23 des. 2014

COM DIU UN SITGETÀ, AVUI JA IL.LUSTRE, DEIXAR-HO ABANS QUE UNA DEVOCIÓ ESDEVINGUI ....UNA OBSESSIÓ



Foto d'Albert Roca. La que s'amaga sota el barret de palla sóc jo ;-)
 
Ja tenim a poques hores el dia de Nadal, i el 2015 està al caure...... Aquesta és l'entrada 404 del bloc, un número cap i cua i que conté dues vegades el 4, el meu número preferit, i m'agrada acabar l'any 2014 així.

No des del principi d'escriure al bloc, al febrer de 2007, però sí durant aquests últims anys, he aprofitat el darrer o el primer “article” de la “temporada” per fer un petit repàs pels mesos passats, i exposar els meus desitjos pel futur més “amenaçador”.

Avui començo per la segona part, ja que enguany seré més directa però molt més egoista. Em vaig fent gran, el mes de desembre que ve ja entraré als 40, i es compleix aquell consell de “l'experiència s'aprèn a base d'anys i de cops”. Us asseguro que ja n'he aprés i tinc claríssim que al nou anys, i als que el segueixin, li demano que tots els que m'envolten sigui feliços, i així assegurar la meva felicitat. Tot el que s'afegeixi a aquest desig serà un regal que intentaré acceptar amb la mateixa il.lusió que he acceptat els reptes que em posava any rere any. Però sense esperar res més que la meva felicitat!!!! Ja us ho he dit, egoisme pur.

I repassant els desitjos que vaig demanar pel 2014 me n'adono que tots s'han complert a mitges.

El primer, que era ser feliç, l'he complert a mitges, tot i que tampoc puc tirar-li massa en cara a la vida. Com ja he dit els anys m'han aportat experiència, però potser no la suficient per a entendre (o acceptar) certes situacions. Si aquest estiu ningú m'havia dit que seria diferent..... tampoc podia imaginar que pugui passar que un Nadal et falti una persona estimada però que a la vegada hi sigui present. Res, coses meves....

Els altres desitjos pel 2014 eren de la tipologia que enguany ja els poso dins del sac dels regals. Però com els primers, també aconseguits a mitges. Per diverses raons no vaig poder realitzar l'exposició per commemorar els 50 anys de la mort del pintor Alfred Sisquella, tot i que segur que encara que sigui pel 52, 53.... aniversari, Sisquella tindrà el seu merescudíssim reconeixement a Sitges i a Barcelona. Espero, i estic segura, que algú haurà posat aquest desig a la seva llista de 2015.

He dit que a mitges, pq el 2014 també m'ha suposat dos grans projectes. Un, el poder presentar l'exposició “Viatges d'anada i tornada”, basada en algunes biografies que lliguen Sitges i Cuba. Tot i que pocs van poder gaudir de la mostra, jo vaig ser molt feliç organitzant-la, i em va permetre conèixer gent magnífica que em van obrir amb total generositat les portes dels seus records familiars més intims. L'altre el llibre Sitges, projecte que em va regalar el meu amic Ignasi, el qual no només em va proposar aquest interessant treball, sino que, amb la seva empenta i solidaritat, em va demostrar que fer alguna cosa per ajudar algú altre és un regal impagable.

També a mitges va quedar el desig de que arribéssim en pau al 9N sense que ningú ens poses cadenes a la nostra voluntat com a poble. Hem passat, políticament parlant, un 2014 molt emocionant i intens. La diada de l'11 de setembre va ser un gran festa, i la jornada del 9N un exemple de democràcia. Però ahir, amb la imputació del president Mas i d'altres membres del govern de la Generalitat, van tornar a encadenar la voluntat d'un poble ... que segur que no s'aturarà en la seva lluita i que no abaixarà els braços per molt que els hi estirin.....

Uns braços que, no sense esforç, no s'han abaixat durant aquests darrers cinc anys per tal de lluitar per una causa de la que sempre n'he estat convençuda. Que els edificis del Cau Ferrat i del Maricel de Sitges, dins del qual incloc la casa Rocamora, es mereixien fins al darrer alè per tal que no es convertissin en un dels grans exemples de destrossa patrimonial.

Ara aquests braços han de començar a baixar, però no del tot, i començar a deixar enrere una etapa que no ha estat fàcil i que m'han suposat algunes decepcions personals però molta experiència, coneixement, investigació... i bones amistats. 

Aquests darrers cinc anys de Plataforma SOS Sitges els comparo amb la sensació que tenim molts sitgetans el migdia del 23 d'agost, durant la ballada de sardanes al Cap de la Vila. La cobla comença a tocar les sardanes de La Processó de Sant Bartomeu, d'Antoni Català i La Festa Major d'Enric Morera. A poc a poc, a una petita rotllana de tres persones, que mai esperen ni un minut per començar la dansa, s'hi van afegint més balladors. Primer es comença a ballar amb curts, i la gent, que cada vegada n'hi ha més, es va animant, convençuda que aquest és un gran moment pel poble. Passem a la primera tanda de llarg, i arriba el primer contrapunt però tenim clar que és un petit moment de repòs per agafar força.... Les rotllanes cada vegada són més grans. S'hi va afegint gent. Alguns els coneixes molt, altres només els veus de Festa Major en Festa Major, i pocs, però igualment importants, són persones que no coneixem però que també porten el somriure com a bandera. Segueixen els llarg, i un altre contrapunt... els braços comencen a fer mal, però tu tens clar que els vols tenir ben alçats, amb força....i a la teva convicció s'afegeixen els braços dels teus companys que t'ajuden a mantenir els teus alçats.... a la vegada que tu també els animes a que els seus no caiguin. Alguns deixen la rotllana per falta de força, altres aguanten per imposició, i tu, amb els braços adolorits hi ha moments que et veus amb ganes de sortir d'allà. Però de cop, i amb força recuperada, algun dels que semblava que ja no podien més, tornen amb els braços alçats i forts. Ànima i empeny a seguir ballant. Sempre hi ha una mirada de complicitat, un somriure que prové de l'altra banda del Cap de la Vila. Mires cap als balcons i veus com en Vicenç explica per Ràdio Maricel tot allò que està passant als seus peus i que algú, per la raó que sigui, no pot viure en directe però pot seguir a la distància. El ritme de la cobla s'accelera, o aquesta és la sensació. La calor, els barrets de palla, les samarretes de tots colors, festives, artístiques, reivindicatives.... es barregen sense segones lectures. Tot i que sembla que mai hagin d'arribar, un fort sospir dels presents evidencia que ja hi són. Et gires, amb els braços més alçats que mai i veus com els Gegants tombeb pel carrer Major. Amb la seva presència el darrer esforç és un regal, una festa, fins que fer fi, i amb la sensació que no ha estat per tant, la cobla arriba al toc final i els braços de tots, convençuts i encara amb força, donen el ball per acabat.

Doncs ahir, com si m'hagués trencat una cama i no hagués pogut ballar la sardana de Festa Major, també vaig “escoltar” aquest cop final amb el compliment d'un dels desitjos més repetits aquests darrers anys. El Cau Ferrat i el Maricel de Mar reobrien les seves portes. No us puc dir com és, en la meva opinió, el resultat final de les obres, ja que no he entrat als museus des de l'11 d'octubre de 2011, quan un àmpli grup de persones vàrem poder “apreciar” les moltes degràcies que s'estaven realitzant allà dins. Només us puc assegurar, gràcies a les fotos que s'han anat penjant a la xarxa, que el resultat final és millor que el que presentava la tarima de 35 centímetres que es va col.locar al primer pis de Cau Ferrat, així com la passera de vidre que tenia que recorrer la façana de mar. Diferent és el que penso davant de la nova casa Rocamora, res a veure amb aquell “suposat” edifici visagra, fet pols, i sense cap us... que va acabar desapareixent sota una estructura de ferro i formigó sense cap interés ni patrimonial ni arquitectònic.


Foto de SitgesActiu, on podeu trobar altres interessants imatges
Però si una cosa positiva podem treure de tot això, una realitat que també van exposar ahir públicament l'alcalde Miquel Forns i el president de la Generalitat Artur Mas en els seus parlaments d'inauguració dels museus és l'evidència que la societat civil ben organitzada té més força que qualsevol Institució pública, i més convincent que Govern, Gobierno, Diputació, Ajuntament, partits, persones individuals.... aliades en un únic projecte. Ah, i de regal, la reforma de la reforma, permet una imatge bucòlica per a la història. La del president Artur Mar, i les moltes i variades autoritats que l'acompanyaven durant la seva visita als museus, gaudint de les vistes (gairebé directes) del Mediterrani des del Mirador del Maricel.


Doncs res, aquí tanco una etapa i per uns dies abaixo els braços, però només fins al cor i així poder dir que moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat durant aquests cinc anys; els que vàreu donar suport a les demandes de la Plataforma (us recordo que més de 3.500 persones van signar lliurement amb el seu nom, cognom i DNI); gràcies també amb que han cregut en les nostres raons i han actuat aplicant part de les nostres demandes, tot i que també els hi reclamo ( i podria ser un dels seus propòsit per a l'any nou) una mica més de valentia i llibertat a l'hora d'actuar i defensar el que han cregut just i necessari; i una forta abraçada als que, amb idees i punts de vista diferents dels meus, han respectat les meves opinions (no saps com enyoraré els teus article, una lectura pseudoclandestina permesa, dels dijous vespre, amb repàs en versió paper per si se m'ha passat un punt o una coma amb doble lectura. Mai podré escriure com tu, però ho he intentat...;-)).

Però com us he dit al principi, durant aquest temps m'he fet gran i ara sóc una persona amb experiència (anys i cops) .... i per això us dic que ......... ni que s'aprovi un projecte per pintar la nostra estimada Punta de mil colors em truqueu..... jo ja n'he tingut més que prou, però segur que no faltarà gent per aturar aquest suposat (i espero que impossible ;-)) atemptat patrimonial, tot i que ara que hi penso, segur que seria un edifici digne del segle XXI.

Així doncs, només em queda desitjar-vos un feliç Nadal, i que el 2015 us porti tota la felicitat el món......




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada