13 nov. 2014

"ESTAN PRÒXIMS ELS TEMPS EN QUE LES BÈSTIES TORNARAN A PARLAR", PUIG I CADAFALCH, 12 de novembre de 1907



Entenc perfectament que Mariano Rajoy hagi necessitat tres dies per parlar sobre el 9N. Jo també els he necessitat, ja que fins ahir encara m’emocionava cada vegada que em venien al cap les moltes experiències viscudes durant el que ja considero un dels grans dies de la (meva) història.  El diumenge 9 de novembre de 2014 intensa jornada que vaig compartir amb els moltíssims companys voluntaris que teníem assignades les meses de l’Escola Tabor del carrer Cartagena de Barcelona, quedarà per sempre al nostre record i segur que també al del senyor Rajoy que, vist el temps de reacció que ha necessitat per donar la cara, deuria sentir una emoció diferent a la meva, però igual d’intensa. 

El dia va començar molt aviat. A les 7 del matí ja caminava pels carrers deserts de Barcelona direcció a les meves meses. 17 hores més tard,  va acabar tornant a casa amb els ferrocarrils i carregant, orgullosa, la que alguns han considerat l’ arma del crim: una urna. 


Podria esplaiar-me i enumerar molts dels moments viscuts al llarg del dia, però em repetiria, ja que els més de 40.000 voluntaris van viure experiències brutals. Tot i això no puc deixar d’agrair la generositat de la senyora gran, molt gran, que asseguda en una cadira m’agafava de la mà mentre li queien les llàgrimes i li tremolava la veu a l’hora de fer-me partícip de la seva emoció pel que acabava de fer, així com la felicitat que li provocava veure tants joves que feien un acte que ella tant havia anhelat, votar. M’hauria agradat que aquesta senyora s’hagués creuat amb uns pares que, carregats de bosses i maletes (el pare), feliços i orgullosos amb la seva filla de just dos dies als braços (la mare), venien directes de la clínica a votar. Potser les dues experiències juntes no les hauria pogut gestionar! ;-)

Tornant a Rajoy. Avui ha fet una roda de premsa en la qual ha contestat a alguns periodistes. He tingut temps de poder-la veure en directa, i us asseguro que hi ha hagut alguns moments que he patit per la integritat dels ulls del president, que semblava que li caurien a terra. El resum de la seva intervenció és un altre NO A TOT i una gran demonització i menyspreu d’aquest més de 2.350.000 catalans que vàrem votar el 9 de novembre. 

Però aquesta posició de Rajoy no té res de nou, i és fruit de molts anys de política i de polítics anticatalans. Un degoteig d’atacats, alguns de surrealites i d’altres de molt danyins, que ens han portat a la situació històrica d’avui. 

Un exemple d’aquestes obsessions polítiques el va patir en la seva pròpia pell, és a dir en les seves  façanes, la Casa Terradas, o casa de les Punxes de Barcelona, que un cop acabades les obres de construcció  va començar la seva veritable història. 

L’any 1907, amb Puig i Cadafalch recentment nomenat Diputat a les Corts Espanyoles per la lliga Regionalista, i atacat per tots els partits nacionalistes espanyols, va veure com les seves obres, en les que gairebé sempre hi col.locava referències catalanistes i patriòtiques, es convertien en les protagonistes de furioses crítiques.

El 10 de novembre de 1907, 107 anys abans del nostre “dia després del 9N”, a Espanya, i especialment a Catalunya, es va iniciar una forta polèmica que tenia com a protagonista principal la Casa Terradas. Alejandro Lerroux, important polític espanyol que fou president de la Segona República i director del diari anticatalanista El Progreso, va publicar en aquest un article titulat “Los propagandistas del odio: separatismo y arquitectura”, en la que exigia una investigació policial sobre certes “inscripcions subversives” que feien d’elements ornamentals de la casa. Els acusaven de “crims contra la integritat de la nació”. Us sóna? Potser tenim per Catalunya una descendent d’aquest?


La principal preocupació la tenien en la imatge de Sant Jordi matant el Drac que decora el panell ceràmic de la façana del carrer de Rosselló de la casa Terradas. En ella hi ha escrit el lema que tant els hi feia pensar i denunciar: “Sant patró de Catalunya, torneu-nos la nostra llibertat”. Tampoc aquests grans defensors de la unitat d'Espanya es van adonar de l'identitat de la cara que hi ha esculpida en aquest panell, la del propi arquitecte, una imatge a la que fa pocs dies vaig desdicar aquest article. 








A la inscripció de Sant Jordi, també els va preocupar la que hi havia al rellotge de Sol, un text que els mateixos acusadors no van saber llegir ni desxifrar, però en la que hi van llegir un lema catalanista i independentista com “al temp en que arribarà l’hora de la nostra llibertat”, quan el que allà s’hi escriu és el vers en llatí: “Numquam te crastima fallet hora”, una frase extreta del llibre I de les Geòrgiques de Virgili, que vol dir “Tant de bo que mai el matí s’equivoqui d’hora”.



Aquest article es va difondre ràpidament pels diaris anticatalanistes espanyols, provocant situacions ridícules i il.larants. El governador civil de Barcelona, que deuria llegir amb deliri l’escrit de Lerroux, va posar sobre “la pista” al jutge, el qual es va veure “obligat” a presentar-se a la “casa del crimen”. El resultat, com s’expliquen a les memòries del mateix Puig i Cadafalch: “el jutge els ha enviat tots a passeig al no trobar res punible”. 

Davant d’aquesta estúpida polèmica, el mateix arquitecte va escriure a La Veu de Catalunya el dia 12 de novembre un article titulat “Virgili, processat”. És un text molt interessant, ple d’ironia i que podria escriure’l qualsevol català (independentista) avui. És per aquest motiu, i pq us adoneu que tot i que han passat més de 100 anys tot segueix igual, que us el copio sencer. Comença fent un resum de la ràpida actuació dels polítics i jutges davant d’aquesta acusació pública, per acabar descrivint una situació molt però que molt actual: governadors civils, jutges, "ciutadans"..... .En aquell moment, el governador civil de Barcelona era el madrileny Ángel Ossorio y Gallardo, sobre el qual Manuel Azaña va dir: 

«Ossorio es un caso de estudio. Inteligente, se tropieza pronto en él con la terquedad. Íntegro, de buena intención, con el grano de malicia para no caer en el papanatismo. Chistoso, mordaz, pronto al apasionamiento. Con fuertes nociones conservadoras sobre el Estado, la autoridad, el gobierno, etc., y ganoso de popularidad.»


Però el text de Puig i Cadafalch només em deixa un dubte, ja que tampoc em desxifra una de les meves darreres obsessions: les inscripcions en lletra gòtica que decoren amb pedra la façana de l'avinguda Diagonal. Que algú em pot ajudar?

(Doncs un any més tard ja he desxifrat aquests texts. Aquí podeu llegir-ne l'article del 30 d'octubre de 2015)





VIRIGILI, PROCESSAT. La Veu de Catalunya, 12 de novembre de 1907.

Ans d'ahir, El Progreso denunciava una inscripció escrita per mi en una casa de la Diagonal; a les deu, l’excel.lectíssim governador ho denunciava al jutjat de guàrdia; a les tres, el jutjat anava al lloc del “crim”, i a les deu de la nit el jutge em feia declarar a mi al Palau de Justícia. Mai d’havia vist tanta activitat; mentre, es moria sense declarar un ferit a l’Hospital. Però la casa era guardada, era vigilada, era gairebé bloqueja per un exèrcit policial. El crim era “ataques a la integridad de la pátria”; s’havien començat a cometre fa tres anys, a trenta metres del terra i en lletres del segle XV (més o menys). 

Els lerrouxistes no l’havien llegit ben clarament (la lletra gòtica és, per als nostres progressius, una cosa reaccionaria i intel.ligible); però un “ciutadà” ho havia advertit i ho havia fet saber a les vestals de El Progreso que cap allà al carrer de Ponent vetllen el foc sagrat del patriotisme més pur i “més acendrat”. 

El crim és una inscripció que parafraseja un goigs.

Diu “Sant patró de Catalunya, torneu-nos la nostra llibertat”. I després un vers, crec que de Virgili, que els de El Progreso no han llegit, no han pogut llegir, per la llum, per les lletres gòtiques, per moltes altres raons... i això és ho terrible. 

El Progreso no ho va poderl “leer ni siquiera medianamente”, però Virigili “parece que alude a cuándo llegará la hora de la independencia”.

Ahir, veritablement, Virigili “va ser atropellat per un burro”. El jutjat veia, a mé a més, altres inscripcions: una greu!!, una altra que no van saber llegir!; a més la de Virgili, que tampoc van poder desxifrar el que deia. Jo m’ho callo; és precís que el saber dels patriotes de El Progreso s’exerciti interpretant-la.

Tornem, efectivament, als temps en què és subversiu el crit de Visca la llibertat!

La llibertat de Catalunya. Una cosa, que segons El Progreso, segons el governador, censurable, vitanda, delictiva, suficient per escriure un ofici governatiu, moure al jutjat de guàrdia amb una activitat fora de lloc, bloquejar una illa sencera de l’Eixample; la lliberta de Catalunya, i , a més a més, un vers de Virgili, i, a més a més, una inscripció, segons el jutge, “grega”--- Ja n’hi ha prou per remoure-ho tot, per indignar a la seva excel.lecia el senyor governador i per despertar tota la justícia (em refereixo a tot el Palau de  Justícia).
 (....)

Ho hem de dir. és que tot això ho han fet seriosament? És que l’excel.lentíssim senyor governador ha cregut veritablement que és delicte l’aspiració a la llibertat de Catalunya?

Serà curiós que, mentre la idea de la llibertat local és reconeguda al Congrés, el senyor governador es faci tornar als temps de Calomarde i ens privi d’aspirar a la llibertat de la nostra terra, a la llibertat de Catalunya. 

Serà curiós que aquí tornem a veure perseguida i denunciada l’aspiració a la llibertat. 

Serà curiós veure processat a Virgili (el domicili del qual s’ignora) per que els dictats de la seva eterna poesia han estat escrits en lletra gòtica, desitjant el bonpas de les hores que pacíficament marca l’ombra en un quadrant. Hem arribat a la plenitud dels temps, i comencen a notar-se ja les grans coses que precedeixen als esdeveniments transcendentals. 

Ja arresten a Virgili, posen a la presó els rellotges de sol i prohibeixen a Sant Jordi matar el drac i aclamar la llibertat de Catalunya.

Estan pròxims els temps en que les bèsties tornaran a parlar”.

Però seguint el caràcter català, aquesta polèmica també va ser entesa amb ironia per la premsa catalanista, que no va dubtar en fer-ne caricatures. Un exemple és la portada i l’escrit del setmanari Cu-Cut, del 21 de novembre de 1907. 



Per cert Sr. Fiscal General de Catalunya, jo tb m'autoinculpo: vaig ser voluntària9N, vaig votar, i a casa encara guardo gelosament l'arma del crim: una urna!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada