15 oct. 2013

HISTÒRIA DEL PALAU ROBERT DE BARCELONA ENTRE ELS ROBERT I ELS MUÑOZ RAMONET


Capítol 2 sobre la història del Palau Robert que es va inciar amb el capitol 1 que podeu llegir en aquest bloc!! per cert, una altra versió d'aquesta història també la podeu llegir el en llibre "Històries del Palau Robert" que trobeu gratuit en aquest pàgina de la Generalita!!! Aquí tb us explico el pq d'aquest estudi meu sobre el Palau Robert,  per cert, un treball registrat al Registre de la propietat intel.lectual del Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya amb el "número de asiento registral" 02/2011/3952 


Un Palau per a la República (1936-1939)

Barcelona. Una ciutat en defensa de la República

A finals de la dècada dels anys 20, Barcelona es tornava a preparar per a organitzar una gran Exposició Universal. Com ja havia passat durant la mostra de 1888, la ciutat es trobava de nou en ple auge urbanístic, principalment al voltant de la muntanya de Montjuïc on es van construir els pavellons que haurien de servir per donar a conèixer al món la industria catalana. 

La inauguració, presidida pel Rei Alfons XIII, va tenir lloc el 20 de maig de 1929, i a ella hi van assistir el president del govern espanyol, el general Primo de Rivera, així com moltes personalitats del món polític, econòmic i cultural de Catalunya. Entre elles, el comte de Torroella de Montgrí, el qual va tenir un paper destacat en l’organització d’aquesta Exposició. Dos mesos desprès del solemne i multitudinari acte inaugural, el 20 de juliol, Robert Robert i Surís moria a Torroella de Montgrí.

A diferència de l’exposició de 1888, la de 1929 va tancar el 15 de gener de 1930 amb un dèficit de 180 milions de pessetes. Una de les causes principals d’aquests mal resultats fou la coincidència de la celebració de l’Exposició Universal amb l’esclat el dia 28 d’octubre, de la borsa de Nova York, caiguda que provocà el conegut com el “crack del 29”, i que desembocaria en una greu crisi econòmica a nivell mundial. 

Però tot i aquesta crisis, que a Espanya va comportar la fi de la dictadura de Primo de Rivera que va presentar la dimissió al rei el 28 de gener de 1930, Barcelona tenia just un milió d’habitants, va esdevenir una ciutat moderna i totalment adaptada als nous temps. A la ja esmentada urbanització de la zona de Montjuïc, i hem d’afegir les moltes altres millores realitzades a la ciutat, com la urbanització de la Plaça de Catalunya, així com el paviment de molts carrers de l’Eixample, que també rebien enllumenat elèctric, o la remodelació de la xarxa de clavegueram. A aquestes novetats s’ha ha d’afegir la inauguració l’any 1926 del metro transversal, que tenia una de les seves parades a la cruïlla de l’Avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia, davant mateix del Palau Robert. 

A aquesta política de millores en el transport públic hi hem d’afegir al creació de noves línies d’autobusos i tramvies, que juntament amb el metro, aconseguien fer de la gran Barcelona una ciutat molt més accessible i confortable per als seus residents, així com facilitat la connexió amb els pobles annexats a la ciutat anys abans i amb els nous barris creats a la perifèria de Barcelona per tal de poder acollir els molts dels treballadors que s’havien trasllada a la capital catalana cridats per la gran demanda de mà d’obra sorgida arran de l’Exposició Universal.

Desprès d’un any d’impàs, el 12 d’abril de 1931, finalment es van celebrar eleccions, que van servir per derrocar la monarquia.

El partit polític que va guanyar a Barcelona fou Esquerra Republicana de Catalunya. Dos dies més tard, el 14 d’abril, el primer president de la nova Generalitat, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana. En aquest moment és quan Macià nomena secretari de la presidència a un jove de 32, Josep Tarradellas (1899-1988) el qual durant el mes de desembre de 1931 és ascendit a conseller de Governació.

Aquest nou rumb polític va comportar anys de progrés per a Catalunya, ja que es van aprovar diverses lleis que garantien els drets de les classes més baixes. Però totes aquestes millores socials es van veure frenades dos anys més tard, quan la dreta espanyola va guanyar les eleccions de 1933, accedint al govern central.

El 25 de desembre de 1933, mor el president Macià, i l’1 de gener de 1934 Lluís Companys es nomenat nou president de la Generalitat de Catalunya. Disconforme amb la situació política i social en la que es trobava sotmesa Catalunya per culpa del govern central, el 6 d’octubre de 1934 va proclamar l’Estat Català. L’exèrcit no va dubtar ni un moment d’impedir aquesta voluntat d’independència, alhora que el govern autonòmic passava a mans del central.

El bienni va veure el seu final amb les eleccions del 16 de febrer de 1936. El nou vencedor, el Frente Popular, va restaurar la Generalitat de Catalunya, i amb ella en seu president, Companys.

L’esclat de la Guerra

Quan tot semblava tornar a agafar un curs d’estabilitat social, política i econòmica, i mentre Barcelona es preparava per rebre visitants d’arreu del món que venien per a participar a les Olimpíades Populars, organitzades per a l’estiu de 1936, el cop militar contra la Segona República que va tenir lloc el 17 de juliol, va impedir la celebració d’aquest esdeveniment, iniciant-se una cruenta Guerra Civil que s’allargaria quatre anys més.

El 19 de juliol de 1936 l’exèrcit entrà a Barcelona per tal de controlar-la, cosa que no va ser possible ja que les tropes de la Generalitat, juntament amb la guàrdia civil i les milícies urbanes, van exercir una fortíssima resistència que va impedir l’ocupació de la ciutat. 

Barcelona va viure uns moment molt convulsos, durant els quals, els anarquistes amb la seva manera d’actuar revolucionaria dominaven la ciutat. Fou quan moltes empreses i serveis foren col·lectivitzats per sindicats com la CNT i la UGT.

Però durant els Successos del Maig de 1937, quan es van enfrontar els comunistes prosoviètics del PSUC, partidaris de guanyar primer la guerra, amb els anarquistes i comunistes del POUM, que creien que el primer pas era fer la revolució social, les coses van canviar i la força dels anarquistes es va reduir considerables.

Durant la guerra civil, Barcelona fou capital de tres governs: el de la Generalitat de Catalunya, el d’Euskadi, refugiat a la capital catalana, i el d’Espanya, també instal·lat a la ciutat.  

La Guerra Civil Espanyola fou un dels períodes més greus de la història moderna de Barcelona. La ciutat va ser bombardejada en diverses ocasions per l’exèrcit franquista. Però les conseqüències encara van ser més dures, ja que part dels bombardejos van ser amb avions molt moderns, amb més recursos bèl·lics, precisos i per tant molt més letals. El primer atac sobre Barcelona fou el 13 de febrer de 1937, i a aquest el seguiren molts més al llarg d’aquests anys, Un dels més greus i sagnants fou el bombardeig de l’aviació i de l’artilleria franquista del 17 i 18 de març de 1938.

Al final de la guerra, el recompte de morts d’aquests atacs indiscriminats fou d’uns 2.500, gairebé tots civils. 

Finalment, i desprès d’un mes en que Barcelona va viure sota les bombes, el 26 de gener de 1939 l’exèrcit entrava a la ciutat per tal d’ocupar-la i a partir d’aquest moment, i fins a la mort del General Francisco Franco l’any 1975, Barcelona va viure sota la dictadura franquista. Les conseqüències foren l’abolició de l’autonomia catalana i les seves institucions polítiques, principalment la Generalitat, i la prohibició de qualsevol manifestació de catalanitat, ja fos la llengua o actes culturals.

Aquesta forta repressió que va viure Barcelona al llarg de quaranta anys, agreujada pel fet que durant la guerra civil la ciutat va recolzar la República, van convertir aquella ciutat esplendorosa, moderna i cosmopolita, en una ciutat fosca i decadent que no podia evolucionar. La repressió fou dura, i molts barcelonins s’exiliaren per tal de salvar la vida, cosa que no varen poder fer molts altres, que van ser executats. Un d’aquest fou el president Companys que va ser afusellat a Montjuïc l’any 1940.

El Palau Robert, un exemple pels arquitectes de l’època de la República



Fins l’any 1931 i seguint el curs de la història, l’edifici no va viure cap moment d’incertesa, tot i que el seu suposat abandó va propiciar algunes cròniques a la premsa del moment. Al setmanari Mirador del 27 de setembre de 1934, a l’article “Pedres nobles en perill”, llegim una interessant i intensa defensa que l’arquitecte Pere Benavent fa de l’edifici del Palau Robert, així com de l’autor del projecte, el francès Henri Grandpierre.

“Fa una pila de mesos que aquest rètol ignominiós (per vendre o per llogar), penjat al plau del marquès de Robert, al capdamunt del Passeig de Gràcia, és una vergonya per a tots nosaltres, i cada vegada que hi passo pel davant, que és molt sovint, sento tot el pes d’aquest oprobi de la meva consciència de barceloní.

Algú que no ha parat mai esment en aquell bell oasi d’arquitectura dirà potser que no n’hi ha per tant i que no es tracta de cap cosa de l’altre món, però tothom que tingui ulls a la cara i a l’ànima un voraviu despert de sensibilitat, tothom que sigui una mica barceloní i tingui consciència de l’infinita pobresa arquitectònica de la Barcelona moderna s’adonarà del que la desaparició d’aquest palauet representa per a la ciutat (...)”.

Però tot i els mals auguris expressats per Benavent en aquest text, al parlar sobre la probable destrucció del Palau per tal de construir-hi un gran edifici “modern”, idea que s’allunyava poc del projecte d’hotel-teatre proposat anys més tard per a ocupar el solar del palau i del que ja n’hem parlat al capítol anterior.

Però l’esclat de la Guerra Civil a avortar tots aquests plans, i el Palau Robert va seguir al seu lloc fins a dia d’avui.

El Palau en mans de la Generalitat

A la mort del comte de Torroella de Montgrí durant el mes de juliol de 1929, el Palau Robert passà a mans dels dos fills, Joaquim i Robert. El fet de tractar-se d’una propietat indivisa propicià l’abandó de l’edifici, ja que cap d’ells podia pagar el cost de manteniment que suposava una casa tan gran. Fou aquest el motiu que portà als fills Robert a tancar la casa per tal de començar cada un d’ells la seva vida en cases més adequades a les necessitats del moment.

Però com ja hem explicat en l’apartat dedicat als primers anys del Palau, aquest no va ser desocupat del tot, ja que per decisió dels nous propietaris, i respectant la voluntat del pare, les persones de servei que durant molts anys van tenir en aquest edifici la seva única casa, s’hi van poder quedar. Alguns hi van restar fins a la seva mort, i altres van tenir que marxar forçosament l’any 1936 al passar el Palau a mans de la Generalitat.

El 23 de juliol de 1936, pocs dies desprès de l’inici de la Guerra Civil la Generalitat va firmar un decret per tal de garantir la conservació del patrimoni arquitectònic i artístic, llei que li permetia apropiar-se de les institucions, edificis, museus, biblioteques, arxius i col·leccions privades “susceptibles de destrucció” i les controlà. En aquest moment el Palau Robert fou requisat i en ell s’hi instal·laren diversos departaments de la Generalitat com el d’Informació i Propaganda o l’Agrupament d’Escriptors Catalans, els quals en els seus anuncis publicats a la premsa indicaven: “La agrupación de Escritores Catalanes ruega a sus adheridos pasen por las oficinas del Paseo de Gracia 107, ex Palacio Robert”. La Vanguardia, 23 d’agost de 1936; i el Servei de Paquets al front, que a l’hora de publicitar els seus serveis també posa com a direcció “l’ex Palau Robert” (La Vanguardia, 11 de setembre de 1936). 

Els responsables del departament de Cultura que va tenir la Generalitat durant la segona República i que van tenir la seu al Palau Robert van ser diversos. Bonaventura Gassol (Selva del Camp, 1893- Tarragona, 1980), nomenat el 19 de desembre de 1932, fou el primer conseller de Cultura d’aquest nou govern. 

Ell establí les bases per a una “popularització cultural”, i des d’un principi lluità fermament per salvar la vida de persones perseguides pels republicans, així com pels valors culturals que poguessin estar perseguits i amenaçats des del govern central o des de qualsevol institució. Aquesta circumstància el situà en el punt de mira dels anarquistes, fins el punt que el 23 d’octubre de 1936 decidí fugir del país. Amb l’exili de Gassol, la presidència de cultura quedava vacant, i a l’espera de la propera reestructuració del Govern, Josep Tarradellas (Cervelló, 1899- Barcelona, 1988), amb el suport de Miquel Joseph i Mayol (Granollers, 1903- Ciutat de Panamà, 1983) com a secretari. Durant el mes de novembre, Tarradellas decidí traslladar el departament de cultura, que fins aquell moment es trobava al Palau de la Generalitat, a un edifici recentment requisat, el Palau Robert del  Passeig de Gràcia de Barcelona.

El 17 de desembre de 1936, quan Gassol renuncià definitivament al seu càrrec, Antoni Mª Sbert Massanet (Palma, 1901- Mèxic, 1980) fou nomenat el nou conseller de Cultura. Durant el seu curt mandat, Sbert reorganitzà la conselleria, remodelant les instal·lacions del Palau Robert, per adequar l’edifici com a centre d’estudis universitaris. Amb aquest objectiu va iniciar les obres de construcció d’unes habitacions per a albergar els estudis que vindrien als cursos que s’organitzarien durant els mesos d’estiu. Finalment aquest projecte no es va complir i tot va quedar en un interessant projecte. (Anton Maria Sbert, 1901-1980. Per Josep Massot i Muntaner. Abril de 2008. Generalitat de Catalunya).

L’escriptor Ferran Soldevila en el seu dietari fa referència a la “primera reunió de relacions culturals” que va tenir lloc el dia 21 d’abril de 1937 al Palau Robert de Barcelona. Sobre aqueta trobada escriu “no hi ha hagut sinó un discurset del Sbert. Queda bastant bé, una mica dictatorial (...)”.

Desprès dels Fets de Maig de 1937, que van enfrontar la Generalitat i els anarquistes, el que havia estat alcalde de Barcelona des de febrer de 1934, el Dr. Carles Pi i Sunyé (Barcelona, 1888- Caracas, 1971), el dia 29 de juny de 1937 agafà les regnes de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, entitat que dirigiria fins al final de la Guerra. Entre les seves actuacions més destacades com a responsable del departament hi ha el decret de setembre de 1937, amb el que es donava llum verda a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes i els Serveis de Cultura al Front. 

Un dels llibres editats pel Servei de Cultura al front fou el titulat Paisatge de Catalunya, una col·lecció de textos en prosa i en vers d’autors catalans que a començaments de l 1938 va fer arribar als catalans enquadrats a l’exèrcit popular perquè el record de la seva terra els acompanyés. La presentació de l’edició original, a càrrec de Pi i Sunyer, conseller de Cultura, va tenir lloc al Palau Robert.

El 24 de gener de 1939, amb les tropes franquistes molt properes a la ciutat de Barcelona, Pi i Sunyé deixà la conselleria i amb ell s’inicià un període molt fosc i dur per a la cultura catalana.

A la Institució de les Lletres Catalanes, amb seu al Palau Robert, hi van treballar la reconeguda escriptora Mercè Rodoreda i Anna Murià, que marxarien juntes a l’exili, quan la seva vida es va veure amenaçada per l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. 

Miquel Joseph. El bibliobús, un viatge cap a l’exili



Miquel Joseph i Mayol (Granollers, 1903- Ciutat de Panamà, 1983) tot i ser un personatge bastant desconegut, tingué un paper molt important dins de l’àmbit cultural de la segona República. Amic personal de Pompeu Fabra, Ventura Gassol i Josep Tarradellas, destacà com a impressor i periodista.

Amb l’esclat de la Guerra, Ventura Gassol el va reclamar per ser, juntament amb Melcior Font, un dels membres destacats del nou Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic, entitat creada per tal de custodiar i garantir la conservació de les obres d’art, les biblioteques i els arxius del país, davant de l’onada de destrucció i robatoris de bens patrimonials que va estendre’s per Catalunya durant l’estiu de 1936. Moltes de les obres d’art incautades foren enviades a Olot. 

Ja amb Manel Sbert com a Conseller, el qual el 8 de març de 1937 creà la Junta de Relacions Culturals com a organisme de coordinació de cara a la projecció cultural a l’exterior, i per fer callar les veus crítiques alçades des del bàndol franquista que pregonaven la idea de que el Govern català no feia res per a conservar el seu patrimoni artístic, Sbert va decidir organitzar al museu del Jeu de Paume de París una gran exposició d’Art Català. Joseph fou l’encarregat de supervisar el trasllat a la capital francesa d’un centenar d’obres que eren considerades peces fonamentals de l’art català medieval.

Però Miquel Joseph destaca per ser el principal cap pensant d’un fet molt important per a la cultura catalana, ja que la seva idea va permetre que molts intel·lectuals més influents del país poguessin salvar les seves vides, i per tant continuar amb el seu treball. El 23 de gener de 1939, un dilluns al matí, les tropes franquistes assetjant la ciutat, el conseller de cultura, Pi i Sunyer, va demanar una trobada urgent, i la cita va ser al Palau Robert, seu de la seva conselleria. La reunió tenia com a objectiu organitzar la sortida de Barcelona dels escriptors membres de la Institució de les Lletres Catalanes. Els encarregats de dur a terme aquesta missió foren els escriptors Joan Oliver i Francesc Trabal, juntament amb el mateix Joseph.

El primer problema que se’ls hi plantejava era com fer-los sortir del país sense que fossin descoberts abans d’arribar a la frontera amb França. Fou aquí quan a Miquel Joseph se li va ocórrer que la solució era utilitzar el bibliobús del Servei de Biblioteques del Front de la Generalitat.

Aquest vehicle, que entrà en funcionament a mitjans de maig de 1938, tenia la funció de repartir llibres entre els soldats catalans que es trobaven lluitant al front o ingressats en hospitals de campanya. Per tal de facilitar el desplaçament de funcionaris i llibres, l’exèrcit republicà va cedir un camió de la marca Ford, vehicle que va ser adaptat per a poder transportar còmoda i ordenadament uns 2.000 llibres. 

Així doncs, encertadament, Joseph va decidir que el Bibliobús era la solució, i aquell mateix dia 23 el va fer entrar als jardins del Palau Robert on, d’una manera molt provisional i urgent, va ser adaptat per a la seva nova funció, col·locant-li uns llistons de fusta que servien de bancs i que van permetre encabir diverses persones al seu interior. En el dietari que escrivia Joseph llegim: “23 de gener de 1939. Les hores transcorrien molt de pressa, el temps escassejava. No era possible el traçar plans d’avançada, caldria acomodar-nos a les circumstàncies (...) No disposàvem d’altres vehicles que el bibliobús que prestava servei al front (...) Aparellàrem el bibliobús al jardí del Palau Robert”. 

Alguns dels ocupants haurien d’utilitzar les seves maletes com a improvisats seients. Tot organitzat, per la tarda el camió sortí del Palau Robert carregat amb el primer grup d’escriptors, i es desplaçà cap a la Rambla de Catalunya on es trobava la seu de la Institució de les Lletres Catalanes, i on recollí un altre grup. La fugida va ser difícil, ja que l’exèrcit nacional va començar a bombardejar Barcelona. El bibliobús va tenir que desestimar la sortida més ràpida de la ciutat, i va anar creuant baris per tal d’esquivar les bombes.

Si enumerem alguns dels passatgers que van sortir de Catalunya dins del bibliobús, ens adonem de la importància cultural que aquesta acció de Joseph va tenir per al futur de la cultura catalana: Mercè Rodoreda, Armand Obiols, la família de Francesc Trabal, Joan Oliver i la seva dona, Lluís Muntanyà i la família de C.A. Jordana. Miquel Joseph també anava dalt del Bibliobús, però sense l’esposa i els fills que van quedar-se a la seva ciutat natal, Granollers. La família Joseph no es tornaria a veure fins vuit anys més tard. 

De nou llegint el dietari ens podem fer una idea de l’angoixant situació que van viure aquells dies: “Aculàrem el bibliobús en el trencant que conduïa a una masia propera; nosaltres ens posàrem a recer del canyar que vorejava el camí. Regnava un total silenci. La vida paralitzada, ni persones ni vehicles no transitaven; només sentien roncar motors d’avions. Començava a fosquejar; el fred del pla de Palou, on de petit amb els companys anàvem a empaitar-nos per entre els camps de cànem, es feia sentir. Jo, tant a prop de casa meva, em sentia isolat, perdut, semblava trobar-me en un altre món. El silenci no acabava de rompre’s, fins que arribà el xiscle llunyà de la sirena d’alarma de Granollers avisant que havia passat el perill. Reprenguérem la marxa: travessàrem la capital vallesana, que trobàvem deserta. Sols alguns soldats caminant d’esma transitaven pel carrer gran. Les portes i finestres de les cases, closes; ni una claror eixia pels finestrons. Els rigorosos controls que la CNT-FAI havia establert a l’entrada i a la sortida de la població el 19 de juliol, els trobàrem abandonats. Fins vint anys més tard no hi tornaria a passar (..)”

Un dia més tard, els membres del Bibliobús va arribar a Bescanó, on els esperaven un altre grup d’escriptors i intel·lectuals, que havien seguit la mateixa ruta de Barcelona-Granollers-Girona. Xavier Benguerel, el geògraf Pau Vila, Domènec Guansé, els Murià, Sebastià Gasch i Alfons Maseras. El mateix dia 24, Pompeu Fabra i la seva família van arribar al lloc i es van unir al nombrós grup de persones que escapaven de Barcelona. Aquest fou el principi d’un llarg i dur exili que acabaria la seva primera etapa a la ciutat francesa de Perpinyà, el dia 1 de febrer de 1939.

Retorn del Palau als seus primers propietaris

Un cop ocupada Barcelona el 26 de gener de 1939, el Palau passà a mans nacionals i fins uns mesos desprès de l’acabament de la guerra, l’edifici fou la seu del “Servicio de Ocupación”, entitat que recollia doners, joies, bens, etc.., procedents de donacions de la població per tal de poder finançar “la causa”. Fins aquest moment, Barcelona al ser una ciutat sota el domini republicà no es va veure obligada al que anomenaven “Suscripción Popular”, però amb l’entrada de les tropes franquistes tot canvia. El General en cap Eusbio Álvarez Arenas, responsable del “Servicio de Ocupación” va escriure una “nota oficiosa” en la que es demanava a la població que portessin joies i diners a la Jefatura de Servicios de Ocupación que estava situat al Passeig de Gràcia 107, justament al Palau Robert.

Mentre es restauraven altres edificis oficials malmesos durant la guerra, el Palau Robert va servir per allotjar els serveis de la IV Regió militar i el Cos de l’exercit d’Urgell. Allà s’hi van instal·lar els generals Álvarez Arenas y Luís Orgaz Yodi, fins que s mitjans de 1940 van deixar l’edifici per a tornar a les reformades seus de Capitania General del passeig de Colon de Barcelona. 

En una notícia publicada a la Vanguardia el 24 d’abril de 1940 llegim: “El General Orgaz: devuelve la visita que el embajador de los Paises Bajos en Madrid hizo al capitán general de la Cuarta Región en el Palacio Robert”.

El dia 6 de juliol de 1939, Francisco Franco, màxim representant de l’estat Espanyol, va nombrar al general Luís Orgaz Yoldi, Capità General de Catalunya, càrrec que ocuparia fins l’any 1941. Aquest militar, nascut a Vitòria l’any 1881, havia destacat per ser un fervent defensor de la monarquia, fins al punt que va ser un dels firmants de la carta que durant el mes de juny de 1943 enviaríem un grup de personalitats per tal de demanar al Caudillo la restauració de la monarquia, amb l’hereu d’Alfons XIII, Joan de Borbó, com a reu d’Espanya. Les seves demandes no vans ser escoltades per Franco. Luís Orgaz morí a Madrid el 31 de gener de 1946 als 64 anys.

Luís Orgaz era Capità General de Catalunya quan el 3 d’octubre de 1940, quan desprès  de ser interrogat a Madrid, el president de la Generalitat, Lluís Companys va arribar a  la presó del Castell de Montjuïc detingut pel règim a l’espera d’un Consell de Guerra que acabaria amb la seva execució. L’ordre d’empresonament el va donar el mateix Orgaz, el qual, segons Manuel Tarín- Iglesias, en aquells moments un jove soldat que feia el servei militar a les oficines de la Secció Bis de l’Estat Major, es va mostrar molt molest pel fet de que el president dos jutjat i executat a Barcelona. Tot i estar e contra de la decisió de Franco de dictar condemna de mort a Companys, ja que creia que al final aquesta decisió acabaria girant-se en contra del règim, Orgaz va acatar les ordres del dictador i va aprovar la sentència de mort del president de la Generalitat, que morí afusellat al Castell de Montjuic el dia 15 d’octubre de 1940.

Puente del Teniente Gral. Orgaz sobre el rio Ter, en Torroella de Montgrí

El 15 de desembre de 1940, el General Orgaz va inaugurar a Torroella de Montgrí un pont que portava el seu nom. En aquest acte em militar va estar acompanyat per Robert Robert de Carles, marquès de Serralavega, i per la seva esposa Concepción Topete, que com a padrina de la cerimònia va ser l’encarregada de tallar la cinta que donava el pont per obert. Dos dies desprès, a la Vanguarda es va publicar una crònica molt completa de la jornada. 
Quan el general Luís Orgaz va deixar Barcelona el 19 de maig de 1941 amb destí a Madrid, on seria nomenat comissari d’Espanya al Marroc, aquest va rebre diverses visites al seu despatx de Capitania, entre les que destaca la del Marquès de Serralavega. 

Aquella mateixa tarda, l’estació de ferrocarril va ser l’escenari d’una multitudinària despedida a l’alt càrrec militar. Entre els assitents no podem deixar de senyalar la presència dels marquesos de Serralavega i dels seus germans, els comptes de Torroella de Montgrí, demostrant la gran amistat que hi havia entre les famílies Robert i Orgaz. Un cop més és el diari La Vanguardia la que recull la notícia en la seva edició del 20 de maig de 1941.

Temps abans, la família Robert havia recuperat la propietat del Palau Robert, un edifici que desprès d’aquests anys d’ocupació, es trobava en un estat que impedia la seva habitabilitat. Els dos propietari, els fills de Robert Robert, van tornar a buscar solucions per tal de trobar un futur per al Palau. En un primer moment es va tornar a pensar en vendre l’edifici als empresaris que abans de l’esclat de la Guerra Civil havien proposa construir un hotel i una sala d’espectacles en els terrenys que ocupava el vell palau. Però l’oposició d’un dels dos propietaris a aquest projecte que suposava la desaparició de part important de la història de la família Robert, així com la d’un destacat exempre arquitectònic, va fer que un cop més el futur del palau quedés a l’aire. Finalment el Palau Robert fou venut a l’empresari Julio Muñoz Ramonet.

4 comentaris:

  1. Perdona, una curiositat. És sobre el "Bibliobús". Hi ha alguna fotografia d'ell on es pugui veure la part del davant? M'agradaria molt identificar aquest vehicle. Curiositat morbosa-automobilística. ;) L'article, com sempre, molt interessant.

    ResponElimina
  2. Els primers bibliobusos de Catalunya es van introduir durant la Guerra Civil Espanyola, l'any 1937, quan es va crear el "Servei de Biblioteques del Front" per procurar lectura als Combatents.Adaptavent la carrosseria d'un camió i omplint-lo amb Llibres que recorria els Fronts i els Hospitals de primera línia i rereguarda.Van realitzar rutes per tot Catalunya.

    ResponElimina
  3. El pont de Torroella de Montgrí el va fer el meu avi Antonio González com a presoner republicà, va estar set anys de la seva vida en camps de treball per lluitar contra el Generalisimo. Sempre m'explicava que els baixos dels pilars del pont van deixar estrategicament uns forats per si algun dia tornava la reconquesta dinamitar-ho. Gran treball com sempre Beli.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ves que no et facin construir el pont d'en Domenech com a presoner del govern sitgetà, sort que ja només t'hi engarjolaran els dos anys que els queden de mandat. La reconquesta del pont d'en Domenech ja ha començat. Que torni la baluerna periquita al passeig de la Ribera confluència amb Carrer De La Bassa Rotonda !! Sirenita de Copenhague si , sirenita de Sitges també !!

      Elimina