10 juny 2013

GAUDÍ VA MORIR AVUI FA 87 ANYS. PETITA BIOGRAFIA DEL POETA DE LA PEDRA


ANTONI GAUDÍ, EL POETA DE LA PEDRA


Antoni Plàcid Guillem Gaudí i Cornet va néixer a Reus (Tarragona), el dimecres 25 de juny de 1852. Tot i aquesta afirmació, durant molts anys es va dir que havia nascut a Riudoms, una petita població propera a Reus d’on provenia el seu pare. Encara no s'ha trobat el registre de naixement de Gaudí, però si que sabem que aquest va ser batejat el 26 de juny a l’església de Sant Pere de Reus, tal i com consta al llibre de registres baptismals. Aquesta proximitat temporal entre el naixement i el bateig és el que fa suposar que Gaudí va venir al món a Reus, ja que no era molt comú traslladar un nadó d’un dia. Però tot i les especulacions que podem fer, aquest dubte no s’aclarirà fins que es trobi la partida de naixement del futur arquitecte.

Francesc Gaudí i Serra, de professió calderer, i Antonia Cornet i Bertran van crear una gran família amb cinc fills, el més petit dels quals era Antoni Gaudí. L’infantesa d’aquest va transcórrer entre Reus, on els seus pares hi tenien el negoci, i els camps de Riudoms, principalment a la masia de la família paterna, coneguda com Mas de la Caldera, en referència a l’ ofici que, ja des de quatre generacions anteriors, exercien els seus avantpassats, tant per part de pare com de mare. Tot i que se sap poc de la infantesa de Gaudí, la seva mala salut, agreujada per atacs reumàtics, va fer que Antoni passes poques estones a l’escola dels Escolapis de Reus i que gran part dels anys de ninesa gaudís dels aires del camp de Riudoms, on acompanyat de la seva mare i d’algun dels seus quatre germans va aprendre a apreciar la naturalesa i a meravellar-se per les seves magnífiques formes. Ja des de molt petit ja va demostrar la seva passió per l’art, i l’any 1867 va realitzar una sèrie de dibuixos per il·lustrar la revista manuscrita El Arlequín, editada per Gaudí i pels seus companys d’estudis Eduard Toda i Josep Ribera, durant el seu darrer curs a l’escola Pia.


L’any 1869, al finalitzar els seus estudis de batxillerat, es va traslladar a Barcelona, on vivia el seu germà, estudiant de medicina. A la Ciutat Comtal, Antoni Gaudí va anar a classes a l’Institut d’Ensenyança Mitjana, i més tard va cursar les assignatures prèvies a l’ ingrés a l’Escola d’Arquitectura. El seu interès pel món de l’arquitectura era evident, ja que juntament als seus dos amics de joventut, Toda i Ribera, l’any 1868 va iniciar un projecte, casi utòpic, per a restaurar l’abandonat edifici del Monestir de Santa Maria de Poblet. La seva proposta era convertir aquest espai en una comunitat d’artesans, artistes i persones que cultivaven les arts i les ciències.


L’any 1873 Gaudí va iniciar els seus estudis d’arquitectura a l’Escola de Belles Arts Llotja, entitat que dos anys més tard donaria lloc a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, amb seu a l’edifici de la Plaça Universitat de Barcelona. Entre els professors que va tenir durant la carrera destacava la persona del director del centre, el reconegut arquitecte Elies Rogent. La necessitat de trobar la manera de pagar els estudis el va portar a treballar de delineant en diferents estudis. Ja durant el seu primer curs, va rebre l’encàrrec de col·laborar en els projectes que realitzava el reconegut mestre d’obres Josep Fontseré en el Parc de la Ciutadella i en el mercat del Born de Barcelona. També va col·laborar amb altres il·lustres arquitectes, com Francesc de P. del Villar, al que va ajudar en el projecte per al cambril i l’àbsida del monestir de Montserrat, i en els estudis de Pedrés i Borràs i en el de Serrallach.


Durant l’època d’estudiant es va veure influït per les dues tendències pre-modernistes que dominaven el panorama cultural europeu: l’arquitectura gòtica, amb la seva capacitat per crear grans estructures arquitectòniques plenes de solides; i l’estètica oriental que tant cridava l’atenció als artistes europeus. Va ser a la mateixa Escola d’Arquitectura de Barcelona on va poder consultar, tal i com ell mateix va deixar anotat en el tercer dels seus dietari de 1876-1877, l’Album Laurent, la col·lecció de monuments i obres d’art, fotografies realitzades pel reconegut fotògraf francès. Entre les moltes làmines que va consultar, Gaudí mostrava certa preferència per les obres gòtiques, i per les diferents vistes de la Mesquita de Cordova i l’Alhambra de Granada.


L’any 1876 va morir la seva mare amb la que sempre havia mantingut una estreta relació. Aquesta pèrdua va resultar un cop molt dur per al jove estudiant d’arquitectura.

El 4 de gener de 1878, Antoni Gaudí va presentar el seu exercici de Revàlida, projecte amb el que va aconseguir el títol d’arquitecte, que li va ser expedit a Madrid el 15 de març. Es diu que quan Elies Rogent va firmar el títol de Gaudí va comentar: “Hem donat el títol a un boig o a un geni,, el temps ho dirà”. Des d’aquell moment, ja no deixaria de dissenyar i de realitzar una gran quantitat d’obres.

La influència de les grans catedrals gòtiques la trobem en algun dels seus projectes neogòtics, com el retaule que va realitzar per a les religioses de Jesús Maria de Tarragona, el mobiliari per a la capella del col·legi Jesús Maria de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, la Capella del Santíssim d’Alella (1883), el mobles del Palau de Comillas de Cantabria (1878-1880) i especialment en els projectes en els que treballava com a col·laborador de Joan Martorell, entre ells, el de l’església del monestir benedictí de Villaricos (Alemeria) l’any 1882, la delineació de la façana de la Catedral de Barcelona (1882) o el col·legi de les Saleses del Passeig de Sant Joan de Barcelona (1885). També dins d’aquesta tendència medievalitzant destaquen els primers projectes que va realitzar per al temple de la Sagrada Família.


Des dels primers anys com a professional va demostrar que era un artista complert. Seves són obres tan diverses con els fanals de la plaça Reial de Barcelona, el disseny de mobles per a la capella del panteó del marquès de Comillas, una vitrina de ferro forjat, fusta i vidre per a esposar guants de la Casa Esteve Comella a l’Exposició Universal de París o un quiosc per vendre flors a la Rambla de Barcelona.

Persona poc donada a escriure les seves idees estètiques, sempre s’ha dit que a Gaudí només se li coneix un sol article publicat durant el mes de febrer de 1881 en el diari La Renaixensa, en el que escriu sobre l’Exposició d’Arts Decoratives del Institut del foment del Treball Nacional. Però fent un buidatge d’aquest mateix diari, La Renaixensa, en una crónica del 9 de febre de 1890 firmada pel Dr. Franch, hi trobem la resposta que Antoni Gaudí va fer per les crítiques rebudes per la façana de l’edifici de l Palau Güell.



Durant els darrers anys de la dècada de 1870, Gaudí va conèixer a Eusebi Güell, qui amb els anys es convertiria en el seu perfecte mecenes, ja que li donava una total llibertat en el disseny i execució dels projectes que li encarregava.

Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918) va seguir els passos del seu pare Joan Güell i Ferrer, un reconegut industrial que tot i haver nascut a Torredembarra l’any 1800 de molt jove es va traslladar a Cuba amb la seva família. A la illa Caribenya va fundar una societat mercantil que li va proporcionar una gran fortuna. L’any 1836 va tornar a Barcelona on va tenir el seu fill Eusebi, al que li va transmetre la seva riquesa i també la seva qualitat com a industrial, ja que no només va conservar les industries del pare, sinó que en va crear de noves. Eusebi Güell realitzava llargs viatges per Europa i va ser durant la seva visita a París amb motiu de l’Exposició Universal de 1878 quan va poder apreciar en el Pavelló d’Espanya, una excepcional vitrina de fusta de roure, ferro forjat i vidre que, tot i la bellesa que tenia, complia a la perfecció la seva funció de mostrar els objecte que contenia.



De tornada a Barcelona, Güell es va dirigir a la guanteria Casa Comella, propietaris d’aquella vitrina, per informar-se de l’autoria del moble que tant li havia impressionat. Allà el van enviar als tallers Puntí, on el jove arquitecte acostumava a passar llargues estones i on van ser presentats els dos personatges.

Entre Eusebi Güell i Antoni Gaudí hi trobem diverses característiques que ens ajuden a entendre la forta relació que va existir entre els dos grans personatges. Güell home de gran religiositat i fundador del diari La Renaixença, era un convençut catalanista i un gran amant de les arts: dibuixava, pintava, apreciava la música fins al punt d’organitzar importants concerts al Palau que Gaudí li va construir a Barcelona. Aquesta sensibilitat va ser fonamental per a que comprengués a la perfecció a Gaudí, fins al punt de donar-li plena llibertat d’acció en totes les obres que li va encarregant.


L’any 1882 es va posar la primera pedra del temple de la Sagrada Família de Barcelona. En aquells moments, el jove Gaudí encara no tenia cap relació amb aquest projecte, tot i que un any més tard va ser l’encarregat de realitzar un estudi sobre les columnes de la cripta.

Gaudí va ser un gran amant de la naturalesa, i en casi tots els seus projectes aquesta es converteix en la principal font d’inspiració. La Casa Vicens (1883-1888), destaca per la seva façana recoberta, casi en la seva totalitat, per rajoles en les que s’hi representen petites flors grogues. També l’any 1883 va iniciar la construcció de la Vila Quijano, coneguda amb el nom de “El Capricho”, a la localitat santanderina de Comillas. En aquest projectes també es veu clarament la influència de l’art i l’arquitectura de l’Orient Mitjà. Sabem que durant els anys en que Gaudí realitzava aquests edificis, l’arquitecte tenia una sèrie de fotografies en les que s’hi mostraven edificis de l’Índia i d’Egipte.


El dia 3 de novembre de 1883 va ser un dia molt important per a Gaudí, ja que es va convertir oficialment en l’arquitecte de la Sagrada Família, iniciant així una aventura que ell no veuria culminada i que actualment, tot i que cada vegada avança amb més rapides, encara es troba lluny del seu final. L’encàrrec per a convertir-se en el director de les obres del temple va arribar gràcies a la recomanació que Joan Martorell, amb el que Gaudí havia treballat anys abans, va fer al responsable del temple, el senyor Bocabella, un cop Francesc de Paula del Villar va dimitir com a arquitecte de la Sagrada Família. Però la construcció del temple no va ser l’únic encàrrec rebut per l’arquitecte durant la dècada dels vuitanta. L’església, clients particulars i principalment el comte Güell, van reclamar la col·laboració de Gaudí en els seus projectes. Per al noble català, l’arquitecte va realitzar multitud de dissenys, com un pavelló de caça (1882), la Finca Güell (1884-1887) o les Bodegues Güell del Garraf (1895). Però l’encàrrec més destacat va ser el Palau Güell (1886), un gran edifici situat molt a prop de la Rambla de Barcelona.

Gaudí no va dubtar en anar allà on era reclamat. Per aquesta motiu, l’arquitecte va treballar fora de Catalunya i va realitzar obres tan significatives com el Palau Episcopal d’Astorga, a Lleó.


A l’Exposició Universal de Barcelona celebrada l’any 1888, es va presentar un projecte de Gaudí. Es tractava del pavelló de la Companyia Transatlàntica, propietat d’Antonio López i López, primer marqués de Comillas i pare de l’esposa d’Eusebi Güell. Amb els anys, el Sr. López es convertiria en un altre dels grans clients de Gaudí, i l’any 1892 li va encarregar construir l’edifici de les Missions Catòliques dels Franciscans a Tànger. Per a tal propòsit, l’arquitecte va idear una gran fortificació que volia simbolitzar la força de la fe cristiana en terres àrabs. El citat temple no s’arribaria a realitzar mai, però si observem el dibuix que ell va realitzar ens adonem de la quantitat de similituds que tenia amb el Temple de la Sagrada Família, principalment pel que fa a la inclusió de grans torres parabòliques. Durant els primers anys de la dècada de 1890, va iniciar les obres de la Casa Botines, a Lleó, y va projectar a Comillas (Santander) la peculiar i personal Villa Quijano.

L’any 1894 va iniciar al disseny per a la futura església de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló. En els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, l’arquitecte va realitzar destacats encàrrecs. El 1898 començarien les obres de la Casa Calvet, amb la que Gaudí va guanyar el premi al millor edifici de Barcelona de l’any 1900; la Casa Bellesguard (1900-1909), el projecte per al Primer Misteri de Glòria per al Rosari monumental del camí de la Santa Cova de la muntanya de Montserrat, o la decoració de la casa de la marquesa de Castelldosrius.

Amb el canvi de segle es va iniciar un dels projectes més ambiciosos del comte Güell, que un cop més va comptar amb la col·laboració de Gaudí. La urbanització del Park Güell de Barcelona, amb la distribució de solars, porxades, galeries i vivendes, en perfecte harmonia amb el terreny. En una d’aquestes cases, l’any 1905 l’arquitecte s’hi va instal·lar juntament amb el seu pare, el qual moriria un any més tard, i la seva neboda Rosita. Amb el projecte del Park, Gaudí tornava a demostrar el seu amor per la natura al considerar-la un element més del seu projecte. Tot i els esforços realitzats per Güell i per l’arquitecte per convertir aquest somni en una realitat, l’any 1914 es donaria per finalitzat el projecte sense haver arribat al seu objectiu: crear una ciutat-jardí.


L’any 1903 Gaudí va viatjar a Palma de Mallorca per realitzar els treballs de restauració de la catedral gòtica de la ciutat; a 1905, de tornada a la Ciutat Comtal, va iniciar la remodelació total de la casa de Josep Batlló, i l’any 1906, la de la Casa Milà, coneguda com “La Pedrera”, edifici que no seria finalitzat fins 1912. L’any 1909, va realitzar un projecte per a un gratacels a la ciutat de Nova York, un gran hotel que mai s’arribaria a construir tot i la seva originalitat.

Però si una obra va marcar la vida de Gaudí, aquesta sens dubte va ser el Temple de la Sagrada Família. Durant tots aquest anys, l’arquitecte va seguir treballant en la seva construcció, primer combinant aquest amb altres projectes. Però l’any 1914, desprès de patir una greu malaltia que l’obligaria a passar llargues estades a Puigcerdà (1911) i de perdre a la seva neboda Rosita Egea Gaudí als 36 anys (1813), Gaudí patir una forta crisi personal que el portaria fins a una de les decisions més valentes de la seva vida: dedicar-se exclusivament a la realització de les obres de la Sagrada Família, fins al punt que l’any 1925, sis mesos abans de la seva mort, va traslladar la seva vivenda al taller del temple.


Aquesta dedicació exclusiva d’Antoni Gaudí en el projecte de la que es coneixia com la “Catedral del Pobres” ens porta a parlar del profund sentiment religiós que sempre havia mostrat, tant pel que feia a les seves activitats personals com en les seves obres. Són molts els símbols relacionats amb la fe cristiana que l’arquitecte incloïa tant en els seus projectes religiosos com en els edificis residencials o particulars. Les creus són una decoració recorrent que trobem tant en les cases del Park Güell com en les Cases de Bellesguart o Batlló. També la casa Milà va ser projectada com si es tractes d’un altar a la Verge del Roser... Des dels seus inicis com arquitecte, sempre va mantenir intenses relacions amb diversos estaments de l’església, de la qual va rebre gran quantitat d’encàrrecs, alguns de menors, com la construcció de l’escola de les Teresianes de Barcelona, i altres de major envergadura, com el Palau Episcopal d’Astorga o el mateix temple de la Sagrada Família. Per a la realització d’aquests projectes, Gaudí va mantenir converses amb personalitats tan importants com el bisbe d’Astorga, Joan Baptista Grau, al que durant molts anys l’arquitecte va considerar el seu guia espiritual. A la mort de Grau l’any 1894, Gaudí va entrar en una forta crisi de fe, la qual va recuperar gràcies als consells rebuts pel futur bisbe de Vic, Josep Torres i Bages, una persona molt influent en aquell moment, principalment per la seva vinculació amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, una entitat catòlica fundada l’any 1893 pels germans Llimona i a la que Gaudí s’hi va adherir l’any 1899.


Antoni Gaudí destaca com una figura excepcional de l’arquitectura modernista europea. Ell, com cap altra arquitecte, va saber entendre i utilitzar l’arquitectura medieval, i oferir una interpretació personal que aconseguia una expressivitat pròpia, portant fins a conseqüències impensables els principis estructurals gòtics. Són característics de l’estil de Gaudí els arcs parabòlics i de segments de catenàries, les columnes inclinades, les obertures de contorns corbats i fins i tot irregulars, els paràmetres corbats dels murs i les voltes anivellades i contrapuntades en les que s’eliminen els contraforts. També són originals les seves cobertes, on, per fugir de les superfícies planes, utilitza una textura rugosa per als terrats dels edificis, o bé els cobreix d’elements funcionals amb aparença escultòrica no figurativa, com les xemeneies del Palau Güell o la Casa Milà.


Per a Gaudí la geometria es troba a la naturalesa. Són moltes les obres de l’arquitecte en les que s’hi veu una clara imitació de les formes naturals. Possiblement l’exemple més clar el trobem en la Casa Milà, a la que va saber conferir un criteri plàstic únic, en el que la forma dinàmica dels volums quedava sàviament unit amb l’ús dels materials decoratius com el ferro forjat i la ceràmica.

Gaudí era un home que professava una profunda fe. Cada tarda a partir de les cinc , sortia de la Sagrada Família per anar fins a l’església de Sant Felip Neri, al barri Gòtic, per escoltar missa, i cap a les vuit ja tornava cap al seu taller. Aquest trajecte sempre el feia a peu, amb l’excusa de que era més sa. Però aquest acte rutinari es va veure brutament interromput el dilluns dia 7 de juny de 1926 a les sis de la tarda, quan Antoni Gaudí va ser atropellat per un tramvia de la línia 30 que circulava per la Gran Via, a l’alçada del carrer Bailén en ple centre de Barcelona.

El cos malferit de Gaudí va quedar estes allà al terra, sense que, en un primer moment, ningú el volgués socòrrer, ja que per les robes que portava va ser confós amb un rodamón. Finalment un membre de la guàrdia urbana va obligar a parar un taxi per que el portés al centre sanitari més proper on va rebre les primeres cures. Davant de la gravetat de les ferides, es va demanar que el traslladessin al Clínic, però per alguna raó desconeguda, els camillers van variar el seu recorregut i el van acabar traslladant a l’Hospital de la Santa Creu, institució actualment desapareguda i que tenia les seves instal·lacions on avui hi ha la Biblioteca de Catalunya. Gaudí, que en el moment de l’accident no anava identificat i al no ser reclamat per ningú, va ser instal·lat en una sala col·lectiva. Un cop Gaudí va ser reconegut pels metges, aquest van decidir passar-lo a una habitació individual i atendre’l millor, tal i com ells consideraven que es mereixia una persona de la categoria de Gaudí.

El genial arquitecte va morir el 10 de juny de 1926 a conseqüència de les ferides sofertes tres dies abans, quan va ser atropellat per un tramvia.

El seu cos va ser enterrat el dia 12 a la Capella del Carme de la Cripta de la Sagrada Família, el seu gran projecte vital del que només va poder veure acabat un dels seus campanars, el de Sant Bernabé. Les cròniques del moment ens narren un enterrament multitudinari i molt sentit per tots els barcelonins que en aquell moment ja van voler retre homenatge a una de les personalitats més importants de la ciutat.

Així doncs, amb la mort de Gaudí desapareixia una de les principals figures de l’art català de tots els temps. Una persona dedicada en cos i ànima a la seva passió creadora. En un article publicat el dia 17 de juny de 1926 en el diari El Dia. Les lletres Catalanes, de Terrassa, en motiu de la mort de l’arquitecte, l’autor del text fa una glosa sobre la persona i l’obra de Gaudí en la que llegim: “ Parlo de l’artista. L’home no m’interessa. I en el cas de Gaudí, l’home s’anul·la sempre. Calia haver-lo tractat mal que fos uns sola vegada per a comprendre que dintre d’ell i l’entorn d’ell la força de l’home vivia sempre controlada, colonitzada, acaparada en absolut per la força de l’artista. Gaudí era més que un home: era un artista amb tots els atributs. I al peu del canó a tothora...” 

5 comentaris:

  1. estas a favor de la seva beatificació ? creus que es just i necessari, es el nostre deure i la nostra salvació? Sant Antoni Gaudí Cornet advocat dels arquitectes frustrats? patró de les obres inacabades... Sant dels malhunurats? patró dels solters? que mes que mes...

    ResponElimina
  2. "Un poble no se'l pot matar, es poden ofegar veus, tancar vàlvules però llavors, la pressió augmenta i creix el perill d'explosió. I si tantes vàlvules es tanquen, llavors l'explosió serà inevitable".Aquesta frase no és ni d'en Lluís Companys ni d'en Francesc Macià, és d'un geni anomenat Antoni Gaudí.Possiblement molts saben que es feia dir:“Arquitecte de Dèu” per la seva gran Fe.Però el que poca gent no sap és que l'Arquitecte de Déu era un catalanista nat,faceta d'aquest gran geni ha estat amagada i oblidada i jo el vull fer destacar perquè crec que és necessari de fer-ne.
    Les seves obres estan estretament lligades a la catalanitat.Un fet curiós va ser quan el filòsof MIguel de Unamuno va visitar les obres de la Sagrada Família i el poeta català, Joan Maragall, va haver de traduir al castellà les explicacions que en Gaudí va fer.
    L'Onze de Setembre de 1924, en plena dictadura del General Primo de Rivera, va ser arrestat quan anava a una missa que es feia pels patriotes catalans que van caure el 1714. El motiu de la detenció va ser el fet que es va negar a complir les ordres de la policia i també es va negar a respondre en castellà. Finalment i després de pagar una multa, va ser posat en llibertat.
    La rauxa d'en Gaudí es va posar de manifest quan va dir que a Catalunya,el seu país, no havia de parlar cap altre idioma que no fos el català i d'això, en feia una qüestió de principis.
    Per què també aquesta faceta ha estat amagada? Per què no ha interessat promoure també aquesta característica d'en Gaudí?
    Cinc anys abans de la seva mort, va dir:
    Quan recordo el que ha passat em preocupa pensar que anem per un camí sense sortida i que al final hi haurà d'haver un canvi radical". Aquest canvi radical va començar el 14 d'abril de 1931 amb la Proclamació de la República Catalana.
    Actualment i tal i com estan les coses a Catalunya em faig la mateixa reflexió i em pregunto si hi haurà un canvi radical al nostre favor o en contra. El nostre futur depèn només de nosaltres.
    Que Déu el beneeixi!!

    ResponElimina
  3. Per a l’Antoni Gaudí,la construcció del Temple també va suposar una Hiperconversió,és a dir,una transformació d’Arquitecte mundà en Eremita sacrificat que aixecava la seva obra mercès a les Almoines dels fidels.Un Artista català que canvia el tracte amb les bones famílies de Barcelona per la gent honrada de la ciutat,és a dir,deixa els rics i els poderosos i es passa a la causa dels pobres.Encara no és Sant Antoni Gaudí,sinó Beat Antoni Gaudí i Cornet.

    ResponElimina
  4. Cerapit Riudomenec2 de juliol de 2013, 10:25

    El que es segur es que va neixer al Mas de La Calderera, les mares anaven a parir a casa de les mares i aquesta és una tradició molt arrelada al camp de Tarragona. Riudoms no es mereix aquest desaire, Reus , Paris ; Londres però les petites viles també tenen ànima i història ,

    Qui t'ho ha dit que en gaudi és Ganxet !!""???

    ResponElimina
  5. Al cementiri vell de Sitges hi reposen les restes de qui va ser l'amor imposible d'Antoni Gaudi, Josepa Moreu i Fornells. A la entrada de la casa Calvet Gaudí va recrear un dels interiors de la casa dels Moreu que tenien a Mataró.
    Miquel Ribera del Pueyo

    ResponElimina