2 set. 2014

50 ANYS DE LA MORT D'ALFRED SISQUELLA (BARCELONA,1900- SITGES, 1964)




Avui, 2 de setembre de 2014, es commemoren els 50 anys  de la mort d'un dels grans pintors catalans del segle XX, Alfred Siquella i Oriol. Nascut  a Barcelona l'any 1900, des de molt jove, i interessat per les noves tendències artístiques i pictòriques del moment, Sisquella arribà a Sitges seguint l'estela del gran pintor Joaquim Sunyer, pel que sentia una gran admiració. És l'any 1923 quan el jove, seguint les petjades de Sunyer, decideix establir-se  en el nostre poble, on, tot i la seva estada a París i els diversos viatges per Europa, hi va trobar el lloc ideal on formar-hi una família amb Antonia Rambla, la seva gran musa.  I és a Sitges on va morir el 2 de setembre de 1964.  

Antònia davant del mirall. Alfred Sisquella

Així doncs, avui comencen 365 dies, un any sencer, durant els quals Alfred Sisquella pot anar tenint, i tindrà, el protagonisme artístic que es meriex. Així doncs, mentre es segueix treballant en diverses propostes de projectes que serveixin per enaltir la seva figura com a pintor, i mostrar públicament les seves magnífiques obre, penso que un dels regals per aquest aniversari podria ser la recuperació, o tenir notícies, sobre una obra del pintor que formava part de la pinacoteca sitgetana i que va desaparèixer "misteriosament" ja fa uns anys. 

Però mentre això no passa, us deixo un magnífic escrit del crític M.A Cassanyes sobre el que en aquell estiu de 1924, ara fa 90 anys, era un jove pintor amb un gran futur al davant. Cassanyes i Sisquella es van conèixer pocs anys abans, però ja durant l'estiu de 1923 la seva amistat es va mostrar ferma, al triar Sisquella a Cassanyes com a testimoni del seu casament amb Antònia, cerimònia que va tenir lloc a la Parròquia de Sitges. 


El Baluard de Sitges, 24 d'agost de 1924
N'Alfred Sisquella

En l'època en que el racionalisme més estret i el materialisme més baix havien reduït l'esperit humà a no jugar altre paper que el de simple perceptor en l'Art i seriador en la Ciència i en la Filosofia, de lo que n'esdevingué que un Compte o un Spencer, completament nuls com metafísics, foren tinguts com filosops, és força curiós veure com en aquesta época hi correspon isocrònicament el moviment universal, i no localitzat, com molts per aquí creuen, que fou apellat Impresionisme.
Si el volguéssim definir, podríem, fent us de la fraseologia kantiana, explicar-lo dient que, limitant-se exclusivament en la sensació, donà sols la matèria de l'objecte, ocupant la forma que correspon a la intuïció un lloc ben secundari en comptes del principal que li correspon, ja que la intuïció és, segons Croce, la essència del fenomen estètic.
D'entre els impressionistes, un n'hi hagué que, més profund que els demès, s'adonà d'aquest error i va instaurar altra vegada la forma en el lloc que li és degut, més no la forma en el sentit literari, sino considerant la segons les tres dimensions, és a dir, el volum, el “cúbic”.
Darrere Cezanne, Picasso, amb sa sèrie de recerques, va arribar a sintetitzar aquest, el volum, amb la primera, la línia, pura abstracció, completament creació del esperit, poguent oferir així de nou una obra d'art que prodríem qualificar d'íntegra.

 Aquest dibuix d'En Sisquell que reproduïm, ofereix un exemple ben net de ço que hem avençat: en ell la línia neta i intensa defineix a alhora suggereix el volum, i ambdós són resultat tant de la visió com, i sobretot, de la concepció; essent el predomini d'aquesta última ço que fa sigui ella una obra ben representativa de la concepció estètica moderna, la que no rebutja pas, com a molts els sembla, ans al contrari, retorna a l'antiga concepció de l'obra d'art que podríem definir, una objectivació lo més concreta possible dels estats subjectius més elevats i depurats o més intensos.
                                                                           M. CASSANYES.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada