1 oct. 2013

SERRANO. EL PINTOR DELS SILENCIS. EXPOSICIÓ AL MIRAMAR DE SITGES




Demà farà dos mesos de la inauguració de l’exposició “Serrano. El pintor dels silencis”, mostra retrospectiva que ha reunit al primer pis de l’Edifici Miramar més d’un centenar d’obres de l'artista, quadres procedents de col.leccions particulars, principalment sitgetanes.

Ara que ja hem tancat la mostra i que els quadres tornen a ocupar l'espai especial que els hi pertoca, agraïr a totes les persones que, amb gran generositat i estima, m’han obert les portes de casa seva i m’han permés disposar temporalment dels seus quadres, fins i tot sabent que durant el dinar de Festa Major i Santa Tecla al menjador de casa hi faltaria alguna cosa important.

Així doncs, moltes gràcies a tots els que heu contribuit a tirar endevant aquest projecte en el que com jo, hi vàreu creure des del primer moment. Espero comptar amb vosaltres en properes fites!






Com a complement a l'exposició es va publicar aquest estudi sobre l'obra i vida de Serrano.

SERRANO. El Pintor dels silencis


La seva etapa de formació professional i personal a Barcelona. 1928-1936

Josep Miquel Serrano va néixer al carrer de Salmerón (actual Major de Gràcia) número 7 de Barcelona el 21 de març de 1912. El seu pare, de Sant Sebastià, havia invertit en una indústria sucrera a Cuba, negoci que per diverses raons no va funcionar. Serrano va tenir una germana, Conchita, que va viure fins a la seva mort a França.

La família Serrano Serra durant els anys 20 dividia els seus estius entre estades a Sitges, on llogaven una casa al carrer de l’Aigua, i a Sant Sebastià, la ciutat del pare.


Classe de dibuix a Llotja. Anys 20

L’any 1927, amb 15 anys, Serrano va entrar com a aprenent al taller que Xavier Nogués (1873-1941) tenia al Poble Espanyol de Barcelona. Amb ell va col·laborar en l’elaboració dels plafons decoratius del Poble Espanyol. Amb la clara voluntat de convertir-se en un pintor professional, l’any 1929 es va matricular a l’escola d’Arts i Oficis de Barcelona, Llotja, on va tenir entre els seus professors a Francesc Labarta (1883-1963). Durant aquells anys, l’escola Llotja es trobava sotmesa en un intens debat entre les tendències clàssiques impulsades per una àmplia part dels professors del centre, encapçalats pel seu director, el pintor Fèlix Mestres, i les noves idees d’avantguarda que gràcies a professors més revolucionaris, com era l’escultor madrileny Àngel Ferrant, cada dia anaven calant més en els joves i rebels estudiants. En un article publicat a La Vanguardia el 2 de setembre de 1986, el reconegut escriptor Pere Calders (1912-1994) que també va ser alumne de Llotja i company de Serrano, explica l’anècdota que va protagonitzar el pintor arran d’aquesta “batalla artística” que es vivia a l’escola. Segons Calders, Ángel Ferrant va dir als seus alumnes que treballar el dibuix “artístic” a base de copiar guixos que reproduïen obres clàssiques era una bajanada, i que allò que calia era portar a la classe éssers vius”. I fou així com galls, gallines i altres animals vius es van convertir en els nous models per a la classe de dibuix artístic, una solució que no va agradar gens a l’ala més conservadora de l’escola. Però l’acte contra el classicisme més impactant fou el que protagonitzà el mateix Serrano i que Calders ens descriu en el seu article. Referint-se a Serrano diu: "que en aquell temps era tan sols un aspirant a artista, però que després es convertí en un pintor prestigiós. En Serrano va col.locar un explosiu casolà, fet amb elements pirotècnics de revetlla, a l’interior d’una còpia a mida natural del famós discòbol de Miró (el d’Àtica, no el nostre) i l’obra d’art venerable va sofrir danys molt difícils de reparar".

Tot i els seus actes revolucionaris, Serrano va ser un bon alumne a Llotja tal i com es demostra amb l’obtenció de la Medalla d’Argent Josep Masriera de 1930, un reconeixement que li va ser atorgat per la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi durant un solemne acte que va tenir lloc el dissabte 24 de desembre de 1932 en el saló d’actes de la Cambra de Comerç de Llotja. El premi el va compartir amb un altre company, Salvador Ortiga Torres.

Seguint els passos dels seus mestres, Serrano va entrar a formar part de l’associació cultural de “Les Arts i els Artistes” fundada l’any 1910 pel pintor Iu Pascual, amb el suport i col·laboració de figures destacades del món artístic i cultural del moment entre els que destaquen pintors com els ja citats Labarta i Nogués, i Joan Colom, així com els escriptors Francesc Pujol, Eugeni d’Ors i Josep Carner. Grup de tendència clarament noucentista, que defensava la necessitat de retornar artísticament als valors mediterranis, deixant de banda l’estètica modernista que havia dominat el panorama artístic dels anys de canvi de segle. L’agrupació desaparegué l’any 1936 amb l’arribada de la guerra civil espanyola, deixant com a llegat interessants exposicions col·lectives, conferències i actes culturals destacats.

Josep Miquel Serrano va participar a les mostres que anualment tenien lloc al Saló de Montjuïc de Barcelona sota el nom Exposicions de Primavera. L’any 1930 hi exposa per primera vegada. Hi tornarà l’any 1932 presentant una Figura i un Trapecista. L’any 1933 s’hi podia veure una Figura i un paisatge; l’any 1935 hi participà amb tres obres, entre les que hi destacava un Retrat d’home i una Natura morta; a 1936 un Contrallum i un Paisatge de Ciutat. Durant tots aquests anys, les obres de Serrano compartien espai amb altres artistes com Artur Carbonell, Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Pere Pruna o Pere Jou.

L’any 1934 es reforma el Restaurant de l’Estació de França, local propietat de la família Regàs. L’obra fou encarregada a l’arquitecte Joaquim Folguera, i per a la decoració de l’interior, i especialment per a les portes de vidres de colors amb relleu que dividien la sala, es va comptar amb la col·laboració de pintors com Ramon Calsina, Humbert, Togores, Mompou i un jove Serrano, ja totalment integren en el panorama artístic barceloní.

Josep Miquel Serrano fou molt actiu culturalment. Era habitual trobar-lo en les tertúlies que durant els primers anys de la dècada de 1930 s’organitzaven en locals Barcelona com era el dels divendres al Cafè Euskadi, al Passeig de Gràcia cantonada Casp, local que passada la guerra canvià de nom a Cafè Navarra. A aquestes trobades organitzades per Joan Merli, representant d’artistes, activista cultural i fundador de la revista d’Art, hi participaven personatges diversos. Entre els noms destacats hi havia els escriptors Ramon Xuriguera, Ignasi Agustí, Sebastià Juan Arbó, Martí de Riquer, Josep Maria Miquel i Vergés, Xavier Montsalvatge, Santos Torroella o Joan Teixidor. També artistes joves de la generació de Serrano, pintors i escultors com Josep Maria Prim, Apel·les Fenosa, Joan Rebull, Josep Granyer i Emili Grau Sala. Molts d’aquest noms els anirem trobant formant part de la vida de Josep Maria Serrano.

Oli sobre tela 1932

Seguint la tendència artística del moment, el nostre pintor es va sentir fortament atret per la incursió de la nova estètica d’avantguarda en un món com era el ballet. De l’any 1933 es conserva un petit dibuix de llapis sobre paper en el que s’hi poden veure tres figures, dos homes i una dona, en una sala de ballet i que el mateix artista titula Ballet Ruso de Montecarlo. Fou durant el mes de maig de 1933 quan al Gran Teatre del Liceu de Barcelona es van poder veure les representacions dels Ballets Russos de Montecarlo, companyia fundada un any abans a París. Entre tots els espectacles, el que més èxit va tenir fou el Joc d’infants amb escenografia i figurins de Joan Miró. D’ell se’n van escriure moltes crítiques a la premsa local, i és lògic que cridés l’atenció a un jove artista com era Serrano.

Una influència estètica i trencadora que també va recaure sobre altres artistes del moment. El 31 de maig de 1932, just quan a París s’estrenava l’espectacle del Ballet Rus de Montecarlo, el ballarí Joan Magrinyà estrenava a Barcelona un espectacle pel que va comptar amb la col·laboració de Grau Sala i Evarist Mora en la creació dels figurins.

L’èxit d’aquest espectacle el portà a crear-ne un de nou, Concert de Dansa, que estrenà el 5 d’abril de 1935 al Teatre Barcelona, i pel que va comptar amb la col·laboració de molts artistes plàstics del moment com Ramon Aulina de Mata, Pere Pruna, E.C. Ricart, D’Ivori, Joan Miró, Artur Carbonell i Josep Miquel Serrano.

Durant el mes de desembre de 1935 Federico Garcia Lorca i l’actriu Margarida Xirgu es trobaven a Barcelona per presentar Doña Rosita la Soltera o el Lenguaje de las flores al Teatre Principal Palace. Una nombrós grup d’artistes i intel·lectuals barcelonins es reunien al camerino de l’actriu en una intensa tertúlia en la que hi participaven els dos protagonistes, Lorca i Xirgu, així com Grau Sala, Ignasi Agustí, Tomàs Garcés, Lluís Capdevila, Josep Maria Prim, Pere Pruna, Carlos Sentís i Josep Miquel Serrano. Fou durant aquesta trobada quan Serrano realitzà el retrat de Federico Garcia Lorca, obra de la que es conserva una fotografia a l’arxiu Mas de Barcelona.

Els seus anys a París.

L’any 1936 és fonamental tant per al vessant artístic com personal de Josep Miquel Serrano. El 12 de febrer la seva obra està present a la important Exposició d’Art Espanyol Contemporani que s’organitza al Jeu de Paume de París, mostra que es tornarà a veure uns mesos més tard a la ciutat d’Amsterdam. El pintor hi envia dues obres, una natura morta i un Torero.


Durant el mes d’abril d’aquest mateix 1936 la reconeguda Galeria Syra de Barcelona, situada a la planta baixa de la Casa Batlló, organitza la primera exposició individual de Serrano. En ella hi mostra obres diverses, unes temàtiques que el pintor anirà repetint, i ampliant, al llarg de la seva carrera: flors, paisatges del port de Barcelona, una bella obra que podem veure en l’exposició que avui us presentem al Miramar de Sitges, un arlequí... Aquesta darrera figura es converteix en la peça principal de la mostra i la que serà publicada a La Vanguardia del dia 24 d’abril de 1936, juntament amb un article d’Alexandre Plana, la primera crítica que rep públicament Serrano i en la que ja se’ns descriuen i enumeren moltes de les qualitats pictòriques que caracteritzaran l’obra de Serrano al llarg de la seva carrera artística que tot just s’inicia amb aquesta exposició.

"Con esta exposición se nos revela plenamente un nuevo pintor, un caso de indiscutible temperamento de pintor. (...) El conjunto de estas obras que nos ofrece ahora por primera vez, dan la medida de sus posibilidades, que son muchas. Nos encontramos ante un caso de arte instintivo, tal vez poco consciente aun de sus medios, pero tan bien dotado, que sería lamentable que se desviase o que vacilase por falta de fe en si mismo. José Serrano se nos manifiesta desde sus comienzos con un innato sentido de modernidad. Prescinde, quizás sin darse cuenta, de todos los precedentes inmediatos. Salta por encima de los maestros de nuestra pintura, para ser agudamente personal. Y consigue serlo sin estridencias ni movimientos forzados. Es moderno y personal con una perfecta espontaneidad. Si naturalismo deriva de las fuentes más puras: de la observación directa del modelo, sin preocupación académica y sin preocupación antiacadémica. Pinta lo que ve, según su propio temperamento, guiado por el impulso directo de su emoción"

Al número 2 de Rosa dels Vents, revista dirigida per Josep Janés i Oliver, corresponent al mes de maig de 1936, Ramon Xuriguera escriu una altra crítica sobre l’exposició de Serrano a les Galeries Syra.

"Heus aquí un pintor que promet. (...) Com escau a un pintor que es troba en els començaments del seu art, Josep Serrano cerca. Cerca, però, pel bon camí. Despullat d’abstraccions i de posicions afectades, s’adona que té una realitat al davant i s’aplica a observar-la. La transcripció que en dóna és càlida, a estones penetrant, amb tots els senyals, naturalment, de la lluita amb la matèria i de la resistència que aquesta li ofereix. Amb resistència i tot, però, l’embranzida de Serrano és visible i palesa com no ha perdut el temps atacant problemes que no han de tardar, si segueix per aquest camí, a sotmetre-se-li degudament"

L’esclat de la guerra civil espanyola coincideix amb el moment d’expansió del pintor. Serrano, amb 24 anys acabats de complir i amb un munt de somnis per aconseguir, és a Barcelona aquell 18 de juliol de 1936 quan esclata la guerra. Una situació difícil que ell intenta combatre juntament amb altres intel·lectuals catalans. A principis del mes d’agost d’aquell 1936 és un dels firmants del manifest de l’Asociación Intelectual para la Defensa de la Cultura, grup creat a Barcelona durant el mes de gener anterior. En ell es declarava que "la A.I.D.C y los que la firman, están al lado de las fuerzas antifascistas, y dispuestos a colaborar con éstas por todos los medios, en la lucha por la libertad del pueblo". Entre els firmants hi havia Jaume Serra i Hunter (president del Parlament de Catalunya), J.Ll Sert (arquitecte). I pel sindicat d’Artistes Pintors i Escultors de Catalunya noms destacats com Josep Granyer, Francesc Domingo, Martí Llauradó, Josep Viladomat, Ramon Calsina, Joaquim Terruella, Josep Maria Prim, Apel·les Fenosa, Enric Casanovas..... i Josep Serrano (pintor).

A mitjans de 1936 i davant de la greu situació política i social que es vivia a Espanya, Serrano va decidir exiliar-se a França.

A l’arribar a París va trobar el suport personal i laboral que el va permetre seguir el camí artístic que amb tanta força havia iniciat aquells anys. Va poder exposar en una mostra col·lectiva que es va organitzar a una galeria de la Rue du le Chevalier de Barre a Montmartre, on va vendre diverses obres, guanys que li van permetre sobreviure els primers mesos a la capital francesa. Tot i viure una vida totalment bohèmia, Serrano va aconseguir exposar les seves obres en una de les galeries més prestigioses de París com Aux Quatre Chemins situada al boulevard Raspail. Durant aquest primers anys fora d’Espanya Serrano també va viatjar per Italia i Europa Central, exposant a la Galeria Jérôme de Brussel·les, i a la Retier de Londres.

Entre 1936 i 1939 el pintor va fer diverses estades a Barcelona i a Biarritz, on tenia família paterna. Durant uns mesos va estar amagat a la casa del pintor Josep Maria Prim a la Costa Brava.

A la capital francesa coincidí amb molts dels seus amics de les tertúlies barcelonines, joves artistes i escriptors que com ell es van veure obligats a exiliar-se. Carlos Sentís, Josep Vergés i Emilio Grau Sala foren alguns d’aquests que a París seguiren amb les intenses trobades i reunions, una rutina que no es va trencar però que va haver de canviar de lloc, triant, entre altres, el conegut i concorregut cafè Le Dôme al barri de Montparnasse.

Aquests catalans a París van rebre el suport de destacades personalitats culturals i socials espanyoles que ja hi vivien des de feia anys. Entre aquests destaquen dos grans pintors com Pablo Ruiz Picasso i Pere Pruna, els quals no van dubtar a presentar les seves amistats a joves com el mateix Serrano. Segurament fou el mateix Pruna qui posà en contacte Jean Cocteau (1889-1963) i Serrano. Carlos Sentís a La Vanguardia el 2 d’octubre de 1982, parla de l’amistat que van mantenir Serrano i Cocteau, una relació que es va veure distorsionada l’any 1937 quan el reconegut dramaturg, escriptor, cineasta, i pintor francès va conèixer a l’actor Jean Marais, amb el que inicià una relació amorosa que duraria fins a la seva mort l’any 1963.

Altres personatges amb els que freqüentà Serrano gràcies a Pruna i Cocteau foren André Gide (1869-1951), escriptor que destacà principalment per la seva intensa defensa dels drets dels homosexuals, una notorietat que el feu guanyar l’any 1947 el Premi Nobel de Literatura, i Serge Lifar, un dels grans ballarins i coreògrafs del segle XX, que tenia entre els seus amics i col·laboradors a Picasso, Cocteau, Pruna, Apel·les Fenosa i Coco Channel.


El retorn a una Barcelona de postguerra

Un cop acabada la guerra civil espanyola, i amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Cocteau i Gide van aconsellar a Josep Miquel Serrano que el millor que podia fer era tornar a Barcelona. El pintor va arribar amb tren a l’estació de França, i com a únic equipatge portava un caixa de galetes plena amb els seus utensilis de pintura, un llibre de Rimbaud i un rotllo amb alguns dels olis que havia realitzat a París. Aquesta imatge és el viu reflex de la vida bohèmia que va portar a la capital francesa. La primera cosa que va fer va ser anar fins a la Plaça Reial, on Pere Pruna hi tenia el seu estudi-taller.

Anys més tard i a la seva columna de La Vanguardia del 16 de febrer de 1962, ERO, nom sota el que s’amagava Álvaro Ruibal (1910-1999), descriu aquesta arribada:

"Serrano se presentó en la Plaza Real contento y sonriente, con su caja de galletas y su libro de Rimbaud; y después de darnos noticias fidedignas de Pablo Picasso, Juan Estelrich, Grau Sala y Sebastià Gasch, mercó una telas, unos tomates, cebollas, alcachofas y berenjenas y unas cintas de colores, y se dedicó, mientras galos y germanos andaban a tiros y cañonazos, a pintar ilustres bodegones y a venderlos, tarea que ya resultaba más complicada"

Des de la seva arribada continua el camí artístic, aquest cop amb l’objectiu de mostrar públicament el que ell havia pogut aprendre aquests darrers anys a París. Serrano també s’instal·la en un petit àtic a la Plaça Reial, molt proper al del seu admirat Pruna. Les tertúlies i trobades que l’any 1936 s’havien traslladat als cafès de París, amb el final de la guerra civil es van reprendre a diversos bars i cafès de Barcelona com El Clásico al carrer de Consell de Cent i la Cerveseria Glacier, a la mateixa Plaça Reial. Tertulies on retrobà amics com Pere Pruna, els escriptors Joan Teixidor, Eugeni Nadal, Manuel Muntañola, i els pintors Joan Serra, Santasusagna, Rafael Llimona o Josep Maria Prim. A les trobades a la Glacier també hi assistia Miquel Utrillo Vidal, i l’escriptor madrileny César González Ruano que quan venia a Barcelona s’instal·lava a l’Hotel Oriente, establiment molt proper a la Plaça Reial.

Durant la primera meitat de l’any 1940 Serrano treballa en la decoració de diverses cases de Barcelona i Madrid. En una entrevista que es publica a la columna En el taller de los artistas al setmanari Destino del dia 6 de juliol de 1940 Serrano es refereix a aquestes pintures murals:

"Procuro siempre someterme a las exigencias circunstanciales que forzosamente pesan sobre cualquier empresa. Así, por ejemplo, en el comedor del palacio que poseen en Madrid los Condes de Campo Alange intenté en los paisajes nobles y áridos suscitar el recuerdo del Escorial y la Meseta. Contrariamente, en esta casa del Paseo de Colón (de Barcelona), cuyas ventanas dan al puerto, he querido recoger el espíritu nostálgico de los veleros que regresaban antaño de Cuba y de Filipinas con sus capitanes cargados de monos y de papagayos; (...)"

En aquesta mateixa entrevista, Serrano, que acaba de complir els 38 anys deixa clares les seves preferències artístiques, i tornant al seu passat acadèmic, quan va fer volar pels aires aquell guix clàssic de l’assignatura de dibuix, per mostrar la seva versió antiacadèmica de l’art:

"Personalmente me gustan todas las escuelas y todas las clases de pintura. Desde la más elemental línea incisiva de un artista aséptico a las complicadas magnificéncias de los venecianos. Me intereso por todo y me gusta pintarlo todo. Por otra parte, en pintura existen dos valores que permiten las más audaces fluctuaciones de gusto; me refiero al sentimental y al artístico. En tal forma que si es verdad que se puede reconocer una innegable jerarquización de artistas, en lo más íntimo llega un momento en que uno puede emocionarse profunamente por manifestaciones expresivas que en rigor académico deberían despreciarse. Y es que la pintura tiene una fuerza poética de sugestión de un rédito inapreciable."


A la revista Vértice corresponent als mesos de març i abril de 1940 es van publicar unes fotografies de la decoració del menjador dels marquesos de Campo Alange, imatges que podem veure uns anys més tard al setmanari Destino del 3 d’octubre de 1942. Desconeixem el destí que van tenir la majoria de les pintures murals que va realitzar Serrano, però si fem cas de les seves paraules, ens podem imaginar que aquestes han desaparegut amb el temps i les modes:

"Cuando desaparezcan los interiores que las cobijan, desaparecerán ellas también".

Durant els mesos de juny i juliol de 1941 exposa a la Galeria Verdaguer del carrer de la Palla de Barcelona. A la mostra s’hi van poder veure obres com Retrato de niño, Atrezo militar, Retrato de joven mujer con ramillete de flores moradas, Nota de la Plaza Real o Flores del jardín de Olga Sacharoff. A Destino del mes de juny de 1941 Josep Maria Junoy escriu:

"El modelado, un poco deshecho, aunque siempre pictórico y sensible, (...). Su paleta tiene entonaciones cálidas, sin estridéncias"

A gener de 1942 inaugura exposició a la Casa del Libro de Barcelona. Entre les obres que més van destacar hi havia uns cavalls de carrera i uns altres de circ. La crítica diu d’ell que "Serrano es uno de nuestros artistas más fuertes y originales".

Aquest mateix any s’estrenà com a il·lustrador de llibres amb els dibuixos que realitza per a la novel·la d’Ignasi Agustí Los Surcos, i un any més tard realitza les il·lustracions per a un conte de Carlos Sentís, La extraordinaria reincorporación de Pierre Sandeau.

A principis de 1943 el trobem exposant la seva obra recent a la Galeria Pictoria del carrer Casp. En motiu d’aquesta Tristan Larosa publica una crítica de nou a Destino del 20 de març on podem llegir:

"En el estilo de Serrano hay un factor decisivo que nos da la clave de su especial sorprendente rotundidad. El artista cree más en el hallazgo que en la insistencia. No se trata de un hallazgo fortuito, esporádico; implica una facilidad conquistada a través de todas las pruebas. Pero estas no pueden aparecer sobre la tela. Hay siempre un último azar que sumerge la obra en un aire de impresión. La irregularidad de su estilo depende de esta íntima exigencia. Lo que otros artistas intentan en capas que se suceden sobre una misma tela, Serrano lo resuelve de golpe. Las sucesivas capas son en este caso innumerables pinturas donde se reparten los aciertos y los fallos. Cuando la espontaneidad da, certera, en el blanco, el artista da la vida en su momento más centelleante y agudo"

L’exposició de Serrano a la Galeria Pictoria va ser un èxit. L’artista va vendre una bon nombre d’obres, així com va pactar exposicions a Madrid, per a les que va enviar quatre grans quadres. Durant el trajecte entre Barcelona i Madrid el camió que transportava els quadres es va incendiar i amb ell les obres de Serrano. Una d’elles, una natura morta amb un ànec i verdures, va servir per il·lustrar la crítica de Destino de Tristan Larosa. Les altres tres peces calcinades eren unes flors, el retrat d’una dona i un mariner sobre fons blau. Sobre aquest desgraciat fet Ignasi Agustí va fer un article a Destino del 10 de juliol de 1943, setmanari del qual ell n’era el director.

Des de 1944 el coreògraf i ballarí Serge Lifar, que Serrano havia conegut a París, va presentar gairebé anualment els seus espectacles al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Durant més d’un mes s’instal·lava a la ciutat amb la seva companyia, i no és d’estranyar que es reunís sovint amb els seus amics Pere Pruna i Josep Miquel Serrano. Amb el primer va comptar en múltiples ocasions per dissenyar-li vestuari i escenografia. L’any 1948 De Basil, director dels Nous Ballets Rusos, va aprofitar una estada a Barcelona per demanar la col·laboració a artistes com Pruna, Joan Miró i Serrano, així com amb el músic Frederic Montpou.


1944. El Saló dels Onze i la seva arribada a Sitges

L’any 1944 és l’inici d’una altra etapa crucial en la vida personal i laboral de Serrano.

El pintor va participar, durant el mes d’octubre de 1944, en el segon Saló dels Onze. Aquesta mostra organitzada per Eugeni d’Ors i l’ Acadèmia Breve de Crítica de Arte que va tenir lloc a la Galeria Biosca de Madrid. José Serrano, nom professional amb el que se’l coneixia durant aquells primers anys, va ser presentat a la mostra per l’acadèmica Maria Laffitte i Pérez del Pulgar, comtessa del Campo Alange, per a la que ja havia treballat l’any 1940 en la decoració del menjador del seu palau madrileny. Entre els onze artistes que van exposar en aquest segon saló també hi havia Pau Gargallo, J. Torres Garcia, Rafael Zabaleta o Eduardo Vicente.




Sobre l’obra de Serrano Eugeni d’Ors va escriure l’any 1945 el llibre Mis Salones. Itinerario de arte moderno en España en el qual es recullen les crítiques que d’Ors va fer a alguns dels artistes que havien participat als salons. Sobre Serrano diu:

"De Serrano, diríamos que es el Rilke de la pintura; lo cual le coloca en la disposición más lejana para ser Paul Valery. Su sensualidad resulta, peor que vibrante, vibrátil. Nunca arte alguno ha estado más tremendamente poseído por las agonías metafísicas del tiempo. Al lado de este músico, el más fugado de los impresionistas parece un albañil. Las flores de Serrano ni siquiera esperan para morir el “termino de un día”, que les da para ello el tópico de los poetas. De ellas sí que puede ignorarse si con sus lágrimas la Aurora, “musita su nacimiento o la muerte llora. Pero, cada una, ates de morir suelta en el aire un poco de veneno para nuestra sensibilidad. Tras de contemplarlas un momento, hay que abrir las ventanas .... ".

Fou durant aquest mateix any quan el pintor deixa el seu estudi de la Plaça Reial de Barcelona per instal·lar-se a Sitges, població a la que feia poc hi havia arribat el seu amic César González Ruano (Madrid, 1903-1963) i en la que ell ja hi havia passat temporades durant els anys 1939 i 1940. En un primer moment Serrano va viure a casa de l’escriptor madrileny i la seva dona.

A Sitges Serrano va trobar amics i un ambient on la seva personalitat i la seva manera de viure la vida no era jutjada. Les primeres tertúlies van tenir lloc a Chiringuito, aquell cafè al costat de mar que tan de moda va posar González Ruano, així com les llargues sobretaules al restaurant Mare Nostrum. Unes trobades a les que hi anaven altres personatges com el sitgetà Miquel Utrillo Vidal, Pere Pruna que feia uns anys que tenia casa-taller al carrer Santa Tecla; Ignasi Agustí que també estiuejava a Sitges des del la dècada dels 40 i que l’any 1955 encarregà a l’arquitecte Josep Maria Sostres una de les cases racionalistes més interessants que es van construir a Sitges durant els segle XX, la casa Agustí; Eugeni d’Ors, que s’havia instal·lat a Vilanova i la Geltrú però que sovint passava intenses estones a Sitges acompanyat del seus amics; i José Luis de Vilallonga (1920-2007), aristòcrata i escriptor que quan l’any 1945 va entrar formar part de l’equip redactor de la revista Destino, i seguint l’exemple de part dels seus companys, va instal·lar-se uns mesos a Sitges, just al pis de sota en el que vivia González Ruano i la seva esposa Mary, al carrer Sant Pau 22. En el primer volum de les seves memòries, Vilallonga explica que en el pis de Ruano moltes nits es reunien en llargues tertúlies. Vilallonga, tot i marxar fora d’Espanya, va seguir mantenint una forta amistat amb Agustí, i els altres companys, fet que va servir per una nova trobada a Sitges l’any 1950, estada de cap de setmana que va acabar en una situació complicada. Durant un sopar amb González Ruano, Josep Maria Prim i Josep Miquel Serrano, Vilallonga va fer un comentari sobre Franco que no va sentar gens bé al comensal de la taula del costat el qual enfurismat es va aixecar demanant explicacions, una discussió que va acabar en baralla. Aquest comensal era Miquel Utrillo que al dia següent va denunciar a Vilallonga a la Guàrdia Civil per insultar “al jefe de estado”, denúncia que va suposar posar en busca i captura a Vilallonga.

Però entre els molts amics que Serrano va fer a Sitges també hi havia altres persones, sitgetans de naixement o d’adopció, noms que cita M. en el seu article Per non dormire publicat a La Vanguardia, 27 de febrer de 1969:

"Bien sabido lo tiene José Antonio Martínez Sardà, hombre de sólida cultura y probado corazón. Puesto que él, el unión de Miquel Utrillo y Pepe Mas Vidal, constituyó el núcleo primero, el amistoso calor que -por los días en que el alcalde de la villa era, cabalmente, el padre de José Antonio- acompañó los inicios sitgetanos de un César recién salido del infierno de Europa en guerra tras el encierro por supuesto espionaje que le impusieron los nazis en París. Inolvidables veladas en aquellos bajos de la calle de San Pablo, primer refugio del escritor; savia popular del Xatet y el Cable, y chispeantes conversaciones con el cablaleroso Juan Ramón Benaprés o el pintor Sisquella; soleados inviernos de trabajo en el impagable Chiringuito de Juan Calafell y atardeceres en la romántica playa de Ramón Planas; finas amistades con el otro Planas, Daniel y su sobrino Blay, con Mirabent, José Carbonell, el señor Soler, Ana Maria de Cajigal, Cosialls, Arturo Ramón, Ibañez y tantos más. Y los finsemaneros, desde Barcelona: Manolo Muntañola, Serrano, Manolo Segalá, Goicochea y Julio Garcés, Maria Josefa Viñamata y su marido Ignacio Agustí, Miñambres, Ruibal a veces, Cela de paso".


Retrat de Montserrat Mirabent. 1947
Una d’aquestes amistat sitgetanes fou Montserrat Mirabent, la qual, en el seu llibre de memòries que l'editorial El Pati Blau va publicar l'any 2001, ens explica quina va ser la seva relació amb el pintor.

"A mitjans dels anys quaranta va aparèixer per Sitges Josep Miquel Serrano, amb el qual establiria una sòlida amistat. Quan el vaig conèixer deuria tenir poc més de trenta-cinc o trenta-sis anys i l’acompanyava una fama de pintor molt prometedor, apreciat per la gent que controlava el negoci de les galeries a Madrid i a Barcelona. Aquí es relacionava molt amb Miquel Utrillo i amb César González Ruano, i fou causa de més d’una disputa entre el periodista i la seva dona, i no pas per motius d’ella. Havíem passat moltes estones junts i en passàrem moltes més quan em va pintar un retrat. Posar per Serrano, en el meu cas, suposà tenir-lo a dinar, a prendre cafè, a dormir i a seguir les seves instruccions al peu de la lletra. Volia pintar-me venint de la platja, amb la brusa i despentinada, i així ho va fer"


Galls decoratius al restaurant Mare Nostrum de Sitges


A Sitges realitza decoracions per a diversos establiments en els que Serrano era un assidu. Destaquen els tres panels amb galls del restaurant Mare Nostrum, el mural i el logotip per al restaurat el Velero, els dibuixos amb toros a la paret del pati de la discoteca Ricky’s i o els bodegons per al bar Gustavo.



Decoració a les parets del Ricky's al carrer Sant Pau de Sitges


La relació d’amistat entre César González Ruano i Serrano fou de mútua estimació i admiració. A la revista Destino del 21 d’octubre de 1944, de la que tots dos n’eren col·laboradors, Ruano li dedica un intens article a l’obra i a la persona de Serrano, en aquell moment ja pintor que despuntava entre els artistes contemporanis.

"Serrano o la Gracia. Serrano o el Angel. “Tener ángel”, estar artísticamente en estado de gracia. (...) Uno al hablar de Serrano pintor, no puede evitar- como ocurría com Pruna- representarse la enorme y compleja personalidad del ser humano. Le vemos con su aire de alegre ausencia, sobrino de los ángeles de la noche que se ríen mucho y se cogen las alas en las puertas giratorias de los cafés. Lejos del distraído, nos parece Serrano el gran abstraído de nuestro tiempo. Podría ser que no supiera que hay una guerra en Europa. Serrano se está acercando al triunfo contínuamente: en su Barcelona, en París, en Madrid . (...) Se acerca al triunfo y, de pronto, parece que el éxito le de risa. “Mete la pata”- dicen algunos. No sé... yo diría que “mete el ala”, el ala de ángel desflecado. (...) Creo que Serrano, el Serrano ausente de la realidad, tiene una personalidad mágica importantísima. Es el “anti-réclame”, la “anti-pose” el egoismo supremo de no ceder un átomo de un mundo salvajemente independiente y oneroso por otras transigencias que no sean las justas, las imprescindibles para tenerse de pie, primera posición necesaria para tener el derecho de acostarse. ¿Quiere esto decir que a Serrano le importe poco su profesión? De ninguna manera. Serrano es un pintor nativo y de educación estrictamente pictórica. (...) Está Serrano dentro de una genealogía de pintura catalana. Es, naturalmente, un post-impresionista. Pero admitido el meridiano de París, mira a Roma, a la Roma bien anterior a los pensionados españoles. Y con ella los calientes dorados de las cortes de Florencia y Venecia. La belleza está sorprendida siempre en Serrano en plena vitalidad, en movimiento casi. Sus famosas flores han merecido, en el elogio de Teixidor, esta exacta expresión: “catarata de pétalos y de hojas que se desparrama”. Esta abundancia, producto doble del dominio millonario del color y una aversión al rigor del tema admitido, la lleva, a mi entender, Serrano a todo, incluso a la figura, donde la sensualidad del color ayuda a un como mensaje misterioso que está más allá de la realidad y que eleva a categoría incluso la anécdota de lo que en otros es simplemente decorativo".

Serrano i González Ruano també van col·laborar artísticament en llibres de l’escriptor com Nuevo descubrimiento del Mediterranio (1943) i Un dia del emperador Tiberio en Capri, (1946). Per aquest darrer Serrano realitza uns bells i interessants aiguaforts en color i negre, que il·lustren i il·luminen aquesta magnífica obra d’art. A Destino, del 19 abril de 1947 es publica una interessant i completa crítica sobre aquesta sèrie:

"Los aguafuertes de Serrano son de una aguda crispación, de una línea que tiene una incisión más honda que la del mismo buril que la traslada a la plancha. La reticencia no proviene en este caso del procedimiento, sino de la propia mano del artista, que ha logrado dar a los perfiles una transparencia que en manos más profesionales quizá se hubiera obscurecido por este afán exhibicionista que malogra tantos intentos como el que nos ocupa. Dos o tres de estos aguafuertes tienen un tono excepcional; en su barroca fantasía hallamos todo el aire y el color de una tierra ilustre, fatalmente literaria, ya que no en vano se han pasado por ella tantas sombras ilustres. Serrano parece haber comprendido esta complejidad de su tema y su interpretación modernísima de unas figuras de la Roma Imperial posee todo el corrosivo exigible.
En estas láminas la inteligencia del artista luce tanto o más que su fantasia y su sensibilidad. Estos aguafuertes son el producto de una agilidad mental que nos revela que Serrano posee la capacidad de adaptación suficiente para esta dificilísima labor de hacer plástico, gráfico, un tema o un ambiente"


Però aquests no van ser els primers ni els únics llibres que Serrano va il·lustrar. Destaquen els dibuixos que va fer per a publicacions com Dafnis y Cloe. O los pastorales de Longo (1940) de Juan Valera, Los Surcos (1942) d’Ignasi Agustí, el text de Camilo José Cela, Un cuento en el tren (1945), Ciudades de España (1962) d’Eugenio Nadal, El Viajero y su luz (1963) de Guillermo Diaz Plaja, La ceniza fue árbol (1969) d’Ignasi Agustí o La Rosa de Pirandello.






Tot i que al cap de pocs anys d’instal·lar-se a Sitges González Ruano va marxar a Madrid, la seva ciutat natal, l’amistat amb Serrano seguiria fins a la mort de l’escriptor l’any 1965. Durant les dècades del cinquanta i del seixanta, el pintor va passar llargues temporades a la capital espanyola, on va realitzar diverses exposicions, com la de 1954 que va convertir el soterrani de la sala Biosca en un jardí, al presentar diversos quadres de flors.

A les seves memòries, Mi medio Siglo se confiesa a medias de l’any 1951, González Ruano també parla de la seva amistat amb Serrano.

"Con quien me unió mayor amistad fue con José Miguel Serrano, que vivió bastante tiempo en Sitges y pasó en mi casa una larga temporada. Serrano, criatura disparatada en cuanto a vida imprevisora e imprevisible, era, a mi entender, el pintor mejor dotado de los jóvenes, y, en realidad, el que con mayor personalidad humana y pictórica llevaba una inexistencia de verdadero artista muy auténtica y consustancial con todas sus incomodidades y consecuencias"

Retrat de Garcia Lorca
Però Serrano no va ser únicament el pintor de les flors, de les natures mortes, dels galls i dels cavalls. Un altre dels seus èxits foren els retrats que va realitzar durant tots aquests any. De 1935 coneixem, per fotografia, el retrat que li va fer a Federico García Lorca durant les seves trobades a Barcelona. Altres exemples interessants és el Torero, realitzat a París l’any 1938, i en el que ens mostra la figura serena i concentrada del torero davant d’un ciri, mentre resa abans de posar-se davant del toro. D’aquest quadre destaca la pinzellada ràpida, la utilització de la matèria, i els brillants colors que Serrano tria per a pintar la capa brodada de flors vermelles. Una obra postimpressionista que ens demostra la gran qualitat del pintor i que podem veure en aquesta mostra retrospectiva.



També va fer retrats per encàrrec, com és el del nen Gustavo Gili (1942), fill de l’editor, el de Montserrat Mirabent (1947), el d’Alberto Puig, personatge de la societat barcelonina que també assistia a les tertúlies que organitzaven a el Café Clássico; el d’un genet (1953), el del cineasta Edgar Neville, comte de Berlanga de Duero (1954), o el de l’actriu america Ann Woodward, quadre que va ser oblidat a l’aeroport de Ginebra l’any 1962, fet que va ser protagonista d’una nota al diari La Tribune de Genève durant el mes de març de 1964, notícia que va ser recollida per ERO a la Vanguardia pocs dies més tard.

D’èpoques posteriors són altres retrats a llapis, com el tant simple com bell apunt que Serrano feu Lolín Rocha (c.1972), estrenant-li, entre llàgrimes de la nena, un quadern de dibuix que l’avi Antoni Montané, gran amic de Serrano, li acabava de regalar; el retrat d’un petit Joan Pi fet amb aquarel·la; els olis de petit format en els que retrata les nenes Mercè Carbonell i Florència Coll (1967), la noia del gat (1972) i el quadre, també a l’oli, que representa Lolín García-Munter (1975).


Retrat de Lolín García Munter. 1975


Les exposicions continuen el tenint el seu protagonisme en la vida de Serrano. Durant el mes d’abril de 1947 els seus quadres es podien veure a la Sala Caralt de Barcelona. Durant el mes de maig de 1955 va participar en una exposició monogràfica a la Sala Andreu de Gràcia. Sota el títol de flors, Serrano va exposar la seva obra juntament amb altres artistes com Barbeta, J. Barraquer, Canals, Ceferino Olivé, Terrés, Bergnes.... i l’any 1960 fou present a la mostra Homenaje a Velázquez que el grup O figura va organitzar durant el mes d’octubre a la Sala Gaspar de Barcelona.


Les darreres décades

En aquests primers anys de la dècada del seixanta, Serrano ja és un artista valorat i reconegut. Álvaro Ruibal, ERO de La Vanguardia, del 16 de febrer de 1962 escriu un article on el descriu com:

"Serrano posee la suficiente genialidad de acertar con el tema a primera de cambio. Y cuando pinta cuadros de flores hace sin proponérselo un simulacro de la pintura mural, ya que a sus rosas y sus geranios le disponen un paño de pared en todos los comedores burgueses del país. (...) El Secreto de José Miguel Serrano consiste en que los críticos se muestran incapaces de encasillarlo y de colgarle una de esas etiquetas que han surgido desde hace unos años -y realmente tenía que suceder así- en el mundo intelectual de la pintura. Por otra parte, el pintor no se entera de los elogios unánimes de los comentaristas (...)"

Durant aquests anys, el pintor compagina estades a Barcelona i Sitges amb escapades a Madrid per tal de poder complir els molts encàrrecs que rebia.

Però la seva capacitat pictòrica també la va utilitzar per altres projectes. Un d’aquests fou el disseny del darrer logotip de la coneguda firma de roba barcelonina Gonzalo Comella. L’any 1962, quan es va obrir la nova botiga de Via Augusta, els germans Jordi i Gonzalo Comella van decidir canviar el paper tradicional d’embolicar paquets i van encarregar-li a Serrano un disseny més modern, en el que s’hi representa, mitjançant traços ràpids i bicroms, l’ampliació de la trama dels gèneres de punt.

La dècada dels setanta és una etapa de molts alts i baixos en la vida del pintor, i com la seva vida era la pintura, en els seus quadres no deixa de plasmar-se aquesta situació anímica. Quadres fets ràpidament al costat d’altres en els quals obres en les quals es continua apreciant el seu gust per trobar noves solucions pictòriques.




Montserrat Mirabent explica en el llibre de memòries la seva experiència personal amb Serrano, una vivència que com ella diu, coincideix amb el que expliquen els que van conèixer el pintor.

"Durant bona part de la seva vida fou un gran pintor, però després es deixà perdre. L’alcohol i la manca de diners el portaren a fer de tot. De diners, no en tenia mai i no és estrany. Ho pagava tot. Mantenia els amics, els amants i els deutes de tots plegats. La bondat i la generositat de Josep Miquel Serrano no coneixia límits. Moltes famílies de Sitges poden explicar l’anècdota d’haver-li encarregat un quadre -uns galls, unes flors- i, al cap de poques hores, tenir-lo al menjador de casa, encara amb la pintura molla. Ell explicava que es tractava d’un quadre començat feia temps, però que en veure que s’ajustava a l’encàrrec, l’havia acabat. La veritat era una altra, la majora de vegades: començava a pintar el quadre quan rebia l’encàrrec, el donava per fet i corria per poder cobrar-lo el més aviat possible. Abans d’arribar a aquest límits d’autodestrucció, Josep Miquel Serrano fou un artista de cap a peus, sempre atribolat, però enginyós i molt divertit, que col·laborà per fer de Sitges un lloc amb un aire especial, amb un ambient més obert i més lliure, si més no en aparença, que el que es podia viure en la majoria de pobles del nostre país, en aquelles dècades dels anys quaranta i cinquanta (....)"

L’any 1971 Serrano exposà a la Galeria Cala Rossa de Còrsega, i el 1974 a la Galeria Àgora de Sitges. El pintor va tenir diverses residències i estudis al poble al llarg d’aquests quaranta anys. Al carrer Santiago Rusiñol, davant mateix de l’hotel Sant Francesc, on el pintor hi va passar també moltes estones. Un pis alt que li va permetre establir una gran amistat amb l’escriptora Ana Maria Matute; durant els anys seixanta pintava en un pis a La Muralla, al carrer Barcelona; així com l’estudi que durant els setanta va tenir al carrer de les Parellades cantonada Sant Pau, en un pis llogat als senyors Teixidor.

Serrano sempre es va mostrar disposat en col·laborar en tot allò que se li demanava. L’any 1979 va dissenyar el cartell del XII Festival Internacional de Teatre de Sitges, una composició que ens retorna, de manera molt més suggestiva, a la figura d’aquell arlequí que va presentar l’any 1936 en la seva primera exposició individual a les Galeries Syra de Barcelona.




A principis del mes de setembre de 1982 Serrano es trobava al Cable, bar del que ell n’era assidu i on tenia molts bons amics, quan es sentí malament. Traslladat a l’Hospital Clínic de Barcelona i d’aquí a l’Hospital del Mar, Josep Miquel Serrano Serra moriria el 21 de setembre als setanta anys. El seu cos va ser enterrat, gràcies a la col·laboració social, al cementiri de Cerdanyola, una població amb la que el pintor no mantenia cap tipus de relació. El seu cos descansa en terra estranya, lluny del seu Sitges, de la seva gent, de la seva llum.... del seu món.

La situació de Serrano a la seva mort era molt trista, i de nou Montserrat Mirabent la descriu en el seu llibre.

"Aquell mateix estiu de 1982, en Josep Miquel Serrano emmalaltí i morí, sol i arruïnat, en una situació tristíssima. Algunes persones de Sitges es mobilitzaren per costejar-li l’enterrament. Em demanaren que comprés un llençol per amortallar-lo i, quan m’ho digueren, vaig sentir un gran dolor, perquè havíem renyit, perquè era mort i perquè no tenia res, no tenia diners ni per una mortalla. Un final dramàtic per un pintor que havia despuntat, assolit els seus moments de glòria i caigut, malbaratant el seu art per una barreja de deixadesa, prodigalitat, feblesa, solitud i importants dosis d’inconsciència".

La seva defunció va portar a bons amics a escriure articles on recordaven la seva qualitat artística, el seu valor pictòric.... però sempre destaquen la seva generositat i la seva bondat.

"Si ha existit criatura en l’univers, en el món de la pintura, que es preocupés menys de si mateix, que amb obstinada autodeterminació hagi fet potser en contra de si mateix una veritable tasca d’artista, aquest ser s’ha dit Serrano.
Pintor, dibuixant i decorador, sempre buscat i quasi mai trobat pels grans col·leccionistes que pretenien retenir-lo, sense acabar d’entendre que ell era aigua clara, salvatge, que sota cap concepte pretenia moure molins. Tot i així, Serrano ha estat un famós pintor, valorat i apreciat. Que s’ha sabut mantindre fort dins de les seves autòctones debilitats, sempre fidel a les seves fugues, les clàssiques desaparicions de escena. Ha construït així l’estàtua eqüestre de si mateix, així com dels lànguids i permanents desdenys.
Descansi en pau, l’amic"

Bernat-Van de Veure
A l’amic Serrano. El Eco de Sitges, 9 d’octubre de 1982


Plaça Sant Marc de Venècia. 1971



"Pero fue un pintor con un enorme temperamento, reacio a aprovecharse de sus éxitos, tanto aquí como allende las fronteras en donde si no hubiera huido, como gustaba hacerlo, hubiera podido llegar a cotas más altas de su cotización. Pero Serrano era así, siempre lo fue, y más nos vale recordar el amigo que se nos ha ido desde el ángulo artístico que bien lo merece que no, cuando no hay remedio fatalmente hablar de huidas. (...) Me gustaba charlar con José Miguel Serrano - en la alta noche de Sitges- de lo divino y de lo humano porque era un hombre -menos cuando tenía prisa o le esperaba un taxi- encantador. Sus olores nos seguirán perfumando. Y recordaremos al amigo porque es ley de vida. Y cuando el tiempo pasa su nombre, con su Serra de tercer apellido, quedará como un muy excelente pintor. Por eso su muerte la hemos sentido y nos ha dolido. Sólo nos quedará la contemplación de sus obras como consuelo"

Miquel Utrillo Vidal
Mis testimonios y recuerdos CCXLVII. El Eco de Sitges, 9 d’octubre de 1982

"Com en altres avinenteses, arribo tard a saber la mort d’una persona amiga, en aquest cas el pintor Serrano. Pensant en ell, amb més motiu que de molts altres, ens ve als llavis l’exclamació “Pobre Serrano!!!”. Perquè, sempre que el trobàvem ens donava la sensació d’un ésser desvalgut, com si li faltés la companyia i l’amor del pare i de la mare. N’ignoràvem la història íntima per cada vegada que ens aturàvem a canviar dos mots amb ell, ens donava la sensació d’una persona que va a la capta d’un somriure, d’un home que es veu desemparat d’amor. Pensem que Serrano, en la lluita de la vida, no va trobar mai el seu nord. Pintava flors (de meravella), tema que vol finor d’esperit. Pintava cavalls ( de meravella), tema ardit i més aviat brutal. Serrano ha mort abans de trobar el seu nord. Ha mort als setanta anys, quan encara conservava una ànima càndida i bona, tendra, que en molts aspectes, semblava un angelet, un noi massa sovint perdut per corralons de mal passar"

Ramon Planas. TIRANT.
Carnet del Camiant. Evoco Josep Miquel Serrano amb una llambregada cap a una altra persona. El Eco de Sitges, 9 d’octubre de 1982


Aquests records històrics i les reflexions que completen aquest petit estudi mostren bé que Serrano fou un gran artista, independent de les modes i dels gustos. El seu art es basa en principis immutables. Serrano és el gran pintor de les petites coses, de retrats propers, de moments de silencis....un pintor passarà a la història com un mestre de la bellesa.

Beli Artigas Coll
Historiadora de l’Art
Comissària de l’exposició

2 comentaris:

  1. La memòria històrica no falla mai,benvolguda Beli.El retrat de Montserrat Mirabent,la teva estimadíisima Àvia materna.i l'esment de l'Album dels Autògrafs han estat per a mi,como a mestre del CEIP Esteve Barrachina i Bibliotecari escolar del centre,un entranyable record d'aquelles trobades al C/ Jesús amb la gran dona sitgetana,qui en parlava de la seva col.lecció d'il.lustres personatges,visitadors de Sitges.Moltíssimes mercès per aquesta cita.

    ResponElimina
  2. Menys mal que els retrats són de pintura perquè si haguessin estat de carn i ossos s'haurien fregit de la calor que feia, Dues vegades vaig anar-hi per veure l'exposició i les dues vegades vaig tenir d'anar-me'n Fastiguejada de calor i casi que em venioen les basques de tanta i tanta calor que feia. Beli l'any que ve monta una Sauna o un quarto Oscuro que segur que faries l'agost.

    ResponElimina