24 abr. 2014

SOLER I FORMENT, SOLDEVILA, PLA.... O MAFALDA. ELS CONSELLS MAI ESTAN DE MÉS





Els que em seguiu una mica sabreu de la meva afició-obsessió per repassar els diaris i revistes dels segles XIX i XX, unes fonts que m'han servit com a inspiració per a molts dels articles que he anat publicant en aquest bloc, evidència que m'ha convertit en una gran defensora de les hemeroteques. Entre les que més he consultat, tant per a la tesi doctoral, com per als articles del bloc, hi ha l'hemeroteca de La Vanguardia, que des que es pot veure via internet les coses s'han facilitat molt, però principalment, i si pot ser versió paper molt millor, la premsa local sitgetana: La Voz de Sitges, La Punta, La Gaseta de Sitges, El Baluard de Sitges, El Mirador i l'Eco de Sitges.

La lectura i revisió d'aquests setmanaris són claus per entendre aquest Sitges d'avui del qual tants ens en sentim fills orgullosos. La seva història, la seva gent, la seva política, les seves festes, les seves tradicions i la seva cultura queden àmpliament plasmades a les seves, ara ja, històriques pàgines.


Els temps han canviat, i molt, i amb ells també la manera de la gent d'informar-se i de relacionar-se. Les noves tecnologies, i aquesta gran xarxa a la que tots estem lligats d'alguna manera, ha fet que ara si algú “existeix” o “actua” ha d'estar a internet. Quants no han posat alguna vegada el seu nom al gran buscador Google per saber quantes entrades apareixen?

Els futurs historiadors, els de les generacions que ara sembla haver nascut amb una “maquineta” a les mans, ja no remenaran els diaris grocs que els seus avis i besavis, per una qüestió intrigant, havien anat guardant i enquadernant any per any. Els futurs historiadors, quan vulguin saber què, com, qui, quan i on van passar les històries sitgetanes, el que ara és el nostre present, aniran directament a internet (o el que vingui després d'aquests super boom) i això de consultar les hemeroteques quedarà per als historiadors “setantage”.

Doncs per arribar a aquesta conclusió, que molt podeu trobar evident i intranscendent, he necessitat entendre que abans que jo, altres ja havien arribat al mateix punt.... uns altres que deuen tenir claríssim que el que ara decideixin publicar a la premsa no té cap (o té poca) intenció de ser base documental per al futur. I en alguns casos, i després de llegir segons quines idees, només puc dir.... quina sort d'aquest futur “a la xarxa”, pq si aquests articles arriben a mans dels nostres futurs historiadors no se quina idea es podran crear dels seus antecessors.....


Però tornant a la meva lectura compulsiva dels setmanaris sitgetans. Aquests darrers mesos, i per documentar-me per a l'exposició “Viatges d'anada i tornada”, projecte que em va encarregar Joventuts Musicals de Sitges i que s'ha pogut veure aquests darrers dies a l'Estudi Vidal del carrer d'en Bosc, i que per cert, del qual només en podran tenir constància els historiadors del futur pel que sobre ella s'ha penjat a la xarxa, he passat moltes hores llegint pàgines grogues, fràgils, velles.... però sempre amb algun article, nota, nom, crítica, viatge d'anada o tornada... que he transcrit al meu buidatge de premsa, o he enviat a algú que sabia que faria feliç amb aquella notícia, unes notícies intranscendents per alguns, vitals per a altres, que els nostres futurs historiadors no podran enviar a ningú.

I és gràcies a aquesta lectura de premsa com La Punta que puc saber que durant el mes de juny de 1927, el meu besavi Josep Mirabent i Magrans (Sitges, juliol de 1907- 1981) va ser un dels fundadors de l'Associació de Teatre i de Música. En aquell mes de juny de 1927 a Josep Mirabent li faltava un mes per fer els 20 anys, i ja mostrava quin seria el seu paper en la història política i cultural de Sitges, al iniciar amb ganes i il.lusió, un projecte que ara podem veure com un embrió de les Joventuts Musicals de Sitges, fundada l'any 1972 pel mateix Josep Mirabent, el qual seria el seu primer president. Però el que més il.lusió em fa és veure com la premsa del moment tractava aquestes propostes culturals. A La Punta del 12 de juny de 1927 en un article titulat Associació de Teatre i de Música llegim:

“Entre una part de la nostra joventut, s'ha iniciat darrerament amb gran entusiasme, una veritable croada cultural per tal de que l'agrupació quin nom encapçala aquest article, esdevingui promptament una bella i positiva realització.
(...) Cal no deixar apagar aquesta flama inicial d'entusiasme i joventut. És precís que tothom aporti la seva col.laboració en aquesta obra, a la vegada patriótica, i que l'Associació sigui una comunió de voluntats i de sentiments, que reposant sobre els fonaments indestructibles del més pur idealisme, es mantingui sempre plena de vigoria i de força.”



Una premsa entregada a la cultura de base, que pocs dies abans va publicar un interessant article que Salvador Soler i Forment havia escrit per a La Nova Revista. El torn de la Premsa comarcal del 27 de març de 1927 es diuen coses com: 

“És evident que cada una de les referides gasetes hauria de servar un to peculiar, de faisó que, sota el simple esguard, hom experimentés de seguida la sensació d'una determinada vida ciutadana activa i profunda, fortament destacada i alhora unificada amb les seves semblants.
Dos perills han amenaçat sempre els periòdics forans: l'estret localisme i l'exhibicionisme ultracer, Si n'agafem un grapat veurem que bé pequen els uns per curtedat de lluc, a l'extrem d'esdevenir inintel.ligibles per el lector no convilatà, o bé pequen d'altres per excés de projecció. Els primers no saben eixir de les íntimes bandositat i els segons, tot pretenent apartars'en, es situen de llur òrbita natural. I és així que el degustador de premsa comarcal ben sovint exclama: -És una llàstima: us cauen dels dits!, o bé -Quina cosa més descentrada!
Escau aplicar a la premsa forana el precepte suara recordat per Carles Soldevila: què és preferible: la formació d'un petit nucli, ferm, intel.ligent i ben orientat, en lloc de l'escampament d'una influència entre les masses?
Nosaltres ens declararíem a favor dels dos fets junts. Creiem que no hauria d'ésser incompatible la permanència d'un petit nucli intel.ligent amb l'escampament de la seva influència entre les masses. Estimem, a fi de comptes, que un periòdic forà ha de treballar ciutat endins, vila endins, amb un decent predomini, en lloc de ciutat enfora, vila enfora, sobretot quan la formació espiritual de les contrades es troba en el període incipien.
Josep Pla ha fixat ja el seu criteri sobre el que haurien de contenir les correspondències foranes damunt els diaris de la metròpoli. Dins el mateix sentit caldria orientar els periòdics comarcals: estudis i reportatges sobre la industria i l'agricultura de la localitat; enquestes respecte als oficis desapareguts o en minva, tot propugnant per llur reanimació; desvetllament de l'amor al llibre, a la música, a la pintura i al teatre; incitar al millorament pedagògic, recercar dins els arxius municipals i parroquials els documents bàsics de la història a fer o a refer; crear un fogat intern, amb gran poder d'atracció, i alimentar-lo de nit i de dia.
(...) Vers aquest endagament cal enfocar la premsa comarcal. Tota altra directiva anirà a parar als camins sense sortida i malbaratarà un temps preciosíssim difícil de recuperar. Renunciem doncs a les excentricitats. Escriptors de gran o de petit perímetre, sentim-nos ben bé escriptors de la terra que ens aguanta i sapiguem comprendre els nostres deures imminents.”

Mai està de més fer cas als consells dels que t'aprecien, i si dubtes d'aquests, que millor que oir les recomanacions de persones tan solvents com Soler i Forment, Carles Soldevila i Josep Pla. Uns consells que no estaria malament que també seguissin historiadors actuals, historiadors futurs, periodistes, blocaires, opinadors, analistes.... 

Tot i que a mi la Mafalda també em sembla una gran consellera....

  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada