGES. Suena la campana de la estación, el pito del jefe a su vez le corresponde, y la locomotora, obediente á la mano del maquinista, púsose en movimiento lento y forzado, como gigante que despierta á disgusto y se ve obligado á obedecer una fuerza superior.

Andando lentamente primero y rápido, después, va dejando detrás á Barcelona, que, cual mujer curiosa y despechada, parece seguirnos, mostrándonos de lejos su imagen a cada cuelta, a cada curva, con sus altos edificios, su puerto, su Montjuich y su Tibidabo.

Ya se corre, y es mas veloz el deseo y las ansias de ver la tierra dejada en 1857 que la locomotora que nos arrastra serpenteando la orillas de la costa, las cuestas a pico e introduciéndonos en su seno como ratas, para salvar las barreras de duro granito que nos cierran el paso.

“Sitges!” dice un empleado, y nos falta tiempo para abrir la puertezuela del vagón y lanzarnos a tierra; y allí, sólo sentimos fuerza para abrir los ojos cuando es dable, tener los brazos y estrechar entre ellos a los amigos que nos aguardan; y allí, con al efusión y el cariño resurge sin evocarla la familia y la Patria, recostada allá, muy lejos, sobre las azuladas ondas del mar Caribe.

La coquetona villa nos aguardaba; ¿por qué no? Uniase a su gentil naturaleza lo que no podemos olvidar ni nos olvida, y al recorrer la calle de la Isla de Cuba, al pisar  los pedruscos de la calle de San Pablo, al hundir los pies en las arenas de la playa incomparable, al subir al baluarte de la Iglesia parroquial, al contemplar las adelfas que bordean el paseo y al mirar las lanchas pescadoras que llegan de sus faenas, nos parece que la tierra, y los edificios, y las plantas, y la playa, destejan nuestra llegada y que también nos abrazan como si tuviesen brazos, dándonos un cielo hermosísimo, un día lleno de luz y una mar murmuradora de poéticas remembranzas.

Aquí corrimos cuando niños, en el Cap de la Vila fuimos a la escuela de Tarrida, en la cisterna del Viñet bebimos agua, y el cuerpo de San Gaudencio nos vio mirarlo ¡hace tanto tiempo! Con mirada atónita de niño asombrado y curioso. Las arenas eran nuestra diversión, las barcas reclinadas en tierra y en reposo nuestras barreras para saltos, y la Cruz de Ribas, asomando a lo lejos, nos recordaba que hasta allí habíamos llegado en alegre correría. 

Sitges, embellecida y remozada, es el pasado que se fue; Sitges, joven de nuevo, es la evolución eterna, es la eterna belleza que renace bajo distintos aspectos, y en vano buscamos rincones de Puerta de Tierra, y casa que albergó nuestros padres - ¡todo dejó de ser!- y dentro de la sincera alegría de pisar suelo tan bello, nos sentimos como el ciego que va a tientas buscando su camino, tocando piedras que sus pies hollaron, y una tristeza, plácida y serena, envuelve nuestra alma como la bruma envuelve colinas lejanas que se destacan en el confín del cielo; y abstrayendo el espíritu, hacemos surgir el pasado imborrable que el progreso no alcanza a destruir jamás, que la civilización no desvanecerá tampoco y que se conserva y guarda en lo más recóndito del alma, entre la luz del cielo que es siempre el mismo, el murmurar suave de la ola que es cantinela de trovador: el destello de unos ojos que se humedecieron al mirarnos y la encantadora sonrisa de una boca que, sin hablarnos, grabó en el corazón del niño el idilio hechicero y misterioso que hace palpitar y atrae, conmueve, alienta y envuelve a la humanidad entera en aureolas de gloria y felicidad!…”


1 comentari:

  1. Sorprés. Moltes gràcies per compartir aquest article. Una abraçada des de Banyoles!

    ResponElimina