15 jul. 2014

EMULANT A FRANCISCO UMBRAL: YO HE VENIDO A HABLAR DE MI LIBRO SITGES





Recordo que ja fa uns quants anys, quan anava a 4 o 5 d'EGB (el que equival actualment 4 o 5è de primària) un grup d'amics de l'escola vàrem publicar una revista en la qual, emulant un setmanari “del cor”, escrivíem cròniques, algunes inventades i altres de reals, sobre el que passava a la nostra classe. El primer número de la revista, que d'original no en tenia res, ja que nosaltres havíem agafat la idea de cursos anterior, va tenir una bona acceptació i no vàrem escoltar les crítiques constructives que ens fèien els companys d'altres cursos al proposar que incloguéssim les aventures i desventures que vivien diferents persones del nostre entorn amb els que potser no compartíem pupitre, però sí que compartíem sostre i moltes altres coses. No vàrem fer cas, ja que estàvem convençuts que la nostra vida i les nostres vivències eren tan emocionants que grans i petits estarien encantats de conèixer-les. Aquí la nostra primer i darrera gran errada!!! El segon número no va tenir èxit i amb ell va acabar l'aventura periodística sense poder culpar a ningú del nostre fracàs.

Doncs deixant aquests records del passat a un costat, però sense voler oblidar el que vàrem aprendre un grup de nens inexperts (i amb un puntet de narcisisme), i amb la tranquil.litat moral que suposa el convenciment de què en cap moment vàrem actuar amb cap mena de mala intenció ni egoisme, avui he decidit que la causa ben bé que s'ho val i que des d'aquest bloc, espai que sempre defenso com a personal, lliure, independent i crític, omplir-vos al cap, les orelles, els ulls....amb el que personalment, lliurement, independentment i espero que críticament, s'ha pogut dir i escriure sobre el llibre Sitges.


Ja han passat 9 dies de l'emocionant tarda en què l'Ignasi Rubí, els pares de l'Associació AMIS i jo vàrem presentar el llibre Sitges de l'editorial Temporae. Primer de tot vull agrair a les moltíssimes persones que van omplir la Llibreria Malvasia de Llibres amb la voluntat de donar suport a un projecte cultural i solidari en el qual hi hem posat moltíssima il.lusió i el resultat del qual crec que és molt interessant. Us puc assegurar que feia molt de temps que a Sitges no es veia tanta gent reunida per a la presentació d'un llibre. I aquesta afirmació la faig amb tot convenciment, ja que un 90% dels assistents van venir per amistat i estima a un dels dos autors del llibre, i us asseguro que aquest no és el que ha fet els textos. Sense que senti precedent (ja em coneixeu), també vull agrair la presència a la presentació de l'alcalde Miquel Forns i d'alguns dels regidors de l'Ajuntament de Sitges, així com la trucada d'alguns d'ells disculpant la seva absència..... però comptant amb el seu suport. 



Així doncs, i de nou sense que senti precedents (:-)), en tot el que avui em passa pel cap no hi ha cap (o no n'hi ha moltes) crítica a les persones que ens representen municipalment, sinó que és una reflexió que vull fer sobre la gestió que es fa de recursos públics que es destinen a projectes que, tot i ser de finançament mixt, haurien de servir per donar veu (ni que sigui en el tant per cent proporcional que suposa la inversió en ells de diners públics) a altra gent, un fet que en alguns casos molt concrets, i per una raó que se m'escapa (o no), no arriba a ser així. 








Aquí em torna a venir al cap la història de fracàs de la revista escolar. Què hauria passat si en el segon número de la publicació haguéssim parlat del “projecte solidari” que havien fet els nens de 1er i 2on? Hauríem venut més revistes, o no.... però el que tinc claríssim és que més persones s'haurien assabentat de l'existència d'aquest projecte i aquest hauria pogut recollir uns quants diners més... però ja ho he dit, en el segon número vàrem seguir parlant dels nostres projectes, grans projectes, però que no van servir per poder fer el tercer número de la revista.

I de nou a la realitat actual, i reiterant, tal com ja vaig deixar clar en aquest altre article que vaig publicar al bloc fa tres mesos, que gran part dels articles que omplen aquest bloc els dec al buidatge de premsa de revistes, setmanaris i diaris antics, puc entendre que el nou consell redactor de l'Eco de Sitges, per ser l'únic setmanari sitgetà que ha arribat fins als nostres dies, gràcies en part als diners públics, consideri que segons quines novetats editorials no siguin prou rellevants per a publicar una petita nota en el seu setmanari, tot i que unes setmanes més tard s'anuncii en les seves pàgines una conferència dins del cicle de la Peça del Mes organitzat pel Consorci del Patrimoni de Sitges, així com al cap d'uns mesos es publiqui un sorprenent article on es parla, entre altres temes patrimonials, de la futura restauració de l'edifici del Casino Prado Suburense, protagonista de l'estudi d'un dels darrers quaderns publicats pel Grup d'Estudis Sitgetans.

Més inversemblant és, per la raó que sigui, que segur que és molt lícita, que des d'aquest mateix setmanari es faci únicament una petita crònica sobre la inauguració d'una exposició que organitza Joventuts Musicals de Sitges dins de la II Setmana Catalunya-Amèrica amb el suport econòmic, logístic, i en el cas de l'exposició, material, de l'Ajuntament de Sitges. Potser per respecte i agraïment a la família del Campo, que va regalar al poble el quadre que va servir com a eix vertebrador de l'exposició “Viatges d'anada i tornada”, no hauria costat gaire publicar l'article que vaig escriure sobre l'exposició, i que vaig enviar al cap de premsa de l'Ajuntament de Sitges, així com la visita protocol.lària del màxim representant del poble. Un text i un gest institucional que hauria remarcat l'enriquiment patrimonial que suposava l'entrada d'aquesta obra del pintor Monleón a la col.lecció d'art de Sitges. Però potser jo anava molt equivocada i aquest acte generós de la família del Campo no era tant com jo havia entès.

Així doncs, i davant de la presentació del llibre de postals antigues Sitgesprojecte solidari que ja us he anat explicant aquests darrers mesos i que he compartit amb l'Ignasi Rubí, em vaig jugar un sopar amb el meu company d'aventura literària. La juguesca: que per part del setmanari no publicarien ni una sola línia per anunciar la sortida del llibre i per explicar que els beneficis de la venta d'aquest es destinen a projectes formatius per als nens i nenes de l'associació Amis. I..... bingo!!!!! ni una sola paraula......i sopar a la butxaca, tot i que l'Ignasi diu tenir una edició diferent a la meva... i com m'ho demostra li perdono el sopar!


O millor dit.... ni una sola paraula des de redacció, però sí la publicació novetat en la secció de la Núria Escalona d'un dels meus tuits on convidava a la presentació del llibres, així com un bonic text per part de Vicenç Morando, l'articulista més llegit i buscat dins del setmanari en la sempre elogiada (;-))) Crònica Local 

Foto de Vicenç Morando

"Nacho Rubí i Beli Artigas han fet un petit llibre d'illa deserta.

Dissabte, 5 de juliol
Des de l'optimisme d'una col·laboració que ha esdevingut profitosa, confessen Beli Artigas i Nacho Rubí en el pròleg: "Hem volgut mostrar una visió d'un Sitges que no s'ha d'oblidar, ja que forma part de la nostra història i volem que segueixi formant part de la història de les generacions futures". Una declaració d'intencions que expressa el sentit final d'un llibre de postals antigues que no és el primer ni serà el darrer del gènere, però que respon a aquella voluntat de difondre el patrimoni perdut, mantingut o oblidat, que comença a fer encaix en el mon editorial per la demanda creixent del públic. El llibre, de format i enquadernació molt portable i còmoda, recull 151 imatges i un petit àlbum d'estiu, amb peus de foto bilingües clars i entenedors que evoquen la quotidianitat perduda, i qui sap si enyorada. Si en el futur es publica la versió anglesa estaríem davant d'un d'aquells volums que qualsevol visitant mínimament encuriosit li agradaria emportar-se a casa seva, o regalar amb qualsevol excusa. I pels de casa, no cal ni dir-ho, pot esdevenir un vehicle perfecte per a que pares i mares passin pàgines davant la mirada innocent dels més petits. Si hi afegeixen el vessant solidari de la proposta, que destina els beneficis de la venda a l'associació de pares i mares de fills amb discapacitats de Sitges (AMIS), no hi ha excusa per a no tenir Sitges a casa. Servidor deixa un repte sobre la taula. La revisió del llibre Arquitectura de Sitges, d'Isabel Coll, amb la renovació de fotografies, i la incorporació de les obres posteriors a la guerra i d'uns quants recorreguts que permetin passejades que ajudin a redescobrir un paisatge urbà creat quan semblava que la vila manava més sobre el seu destí."


També gràcies a Ràdio Maricel per l'entrevista que ens vàreu fer, així com a Maricel Televisió pel bonic reportatge que ens heu dedicat. Als nous portals digitals i pàgines de facebook com SitgesActiu i SitgesPress, autors de les fotografies que il.lustren l'entrada d'avui. Us estem molt agraïts, ja que, amb el vostre temps i suport hem pogut arribar a molta més gent i explicar el nostre objectiu, que no és cap altre que aconseguir diners, els que siguin, per poder finançar algun dels projectes educatius que necessiten nens i nenes amb “dificultats afegides”.... ja que, si una cosa tinc clara des de fa molt de temps, és que tots som discapacitats... ningú és perfecte, ningú ho pot fer tot.... i és per aquest motiu que també dono les gràcies a L'Eco de Sitges, que coincidint casualment amb la presentació del llibre, ha publicat en la seva contraportada una de les entrevistes que més m'han fet pensar aquests darrers mesos, la que se li fa al Jaume Monasterio Sella, un noi que fa moltes coses que jo no puc fer (Us deixo aquí el link pq quan la pengin no la deixeu de llegir). Ell ens ho deixa molt clar: “El normal és que tots som diferents”. Així com em dóna la clau a tot el que he parlat en aquest article : “...sempre he trobat gent que m'ha volgut ajudar. També n'hi ha que no m'han ajudat, però en general he trobat grans PROFESSIONALS”. 

Així doncs avui us recomano el llibre Sitges, que com diu el refrany, val més pel que calla que pel que diu.... és a dir, val més pel que es podrà fer amb els beneficis que s'obtinguin, que pel que s'hi explica, una informació que, si teniu paciència i temps, podeu trobar fent buidatge de les hemeroteques de Sitges.  


1 comentari:

  1. Jaume Monasterio Sella, un noi que fa moltes coses que jo no puc fer,ens confirma la Beli.Que consti que ha estat per a mi,un gran revulsiu,que l'any 2014 se'n parli d'aquell Jaume Monasterio i Sella,conegut i tractat per mi a l'Escola Esteve Barrachina.En vull destacar com tant els seus pares i els seus avis van ser "models en amor i en entrega envers en Jaume.Hores d'ara ,tant l'entrevista d'en Vicenç Morando,com l'AMIS i la Beli al seu llibre SITGES,a través de la Lllibreria Malvasia de Llibres,me'n confirmen l'entranyable recolzament envers el meu amic d'escola (mestre i escolar) en Jaume Monasterio i Sella.Endavant,estimat Jaume.Una abraçada !

    ResponElimina