5 febr. 2014

QUAN EL 25% DEL TSJC ES QUEDA CURT. O UN EXEMPLE D'ESTILS LITERARIS EN CATALÀ




Avui us podria explicar un acudit d’aquells típics que diuen que “estan en una reunió d’escola una “extremenya”, una “valenciana”, i una catalana (en tractar-se de fets reals he decidit canviar les identitats, perdó, regionalitats, per tal de què ningú s’hi senti al.ludit, tot i que la catalana és real i per sort no sóc jo), quan de cop i volta  aquestes  s’alcen com a defensores i abanderades del ministre Wert, decidides a dinamitar sigui com sigui i pesi a qui li pesi,  la immersió lingüística de l’escola catalana que durant anys ha donat un bon resultat acadèmic a Catalunya, per cert, experiència que segur que pot corroborar la protagonista catalana de l’acudit (entenent per catalana que va néixer, créixer, educar-se, reproduir-se.... a Catalunya). 

O potser podria explicar-vos un conte que començaria així: “Hi havia una vegada una tranquil.la i petita escola d’un tranquil i agradable barri de Barcelona on els nens hi anaven feliços i sense prejudicis, i on la llengua castellana era l’idioma utilitzat en gairebé el 98% de les converses que aquests indefensos infants tenien dins i fora de l’escola, sense que aquest fet hagués comportat cap problema més greu que alguns suspensos en l’assignatura de llengua catalana i alguns accents una mica dubtosos, que auguro que dins d’uns anys els hi podran suposar un petit problema, però res que no es pugui solucionar amb un bon nivell d’alemany i d’anglès, en presentar-se en una entrevista de feina a Catalunya.....”

Però el més trist de tot és que no es tracta ni d’un acudit ni d’un conte, sinó que és una realitat que des de fa ja uns mesos s’està vivint en moltes escoles catalanes, i que ara, tot i que potser era una crònica anunciada, em toca viure a la meva escola. Tots aquests protagonistes, viuen a Barcelona, alguns hi han nascut i estudiat, altres s’han casat amb catalans o hi han vingut per voluntat pròpia i laboral. Però tots hi han tingut els seus fills o els han escolaritzat aquí, triant una escola concertada (ara dubto que sigui per convicció sinó més aviat per ”obligació” o “eficiència” econòmica). En definitiva, tots hi viuen sense que ningú els obligui a fer-ho. En definitiva, tan mal lloc no deu ser Catalunya quan se sap que els pares sempre busquen el millor per als seus fills!

Hi ha dies que tinc la sensació que visc en dos mons polític i socialment molts allunyats, però física i geogràficament molt propers. Un estaria format pel meu cercle familiar i laboral, per part de les amistats d’infantesa i de joventut (tot i que de la part “de l’altre món” d’aquests, alguns dels quals els hi havia perdut la pista durant molts anys, sorprenentment han entrat a formar part d’aquest món), així com amics d’aquesta mitjana edat que t’apropa als 40 i pels intel.lectuals del món cultural, acadèmica i polític que he pogut tractar personalment; un altre important gruix d’aquest món també està format per aquests que considerem “amics virtuals o 3.0” i que coneixem, a vegades més que els que tenim al costat, gràcies als articles dels seus blocs, a les breus però contundents piulades  o pels comentaris de facebook. 

I el segon món, que comença a mostrar-se cada dia amb força i virulència, és el que durant anys he intentat mantenir una mica a la distància, sense donar més importància que la que es mereix, però que cada dia m’està condicionant més la vida. 

Però que em condicioni a mi, persona ja adulta amb les idees més o menys clares, no és el problema, sinó que aquest segon món condicionarà principalment l’educació que han de rebre els meus fills, i l’ambient en el que aquests han de viure i conviure durant moltes hores al dia: l’escola.  

Tot el que heu llegit fins aquí ho vaig escriure a finals del mes d’octubre, però com ja em vaig témer, uns mesos més tard els protagonistes del conte (pq ara ja no vull ni pensar que pot ser un acudit) han decidit atacar..... i quan dic atacar, dic atacar!!! 

Una escola és i ha de ser, pel bé dels nostres nens i per la millor educació d’aquests, un espai apolític, independent i sense res que pugui malmetre el bon ambient en el que aquests conviuen. Però això tan fàcil de veure, sembla que no tothom ho veu, ans al contrari, en dos dies han esberlat el bon rotllo, l’ambient de companyerisme, la solidaritat, la confiança... que durant anys ha dominat a l’escola! 

Aquests dies, la senténcia del TSJC que obliga a algunes escoles catalanes a impartir el 25% de les classes en castellà, per cert, sentència que serà recorreguda en poques hores per la Generalitat de Catalunya davant de la seva inconstitucionalitat, fa que aquests “protagonistes del meu conte” se sentin més lliures i amb més força per “demanar” a pares del centre que signin un document per tal de sol.licitar més hores de castellà a la nostra escola.... que us repeteixo, és una de les escoles que conec on es parla més aquest idioma, tant per part d’alguns docents, que per la seva procedència, ja sigui d’Espanya o d’altres països d’Europa (l’escola és trilingüe) no tenen coneixement suficient del català com per expesar-s’hi fluidament, com per part dels alumnes. Al pati de l’escola  amb molta paciència potser pots trobar un nen que parli en català, i un 99% de possibilitat que ho faci únicament al dirigir-se a un professor. Entre les curiositats, dir-vos que els meus fills quan juguen, ja sigui amb amics o entre ells, es comuniquen en castellà, i us asseguro que quan aquest fet té lloc lluny de l’escola i amb nens catalanoparlants, els que ho comencen són els meus..... exemple de novel.la realista. 

Aquest “conte de bruixes i bruixots” que té Barcelona com a escenari es convertiria en un comèdia de situació si traslladéssim la trama a qualsevol altre lloc del món. Us imagineu pares d’origen holandès demanant firmes davant d’una escola pública de NY pq el 25% de les classes es fessin en holandès? I pares d’origen portuguès demanant firmes davant d’una escola autraliana pq el 25% de les classes els fessin en portuguès? Digne d’una novel.la de ciència-ficció, no? doncs això mateix és el que passa a casa nostra. 

Però per tranquil.litzar els ànims, i estalviar tinta, que en moments de crisi qualsevol aportació a la causa, per més petita que aquesta sigui, sempre és benvinguda, deixar clar que no cal gastar més temps, tinta ni papers en escriure una epístola en la que es demani una xifra que, per sort o per desgràcia, ja tenim a la nostra escola, on el 25% de classes “oficials” en castellà les superem de llarg.

I per acabar aquest repàs d’estils literaris posar un exemple de literatura de l’absurd. Quan tu inscrius un fill/filla en una escola imagino que la gran majoria de gent s’informa sobre quina classe de centre educatiu t’estàs adreçant, així com els seus valors, objectius, condicions econòmiques, etc. 

Imagineu que el pare/mare protagonista d’aquest conte matricula els seus fills voluntàriament i amb tot el coneixement de causa, en una escola concertada per la Generalitat de Catalunya, dirigida per una companyia religiosa que educa seguint els valors cristians. Però un dia apareixen un grup de pares que creuen que serà millor per als seus fills que aquesta mateixa escola (la qual per diverses raons, ja siguin de proximitat, econòmics o simplement pq els seus fills són feliços aquí) es converteixi en una escola budista, islamista o atea... a què seria  un conte absurd? 

Doncs aquí ho deixo.... i que quedi clar que aquest article-conte-novel.la, una nova tipologia literària, és fruit de la meva opinió personal, i que per aquest motiu el penjo en el meu bloc personal, un aparador públic del qual jo en sóc la primera i única responsable, i que només em representa a mi.  Ja se sap que a vegades la gent es confon i vol utilitzar mitjans equivocats per difondre les seves idees....

5 comentaris:

  1. Em sap greu però aquí no s'acaba el conte...

    http://sergipich.blogspot.com/2014/02/espanyolitzant-des-de-lescola.html

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord!! el meu conte no s'ha acabat!!! un post molt interessant que crec que han de llegir molts altres pares per entendre el que passa amb aquesta nova llei d'educació que ens estan fent empassar amb un embut!!!! Hem de lluitar per conservar el nostre patrimoni... cultura, llengua...i els nens... el nostre futur!!

    ResponElimina
  3. El meu conte-real i testimonial:A l'IES Cabanyes de Vilanova,a l'hora del Reciclatge de català,n'hi ha dos grups de mestres-alumnes.El mestre en Froilan,arribat de Mungia (Viscaia),força mentalitzat vers les Nacions,en demano "convertir-me a Catalunya" en un català més (sic i resic),per tant en demano "El Grup de mestres catalans" i no pas "El Grup de mestres castellans".Va ser impossible per tots els costats."Obligat" a fer LLengua 1 i Llengua 2 amb els castellans,en volia sentir ,parlar amb els mestres catalans,per allò que la "LLengua catalana" és inclusiva per musical i amena.No i No va ser contra meva,és a dir,que la -Immersió Lingüística per al Mestre Froilan-.La pena la vaig sentir força,ja que a Euskadi,ens deien a la cara "Los fuera solo venís a pedir",Una motivació per començar a fer una mena de reciclatge en euskara.
    Catalunya va ser més que "pionera" en la meva integració catalana i avui sóc l'autor de dos llibres en català:"Història de l'Escola Unitària de Puigmoltó (1931-1983)" publicada per l'IEC de Barcelona i "Història de l'Escola Esteve Barrachina de Sitges (1957-2010)",que per la crisi no acaba l'Ajuntament de publicar-lo.
    I,per acabar,només dos conceptes: Sí i resic a la Immersió Lingüística i No i no a tanta reforma escolar des de 1938 a 2014,un menyspreu a l'Ensenyament públic.

    ResponElimina
  4. Estimada Beli:me'n disculpes,però aquest nou article teu,escrit amb tant de seny i sense cap recança,t'honora moltíssim en aquest moment de "no se sap que...".Et diré que el meu cognom és "Franco".Un intel.lectual de Sitges va dir-me: "Domines la llengua i literatura catalana,però "ese Franco":...!
    La meva resposta: "el franco és una moneda francesa" i "Franc és una invitació catalana "de franc",per tant us hi convido DE FRANC a aquesta cafeteria i la pagarem amb una moneda francesa.

    ResponElimina
  5. Floilan!!! i una persona franca és una persona sincera, clara, lleial i senzilla!!! i per mi Froilan Franco té totes aquestes qualitats i moltes més!! com sempre, gràcies amic per tot!!

    Ah!! i just avui pensava en tu!! Remenant els meus papers he arribat a aquest notícia que ja deus tenir més que controlada, però que te la volia enviar dins d'uns dies per saludar-te!!

    Baluard de Sitges, 14 de febrer de 1932

    Ajuntament
    S’acordà, desprès d’unes explicacions del Sr. Ibañez, encarregar a l’arquitecte Sr. Martino, l’avant-projecte de les Escoles, i demanà el Sr. Planas un bon assessorament de persones tècniques abans de fer el projecte definitiu.

    ResponElimina